Cantera del Mèdol

Geología. Canteras. Parajes naturales de Catalunya. Tarragona Formaciones de piedra. Extracción de piedra. Deportes de riesgo

  • Enviado por: Maugau
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 33 páginas
publicidad
publicidad

Índex

  • Pròleg..............................................................................................2.

  • Origens............................................................................................3.

  • La cantera del Mèdol.

  • 3.1.Local·lització...........................................................................................5.

    3.2. Extracció de la pedra..............................................................................6.

    3.3.Antoni Martí franques en relació amb el Mèdol.....................................8.

  • Tasques esportives del Mèdol.

  • Excursions.............................................................................................11.

  • Esports de risc.......................................................................................14.

  • Opinions de un periodista......................................................................17.

  • El Mèdol y la cultura.

  • La musica..............................................................................................21.

  • El primer concert natura al recinte del Mèdol.......................................21.

  • El segon recital a “l'Auditorium Natural de Catalunya”......................22.

  • El concert dels interessos oficialistes....................................................23.

  • El darrer espectacle passat per aigua.....................................................24.

  • Poesia.

  • Ramon Pinye i Morlà.....................................................................26.

  • Antoni Rovira i Virgili..................................................................28.

  • Conclusions...................................................................................30.

  • Bibliografia....................................................................................31.

  • 8. Índex per fotos..............................................................................................32.

    1. Pròleg

    No hi ha en tot el mon cap lloc que em faci tanta impressió. El Mèdol és un recinte sagrat, amagat al peu d'una muntanya. A banda i banda, uns murs massissos de roca llisa, m'és impossible no pensar amb els homes que es van deixar les esquenes amb els tascons i escarpes i prova d´això en tenim l'agulla que al bell mig del clot s'alça majestuosament. El Mèdol és el pare de molts dels monuments de la nostra Tarragona, una barreja de historia i vida per la seva peculiaritat de flora i fauna.

    Jo he passat moltes estones entretingudes amb aquest lloc paradisíac, realitzant una modalitat d'escalada anomenada “boulder” que consisteix en fer recorreguts horitzontals o verticals de poca alçada per les parets, equipat només amb els peus del gat, son unes sabates que permeten una millor adherència amb la roca lumaquel·la. Degut aquesta afició jo vaig decidir fer aquest treball de recerca, en el qual he recopilat tota mena d'informació des de la vertent historica-arqueologica a la part més cultural. Poemes de poetes reconeguts, a la vessant més lúdica com l'excursionisme i l'escalada.

    'Cantera del Mèdol'

    2. L' origen

    Es coneix per “El Mèdol” una antiga pedrera romana del municipi de Tarragona, prop de la costa, davant la punta de la Móra, a les terres del Mas del Mèdol, a l´antic terme de Tamarit de Mar.

    De fet, “El Mèdol” és el nom que rep la pedrera en conjunt, però, alhora, les diferents zones tenen nom propi: el clot del Mèdol és el recinte d´uns cent metres de llargada per cinquanta d´amplada i vint de fondària resultat de l´excavació. Al bell mig del clot s´alça l´agulla del Mèdol, un pilar de pedra no excavada, triangular, com a testimoni del nivell original del terreny. L´antiga pedrera de “Glanum”, a la Gàl·lia, presenta també una agulla similar a la nostra. La seva finalitat era de servir per cubicar la quantitat de pedra que s´extreia de l´indret, tal com es fa avui dia en obrir una carretera, que es deixa un piló assenyalador del rebaix efectuat a la terra. El petit sector de pas entre el clot i la resta del conjunt s´anomena Pla de les Heures.

    La del Mèdol és una pedra lumaquel·la (restes de closques, conquilles i material detrític, sedimentats per calcita) micènica de coloració groc-daurada, del tipus conegut com soldó, sauló, fàcilment extraïble i manipulable, raons per les quals fou àmpliament usada en arquitectura i escultura.

    La bibliografia temàtica arqueològica -escassa- i la historiogràfica -menys escassa i més redundant- coincideixen a considerar que del Mèdol en sortiren els carreus per la muralla tarragonina, bastida -en dues fases- entre el final del segle III i el tercer quart del segle II a. De la n.e. Hem de considerar, per altra banda i a més, que la major part dels monuments i edificis romans conservats presenten en alguna part de les estructures arquitectòniques carreus de soldó, com és el cas dels murs del Fòrum provincial, l´anomenat “pretori” (o castell del rei), la torre de l´antiga Audiència, el Circ, l´Amfiteatre, etcètera.

    Tanmateix, les recents investigacions i teories arqueològiques han determinat que els blocs de pedra no són els materials més utilitzats, sinó el formigó -l´opus caementicium-, amb el qual, i mitjançant la tècnica de l´encofrat -molt més antiga del que s´acostuma a creure-, es basteixen ben sovint els fonaments(gairebé sempre invisibles a l´espectador) i les parets mestres dels edificis. Els carreus, els carreuons, les plaques i les lloses de pedra, normalment, serveixen per cobrir les façanes i parets dels àmbits més freqüentats, o els paviments i esglaons.

    Foto dels anys vint: vegem la jove vegetació.

    'Cantera del Mèdol'

    Jaume Massó, arqueòleg, al qual es deuen aquests aclariments, també ens fa advertir que és del tot arriscat, avui dia, afirmar que un edifici o altre hagi estat bastit, ni que sigui parcialment, amb pedra procedent del Mèdol. Sil les muralles ho van ser, això demostraria que l´inici de l´explotació d´aquesta pedrera se situaria en una data posterior al 218 a. De la n.e., any de l´arribada dels germans Escipió a Tàrraco. Però fins al moment, com hem dit, no hi ha proves, ni geològiques ni arqueològiques, que donin validesa irrefutable a aquesta hipòtesi.

    Es fa imperiosa, en aquesta situació la realització d´estudis monogràfics que científicament demostrin la procedència de la pedra de tots i cadascun dels monuments de Tarragona; només d´aquesta manera es podrà donar per vàlida o rebutjar la hipòtesi tants anys mantinguda. Més encara: la datació arqueològica dels edificis permetria coneix en quin moment i en quin ordre s´iniciaren les explotacions de les nombroses pedreres de soldó, així com d´altres classes de materials rocosos, localitzades pels voltants de Tàrraco, des de les de Vilaseca fins al Mèdol.

