Atletisme # Atletismo

Historia y evolución. Velocidad. Complexión física. Técnica # Història i evolució. Velocitat. Complexió física. Tècnica

  • Enviado por: Will18
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 15 páginas
publicidad

Índex

Índex ...................................................... Pàg. 1

Introducció............................................... Pàg.. 2-3

Història de l'atletisme.......................... Pàg. 2

Prova elegida...................................... Pàg. 3

Característiques de la prova elegida.............. Pàg.. 4-9

Objectiu............................................. Pàg. 4

Reglament.......................................... Pàg. 4

Estil.................................................. Pàg.. 4, 5

i 6

Tècnica de sortida.............................. Pàg.. 6, 7

i 8

Tècnica de carrera.............................. Pàg.. 8 i 9

Característiques de l'esportista................... Pàg. 10

Complexió.......................................... Pàg. 10

Temperament i edat............................. Pàg. 10

Atributs............................................. Pàg. 10

Exercicis................................................... Pàg.. 11-15

Conclusió................................................. Pàg. 16

Bibliografia .............................................. Pàg. 17

1.- Introducció

Història de l'atletisme

La història de l'atletisme és tan antiga que per això, podríem comparar-la amb la dels Jocs Olímpics ja que les primeres proves olímpiques, es basaven en l'atletisme.

En l'Antiguitat, l'atletisme va tenir gran consideració i renom a Grècia. El seu període de màxima esplendor es situa poc després de les guerres Mèdiques. En les manifestacions atlètiques es seguia un cerimonial solemne i rigorós; als vencedors

se'ls hi posava una corona d'olivera, al mateix temps que els heralds pregonaven el nom i la pàtria del vencedor. Des de Grècia es va estendre l'atletisme cap a Roma, prenent cada vegada un caràcter més professional. L'any 394 van ser prohibides, per un decret de l'emperador Teodosi I, totes les manifestacions esportives. L'atletisme va ressorgir al segle XIX i la seva primera gran manifestació internacional van ser els

Jocs Olímpics d'Atenes, de 1896, els primers de l'Era Moderna. Des d'aquella data s'han celebrat cada quatre anys amb l'excepció de 1916, 1940 i 1944 a causa de les Guerres Mundials.

Avui en dia és tal el prestigi i la popularitat que l'Organització d'uns Jocs Olímpics proporciona que un gran nombre de nacions rivalitzin per aconseguir tal honor. A Espanya, l'atletisme va prendre caràcter oficial per primera vegada el 1915, amb la creació de la Federació Regional de Catalunya. Poc després, el 1918, va ser fundada la Confederació Espanyola d'Atletisme. El 1939, el màxim organisme nacional va canviar el seu nom per la Federació Espanyola d'Atletisme. La IAAF (Federació Internacional d'Atletisme Amateur) té establerts els reglaments vigents d'aquesta modalitat esportiva.

Prova elegida

Primerament, vaig pensar de fer aquest treball sobre la prova de la marató ja que crec que és una prova molt interessant per que al ser la més llarga de recorregut, és a dir, la que s'ha de tenir més resistència per realitzar-la, només és apta per a uns quants esportistes. El problema, és que quan vaig anar a buscar informació sobre aquesta prova, vaig tenir dificultats, ja que al ser una prova molt concreta hi ha pocs llibres que en parlin.

És per això pel que finalment, he optat a fer el treball sobre una altra prova que també trobo molt interessant: les proves de velocitat i més concretament la de 100 metres llisos.

Crec que aquesta prova també està molt bé ja que els velocistes que la practiquen han de passar grans quantitats de temps practicant-la encara que sigui per millorar la seva marca en unes poques dècimes de segon. És per això que finalment he triat aquesta prova per fer el treball.

2.- Característiques de la prova elegida

Objectiu

L'objectiu d'aquesta prova d'atletisme és el de fer l'espai de la prova, 100 metres, en el menor temps possible i evidentment, intentar guanyar als adversaris i arribar el primer amb un bon temps.

