Bolivia

Sudamérica. Hidrografía. Clima. Relieve. Demografía. Economía. Política # Vegetació. Religió

  • Enviado por: Antonio Falcó
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 9 páginas
publicidad
publicidad

1. Aspectes físics:

1.1 El relleu: Bolivia, està creuada de nord a sud per dues grans serralades que formen part dels Andes, serra que atravessa tota l'Amèrica del Sud seguint la costa del Pacífic. Entre aquestes dues serralades hi ha un dels altiplans més alts del món, amb altituds que van dels 3600 m. als 4000 m.

El nom que reben les dues serralades esmantades anteriorment és:

-Serralada Occidental: separa Bolivia de Xile i està formada per muntanyes volcàniques que superen els 6000 m. d'altitud, la més alta d'aquestes és el Sajama, amb 6520 m. Aquesta serralada es dirigeix cap a l'est i forma valls amb grans extensions de boscos a causa de alta pluviositat. A l'est d'aquestes valls hi ha la gran plana de l'Oriente, que ocupa dos terços del país. Aquesta gran plana està formada per terres de aluvió i configura un paissatge variat amb selves tropicals al nord, sabana més cap al sud i pantans per tot arreu.

-Serralada Oriental: És un espectacular massís que es pot veure des de tot l'altiplà, amb altituds mitjanes de 5500 m. al llarg de 300 km. Les muntanyes més altes d'aquesta serralada son l'Illimani, un volcà apagat que es veu des de la Paz, la capital del país i que té una altitud de 6462 m., i l'Illampu, amb 6362 m.

1.2 Hidrografia:

A Bolívia hi ha tres sistemes fluvials. El primer està format pels rius més grans de Bolívia, que neixen al vessant est de la Serralada Oriental; el segon sistema va des del sud de la Serralada Oriental fins al riu de la Plata ( Argentina ), i el tercer està format per rius de l'altiplà bolivià que desenboquen al llac Titicaca.

- Els rius més importants del nord-est són: el Mamoré i el Beni; tots dos formen el riu Madeira, afluent de l'Amazones.

- El riu més important de la regió del sud-est de Bolívia és el riu Pilcomayo, que va des del sud de la Serralada Oriental cap al sud-est, on s'ajunta amb el riu Paraguai, riu que pertany al sistema fluvial del riu de la Plata; en aquesta mateixa zona hi ha estanys, llacs i pantans; els més importants són: Cáceres, Mandioré i Gaiba, que es formen o augmenten amb les inundacions de l'estiu.

- A la regió de l'altiplà es troba el llac Titicaca, al nord, que recull tota l'aigua del desglaç del vessant oest de la Serralada Oriental. Està situat a una altitud de 3810 m. i cobreix una superfície de 8300 km2, una tercera part del qual pertany a Bolívia; la resta pertany al Perú. Del Titicaca surt el riu Desaguadero, que travessa l'altiplà de nord a sud i desemboca al segon gran llac de Bolívia, el Poopó, del qual encara surt un altre riu, Lacajhuira, que desemboca al llac Salat.

- Més al sud-oest, prop de Xile, hi ha el llac Salat, el més extens del país.

1.3 El clima:

Tot i que el país està situat al nord del tròpic de Capricorn, la diversitat de temperatures és extraordinària: des del clima Equatorial del departament de Beni fins a les neus perpètues i les glaceres dels Andes i el clima Continental extremat de l'Altiplà on les temperatures mitjanes són 7ºC a 15ºC a l'estiu i, normalment, inferiors a 0ºC a l'hivern.

La mitjana de pluges de La Paz és de 562 mm l'any. A les valls les temperatures són molt més suaus ( entre 16ºC i 19ºC ) i la humitat i les precipitacions són molt altes. Als departaments de l'Oriente la temperatura és molt alta tot l'any, encara que és més baixa cap al sud.

