Arte en Roma

Historia del Arte. Arquitectura, escultura y pintura románica. Ciudad. Urbanismo. Mosaicos # Inicis de l'imperium. August. Fòrum. César. Tiberi. Dinastia Flavia. Vitruvi. Temples. Teatres. Retrats. Trajano. Catacumbes

  • Enviado por: Nu
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 50 páginas
publicidad

L'art de Roma i l'Antiguitat tardana

13 de febrer

Avaluació

  • Examen final (12 de juny a les 9.00). Constaria de tres parts:

  • la primera seria tipus test o de preguntes curtes, tot i que encara està sense determinar.

  • un tema

  • identificació de diapositives.

  • Treball voluntari. Hauria de ser sintètic, de dues a quatre pàgines. Podria ser una fitxa d'una obra, o bé un treball temàtic de recerca a internet o bé un treball historiogràfic, etc.

  • Hi ha dues lectures obligatòries i una recomanada:

  • PAUL ZANKER Augusto y el poder de las imágenes. Alianza Editorial 2002 (1987) Capítol IV, pp. 128-200: Programa de renovación cultural

  • PETER BROWN El mundo en la Antigüedad Tardía. De Marco Aurelio a Mahoma pp. 139-162

  • ISAAC ASIMOV El Imperio Romano 2002 (1967)

  • 1. INTRODUCCIÓ HISTÒRICA. Periodització. La Roma anterior a August. Els inicis de l'Imperium

    • Bronze del segle III aC anomenat Brutus Capitolinus

    D'època etrusca, és un retrat característic del que serà el retrat en època republicana pel realisme. Quant al representat, és un desconegut, tanmateix ha estat anomenat Brutus Capitolinus.

    • Neus Pompeius

    Va viure en època de Cèsar, era de fet un dels seus enemics. És un retrat que segueix la línia naturalista ja definida, tot i mostrar influència de l'art grec de l'època hel·lenística. Aquesta influencia la trobem sobretot en el pentinat, que copiaria el de les estàtues d'Alexandre Magne (nastolé), amb un objectiu propagandístic.

    • August, màxim Pontífex

    Aquesta escultura, que mostra al polític com a autoritat religiosa, està dins la línia de la tradició retratística republicana.

    • August de Prima Porta

    És radicalment diferent de l'anterior, ja que inclou la propaganda política. La cuirassa reprodueix elements que fan referència a una victòria obtinguda per August. Crassus havia perdut el 55 aC les insignes romanes en una batalla contra els parts (habitants de l'actual Irak) i August les recuperà.

    La Roma clàssica arribà a tenir més d'un milió d'habitants, assolint una extensió enorme. És ben coneguda gràcies a la planta que Septimi Sever va fer gravar sobre marbre al segle III. Aquesta base de marbre és una font arqueològica important.

    14 de febrer

    1.1 Historiografia romana

    Els primers estudis que mostren un interès per Roma són les lectures fetes al Renaixement a partir de textos de propaganda imperial i de les llegendes com la de Ròmul i Rem. És un interès molt localista, centrat en la ciutat de Roma. Més endavant, l'interès s'estén a tota Itàlia i al Mare Nostrum.

    Amb l'arqueologia apareixen estudis més acurats, com el Johan Joachim Winckelmann, Història de l'art de l'Antiguitat, que coincideix amb la descoberta de Pompeia. És la primera anàlisi acurada de la història de l'art del Món Antic no centrada només en Roma. Suposa un punt d'inflexió a partir del qual apareixen altres estudis, bàsicament d'història.

    El 1860 l'Acadèmia d'Història de Berlín comença la publicació de CIL (Hábeas Inscriptionum Latinarum), que pretenia aplegar totes les inscripcions llatines conegudes repartides per tot el món. De fet encara s'està recopilant.

    A finals del XIX Mommsen escriu una història de Roma molt important, que ha estat molt usada al segle XX. Al segle XX precisament apareix una Història social i econòmica de l'Imperi Romà de Rostovtzeff. És la primera vegada que no trobem una història de forma seqüencial, un recull de dades, sinó que és global, abastant des de la cultura fins a l'economia.

