Bearn o La sala de les nines; Llorenc Villalonga

Literatura española contemporánea. Novela. Narrativa catalana de postguerra. Mallorquina. Costumbrista # Argument. Personatges. Ambient

  • Enviado por: Maties Melia Galmes
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 16 páginas
publicidad
publicidad

Bearn o La sala de les nines.

  • Autor:

  • L'autor de Bearn és Llorenç Villalonga i Pons, aquest va néixer l'1 de Març de 1897 a Palma. El seu pare, que procedia d'una família de propietaris rurals, era militar; i la seva mare procedia d'una família molt culta i cosmopolita de Maó. Dona de gran intel·ligència i bellesa, influí molt en Llorenç, i aquesta influència es reflecteix en alguns dels seus personatges femenins. La feina del seu pare els imposà una vida nòmada. El 1904 retornen a Pala i Llorenç començà a aprendre francès.

    Al 1909 ingressà a l'institut Balear i publicà les primeres provatures literàries en castellà al diari “Ultima hora”.

    Quan acabà el batxillerat començà a estudiar la carrera eclesiàstica, ja que la seva família volia que fos militar o capellà, després d'haver provat sort en la carrera eclesiàstica, sense gaire fortuna, es decidí per estudiar medicina a Barcelona, finalment cursà quart curs a Madrid, on s'interessà per Ortega i Marañon. El seu pare mor i torna a l'illa, moment en el qual es dedica intensament al periodisme, però decideix anar a Saragossa a acabar la carrera, i es va especialitzar en psiquiatria a París.

    De retorn a Mallorca es dedicà al seu treball professional de psiquiatre i intensificà les seves col·laboracions periodístiques i es feu amic d'Emilio Bernal , més tard fou nomenat sots-director del manicomi provincial.

    Llorenç era un home culte, cosmopolita i racionalista; per això es trobava en desacord amb l'ambient de l'illa, pobre, pintoresc i al mateix temps culturalment endarrerit i ensopit.

    Després de publicar “Mort de Dama” edità “Centro” de contingut anticatalanista i feixista. Es declarà ideològicament europeista i liberal, encara que esclatada la guerra civil, s'afilià a la “Falange Española”.

    L'any 1936 es casà amb una cosina segona: Mª Teresa Gelabert, vídua sense fills i procedent, com ell, d'una família rural. No tingueren descendència. Es retiraren a Binissalem on inicià “Bearn”, la seva gran creació.

    Primer la publicà en castellà però la catalanitzà amb l'ajuda de Sanchis Guarner. El reconeixement públic li vingué primer pels lectors i més tard amb el premi Josep Pla.

    Al 1980, a l'edat de vuitanta-tres anys, morí a Palma després d'una progressiva arteriosclerosis.

    Obra. Característiques generals:

    Villalonga fou bàsicament novel·lista i no tenia gaire imaginació, ja que solia partir d'idees basades en l'esperit del segle XVIII francès.

    Inicià la seva producció en català amb “Mort de Dama” ja que li exigien el tema i l'ambient de Palma; però el cosmopolitisme i l'anticatalanisme el portaren a escriure en castellà.

    A la postguerra connectà amb “el club dels novel·listes” i tingué la voluntat de publicar tota l'obra en català.

    Hi ha un desfasament entre redacció i publicació fins al 1967.

    Estil:

    Llegí obres de Proust i altres. Tenia una formació fonamentalment francesa i renegà de la tradició autòctona. Substituí Anatde France per Proust, la fixació del record del qual és present al cicle de Bearn. També l'influeix Voltaire. Llorenç era racionalista pur i, per això, la seva obra és la d'un moralista.

    Usa materials i estètiques procedents d'altres escriptors. Per exemple Marcel Proust, amb el conte “Marcel Proust intenta vendre un De Dion-Bouton”.

    Els personatges de Villalonga responen a una sèrie de constants. Hi ha desaparició i recuperació d'alguns personatges, com per exemple: Mª Antònia de Bearn. Aquesta i don Toni són sotmesos a un procés de mitificació.

    Dins el mostrari de tipus villalonquians existeix una distribució simbòlica de funcions: els homes representen l'estupidesa, el primitivisme, la grolleria...; les dones, la delicadesa, la intel·ligència, l'equilibri...

