Canigó; Jacint Verdager

Literatura española contemporánea. Poesía épica catalana. Epopeya. Biografía. Obra. Argumento. Estructura. Personajes. Lírica. Poética

  • Enviado por: Leti La Senia
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 12 páginas
publicidad

L'autor:

  • Escriu una breu semblança de l'autor i destaca'n aspectes que tenen relació amb l'obra

Jacint Verdaguer (Folgueroles, 1845 - Vallvidrera, 1902 ) va néixer en el si d'una família pagesa, modesta, amb molts pocs recursos econòmics però relativament il·lustrada. Tant pocs recursos que l'única carrera a la qual podia tenir accés era l'eclesiàstica. Per això als 10 anys va ingressar al Seminari de Vic on sentiria predilecció per la lectura dels autors clàssics i on, amb el temps, es guanyaria la fama de bon versaire. Va ser en els Jocs Florals que el jove Verdaguer va promoure el conreu de la poesia catalana i no només es va fer lloc en el panorama literari sinó que també es va convertir en tot un símbol del país i de la catalanitat per a la burgesia barcelonina de l'època. Jacint Verdaguer fou l'escriptor català més destacat del segle XIX i el més representatiu de la Renaixença literària catalana. Autor d'obres cultes d'una gran ambició, se serví de temes i formes populars per transmetre les idees del catalanisme conservador i del catolicisme del seu temps. Donà a la llengua catalana el prestigi perdut d'un idioma de cultura, i, tot i els seus desequilibris, dugué a terme una obra perfectament coherent, al servei dels ideals de la fe i de la pàtria. Ha estat utilitzat des de postures ideològiques oposades, i invocat sobretot com a símbol de catalanitat. Va contribuir a la Renaixença, des de posicions catòliques i conservadores amb una obra que abasta poesia èpica i lírica, prosa narrativa i periodística i literatura de viatges, per la qual va tenir una enorme repercussió popular, incomparable a l'època i la seva eficàcia expressiva i el ressò social del seu conflicte li procuraren, ja en vida, una estima popular més personal que literària, en perjudici d'una valoració estrictament artística.

L'any 1860 el recorda com el del naixement de la seva vocació poètica. Per una banda tenia l'estímul de la seva mare, que sabia moltes cançons populars i rondalles; per altra banda, al Seminari s'afecciona als autors clàssics; també coneix els escriptors del romanticisme, tant de fora com del país, aquests darrers, en bona part a través dels recents instaurats Jocs Florals.

El Canigó, que aparegué els darrers dies del 85, però amb data del 86, és la culminació, d'una banda, del procés de recerca d'una forma èpica moderna i flexible i, de l'altra, de les campanyes destinades a la reconstrucció civil i religiosa de Catalunya. Per dur-lo a terme, Verdaguer, durant quatre anys, del 81 al 84, dedicà els estius a explorar els massissos pirinencs i a reunir tota mena d'informació geogràfica, folklòrica i lingüística; els hiverns, a la recerca de tipus llibresc i a l'elaboració de materials recollits. Maragall, en l'escrit "En Jacint Verdaguer excursionista" parla del seu gran amor i coneixement de la terra: "hem d'alabar-lo com a un dels nostres, i dels més assenyalats, perquè ningú el guanyà en seguir amb amor la terra nostra i en escorcollar-li l'ànima per l'amplitud dels plans i els replecs de les muntanyes; i pocs com ell hauran pujat als cims solitaris i hauran baixat a seguir el curs dels rius per les valls i hauran meditat en cada runa del passat [...] i fantasiat llegendes o recollit de la boca innocent del poble el verb sagrat de Catalunya per a enaltir-lo en obres admirables. Ningú com ell coneixia la fesomia de la nostra terra, ni tan de lluny saludava a cada cim d'ella per son nom, ni tan de prop li sentia batre el pols, ni per més seva la tenia."

L'obra:
- Escriu un breu resum de la trama:

Canigó esdevé per la seva magnífica síntesi històrica, fabulosa, paisatgística i religiosa una veritable joia nacional catalana d'arrel romàntica., ens presenta una triple aventura en els orígens de Catalunya: una aventura bèl·lica, gràcies a la qual, els comtes catalans medievals alliberen viles i pobles del gentilisme sarraí; una aventura espiritual a favor de la permanència d'una naturalesa capaç de vèncer la caducitat dels temples i monestirs humans, i, també, contra l'embruix de les seduccions paganes emblematitzat per les fades.