1.4 La vegetació:

A l'Altiplà han desaparegut totalment els boscos naturals i alguns indrets estan repoblats amb eucaliptus. Els arbustos natius són més abundants: al Titicaca es fa la Totora, una espècie de boga que serveix als indígenes per a construir les seves " illes flotants " i les seves embarcacions; la tola i la yareta, que usen com a combustibles, i l'ichu, un arbust del qual s'alimenten els ramats de llames. Les valls estan molt poblades de boscos rics en espècies autòctones, com ara, l'arbre de la quinnina o l'arbust de la coca.

A les regions baixes de l'Oriente s'hi pot trobar des de la selva tropical Amzònica del nord ( amb arbres com els que dónen el cautxú, al departament de Pando ) fins a la vegetació baixa i el bosc esclarissat del Chaco.

Bolívia té una taxa de desforestació anual de l'1,17 % i 12 zones protegides, que ocupen el 4,5 % de la superfície del país.

Els espais naturals protegits més importants són la reserva d'animals salvatges de Manaoripi-Pando, el Parc natural d'Isiboro-Sucuré i el de Huanchaca, al departament de Santa Cruz, a la frontera amb el Brasil.

2. Actualitat social:

2.1 Demografia:

A Bolívia hi ha tres grups principals de població: els índis, els mestissos i els blancs ( descendents dels espanyols ). Els índis formen el 70% de la població boliviana, amb dos grups principals: els quítxues, que són majoritaris i es distribueixen per tot l'altiplà i per les valls, i els aimara, que es localitzen al nord. També hi ha petits grups ètnics d'índis amazònics a l'Oriente septentrional i de guaranís, al sud de Santa Cruz.

Els quítxues i els aimares parlen els seus idiomes propis, que són oficials, junt amb l'español.

Bolívia és el país que té la densitat de població més baixa entre els països grans de l'Amèrica Llatina. Entre el 1980 i el 1989 la poblaqció va créixer a una taxa anual del 2,8%, i en el darrer any la població havia doblat la del 1959. Es calcula que Bolívia tindrà deu milions d'habitants l'any 2000 i setze l'any 2025, si continua el creixement al ritme actual. Aquesta taxa està reflectida en la composició per edats: gairebé el 44% de la població té menys de 15 anys.

L'any 1989 la taxa de natalitat va ser de 4,2% i la de mortalitat, d'1,3%. El 1990 la de mortalitat infantil va ser del 10,1% ( molt alta comparada amb la dels països d'Amèrica Llatina ).

No tenim dades exactes sobre l'emigració exterior, però la crisi dels anys vuitanta va fer que una petita part de la població jove de les classes altes emigrés cap a Brasil, EEUU i a Europa. També hi ha una migració temporal cap a l'Argentina de treballadors que recullen la canya de sucre i que s'ocupen a la construcció, que la premsa quantifica d'un milió de persones.

L'esperança de vida és molt baixa, de 54 anys el 1989, també de les més baixes d'Amèrica Llatina.

2.2 Economia:

El poder econòmic de Bolívia es concentra en grups molt reduits: exportadors miners, la nova burgesia, i en menor mesura a les bones famílies de La Paz, Cochamba i altres ciutats.

La distribució de la població econòmicament activa entre els tres sectors productius també reflecteix el nivell de desenvolupament de Bolívia: el 45,5 % de la població activa treballa en el sector agrícola, el 17,9% treballa en el sector industrial i el 35,7% treballa en el sector dels serveis. La taxa d'atur era el 1987 el 20,5 % de la població activa

Bolívia és un país amb un model econòmic primari i exportador, que forma part de la Perifèria del Sistema capitalista mundial. Es tracta d'un país amb molt poca indústria.

Amb un producte nacional brut per càpita de 620 dòlars l'any 1989, i una taxa de creixement anual negativa del 0,8%, ocupa el lloc 43 en la classificació de països d'ingressos mitjans baixos del Banc Mundial.

Els recursos naturals de Bolívia són molt abundants, però estan mal localitzats per ser rendibles.

2.21 Sector primari:

La principal riquesa de Bolívia és la mineria. El 1988 va produir 10,2 milions de tones d'estany, el 5% del total del planeta, i això va situar al país en el setè lloc del món en producció d'aquest metall. Les mines més importants del país estan dirigides per la COMIBOL, Corporación Minera Boliviana.