    El cicle “La Raó i els seus dimonis” és una dialèctica de contraris ( Raó-decisió, intel·ligència-estupidesa, bé-mal...)

    Teatre:

    El teatre és el punt de partida d'algunes novel·les.

    “A l'ombra de la Seu” fou el nucli temàtic de “mort de Dama”. A “Fedra” insistia en el tema de la decadència de l'aristocràcia mallorquina.

    “Sílvia Ocampo” tracta l'amistat de l'autor amb Emilio Bernal. L'alta burgesia mallorquina no sabé assimilar l'arribada de Sílvia, símbol de modernitat.

    “Sílvia Ocampo”, “Fedra” i “Madame Dillon” configuren el cicle de Fedra. Són uns tipus femenins als quals se'ls fa molt difícil de reeixir en les experiències amoroses.

    “Faust” i “Filemó i Baucis” són dues peces teatrals que corresponen a la primera i segona part, respectivament, de “Bearn”.

    “Desbarats” també està relacionat amb “Bearn” i “Aquil·les o l'impossible” és una obra lligada amb el conjunt de novel·les del cicle de “la Raó i els seus dimonis”

    Narrativa curta:

    En la majoria dels casos els contes responen a unes mateixes preocupacions temàtiques i d'estil que els connecten amb els cicles novel·lístics.

    “Charlus a Bearn” narra la visita que fa els personatge proustià a Bearn. El conte “Marcel Proust intenta vendre un De Dion-Bouton” narra la relació epistolar de Proust i el seu administrador, és la peça més perfecta juntament amb “la Xantipa” i “Julieta Recounier”.

    La seva producció ha estat recollida a “El lledoner de la castra”, “De fora Mallorca, “El llumí i altres narracions” i “Narracions”.

    Cicles novel·lístics:

    “Mort de Dama”, narra la història de dona Obdúlia de Montcada, basat en Rosa Ribera, tia-avia de l'autor. Sotmetent-lo a sàtira i fent la caricatura d'altres personatges, aconseguí demostrar l'ensorrada del món aristòcrata rural mallorquí i de la burgesia ciutadana.

    Les obres posteriors a “mort de Dama” s'agrupen en els quatre cicles següents:

  • Cicle de Fedra.

  • Hi ha “Sílvia Ocampo” i “Fedra”, però també “Madame Dillon”; que narra la història d'Alícia Dillon, excèntrica i culta dama estrangera que manté relacions amb l'aristòcrata illenc Xim Puigdesaura, darrer Bearn. Villalonga la reféu en català titulant-la “l'hereva de dona Obdúlia”, on narra la història de Francesca Pèrez, hereva de dona Obdúlia, que feia d'artista de varietats al Paral·lel de Barcelona.

  • Cicle de Bearn.

  • Retirat a Binissalem, Llorenç recupera el nom de la baronessa estimada, Bearn, i el converteix en centre d'un cant elegíac per un món perdut. Mª Antònia de Bearn sintetitza la personalitat de la dona i la mare de l'autor.

    El procés mistificador s'inicia amb la publicació de “La novel·la de Palmira”. Tonet de Bearn narra la vida de Palmira, cosina de Mª Antònia. Això és un pretext per parlar de la progressiva decadència física i intel·lectual del matrimoni Bearn.

    “Desbarats” i “Faust” també formen part del cicle Bearn.

  • Cicle de la Raó i els seus dimonis.

  • La mallorca mitificada en el cicle de Bearn és un record. Villalonga es disposà a escriure una sèrie d'obres que parlessin sobre l'enfrontament dels dos móns en conflicte i l'acceptació de la consolidació del món dels “dimonis” i la negació de la Raó.

    Forma part d'aquest cicle : “Aquil·les o l'impossible”.

    “Desenllaç a Montlleó”; Montlleó és un castell situat a la província d'Alcoi on hi viu una dama anglesa, Mrs Seymour, educada i racionalista. L'ambient que l'envolta s'acosta però a la irracionalitat i la bogeria.

    “Flo la Vigne”; planteja un enfrontament d'idees entre un vell liberal i un jove rebel. La tesi de la novel·la defensa una veritable seducció per la mort i s'arriba a la conclusió que els contraris són iguals que <<el lluç que es mossega la cua>>

    A “les Fures” s'hi tracta la destrucció d'un món: les arcaiques vivències infantis a Bunyola.