    1.2 Periodització

    Parlaríem de tres grans períodes:

    1 - Monarquia (753 aC - ca. 500 aC). La data del 753 aC es correspondria amb la llegenda de Ròmul i Rem, que de fet és molt posterior. Hi ha poques restes arqueològiques i les llegendes són poc fiables. El territori només abastava Roma i la regió de la Lazio. El poder estava en mans d'un rei. Aquest període encara està fortament vinculat a la tradició etrusca. Hi trobem els primers contactes amb Grècia, concretament amb la Magna Grècia.

    2 - República. La dividim en:

    - Primera etapa (500 aC - 200 aC). El 500 correspon a una revolta contrària a la monarquia, com a conseqüència de la qual el rei fou substituït per dos cònsols (càrrec de govern anual no prorrogable). El període es caracteritza pel contacte amb el món grec del sud de la Península Itàlica (Magna Grècia) i pels constants enfrontaments bèl·lics amb els cartaginesos: les Guerres Púniques. Cap el 200 aC Roma venç a la Segona Guerra Púnica i obté el domini de tota la Mediterrània, convertint-se en la gran potència.

    - Segona etapa (200 aC - I aC). Roma ja és una potència i ara té via lliure per començar a conquerir altres indrets de la Mediterrània. Arran de la victòria sobre Cartago, Roma abasta Itàlia, les illes i part de la Península Ibèrica. En aquest període es produeix una gran expansió en el Nord d'Àfrica, la costa de Dalmàcia, Grècia i l'Àsia Menor. Amb la conquesta de Grècia es produeix un fet insòlit en la història: si habitualment el poble vencedor s'imposa sobre el poble vençut, trobem ara que la cultura grega s'imposa sobre la romana, marcant el seu esdevenir històric.

    Comencen a succeir-se, tanmateix, guerres civils: entre Juli Cèsar i Pompeu, entre Octavi i Marc Antoni, etc. El 27 aC acaben aquest enfrontaments i August esdevé l'únic cap visible de Roma, iniciant-se l'Imperi. Tanmateix mai fou acceptat el final de la República oficialment.

    3- Imperi. Parlaríem també de dos moments dins l'Imperi:

    - Alt Imperi (segle I aC - ca. 250 dC). Comença amb la pujada al govern d'Octavià, personatge que aglutina tots els poders que fins aleshores estaven desglossats com a mínim en dos cònsols. Aquest únic governant obté uns privilegis que mantindran els seus successors.

    És un període de gran esplendor, la Gran Roma domina tota la Mediterrània. Al final de la República, Juli Cèsar havia conquerit les Gàl·lies, Hispània i Àfrica. En època d'August es consoliden aquestes conquestes i es fan altres conquestes puntuals. Ara l'Imperi abastava tot el Mare Nostrum.

    En general el govern funcionava bé, fins la mort de Neró, el 68 dC. Aquest no tenia descendència i fou succeït per un Triumvirat. Fou una època de crisi a Roma.

    Cap el 250 es produí la primera violació de les fronteres de Roma per part dels bàrbars. Són els primers símptomes de crisi. Precisament en aquest moment de crisi triomfen les religions mistèriques com el cristianisme.

    - Baix Imperi (250-476). La crisi és constant. La ciutat de Roma té problemes. Hi ha l'entrada massiva de bàrbars. El 395 Teodosi va dividir l'imperi en Imperi d'Occident i Imperi d'Orient. El 476 es produeix el saqueig de Roma per part de Ròmul Augústul. Considerem aquesta data com la fi de l'Imperi occidental. L'oriental continuà fins el 1453.

    1.3 Els inicis de l'Imperium

    El 15 idus de març del 44 aC Juli Cèsar fou assassinat, degut a una conspiració generada dins el Senat. Juli Cèsar havia estat cònsol amb Pompeius. Després s'havien enfrontat en una Guerra Civil i Cèsar, en vèncer, es proclamà dictator. Cèsar era molt estimat pel poble romà degut a les seves nombroses victòries. El seu assassinat provocà una revolta del poble, que fou encapçalada per Marc Antoni, cònsol de Roma. Aquesta revolta obligà els conjurats a marxar de Roma i així Marc Antoni esdevingué cònsol únic, l'únic cap visible del govern. Tanmateix tenia tres opositors:

  • els assassins de Cèsar, anomenats Tiranicides.