Bolívia té altres resreves mineres importants ( zinc, antimoni, bismut, plom, tungstè, or, plata i coure ). La producció d'aquests metalls ajuda al país a obtenir divises quan els preus mudials dels minerals són alts.

Un altre producte important a Bolívia que últimament ha decaigut una mica és el petroli, en canvi el gas natural s'ha revaloritzat molt i ja ocupa el primer lloc en exportació a Bolívia; un altre recurs natural molt important és l'enorme potencial hidroelèctric dels rius bolivians.

Com hem dit abans l'agricultura i la ramaderia ocupen el 45,5% de la població activa. Una bona part de la producció es destina a l'autoconsum. Els principals productes agrícoles segons la superfície que ocupaven el 1987 són la coca, el blat de moro, les patates, el blat, l'arròs, l'ordi, la soia, la canya de sucre i el cafè. A l'altiplà es cultiven patates i quinoa, un cereal autòcton de la zona. Pel que fa a la ramaderia, es pot dividir en varies zones: llames a l'altiplà, ramat oví i boví a les valls i ramat boví als ranxos dels departaments de Santa Cruz i del Beni. La producció pesquera té una certa importància al llac Titicaca i als grans rius orientals.

2.22 Sector secondari:

La indústria manufacturera està molt poc desenvolupada i es limita a la transformació de minerals, les refineries de petroli, les indústries derivades de l'agricultura i altres indústries alimentàries i la indúsria tèxtil. Ocupa tan sols el 10% de la població activa, amb tendència a disminuir. La major part està concentrada a La Paz i a Cochamba, i la baixa productivitat i la poca qualitat dels productes estan condicionades per la poca capacitat d'adquisició de la població.

2.23 Sector exterior:

A Bolívia aquest sector representa el 33,9% de la població activa. En aquest sector destaca el comerç, tant interior com exterior. Els principals productes exportats són el gas natural, l'estany i el zinc. Els dos primers representen el 80% total de les exportacions legals de Bolívia. Altres productes d'exportació són la fusta, el sucre, la soia i el cafè. Però el principal és la apsta de la coca, un comerç il-legal que segons el Senat nord-americà va aportar a Bolívia uns beneficis en divises de 5437,7 milions de dòlars, deu vegades més que el valor sumat de totes les exportacions legals. Els principas “clients” de les exportacions bolivianes són l'Argentina, els Estats Units, la Gran Bretanya, Alemanya, el Perú, el Brasil i Xile. Els productes més importants són primeres matèries per a la indústria, equips de transport i béns de consum.

Els principals proveïdors de Bolívia són els Estats Units, el Brasil, l'Argentina, el Japó, Alemanya, Xile i el Perú.

El deute exterior total era de 4359 milions de dòlars el 1989, superior a la producció nacional del mateix any i el 488,9% del valor total de les exportacions.

Sistema polític:

La constitució defineix Bolívia com a una República unitaria presidencialista, composta per nou departaments. El poder executiu està representat pel president i dotze ministres. El president és elegit a votació popular i el càrrec dura quatre anys. El poder legislatiu està basat en un sistema bicameral, per tant està format per dos institucions: el Senat i la Càmara de Diputats. El poder judicial està constituit per una Cort suprema, les corts de districtes i les corts locals.

Els principals partits polítics de Bolívia són:

  • Movimiento Nacinalista Revolucionario

  • Unión Democrática Popular

  • Partido Revolucionario Izquierdista Nacional

  • Falange Socialista Boliviana

  • Partido Demócrata Cristiano

  • Partido Izquierdista Revolucionario

  • Partido Comunista de Bolívia

  • Partido Obrero Revolucinario

  • Organització territorial:

    Bolívia és un país que està dividit en nou departaments amb les seves respectives capitals. La Paz és la ciutat més important ja que és la capital i és on hi ha la seu del govern, però a Sucre també cal fer-li esment ja que és la capital constitucional. En la següent taula es pot observar l'organització territorial dels departaments, la seva superfície, els seus habitants i les respectives capitals.