    L´estudi detallat de la procedència dels materials petris emprats en els diferents monuments antics podria confirmar, també, una correspondència entre la qualitat i característiques dels productes de cadascuna de les pedreres i les necessitats dels productes de cadascuna de les pedreres i les necessitats constructives d´una part o de la totalitat dels edificis. O bé si només s´utilitza una sola pedrera per cada obra, com sembla el cas de l´anomenada torre dels Escipions; és a dir, que es podria arribar a detectar existència d´una veritable xarxa econòmica dedicada a buscar i servir materials de construcció per a clients públics o particulars.

    El cert és que encara avui hi ha la creença popular que els carreus de la catedral van sortir del Mèdol. Aquesta convicció no està mancada de fonament, ja que sembla que l´antiga pedrera va ser explotada encara en època medieval i potser, del que actualment es pot veure del Mèdol, només el vèrtex -allí per on va començar l´extracció de pedra- de l´agulla sigui d´època romana. És clar que, mentre no es disposi de la mena d´estudi tècnic que s´ha apuntat més amunt, serà difícil sortir del terreny de l´especulació històrica en aquestes qüestions per situar-se en el de la certesa científica.

    3. La cantera del Mèdol.

    3.1. Localització.

    Terme municipal de Tarragona. Acces des de el àrea de servei del “Mèdol” en la autopista A-7 també es possible accedir-hi per la CN-340 al costat de la Mora.

    'Cantera del Mèdol'

    3.2. La extracció de Pedra.

    'Cantera del Mèdol'
    La matèria prima més evident emprada en la construcció de la Tarragona romana va ser la pedra, un material amb el qual es van aixecar els seus principals edificis. Les seves procedències són, però molt diverses, ja que en trobem tant del voltant de Tarragona, com en diferents punts de la Mediterrània, la mateixa península Ibérica, Grècia, Itàlia i Àfrica entre altres. Aquests orígens més llunyans solen correspondre als marbres i pedres nobles que s´utilitzarien en les luxoses

    'Cantera del Mèdol'
    Sistemes d'aixecament de carreus. Utensilis per treballar la pedra.

    decoracions dels grans edificis públic i privats. De pedreres, lloc de on s´extreu la pedra, en trobem de dos tipus diferents, les pedreres al cel obert, que són les més abundants, i les pedreres amb galeries subterrànies. Menys habituals per les dificultats tècniques que suposa. Per treure la pedra, introduïen en les esquerdes tascons de fusta i amb aigua calenta els feien unfla i així rebentaven la pedra.

    Per moure la pedra s´utilitzaven cordes, politges I grapes metàl·liques, amb les quals se construïen grues que Virtuvio descriu com maquines. També s´utilitzaven rodillus de fusta per desplaçar els blocs. El transport a llarga distancia dels blocs de pedra fins al seu destí es podia fer mitjançant carros o preferentment amb vaixells, depenent del lloc d´extracció i del seu destí final. Un cop els carreus arribaven al seu destí, eren colocats al seu lloc corresponent dins la construcció i acabats de repicar per donar-los la forma final i encaixar-los perfectament al seu lloc.

    Al voltant de Tarragona coneixem una quinzena d´antigues pedreres d´on s´extreien quatre tipus diferents de roca, el saó, el llisós i la pedra de la savinosa, que servien per a la construcció, i la pedra de Santa Tecla, que s'utilitzava per a la decoració dels edificis. Algunes d´aquestes explotacions estan al costat dels monuments als quals van subministrar la pedra com les pedreres del aqüeducte, d´altres senzillament es troben on hi havia unes bones condicions d´extracció, com el Mèdol, mas del Marquès, la punta de la creueta, la Móra, la savinosa o les coves del Llorito (explotada sobretot en època moderna) entre d´altres.

    Si múltiples foren les pedreres emprades per extreure el material precís per a bastir els monuments i edificis de la ciutat romana, de totes elles, la més espectacular és la del Mèdol, a 6 quilòmetres de la ciutat, a prop del traçat de l´antiga Via Augusta. El Mèdol és una muntanya d´un tipus de pedra sorrenca, d´un color groc-daurat (encara que en trobem variants des del gairebé blanc fins el vermell), constituït per una calcaria lumaquel·la micènica, que és relativament fàcil de treballar.

    Dins de la seva zona les explotacions de la pedrera són diverses, preo d´entre elles la més gran i la que causa major impacte al visitant és la anomenem el clot del Mèdol. El Mèdol presenta la peculiaritat de tenir en el centre del gran clot ( 200x50 metres aproximadament) un monòlit o obelisc de 6 metres d´alt que es deixà com a constatació de l´antic nivell de la muntanya abans de l´exracció i que é coneguda com l´agulla del Mèdol.

    Les mesures dels blocs extrets són, amb òbvies oscil·lacions d´uns 1,65x0,83x0,75 metres, que foren emprats com a carreus encoixinats en primera instància a la muralla i després en molts altres edificis de la ciutat. En diverses parts del clot del

    Mèdol, hi podem veure les marques de l´extracció de la pedra i els esglaonaments causats en les parets gairebé verticals. La profunditat del clot oscil·la de 15 a 20 m.

    'Cantera del Mèdol'
    'Cantera del Mèdol'
    3.3 Antoni Martí i Franquès amb relació el Mèdol.

    Antoni Martí va néixer a Altafulla, el numero 19-21 del carrer Nou, el 19 d´abril de 1750. Bona part de la seva vida la va viure al poble natal, encara que passava temporades a Tarragona, Ardenya i d´altres poblacions on tenia propietats. La finca del Mèdol també formava part del patrimoni familiar dins el terme municipal de Tamarit de Mar.

    Home amb múltiples dedicacions, a més d´administar les finques i negocis i de participar activament en la vida política i econòmica de Tarragona, tenia una gran inclinació per les ciències especialment per la botànica.