    “La gran batuda” és una novel·la clau. Lulú, la protagonista, és una noia beneita que triomfa en un món beneit. L'obra destil·la un profund pessimisme davant masses ignorants i beneites.

    Aspectes importants com la sàtira, la ambigüitat, el sarcasme, l'equívoc... prenen una volada molt més alta a “La Lulú” i “Lulú regina”.

    Tot plegat evolucionarà cap a una obra qualificable de ciència-ficció, “Andrea Victrix”.

  • Cicle elegíac de les etapes vitals.

  • Les tres novel·les següents configuren el temps retrobat:

    “Falses memòries de Salvador Orlan” narra els records no sempre exactes.

    “La virreyna” és una novel·la basada en un arxiu familiar , aquest dóna les claus per construir el mite de Bearn, a més conté una gran dosis d'ambigüitat.

    “El misantrop” és una novel·la narrada en primera persona. César Làcar i Salvador Mendoza representen una ideologia racionalista i una ideologia vitalista, respectivament.

  • Personatges principals:

  • Don Toni de Bearn: és el marit i cosí segon de dona Maria Antònia, oncle de dona Xima i pare no reconegut de Joan Mayol; és un noble arruïnat del camp que té una gran casa i posseeix terres a Bearn. És magre, esvelt, una mica menut, lleig i té uns ulls petits, vius i voltats d'arrugues. Vestia hàbit franciscà i portava una perruca blanca. És treballador, sincer, ben intencionat, culte, hàbil sofista i dialèctic, i li agraden els clàssics francesos.

    És en certa manera, un alter ego que serveix a l'escriptor per a mostrar-nos les seves idees. Per a l'elaboració d'aquest personatge Villalonga es va valer de diverses figures del seu entorn: l'oncle Josep Palou de Comasema, un senyor que acabà en la ruïna; Gabriel Villalonga Muntaner un avantpassat sacerdot que construí un dels primers automòbils; i altres.

    Don Toni es caracteritza pel liberalisme i pel relativisme. Segons ell entre els extrems més oposats no hi ha més que una lleugera diferència, un matís perquè els extrems es toquen. Els seu pensament és dialèctic i la llibertat de raciocini l'aproxima a la figura de Voltaire, amb el qual fins i tot té una semblança física. Els seus gustos demostren l'esperit clàssic enfront del romanticisme. Don Toni representa l'autèntic senyoriu, enfront del Marquès de Collera, que és símbol de l'aristocràcia de nova planta. Encara que al final confessa haver-li tingut enveja. L'ambigüitat és sobretot però el tret més destriable d'una manera de pensar molt difícil de comprendre del tot per les seves contradiccions.

    Don Joan Mayol: és el narrador de la història, és fill de pare jornaler i de mare collidora, encara que mai els conegué. Però segons pareix ell és un dels fills no reconeguts per don Toni. Es crià amb els senyors don Toni i dona Maria Antònia a la possessió de Bearn. Té els ulls negres (com sa mare, que a més era molt bella segons Don Toni), és fort i àgil. Estudia al Seminari, a la ciutat. És un amant de la literatura i la poesia dels clàssics greco-llatins.

    És un personatge construït a partir de les idees contraries a les de don Toni: l'escrupolositat moral, el rigor religiós i la creença en les veritats absolutes. Representa el catolicisme integrista del segle XIX. Però igual que don Toni el seu pensament es ple de contradiccions amb la seva condició religiosa: és orgullós i materialista, sent atracció per la força, l'exercici físic, la sensualitat i el paganisme. A més la seva actitud sexual és ambigua la qual cosa el vincula a la figura del llegendari don Felip.

    Don Joan a l'obra sofreix una sèrie de conflictes: social, pels seus orígens pobres; familiar, per ser fill no reconegut i haurà d'abandonar Bearn; moral, per sentir-se atret per Xima, la qual per a ell és el dimoni en persona; intel·lectual, per no haver pogut convèncer al seu protector de cap de les seves idees... Don Joan és un fracassat, la seva única victòria es la crema de l'arxiu de la sala de les nines amb la qual podrà preservar viu i intacte el record dels seus senyors.