Canigó explica els orígens llegendaris de Catalunya. L'acció està situada cap a l'any 1000 i narra com el jove Gentil, fill del comte Tallaferro, és armat cavaller i, seduït per la fada Flordeneu, travessa els Pirineus en un carro volador, contempla el paisatge que s'ofereix als seus peus i n'aprèn les llegendes.

La història comença quan al Rosselló, mentre s'està celebrant una festa, arriben notícies que els àrabs estant envaint el territori. Tothom es posa en moviment per defensar la terra; entre ells Gentil, fill de Tallaferro i enamorat de la pastora Griselda, que, acompanyant el seu oncle Guifre, se'n va a lluitar.
Al Canigó, Gentil, que s'ha quedat sol, és encisat per la fada Flordeneu que li fa contemplar el Pirineu -extensament poetitzat-.
Segueixen les gestes de Tallaferro, que acaba presoner dels àrabs i després s'escapa i plora la suposada mort del seu fill.
Els cants VI i VII són els cants d'exaltació de la terra de les fades de les diferents comarques pirinenques durant el casament de Gentil i Flordeneu.
Guifre troba Gentil cobert de flors i encara encisat i, pensant que ha abandonat la lluita contra els àrabs sense motiu, l'estimba des de dalt del Canigó.
Després de diverses lluites, davant el dolor i la ira de Tallaferro en conèixer la mort del seu fill, Guifre vol expiar el seu crim i funda, sota la direcció de l'abat Oliba, un monestir benedictí sobre la tomba de Gentil.
Una vegada morts Guifre i Tallaferro, Oliba amb els seus monjos puja al Canigó i allí tenen lloc una sèrie de cants dels religiosos i les fades fins que aquestes acaben fugint i el Canigó queda desencisat després de plantar-hi una creu al cim
El poema s'acaba fent referència a l'època actual -la de Verdaguer, en aquest cas- amb un diàleg entre els campanars dels monestirs de sant Miquel de Cuixà i sant Martí del Canigó, en què parlen de la caducitat de l'obra humana (representada per ells mateixos) enfront de la pervivència dels monestirs i el poder de l'església davant la societat.

- Digues a quin gènere pertany el poemari i destria'n les parts.

Canigó és un poema èpic.

L'èpica és un gènere que narra en vers una acció heroica, els fets gloriosos i enalteix els herois d'un poble o d'un indret determinat. I per tant, en Canigó podem observar com s'exalta la heroïcitat per part dels cristians en la seua lluita contra els sarraïns.

També un altre tret que evidencia que Canigó siga un poema èpic és el fet que en una única estructura es reuneixen una sèrie de narracions -variacions d'un mateix tema-, transmeses per via oral i d'autoria anònima. Al costat d'elements reals i històrics, s'hi solen combinar d'altres de llegendaris I fantàstics, aixó doncs, els protagonistes assoleixen qualitats sobrenaturals.

Dins de la poesia èpica, Canigó pertany a una poesia èpica culta, ja que aquest es transmet a través de l'escriptura i a més, l'autor és conegut i aquest planteja una visió globalitzadora de l'obra, coherent i ordenada, que permet assolir la unitat entre els diversos episodis i personatges.

En els primers cants hi ha una introducció dels personatges i una descripció de l'aplec en que es troben, però a partir del cant IV ja comença una descripció exaltada de tot el paisatge amb la narració de diverses històries i llegendes com la Maleïda. En els següents cants continua una descripció idealitzada del Pirineu amb la narració de diverses llegendes com la del Roselló. És durant aquest cant de descripció del Pirieneu que Gentil queda encisat per la reina de les fades, Flordeneu, i amb el seu carro volador recorrent tot el Pirineu. Durant aquest cant és on les diferents gojes canten el poema de Muntanyes regalades que són una exaltació més de la bellesa de la natura.

En els cant VII diferents gojes li conten a Gentil diferents històries històriques i llegendàries com la història d'Hanníbal, la història del Noguera i el Garona, etc.

