Bandolerisme

Política. Sociedad. Economía. Orígenes. Historia. Valencia. Mayorca. Causas. Carcterísticas. Represión. Consecuencias. Joan Serrallonga. Perot Rocaguinarda

  • Enviado por: El remitente no desea revelar su nombre
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 19 páginas
publicidad
publicidad

Índex

  1. Introducció..................................................................................................2

  2. Descripció...................................................................................................2

  3. Localització en el temps i l’espai.................................................................4

3.1 València.................................................................................................4

3.2 Mallorca.................................................................................................5

  1. Causes........................................................................................................5

  2. Característiques..........................................................................................8

  3. Repressió..................................................................................................10

  4. Conseqüències..........................................................................................11

  5. Principals protagonistes.............................................................................11

    1. Joan Serrallonga..................................................................................11

    2. Perot Roca guinarda............................................................................15

    3. Eixos cronològics.................................................................................17

  6. Conclusions...............................................................................................18

  7. Bibliografia.................................................................................................19

  8. Folklore................................................................................................Anexe

  1. Introducció

Sóc l’Andreu Coy i he decidit fer aquest monogràfic sobre el bandolerisme i sobretot centrar-me en la figura de Joan Sala Serrallonga per intentar separar la llegenda i el mite de la realitat. He escollit el fenomen del bandolerisme perquè crec que si un fenomen ha sigut inspirador de llegendes i cançons vol dir que en el seu temps va ser un fenomen important, repetit al llarg de la història i reproduït a Europa, en especial a la zona mediterrània. Val a dir que en la guerra de guerrilles les tècniques usades pels bandolers van ser repetides, però en cap cas el bandolerisme s’ha tornat a repetir. Abans de fer aquest treball jo ja tenia nocions sobre el bandolerisme; va ser un fenomen de caire social que va sorgir com a conseqüència de l’abús feudal i la misèria, sumat al fet de que la població estava molt armada. Amb aquest treball espero arribar a comprendre el fenomen més abastament, conèixer la biografia dels principals protagonistes i saber quines mesures van emprendre les autoritats per frenar el fenomen.

  1. Descripció

El Bandolerisme no és un fenomen exclusiu de l’edat moderna. Segons el diccionari el bandolerisme és: Activitat criminal duta a terme per bandes armades, comandades per un cap, contra persones, propietats, edificis, vehicles, etc. Sovint es dona en èpoques de malestar econòmic i social. En alguns casos va acompanyat de motivacions politiques, socials, religioses o ètniques.

Com ja hem esmentat anteriorment el bandolerisme no és un fenomen exclusiu de l’edat moderna. En el món romà de l'època republicana (a Itàlia, a les illes mediterrànies, a Hispania, a l'Àsia Menor i a Egipte), durant l'època d'August (a Itàlia i a Sardenya) i sobretot durant el Baix Imperi, és quan apareix amb més força entre els romans. Reapareix a la baixa edat mitjana com a conseqüència de la crisi de la societat feudal a diverses regions europees. Però entre el 1550 i el 1600, en plena edat moderna, quan el bandolerisme assoleix la seva màxima esplendor. En aquesta època, el fenomen apareix simultàniament a tots els països mediterranis, cristians o musulmans, però sobretot al Principat de Catalunya, Calàbria i l'Albània dominada per l'imperi otomà.

El bandolerisme europeu arribà a la seva màxima expressió a Itàlia, entre el 1570 i el 1595, quan els governs de Roma i de Nàpols hagueren de mobilitzar veritables exèrcits contra els fuorusciti, que tallaven sistemàticament el pas per la Via Àpia dels correus i dels carregaments de seda grega i de teixits. La solució era d'oferir-los un salconduit i d'enrolar-los a les armades contra els turcs.

Durant el s XVII, als Països Catalans, a Itàlia, i també a França, i encara més a Alemanya durant la guerra dels Trenta Anys, els bandolers foren nombrosos. L’any 1799 a la Itàlia meridional rebrota el bandolerisme amb la revolta dels pagesos contra els burgesos i els terratinents, expressió de la coincidència del malestar social amb motius religiosos, nacionals i polítics; tornà a rebrotar el 1815, especialment a Calàbria i als Abruços, i donà la seva darrera manifestació després del 1860 sota el pretext de lleialtat envers els Borbons.

Grup de bandolers parant per descansar

El bandolerisme esdevingué també cèlebre durant el s XIX a Andalusia (Luis Candelas, El Tempranillo, Diego Corrientes, Los Siete Niños de Écija), a Hongria, a Grècia i a l'Àsia, especialment al Kurdistan i a la Xina. I, encara, els anys immediats a la Segona Guerra Mundial trobà una nova manifestació a Sicília i a Sardenya.

Repetidament hem mencionat el fet de que el bandolerisme no és un fenomen exclusiu de l’edat dels segles XVI i XVII i aquí en tenim alguns exemples:

- A causa de l'augment de població, el bandolerisme va sorgir amb més força als països Catalans i va estar molt lligat al problema dels vagabunds, aquests anomenats murris circulaven en colles amb dones i fills. Als finals d'aquest segle, en la muntanya, el bandolerisme i les rivalitats tradicionals encara es mantenien.

