Bearn o la sala de les nines; Llorenç Villalonga

Literatura española contemporánea del siglo XX. Narrativa costumbrista mallorquina. Novela psicológica. Edición. Biografía. Localización. Argumento. Estilo

  • Enviado por: SmokeFillsTheAir
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 6 páginas
publicidad
publicidad

Fitxa técnica

Informació tècnica

Nom: Bearn o La sala de les nines

Edició: Octubre del 2004. Nota sobre l'edició:

La primera edició catalana d'aquesta novel·la fou publicada pel Club del Novel·listes (Barcelona, 1961) amb el títol simple de Bearn, i se n'han fet diverses reimpressions, Amb anterioritat, n'havia aparegut la traducció castellana (Barcelona, 1956) la qual passà pràcticament desapercebuda.

L'any 1965, amb motiu de la preparació del primer volum de les seves Obres completes (Barcelona: Edicions 62, 1996), Lorenç Villalonga, revisà el text d'aquesta novel·la, introduiny-hi petits peró nombrosos canvis estilístics, sobretot als diálegs. A més, hi incorporà un epíleg - Que no havia estat publicat en l'edició de 1961 ni en les successives reimpressions- , completà el títol de l'obra i encapçalà amb uns versos d'Espriu. Aquesta edició de Bearn o La sala de les nines -que després de la mort de l'autor ha passat a ser definitiva- és la que reproduïm en el present volum.

Autor: Llorenç Villalonga i Pons

Editorial: Butxaca 62

Autor

Llorenç Villalonga i Pons va néixer el 1 de març de 1897 a Palma de Mallorca. El seu pare, Miquel Villalonga, era militar. Sa mare, Joana Pons i Marquès, era maonesa; i Lorenç estudià medicina com ella.

Va estudiar a les facultats de Múrcia, Barcelona, Madrid i Saragossa, on acabà la carrera al 1926. Dos anys abans participà en el diari "El Dia" de Palma.
Des del 1924 mostrà una curiositat per l´Europa d´aquell temps. Van influir en ell, alhora de dedicar-se a escriure, Anatole France, Voltaire, Freud, Ortega i Gasset i la Generació del 98 espanyola. El 1925 descobrí l'obra de Marcel Proust, que fou d'importància cabdal dins la seva novel.lística.
S'estrenà com a narrador a Mort de dama (1931).

Portà la direcció literària en el magazín cosmopolita editat a Palma entre 1934 i 1936, i publicà cinc relats, el drama Sílvia Ocampo (1935) i al començament de Madame Dillon novel·la que publicà al 1937. Aquestes dues obres, juntament amb Fedra (1932), s'inspiren en la relació sentimental que Llorenç Villalonga mantingué amb la cubana Emília Bernal.
L'anticatalanisme el portà a escriure en llengua castellana. Més tard, però, l'èxit de Bearn en català el decantà cap a la llengua nadiua, i les obres escrites inicialment en castellà foren traduïdes al català mallorquí.
El 1933, la pujada de Hitler al poder representà el començament d'una nova diàspora i Mallorca esdevingué al final de la fugida d'un nou contingut d'artistes, intel.lectuals i professionals diversos. El contacte amb aquesta gent per a un veritable escriptor de raça, com Villalonga, es notà en la seva tasca narrativa i periodística. Llorenç Villalonga va deixar testimoni d'un temps, d'una gent i d'una terra; aquest era el sentit de la seva escriptura.
La revolta militar de juliol de 1936, viscuda per Villalonga des de Mallorca, motivà l'entrada de l'escriptor a Falange Espanyola. Pocs mesos després d'iniciar-se la Guerra Civil, es casà amb una parenta llunyana, rica i plena de seny, Maria Teresa Gelabert Gelabert de Binissalem, un matrimoni de conveniència. Dins la postguerra s'esborrà la sàtira i començà la llarga elaboració de l'elegia d'un temps passat.

