Ausiàs March

Literatura española medieval. Poesía de la Edad Media # Teologia i amor. Poesía del segle XV. Mètrica, rima i estrofisme. Amor i dames

  • Enviado por: Karl Wolffe
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 3 páginas
publicidad
publicidad

AUSIÀS MARCH

Biografia

Ausiàs March, fill del poeta Pere March i de Lionor Ripoll, va néixer, probablement a Gandia, l'any 1397, d'una família de burgesos enriquits i funcionaris incorporada a l'estament de la cavalleria. Pere March emancipà el seu fill l'any 1409; des d'aquest moment esdevé el cap de la branca valenciana de la família, i ja el 1415 assisteix a les Corts de València com a "donzell" i el 1419 li és conferit l'orde de cavalleria.
Actuà plenament com a membre de l'estament de la cavalleria: fou senyor de terres properes a la ciutat de València, vassall del rei Alfons el Magnànim, i no deixa mai d'actuar com un senyor feudal gelós de les seves prerrogatives.
Entre el 1420 i el 1424 participà en la vida militar de la Corona al servei d'Alfons el Magnànim, primer a, (assistint als setges de Calví i Bonifazio), i després al Nord d'Àfrica.
El rei recompensà generosament els seus serveis atorgant-li els privilegis de percebre el dret de la tretzena i d'administrar justícia civil i criminal (podia plantar forca i coltell) en el lloc de Beniarjó i en les alqueries de Pardines i Verniça, que havien estat concedides al seu pare. Alfons el Magnànim no deixa de distingir el poeta, i el 1425 Ausiàs March és falconer major de casa del rei al Regne de València, encarregat de la cura dels serveis de falconeria que el monarca ha establert prop de l'Albufera de València.
Es casà dues vegades, una el 1437 amb Isabel Martorell, germana de Joanot Martorell, autor de Tirant lo Blanc, i una altra el 1443 amb Joana Escorna. Ni de l'una ni de l'altra dona no va tenir fills, pèro si que en va tenir de naturals, dels quals tenim notícia pels testaments.
Entre 1439 i 1442 escriu els seus Cants de Mort, possiblement motivats per la mort de la seva primera esposa. Durant el seu matrimoni amb Joana Escorna, i després de la seva mort, compon la majoria dels seus poemes didàctics i d'apassionants meditacions.
Morí el 3 de març de 1459, als 62 anys, a València.

Obra

A la seua obra es pot distingir entre:

CANTS D'AMOR: on s'expressa la lluita entre l'amor espiritual i el carnal.

CANTS MORALS: parlen de la necessitat de viure cristianament per a salvar l'ànima

CANTS DE MORT: Un March ja vell es lamenta per la mort de la seua dona, Joana, i tem haver estat causa de la seua condemnació.

CANTS ESPIRITUALS: Una oració de 224 versos que demana la misericòrdia divina.

POESIA CIRCUMSTANCIAL: Un conjunt de poemes amb temàtica diversa.

Es hereu de la poesia dels trobadors, de la qual manté moltes coses: la métrica, la rima, i tot el bagatge anterior. Malgrat tot alló, la seua innovació més profunda és el tractament profund de la dimensió humana de les persones: March presenta dones de carn i ossos, capaces tant d'arrossegar al pecat com de inspirar-li sentiments elevats. L'imatge, és, molt allunyada tant de la tiránica i inabastable dona de la poesia trobadoresca com de la idealitzada i plena de virtuts dama renaixentista.