- Durant el segle XIX trobem aquest moviment; entrant en aquest segle, les guerrilles sorgides a causa de la Guerra del Francès (1808−1814) s'aproximen sovint al bandolerisme, i cap a l'any 1840 el bandolerisme fou confós amb algunes manifestacions carlistes, i els governs moderats per tal de posar fi a les partides de facinerosos i bandolers van crear un nou cos de la guàrdia civil(1884).

- En les lluites civils del segle XIX, novament el bandolerisme torna a apareixer en el món rural del Principat en fenòmens com els trabucaires.

- Durant la Restauració, va existir una reminiscència del bandolerisme al País Valencià, on alguns dels roders( bandolers) van aconseguir el control directe d’alguns municipis.

- Un exemple dels nostres dies pot molt ben ser Sud Amèrica amb tot el seu ampli ventall de grups guerrillers i forces paramilitars.

  1. Localització en el temps i l’espai

Encara que en el treball ens hem centrat en el bandolerisme en terres del Principat, també parlarem d’aquest fenomen en els altres dos territoris de parla catalana: Mallorca i València.

3.1 València

La paràlisi econòmica que coincideix amb l'expulsió dels Moriscos del País Valencià Al regnat de Felip III. El bandolerisme es va iniciar els primers anys de Felip II i dura al final del període de Carles II. A les causes comunes del bandolerisme, polaritzades en la progressiva crisi econòmica (general a la Mediterrània) i en el clima de violència que va seguir la Contrareforma, guerres de religió a França i l’ofensiva turca, que afecten el desenvolupament del bandolerisme valencià, aristocràtic i morisc, anterior a l'expulsió (1568-1609). Els repobladors cristians encarregats de substituir als moriscs, va matissar el bandolerisme valencià especialment al sud del país. Entre 1670-80 el bandolerisme comença a decaure irreversiblement. Les eficaces reformes empreses pels lloctinents com l'amnistia concedida als bandolers a canvi de d’enrolar-se a l'exèrcit, tret característic dels exèrcits absolutistes. Van afavorir a la seva extinció, encara que hi va influir la millora de l’economia europea (i que coincidia potser amb el descobriment de l'or brasiler). Després del bandolerisme van aparèixer les reivindicacions agràries. En el XVII apareix un bandolerisme potent, implantat sobretot a les zones on la reacció senyorial havia estat més intensa: la Marina i la zona muntanyenca meridional. Pels volts del 1680 les famoses bandositats de la Marina donaren lloc a petites bandes inconnexes que continuaren actuant fins a la darreria del segle. El bandolerisme a la Marina Alta no desaparegué fins a finals del XIX.

  1. Mallorca

El bandolerisme és una realitat important a Mallorca almenys des del s. XV, però la primera gran explosió de bandolerisme és posterior a la derrota de les Germanies (1520-1521). En el s. XVI cal esmentar la colla de lo Bord d'Alfàbia. Amb l'esclafit de les lluites entre Canamunt i Canavall destacà la colla de Selva, dirigida pel capellà Mateu Ferragut"Boda". En una topada amb comissaris reials a Lluc la colla restà desfeta i el seu capità, un germà del capellà Boda, fou executat amb altres bandejats. Ferragut decidí venjar-se assassinant el jutge de la Reial Audiència Jaume Joan de Berga. La repressió posterior ocasionà la desfeta de la colla. D'aquests fets en roman l'expressió popular encara viva "i què en som jo de la mort d'en Berga?". La colla de Llorenç Coll "Barona", també a la vila de Selva, arribà a ajuntar més de 100 bandolers. Les colles de bandolers participaren en els enfrontaments entre el Comte Mal i els vilatans de Santa Margalida. A l'entorn de 1666 s'emprengué una gran campanya militar contra els bandejats mallorquins que entre altres fets reportà la captura del mític Bartomeu Gomila Pujol "Moiana".

  1. Causes

Un país de frontera: Els hugonots francesos (calvinistes), que estaven a Occitània durant les guerres de religió i la immigració provinent del Sud de França son dos fenòmens associats al bandolerisme. Alguns testimonis catalans de l’època, associen la immigració amb la delinqüència rural. Un text del prior del Carme de Vic, de l’any 1614 ens ho confirma: De les tres quartes parts que pertorben la pau pública d’aquest Principat, les tres son de gascons i gent fronterera amb França. Felip II va voler aturar aquest fenomen, cosa que ens confirma el següent text d’un lloctinent: Ya sabéis en lo queandan en Francia los errores de la mala secta de Lutero [...], nos ha parecido que los inquisidores den una vuelta por esos lugares.La frontera que feia el Principat amb Aragó i València, va contribuir a que els bandolers creuessin la frontera per no ser condemnats l’ historiador valencià Marti de Viciana descriu una utopia en aquest text: Como confina Trayguera con el Principado de Cataluña, y desde allà Le acuden Hombres bandolers, mundar-nos y de vida avidesa, el justícia de Trayguera, por assegurar el camino real, procura Asher de cu termino camejant-les Hombres y, si es menester, tomar y sentenciar algun de allós. Tortosí Tiana la Ciudad de Trayguera concòrdia capitulada con la Ciudad de Tortosa, que es la tiara primera y en frontera con el principat, que sempre que algun hombre comedieta algun delito en el termino de Trayguera y se passaré al termino de Tortosa o si Le comi-te-la en termino de Tortosa y se pesaré al termino de Trayguera, que se procura en todas maneras prenderle; y luego que es preso el delinqüente, el juez que le tiene le entrega a la tierra donde se cometió el delicto. [...] y las tierras de las fronteras son purgadas de viciosos, que otramente no se podria vivir en ellasni los caminos estarían seguros.aaaa