    Diversos autors han aportat hipòtesis que va ser el científic Martí D´Ardenya (nom amb el que se'l coneixia, ja que la família tenia arrels en aquell municipi) qui va plantar els xiprers al clot del Mèdol. Morant i Clanxet afegeix que el botànic experimenta diverses espècies vegetals al recinte, de particulars característiques climatològiques. Camps i d´olzinelles i Quitana i Mari matisen que si no va ser Antoni Martí qui va plantar els xiprers a la finca, sens dubte devia fer-ho algun descendent directe del científic altafullenc.

    La referència més antiga que hem pogut localitzar de la existència de xiprers al Mèdol (cal advertir que no es un arbre propi de la zona sinó que ha estat plantat pel home. Si tenim en conte que aleshores feia 47 anys que Antoni Martí era mort, i els darrer anys de la seva vida, amb de morir d´apoplexia a la seva vila natal el 20 d'agost de 1832, els havia passat a Barcelona, ¿podem pensar que uns xiprers que havien estat plantat 50 anys abans, podien semblar naixent a una entitat d´escursions científiques?

    L'any 1879 veiguem el xiprers recent plantats.

    'Cantera del Mèdol'

    En canvi, un quadre de més de dos metres d´alçada de Santigo Russinyol que es podia datar de primers de segle i que representa un primer pla de l´agulla del Mèdol, mostra uns xiprers que, proporcionalment a l´alçada de l´obelisc, devien fer uns sis metres. Tot sembla indicar que més aviat devia ser un descendent directe del científic qui va plantar els xiprers, però les dades no permeten una afirmació rotunda de la hipòtesi.

    Un problema similar se'ns planteja a l´hora d´atribuir a Martí d´Ardenya, la instal·lació de la tanca i la porta del recinte que encara a mitjan d´aquest segle durava. Hi ha referències d´aquesta tanca a partir de la primera excursió oficial a Tarragona de la delegació Catalana d´excursions, el 1883, per la qual Josep Virgili, membre de l´entitat, demana la clau de la finca al seu propietari Gaieta de Martí. Un gravat atribuït a Russinyol, també mostra la tanca amb la porta. La manca de referencies més remotes ens impedeix definir en quin moment ens construir el tancat.

    'Cantera del Mèdol'

    La vegetació ara en l'actualitat.

    4. Tasques esportives al Mèdol

    4.1. Excursions.

    L'esport a l´aire lliure que permet un lloc com el Mèdol és el que està amb contacte amb la natura i la muntanya, la massa rocallosa i el bosc. Partint de la base que la pedrera era coneguda pels habitants de Tarragona per la tradició - potser indirectament certa- que d´allí se n´extragué la pedra necessària per a la construcció de la catedral de la diòcesi, i que per la major proximitat física encara, la coneixíem també la gent d´altafulla i la del municipi de Tamarit, parlem de descoberta del Mèdol de del moment que aquest té una projecció més enllà de la comarca o del seu entorn habitat.

    En aquest punt, la primera activitat esportiva organitzada de què es té constància documental va ser la visita que hi feren els membres de l´aleshores recentment fundada Associació d´Excursions Catalana (AEC) de Barcelona, a finals de novembre de 1878.

    Eudald Canibell, un dels expedicionaris, va escriure la ressenya de la sortida per al número 2 del “Butlletí de l´Associació d´Excursions Catalana”, publicat el 20 de desembre de 1878. De bon matí, el 30 de novembre, Canibell, Francesc-Xabier toballa, Joseph Fiter i Joseph Canals vam agafar el tren cap a Tarragona per conèixer la Torre dels Escipions i Tamarit de Mar. Els va rebre, a l´estació d´Altafulla, Joan Gatell, qui els oferí el seu palau del segle XVIII. Gatell va fer de guia per als visitants i els ensenya la població, la Torre dels Escipions i, seguidament, “una pedrera romana”, segons descrivia l´articulista, que no devia conèixer el nom del lloc o no el devia recordar al moment de relatar l´excursió.

    “Pàl·lides seran totes las descripcions que`s fessin d´aquell lloc a on viu encara lo esperit i ressonen las petjades dels esclaus d´aquell poble que avasalla´l mon (..) al bell mig d´una placeta formada per l´extracció de la pedra s´alça entre l´herbaç imponent i majestuosa produint la més agradable i original impressió la piràmide coneguda per la gent de la contrada amb lo nom d´Agulla del Mèdol massa informe d´ennegrida pedra, de 12 a 13 metres d´altura deixada segurament per medi la quantitat de material extret d´aquell lloc. Lo mateix objecte sembla tenir una espècie de Túmul que recorda las construccions megalítiques en lo centre de la pedrera” , així descrivia l´indret Canibell.

    Pel que diu del Túmul a la base de l´agulla, i suposant que no errés el càlcul, el nivell del terreny en aquell moment, si més no al voltant del monòlit, devia ser tres o quatre metres més elevat que avui en dia.

    'Cantera del Mèdol'
    L'agulla mil·lenària.

    Un altre detall de l´estat del moment de la pedrera ens l´aporta la memòria d´una nova excursió organitzada des de Barcelona, l´any següent, per l´ACEC. L´article es va publicar al tercer volum de les “memòries” de l´entitat, de 1879, llibres que recollien ressenyes d´excursions, conferencies, informes arqueològics i articles variats dels membres de l´associació.

    “L´aspecte actual d´aquest obelisc colocat en aquell baix terreny i voltat de naixents xiprers es per demés poètic i a tots causa notable impressió”

    Cinc anys més tard, al migdia del diumenge 14 de gener de 1883, un grup de tarragonins es reuniren a les glorietes del camp de Recreo per constituir la delegació de Tarragona de l´AEC. Els membres de la nova entitat excursionista vam programar una primera excursió corporativa a la Torre dels Escipions i la pedra del “Medo” que és com ells coneixien el nom del paratge.

    El diumenge següent de la fundació de la delegació, a les 9 del matí, vam sortir en automòbil Joaquim Besora, Feliu Ribas, Josep Izquierdo, Josep Virgili, Avel·lí Sureda, Ramon peregrí, Sadurní Ginesta i Antoni Virgili, propietari aquest últim de Mas Rabassa, al qual es dirigien, finca veïna de la del recinte. A les 11 del matí vam marxar a peu des del mas en direcció a la torre romana i després al Mèdol.