  • un dels hereus de Cèsar, el general Lepidus, que havia combatut amb ell.

  • el nebot-nét de Cèsar, Octavi, que havia estat adoptat per Cèsar un any abans de la seva mort. En aquest moment Octavi adoptà el nom de Caius Iulius Caesar Octavianus.

  • Dins el Senat no hi havia tampoc un suport a Marc Antoni. Mentre, Octavià reuní un petit exèrcit i anà a Roma on Marc Antoni el repel·lí. El seu principal problema era en aquell moment els tiranicides, encapçalats per Decimus Brutus (un dels assassins materials de Cèsar) que es trobava a Màntua.

    A Roma creixia l'oposició a Marc Antoni. El Senat preferia a Octavià, ja que el seu nom Caius Iulius Caesar Octavianus el lligava al Cèsar, sent això un argument sòlid per tenir l'estima del soldats. Així el Senat optà per unir-se amb Octavià i els Tiranicides i, a la vegada, designà dos cònsols: Hirti i Pansa. Tots plegats van fer fora a Marc Antoni, en un batalla on moriren els dos nous cònsols. Els soldats d'aquests decidiren seguir a Octavià i no als tiranicides, i així el primer va poder declarar-los enemics públics.

    Mentre Marc Antoni es refugià a les Gàl·lies on formà un exèrcit. Aleshores va rebre el recolzament del general Lepidus. Octavià decidí no enfrontar-se a aquesta coalició degut a la seva força i Marc Antoni i Lepidus van fer el mateix per la seva banda. El 43 aC van acceptar una aliança de conveniència entre els tres, formant un triumvirat. Van reformar la República, establint uns estatuts i també es van dedicar a castigar els tiranicides, als quals van vèncer a la batalla de Filippi (Macedònia).

    Els triumvirs s'havien repartit les províncies romanes, però ràpidament Octavi i Marc Antoni es van enfrontar, mantenint lluites a la Península Itàlica. El 40 aC van signar la pau de Brindisi (ciutat del sud d'Itàlia), en la qual es van tornar a repartir l'Imperi:

    • les Gàl·lies i Hispània per Octavià.

    • Macedònia, Bitínia, Àsia i Síria van correspondre a Marc Antoni.

    • El Nord d'Àfrica pertanyeria a Lepidus.

    • Mentre Itàlia no fou dividida, compartint els tres el seu govern.

    Fins l'any 32 aC es va mantenir aquesta situació, però aquest any van acabar els poders del Triumvirat. A continuació hi va haver enfrontaments entre Octavià i Marc Antoni. Aleshores, Octavià llegí en públic un fals testament de Marc Antoni que donava a entendre que era un traïdor. Els seus enfrontaments bèl·lics culminaren el 31 aC en la batalla naval d'Actium (Accio, prop de Corcira). Octavià resultà el vencedor i Marc Antoni abandonà les seves tropes junt amb Cleopatra. Marxà a Síria on esperava poder defensar-se i reunir un exèrcit però en no poder pagar-lo fou abandonat. El juliol de l'any 30 aC se suïcidà i un mes després Cleopatra va fer el mateix.

    Octavi ja no tenia cap oposició i esdevingué així el dominador de Roma, iniciant-se l'Imperi, tot i que no oficialment. Octavià fou anomenat princeps (el principal) i s'inicià un període de pau. El 13 de gener del 27 aC es presentà davant del Senat i renuncià a tots els seus poders, a excepció d'una certa responsabilitat sobre les províncies que ell definí com Imperium (domini, control). El Senat, tal com Octavi devia preveure, no acceptà la renúncia i a més a més li oferí el sobrenom d'Augustus, nom honorífic que l'exalta.

    1.4 Documents. Res Gestae

    Hi ha diferents menes de documents per entendre l'època. Un d'ells són les Res Gestae. És un document de propaganda escrit per August que pretenia explicar el que aquest havia fet durant el seu govern. Aquest escrit fou usat per decorar multitud de monuments. La versió més completa és conservada a Ancara, s'anomena Monumentum Ancynarum. També la trobem a Roma, com a una paret moderna a l' Ara Pacis.