  • L’orografia catalana

L’orografia catalana: El relleu i la vegetació, val a dir que en aquella època els boscos eren més grans en nombre, en espai i en densitat. Això permetia la proliferació de refugis i amagatalls naturals dins el país, que podien ser utilitzats pels bandolers en les persecucions dels sometents El inici d’un poema sobre la detenció d’en Serrallonga així ens ho confirma;

Montuosa Cataluña [...] cada monte es un castillo, cada sierra una muralla, cada risco es una torre y toda una plaza de armas

Augment de la població: Al segle XVI Catalunya comença una època de prosperitat econòmica, fruit de la immigració gascona. Aquest augment demogràfic porta a un augment de la producció agrària. Aquesta millor a de l’agricultura va permetre un augment de l’activitat artesanal. Un altre fet que va contribuir a millorar l’economia va ser la millora del comerç. Encara que el bandolerisme coincideixi amb aquesta època de bonança econòmica val a dir que el primer cop que es menciona un bandolerisme diferenciat del nobiliari, és al 1539 i les males collites van del 1538 al 1549. A més aquesta millora econòmica va contribuir a una classe de pagesos benestants, que contractaven a camperols mitjançant la parceria, masoveria i els jornalers. Aquest grup no disposaven de grans ingressos i havien de complementar la feina al camp amb cosir draps. L’any 1600 el jesuïta Pere Gil, ens descriu el fenomen: (ells mateixos van o envien a Castella o Aragó a comprar [llanes]ab sos propis diners i les aporten a Catalunya i fan los draps, i aquestos guanyen molt); els artesans empobrits (que compren [la llana]de mercaders catalans o altres paraires que l’han comprada; i estos, com compren la llana cara, guanyen poc i de ordinari són pobres o no són rics) els pagesos son benestants que cullen llana i de la llana de sa collita fan draps, i estos són persones que segons son han estat riques i guanyen en tot.

La crisi del 1590-1660: Aquesta crisi s’inicia entre el 1590 i el 1620, en funció de la comarca i acaba el 1660. Aquesta crisi va suposar una disminució de l’agricultura, així com de la ciris monetària, la fallida dels bancs privats i la disminució del comerç.

La castellanització: Aquest procés no va afectar únicament a la noblesa laica, que va contraure matrimonis amb la noblesa castellana, sinó que la noblesa eclesiàstica també se’n va veure afectada. Així, l’any 1493 Montserrat va ser annexionat a la província benedictina castellana. El fet de canviar les jurisdiccions i la noblesa va provocar lluites armades entre monjos castellans i catalans i entre vassalls que volien sortir de la jurisdicció. Un exemple en pot ser el conflicte entre Sant Feliu de Guíxols i Ripoll. Uns van contractar al bandoler Rocaguinarda i els altres al Trucafort.

Pedrenyal

Un país armat: Catalunya era una població molt armada. Encara que sigui una exageració, el virrei marquès d’Alzmán va dir a l’any 1611 que a Catalunya hi havia un milió de pedrenyals. La dada que si que és fiable, és la de l’ historiador Pierre Villar que situa el nombre al voltant de setanta mil pedrenyals. En aquells moments a Catalunya hi havia poc més de cent mil cases.

Conflicte institucional permanent: Malgrat l’absolutisme castellà, les institucions de la terra van presentar una dura resistència, cosa que va afavorir a la petita noblesa i a la burgesia. Encara que cap dels reis va retirar el pactisme a Catalunya, les Corts es van deixar de convocar progressivament. Això va provocar que els conflictes s’agüessin d’abordar mitjançant les lleis medievals, que eren interpretades per juristes tant castellans com catalans.

La bel·licositat dels catalans: Molts historiadors coetanis al conflicte remarquen la bel·licositat dels catalans com una de les causes del bandolerisme. El jesuïta Pere Gil escriu aquest text que ens ho confirma: Són així los catalans en la ira i la còlera forts i durables. Si prenem un home de tema, a penes després hi ha remei que els acontenti. D’on se segueix que els odis son tenaços i alguns venjatius; i per ço antigament hi havia tants desafius i bàndols, odis i rancors a Catalunya, los quals ja al present, gràcies al Senyor, per la divina misericòrdia se van moderant i faltant i son més benignes i mansos que no eren, i perdonen més fàcilment les injuries que no perdonaven. Segons Gilbert aquesta bel·licositat prové del fet de viure en masies aïlla des les unes de les altres: Ayuda a esas calidades el criarse en caserías, puestas entre bosques i breñas, pues con esto no se comunican unas gentes con otras con continuación, lo que produce fiereza; gozan el ámbito de sus heredades con un absoluto dominio, lo que les hace mal sufridos; no ven agravios ajenos por vivir solos, lo que causa no consolarse de los propios.