En la prova de 100 metres llisos, i per extensió en totes les de velocitat, tota l'energia del cos ha de posar-se a disposició de la major velocitat possible en els moviments, imprimint la màxima energia en l'arrencada decisiva i tenint en compte que la poca durada d'aquesta carrera no dóna temps a la formació de grans plans mentals d'atac o de defensa ni a organitzar moltes combinacions tàctiques.

Reglament

El reglament pròpiament dit d'aquesta prova no l'he trobat però per intuïció, podria exposar alguns punts que funcionarien com a reglament:

- Al ser una prova curta, és a dir, en la que només es corre una recta de l'estadi està prohibit canviar-se del carril que se li ha assignat ha cada corredor.

- No es pot sortir abans de que el jutge de pista doni el tret de sortida ja que sinó, la sortida serà nul·la i s'haurà de tornar a repetir. Si un corredor fa dues sortides nul·les, quedarà desqualificat per a aquella prova.

- No es poden fer accions antisportives com per exemple tocar als altres corredors quan s'està a la carrera, subornar als àrbitres o persones influents en la prova…

- Queda prohibit el dopatge, és a dir l'ús per un esportista de diverses substàncies i mètodes amb la fi de millorar artificialment el rendiment esportiu.

L'estil

Quan un atleta comença a destacar-se en aquest esport, per les seves aptituds de velocitat, resistència o destresa, hi ha un petit detall que normalment li falta i que faria que fos més veloç, més resistent o més destre si corregís els defectes que disminueixen el valor esportiu del seu esforç. Això, és el que anomenem l'estil.

L'estil atlètic és un conjunt d'actes mecànics, que han de transformar-se en habituals, per arribar a una realització perfecta de la prova.

Aquests actes són:

1) La inclinació del cos o angle de córrer.

L'angle de córrer és la inclinació del cos durant la carrera, com si perseguís un centre de gravetat que se li escapa. Des de la primera passa fins a la inclinació de córrer, l'atleta aixeca lentament el cos fins arribar als 60 o 70º.

2) La posició de les cames.

Els músculs de les cames han de semblar relaxats quan no estan en funcionament. Quan estan en moviment, tota l'energia desenvolupada ha de produir un moviment d'avançament. Per aconseguir-ho, els peus avançaran sobre dues línies paral·leles la separació de les quals serà l'ample dels malucs. Generalment, les cames han de moure's amb soltesa, ajudades per un adequat moviment de malucs i de braços per estalviar energia.

3) La posició dels muscles.

L'atleta ha d'adoptar una posició natural. El cos es mourà sense contraccions ni moviments giratoris. Els muscles aniran al mateix nivell durant tota l'estona però a l'esprint final s'aixecaran una mica per fixar el cap i el coll.

4) La posició dels malucs.

L'atleta de baixa estatura, sobretot, ha de tenir els muscles molt flexibles. El moviment natural dels malucs facilitarà l'allargament del pas.

5) La posició dels braços.

Els braços aniran flexionats balancejant-se naturalment des dels muscles, gaire bé fregant el cos.

6) La posició del cap i el coll.

Ha d'adoptar-se la posició més natural, sense contraccions dels músculs. El cap no ha de portar-se endarrera ja que contribueix al cansament.

7) La posició de les mans.

Poden portar-se obertes o amb el polze i l'índex estesos i els restants lleugerament flexionats.

La tècnica de sortida

Hi ha bàsicament quatre tipus de sortida:

- Sortida en contracció: es distingeix per que l'atleta posa el seu cos de forma que els dits del peu de darrera es troben al mateix nivell del taló del peu de davant. L'ús d'aquesta posició fa que els “blocks” estiguin separats per uns 25 ó 30 cm. És una posició difícil d'aguantar si el jutge “aguanta” als corredors en “preparats” més de dos segons.

- Sortida intermèdia l'atleta situa el genoll de la cama de darrera, enfront del final del peu de davant. Aquesta posició és la més utilitzada.

- Sortida en extensió perllongada: el mètode que es fa servir per determinar la distància entre els “blocks” és situar al corredor de manera que el genoll de la seva cama de darrera quedi a l'alçada del taló del peu davanter. És una postura contraria a la sortida en contracció.