Metre tan els sarraïns estan vencent els cristians i això fa que ja en el cant VIII Gifré ple d'ira puja a buscar el seu nebot que està persuadit en el regne de les fades i quan arriba al cim, Gifre foll l'estimba i cau per un precipici i es mata. Aquests són també cants narratius

En el cant IX es fa l'enterro del jove i és on apareix l'històric abat Oliva qui aconsella a Gifre que funde el monestir de Santa Maria de Ripoll per combatre amb els seus remordiments i llavors li conta la llegenda de l'Eixalada.

En els darrers versos s'explica la fundació de Sant Miquel de Cuixà i Sant Martí de Canigó i també el desenllaç de la història amb la mort de Tallaferro i Gifre. Ja en el cant XII és narra com els tots el religiosos capitanejats pel l'abat Oliba pugen al cim del Canigó i fan fora totes les fades i així doncs fan fora la societat pagana moguda per vicis i passions i posen una creu com a símbol d'espiritualitat i com a poder eclesiàstic i de possessió del cristianisme arreu de Catalunya.

En l'epíleg l'autor primer en un cant trist ens fa referència als paradisos perduts i tot allò que la història s'ha emportat però acaba amb un cant de joia amb l'esperança que els monestirs tornen a renéixer.

  • Esmenta característiques romàntiques del poema i transcriu els versos que ho evidencien:

La literatura romàntica comença a mitjan segle VIII a Alemanya. A Espanya el Romanticisme va arribar tard i afeblit, amb autors com Bécquer, però a Catalunya aquest nou moviment va propiciar la Renaixença de la cultura catalana.

El segle XIX va ser, doncs, una època de progrés per a Catalunya, que es va convertir en una de les regions més avançades de la península. El desenvolupament de la indústria i el comerç, el reforçament de la burgesia catalana i el creixement de Barcelona són alguns dels factors que van determinar els canvis socials i culturals d'aquest període. Amb la industrialització van aparèixer la classe proletària i els consegüents moviments obrers, d'ideologia socialista i anarquista, la puixança econòmica, sumada a la influència de les idees romàntiques que venien d'Europa, va donar força al sentiment nacionalista i al ressorgiment de la cultura catalana. La Renaixença és la manifestació d'aquest desvetllament cultural.

El Romanticisme exalça la fantasia, allò que va més enllà de la realitat quotidiana ; propugna el subjectivisme i l'excel·lència de l'individu, del qual es valora sobretot els sentiments. El rebuig de la realitat és, alhora , un rebuig del present: la consciència d'haver perdut un món en què l'home i la natura estaven en harmonia es tradueix en un sentiment de nostàlgia envers el passat. Aquest sentiment desperta l'interès per la història, especialment pel món clàssic i l'edat mitjana, així com per la tradició i el folklore. Així Verdaguer ens porta a un món màgic que és el de les fades, un món ple de vicis i passions que sols amb el triomf del cristianisme pot desaparèixer. La lluita contra els sarraïns i la pàtria és la preocupació principal dels comtes, mentre que el jove Gentil esta encisat en un món fantàstic.

Els ideals romàntics són bàsicament els de la Revolució Francesa: llibertat, igualtat, fraternitat. D'una banda, hi ha la llibertat de l'individu que, guiat per les seues passions I el seu geni, pot entrar en conflicte amb l'ordre establert I transgredir-ne les normes; com és el cas de Gentil que encisat per les fades renuncia a tot allò que ha promés per defensar la pàtria; d'altra banda; hi ha la llibertat dels pobles, que aspiraran a l'emancipació nacional. Verdaguer és manifesta catalanista en moltíssimes vegades fins a esdevenir Canigó símbol de la pàtria.

La igualtat i fraternitat universal que defensaven els il·lustrats es manifesta ara en el tarannà democràtic i republicà de la ideologia romàntica.

L'exaltació de l'essència nacional dels pobles va evidenciar la conveniència de recuperar la llengua pròpia de Catalunya, i de retornar-li la dignitat cultural gairebé perduda durant la Decadència. En aquest punt, la tasca de Verdaguer és importatíssima ja que sense cap gramàtica va ser capaç d'escriure d'una manera molt correcta a més de la important tasca que fa en el camp de la biologia.

L'admiració per l'edat mitjana va despertar l'interés per la Catalunya medieval i per l'esplendor literària d'aquesta època així com també l'exaltació dels paradisos perduts, allò que s'ha perdut i no tornarà mai més. Així doncs, Verdaguer és serveix de personatges importants en la història de Catalunya com l'Abat Oliba en que fa un homenatge a aquesta persona tan important en la vida política catalana, aixó com també ens recorda de personatges com Ramon Llull, el comte de Varoic, el comte Arnau etc.