    Dona Maria Antònia: la dona de don Toni i la seva cosina, és una dona molt bella amb els ulls blaus i tranquils. Té un fort temperament, però és reservada, franca i sincera. Està molt ben educada i posseeix una amabilitat parsimoniosa. És l'ideal de dona cristiana: moralment correcta i amb una fe inalterable.

    És també un personatge construït des de la realitat de Villalonga, té trets de la mare del novel·lista però sobretot de la seva esposa. La qual cosa la fa molt humana i entranyable. Aquesta humanitat és aconseguida pel seu “senyoriu” i també pel seu tarannà casolà.

    Mª Antònia representa l'esperit clàssic: el seny, la serenitat, la necessitat de conservar les formes, la senzilles, l'equilibri i la mesura. El classicisme de la senyora es fa palès en dues referències: la imatge de la vànova i el mite de Filemó i Baucis vinculats al tema de la fidelitat conjugal. Però igualment que en els altres personatges Villalonga hi introdueix una certa ambigüitat quan ens parla de les èpoques de “desassossec” i de pèrdua de la raó, i també de la connexió moral entre dona Xima, la seva oponent.

    Dona Xima: És la neboda òrfena dels senyors. Té deu o dotze anys més que Joan. Senyoreta de bona casa, ben educada i bellesa perfecta, als divuit anys se'n va anar a París on es gastava els diners dels senyors d'una manera depravada.

    La característica essencial d'aquesta és l'ambigüitat. És la imatge del Mal, de la bellesa i de la depravació, però també representa la sinceritat i, fins i tot, la innocència. També representa l'amoralitat, l'instint i la inconsciència. Enfront de dona Maria Antònia, dona Xima és l'amor-curiositat, l'aventura fàustica de la joventut que acaba en tragèdia.

    A més la seva possible relació amb la maçoneria i la seva mort misteriosa li aporten una nota més d'ambigüitat.

  • Època, ambient, la Mallorca de “Bearn”:

  • La novel·la es desenvolupa en una època de canvis, el canvi entre l'Antic Règim i la civilització de l'Europa actual. En concret l'obra acaba el 1890.

    A la novel·la hi ha moltíssimes referències externes de l'època en que transcorren els fets, aquestes referències són de fets històrics o culturals molt concrets, que ens permeten situar la història en unes dates molt precises.

    Don toni va a París amb dona Xima el 1859 i assisteix a l'estrena de “Faust”, ell té quaranta-vuit anys la qual cosa fa que l'any 1923, quan estudiava a Madrid, veiés la invasió dels Cent Mil Fills de Sant Lluís. El matrimoni de Bearn viu separat des de el 1859 a 1868 període en el qual don Toni accepta la maçoneria (1862-1866). Don Joan entra al seminari el 1865 es per això que és possible que assistís a l'enderrocament de l'estàtua de Isabel II a Palma el setembre de 1868. Desprès les dates són molt concretes però no són especificats els fets històrics fins al final.

    L'únic fet real que Villalonga tergiversa és l'any en que els protagonistes assisteixen a finals de 1883 a l'opera de “Manon” la qual en realitat s'estrenà l'any després. I el temps ja no es torna a concretar fins a la mort dels senyors i la visita dels membres de la Rosa-Creu alemanys (1890). Un esment al separatisme cubà acaba de completar les referències històriques.

    Tot aquest marc històric serveix per mostrar-nos uns canvis polítics que condueixen a la desaparició d'un món d'unes formes de vida i d'una civilització. És la desaparició d'uns éssers reals, d'unes persones. El món que s'ha perdut és el món del passat, la mallorca rural, que si és vist com un paradís és precisament per que ha desaparegut.

    És una època de canvi social, Villalonga ens ho ensenya amb les referències històriques: les lluites entre liberals i conservadors en el regnat d'Isabel II, l'ascens de la burgesia i la caiguda de la noblesa a causa de l'enriquiment a través de la indústria dels burgesos, l'oposició entre la cultura germànica i la francesa...

    A “Bearn” les referències als nous invents i els progressos tècnics són també molt importants, aquests ens demostren clarament el canvi social d'aquella època, que afecta a la vida dels individus i al seu ambient: timbre elèctric, xifó, màquina de cosir, telèfon, automòbil, tren, correu... Els invents duen a una societat més igualitària on els privilegis de classe ja no hi tenen cabuda. Els invents impliquen la pèrdua de llibertat i la imposició d'un nou ordre, el socialisme.