  1. Característiques

Pel que es refereix al Principat de Catalunya, als bàndols antics, capitanejats per l'aristocràcia feudal, i a les bandositats dels cavallers arruïnats de la muntanya —en plena activitat des de l'època de Carles V— s'anà superposant el bandolerisme dels humils, a causa de l'augment de població i de la vida cara. Els dos darrers fenòmens es confongueren durant el primer terç del s.XVII, quan la crisi econòmica, social i política oferí una plataforma adequada a llur desenvolupament.

El bandolerisme mediterrani: El bandolerisme català reflecteix prou bé el bandolerisme general a la Mediterrània una lluita àgil, cruel i persistent contra els poderosos i els estats, localitzada normalment a les zones febles dels països, sobretot a les muntanyes, quan són alhora fronteres.

La frontera dels Pirineus: Fou una barreja de contrabandistes de cavalls, bandolers i hugonots francesos, que ben sovint actuaven conjuntament. Bandolers i hugonots queien al darrer terç del sXVI sobre "els carros de moneda" en trànsit entre Lleida i Barcelona, on embarcaven amb destinació a Gènova. Són coneguts diversos assalts, en els quals els atacants s'apropiaren grans quantitats d'argent.

Les quadrilles de bandolers: Eren de nombres molt variables; algunes eren de vint homes, com la de Perot Rocaguinarda en el 1608 o la dels germans Margarit l’any 1627. La quadrilla d’en Trucafort, Gabriel Torrent de Goula a l’any 1612 era de quaranta homes. Joan Pons va arribar als cent homes, el Pamerola que en va aplegar cent cinquanta o fins i tot de dos-cents com la quadrilla de Felip de Queralt l’any 1592 o la del mateix Perot Rocaguinarda que l’any 1610, aplega dos-cents homes. Tomàs de Banyuls, senyor de Nyer en va aplegar set-cents. Els Bandolers acostumaven a ser gent humil, que combinava la seva feina, fos quina fos, amb el bandolerisme. Aquestes quadrilles eren formades per un cap que era la màxima autoritat, en algunes ocasions si la quadrilla s’havia de dividir, aquest cap designava un o més lloctinents.

Fautors: Els fautors era el nom que rebien els col·laboradors en aquella època. Cada quadrilla tenia persones que els hi oferien menjar, acolliment o assistència. En algunes ocasions el fautor era un noble. El virrei bisbe d’Urgell, Luís Diaz de Aux y de Armendáriz va escriure el següent text: Todos los ministros, desde el mayor al menor, tienen en las entrañas el pecado original de ser cadelles o nierros. A nivell popular també es coneixia quest fet. Un romanç cec de l’any 1611 ho manifesta:

Quans homes de confiança que no eren tenguts per tals els han servit de fermança i també de principals.

Masía catalana del S XVII

El lloctinent Francesc de Borja (1539), futur general dels jesuïtes, canonitzat l’any 1671, escriu el següent text dirigit a Castella: el castillo de Tortosa, en lugar de ser reparo y defensa de los vasallos de Vuestra Majestad no sirve sino de cueva de ladrones y para amparo de los desertores.

Accions: Sovint els bandolers assaltaven a masies i en robaven tots els objectes de valor. Si els pagesos s’hi negaven eren torturats amb practiques com tallar el nas o fer seure el pagès en un tres peus roent. També practicaven el segrest, en cas d’allargar-se el pagament del rescat, es tallaven dits o orelles i eren enviats a les famílies. Una practica recurrent, va ser la falsificació d’una moneda (bilió) 1587, aquesta moneda era feta de plata i coure, els falsificadors la tornaven a fondre i hi afegien coure o aram, materials amb els quals estaven fetes les olles de l’època. L’acció més gran va ser el robatori de moneda del rei que es portada cap a Barcelona, per ser embarcada cap a Gènova. L’assalt va ser fet l’any 1613 al camí ral entre Hostalets de Cervera i Montmaneu. El botí fou de 180 000 ducats. L’operació va ser dirigida per un bandoler d’origen italià, Pere Barbeta. També cal esmentar assassinats induïts i la participació en conflictes privats

Nyerros i Cadells: Els Nyerros i els Cadells eren dos bàndols de nobles enfrontats. L’origen dels Nyerros és el de Tomàs de Banyuls, senyor de Nyer, senyor bandoler. L’origen dels Cadells el té en els Cadells, senyors d’ Arsèguel i de llocs del Conflent, que també van ser bandolers. Un factor que va ajudar a cohesionar els nyerros amb els nyerros i els cadells amb els cadells va ser el parentiu. Que va arribar fins a cinquè o sisè grau. Els cadells eren l’expressió de la burgesia de les ciutats, mentre que els nyerros eren més aviat feudals, amb una representació important de la petita noblesa, monestirs benedictins i altres col·lectius reaccionaris. El nucli de la revolució de 1640 va sorgir dels dos bàndols. Val a dir que els nyerros i els cadells no eren dos grups radicalment diferenciats, sinó que ambdós eren socialment heterogenis, talment com els equips de futbol. Xavier Torres afirma que, entre 1590 i 1640, però, hom és nyerro o cadell.Aquests dos col·lectius estaven ben diferenciats el jurista Onforne de Selma i de Salavert, l’any 1632, ho explica: no se contentan con el nombre, sino que también se honran de la insignia, que es un perro para los cadells dibujado y brodad en la charpa, y para los nyerros un lechonzillo, de que hacen ostentació como pudieran de un hábito de Santiago. En conclusió, podem dir que nyerros i cadells, probablement van ser un conjunt de conflictes localitzats i no interrelacionats.