La recerca d'un estil senzill i espontani va trobar una valuosa font d'inspiració en la rica literatura popular catalana, d'aquesta manera Verdaguer ens explicar numeroses llegendes històriques sobre formacions de cims i regions (com la de L'Aneto, la Maleïda, el Roselló ) i moltes més com l'Eixalada, el fossar del Gegant, etc.

L'obra de Verdaguer entra plenament en els postulats del Romanticisme. L'idealisme i l'apassionament del poeta, l'atracció del paisatge que adquireix de vegades connotacions simbòliques, el refugi en èpoques passades i en llocs llunyans; l'actitud nostàlgica i l'exaltació del nacionalisme es manifesta durant tot el poema i es reflecteix amb l'amor a la terra i l'interès per la cultura popular.

Exemples:

Al desencadenar-se la sardana

Com enfilall de perles que s'esgrana,

Ne surt també Griselda, la rosa del ramell,

Amb gentilesa arrenca de sa testa

La corona de reina de la festa

i en mans corre a posar-la del cavaller novell.

En eixes valls a rellevar ma fama,

Vestit de foc i flama

Ja ve el Comte l'Arnau;

Boscos, soleis, masies que el cor ama,

Per sempre adéu-siau!

  • Localitza mostres del nacionalisme de l'autor:

Durant tot el poema el autor es manifesta nacionalista. Ja en el principi fa referència al folklore català i l'esperit de col·lectivitat catalana que representa la ballada d'una sardana durant l'Aplec. També moltes comparacions que fa Verdaguer amb les formigues i les abelles poden considerar-se mostres de nacionalisme ja que compara el treball de tot un poble i la lluita en equip per una pàtria lliure, ja que les societats treballadors són les úniques que se'n surten.

La importància que té el numero tres tan espiritualment com mostra de nacionalisme ho reflecteix Verdaguer moltes vegades, ja que el numero tres té moltes connotacions que fan referència a la cultura catalana, ja que representa la unitat de Catalunya, les Illes i el País Valencià a més de la referència que fa al Pi de les Tres Branques.

Durant tot el poema la lluita per la pàtria és constant, fins arribar a la mort d'un jove, ja que l'ira de Gifré al veure com no respon a aquesta lluita plena de follia al seu oncle i el mata. En la història de Gisla, aquesta li broda amb una agulla d'argent i fil de seda les unes estovalles amb les Quatre Barres per al seu home.

L'homenatge de Verdaguer a un personatge tan important en la vida política i eclesiàstica catalana com és el l'Abat Oliba també és una mostra de nacionalisme, ja que fa patent la figura d'un abat que lluita per la monarquia parlamentaria catalana.

En l´últim cant, quan els monjos ja estan conquerint el cim del Canigó, també hi ha una mostra de nacionalisme ja que els monjos criden la lluita per salvar Catalunya, les fades per altra banda, també és mostren nacionalistes amb molta nostàlgia i amor per la seua terra que han de deixar.

Exemples:

Los catalans que hi munten estimen més llur terra,

Veien totes les serres vassalles de llur serra,

Veient totes les testes als peus de llur tità;

Los estrangers que obiren de lluny eixa muntanya,

  • Aquell gegant- exclamen- és un gegant d'Espanya,

D'Espanya i català.

I en l'Empordà, lo Roselló i Cerdanya,

Catalunya i Espanya,

Feu-hi la fe de Jesucrist reviure,

Feu a ses plantes lo Coran morir.

Espanyol que s'afrancesa,

Lo Garona, mal paisà,

Du a la França la riquesa

Que en Espanya atresorarà;

I de fonts veient-nos pobres,

A l'Atlàntic du ses sobres,

Mentres poques i salobres

L'altre du al Mediterrà.

  • Transcriu alguns versos que, al teu parer, posen de manifest que l'autor era sacerdot:

La lluita constant pel triomf del cristianisme enfront el mahometisme i la societat pagana es fa patent durant tot el poema, cosa que dedueix l'espiritualitat de l'autor.