    En aquell temps, la pedrera estava tancada, i Josep Virgili va demanar-ne la clau al propietari, Caieta de Martí. Del relat de l´excursió, se n´extreu que ja en aquella època hi havia a la finca la gedra que dóna nom al pla de les Heures.

    A dos quarts de 3 de la tarda vam tornar cap a Mas Rabassa, on vam brindar amb “lo champgne” -diu la crònica- per a la prosperitat de la nova societat d´excursions. Vam iniciar el retorn a la ciutat pels volts de les 5 i vam arribar-hi atres quarts de 8 del vespre. Diguem, com a epíleg d´aquesta sessió primerenca, que a la tardor del mateix any l´AEC de Tarragona instal·là la seva seu social al segon pis del número 6 del carrer Escrivans.

    D´ençà d´aquestes excursions dels darrers anys vuit-cents, no hem trobat constància escrita de més activitats organitzades semblants fins als anys trenta del segle passat , avivat l´esperit excursionista per acostar-se al Mèdol probablement pel ressò dels concerts natura que hi havia tingut lloc els primers anys de la dècada.

    El 1933, el grup Excursionista Muntanyenc, delegació de Tarragona, de Palestra, va organitzar un campament de vacances a la font de l´oliva, del 2 al 9 de setembre, amb la finalitat de potenciar la ciutat turística; patrocinava l´empresa el camping club de Tarragona amb la col·laboració de l´ajuntament de local. A les 6 del matí del dijous dia 7, els campistes van fer una marxa a peu direcció a la Torre dels Escipions, la pedrera famosa i la platja de Tamarit, des d´on es van dirigir a l´estació d´Altafulla per agafar el tren de tornada a la capital.

    'Cantera del Mèdol'
    La Secció d´excursionisme de l´Ateneu de Tarragona va fer la darrera excursió organitzada de la qual haguem trobat referència abans de la guerra. El diumenge 8 d´abril de 1934, van sortir del local de l´ateneu a dos quarts de 7 del matí els expedicionaris en direcció a Tamarit i Altafulla, van fer l´esmorzar al clot del Mèdol i, més tard, van agafar el tren a l´estació de la vila costanera per arribar a Tarragona al migdia.

    Racons del Mèdol, no tant coneguts.

    4.2 Esports de risc al Mèdol

    Amb l´evolució de l´excusionisme després de la guerra, cap als 40 es van donar inicis -esporàdics i amb pocs practicants- de l´escalada a Catalunya. En aquella etapa primerenca, l´escalada no constituïa una finalitat en si, sinó que era una extensió de l´activitat excursionista, un mitjà per vèncer desnivells i arribar als cims.

    Ja l´any 1951 s´havia l´agulla del Mèdol, com prova la capseta de plom que l´escalador va deixar al cim, amb la data gravada a la tapa, com n'hi ha a moltes fites muntanyenques per dipositar-hi un “llibre de registre” - diguem-ne-, on els qui arriben allí solen deixar constància del fet. Des d´aleshores i fins fa poc, són molts els qui hi han pujat; el llibret que actualment conté la capsa del 51 no és el primer que està dipositat al centre Excursionista de Tarragona (CET). Avui dia, amb la part de l´agulla inestable és força arriscat escalar-la.

    'Cantera del Mèdol'
    A partir dels anys 60-70, l´escalada ja s´estableix com un esport integral en contacte amb la natura, amb un caràcter més de finalitat que de mitjà; l´objectiu és pujar desnivells. Els materials que s´utilitzen són precaris: empotradors, vagues, botes rígides, cordes, escales...; es practica l´escalada artificial, pujant per cordes i escales que es van instal·lant a les parets del Mèdol hi ha claus i restes de les assegurances que s´usaven.

    Practicant la modalitat de escalada anomenada “boulder”.

    Actualment, l´escalada artificial s´utilitza encara com a mitjà per assolir els cims, però el que realment es practica més és la escalada deportiva, modalitat en la qual l´esportista supera el desnivell mitjançant els elements naturals que li ofereix la paret. E tracta de pujar per la paret, no per les cordes, mantenint, però, evidentment, una sèrie de material mínim com els peus de gat -calçat flexible-, asseguraments, burils, espits, parabolts o químics -anclatges usats industrialment que l´escalada moderna ha adoptat per tal d´augmentar la seguretat de l´esportista- i la pols de magnesi per tal d´evitar lliscades que podrien ser fatals. La filosofia de l´escalada deportiva no és pujar desnivells ni cims, sinó superar-se a si mateix, intentant augmentar les pròpies possibilitats. En aquest cas, l´escalada lliure és la finalitat en si de l´activitat esportiva, i aquest va ser el “boom” del Mèdol als anys 70 i 80 on, malgrat tot, no s´hi van clavar excessius asseguraments degut a la petita alçada de la paret -entre 15 i 2º metres-, que permetia l´assegurança des de l´exterior. S'hi van obrir diverses vies, una dotzena aproximadament, com la Catalunya, la via Racó, la canuta o fins i tot amb noms com la via water.

    En els darrers anys, a causa del tipus de pedra del recinte, que, desgasta molt la pell de les mans i les soles dels peus de gat, ha disminuït notablement la concurrència d´escaladors d´aquesta modalitat, que prefereixen altres indrets.

    'Cantera del Mèdol'
    L´escalada que es realitza avui dia a la mil·lenària pedrera, a banda de l´aprentatge dels principiants, és principalment la modalitat anomenada “boulder”, consistit a fer petits flanquejos -recorreguts horitzontals, o verticals de poca alçada- per les parets, a dos o tres metres per damunt del terra, equipat l´esportista amb els peus de gat, roba d´esport senzilla i una petita bossa de pols de magnesi. Aquesta modalitat serveix a l´escalador per adquirir tècnica i flexibilitat, alhora que exercitar la musculatura. Es així que, entrant a ma dreta, comença el flanqueig fins arribar, aproximadament, a l´alçada de la via stres és un 7ª.