La poesia de March no és ni molt menys una poesia suau, amb una eloquéncia bella i brillant, és més bé aspra i tenebrosa. Joan Fuster el considera un poeta que no canta, sino que més aviat crida, que inunda al lector d'abruptes imatges i destil.lacions especulatives. És una poesia que expressa estats d'ánim revolts, els seus dilemes i paradoxes, peró cal conéixer molt bé la realitat del seu temps com per a veritablement entendre la poesia. La seua proposta intel.lectual és molt distinta a la dels trobadors, és una innovació intelectual que arriba a constituir un punt d'inflexió a la poesia catalana. er connectar amb l'univers poètic de March cal tenir present que la seva proposta lírica, tot i estar profundament arrelada en la tradició trobadoresca, nascuda a l'Occitània del segle XII, és un producte cultural fortament intel·lectualitzat i innovador dintre del panorama de la tardor medieval de llengua catalana. Tan intel·lectualitzat i tan innovador, que arriba a constituir un punt d'inflexió en la història literària, que contempla, pel que fa a la lírica, un «abans de March» i un «després de March». La proposta marquiana, en efecte, va esdevenir ràpidament un model per als poetes nostrats de la segona meitat del segle XV i, molt aviat, va entrar també en conflicte amb una altra recepta poètica innovadora d'abast europeu, la que va introduir, a darreries del XV i, definitivament, al XVI, l'acceptació generalitzada del Canzoniere de Francesc Petrarca com a paràmetre de la lírica. S'escau que Petrarca, el fundador de l'humanisme filològic i un dels homes de lletres més complexos i influents de la tradició europea, és un defensor a ultrança de la bella eloqüença que March defugia, disposat a afalagar fins al plor la sensibilitat dels lectors.

March volia ésser fidel a la veritat, dur i difícil com aquesta. I la seua poesia es una construcció descomunal amb suggeriments fascinants i figuracions lapidáries, capaç de desassosegar l'esperit i estimular l'intel.lecte.

El llenguatge amorós de March és ple referències a la convenció trobadoresca: la petició de mercè, el martiri de l'enamorat, l'altivesa de l'estimada, la mort per amor, l'ús del senyal poètic, etc. La forma dominant dels poemes de la primera part el corpus, cincs estrofes de vuit decasíl·labs més una tornada de quatre, amb rimes planes i agudes, creuades o encadenades, és una herència de la tradició catalana del segle XIV, que empalma directament amb els darrers joglars del segle XIII, els Jocs Florals de Tolosa i els tractats poètics que se'n deriven, com ara les Leis d'amors occitanes o els seus equivalents catalans de Lluís d'Averçó o de Jaume March, que era oncle d'Ausiàs. Cal tenir present, tanmateix, que entre els orígens pròpiament trobadorescos del llenguatge amorós que encara palpita en March i l'ús que aquest en feia s'hi interposen dos-cents anys d'història cultural. Els darrers grans trobadors pròpiament dits, com ara Peire Cardinal, Giraut Riquier o el català Cerverí de Girona, que van viure a la segona meitat del XIII, són figures intel·lectuals complexes, per a les quals l'exercici de la poesia implica destresa retòrica, poder inventiu i també una sòlida dimensió moral i política, sobretot en aspectes teòrics i especulatius. Al llarg del XIV aquesta tendència doctrinal de l'exercici líric s'accentua i es matisa. La tasca de codificació de l'art poètica de l'escola de Tolosa es pot entendre com l'adaptació de la lírica cortesa als perfils d'una disciplina universitària: no en va era dita «gaia ciència» i els poetes s'havien de sotmetre a exàmens si volien ser reconeguts com a tals als Jocs Florals.

A l'obra marquiana, els materials trobadorescos conviuen amb uns hàbits mentals nous: ampli espai per a la reflexió moral, especialment aplicada al servei al senyor, recurs a terminologia filosòfica per a precisar problemes amorosos, ressons d'una formació enciclopèdica i teològica. Ausiàs March decanta la balança de la seva proposta poètica cap a aquests hàbits mentals nous suara esmentats, de tal manera que pot arribar a dir, al poema 23, que ha deixar a part l'estil dels trobadors, perquè, enduts per la passió, són infidels a la veritat. És a dir, que si la tradició lírica trobadoresca havia ensenyat a parlar en llengua vulgar de la passió d'amor a tots els europeus, Ausiàs March sent que ha arribat el moment de denunciar els enganys d'aquesta operació retòrica, perquè per a ell el que conta de debò no és l'experiència sublim i terrible de la passió, sinó el contrast d'aquesta experiència amb el que la ciència ensenya sobre la passió en qüestió.