    Bearn no és un lloc real mallorquí. És una pura invenció de Villalonga partint de les realitats i petits detalls d'una realitat física, com Bunyola i Binissalem. És, per tant, un espai mític. Els senyors estan units a aquest espai mític enllaçats per aquest nom compartit i ambdós (espai i senyor) comparteixen el mateix procés d'acabament. Les terres ja no poden mantenir els senyors, els boscos són tallats i fins i tot part de la casa s'incendia. És tot un món mitificat que s'enfonsa, una civilització i un espai. Les grans possessions agrícoles tradicionals, de la Mallorca rural, que havien permès econòmicament la manera de viure dels senyors en el segle XIX, es començaren a dividir a causa de la desamortització.

    Acaba alhora una ideologia, una concepció de la vida, la aristocràtica i un mode de producció, l'explotació de les terres per uns pagesos arrelats a la propietat i en dependència quasi medieval a causa de l'abolició del feudalisme a la crisi de l'antic règim. Aquesta unió tan estreta dels senyors a Bearn ens permet marcar una oposició també molt clara entre l'espai rural de Bearn i l'espai urbà de Palma.

    • el primer identificat amb el lloc paradisíac. Ja que les repercussions de les revolucions lliberals de 1868 tardaren a arribar, però igualment el paradís endarrerit mallorquí acabà desapareixent.

    • el segon és el motor dels transcendentals canvis que estan acabant amb el lloc paradisíac, ja que Palma sent la capital de Mallorca era on primer arribaven els canvis, i desprès s'anaven escampant per tota l'illa, la qual però estava molt més endarrerida que la ciutat per la falta de recursos.

    La mallorca del segle XIX és una Mallorca pobre, rural, els mallorquins d'aquella època solien viure del que produïen, l'economia era molt pobre a causa de la poca industrialització que s'estava donant a l'illa, encara que a l'estranger la indústria s'estigués estenent per tot.

    Els canvis a Mallorca tardaren a arribar però finalment arribaren i transformaren mallorca de cap a peus.

  • Narrativa catalana de postguerra:

  • Context històric:

    El final de la guerra amb la derrota de la República suposà un tall en el progrés que s'estava donant anteriorment en els àmbits polítics i culturals, això produí un efecte de pessimisme pel que feia a la continuïtat històrica. La cultura catalana sofrí una gran crisi que va donar a la proscripció de la llengua catalana als àmbits familiars i la prohibició d'organismes culturals i literaris. L'efecte de la guerra va suposar la desaparició de persones i institucions molt importants en els àmbits polítics i culturals. La nostra cultura va ser sotmesa a un procés de folklorització.

    El predomini del conreu de la poesia fou molt important, però sols es permetien edicions de llibres folklòrics, religiosos o poètics. La censura va prohibir els llibres en prosa. Però a pesar totes aquestes prohibicions, la normalització començava a donar signes de vida.

    L'exili:

    Els crítics van parlar d'un doble exili: l'exterior (geogràfic) i interior (personal).Tots dos explicats a continuació.

  • L'exili exterior:

  • Amb la posada en acció de la dictadura del general Franco molta de la població es veié obligada a l'exili. Els exiliats es traslladaren a França o Amèrica. França es va convertir en la primera residència pers als exiliats, però aviat van ser enviats a uns altres llocs segons la situació legal de cadascun. Tots aquells que es van refugiar a França i que no tenien documentació van ser traslladats a camps de concentració. Tots els exiliats, tant els que es quedaren a Europa com els que es van anar cap a Amèrica, van haver d'adaptar-se a les noves estructures socials i culturals dels països que els acolliren.

    La cultura catalana va romandre durant 15 anys desplaçada, però, mantinguda pels exiliats, que celebraren activitats que van des de la celebració dels Jocs Florals i la creació de institucions, editorials, revistes i premis, fins les representacions teatrals, recitals de poesia i de cançons, etc.

    Trets distintius de la literatura en aquell moment:

    • Recull l'experiència i la converteix en literatura amb una projecció mítica i moral.

    • Conté notes exòtiques.

    • Incorpora el tema de l'enyorament.

