Ausiàs March

Literatura española de la Edad Media. Lírica valenciana medieval # Poesia del segle XV

  • Enviado por: Lara Inés Hilmi
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 7 páginas
publicidad
publicidad

INDEX

ELS MARCH I LA VALÈNCIA DEL SEGLE XV p. 2

AUSIÀS MARCH I LA POESIA DEL SEGLE XV p. 4

POEMA 19:

OÏU, OÏU, TOTS LOS QUI BÉ AMATS p. 6

BIBLIOGRAFIA p. 7

ELS MARCH I LA VALÈNCIA DEL SEGLE XV

Una part del llinatge barceloní dels March, d'origen burgès, es va establir a Gandia a mitjans segle XIII, amb motiu del repartiment de terres posterior a la conquesta del regne de València per Jaume I d'Aragó. A la tradició familiar de servei a la monarquia es va afegir, al llarg del segle XIV, l'activitat literària de diversos March convertits ja en cavallers: l'avi d'Ausiàs, Jaume (mort el 1379), senyor d'Eramprunyà i Beniarjó, és l'autor d'una crònica o memorial de la família, el Llibre de la baronia. Els seus fills Pere i Jaume March, pare i oncle d'Ausiàs, respectivament, van heretar els dos títols senyorials (Pere va rebre les posicions valencianes i Jaume les barcelonines). Tots dos van destacar en la guerra contra Pere el Cruel de Castella i en l'exercici i la promoció de l'art poètica.

Jaume March (m. 1410) va escriure diverses poesies líriques i al·legòriques, tant en format clàssic de cançó de cinc estrofes amb tornada com en el de noves rimades, i va redactar també un Llibre de concordances apel·lat diccionari (1371), que és un complet inventari de rimes. Posteriorment, el 1393, el rei Joan I el va designar com a mantenidor del Consistori Poètic de Barcelona, una institució destinada a continuar i emular la tradició dels Jocs Florals tolosans. Al seu torn, el pare d'Ausiàs, Pere March (m. 1413), va conrear també la poesia estròfica, amb una especial predilecció pel vessant moral i reflexiu (per exemple, en Al punt que hom comença de morir), i les noves rimades, gènere en què destaca l'obreta al·legòrica L'arnès del cavaller, sobre les armes cavalleresques i la seva simbologia cristiana.

Amb aquests antecedents, no ha d'estranyar que trobem en Ausiàs March un exemple assenyalat de cavaller entregat igualment a l'exercici de les armes i les lletres. Ausiàs va néixer a València a les darreries del segle XIV, probablement pels volts de 1397 o poc després. Era una època de relativa esplendor de la ciutat: amb prop de 40.000 habitants, no solament era la capital més poblada de la Corona d'Aragó, sinó també el centre financer de l'Estat, a les portes d'un segle que seria, sens dubte, el del regne de València, amb una notable activitat econòmica, un paper rellevant en la política mediterrània de la corona, una extraordinària nòmina d'escriptors i, fins i tot, dos papes de la família Borja. Perduren a la capital importants testimonis arquitectònics, com ara la majestuosa porta de Serrans, acabada de construir a l'època en què neix March, o el famós Micalet (el campanar de la seu de València), enllestit quan March encara figura en els documents com a donzell (1418). De fet, l'entrada en societat del futur poeta coincideix amb la recuperada autonomia política i financera propiciada per l'entronització d'Alfons V el Magnànim: l'adolescent Ausiàs es converteix en cap de la branca valenciana dels March a causa de la mort del seu pare (1413). Tres anys abans que el rei reconegui permanentment la Generalitat valenciana (1416) i cinc abans de la supressió de la vigència del fur aragonès en el regne de València (1418). També durant aquells anys mor el gran predicador Vicent Ferrer (1350-1419), influent socialment i políticament tant pels seus espectaculars sermons com per les seves intrigues de cort, un home decisiu en el canvi dinàstic aragonès.