  1. Repressió

Prohibició d’armes: aquesta va ser potser la mesura menys eficaç juntament amb els sometents . En alguns casos els virreis concedien llicències d’armes o permisos per crear cossos militars a la petita noblesa. Les Corts es van manifestar algun cop en contra d’aquesta arma i així ens ho confirma un text de l’època: arma proditòria falsa i no utilosa per a la guerra i indigna del nom d’arma.

Sometent

Sometents: El recurs de la mobilització popular contra el bandolerisme, no va ser gaire utilitzat. Les unions o germandats d’armes de les viles sovint van ser contra la petita noblesa, la qual acusaven de bandolejar Com a Linyola, Bellpuig, i Golmés els anys 1558 i 1559. Entre el 1605 i el 1606 el duc de Monteleone va impulsar la generalització d’aquestes unions per tot el país. La seva actuació estava entre la persecució de la delinqüència i el pillatge i la lluita anti-senyorial, tal i com podem veure en aquests dos poemes contradictoris

Pedrenyals ni pistolers

no us atrevireu a portar

encara que sigueu grans

cavallers ni ciutadans

Déu do vida als menestrals als qui són bons deseners que ronden amb molta pau sens molestar cavallers

Molt possiblement el poble va oposar-se a aquests sometents. Un poema de l’època ens explica que van fer a qui es va negar a participar en la unió local:

Que donarien i pagarien bons cent reals i de cinc anys no entrarien ni menys serien insaculats ni habilitats en els oficis i exercicis de la ciutat.

Soldats descansant

L’actuació dels Terços: Els virreis aviat es van adonar que amb les unions d’armes no aconseguien res i l’any 1614 el marquès d’Almazán escrivia al rei: La gente de la tierra son de poco provecho, que siendo todos naturales no se muerden, unos por conocimento y amistades, otros temiendo no los maten [...], de manera que sin gente forastera es imposible tener limpia la provincia.Evidentment, amb gente forastera es referia als terços castellans que a causa de la llei segons la qualels pagesos havien d’acollir als soldats, i els abusos que aquests cometien, es van augmentar els llaços entre catalans.

Destrucció del territori: Al poblet d’Auleta es van enderrocar noranta-vuit de les cent cases del poble, les divuit d’Oix, durant el virregnat del marques d’Almazán. Es van cremar boscs per evitar que els bandolers s’hi amaguessin, com la crema que va ordenar el duc d’Alcalá l’any 1561. O l’empresonament d’un poble sencer. Un soldat castellà, ens deixa el testimoni directe:

Despallando y hundiendo muchas casas de los payeses de los que habían sido fautores de bandoleros y sus ayudadores con municiones y bastimientos. Llevaba el contador Rueda [de Velasco] las órdenes con tanto rigor que los soldados que le acompañaban, aunque no dueran cristianos era justo tenerles lástima, porque había payeses que dejaban en su casa a ocho y nueve hijos, sin las mujeres que todos a una rompían al cielo con gemidos. De fet aquest va ser un dels motius de greuge a la Cort general de 1626 i un dels elements que va contribuir al seu tancament, precedent de la revolta de 1640.

Indults i execucions: Amb tota seguretat la mesura més eficaç sobre els bandolers. Si un bandoler s’enrolava a l’exèrcit i es posava sota les ordres del rei li eren perdonats tots els seus crims. D’altra banda les execucions estaven plenes de crueltat. Bartomeu Camps, l’Empordanès fou executat l’u de juny de 1565: Fou assotat i tenallat, llevat de dos punys estant viu i cremats davant d’ell, i després esquarterat i cremats els quarters.

  1. Conseqüencies

Val a dir que el bandolerisme no va tenir unes conseqüències ben diferenciades, es pot dir que les conseqüències entrarien dins de la repressió del moviment. Un altre grup de conseqüències seria l’augment de pedranyalers a Catalunya. Localitats com Vic que no tenien que no tenien cap pedranyaler l’any 1553, en tenia tres el 1580 i dotze, com a mínim al principi del segle XVIII. A Olot hi havia quinze pedranyalers a finals del segle XVI. I a Ripoll els tallers d’armes de foc passaven els seixanta en aquest tram final de segle. Encara podríem parlar d’un altre grup de conseqüències, l’augment de l’activitat delictiva en zones de pas de carros de monedes, com era la Segarra, plena de coves, castells i a prop de boscos frondosos, tres llocs ideals per ser utilitzats per els bandolers com a refugi.

  1. Personatges principals

Els dos bandolers més utilitzats en la literatura i més estudiats pels historiadors són Perot Rocaguinarda i Joan Serrallonga, per tant seran dels qui en tindrem una biografia i els altres bonicament seran citats.