    Estan dividies en capítols:

    • El primer i el segon expliquen la seva trajectòria política

    • L'onze i el dotze parlen de les rebudes que li van fer a Roma després de la batalla d'Actium, que finalitzarien amb la construcció de l'Ara Pacis.

    • El tretze diu que, durant el seu govern, les portes del temple de Mart només es van tancar tres vegades (les portes d'aquest temple sempre estaven obertes, però es tancaven durant la guerra).

    • El 20 i el 21 són una relació de tots els edificis que feu restaurar a la ciutat de Roma.

    • El 22 i el 23 parlen dels espectacles oferts al poble.

    • El 29 parla de la recuperació de les insignes perdudes per Crassus el 54 aC davant dels parts.

    • El capítol 34 narra la història de la renúncia del poder davant del Senat.

    • El 35 esmenta l'oferiment del nom d'August i del sobrenom de Pare de la Pàtria que li va fer el Senat.

    • Al final hi ha un Apèndix on fa una relació de despeses.

    20 de febrer

    2. UNA CAPITAL IMPERIAL: L'URBANISME DE ROMA DES D'AUGUST FINS A TRAJÀ

  • Origen etimològic del nom de Roma

  • Les fonts escrites no es posen d'acord per establir d'on ve la paraula Roma:

    - els autors grecs la relacionen amb el mot grec Rhóme, que significaria Força. Aquesta possibilitat queda reforçada per la llegenda antiga que diu que el primer nom llatí de Roma fou Valentia.

    - La llegenda de Ròmul i Rem considera a Ròmul com a fundador de la ciutat. Per tant, aquest hauria donat el seu nom a la vila. Molts textos defensen aquesta possibilitat.

    - Altres parlen de Romus, fill de Aeneas. August encarregà a Virgili d'escriure, a l'estil de les grans epopeies gregues, un poema sobre els orígens de la ciutat de Roma. Virgili parteix d'Eneas, un supervivent de la Guerra de Troia, que viatjà per la Mediterrània fins arribar a la desembocadura del Tíber, a Itàlia. Els auguris li indicaren que devia restar allà. Es féu amic de Latinus, el rei de la zona, que el casà amb la seva filla Lavínia amb la qual tingué un fillque marxà i fundà la vila d'Albalonga, on inicià una dinastia. Uns dos-cents anys després, el tretzè rei, Numitor, fou destronat pel seu germà Amuli que decidí acabar amb la descendència del seu germà. Va matar tots els seus fills a excepció de la seva filla Rea Sílvia, a qui va obligar a fer-se sacerdotessa de Vesta, perquè així mai no podria tenir un fill que vengés el seu avi. Però Rea Sílvia va tenir relacions amb el déu Mart, de les quals van néixer els bessons Romulus i Remus. Així que Amuli feu que els posessin en un petit rai de joncs, al riu, confiant que s'hi ofegarien. Però les aigües els van portar fins un bosc on vivia una lloba que els crià. En fer-se grans tornaren a Albalonga per venjar-se: mataren a Amuli i posaren al seu avi Numitor al poder. Després van tornar al bosc on havien crescut amb el desig de fundar-hi una nova ciutat.

    Per decidir quin dels dos havia de posar-li en nom, van fer una prova. Havien de pujar un al Palatinus i l'altre a l'Aventinus i comptar els ocells que veiessin. Qui en veiés més guanyaria. El vencedor fou Romulus. Segons unes versions Remus no ho acceptà i es van barallar. I segons una altra, Romulus i Remus van marcar els límits de la ciutat amb una arada i construiren unes muralles, creant així l'anomenada Roma Quadrada, la primera Roma. Juraren que matarien qui gosés creuar-les. Tanmateix Rem, enfadat per la derrota, va dir que les muralles eren fràgils i trencà un tros amb un cop de peu. I Ròmul, fidel a la promesa, el matà d'un cop de pala.

  • Cronologia

  • Hi ha diverses opinions per la data de la creació de Roma. Alguns autors defensen que fou a finals del segle IX aC i d'altres a mitjans del VIII aC o a final del VIII aC. La data acceptada com a canònica és la proposada per Varro: el 21 d'abril del 753 aC.