    • Porta als límits el sentiment de frustració i la fatalitat del destí.

    • Invalida l'experiència individual.

    • Denúncia la guerra i les seves conseqüències, etc.

  • L'exili interior:

  • Una literatura troba el seu sentit en relació a tota la societat i a la sèrie d'interessos que es debaten. La cultura catalana ja no existia i el nou objectiu polític era la reespanyolització de les altres cultures de l'Estat. Els nostres autors i la nostra població s'adaptà i començà a escriure en castellà i integrar-se als ideals del règim feixista. La qual cosa implicà desfer-se de la llengua "local", el català.

    Panorama hitòrico-cultural, etapes:

    1939-1946

    Acabada la guerra civil es van donar característiques diferents que es posaren en contra de la cultura catalana. Es van donar una sèrie de campanyes en contra de la nostra llengua, i en poc de temps, es produeix una difusió de la cultura castellana. Aquesta situació afectà profundament a la literatura catalana d'aquest període.

    1947-1959

    Son concedits els primers permisos per a publicar en català. Això suposà el començament de la recuperació de la nostra cultura. Però, trobaren moltes restriccions, la prohibició de publicar traduccions. S'intentava convertir la literatura catalana en folklòrica, per això, al principi, el llibre destinat al gran públic era frenat. Però, la lluita entre l'escriptor i el públic i els premis literaris jugaren un important paper en la recuperació de la nostra cultura i literatura.

    1960-1968

    Durant els anys seixanta es produeix l'expansió i consolidació del procés de represa cultural. Aquest moviment va relacionat amb el creixement econòmic que obligà els polítics franquistes a introduir una certa "liberalització" en alguns aspectes públics. D'això surten afavorides la cultura i la literatura.

    La narrativa:

    Després de la guerra, tots el autors que es van donar a conèixer abans del 1939 varen ser sotmesos a un arraconament temporal. Les seves obres no es seguiren publicant ni formaren part de cap editorial. Varen crear un objectiu, el de crear i reconstruir el mercat literari i el retrobament amb el públic. Tot això eren les principals preocupacions de la producció narrativa. A finals dels anys 40 es troben signes de un recobrament de la narrativa catalana, encara, això si, una mica feble. L'empenta la va donar el premi “Joanot Martorell” que suposà una base segura per a la nostra literatura. Les obres que comencen a produir-se a la primera meitat dels anys 50 recullen l'herència de la preguerra, però, també, es comença a notar una nova etapa. Comencen a publicar-se obres d'autors exiliats i s'introdueixen les primeres mostres del realisme. Però les coses no canviaren molt fins al 1962.

    Autors:

    Pere Calders:

    La literatura de Pere Calders s'entén com la transformació de la realitat en una explicació superior donant-li altres sentits alternatius. En les seves obres tot és possible: situacions extraordinàries i meravelloses, contradiccions a conseqüència del progrés científic, esdeveniments gens freqüents, etc. La realitat és el punt de partida per a la recreació i la seva presència és sempre present. Existeix una reflexió sobre la condició de l'home.

    “El primer arlequí” és un llibre de formació que arriba al seu procés de culminació amb “Cròniques de la veritat oculta” amb el qual rep el premi “Víctor Català”. La seva narració es breu, però també escriu novel·les com: “L'ombra de l'atzavara” (premi “Sant Jordi”), “Ronda naval sota la boira” i “Aquí descansa Nevares”.

    Característiques més significatives de la narrativa de Pere Calders:

    • Presència del motiu meravellós i fantàstic.

    • Aquest element meravellós va precisant-se en l'absurd i en l'inhabitual.

    • Porta dosis d'ambigüitat.

    • Un contrast que provoca l'humor, l'esperpent o escepticisme respecte a la realitat quotidiana.

    Els aspectes tècnics en els quals es fonamenta són :

    • El llenguatge es planer, senzill, col·loquial, estilitzat i subtil.

    • El punt de vista narratiu és distanciat.

    Manuel Pedrolo

    Aquest autor va escriure en tots el gèneres: narrativa, poesia i teatre, que te un plantejament realista. Li ha estat concedit el “Premi d'Honor de les lletres Catalanes” i el premi “Joanot Martorell” amb “Estrictament Personal”. Ha utilitzat diverses tècniques narratives i el seu realisme és modificat per l'assumpció explícita i l'aplicació de les grans aportacions tècniques de la novel·lística del segle XX. Assaja les possibilitats d'aproximació a la realitat i a la literatura que cada tècnica li permet.