Joan Serrallonga


Quan en Joan tenia quatre anys, concretament el dia 18 de gener de 1598, la seva mare va morir de part, i el seu pare i el seu germà Antoni feren un doble casament amb Margarida i Elisabet, germanes del mas Riera de Tona i esdevingueren sogra i nora l'una de l'altra. L'any 1615, durant la festa major de Viladrau,la gent s'havia aplegat a la plaça, els uns per ballar el "ball del ciri".

Serrallonga

L'endemà en Joan baixà a Viladrau, i en arribar a l'hostal, hi va trobar un company seu d'infantesa anomenat Miquel Barfull, tots dos es van barallar, cosa que va fer renéixer entre ells la vella enemistat. Un dia, en Joan i el seu pare eren el camp i van veure que s'apropava el masover de Can Puig, que va dir-los que els portava males notícies. El dia abans hi havia hagut un incendi en els boscos del vescomte d'Espinzella i ara volia que se l'hi pagués emparant-se en el dret d'àrcia, que era l’ indemnització a favor del senyor, a la qual era obligat el pagès en cas d'incendi casual de la propietat cedida, dret que ja era caducat. En Joan va anar al castell d'Espinzella per aclarir l'assumpte. El vescomte i en Joan van arribar a un acord i després li va presentar la seva dona i la seva filla, anomenada Flor. En Joan, que ja la coneixia i va li va regalar un poltre blanc. Aquell mateix vespre en arribar a la masia, quan tots eren entaulats per sopar, va fer saber als de casa que l'hereu de can Tarrés de Sant Hilari li havia ofert feina, el pare va donar el consentiment. L'endemà, Joan deixa la masia i s'encamina cap a Sant Hilari. Un dia, en Joan es traslladà per assumptes de negocis al mas Serrallonga de Querós, a uns disset quilòmetres de Sant Hilari. Les propietats de la família abastaven, a més,els masos de la Querosa i la Brossa. Era doncs, una família benestant, amb una masia forta. Allà va conèixer la pubilla mestressa del ric mas, anomenada Margarida. Unes setmanes més tard, a l'església de Sant Martí de Querós es celebrava el casament entre Joan Sala i Margarida Serrallonga. Després de maridar-se amb Margarida Serrallonga i Tallades entrà de pubill al mas Serrallonga, i ja sempre més fou anomenat i conegut com en Joan de Serrallonga. Després de quatre anys del seu casament, Joan Sala tenia dos fills, Elisabet i Antoni, un dia es presentaren els seus mig germans Pere i Segimon, demananant-li que els guardés dos matxos que acabaven de robar i que no sabien on amagar. De primer en Serrallonga es va oposar a encobrir-los, però cedí davant de la insistència dels lladres. Va dir que els guardava per a aquella nit, només. En Miquel Barfull, va escoltar tota la conversa. L'endemà, quan Joan tornava de cacera va trobar que al mas hi havia Miquel Barfull i dos homes del rei que l'esperaven per dur-lo pres pel robatori dels dos matxos. En Joan Serrallonga disparà un tret a en Miquel Barfull i el matà. Serrallonga va fugir, I es va amagar a la cova "Roca Guinarda", fins al vespre, que torna a la masia.
Serrallonga se'n va a València amb els bandolers d'en Roca Guinarda. Serrallonga i els homes d'en Guinarda assaltaven camins i hostals, vivien de les riqueses robades, que es repartien entre ells. S'havia convertit en un bandoler. Al principi d'any tornà a casa seva. El seu germà Segimon i Pere Barrulet el reclamen per anar a robar en un mas aquella mateixa nit. Al cap de pocs dies, el febrer de 1623, Serrallonga i els seus homes roben al mas Segur de Jafre. Era la primera vegada que actuaven a les Guilleries. D'aquell important assalt tothom en parlà, i una comissió va donar la noticia de la tornada d'en Serrallonga i demanà ordres al virrei de Catalunya, Joan Sentís, bisbe de Barcelona. El següent robatori el proposa Pere Joan Puíg de la Vall, i el lloc triat és el mas Boada de Salitja, perquè són gent adinerada i se'n poden treure molts diners. Però en Serrallonga els recorda que no matin ningú si, no és en defensa pròpia, perquè no vol que corri la sang. Aquest robatori va ser un altre èxit. Passat un temps Serrallonga decideix formar una quadrilla. Pel que ens diuen les llegendes va aplegar un centenar d’homes.
Després d'aquesta trobada s'organitzà un altre assalt, al mas Rebronet de les Planes. Hi participaren en Joan i quatre homes més, entre ells el Fadrí de Saus, lloctinent de serrallonga. Del mas en van els fills i els treballadors armats, i van ferir el Fadrí de Saus. Davant d’aquesta derrota van anar a refugiar-se a Querós. Un cop allà, es troben que s'hi celebra la festa major, i a la plaça hi havia tota la joventut aplegada ballant el ball rodó. De sobte, un de la quadrilla crida que s'acosta un esquadró de soldats. A una ordre d'en Serrallonga, tots muntaren als cavalls i fugiren al galop. Assabentat el tinent Montpalau de la fallida en l'intent de prendre el bandoler a Querós, sorti del castell d'Hostalric i féu cap a Santa Coloma de Farners disposat a aixecar el sometent. El vuitè dia de Pasqua tocaven la Guaita i nois i noies i s'afegien voluntaris al sometent format per perseguir els bandolers. Comandats pel tinent Montpalau, s'endinsen per aquells tortuosos viaranys. Però en Serrallonga, assabentat que el persegueixen, prepara l'ofensiva. L'emboscada dels bandolers és perfecta i el tinent del grup, en veure que no hi ha res a fer, dóna l'ordre de retirada.