    Amb aquesta foto es veu, que els circuits de bicis de muntanya també passen per el Mèdol.

    Amb el projecte que s´ha dut a terme recentment, el recinte del Mèdol, davant la proliferació de visitants i curiosos, deixarà de ser un espai atractiu per als escaladors. A més, amb la sèrie de rocòdroms que s´estan creant ales comarques, els esportistes tendeixen a entrenar-se a gimnasos i en aquestes parets artificials a l´aire lliure.

    Els ecologistes han recomanat, mentre s´elavorava el projecte actual, que no s´obrin noves vies d'escalada i que, en el cas que s´hi practiqui, es limiti a les parets que es troben al costat de l´agulla, dins el primer nivell, utilitzant les vies ja establertes, per no incrementar la pressió de l´inpacte humà sobre tan antic recinte gairebé natural.

    Avui en dia l´escalada “no esta permesa” en el clot del Mèdol.

    4.3. Opinions d´un periodista

    Manuel Brunet i Solà

    El Periodista auseta Manuel Brunet (nascut a Vic el 1889 i mort a figueres el 1056) va ser redactor de la publicació “la publicitat” i de “la veu de Catalunya” i director de la revista “mirador”, a partir del 1939 fou col·laborador de Destino amb el pseudònim de Romano. Durant la dècada dels anys vint va saber l´existencia del Mèdol per una fotografia del mon de l´excusionisme. Interessat per el insòlit indret, en parlar al seu amic Jaume Mercader, orfebre tarragoní que vivia a Barcelona que organitzava tertúlies a casa seva el qual decidí a visitar el recinte fruit d´aquesta estada a la antiga pedrera que publicar a mirador aparegut al numero del 31 d´octubre de 1929.

    El Medòl

    Havia vist fa anys una bona fotografia feta per un excursionista, i sinó m´havia figurat la pedrera romana del Mèdol tal com es, perquè li havia atribuït una altre orientació, no m´havia equivocat a certs detalls essencials, els colors i el flaire i sobretot aquella pau feta d´ingredients tant estranys que no s´asembla gota a la impressió que pot fer l´arquitectura i el paisatge que no sentim en el millor Jardí claustral ni en un racó de basc, una pau que no us es possible d´apriar i gustar fins que no reaccioneu contra aquella excitació del primer moment gairebé, fins a l´hora d´anar-vos-en.

    Imagineu un pujol ple de garrofers i pins dominant cap a migdia i ponent un paisatge de vinya i oliveres, tallat en diagonal per unes muntanyes separades per bavins de mar. Un país harmoniós, daurat, humanitzat amb unes muntanyes que tenen l´art d´organitzar-se i situar-se a satisfacció del més exigent i a mesura que pugeu o baixeu sembla que els turons que són allí baix dempeus al mar facin una corredissa per a col·locar-se millor. I tot passant, per la banda de migdia, per un camí de garrofers que només es consent la cucoteria d´uns fonolls i unes palmes, tot plegat veiem el llangoteitx dels xiprers de la pedrera el Mèdol és una esberla enmig del pujol i encara que gairebé a tot arreu es talla pic la vegetació a lligat tant bé el paisatge que la gran esquerda sembla un accident del terreny.

    El fondal verger tancat, eriçat de xiprers xop d´ombres clapejat d´or el cim i coronat de blau us atreu com un xuclador.

    Un feixuc de xiprers domina la paret i la porta de forrella que tanca el camí antic de pedrera. Si haguéssiu de dibuixar aquest racó, hauríeu de fer-ho a la ploma i amb el propòsit d´il·lustrar un peu de pagina o una inicial. El camí antic de valla suaument fins la part més fonda de la pedrera. Al bell mig del fondal, prop d´un pou voltada de garrigues, espígol i romaní s´alça “l´Espiga del Mèdol” , un obelisc de pedra la “dama” que els picapedrers varen fer sorgir en aquell lloc com una penyora i testimoni de la feina feta.

    És realment inexplicable que s´hagi fet tan poc cas del monument que bé deu fer una dotzena de metres. Si els romans haguessin alçat l´obelisc del Mèdol. Si aquesta columna en lloc de ser treta de camp a cop de tascons i perfilada amb la escarpa, fos una construcció erigida en aquell lloc i els historiadors paguéssim lliurar-se a tota mena de suposicions sobre el fet que pogués commemorar, la orgullosa espiga de la pedrera tindria una abundant literatura.

    Més interessant que qualsevol menhir prehistòric és aquesta columna de la qual ens sabem exactament el significat perquè hem de consideraria com un monument al treball dels obrers que varen construir la Tarragona romana. Entren d´una manera ben visible en la formació de aquest obelisc almenys dues capes de pedra. I fet curiós com si el bloc superior hagués girat una mica sobre si mateix a conseqüència d´algun terratrèmol, ni les arestes, ni les linees d´encaix coincideixen ben bé. Les humitats i els líquens han vestit l´obelic d´or i negre. El cap d´amunt es veu estries daurades d´escarpa de picapedrer. El cim com fent-li de bandera hi ha uns brins d´herba.

    La pedrera és llarga i llòbrega. Resseguint-la fàcilment endevinareu els antics camins d´entrada i sortida. Un cop oberta devia fer de taller. Encara hi ha una pica tallada a la roca, alimentada per uns reguerols que van baixant per la paret entre les heures. I la pica encara s´omplena d´aigua... Escampats per terra escampats per terra hi ha alguns carreus i en un d´ells, que pot fer-nos de seient, fàcilment observareu que te a cada cap un encaix que fa suposar que el bloc va ser lligat i baixat o que devia ser tret del clot.

    Tres colors endossaren la pedrera: el verd l´or i el negre. Una cortina d´eura vella d´un verd fosquissim cobreix un gran pany de paret. I els llocs on no hi ha heura, els líquens i la pluja donen or i negre. Però aquest negre, color del vessat, passa del blau al morat fosc quan hi va el sol.