L'homenatge a l'abat Oliba i tot el que representa per l'església el nombre tres, Verdaguer ho transmet durant tota l'obra. També la negació del lliure albir que fa l'Abat Oliba posen de manifest aquesta negació de la capacitat de decisió de les persones que queda subordinada a la paraula de Déu.

També fa referència a episodis de la Bíblia com l'apocalipsis i a personatges com Moisés, Jonàs, David i Salomós.

Totes les fades que representen per a l'autor éssers dolents perqué són immortals igual que Déu i això no pot ser tolerat pels religiosos són vençudes i foragitades per les forces del cristianisme.

També al llarg de l'obra és posen de manifest principis cristians com la resurrecció.

També la referència que fa als cílis evidencia que l'autor per combatre les passions carnals utilitzava aquests mètodes.

Moltes comparacions que fa amb els porcells amb la finalitat de menysprear, també fan referència a la seua creença cristiana ja que, el porc, per a l'església representa el dimoni ja que representa la carn i amb ella totes les diferents connotacions que pot tenir.

També el simbolisme que té l'aparició de tants elements naturals de color blanc representen la puresa, igual que l'infant que apareix al final que representa una innocència pura que no ha estat exposada a cap malvat ni cap tipus de corrupció.

La personificació que Verdaguer fa a l'epíleg és també un cant trist al principi, però ple d'esperança al final per la renaixença dels monestirs.

Exemples:

Però la Creu nos guia;

De nostra companyia

Ni de nostres cabells no en caurà un:

Ni moure's pot la fulla

Sense que Déu ho vulla.

En nom de Déu, amunt!

Com niu de rossinyols entre englantines,

Jo veig nostre ermitatge

Davant lo monestir de Sant Miquel;

Aparicions divines

Baixaven a eix boscatge,

Pujant-se'n nostres ànimes al cel.

  • Localitza algun vers en qué, malgrat el caràcter de l'obra, s'hi pot detectar una certa sensualitat.

Jacint Verdaguer és un capellà molt apassionat i vital que troba en la literatura la única manera de sublir les seues passions. Per això moltes de les seues descripcions del paisatge i de sentiments tenen una certa sensualitat. Aquesta sensualitat i el seu caràcter apassionat li van fer entrar en conflicte amb autoritats eclesiàstiques ja que Verdaguer buscava un cristianisme amb una base més humana i mundanal.

Exemples :

somnia- canten-, somnia,

deixa volar ton cor bell,

mentre el somni no es desnia,

com de sa branca l'aucell.

Ja rossola suau sobre l'argila,

Ja el llaüt revincla en lo sauló,

Ja rellisca onejant com una anguila

De l'àgila marina al tenir por.

Quins crits més horrorosos degué llançar la terra

Infantant en ses joves anyades eixa serra !

Que jorns de pernebatre ! que nits de gemegar,

Per traure a la llum pur del sol eixes muntanyes,

Del centre de sos cràters, del fons de ses estranyes,

Com ones de la mar!

Genil ja passa la Tet

De la fada en la carrossa ;

Que bonic és i ben fet,

Que eixerida ella I que rossa!

amor, amor, on me pujares?

On sou, amics? On sou, mos pares?

I jo mateix, digau-me, on só?

Digeu-m'ho tu, Griselda bella,

Ma hermosa estrella

De Canigó.

Personatges:

  • Caracteritza breument els personatges principals a partir de les descripcions de l'autor:

En aquesta obra es barregen personatges històrics i personatges fantàstics. A Canigó, són també els paisatges, de gran variació i bellesa, els protagonistes del poema, i un dels més grans encerts de Verdaguer ha estat humanitzar-los. El paisatge deixa de ser mític i es converteix així en simbòlic.

En la trama narrativa surten molts personatges històrics (d'Hanníbal a sant Ursèol) i d'altres de fantàstics (Flordeneu i les fades dels indrets pirinencs).

Gentil, és un jove guiat per les seues passions i no pas pels seus deures com a cavaller. Gentil representa la vulnerabilitat d'un adolescent que encara que pretén lluitar per la pàtria la passió per allò desconegut pot amb ell i es deixa encisar per un món sobrenatural.

Tallaferro és el pare de Genil, el comte de Cerdanya, disposat a lluitar contra el moros igual que el seu germà Tallaferro. Aquests són personatges verosímils i presentats d'una manera favorable per part de l'autor ja que lluiten pels ideals cristians. En canvi els sarraïns no són ben vistos per l'autor, encara que sovint reconeix la seua valentia.