  • La Roma monàrquica (753 aC - 500 aC)

  • Al principi, a la primera Roma, situada al Palatinus hi havia només unes poques cabanes de fusta. D'aquestes només han estat conservats els forats destinats a encabir-hi les estructures de fusta excavats a les roques.

    Roma era tan sols un poble de pastors, governat per un rei. Poc a poc, van aparèixer altres nuclis habitats als set turons de Roma. Aquests turons són els següents:

  • Palatinus, on se situava el nucli inicial.

  • Capitolium, que també és molt important.

  • Aventinus, capital per la mitologia romana.

  • Caelius

  • Quirinalis

  • Viminalis

  • Esquilinus, format per dos altres turonets: Opius i Cispius

  • La nova ciutat va creixent, sempre en les parts altes, però també en la vall: seguint la Via Praenestina hi havia un rierol anomenat Velabrum que fou assecat. En el que havia estat el seu curs s'hi formà una zona pantanosa poc adient per la construcció, que fou usada com a necròpolis.

    El segle VII aC, el rei Marcus Ancius va construir el primer pont que permetia anar del primer nucli habitat a l'altra banda del riu. El petit poble de pastors manifestava la seva voluntat d'expandir-se.

    Els turons estaven atapeïts i la gent començà a desplaçar-se a les zones baixes. Tarquinus Priscus construí la Cloaca Maxima, que permetia assecar la zona pantanosa mitjançant un sistema de drenatge. El 600 aC féu pavimentar aquest espai, que esdevingué així el punt neuràlgic de Roma, on es construí el fòrum.

    El seu successor, Servius Tulius, va fer la primera gran muralla de la ciutat cap el 550-540 aC, que no té res a veure amb la Roma quadrada. És l'anomenat Murus Servianus, que té un perímetre d'aproximadament 10 km, molt més gran que qualsevol altra ciutat antiga. Roma devia tenir aleshores uns 300.000 habitants. Tanmateix, el mur fou construït on la ciutat era fàcilment defensable.

    Aquesta gran ciutat tenia dos punts fonamentals:

  • El Capitolium, un dels turons més alts i punt neuràlgic de la vida religiosa romana. Hi havia un temple als tres déus principals: Júpiter, Juno i Minerva, l'anomenada Triada Capitolina.

  • La plana delimitada pel Capitoli, el Palatí i l'Esquilí, que esdevingué el Forum, centre de la vida política i comercial romana. El Fòrum s'anà configurant en diverses parts:

    • una al Nord, més propera al Capitoli, on hi havia la gran plaça del Comitium, una assemblea popular originada en època monàrquica que tenia com a funció concedir al rei el poder militar. En època republicana, s'hi celebraven els comicis o eleccions.

    • La zona sud, que estava dedicada al comerç.

    2.4 La Roma Republicana (500 aC - segle I aC)

    Entorn el 509 aC fou fundat el temple de la Triada Capitolina i també s'inicià la llista de cònsols. Al Fòrum republicà trobem:

    - la Reggia, un edifici situat a l'extrem oriental, molt important en l'època. Existia abans i, després de la seva destrucció en època republicana, fou reconstruït. Durant la monarquia, era el palau del rei. Tanmateix, durant la República la seva funció no és clara. S'ha proposat que era la casa del Rex Sacrorum (rei de les coses sacres), que era l'encarregat de les qüestions religioses.

    - A principis de la República, es van construir dos temples que marcaven els límits de la plaça, el Temple de Càstor i Pòl·lux i el Temple de Saturn.

    - El 390 aC els gals envaïren i incendiaren Roma. Les fonts parlen de la destrucció total de la ciutat, però potser això és exagerat. Els gals foren, en tot cas, derrotats per Camilus que fundà un altre temple al Fòrum, situat al nord, als peus del Capitoli: el temple de la Concòrdia.

    - En altre moment clau, com el 200 aC, any de la victòria sobre Cartago, quan Roma esdevingué una potència, hi apareixen 4 basíliques al fòrum:

  • Basilica Opinia, al costat del Temple de la Concòrdia, a tocar del Capitoli

  • Basilica Porcia, en diagonal.