Poc després, entre 1420 i 1425, March va participar, ja com a cavaller, a les campanyes militars del rei Alfons a la Itàlia meridional i al nord d'Àfrica. Retirat de la vida militar, March va viure a cavall de València i Gandia, complint les obligacions pròpies d'un noble de rang menor. Disposava del privilegi feudal d'administrar la justícia civil i criminal a Beniarjó, Pardines i Vernissa, a la comarca de la Safor, a l'horta de Gandia. També va tenir al seu càrrec, amb el títol de falconer major de la casa reial, els gossos i les aus de caça que el monarca criava a prop de l'Albufera de València.

Solter i tutor de la seva germana Peirona, sordamuda, des de la mort de la seva mare, Elionor de Ripoll (1429), Ausiàs es va casar el 1437 amb Isabel Martorell, germana de Joanot (m. 1465), un altre cavaller escriptor, autor de la cèlebre novel·la cavalleresca Tirant lo Blanc (publicada el 1490). Aquest matrimoni va comportar diversos conflictes amb la família de l'esposa, fins el punt que Galceran Martorell va arribar a desafiar Ausiàs. Però Isabel va morir al cap de dos anys, circumstància que va posar fi als enfrontaments i va reportar a March, com herència, la senyoria de Ràfol, Traella i Niça, a la Vall de Xaló, a la Marina Alta.

El 1443, Ausiàs March es va tornar a casar, ara amb Joana Escorna. El matrimoni va traslladar la residència des de Gandia a la ciutat de València l'any 1450. Joana va morir el 1454, sense donar tampoc descendència a Ausiàs. Nous conflictes, derivats de bregues senyorials, van portar a March a la presó durant alguns mesos al llarg de 1457 i 1458. En aquella època, ja era un poeta de gran consideració en l'ambient valencià: es conserven alguns poemes de circumstàncies que va intercanviar durant la dècada dels cinquanta amb Tecla Borja, germana del papa Alexandre IV amb joves poetes com Joan Moreno. A més, feia alguns anys que la influència de la seva poesia començava a notar-se en els cercles literaris de la cort aragonesa i arribava fins i tot al regne de Castella, on el Marquès de Santillana el va elogiar com a “grand trobador” entre 1446 i 1449. No obstant, fa tot l'efecte que March va escriure la seva obra bastant al marge dels circuits literaris de moda, encarnats principalment en alguns rutinaris certàmens poètics. I és que, en realitat, les dimensions inaudites de l'obra de March (més de deu mil versos), així com la profunda i radical renovació que va introduir en la lírica de l'època, permeten suposar més aviat un llarg i constant exercici literari, més atent a la recerca d'una expressió poètica pròpia i eficient que no pas als dubtosos oripells d'una glòria efímera i ocasional.

Convé destacar, tanmateix, alguns poetes valencians de mèrit, com Gilabert de Próxita (m.1450) o Jordi de Sant Jordi (m.1424), que havien precedit de poc March, el qual també és coetani d'altres figures de gran abast, com ara Jaume Roig (m.1478), autor de l'Espill o Llibre de les dones, del novel·lista Joanot Martorell, que ja hem citat, i d'altres escriptors més joves, com Joan Roís de Corella (1435-1497), sor Isabel de Villena -autora d'un excel·lent Vita Christi (publicada en el 1497) i personatge decisiu, des del convent de la Trinitat, en la vida social i cultural de la ciutat de València- o Bernat Fenollar (1438-1516), animador, durant la segona meitat del segle, d'un cercle literari on despuntarà també el deixeble de March Joan Moreno.

Malalt, March va fer testament l'octubre de 1458 i va morir a València el 3 de març de l'any següent, deixant quatre fills il·legítims (un cinquè bastard havia mort anteriorment). Peirona March va viure encara fins al 1472. El testament, amb diversos codicíls, i l'inventari de béns de la casa de March a València, permeten conèixer els volums que formaven la seva biblioteca, així com el fet que tenia a prop seu dos llibres de paper, amb fulls no relligats, amb “cobles”, que probablement devien ser les seves poesies manuscrites. Ausiàs March està enterrat a la catedral de València.