Dies després, a la cova d'en Roca Guinarda ja preparen un nou assalt: els han informat que a la matinada passarà un luxós carruatge cami de Girona. Serrallonga pren uns quants homes i s'adreça al cami ral, davant de la creu de Franciac, a punt per barrar el pas del vehicle. Quan el cotxe arriba en aquell punt, fan parar-lo. Era de la comtessa d'Erill que, preguntada per Joan Sala, explica que s'adreça al castell d'Espinzella, on el seu fill ha de maridar-se amb Flor, la filla dels vescomtes. En Serrallonga els diu que coneix els vescomtes. Un dia de bon mati Joan Serrallonga s'arriba fins a Castanyet a visitar el seu amic, el rector de l'esglèsia, i demanar-li si hi ha noves interessants. El rector l'assabenta que el rei Felip IV ha vingut a Barcelona per dictar una persecució ferma i persistent contra el bandolerisme en general, i contra la seva quadrilla en especial, i per tant li aconsella que desaparegui per a un quant temps.
El rector li comunica que s'ha posat en contacte per carta amb monsieur Viver de França i que aquest l'acollirà mentre duri l'estat d'excepció contra els bandolers. Va cap a Querós per dir adéu a la seva dona i als seus fills, i d'allà, cap a Girona per reunir-se amb cavallers amics del senyor Viver. Després, amb una carta de presentació de l'abat del monestir de Banyoles va cap a Sant Pere de Rodes, on els monjos del monestir l'ajuden a embarcar-se i, des de Llançà, a bord de la barca que li han preparat els monjos, navega fins al port francès de Laucata, i d'allà, fins a Viver. Després d'una estada d'un any a França, retorna a Catalunya pel maig de 1627. Ho fa per la banda de Camprodon. En arribar es retroba amb els seus amics bandolers, que l'assabenten de la mort del seu germà Segimon a Barcelona. Pel febrer de 1628 en Serrallonga aplega més de dos-cents homes de la quadrilla i els diu que té avis que aquella nit la posta, amb diners de l'Estat passaria per allà cami de Barcelona. Efectivament, aixi fou. La posta amb el comissari del virrei i les lliures recollides dels impostos que pagaven els contribuents va passar per allà a l'hora prevista, adreçant-se a gran velocitat cap a Barcelona. En Serrallonga els sorti barrant-los el pas. Es van haver de rendir perquè el nombre de bandolers era superior amb escreix al d'ells, però abans hi hagué un fort tiroteig en què Serrallonga és ferit. Un cop amb els diners, van emprendre la fugida cap a les Guilleries. Joan Sala es recuperava de les ferides rebudes en aquest darrer assalt en una cabana prop de Vic quan rep la visita del cavaller Vicenç Valls, que el convida a entrar a les files dels nyerros, que lluitaven contra els cadells. Mentre estaven conversant, apareix de sobte un grup de soldats. Sens dubte, algù havia delatat en Serrallonga.Va aconseguir fugir fins al seu amagatall, tot i el dolor de les ferides. Un cop més havia pogut burlar els qui el volien agafar. L'endemà al mati el cavaller Vicenç Valls va tomar per continuar la conversa que havien iniciat, A la cova de Roca Guinarda, en Serrallonga fa comptes amb els de la quadrilla: s'han de donar 100 lliures al mas Roca de Querós per ajudar-los econòmicament, i 10 lliures a ca l'Agustí per la informació que els donen. Passats uns dies un de la seva banda anomenat Toca-son i dos o tres més són enviats a les masies a cobrar els impostos, però en Moreu d'Arbúcies es nega a pagar perquè diu que necessita els diners, i els dels mas Pla de Brunyola els reben a trets i fereixen en Tallaferro. Un cop a la cova i havent-li explicat els fets a en Serrallonga, van decidir d'escarmentar els del mas Pla. Unes setmanes més tard, en una visita que fa a la Sala el cavaller Vicenç els assabenta de notícies molt greus: El Fadrí de Saus i sis homes més han estat fets presos. La situació ha esdevingut molt crítica i, reunits tots els bandolers, determinen desfer la quadrilla, resolució drástica però necessària. Després de la davallada de la gran quadrilla Serrallonga, prepara un altre viatge a França organitzat pels cavallers nyerros D'amagat fuig cap al país veí, Camí de Sant Joan de les Abadesses, el dia de Sant Jaume de l'any 1632, troba una noia, vídua del moliner de Castelló d'Empúries, de nom Joana Massisa, més tard coneguda per Joana Torelles. Anava de camí cap a Núria per complir una promesa feta a la Verge. A França, Serrallonga i Joana vagaren junts i cometeren alguns robatoris, i al cap de nou mesos van tornar a Catalunya. Joan Sala i Joana romangueren a ca l'Agustí de Santa Coloma, on la mestressa era fautora del bandoler. Els masos Sala i Serrallonga són molt vigilats i és impossible d'atansar-s’hi. S'escampà avíat: la brama que el bandoler havia tornat, perquè encara feia algun assalt al camí ral, i que tenia intenció de tornar a aplegar la quadrilla í fer-se amo novament d'aquelles terres. els soldats del Virrei detenen a Serrallonga.
En el judící, va ser amenaçat amb grans turments si no confessava els noms dels seus amics i els dels bandolers de la seva quadrílla. Serrallonga resisteix, tant com pot, però al final confessa. El que no va saber mai en Serrallonga és que els traïdors van ser Pere Pau i Maymír, en Jofre, en Mayà i l'hereu de ca l'Agustí,tots ells de Santa Coloma de Farners. Un cop executat el cap d'en Serrallonga va ésser robat pels seus partidaris, i l'enterraren a la cova de Tavertet,lloc que fou refugi d'ell en vida.

