Cancelleria reial

Cancillería real # Documents reials. Uniformat lingüística. Llengua

  • Enviado por: Ivens Huertas
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 2 páginas
publicidad
publicidad

LA CANCELLERIA REIAL

CONCEPTE I HISTÒRIA

La Cancelleria reial era l'organisme administratiu de la Corona d'Aragó creada al segle XIII, i s'ocupava de la redacció de tot tipus de documents administratius: lletres reials, llicències, certificacions... etc. Els textos es redactaven en català o aragonès i en llatí, però a partir de la segona meitat del segle XIV, majoritàriament en català.

Durant l'existència de la Cancelleria, trobem dues etapes molt significatives que cal analitzar. La primera etapa comença a partir dels primers anys del regnat de Pere III (1336-1387), i és quan l'excessiva subjecció als models llatins dels Ars Dictandi (manuals per escriure bé) produeix una prosa catalana rígida. Dins d'aquesta primera etapa trobem les següents tres característiques.

La primera d'elles és l'aparició de calcs forçats, paraula per paraula, de les construccions llatines: pariticipis i gerundis absoluts, participis separats del verb auxiliar, oracions d'infinitiu impròpies del català, omissió d'articles..., etc. En segon lloc, observem una incorporació de mots llatins sense cap mena d'adaptació. I per últim, en tercer lloc, trobem una imitació de la cadència de la frase llatina i de les frases estereotipades dels formularis llatins violentant el geni de la pròpia llengua.

Però, a partir de l'any 1381 aproximadament, comença a aparèixer en els documents de la Cancelleria un nou estil, que podem anomenar clàssic o humanista: els escrivans s'alliberen de l'esclavitud dels formularis i s'inspiren directament en els clàssics llatins, Ciceró sobretot, i en els renaixentistes italians, per tal d'embellir la llengua vernàcula amb els recursos del llatí. Açò donà lloc a una prosa catalana flexible i madura, que incorpora cultismes en gran proporció, però que s'ajusta amb mesura i gust a la sintaxi llatina, amb la tendència al període llarg i amb extensió de la cadència a tota frase, sense llimitar-se a les clàusules darreres. El principal exponent d'aquesta nova etapa és Bernat Metge.

COMPOSICIÓ DEL CANCELLARIA.

AUTORS I FUNCIONARIS

Els documents reials que emanaven de la Cancelleria arribaven fins als llocs més apartats del domini lingüístic del català i per la seua règia i enlairada procedència eren considerats com a models de ben escriure. Els funcionaris, que solien fer la seua carrera a la Cancelleria començant pel grau més humil, havien de dominar les tres llengües que avui anomenaríem “oficials”: el llatí, el català i l'aragonès. Així no és estrany de trobar documents en perfecta prosa catalana redactats per un secretari aragonès i d'altres en un aragonès bellíssim redactats pel barceloní Bernat Metge.

D'aquests funcionaris, cal destacar una sèrie d'ells que influiexen en la prosa de l'època. Pronotaris de Pere III foren Mateu Adrià, traductor de les Partidas, i Conesa, traductor de les Cròniques Troyanes. Bernat Dez-Coll, empleat a la seua Cancelleria, fou l'encarregat de continuar la seua crònica. D'altra banda, un pronotari de la reina Elionor, Ferrer Sayol, va ser el traductor de Pal·ladi, que també fou el primer escriptor que demostrà tenir coneixement de Ciceró en les lletres catalanes. El seu fillastre, Bernat Metge, va ser secretari del rei i és reconegut com la més alta personalitat del Pre-renaixement català. També cal recordar la significació que tingueren en la literatura catalana els dos “secretaris de cartes llatines”, Alfonso de Pelencia i Juan de Mena.

LA LLENGUA DE LA CANCELLERIA REIAL

La poderosa influència de la Cancelleria reial tendeix a eliminar de la llengua escrita tots aquells elements considerats dialectals. Exemples son la iodització (“paia” per palla), incoatius en -ISC (“partisc” per partesc), oscil·lacions en la representació de vocal llarga llatina (“cadana” per cadena) i de la monoftongació de una UA (“cotre” per quatre), elements arcaizants com l'article salat o sonores intervocaliques esdevingudes finals (“amig” per amic) o el diftong AU primari (“llaurer” per llorer), i també s'eliminen elements excessivament innovadors com la monoftongació d'EI (“fet” per feit), vocalització de la desinència verbal -TS (“anau” per anats), perfects febles (“vingueren” per vengren) ... etc.

La Cancelleria tractà de trobar la uniformat lingüística en la prosa catalana, sens dubte prenent el model del dialecte barceloní, el qual era per tots els escriptors com una mena de forma supradialectal d'expressar-se en prosa. Degut a la poca matisació dialectal dels grans escriptors medievals, aquest model s'anà imposant a tot aquell que volia escriure d'una manera culta i prestigiosa.