    BOLÍVIA : Divisió territorial

    Departaments

    Superfície km2

    Habitants (1976)

    Capitals

    Beni

    213.564

    165.000

    Trinidad

    Cochamba

    55.631

    778.000

    Cochamba

    Chuquisaca

    51.524

    358.000

    Sucre

    Oruro

    53558

    311.000

    Oruro

    Pando

    63.827

    34.000

    Cobija

    La Paz

    133.985

    1.484.000

    La Paz

    Potosí

    118.218

    658.000

    Potosí

    Santa Cruz

    370.621

    712.000

    Santa Cruz

    Tarija

    37.623

    188.000

    Tarija

    Altres aspectes:

    Religió:

    Els pobles que van habitar la part occidental del país van desenvolupar una cultura similar a la incaica.

    A la regió oriental habitaven varies tribus que es reunien en tres grups: els Moxos al nort, els Chiquitos al centre i els Chiriguanos al sud. Per a la tribu dels Moxos l'esperit del mal era el tigre ( jaguar ). Aquestes creences religioses determinaven uns rituals comunitaris.

    Els Chiquitos no tenien deus propiament dits, sinó que beneraven les estrelles i els fenòmens naturals, però de manera moderada i no fanàtica com en altres pobles.

    Els Chiriguanos tenien una visió de les estrelles molt similar a la dels guaranís. D'aquesta tribu només se sap que adoraven a Tupa, deu absolut de totes les coses.

    L'evangelització va començar fa tres segles i s'ha assentat bastant bé entre la població, encara que no ha aconseguit entrar fins a les profunditats del pensament indígena, s'ha adaptat molt més a la població urbana, segons fons de l'Institut Cultural Bolivià, el 95% de la població és catòlica; el 5% restant practiquen una religió influida per la religió precolombina dels inques i també podem trobar petits grups de protestants.

    Des del 1961 l'Església no està lligada amb l'Estat, ja que la Constitució admet la llibertat de cultes.

    3.2 Ensenyament :

    L'ensenyança pública es gratuita i l'escolaritat és obligatoria des dels 7 fins al 14 anys. A continuació es donarà una informació sobre els diferents graus d'ensenyament a Bolívia:

    Ensenyament prescolar: Aquest ensenyament es dóna als nens entre 3 i

    7 anys a les guarderies i jardins d'infància, generalment privades; només el 5,5% de la població compresa en aquesta edat va a aquests centres.

    Ensenyament primàri: Té 8 anys de durada i comprèn un cicle bàsic i un cicle intermedi. En aquests centres hi van el 50% , aproximadament dels nens. L'escassetat d'escoles fa que l'horari de classes sigui mínim, tres hores al dia, per així poder passar varis grups de tres o quatre classes al dia.

    Ensenyament secundari : La duració és de quatre anys i s'intenta desenvolupar la ciència i la filosofia per a que l'alumne pugui interpretar el món on viu i pugui augmentar la seva capacitat en coneixements.

    Ensenyament superior : A aquest tipus d'educació pertanyen les “ Escuelas Normales “. L'ensenyança universitaria també entra en aquest bloc ; a Bolívia hi ha nou universitats ; els estudis duren entre quatre i set anys segons la carrera.

    Llengües:

    A Bolívia es parlen moltes llengües diferents, ja que pràcticament cada tribu té el seu idioma, encara que no tots estan reconeguts oficialment. Els tres idiomes oficials de Bolívia per ordre d'importància són : l'espanyol, el quítxua i l'aimara.

    Els dos primers idiomes són natius d'aquesta terra, però l'espanyol es va implantar després de la colonització de l'Amèrica Llatina per part espanyola.

    Personatges:

    Simón Bolívar: Va néixer a Caracas l'any 1783. Perteneixia a una rica família terratinent d'origen espanyol. Es va quedar orfe quan era molt petit i el seu tiet es va encarregar d'educar-lo. Als 15 anys va ser nomenat tinent de les milícies de Aragua. El 1799 va viatjar a Espanya per acabar els estudis.

    Aquest personatge era un militar i un estadista que volia alliberar els països de part d'Amèrica del Sud de la colonització espanyola.