    Pedrolo en l'actualitat té més d'un centenar de novel·les publicades. Alguns títols més representatius són: “Totes les bèsties de càrrega”, “Introducció a l'ombra”...

    Mercè Rodoreda. La novel·la psicològica

    La seva obra esta dividida en tres grans períodes

  • L'etapa de joventut

  • En el primer període trobem les primeres novel·les que publicà. “Sóc una dona honrada” i “Del que hom no pot fugir”, són obres molt importants per que anuncien algunes de les constants de la seva narrativa posterior, com ,per exemple, la condició de la dona i una relació d'oposició entre els dos sexes.

    D'aquesta primera etapa podem destacar “Aloma” que fou premi “Crexells”. Rodoreda domina els recursos narratius com els registres d'una prosa que esdevé densa i suggeridora.

  • L'etapa de maduresa

  • Vint-i-dos contes”, llibre que enllaça les obres d'abans de la guerra i la de després. Els seus contes reflecteixen un profund pessimisme.

    La novel·la més important d'aquesta segona etapa, “La plaça del Diamant”, fou una novel·la fonamental de la postguerra. És una novel·la psicològica. Rodoreda, usa el llenguatge viu amb la normativa gramatical. L'ús de tota una sèrie de tècniques lingüístiques confereix a la novel·la un alè poètic.

    “Carrer de les Carmèlies” guanya el premi “Sant Jordi” i “Ramon Llull”.

  • L'etapa de vellesa

  • “La meva Cristina i altres contes”, assenyala un nou gir en la seva producció amb què la prosa esdevé més densa i es carrega de ressonàncies misterioses. Les últimes aportacions de Rodoreda són el recull de contes “Viatges i flors”, que sembla anunciar la novel·la següent: “Quanta, quanta guerra”. I el seu darrer llibre: “La mort i la primavera”.

    El simbolisme d'una gran obra

    L'obra de Mercè Rodoreda tendeix a la configuració d'un univers mític, que té com a base la infantesa. Els personatges de les seves novel·les els coneixem íntimament i lluiten contra els seus propis enemics (interiors i espirituals), descobreixen el significat de la vida i la seva pròpia identitat.

    En “Aloma” els símbols dominants són: la flor i el jardí i per altra banda el gat. La flor representa la pèrdua de la infantesa, la virginitat o la puresa.

    De “La Plaça del Diamant” podem destacar també dos símbols: el colom perquè representa el estat de tancament de la protagonista. L'arbre representa un món del qual la mort és exclosa. Els escenaris de les narracions, són un món obert, vegetal, presidit per la lluna ,símbol de la mort, però, també de renaixement.

  • Que penseu que és “la sala de les nines”?

  • La sala de les nines de la possessió de Bearn és el secret arxiu de don Toni on segons es revela a l'epíleg de l'obra és on es guarden les pepes que vestia l'avantpassat del senyor, Felip, però també és on don Toni guarda els documents que el vinculen a la secta maçònica, a la qual durant quatre anys de la seva vida (1862-1866) va pertànyer.

    Però el secret més gran que amaga la sala, són les proves de la bastarda de don Toni, en aquesta sala és on es guarda l'arxiu on es revela que el títol de senyors de Bearn no pertany a la seva família des de la conquesta sinó que el compraren. Igual que l'anomenat Marquès de Collera, el qual el senyor maleeix molt encara que li degui algun que altre favor.

    Per això, perquè no es descobrissin els secrets, sobretot aquest últim que Joan desconeix abans de cremar la sala, es el per que Villalonga la fa desaparèixer, per mitificar encara més la figura dels senyors de Bearn, per que en la mort fins hi tot segueixin amb la glòria i la màgia que donen les cinc lletres del nom de Bearn.

    Llorenç Villalonga

    Bearn

    o La sala de les nines

    Llorenç Villalonga

    Bearn o La sala de les nines

  • Autor:

  • Personatges principals:

  • Època, ambient, la Mallorca de “Bearn”:

  • Narrativa catalana de postguerra:

  • Que penseu que és “la sala de les nines”?