  • Basilica Aemilia i Basilica Sempronia. Són enormes i determinen longitudinalment la plaça del Fòrum.

  • - Al segle I aC Quintus Lucius Catulo mana construir al Capitoli el Tabularium, que organitza en alçada el turó i del qual només se'n conserven el podi i dos arcades. La funció d'aquest edifici era d'arxiu dels documents de la República.

    2.5 La Roma de Cèsar

    En guanyar la Guerra civil, Cèsar començà fer canvis urbanístics a la ciutat de Roma:

  • Al marge del Fòrum Republicà, començà a construir-se el seu propi for: el Forum Iulium, el primer dels nous fors. La construcció del Forum Iulium afectà al Fòrum Republicà. La Curia Ostilia, seu del Senat, fou destruïda per Cèsar, com també la Basílica Pòrcia. De fet, la Cúria patí un incendi. Tanmateix, totes les construccions de la zona foren tirades a terra. Cèsar instal·là al seu for la Cúria, que tornà a construir com a annex entre el seu fòrum i el republicà. En aquest segon for, l'espai originàriament conegut com Comitium s'anava reduint i les eleccions eren celebrades a la plaça del Fòrum.

  • Juli Cèsar també manà llençar a terra les tabernae veteres (sic) que hi havia a la Basílica Semprònia i una part de la mateixa basílica. A damunt, construí la Basilica Iulia, una enorme basílica, formada per una cel·la central i envoltada per dos corredors i passatges pels 4 costats, de dos pisos. La cel·la estava coberta amb una estructura plana de fusta i els corredors per voltes de formigó. En aquesta nova basílica s'hi reunia el Tribunal dels Centum Viri (Cent jutges).

  • Inicià la reconstrucció de la Basilica Aemilia, sense fer-hi excessius canvis. La funcionalitat d'aquesta basílica no és tan clara com la de la Basílica Júlia. A la banda meridional tenia un pòrtic. La construcció fou acabada en època d'August.

  • 2.6 L'època d'August

    Els seus esforços s'adreçaren a la construcció d'edificis públics. Hi ha tres dificultats per entendre l'urbanisme en època d'August:

    1. Ens queden porques restes, degut a les destruccions i a la substitució d'alguns edificis posteriorment.

    2. Durant els 40 anys del seu govern hi hagué una evolució ideològica constant. Així els edificis no tenen una característica definida, canvien amb la mentalitat.

    3. El govern d'August estigué caracteritzat per una certa ambigüitat. El seu objectiu era convertir Roma en la ciutat més bonica del món com a Caput Mundi. Tanmateix no portà a terme grans empreses per tal de no donar la sensació d'estar imposant els seus criteris a la població.

    August pren consciència de l'extensió real de Roma. La ciutat ha augmentat, i hi ha uns suburbis entorn la ciutat anomenats pagi. Segons la ideologia romana, la ciutat era el que hi havia dins les muralles. Així que August decidí expandir els límits de la ciutat, però sense construir muralles, potser només una empalissada de fusta. De la Roma Quadrada, del mur Servià passem a la Nova Roma, dividida en 14 districtes o Reggiones, que englobaven 265 barris o vici (vicus, -i), amb un total de 1385 hectàrees en total.

    August també es plantejà la reforma del traçat urbà de la ciutat. Durant molts segles Roma havia crescut anàrquicament, cosa que feia impossible una reforma dràstica. August establí una llei adreçada a les cases privades que regulava l'alçada màxima a uns 20 m.

    També actuà en la millora de la provisió d'aigua, mitjançant la construcció d'aqüeductes. Preocupat per la seguretat, creà el primer cos de bombers. I és que tot i que molts edificis eren de pedra, la fusta era molt usada, fent el risc d'incendi clar i notori.

    Amb el desig de crear una ciutat que simbolitzés la Pax Augustea, restaurà molts edificis, embellint-los sovint mitjançant el revestiment de plaques de marbre sobre el maó. Suetonius va dir “August es va trobar una ciutat de maó i la convertí en una ciutat de marbre”. No és del tot cert, ja que els nous edificis continuaven fent-se en maó, fusta, etc.