    L´erosió a anat corcant la pedra i consumint-la fins a tal extrem que en certs llos si fem caure la placa de floritura la roca la desfà com guix i deixa veure algunes petxines. Una anima piadosa va plantar uns anys uns quants xiprers en aquesta fondalada. Amb la dèria de pujar més que l´obelisc o de veure el sol s´han anat aforant, i com que el vent no arribar a escabellar-los tenen forma de flama com els de les pintures primitives i perquè pasturen tant bé son tant ben fets que semblen tornejats i pintats de nou. Més alt que els xiprers que els altres arbres i l´obelisc i tot, hi ha un pi pinyer de tres branques que de dalt estant sembla una flor que emergeix de una copa plena d´ombres.

    Abans de pondràs el sol ja es ben fosc el clot de Mèdol. Un drago -l´ única fresa que se sent- se'n va dormir sota les heures. El simula de l´Espiga es va envermellint a la boca de la pedrera cara a ponent els garrofers i els pins que s´aboquen al fondal i la graonada tallada pels picapedrers son de tots colors.

    Sense necessitat d´imaginar-se un quadre d´historia es impossible no pensar amb els homes que va esbadellar aquesta muntanya donant-li una forma de jardí. Durant un cert temps les escarpes i els tascons dels picapedrers varen anar cantant el poema de la construcció de la colònia Júlia Vitrix Tarraco. Els obrers devien eser ibers, i els caps de colla devien parlar un llatí bàrbar. Quan es va decidir explotar aquesta pedrera tan apartada de Tarragona potser totes les pedreres del voltant estaven en activitat. Potser aquesta pedrera era més fàcil, potser calia a afanyar-se a construir les muralles i era necessari treure pedra de tat arreu.

    'Cantera del Mèdol'

    Aquí es veu l'erosió, tal com passa a les muralles de Tarragona.

    El Mèdol es el moltó d'on ha sortit Tarragona, la matriu de la ciutat, el taller de la capital de la Hispània Citerior, la ciutat on havia de viure August i havia de organitzar la nostra civilització. Poques ciutats podem mostrar en tant perfecte estat de conservació el teler d´on han sortit. I poques pedreres, potser cap més, tenen tant prestigi històric espectacular.

    No hi ha en tot Tarragona cap altre monument que faci tanta impressió. És més viu que un temple, que una ara, que una muralla, que un aqüeducte, que una tomba, que un arc de triomf, o que una catedral. Hi ha en ell el mínim d'arqueologia. Ha prestat servei només una vegada, però d´una manera definitiva. I s´acontenta essent el montllo el negatiu d´on han sortit molts altres monuments i sap dissimular i fa veure que només es paisatge...

    No hi ha en Tot Tarragona cap altre monument una dedicatòria explicita. Els obrers que varen buidar el Mèdol se'l varen dedicar.

    L´espiga es un monument que varen exigir les muralles de Tarragona, l´obra publica més capital i més vella de Catalunya té tanta personalitat aquesta espiga que sortint del Mèdol si goses la saludaria. Els tarragonins haurien de entrar al Mèdol amb el barret llevat.

    5. El Mèdol i la cultura.

    5.1. La Música

    Durant els primers anys 30 es van fer concerts musicals a la àrea del Mèdol encara avui són en la memòria viva de molts tarragonins, immediatament relacionats amb el peculiar espai. Consta també prou documentació, fàcilment localitzable, en la multitud d'articles que es van publicar a la premsa local fent-se ressò, puntualment, de cada espectacle, així com al conegut volum d'Eduard Baixauli, Tarragona musical, de 19969.

    5.2. El primer concert-Natura al recinte del Mèdol

    Sembla que els antecedents del primer dels concerts-Natura es troben en una actuació restringida que la cantant lírica Maria Barrientos va fer al recinte, l'any 1930. Abans, però, hi ha constància al “diario de Tarragona” que, el 27 de maig de 1912, l'orfeó Tarragoní, acompanyat pel quartet de la filharmònica de Tarragona, va oferir un concert en aquell mateix indret. L'agost del mateix any 1930, el “diario de Tarragona” va deixar anar la idea que forà interessant provar de fer algun concert amb més públic al Mèdol.

    La proposta llençada interessà a molts centres musicals i artístics de Catalunya, els quals va enviar múltiples suggeriments al respecte, entre ells el d'establir-lo amb caràcter anual, periodicitat que revaloritzaria i embolaría el clot del Mèdol com auditori natural únic en el món. D'aquesta manera, es va parlar per primer cop, el setembre d'aquell any, el Mèdol com a “auditórium natural”. Músics prou reconeguts es van oferir a fer-hi concerts.

    La primera data va ser el diumenge 14 de setembre. Tots els diaris catalans se'n van fer ressò, i no van faltar veus que dubtaven de les condicions acústiques del lloc escollit.

    Es van fer les reserves de les entrades, totes idèntiques, ala redacció del “Diario de Tarragona” i a la junta Anti-tuberculosa. El recital es regia per una sèrie de principis com: donar ocasió de sentir joves artistes locals, enllaçant-los en l'especial estètica de l'espai, els aficionats a la música de la ciutat; donar a conèixer el clot del Mèdol, rescatant-lo de l'oblit general, segons era el desig del doctor Josep Bassedaas, propietari com sabem de la finca, la qual cedi gratuïtament per l'audició; i proporcionar fons econòmics a la junta Anti-tuberculosa èra consolidar la Colònia Escolar Marítima, destinada a ajudar i guarir els nens afectats per aquesta malaltia.

    Malgrat les deficiències d´organització, el concert va ser un gran èxit i es va demostrar la magnifica condició acústica del clot, de manera que els principals promotors de l´acte, el diari esmentat, el doctor Bassedas i el sindicat d´iniciativa de Tarragona -que s´havia fet càrrec de les despeses-, van decidir instituir el concert com a espectacle anual i destinar-ne els guanys a la colònia Escolar Marítima.

    5.3. Segon recital a “l´auditorium Natural de Catalunya”

    Si l´any 30 s´havia parlat d´auditori Natural, el 1931, en parlar del segon Concert-Natura -aquest en va ser sempre el nom genèric-, ja es qualificava la pedrera mig abandonada fins poc abans, “d´auditorium Natural de Catalunya2.