El final de la Guerra Civil representa per a Llorenç Villalonga l'entrada dins un temps de silenci. És molt amic de Juan Aparicio, l'home fort de la cultura franquista que li proposà la recuperació per al món de les lletres castellanes.
Després de la Segona Guerra Mundial, més concretament a partir de 1947, reprengué les col·laboracions de premsa, ara en el diari Baleares de Palma, un diari oficial del règim franquista, sorgit de la fusió en entre El Día i  Falange.
Villalonga visqué de manera interioritzada el procés de crisi de la civilització occidental.
Començà, el 1940, la redacció d'unes peces curtes teatrals -o relats dialogats- més tard publicats sota el títol de Desbarats.
Dins els anys cinquanta mantingué bones relacions amb representants del catalanisme a Mallorca: Manuel Sanchis Guarner i alguns poetes mallorquins, sobretot Llorenç Moyà, Jaume Vidal Alcover i Josep M. Llompart. Villalonga torna al món del llibre amb La novel·la de Palmira (1952), escrita en llengua catalana. La publicació a Barcelona de la segona edició de Mort de dama (1954), però, li creà un conflicte amb els correctors d'estil del Principat.
Aleshores li mancaven dos capítols per acabar Bearn, la seva millor novel·la. Aquesta obra havia estat redactada en català, entre 1952 i 1954. La novel·la passà a dos certàmens literaris, el premi Nadal i el Ciutat de Barcelona i, publicada el 1956. Més tard, el 1961, Bearn, rebé el Premi de la Crítica 1963 i una enquesta de Serra d'Or la situà en segon lloc dins la novel·lística de postguerra.

Finalment, després d'una vida dedicada a  l'escriptura, el 1980 morí a al ciutat de Mallorca, Palma.

Localització

Després de la Guerra Civil, la nostra cultura va patir la repressió i la censura, tot i que en el cas de Llorenç Villalonga no va ser un gran problema, ja que ell era falangista, i aquesta novel·la va ser de les poques que va escriure en el sel idioma. Per la resta, molts del escriptors de l'època optaren per publicar des de l'exili o de manera clandestina. Tot seguit, en veurem l'evolució fins a l'actualitat del génere literari que açí ens pertany : la narrativa.

Durant en primer quart del segle XX, apareixen en la narrativa europea tres novel·les que sustituiràn el naturalisme del segle XIX: A la recerca del temps perdut, de Marcel Proust i Ulisses, de James Joyce -que representen els fonaments de l'obra psicològiga- i l'obra de Kafka.

En la nostra literatura, la repressió i la dictadura van perjudicar considerablement la novel·la, que havia aconseguit, durant les décades anterior, ser el génere literari majoritari. Per aquest motiu, fins a la dècada dels seixanta -en què es publiquen les novel·les psicològiques de Mercè Rodoreda i de Llorenç Villalonga- no rebrem les influències europees.

Durant els anys seixanta, també hi ha un grup que, per les experiències viscudes durant la guerra, escriun un tipus de novel·la testimonial i de caire realista. És el cas de Riera Llorca, Amat Piniella o Joan Sales.

La lectura d'obres franceses contamporànies ocasionà que alguns autors, com Josep Maria espinàs o Manuel de Pedrolo, es decantaren per les novel·les de tipus existencialista.

A partir de la dècada dels setanta, la novel·la va aconseguir la recuperació definitiva en el nostre àmbit lingüístic i es mostrà en diversos subgèneres que provenien de la lliteratura estrangera.

La novel·la psicològica, tipus de narrativa a la que pertany aquesta novel·la, es caracteritza per la seva subjectivització, la introspecció en la psicologia i el món interior del protagonista —prenent com a base els estudis realitzats per Sigmund Freud, del que l'autor prén influéncies, entre altres autors— i el discurs directe i lliure, a més a més del monòleg interior. A part, sol tractar sobre la psicologia de la dona, perquè creien que era més complexa i, per tant, més interessant. Aquestes dones, per norma general, provenien d'un estrat burgès i tenien un cert nivell cultural assolit (com la dona d'en Toni, senyor i possible pare de mossén Joan, qui redacta la història).