- Sortida en extensió: l'atleta col·loca el genoll de la seva cama de darrera a l'alçada del peu contrari, en algun lloc que passi la línia dels dits del peu davanter i l'aixecarà de forma que mai es trobi al nivell del taló del peu de davant. La posició mitja pot ser descrita com una postura en la que el genoll de la cama de darrera es troba enfront a l'arc mig del peu de davant.

Totes aquests tipus de sortida tenen una cosa en comú: el procediment de sortida.

- Als seus llocs!: en aquesta part, l'atleta es col·loca en la seva posició de sortida. El peu que va davant (el de la cama més forta) tindrà contacte primer en el seu lloc, després els dits índex i polze de cada mà es recolzaran al terra, al costat de la línia de sortida.

Els demés dits estesos aniran darrera, formant un pont per evitar que el palmell de la mà toqui el terra.

Finalment, l'altre peu entrarà també en el lloc que li correspon i el genoll es recolzarà lleugerament al terra. Els peus es recolzaran amb fermesa en els “blocks”. Els braços estaran estesos i les mans separades per l'ample dels muscles. Des d'aquest moment l'atleta ha de concentrar la seva atenció en el Jutge de Sortida.

- Llestos!: en aquest moment, l'atleta ha d'aixecar el genoll, que està sobre el terra fins una altura lleugerament superior al taló de la mateixa cama i inclinarà simultàniament el bust cap endavant, sobre la línia de sortida. Són moviments que s'han de realitzar ràpidament per no veure's sorprès pel tret de sortida.

En aquesta posició, l'esquena apareix horitzontal i la nuca lleugerament més alta que les natges. El cap ferm, sense rigidesa, la vista dirigida uns metres cap endavant, però sense fixar-se en la meta. El pes del cos descansarà sobre els dos peus i els dits de les mans, procurant aprofitar la seva elasticitat per impulsar el cos en la sortida. L'articulació del maluc, del genoll i del turmell del peu de darrera estan en el mateix pla en el moment de la sortida.

En aquest moment, l'atleta inspira moderadament, retenint l'aire, i posant tota l'atenció en la sortida pròxima.

- El tret de pistola: quan soni el tret, l'atleta ha de fer un esforç violent cap endavant, amb les dues cames ajudat per l'impuls dels braços. Amb el primer pas, el peu de darrera colpeja al terra amb energia prop de la línia de sortida i el peu davanter, en acció simultània amb aquest cop, surt del “block” per donar el segon pas. El braç esquerra acompanya el peu dret en el primer pas mentre el braç dret va cap endarrera en flexió, preparant-se per acompanyar al peu esquerra.

Al donar el primer pas. s'expulsa l'aire i s'inspira profundament amb la boca oberta l'aire que ha de servir pels primers seixanta metres de la carrera. Al arribar a aquesta alçada es torna a inspirar profundament en previsió de l'esprint final. Els deu primers passos de la carrera són curts i ràpids com si els peus fossin dos caps de pistons el moviment dels quals parteix del genoll cap a baix. Aquests són els moviments de major importància i constitueixen el secret de l'èxit de molts campions.

La tècnica de carrera

A continuació, podríem exposar alguns punts bàsics per a la carrera de l'atleta:

- El primer pas serà d'una llargada d'uns 45 a 75 cm. Al donar el primer pas, el peu gairebé no tocarà el terra, impulsant-se veloçment cap endavant. Qualsevol elevació de la cama que sigui excessiva pot desequilibrar el cos del corredor, posant dificultats en el seu avançament.

- El cap s'anirà aixecant de forma suau i pausada, enfocant la mirada a un lloc a uns 3 metres davant d'ell.

- L'atleta anirà aixecant-se lentament, fins aconseguir una verticalitat de 65 graus. Cada gambada que faci a partir de la sortida, serà progressivament més llarga, fins a arribar aquesta posició.

- Els primers passos, després d'abandonar els “blocks” han de ser raonables, però no exageradament llargs.

- A fi d'aconseguir el més ràpid possible la posició elevada, l'atleta mantindrà baixes els malucs, procurant dotar-los d'un moviment rotatori quan corri. Aquest moviment, també farà augmentar la longitud de gambada.