AUSIÀS MARCH I LA POESIA DEL SEGLE XV

Ausiàs March és el veritable creador del llenguatge líric català. Abans d'ell, els poetes feien servir una barreja entre català i provençal que s'havia establert convencionalment com a koiné lírica gairebé unànime entre els conreadors de la tradició jocfloralesca de Tolosa, últim residu academicista de la gran poesia dels trobadors, que havia despuntat entre els segles XI i XIII entorn de les corts senyorials de la provença al sud de França. Significativament, després de March, aquesta artificiosa barreja lingüística va desaparèixer de l'ús dels poetes de llengua catalana.

La qualitat del llenguatge poètic de March es basa en el fet que va forjar una eficaç expressió dels sentiments amorosos, morals i religiosos, bevent alhora de la llengua col·loquial i dels registres cultes, admetent tant la dita popular com la màxima grecollatina. I és que, certament, les fonts de la seva poesia són d'abast ben divers. Es pot dir que March s'acull en principi a l'herència trobadoresca mantinguda per l'esmentada escola de la Gaia Ciència tolosana, que havia comptat amb el favor de la classe literària de llengua catalana durant el segle XIV. D'aquesta escola es nodreixen en gran mesura el format i el gènere dels poemes de March: cançons d'amor o de contingut moralitzador en vers decasíl·lab, estrofes de vuit versos encadenades per la primera i la darrera rima, tornada final de quatre versos amb senyal (pseudònim) que encobreix el nom de la destinatària del poema, ús d'àmplies comparacions didàctiques, etc. De la mateixa manera, motius com el de l'enamorat tímid, turmentat per la incapacitat de declarar el seu amor, o el de la bella altiva i menyspreadora, esquiva a concedir mercè, formaven part de imatgeria tardotrobadoresca.

Però la tradició dels últims epígons dels trobadors no és sinó el punt de partida de l'obra de March, que progressa, en extensió i en intensitat, ampliant el seu horitzó de referències a la psicologia amorosa, que troba el seu lloc més adient en llargs poemes que descriuen amb esmolada minúcia a la naturalesa i l'expressió de les passions del cor. Evoluciona també cap a un predomini de la reflexió moral i religiosa, els referents de la qual cal buscar-los potser en influència dels sermons dels predicadors eclèsisatics i en la literatura d'edificació espiritual. D'aquesta manera, en la barreja d'amor, de moralitat i de religió que distingeix la seva poesia, en l'alternança d'imatges exemplars que provenen tant del bestiari com de la pràctica mèdica o judicial, de l'experiència marinera o militar com dels llocs comuns de la literatura de l'Antiguitat clàssica transmesos durant l'Edat Mitjana, el conjunt de l'obra de March es veu com una mena de petita i concentrada enciclopèdia en vers de la vida al segle XV, filtrada a través de la figura d'una primera persona poètica que domina de cap a cap, a vegades amb un egocentrisme desmesurat, les reflexions suscitades per l'experiència humana de l'amor.

Es pot llegir, el conjunt dels poemes de March com una espècie d'autobiografia sentimental en escorç, no pas construïda en termes pseudonovel·lescos, com en la Vida nova de Dante, sinó més aviat com el desplegament psicològic i moral de la consciència d'un home lliurat a l'amor de les dones. Aquest itinerari eròtic circula, així, des de la primerenca sublimació de l'amor, expressada a través del motiu de la timidesa davant la dona desitjada o en determinades vel·leïtats espiritualistes fins a una bellesa en què el jo poètic declara que avorreix l'urgent desig de la carn.