Resum

Aquesta obra, subdividida en tres parts més l'introducció, comença amb la carta de mossén Joan (el protegit del seu possible pare, el senyor Toni) relatant els esdeveniments que faràn tota l'obra, i demanant consell al seu receptor, un vel amic del seminari.

A la primera part, sota l'influència de Faust, Joan fa una exhaustiva descripció des demés personatges i de l'entorn de Bearn, especialment un retrat psicològic d'en Toni, i relata uns temps de conflictes morals, entre ells la separació de Toni i la seva dona Maira Antònia per la fugida d'aquell a París amb la seva neboda Xima, una jove cruel i sense principis que viu envoltada de luxes i d'amants. També es autobiogràfic, ja que Joan també fa una descripció de la seva adolescència. Açí es on descobreix la sala de les nines, un lloc prohibit que desperta la seva curiositat.

La segona part, la pau regna a Bearn, es l'època més tranquil·la. Maria Antònia i Toni s'han reconciliat, però poc a poc es van donant compte de que ja no tenen tants diners com abans. Malgrat això, fan un viatge Roma per a que Joan vegés al Papa. En la seva estància a París, Joan s'obssessiona amb Xima, i a la tornada, l'assassinat de la serventa de la casa fa al senyor sospitós. Poc després, mor enverinat per uns bombons, i hi queda el dubte de si ha sigut un assassinat o un suïcidi en el pensament de Joan per sempre.

Finalment, a l'epíleg Joan incendia la sala de les nines, ja que la visita d'uns historiadors reclamant arxius d'aquesta sala li fan entendre que potser Toni no va ser mai un real Bearn, i que el títol va ser comprat darrere la conquesta, impedint saver la realitat.

Referències estilístiques

Com a una de les referències tenim a la escola mallorquina, primer fenómen literari específicament mallorquí, amb unes catarcterístiques pròpies que es mantenen pràcticament sense modificació. Algunes teories el defineixen com el conjunt de poetes mallorquins que produeixen entre el 1900 i el 1950, especialment el grup de la revista La nostra terra; i unes altres asseguren que el terme data ja de la Renaixença i hi inclouen no solament poetes, sinó tot el conjunt cultural escrit a Mallorca des del 1890 fins al cimençament de la Guerra Civil. Seguien una línia que es caracteritzava per la perfecció tècnica, per la contenció d'arrel clàsseca que derivava en el rigor de la forma, la temàtica limitada i paisatgista i el to mesurat, sense estridències.

A la primera generació hi trobem: Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover i Miquel Ferrà, entre altres. A la segona: Guillem Colom, Miquel Forteza i Joan Pons i Marqués.

També va tindre influències de la Generació del 98, així com europees.

Opinió personal

La veritat és que aquest llibre ha sigut una mica pesat per a llegir. Al principi creia que m'agradava per l'expectació del crim i de la misteriosa sala de les nines, encara que el final, la mort dels seus senyors (Toni la seva dona, típics aristócrates burgesos en decadència) estigués exposada des del principi. Peró a medida que la novel·la avançava, s'em feien pesats els detalls i l'inmovilitat de la progressió, que de vegades sentia que es quedava estancada.

Les dificultats han estat sobre tot en els esdeveniments dels fets, que de vegades em semblaven una mica desordenats, i del idioma mallorquí. Algunes paraules, com “tenc” en lloc de “tinc”, “necessit” en lloc de “necessite”, “cotxo” en lloc de “cotxe” i l'article salat fein més dificultosa la lectura, però al menys ha sigut prou curiós. De fet, és la primera vegada que llegía una novel·la en mallorquí, i pense que això pot ajudar-me en la comprensió d'alguns textos.

M'hauria agradat poder llegir-la un parell de vegades per a millorar la comprensió, però no he pogut per la falta de temps.