- A l'allunyar-se dels “blocks”, el corredor farà una acció molt violenta al moviment del braç frontal, que es balancejarà cap a endavant i cap a endarrera, formant arcs. Aquests arcs aniran creixent, a mida que el corredor s'aproximi a la postura normal de la carrera. El moviment dels braços cap a endavant serà ràpid i lliure, i avançaran en direcció al centre del cos i no aixecant-se més amunt de l'alçada dels muscles.

- Les cames, des del primer pas fins que s'arribi a la posició normal erecta, seran impulsades vigorosament, elevant els genolls fins a arribar al nivell del maluc per aconseguir un desenvolupament dels segments i així una major amplitud de gambada.

- La carrera s'efectua sobre la punta dels peus. El taló gairebé no ha de tocar al terra.

- L'atleta ha de córrer inclinat cap endavant però a l'arribada, ha de treure el pit cap a enfora ja que aquesta part és la que conta en passar la línia de meta.

- La manera de córrer tot el trajecte s'ha de caracteritzar per la seva agilitat i desimboltura, donant la impressió de que no existeix cap esforç exagerat.

- Galopar, moure d'una banda a l'altra el cap i el cos, balancejar en excés els braços i les mans i prémer les dents, són accions que provoquen agarrotament en els músculs de la cara i del coll, fent baixar la velocitat de la carrera.

3.- Característiques de l'esportista

Complexió

Els corredors de velocitat no es caracteritzen mitjançant la manifestació de determinada particularitat física que destaqui de la seva anatomia; tot i això és possible que la constitució ideal sigui la d'un noi aproximadament d'un metre vuitanta, esvelt i lleuger, més aviat prim, amb bons músculs i cames mitjanes.

No obstant, un corredor que no posseeixi aquestes característiques pot destacar en aquesta modalitat i això pot ser degut a: a) té “molta velocitat a les cames”, b) realitza un correcte recolzament en la sortida, c) té una llarga gambada, d) té confiança en si mateix i en la seva habilitat, e) disposa de força de voluntat per entrenar-se i aconseguir el triomf.

Temperament i edat

El velocista acostuma a ser nerviós i amb fibra. Realment, la sola possessió d'aquesta virtut no crearà un potent atleta. No obstant, representa un enorme avantatge el fet de disposar de les característiques físiques favorables, sobretot si va unides al temperament adequat.

Atributs del corredor

Els bons corredors, a part de si disposen les característiques més remarcables o no, són els que realitzen les accions següents: 1. major longitud de gambada, 2. major número de passos per segon, 3. superior elevació endavant de la cama de sortida, 4. contacte amb el terra amb el major angle respecte a l'horitzontal, 5. menys sacsejos del cos, i per tant, millor conservació de l'equilibri central el cos.

Exercicis

En l'entrenament, són millors tots els exercicis gimnàstics que contribueixen a una bona respiració profunda ja que aquesta carrera provoca una tensió nerviosa i muscular tan forta que normalment l'atleta s'oblida del factor respiratori.

Una bona sessió d'entrenament pot estar integrada pels següents exercicis:

- Exercicis d'entrenament gimnàstic.

- Moviment de cames sense córrer.

- Recorregut de 30 ó 40 metres per aplicar a la pràctica el moviment dels braços i les cames.

- Assaigs de sortida.

- Exercicis per allargar la gambada.

Exercicis d'entrenament gimnàstic: la gimnàstica es practica sense una finalitat directa de millorar l'estil ni la tècnica de les carreres de velocitat; tot i que és beneficiosa per la salut del nostre cos, indirectament, la gimnàstica també ens ajuda a desenvolupar les parts principals del cos que farem servir a l'hora de córrer i a demés ens ajuda a regular la respiració.

Moviments de cames sense córrer: ens ajuden a escalfar les cames i a preparar-les per a la carrera de velocitat ja que amb aquest exercici augmentarem la rapidesa, altura i col·locació general de les cames.

Recorreguts de 30 ó 40 metres: al igual que els moviments de cames sense córrer, també ens ajuden a escalfar. Aquest exercici vindria a ser una aplicació pràctica de l'exercici anterior.