    A les directrius que dirigirme el primer espectacle, en aquesta ocasió s´hi van afegir el caràcter genuïnament tarragoní de l acte, amb un programa base d´elements locals, tot i admeten t la participació d´artistes foranis que volguessin donar relleu a l´audició, i a la finalitat humanitària. Davant l´interes general que havia desvetllat el concert anterior, s´amplià notablement el nombre de localitats.

    Entre ells els molts convidats a participar de l´esdeniment hi havia Joaquim Sánchez, director de Ràdio Barcelona i especialista en acústica de sales de concerts, el qual proposava estudiar les condicions sonores naturals del clot. Un altre convidat especial va ser Pau Casals, al qual van anar a convidar expressament el periodista Lluís de salvador i el doctor Joan Sans i salafranca, a la platja de Sant Salvador, el dia 8 de setembre, cinc dies abans del recital. El violoncel·lista vendrellenc accepta de bon grat i es va oferir a estudiar la possibilitat de dirigir el concert de l´any següent. Finalment, però, Casals no va poder acudir a l'espectacle i, aprofitant una visita a Tarragona, el dia 22 següent, va disculpar-se de la seva absència a de Salvador.

    El dijous anterior al concert es van iniciar els preparatius. L´ajuntament local habilità zones d´aparcament a les immediacions del Mèdol i va establir normes per evitar el caos i el col·lapse de vehicles. El dia 13 es va fer l'acte, al qual assistí una gran quantitat de públic, a més de totes les autoritats locals. El senyor Cirera i fontbona va proporcionar un servei d´autobusos, i el senyor Obiols es va fer càrrec del servei del bar que s´instala al pla de les heures.

    'Cantera del Mèdol'
    Un concert a l'Auditorium Natural de Catalunya.

    5.4. El concert dels interessos oficialistes.

    El tercer dels concerts Natura, l´any 32, va ser el xoc d´interessos, entre els que els organitzadors proposaven com a destí definitiu del Mèdol i el que el govern de la generalitat projectava. No és que es produís un enfrontament obert i declarat, sinó al contrarií, i el resultat, com calia esperar, va ser el que, esportivament en dir-ne joc nul.

    Ja l´any anterior, els organitzadors havien mantingut converses amb el conseller de cultura de la generalitat, Ventura Gassol, perquè la denominació del Mèdol com a “Auditori Natural de Catalunya” es fes oficial, però la conjuntura política del moment ho va impedir.

    El maig de 1932, Josep Arana, president de l´orfeó Tarragoní, reprenent una idea de l´anterior president de l´entitat, Xavier Gols, del 1930 - que no fructificava proposar als organitzadors dels Concerts-Natura que fos l´orfeó qui fes el concert d´aquell any. Per qüestions d´espai, es decidí que seria un nombre reduït d´orfeonistes els que hi intervindrien. L´organització va caure en el doctor Sans, que ja hi tenia experiència, i van proposar a Joseph Arana d´aprofitar l´ocasió per consagrar oficialment, i d´una vegada, el recinte com a “Auditori Natural de Catalunya”.

    Es va fixar la data del 29 de juny per a l´espectacle. Francesc Macià president de la generalitat i Ventura Gassol havien confirmat la seva assistència, conjuntament amb altres membres d´entitats culturals i artístiques de Barcelona. Per a la disponibilitat d´espai, es van acordar limitar l´assistència de públic als socis protectors de l´orfeó i familiars, i tan sols es van instal·lar vuit-centes cadires al Clot, si bé el dia del concert es calcularen, entre els dels recinte i els que havien anat a escoltar als voltants dels tallats del Clot, uns cinc-centes espectadors.

    El concert va tenir una bona càrrega de reivindicació nacionalista per la consagració de la pedrera.

    'Cantera del Mèdol'

    Aquí es veu Macia acompanyat de més autoritats.

    5.5. El darrer espectacle, passat per aigua.

    El concert Natura de 1933, per problemes econòmics de les colònies Escolars de la Junta Anti-tuberculosi, es va retardar novament per als primers dies de setembre. A finals de juny, Josep Basades va confirmar als organitzadors que podíem disposar del Clot del Mèdol per realitzar l´audicio.

    Un cop assegurat l´indret, la preocupació dels organitzadors era oferir un recital en la mateixa línia dels anteriors, a causa de l´augment d´interès que havia desvetllals ambients musicals. Un recital que es va fer al Tarragoní Saló Modern, patrocinat per l´academia Marshall de Barcelona, i en el qual actuaven cinc artistes infantils, va donar llum a la proposta de fer un concert de joves promeses. La data seria el 10 de Setembre.

    El dia anterior, una nombrosa brigada de l´ajuntament va treballar tot el dia fent obres d´habilitació per obrir un accés per obrir un accés per a vianants a la part alta de la pedrera, es va ampliar els aparcaments i es mantingué

    5.6. Poesia.

    5.6.1. Mn. Ramon Pinyes i Morlà

    De família vallenca, que es traslladà a Tarragona quan Ramon pinyes i Morlà tenia tres anys. El 1887 entrà al seminari de la ciutat, on es va doctorar en dret Canònic. La seva vocació també el va portar a col·laborar a revistes com “Democràcia Cristiana”, “Setmanari Catòlic” de Reus, “la Cruz” de Tarragona i més endavant a “la Veu de Catalunya”, “La veu de Tarragona” i “La Conca de Barberà”. També va escriure un “himne a la Mare de Deu de Montornès” i “Avé Maria de Montornès”, amb musica de Xavier Rovira i Sola, i alguns assajo el poema que dedica al Mèdol forma part del llibre de poemes tarragonins.

    La pedrera Romana

    Dintre l´enclòs de la pedrera

    oh, quin silenci més profund hi ha!

    si fins les aures la passa lleugera

    deturen i no hi gosen davallar!

    D´aquesta calma entranya i tant pregona

    mont esperit

    es sent culpit

    i s´esborrona.

    Sembla la pau d´un cementiri.

    No és de bon acer aquesta quietud

    que ens volta de paor i solitud.

    I plana el fat d´un crim o d´un martiri?

