Bandolerisme; Serrallonga

Historia de España # Països Catalans. Bandoler politic. Joan Sala

  • Enviado por: Lerel
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 11 páginas
publicidad
publicidad

El Bandolerisme

Joan Sala, àlies Serrallonga

Optativa: Història de Catalunya

1r de Batxillerat B

El Bandolerisme

Fenomen social de tots els temps, el bandolerisme, activitat criminal duta a terme per bandes armades comandades per un cap, és l'expressió del malestar econòmic i social, sovint amb implicacions polítiques, religioses i fins i tot ètniques, motivat fonamentalment per la misèria dels humils i en relació inversa amb les possibilitats dels estats en funció de l'ordre públic.

La seva existència es remunta a l'antiguitat, i tingué uns períodes d'acusada gravetat en el món romà de l'època republicana (a Itàlia, a les illes mediterrànies, a Hispània, a l'Àsia Menor i a Egipte), durant l'època d'August (a Itàlia i a Sardenya) i sobretot durant el Baix Imperi. Reaparegué amb tota la seva virulència a la baixa edat mitjana com a conseqüència de la crisi de la societat feudal a Normandia, al Llenguadoc, a Borgonya, a l'Illa de França i especialment a Alemanya a la darreria del segle XV i al començament del segle XVI amb l'anomenada guerra dels cavallers, capitanejada per Franz von Sickingen. Però fou entre el 1550 i el 1600 que tingué lloc un veritable paroxisme d'aquest fenomen simultàniament a tots els països mediterranis, cristians o musulmans, i en primer lloc a les tres regions més cèlebres en aquest aspecte, el Principat de Catalunya, Calàbria i l'Albània dominada per l'imperi otomà.

El bandolerisme europeu arribà al punt màxim a Itàlia, entre el 1570 i el 1595, quan els governs de Roma i de Nàpols hagueren de mobilitzar veritables exèrcits contra els fuorusciti, que tallaven sistemàticament el pas per la Via Àpia dels correus i dels carregaments de seda grega i de teixits. L'únic remei parcial era d'oferir-los un salconduit i d'enrolar-los a les armades contra els turcs.

Durant el s XVII, als Països Catalans i a Itàlia, i també a França, i encara més a Alemanya durant la guerra dels Trenta Anys, els bandolers foren nombrosos. Un rebrotament tingué lloc el 1799 a la Itàlia meridional amb la revolta dels pagesos contra els burgesos i els terratinents, expressió de la coincidència del malestar social amb motius religiosos, nacionals i polítics; tornà a rebrotar el 1815, especialment a Calàbria i als Abruços, i donà la seva darrera manifestació després del 1860 sota el pretext de lleialtat envers els Borbons.

El bandolerisme esdevingué també cèlebre durant el s XIX a Andalusia (Luis Candelas, El Tempranillo, Diego Corrientes, Los Siete Niños de Écija), a Hongria, a Grècia i a l'Àsia, especialment al Kurdistan i a la Xina. I, encara, els anys immediats a la Segona Guerra Mundial trobà una nova manifestació a Sicília i a Sardenya.

Bandolerisme:

context històric del Barroc als Països Catalans


Als Països Catalans la crisi general experimentada durant el Barroc repercutí en la política, les relacions socials, l'economia i la cultura. Al Principat l'agricultura, insuficient malgrat algunes anyades bones; la indústria, raquítica; el comerç, abocat exclusivament a la Mediterrània decadent; i el desgavell monetari havien esdevingut incapaços de nodrir una població en augment. I si des de la fi del s XVI fins al 1640 Catalunya era assenyalada com el més afavorit dels estats de la monarquia (gràcies a la seva autonomia monetària, que la mantingué apartada dels daltabaixos financers castellans), els vint anys següents sofrí profundament les conseqüències de la Guerra dels Segadors (1640).