En l'ordre bàsicament concurrent que donen la majoria dels manuscrits que conserven l'obra de March, els poemes s'encadenen dins una successió de sentit marcada sovint per paraules o frases que en reprenen, a vegades des dels primers versos, altres d'iguals o de semblants que sortien a la última estrofa del poema precedent, a tall de reclam o connexió. Aquestes represes afecten també poemes no contigus però sí relativament pròxims, compostos probablement en períodes de temps breus. Això fa que la continuïtat s'estableixi a través de sèries de poemes, més o menys curtes (poden ser només un parell o tres de poemes), que assetgen un mateix tema des de perspectives diferents o complementàries, com en el cas de les parelles 42-43 i 46-47 o dels sis “Cants de mort”, que tracen una divisió bastant clara entre els dos blocs fonamentals de l'obra de March.

En la primera part, més extensa, els poemes són, tanmateix, més curts i hi predomina la dialèctica d'origen cortès entre l'enamorat que pateix i la dona desitjada, quasi abstracta, absent físicament i invocada a la tornada amb els senyals Plena de seny i Llir entre cards. Ja avançada aquesta primera part, la figura femenina perd progressivament encara més entitat i cedeix el pas a la queixa contra l'amor, titllat sovint de boig (senyals Oh folla amor i Amor, amor). Aleshores apareixen les preocupacions morals que es desenvoluparan plenament en els llargs poemes de la segona part, on, tret d'algun cicle amorós tenyit de desengany i de contradicció, el jo poètic, vell, cansat i lúcid, s'interroga, lluny ja de la càustica tardotrobadoresca, sobre el bé, la salvació eterna i les virtuts morals, i també sobre la radical insensatesa de l'amor, vist ara des d'una consciència pecadora marcada totalment pel fracàs o fins i tot pel fàstic.

Vista en conjunt, l'obra de March destaca per la manera radical com acaba desfent-se de l'herència lírica dels trobadors, destruint-ne o negant-ne els continguts, portant-los de fet al límit, però també pel significatiu canvi de registre poètic que resulta de la tria d'un català literari net de provençalismes, eficient i, segons sembla, no gaire allunyat de la llengua d'ús corrent. Es tracta, d'una veritable ruptura estilística respecte dels seus antecessors: l'elogi amorós més abrandat, l'expressió lírica més extrema van de bracet de la reflexió teòrica i la disquisició sobre la naturalesa de l'amor. Aquest nou estil es fa més evident a mesura que avancem en la col·lecció de poemes de March, i es caracteritza per una percepció poc artificiosa i cortesana del món -una percepció més aviat quotidiana i directa de la realitat-, així com per un recurs -a vegades abrupte- a l'expressió egoista i brutal. No es tracta solament, posem per cas, de la inusual franquesa amb què Déu és interpel·lat en alguns versos (com ha observat Joan Fuster, March no parla en aquest casos amb agressivitat autènticament antireligiosa, però tampoc li vessa la devoció), o del fet que opti a vegades una poètica més aviat popularitzant, en comptes de recórrer als models clàssics, sinó que passatges com ara “No em plau amar e menys que a mi amen / mas, si jo am, muiren los que em desamen!” indiquen clarament la profunditat de l'evolució que experimenta l'evolució lírica en March, inusualment violenta i rotunda tant quan ataca la incapacitat amorosa femenina. Sense desmentir ni falsificar el valor primordial de l'experiència amorosa com a element central que era del discurs poètic tardomedieval, March l'empelta d'un fort component de reflexió moral i d'un aprofundiment en l'expressió exagerada de la subjectivitat, elements que donen com a resultat una obra poètica d'abast universal i amb una capacitat d'emocionar ben duradora.