Els personatges fantàstics de l'obra són les gojes. Descrites d'una manera molt sensual per part de l'autor, però les qual representen una societat pagana a la qual Verdaguer foragita amb la finalitat de que el triomf del poder eclesiàstic arribe a tots els llocs de Catalunya.

De fades hi ha moltes i cadascuna representa quelcom, i un cop venç el cristianisme aquestes són substituïdes per mares de Déu.

El personatge de l'Abat Oliba és molt representatiu en l'obra ja que és un homenatge per part de l'autor a aquesta figura de la història catalana tan important en la seua tasca política i didàctica.

- Per quin personatges has sentit més simpatia?

El caràcter religiós de l'obra i la exaltació del cristianisme per damunt de tot i la lluita per acabar amb totes aquelles tradicions paganes m'ha fet sentir més simpatia vers les gojes que no pas pels defensors del cristianisme, ja que aquest durant el llarg de la història s'han apoderat de totes les festes i celebracions paganes i les han passat pel sedàs, amb finalitats més econòmiques que no pas instruïdores com ens prediquen. Les gojes en canvi són ésser sobrenaturals però que representen vicis i passions, que sols instrueixen a aquells que cauen a les seues mans sobre els valors de l'amor i el plaer. Aquest tabús de la església són el que representen les fades, i que amb molt esforç intenta l'església foragitar-los.

La goja per qui he sentit més simpatia ha estat la goja de Ribes, la fada de les coves, on tot pastor perdut per la muntanya pot trobar repòs i escalfor una nit que de fred.

A més, aquesta fada no ha deixat passar l'oportunitat de fer companyia al comte Arnau. Tot i que per a Verdaguer les fades representen éssers malèfics també lis descrius trets nacionalistes ja que senten un gran amor per la terra que han de deixar.

  • Imagina't que un equip cinematogràfic vol rodar una pel·lícula sobre l'obra de Verdaguer amb companys i companyes de la teua classe. A qui proposaries per als papers principals i per qué?

Jo al meu gust, combinaria personatges de la casa reial espanyola amb gent molt coneguda al nostre institut.

Com a Gentil, escolliria al professor de fusta, Santi. Com a Gifre el nostre estimat secretari Ignasi i com a comte de Cerdanya al nostre cap d'estudis Jesús Ríos. Ja que Jesús i Ignasi són gent més veterana en el nostre institut que no pas Santi i tots tres, però, combatran contra les forces invasores de la monarquia espanyola representada per Letízia Ortiz ( la reina de les fades). La infanta Elena, Cristina, la reina Sofia i la duquessa d'Alba representaran la resta de gojes.

És clar que els valors serien diferents i en comte de lluitar contra el paganisme i el triomf del cristianisme, els valors a seguir serien la saviesa, la bondat i l'humor, i la societat a la qual foragitar seria la societat noble que viu a costa de tots nosaltres.

L'altra guerra a la qual Jesús, Ignasi i Santi es disposen a vèncer és la guerra contra el PP, que en l'obra de Verdaguer representaria la lluita contra els sarraïns i el gran gegant al qual vencen és el gegant de la ignorància, la indiferència i la irracionalitat.

D'altra banda, el personatge que escolliria per representar l'abat Oliba seria Lluís Llach, ja que crec que la música pot ser molt més instruidora de molts valors que la església no té i ha intentat sempre amagar-los.

Verdaguer fa un homenatge a l'abat Oliba per la seua tasca de lluita per una monarquia parlamentaria catalana i per la seua bondat com a persona. Jo en canvi, com els meus valors són molt diferents als de Verdaguer, faria un homenatge a aquest cantant que sols amb les armes de la música i les paraules ha sigut capaç de consciènciar a moltíssima gent ( no rentar el cervell com l'església) i fer veure sols cantant que l'esperança i el futur d'un món millor sols és possible amb la consciència i la lluita diària.

L'estil:

Hipèrbaton:

Donau-me pas- d'Hannibal los missatgers els diuen

Avui ; jo vaig a Itàlia, só amic, no us faça por.

Damunt l'esberla que més fort gemega amb tot son cos titànic se carrega, blegadisses rompent i forrellat. La porta amb terratrèmol s'esllenega i el temple se desclou de bat a bat.