Assaigs de sortida: s'hauria de practicar per poder trobar la millor posició de sortida, la situació dels peus i per mecanitzar el moviment de la sortida mitjançant un tret.

Exercicis per allargar la gambada: són molt útils ja que així, a més de millorar la velocitat, s'amplia l'amplitud de la gambada i per tant, es redueix el nombre de passes a fer i també el temps.

Exercicis d'entrenament gimnàstic:

1- Braços i cames: posar-se de quatre grapes amb les mans i els peus a terra. Fer repeticions la següent sèrie amb les cames: obrir-les, tancar-les, ficar-les endintre i treure-les enfora.

2- Coll i esquena: estirar-se amb les cames doblegades cap a dalt, els muscles recolzats en un coixí i els braços creuats sobre el pit. Fer repeticions de la següent sèrie: aixecar el ventre sostenint-lo una estona, baixar i relaxar-se i tornar a pujar.

3- Flexibilitat general: estirat al terra amb els braços en creu. Repetir la següent acció: aixecar les cames i posar-les rectes, un cop a dalt girar a banda i banda, i tornar a abaixar-les.

Moviments de cames sense córrer: intentar córrer sense moure's, el màxim de ràpid i d'estona.

Recorreguts de 30 ó 40 metres: intentar córrer aquest espai el màxim de ràpid i amb el màxim d'estil.

Assaigs de sortida: repetir unes quantes vegades la sortida d'una cursa; és a dir amb els peus en els “blocks” i amb algun company que doni un tret per indicar-nos la sortida.

Exercici per allargar la gambada: marcar una línia recta sobre el terra i unes altres de perpendiculars cada 2,20 metres. S'ha de córrer seguint aquesta línia i s'han de fer gambades que mai siguin inferiors a l'espai entre línies.

5.- Conclusió del teball

En aquest treball, s'ha parlat de la prova d'etletisme de 100 metres llisos des d'una vessant de la tècnica emprada, fins a la dels exercicis per millorar la prova. Tot i això, hi ha alguns consells que es podrien aplicar a aquesta prova a l'igual que en la resta d'esports.

Normalment, l'atleta, quan ha realitzat algunes proves menors, ja es veu capacitat per a fer-ne d'altres de més importants. Doncs bé, això es pot fer però abans, seria recomanable consultar a algun metge. Ell ens aconsellarà sobre si estem ben preparats per poder realitzar aquesta prova o si més aviat serà un lent suicidi.

També cal tenir en compte que s'ha de participar en competicions de la nostra categoria; és a dir, voler començar una competició és el desig de tots però sempre s'ha d'acabar podent acabant-la bé. Això vol dir que per poder participar en una competició s'ha d'anar molt ben preparat, és a dir, s'ha d'entrenar molt per poder obtenir bones marques en la nostra especialitat.

Finalment, només cal dir una cosa; per ser velocista, a part de l'entenament, les ganes i demés, s'hi ha de néixer, ja que sempre tindrà molt més avantatge una persona que ja hi hagi nascut que no una altra que s'entreni molt però que sempre li costarà més.

Bibliografia

  • STEEL, LEWIS. “Atletismo” Edit. Sintes. Barcelona 1967

  • MORTENSEN, JESS P. “Técnicas del atletismo”

Edit. Hispano Europea, Col·l. Herakles, Barcelona 1970

  • KIRSCH, A “Series metodológicas de ejercicios en atletismo” Edit. Kapelusz, Col·l. Pedagogía práctica, Buenos Aires 1973

  • “Diccionario enciclopédico Plaza & Janés”, Barcelona 1990

1

Antigament, als guanyadors se'ls premiava amb una corona d'olivera

Posició de sortida

SORTIDA EN L'SPRINT: a) posició relaxada en els “blocks”, b) preparats, c) tret de sortida (impuls amb els dos peus), d-e) braç contrari amb moviment cap a endavant, f-g) sortida dels “blocks”, h-l) carrera: els ulls continuen mirant cap al terra en els 10 primers metres.

MÀXIMA RAPIDESA EN L'SPRINT:c- d) cama davantera impulsant fortament, g) taló momentàniament en contacte amb el terra, l-m-n) els malucs han girat a fi de fer les gambades més llargues