Teologia i amor

Si co el prescís que no és de mort deliure,
veent-se prop d'aquell seu jorn darrer,
no prega Déu li sia mercener
e sab que va hon null hom se pot riure,
ne pren a me, qui fuig a la mercè
d'Amor, en qui s'enclou tot lo meu ésser:
tant envers ell me só volgut irèixer
per lo fallir qui és comès per me! (35, 25-33)

Si llegim primer la segona part de l'estrofa («ne pren a me», etc.), veiem que March afirma que s'està de demanar la mercè d'amor, és a dir l'acceptació del seu amor per part de l'estimada, malgrat que com a bon enamorat a la trobadoresca sent que aquest amor és el seu únic horitzó. Hi ha un motiu que el mou a actuar d'aquesta manera suïcida o autodestructiva: el poeta està ofès, irat, amb l'amor, perquè en l'amor hi nia un error capital que afecta de ple l'enamorat. A través del que s'ha explicat al punt IV del present discurs es pot relacionar fàcilment aquesta actitud de March amb la seva prevenció davant de l'«amor hereos».

La comparació de la primera part de l'estrofa, en canvi, destinada, en principi, a aclarir didàcticament la situació amorosa descrita a la segona, apunta a una altra dimensió intel·lectual. Cal tenir ben fresc a la ment què és un prescís i què significa que un prescís es negui a resar el dia de la seva execució, per tal de poder establir profitosament l'analogia que se'ns proposa. March esperava, doncs, que el seu públic estigués perfectament familiaritzat amb la noció que l'home predestinat a la condemna eterna, el prescís, un criminal convicte, (en llatí «praescitum», preconegut, predestinat), com que està totalment al marge de la Gràcia, no té sentit que pregui a Déu, precisament perquè sap que va allà on «null hom se pot riure», és a dir l'infern.

El prescit és reu de pecat sense remissió i rèprobe: una figura teològicament compromesa, perquè, segons la doctrina de l'església, la predestinació a la Salvació o la condemna no és a l'abast de la coneixença humana. I ara sí que som al cor de la teologia pròpiament dita. March no és l'únic poeta del segle XV que, tot i la seva condició de laic, intervé en discussions sobre la predestinació. Alguns poetes castellans coetanis, que tenen poesies copiades al Cancionero de Baena, també gosaven plantejar aquesta qüestió i tenim moltes veus de clergues que clamen contra aquest hàbit, segons ells nefast, que tenen alguns laics de ficar-se en qüestions que no són de la seva competència. Malgrat les pretensions d'exclusivisme de l'estament eclesiàstic, el tema de la predestinació va preocupar de forma general els cristians de la baixa Edat Mitjana i dels principis de la Moderna: Francesc Eiximenis, per exemple, en els seus compendis de teologia per a laics escrits en català a darreries del XIV (Lo Crestià, la Vida de Jesucrist, el Llibre del àngels, el Llibre de les dones) procura d'ensenyar els perfils del plantejament ortodox d'un problema sobre el qual hi havia una certa inquietud. Els sermons de sant Vicent Ferrer, predicats al pas del XIV al XV, també aborden aquesta qüestió i descriuen, per exemple, la figura del prescit de què parla March. Per tal de situar el problema en un marc més general, cal tenir present que la Reforma de Luter, que s'havia gestat a partir de la segona meitat del XIV i va esclatar al XVI, va fer bandera d'una peculiar gestió del tema de la predestinació en contra de la doctrina oficial de l'Església.

March combina la condició d'enamorat a la trobadoresca en estat pur, amb la capacitat de gestió intel·lectual de nocions tals com la idolatria implícita de la passió d'amor i la seva naturalesa de corrupció de la raó. La barreja explosiva de les dues vessants el transforma en un ésser únic, clarivident i cegament condemnat alhora, que convoca insistentment la noció del predestinat a l'infern i la imatge mateixa del més enllà de fosca i de tortura.