A cada corn de taula himnes entona de doncellez un cor amb veu suau

Hipèrbole:

És lo torrent d'Hanníbal; amb grans destrals i serres

Li van obrint passatge deu mil treballadors,

Lo puig son front abaixa, la vall s'omple de terres,

Lo pont d'una gambada passant rius bramadors.

Les penyes, si fan nosa, i els granys del camí trauen;

Al colp dels llenyataires arreu los arbres cauen,

Los faigs i les muixeres són canyes que s'ajauen,

Los vellaners són herbes als pes dels dalladors.

Amb tres d'aqueixes pedres faries, Bacelona, la cúpula i lo frontis que espera per corona ta seu, que ella mateixa corona és el teu front; i amb totes les que en esta pedrera esteses jauen podrien d'una peça refer-se, si mai cauen, totes les seus del món.”

Tu que d'una gambada passes lo Tec,

Obre ton ull de pedra, pont de Ceret,

Que de fills de Mahoma no en veuràs més.

Metàfora:

Bocins són de cinglera, són ossos de muntanya,

Carreus del llur que allunya la França de L'Espanya.

Muntanyes regalades

Són les del Canigó

Que tot l'any floreixen

Primavera i tardor.

Anem-se'n, Flordeneu, de fulla en fulla

Vostra corona d'or se va desfent,

Lo vol de nostres il·lusions s'esbulla

Com un esbart de papallons al vent.

Personificació:

Ploren de fil a fil totes les roques

I llança la gerela per cent boques

Sinistres harmonies i espetecs ;

Dels penyalars, com d'esberalades soques,

Se sent la cruixidera i los gemecs.

Com dos gegants d'una legió sagrada

Sols encara hi ha drets dos campanars:

Són los monjos darrers de l'encontrada,

Que ans de partir, per última vegada,

Contemplen l'enderroc de sos altars.

Fugiu també vosaltres, pastors i excursionistes;

Com les visions i històries, aquí les flors són tristes.

Enumeració:

Allí els avets i alsines, roures i faigs

Se creuen com les llances en un combat.

Lo que un segle bastí, l'altre ho aterra,

Mes resta sempre el monument de Déu;

I la tempesta, el torb, l'odi i la guerra

Al Canigó no tiraran per terra,

No esbrancaran l'altívol Pirineu.

Volant als cingles de Monsèn, li ensenya

Les cascades bellíssimes de Gerri,

I en Cabdella, en Espot i Biserri

Constel·lacions d'estanys d'atzur i verd:

Les tres vall de Pallars, que la calitja

De boirina amb son ròssec emmantella,

Li semblen solcs que gegantina rella

A les tres branques del Noguera ha obert.

  • Transcriu els versos que es basen en tòpics literaris I digues quin tòpic recreen.

Tornar-se boig per amor, aquest passatge ens recorda la poesia bucòlica:

No pot plorar així Griselda hermosa,

Que, senzilla com és, tot ho endevina:

No pot plorar aixís, que sempre és seca

La més crua tempesta de la vida;

I ni pondent sa pena desfogar-se,

Va a enterbolir sa testa jovenívola

Fent-li perdre lo seny, hermosa estrella

Que s'acluca en la nit de la follia.

Locus amoenus, la idealització del paisatge és constant:

De violetes i molses en llitera

Amb silenci lo duen a l'estany

On frisosa una gòndola l'espera

Com lo cisne de gebre dins son bany.

De sobte un raig de claror sa pujada fa més dolça,

sent càntics entre verdor i rierons entre molsa.


Beatus ille:

¡Muntanyes regalades

són les de Canigó;

per mi bé hi són estades

mes ara no ho són!

Carpe Diem:

I, sens trencar lo jove la cadena

Que empresona el soldat lluny de sa pàtria,

Com un ull virginal que s'esparpella,

En sa finestra d'or apunta l'alba,

Sembrant, com jardinera de l'Altíssim,

Per terra i cel les roses de sa falda.

En aquestes estrofes Gentil renuncia a les seues obligacions a canvi d'estar amb les fades, i així doncs “aprofiata el moment”.

Tempu fugit:

“l'hermosura, plaers, somnis de glòria, noms que ara aprèn per oblidar la història, les corones i ceptres, l'or i l'argent, tot ho esborra una llosa mortuoria; cap al no-res tot se n'ho porta el vent...”