Al Regne de València, que havia gaudit durant un segle (1519-1609) d'una certa prosperitat basada principalment en un règim financer més estable i en una agricultura força dinàmica, l'expulsió dels moriscs (1609) incidí catastròficament no solament sobre l'economia feudal, sinó també sobre l'economia urbana, creditora de la primera. Així i tot, la Guerra dels Segadors convertí València en el gran port de la corona catalanoaragonesa.

A les Balears la concentració de les riqueses a mans de la cavalleria mallorquina i dels ordes religiosos, la reduïda importància del comerç i de la indústria, l'agricultura, rudimentària, i la creixent opressió de les autoritats consumaren la decadència de les Illes i les incomunicaren del món exterior.

D'altra banda, la inestabilitat social es manifestà arreu dels Països Catalans per la proliferació del bandolerisme, mantingut per la prostració econòmica i el consegüent excedent demogràfic. Alhora, al Principat, la contraposició socioeconòmica creixent entre la burgesa litoral i la població muntanyenca afavorí les lluites internes i les tensions socials.

Políticament s'intensificà l'acció de la monarquia per reduir l'autonomia dels països de la corona catalanoaragonesa, a fi de comprometre'ls en les empreses imperials castellanes. Al Principat l'exasperació causada per les exigències fiscals de la cort de Madrid i per l'allotjament de les tropes donà lloc a l'aliança momentània entre els cavallers pirinencs, els pagesos i la burgesia barcelonina contra l'absolutisme uniformador del comte d'Olivares.

La Guerra dels Segadors ajornà l'absorció política de Catalunya per part de Castella. Per contra, les pressions polítiques que la corona exercí damunt el Regne de València, exhaust, aconseguiren molt abans una dràstica debilitació de l'estructura jurídica i política valenciana. Les Illes restaren a mans dels funcionaris reials, que governaren pràcticament sense oposició, segons les directrius de la monarquia.

Als Països Catalans el Barroc fou un període d'irregular desenvolupament cultural, sota el signe, sobretot, de la influència castellana. Cal destacar, entre les causes principals, la total vinculació de la cort a Castella, la progressiva desaparició de la vella noblesa del Principat, la política d'aïllament respecte a Europa, la pressió cultural de l'Església castellana, capdavantera de la Contrareforma, sobretot a través de la inquisició, i el trencament de la cohesió social i política de l'antiga corona catalanoaragonesa.

El bandolerisme als Països Catalans: Catalunya


El bandolerisme als Països Catalans fou un fenomen molt important durant els segles XVI i XVII. La seva màxima virulència durà aproximadament del 1540 a la revolta del 1640. Començà amb les gestes de Moreu Cisteller i d'Antoni Roca, i acabà amb les de Serrallonga, passant per les de Bartomeu Camps, de Montserrat Poc, de Perot Rocaguinarda, de Trucafort, de Tallaferro i els germans Margarit.

Cal advertir que hi havia unes bandositats aristocràtiques i un bandolerisme popular: el primer fenomen, més antic i al marge de causes econòmiques, és el dels grans magnats, que dirimien amb les armes llurs rivalitats i llurs lluites; el segon, conseqüència directa de la misèria, fou el que donà autèntic relleu al bandolerisme.

Pel que es refereix al Principat de Catalunya, als bàndols antics, capitanejats per l'aristocràcia feudal, i a les bandositats dels cavallers arruïnats de la muntanya —en plena activitat des de l'època de Carles V— s'anà superposant el bandolerisme dels humils, a causa de l'augment de població i de la vida cara. Els dos darrers fenòmens es confongueren durant el primer terç del s.XVII, quan la crisi econòmica, social i política oferí una plataforma adequada a llur desenvolupament.

El bandolerisme català reflecteix prou bé el bandolerisme general a la Mediterrània: una lluita àgil, cruel i persistent contra els poderosos i els estats, localitzada normalment a les zones febles dels països, sobretot a les muntanyes, quan són alhora fronteres.