D'alguna manera, doncs, March està reclamant un nou espai per a la seva poesia, més enllà de les convencions cortesanes essencialment decoratives o d'entreteniment honest, pròpies de la lírica de la tradició trobadoresca i de les seves derivacions del segle XV. La proposta poètica de March és la d'un discurs omnicomprensiu, que, a través d'un llenguatge renovat, proclama la veritat nua de la passió d'amor que senyoreja l'home, malgrat totes les racionalitzacions i tots el remeis dels metges i dels teòlegs. És una proposta agosarada i ambiciosa, pròpia d'un escriptor altament conscient del seu paper i dedicat de forma total a la construcció de la seva obra. No és estrany que amb una empenta d'aquestes dimensions March contagiés la seva manera de veure i de sentir als seus coetanis i obtingués el ressò de què he parlat als punts I i II. Que la seva proposta se solapés amb la de Petrarca, retòricament tan distinta, en la recepció dels nous lectors de la darreria del segle són figues d'un altre paner.



Haver comprovat fins a quin punt un tema genuïnament teològic com és el de la predestinació es fon naturalment amb el discurs sobre l'amor humà mostra que la perspectiva de la més alta de les ciències de l'escolàstica, de fet, presideix jeràrquicament la ment de March, el qual, òbviament, escrivia per a un públic que compartia aquest condicionament intel·lectual. En l'estrofa que hem vist la teologia ocupa un lloc marginal, d'exemple, però si llegim el poema sencer, veurem que, de fet, tota la concepció de l'amor s'articula sobre un esquema teològic. És un subtil Aquesta familiaritat amb la terminologia i la perspectiva d'interpretació de la realitat de la teologia, es troba tant en March com en Martorell; per això he dit més amunt que convé llegir molts textos del segle XV per tal d'entrar en l'atmosfera mental del nostre poeta. També hi poden ajudar les aproximacions d'estudiosos del problema, com ara Albert Hauf (D'Eiximenis a sor Isabel de Villena, València-Barcelona, 1990).

Si la primera part del corpus marquià està esquitxada de consideracions teològiques com la que acabem d'analitzar, la segona, constituïda per poemes extensos que desenrotllen qüestions morals centralment especulatives, presenta una coloració encara més intensa en aquest sector doctrinal. Cal advertir que aquesta circumstància afavoreix la intel·ligibilitat del discurs marquià, fins al punt que els qui tenen la perserverància d'arribar en la seva lectura fins als poemes 101, 102 i següents, tenen moltes més possibilitats de connectar amb el missatge marquià que els qui s'aturen amb Plena de seny i Llir entre cards.

Coneixement dels clàssics

Per completar la revisió dels principals ingredients culturals implicats en la proposta poètica marquiana només falten els clàssics llatins: Ovidi, Sèneca i Virgili principalment, autors prolífics, retòricament esplèndids, i universalment llegits al segles XIV i XV com a mestres en l'art de descriure la grandiositat i, quan convé, l'horror de les passions humanes. Els mateixos clergues que es preocupaven d'ensenyar als laics una teologia ad usum delphini podien encaminar-los cap a paràfrasis de grans escriptors pagans dels temps de la Roma antiga, per tal de reblar el clau de la seva lliçó: aquest és el cas de fra Antoni Canals, un dominicà del XIV, que va traduir al català el De providentia de Sèneca. Al segle XV aquesta maniobra didàctica de l'església connectava amb el renovat interès per l'herència clàssica que l'humanisme filològic italià estava posant de moda. Les traduccions catalanes de la Consolació de Filosofia de Boeci, de les Heroides i de les Metamorfosis d'Ovidi o de les Tragèdies de Sèneca, en són una mostra, com també les lliçons que s'impartien públicament a València sobre Virgili. El procés d'acostament al món literari llatí es duia a terme al nostre país a través d'intermediaris clericals, que coneixien per ofici la llengua dels clàssics i dels seus apologetes italians (com ara Petrarca, en la seva faceta filològica), o a través d'escriptors italians que, com Dante i Boccaccio, ja havien incorporat a mans plenes en les obres en vulgar l'admirat llegat de l'antigor.

March, pel fet d'haver estat aculturat a la València del tombant del XIV al XV, connecta amb aquest rerafons desarticulat i vigorós alhora, de manera que no és gens sorprenent que la seva poesia es faci eco de temes clàssics i fins que adopti frases senceres preses d'autors antics