L'obra de March, imitada per alguns poetes en català dels segles XV i XVI, va ser especialment apreciada durant el Segle d'Or castellà- Joan Boscà i Gutierre de Cetina van escriure variacions sobre els seus versos i el Brocense i Quevedo en van traduir ocasionalment alguns poemes. Resulta destacable principalment la versió castellana de 97 poemes de March feta per Jorge de Montemayor, que es va publicar a València l'any 1560. Amb el triomf del Romanticisme, la poesia de March, rescatada i elogiada pels grans erudits del segle XIX, va tornar a ser llegida i editada, recuperant el favor del públic lector, que no ha minvat fins al present. Poetes com J. V. Foix, Carles Riba, Gabriel Ferrater o Vicent Andrés Estellés han estat grans lectors de l'obra de March, del qual es troben rastres i homenatges més o menys explícits en alguns dels seus poemes. A més, les versions musicals que n'ha fet Raimon en les últimes dècades han contribuït notablement a ampliar el públic de March.

POEMA 19

OÏU, OÏU, TOTS LOS QUI BÉ AMATS

Aquest poema d'Ausiàs March, esta compost per cinc cobles i un quartet de tornada final. Els versos son decasíl·labs i la rima es consonant creucreuada amb alternança de versos masculins i femenins.

El poema esta dividit en tres parts. La primera part es on el poeta descriu el dolor que sent per l'amor i la timidesa que pateix. La segona part es on mostra la seva situació i estat de indecisió. A la tercera es dirigeix a la dama en qüestió amb un to benvolent.

La primera part esta formada per les tres primeres cobles. A la primera coble, comença amb una exhortació a la compassió del altres, en aquesta coble el poeta desitja allò impossible. Es compara amb el dolor que sent el diable. Aquí veiem que la raó del seu dolor es l'amor.

A la segona coble el poeta mostra clarament el motiu per la seva desesperació. És que no s'atreveix a declarar el seu amor a la dama estimada. A la tercera coble, es veu clarament con hi ha dues raons per les quals el poeta no es declara a la dama. Un es perquè es sent sense forces de fer-ho i l'altre perquè te por de la possible resposta negativa d'ella. També es obvi com l'estat del poeta el causa les seves lluites internes i no té res a veure amb el mon exterior. La seva por l'immobilitza.

La segona part del poema esta compost per la coble quatre i la coble cinc. Aquí reflecteix el seu estat d'indecisió. A la coble quart, el poeta no s'estima a ell mateix perquè no es veu capaç de superar la seva situació actual de desesperació. Es sent tan defallit, que no es veu amb forces de dir-li rés a la dama estimada.

A la coble cinquena es veu amb molta nitidesa que el tema principal es l'indecisió. No sap si vol declarar-se a la dama o no, perquè no coneix la resposta positiva o negativa.

A la tercera part del poema el poeta compara l'amant agosarat amb el tímid, ell s'identifica amb aquest últim. Es dirigeix a la dama, a la qual li diu de -llir entre cards- que ha estat pres del versicle bíblic -com un lliri entre els cards, és la meva amiga entre les donzelles- (Càntic dels Càntics 2:2) El fet que aquest versicle s'apliqués amb freqüència a la Mare de Déu omple el senyal de la dama de ressonàncies espirituals, tal com s'esdevé amb -Plena de seny-.

BIBLIOGRAFIA

INTERNET: Webs: http://traci.uji.es/fuster/Vigencia...html http://www.ctv.es/valencia/

M. de RIQUER - A. COMAS. Història de la literatura catalana (vol. 2), Ed. Ariel, Col. Clàssics catalans, Barcelona, 1980.

DILLA, Xavier. Guia de lectura d'Ausiàs March. Ed. Les Naus d'Empúries, Col. Sèrie general, Barcelona, 1997

Nova Enciclopèdia Temàtica Planeta (vol 11). Ed Planeta, Barcelona, 1991.

Gran Enciclopèdia Catalana (vol. 9). Barcelona, 1976.

CHAVARRIA, Joan; DOLÇ, Jordi; PONT, Màrius. Ausiàs March, el poeta de l'amor. Generalitat de Catalunya, Departament d'Ensenyament, Seminari “El gust per la lectura”, Barcelona, 1996.

1

7