La frontera dels Pirineus fou una mena d'aiguabarreig de contrabandistes de cavalls, bandolers i hugonots francesos, que ben sovint actuaven conjuntament. Bandolers i hugonots queien al darrer terç del sXVI sobre "els carros de moneda" en trànsit entre Lleida i Barcelona, on embarcaven amb destinació a Gènova. Són coneguts diversos assalts, en els quals els atacants s'apropiaren grans quantitats d'argent.

En certa manera el bandolerisme pirinenc era una mena de "cinquena columna" de la pressió constant dels hugonots francesos durant les guerres de religió de la segona meitat del s.XVI. Entre les mesures defensives per part de Felip II cal esmentar, ultra l'estricta vigilància dels immigrants, la creació dels bisbats de Solsona i de Barbastre i l'erecció de la ciutadella de Jaca. Les incursions dels hugonots, ben sovint a través d'Andorra, cercaven també el profit de les ràtzies per la rica diòcesi d'Urgell. Són ben eloqüents les cartes i notes de Josep de Calassanç, secretari del capítol de la Seu d'Urgell i ben sovint encarregat d'organitzar la defensa.

Durant el primer terç del s.XVII, els bandolers catalans es trobaven immergits en les lluites entre nyerros i cadells en què restava migpartit gairebé tot el Principat; la figura més popular fou Joan Sala i Serrallonga. Originaris de la Cerdanya, sembla que els nyerros representaven el món feudalitzant de la muntanya; i els cadells, el del pla, de les ciutats i viles, més ben disposades a l'autoritarisme monàrquic.

Sigui com vulgui, el fet del bandolerisme contribuí a crear en les autoritats un concepte especial de Catalunya, fins al punt de considerar els privilegis i les lleis catalans com a favorables al desenvolupament del bandolerisme: el 1615 el bisbe de Vic, Andrés de San Jerónimo, arribà a demanar a Felip II la reducció del Principat de Catalunya a les lleis de Castella.

A la segona meitat del sXVII, les circumstàncies generals canviaren i, d'una manera progressiva, el bandolerisme català anà minvant; la recuperació econòmica del Principat féu la resta. En efecte, després de la Guerra de Successió, les partides de miquelets tenien un caràcter essencialment polític, de resistència a la repressió borbònica —xocs entre els fusellers de muntanya i després els mossos d'esquadra, i les partides austriacistes, com la de Pere Joan Barceló.

Joan Sala, àlies Serrallonga

Viladrau, Osona 1594 - Barcelona 1634

Nom popular amb què és conegut Joan Sala i Ferrer, bandoler nyerro i cap de quadrilla esdevingut famós per la seva actuació i pel mite creat sobre seu per la literatura barroca i romàntica.

Era el cinquè entre nou germans, quatre dels quals es dedicaren al bandolerisme. Es casà amb Margarida Tallades, àlies Serrallonga (1618), pubilla del mas Serrallonga de Querós, de Sant Hilari Sacalm (Selva), d'on prengué el cognom o apel·latiu de Serrallonga, que passà com a cognom als seus fills.

Abans del 1622 participà en alguns petits robaments amb els seus germans i altres bandolers de Viladrau, fins que fou denunciat per Miquel Barfull (1622). Quan l'anaven a detenir es defensà i matà a trets el seu delator.

Un cop fora de la llei, es dedicà més intensament a robaments i segrest amb la banda dels seus germans, de la qual aviat fou considerat el cap. Els primers anys alternava els actes de bandidatge amb llargues estades al seu mas; s'escapà sempre de les persecucions de les tropes del lloctinent i senyors jurisdiccionals, gràcies al coneixement del país.