Perot Rocaguinarda

Perot Rocaguinarda

Bandoler de la facció dels nyerros, fill d'uns pagesos més aviat benestants propietaris del Mas Rocaguinarda, d'Oristà. A 19 anys, després d'haver tingut raons amb els batlles d'Oristà, anà a Vic amb el seu germà Cebrià, hereu del mas, per aprendre un ofici; allà ingressà a les hosts de Carles de Vilademany, cap dels nyerros de Vic (el qual servia una germana seva, Caterina), oposat al bisbe de Vic, Francesc de Robuster i Sala, cap dels cadells, ajudat pels germans Coixard. Tot seguit (1602) es remarcà en l'atac i en la presa del palau episcopal i començà la vida de bandoler. Des dels anys 1603 i 1604 formà quadrilla i el 1607 esdevingué el cap més notable del bandolerisme català fins el 1611; tenia com a lloctinents importants Jaume Alboquers, Gabriel Galí, àlies Barceló, i Joanot Gili de Vilalleons. El lloctinent duc de Monteleone creà a Vic el 1605 la Unió o Santa Germandat contra els bandolers, que obligà Rocaguinarda a abandonar la ciutat i a llançar-se a les muntanyes; actuà per Osona, la Garrotxa, el Ripollès, la Cerdanya, el Berguedà, el Bages, el Vallès i la Conca de Barberà. Més d'una vegada Rocaguinarda llançava cartells de desafiament autògrafs contra els seus perseguidors. Sovint actuà en connivència amb l'abat de Ripoll, contra el capitost cadell Trucafort, amb els cavallers de Sant Joan de Jerusalem del castell de Barberà, amb familiars del Sant Ofici, i també amb els canonges augustinians de Sant Joan de les Abadesses contra el bisbe de Vic, cadell. Pel febrer del 1610 assetjà Vic amb 200 homes, imposant l'hegemonia dels nyerros sobre la ciutat. Tingué topades serioses amb les forces del lloctinent i causà la mort del seus perseguidors, els comissaris Bofill i Torrent dels Prats; també foren capturats o perderen la vida socis de la seva quadrilla (Pere Roca de Muntanyola el 1608, Roqueta de Taradell, la Mandra el 1610). Pel juny del 1610 el duc de Monteleone, sabent que Rocaguinarda s'inclinava per una petició d'indult en canvi d'anar a servir el rei, cursà la petició d'indult a Madrid, però el Consell d'Aragó la denegà. Prosseguí doncs la persecució i, arran d'una topada amb el batlle de Vilalleons (juliol del 1610), se li obrí un procés de regalia. Durant la lloctinència del bisbe de Tortosa, Pedro de Manrique, després d'un sometent general, aconseguí que Rocaguinarda i Morell, que havien reunit llurs quadrilles, s'acollissin a un perdó (1611) i que Rocaguinarda embarqués a Mataró amb la seva gent com a capità dels terços castellans vers Nàpols, on encara era el 1635. La fama de Rocaguinarda fou recollida a la segona part del Quixot (capítols 60 i 61), que el situa acompanyant don Quixot en la seva visita a Barcelona. Tal vegada Rocaguinarda conegué Barcelona i hom ha suposat que el nom del carrer barceloní Perot lo Lladre podria ésser record d'una estada del bandoler a la ciutat.

  1. Conclusions

Amb aquest treball he vist que el bandolerisme no era una mena de Robin Hood a la catalana sinó que era més complex. Hi intervenia el bandolerisme nobiliari que utilitzava els bandolers a mode de mercenaris per dirigir-los contra d’altres nobles. Alguns bandolers no eren res més que simples lladres de camí que s’ho quedaven tot per ells. També m’ha ajudat a conèixer millor la figura de Perot Rocaguinarda i conèixer altres bandolers com ara Trucafort. Malgrat que la majoria d’informació l’he extret d’Internet, he hagut d’anar a la biblioteca, ja que Internet era insuficient i els paràgrafs es repetien sovint en un altre ordre, però es repetien, al cap i a la fi.

  1. Bibliografia

http://html.rincondelvago.com/bandolerisme_serrallonga.html

http://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Sala_i_Ferrer

http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0048367

http://es.geocities.com/mitologics/Llegendes/Serrallonga.html

http://ca.wikipedia.org/wiki/Bandolerisme

http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0056183

http://pdf.rincondelvago.com/bandolerisme-català.html

Alcoberto, Agustí- Pirates, bandolers i bruixes.

Vídeos relacionados