    Esta tot encantat, com si dormís,

    les pedres i l´arbreda i fins l´aire:

    i forja´s el sentit fantasiàri;

    misteri que hi deu haver o bé un encís

    hi la agulla del mig tant alta i prima

    com un braç ert que s´alça amenaçant,

    és el padró d´un fet sagnant,

    puig que la sang per tot i regalima?

    Sang que eixí de la pedra al cert ferida

    de l´escoda amb el cop du i pacient:

    sang que el sol i serena que ja han brunyida,

    santifica, amb místic ungiment.

    Silenci paorós, silenci extrany,

    vull desfer el teu imperi,

    saber el misteri

    i dir-ne l´averany:

    Un ressò llunyedà

    de cadenes, a mida

    que li pareu be l´oïda,

    hi sentireu dringar.

    De temps ja molt llunyans,

    de suor i sang d´esclaus la terra és xopa

    apuraren aquí nostres germans,

    de amarga fel plena la copa.

    Mentre de la muntanya els grossos daus

    de mica en mica, anaven esdernat-se,

    ofegant dins del cor l´odi i venjança,

    sota el fuet, maldaven els esclaus,

    Mal vestits, mal peixats, usos de peus,

    com animals de carrega

    i amunt, del fons del clot, en còrrua llarga

    arrossegaven els pesats carreus.

    Ara lloem la traça i solidesa

    de qualque monument,

    i no parem esment

    que a voltes tanta de grandesa

    es pastava amb suor i sang innocent.

    5.6.2. Antoni Rovira i Virgili.

    Rovira i Virgili nasqué a Tarragona però els seus pares eren de la Conca de Barberà -ell- d'Altafulla -ella-, raó per la qual, de ven petit, compartir estades a la masia del Miquelet, prop de Poblet, i a Altafulla. D'aquestes estades n'havien de néixer, temps a venir un seguit d'articles i poemes sobre la Conca, el camp i Tarragona; i, enconcret, el Mèdol indret que devia haver conegut de petit en les seves corregudes amb els xiquets de la villa materna li dedica un poema, dins el llibre “La collita temprana” i reproduit posteriorment a antologia tarragonesa d'Antoni Rovira i Virgili.

    “El clot del Mèdol”

    Entre garrigues aspres i seques

    conreus, pinedes i garrofers,

    en una plana, fa temps deserta,

    hi ha una pedrera dels segles vells

    La pedra treta va ser portada

    a Tarragona, ciutat capdal,

    sempre nodrida per les estranyes

    de roca viva dels seus voltants.

    Clot en la roca que vermelleja,

    al mig ostenta l´alt signe sol:

    la agulla dreta fina i esvelta,

    mòdul de pedra que forma un bloc.

    Els que enfondiren el clot històric

    aquest monòlit i van tallar,

    dit que assenyala, mut testimoni

    la mida exacte del gruix buidat.

    El clot rodegen pedreres grogues

    -or fet pels segles i pel cel dolç-

    que en la mesura dels flancs de roca

    mostren la talla de l´antigor.

    el clot Mèdol a la bellesa,

    plora dins l´ambit dels buits daurats

    les pedres mortes les filles seves,

    que li prengueren en temps llunyans.

    No és clot hòrrid ni fosc abisme;

    de verdor l´omplen pins i xiprers,

    ocells els poblen i salvatgines

    mig amagades entre esbarzers.

    Els pobres arbres que dintre malden

    Alhora cerquen aire i claror

    I alcen les soques esprimatxades

    Per evadir-se de la presó.

    Viatger ràpid que amb encís mires

    la vida interna del lloc pregon:

    no t'encomanis la melangia

    del clot del Mèdol, misteriós.

    Ombres del homes, ombrés dels arbres

    ombres dels rèptils i ocells de nit

    s'han fet mestresas de la clotada,

    prop la gran ombra de Tamarit.

    La vila morta que la mar vetlla

    te cases brunes i un roig castell,

    niu de fantasmes que en la tenebra

    El clot visiten entre esparvers.

    Que els Deus us treguin l'encis malèfic

    clot del misteri, poble desert;

    fugin les ombres, i el sol encengui

    les pedres roges i els arbres verds.

    Torni a ésser plena la vila buida,

    passi la vida pel terme trist,

    el clot del Mèdol amb l'altre agulla

    sigui un alegre i profund jardí.

    'Cantera del Mèdol'
    6. Conclusions

    Acabat el treball m'adono que après moltes coses d'aquest indret tant peculiar, m'ha impressionat molt els mètodes de com van fer l'extracció de la pedra, únicament amb unes eines precàries com tascons i aigua calenta.

    També m'emociat molt amb els poemes, i m'omplien d'enveja els poetes que relataven el silenci sepulcral del lloc, ja que avui en dia tenim l'autopista al costat i només s'escola el soroll dels automòbils.

    Ara ja som patrimoni de la humanitat, i han acabat una nova entrada al Mèdol per la Móra, això hem fa patir. Perquè fins ara s'ha conservat perfectament, si recordem que es calcula aproximament que fa quasi 2250 anys que es va començar l'extracció de la pedra a la pedrera romana, repeteixo hem fa patir una afluència excessiva de gent en aquest jardí claustral, degut al incivisme e incultura de la gent.

    'Cantera del Mèdol'

    Sorprenents formes de la roca.

    7. Bibliografia.

    Carreras, J.; Garriga, E. El Mèdol . Tarragona 1991.

    Index de fotografies

    Fotografia dels anys 20..................................................................2.

    Localització....................................................................................3.

    Sistemes d'aixecament

    Utensilis per treballar la roca.........................................................6.

    Vista panoràmica de l'agulla.........................................................8.

    Fotografia de l'any 1879................................................................9.

    Fotografia del mateix lloc 2001...................................................10.

    L'agulla mil·lenària......................................................................12.

    Racons del Mèdol.........................................................................14.

    Practicant el boulder.....................................................................15.

    Rutes de bicicleta..........................................................................16.

    Cova petita....................................................................................20.

    Concert als anys 30.......................................................................23.

    Les autoritats.................................................................................25.

    L'agulla a contrallum....................................................................30.

    Formes curioses de la roca............................................................31.

    32