En 1624-27 l'atenció del lloctinent i de la tropa anà dirigida sobretot contra els germans Margarit, i Serrallonga pogué actuar amb una certa impunitat. Caiguts els Margarit (1627), agrupà les restes de llur banda i esdevingué el principal bandoler del país. Hi lluitaren en va els lloctinents Miguel de los S. de San Pedro (1628-29) i el duc de Feria (1629-30). El duc de Cardona (1630-32) n'intensificà la persecució, cosa que l'obligà, a ell i la seva banda, a refugiar-se a l'altra banda dels Pirineus, on fou ben rebut pels senyors de Vivers i de Nyer i pel súbdit francès senyor de Durban, els quals se servien dels bandolers per llurs conveniències (el senyor de Durban lliurà el 1631 al lloctinent molts bandolers de Serrallonga, entre els quals el Fadrí de Sau o Jaume Melianta, en canvi de l'aixecament de l'empara reial sobre el lloc de Perellós).

Serrallonga militava en la facció popular dita dels nyerros, però hom no pot dir que fos un bandoler polític, bé que sovint els principals caps de la bandositat se'n serviren per a executar llurs venjances i perseguir llurs enemics. D'altra banda, la seva resistència a les forces centralistes li guanyà la simpatia de tots els contraris al govern, entre els quals es trobaven familiars del Sant Ofici, les abadies de Banyoles i Sant Pere de Rodes i rectors; també molts masos, per simpatia o per por, l'acollien i l'afavorien.

Des del 1632, desfeta una bona part de la seva banda, vagava pel país amb la seva darrera amiga Joana Massissa, una pobra vídua de Castelló d'Empúries transformada per la llegenda en la noble Joana de Torrelles, vivia de petits robaments i s'allotjava en masies d'antics amics i en pletes i jaces dels Pirineus.

Fou detingut el 31 d'octubre de 1633 prop del mas Agustí, de Santa Coloma de Farners, per una delació de l'hereu del mas, i dut a Barcelona, on després d'un llarg procés i tortures, fou ajusticiat amb tot escarn i crueltat el 8 de gener de 1634. El seu indiscutible valor i la fama popular el feren tot seguit objecte de cançons, auques i danses i és actualment considerat un mite català.

Cronologia elemental

1594 Neix al mas Sala de Sant Martí de Viladrau, Joan Sala i Ferrer.

1618 Es casa amb Margarida Tallades, pubilla del mas Serrallonga de Querós a les Guilleries.

1622 Joan Sala àlies Serrallonga mata Miquel Barfull, un caçador dels voltants de Quierós que el denuncià com a còmplice de bandolers.

1623 roba, amb la colla dels seus germanastres una rica masia de Jafre de Ter (can Saguer).

1624 Salteja pel Vallès en companyia dels germans Margarit i la seva quadrilla,; i pel seu compte, pels voltants de Girona, la Vall d'en Bas i Olot.

Mor el seu germà Segimon, també bandoler.

1625 Al coll de Montcada (Vallès Occidental) atura el carruatge de la comtessa d'Erill,; presenta els seus respectes a la senyora; i l'escorta un tros de camí.

1627 Bregues reiterades amb els batlles i sometents del Collsacabra, les Guilleries i la plana de Vic.

Mor el seu germanastre Pere, també bandoler.

Serrallonga opta per fugir a Fran+ça; a les baronies dels Vivier-Montofort (Fenolledes) i dels Banyuls (Nyer, al Conflent).

1629 A la primavera torna al Principat, i salteja pels llocs acostumats (voltants de Vic, Girona i el Vallès).

La seva dona, ¡Margarida, és empresonada a Barcelona.

El bandoler fuig a França altre cop.

1631 Perseguit a la vegueria de Vic, avança la seva fugida a país francès. Jaume Melianta àlies El Fadrí de Sau, lloctinent de Serrallonga, es capturat i lliurat al virrei del Principat pel senyor de Durban (Les Corberes).

Mor el seu germanastre Joan àlies El Tendre, també bandoler.

1632 Perseguit al Collsacabra i les Guilleries.

Segresta la jove vídua d'un moliner de Castelló d'Empúries, Joana Massissa, i la fa seguir a la força.

1633 És atrapat, finalment, la vigília de Tots Sants, al mas Agustí de Santa Coloma de Farners.

1634 Processat i torturat, és executat el 8 de gener a Barcelona. Tenia prop de 40 anys.

Vídeos relacionados