    21 de febrer

    • Bibliografia: Pierre GROS i Mario TORELLI: Storia dell'urbanistica al mondo romano. Roma-Bari, Editori Laterza, 1988 (pp. 167-208).

    August se centra en zones on ja s'havien centrat els seus predecessors, com:

    A- el Fòrum republicà. Decidí respectar l'esquema estructural de l'època de Cèsar, definit per la Basilica Aemilia i per la Basilica Iulia, acaba el 14 aC, en època d'August. August, a diferència de Cèsar, no volia realitzar canvis traumàtics en la ciutat.

    August es preocupà pel tancament oriental. L'occident del Fòrum estava definit pel Temple de la Concòrdia (que restaurà en aquest moment) i pel Tabularium, situat sobre el Capitoli. Les basíliques definien els costats nord i sud. A Orient, van preveure la construcció d'un temple dedicat a Juli Cèsar divinitzat. I és que, després de la victòria sobre els tiranicides a la batalla de Filippi, Cèsar havia estat divinitzat. El fet de tancar la plaça amb un temple anava en contra del costum de tancar les places amb porticats, una solució més espectacular.

    A l'Orient també manà situar dos arcs commemoratius flanquejant el temple del Divos Iulius. D'un d'ells se'n conserva una resta mínima i de l'altre res. Aquest conjunt format pel temple i dos arcs de triomf solucionava l'accés al centre comercial i polític de Roma.

    August també féu construir una nova Rostra (tribuna pels discursos situada al fòrum de Roma, adornada amb els espolons, anomenats rostra en llatí, dels vaixells capturats entorn el 338 aC a Antium contra els llatins). En època de Cèsar n'hi havia una a la part oriental i August en féu una nova a l'extrem oposat del for.

    • El temple del Divos Iulius

    No en queda res, a excepció del pòdium, que al centre fa com un absis. El temple no era massa gran i contenia al centre l'escultura del Diví Juli. Podem saber com era gràcies a una moneda que el mostra en una de les cares.

    B- Al marge del Fòrum republicà, August obrí un nou fòrum dedicat a ell mateix, el Forum Augusti, al nord del Forum Iulium. Quan August es plantejà fer-lo, a la zona hi havia cases particulars de gent rica. Per tal de no enfrontar-se amb aquests ciutadans, August es conformà amb un fòrum més petit.

    L'urbanisme del fòrum és estrany. Disposat perpendicularment respecte al Forum Iulium, s'afegeix a la construcció anterior, sense ampliar-la ni modificar-la. Tampoc no és brillant arquitectònicament. És un rectangle porticat, amb dues exedres a la part més propera al temple, situat al nord, i dedicat a Mars Ultor (venjador).

    C- Porticus Liviae, situat en una petita plana al sud de l'Esquilí, una zona de la ciutat molt habitada a l'època i amb un entramat urbà caòtic. Sabem del seu aspecte gràcies a la Forma urbis marmorea, feta per Septimi Sever (segle III dC). La zona no disposava d'espais públics. August, a partir d'expropiacions puntuals, obrí aquest pòrtic, una gran plaça porticada amb un altar al centre dedicat a la deessa de la Concòrdia. Palesa la política d'August, que dóna al barri uns nous espais i també un lloc de culte.

    D- També intervingué al Campus Martius, situat a fora de la muralla Serviana i limitat pel Capitoli, el Quirinal i el Tíber. Era un espai obert, amb moltes possibilitats constructives. En època republicana, s'hi havien fet algunes construccions a càrrec de Cèsar i de Pompeius: aquest féu construir un Porticat i un Teatre i Cèsar un Porticat anomenat Saepta Iulia, una plaça on tenien lloc les eleccions. Al sud hi havia el circus Flaminius, per curses de carros.

    En època d'August, al sud, també hi havia una zona residencial que pertanyia a Agrippa, polític i militar amic de l'emperador. Les intervencions, doncs, només podien centrar-se al nord, on August endegà entorn el 27 aC (any de la renúncia davant el Senat) la construcció del Mausoleum Augustum.

    Agrippa també actuà com emprenedor de construccions, dedicant-se a millorar l'espai amb obres representatives. Afegí a la Saepta Iulia un edifici al sud, el Diribitorium, on es feia el còmput de vots. Al costat nord-oest de la Saepta va fer el primer Pantheon (l'actual Panteó és posterior i no pertany a Agrippa, tot i ser conegut com a Panteó d'Agripa degut a l'ús d'una inscripció que provenint del primer Panteó), al lloc on hi havia hagut un llac anomenat Palus Crapae, on, segons la tradició, hi havia desaparegut Ròmul mentre passava revista a les seves tropes. Al sud del Pantheon, construí una petita basílica dedicada a Neptú i més al sud encara les primeres termes de Roma, les Thermae Agrippae. Millorà, doncs, l'entorn de la Saepta Iulia, amb aquestes intervencions que, de fet, limitaven l'actuació d'August.

    Aquest, a partir del 13 aC, començà a construir al Camp de Mart el Solarium i l'Ara Pacis Augustae, que marcaven el lloc pel qual entrava a Roma la Via Flaminia, un carrer principal de Roma. El Solarium era una gran estructura de marbre posada sobre el sòl on s'hi havien fet unes marques. Al mig hi havia un obelisc egipci, ara a Montecitorio, i era com un gran rellotge de sol. L'Ara Pacis Augustae era, per la seva banda, un altar que commemorava la pau aconseguida amb la victòria sobre Marc Antoni. Ara ja no es troba en el Camp de Mart. L'Ara Pacis i el Solarium estaven relacionats ja que el 23 de setembre, data de l'aniversari d'August, la incidència del sol sobre l'obelisc marcava una ombra que coincidia exactament amb l'eix central de l'Ara Pacis.

  • La dinastia Juli-Clàudia

  • August mor el 14 dC. A partir d'ell, els seus successors consoliden el poder que havia establert i s'inicia així la dinastia Juli-Clàudia. Els següents emperadors són: Tiberi (14-37), Caius, conegut com Calígula (37-41), Claudi (41-54) i Neró (54-68). El criteri de successió era en funció de la relació amb August. Eren, doncs, descendents directes d'August o de la seva darrera esposa, Lívia.

    Tiberi sistematitza el marge del Tíber i el Trastevere o Reggio Trasteverina. Al Fòrum porta a terme la restauració del temple de Càstor i Pòl·lux i del de la Concòrdia. A més a més, endega la tradició de construir arcs de triomf arreu amb la finalitat urbanística d'indicar els principals accessos i vies de Roma.

    Tiberi també construí un palau al Palatí, la Domus Tiberiana. Abans, en temps d'August, el Palatinus era la zona de residència de l'emperador, degut a la tradició llegendària que l'associava a Ròmul. August, però, no tenia cap palau monumental, ja que no volgué modificar les construccions de la zona. Vivia en un conjunt de cases d'època republicana que havia unit per convertir-les en la seva residència. En canvi, la Domus Tiberiana era una gran obra d'enginyeria que salvava un enorme desnivell. La casa de Tiberi fou acabada en temps de Caius Calígula. De fet, fou l'única construcció feta en temps d'aquest emperador.

    Claudi va portar a terme diverses intervencions urbanístiques, com una petita ampliació de les muralles de Roma, la construcció del Claudianum (un temple dedicat a ell) i l'Aqua Claudia, un enorme aqüeducte que venia del sud d'Itàlia.

    Si fins a aquest moment trobàvem una continuïtat amb l'època precedent, amb Neró comença una nova manera de fer les coses. Neró deixà de banda la prudència que vèiem en August i es llença a projectes megalòmans. Decidí construir-se una casa que uniria l'Esquilinus i el Palatinus: la Domus Transitoria (54-64), el nom de la qual indica la seva funció de passatge entre dos turons. Tanmateix l'incendi de Roma del 64 destruí 3 reggiones de Roma i en deixà altres tres malmeses. Neró, llavors, decidí construir-se una casa més gran: la Domus Aurea, que englobaria el Palatinus, l'Opius (un dels turonets de l'Esquilinus) i el Caelius, inclosa la plana situada entre els turons. Dins aquest enorme palau trobaríem des de jardins, com el Horti Mecenati, fins un llac on posteriorment s'hi construiria el Colisseu i un gran atrium a davant, cases particulars, el Claudianum, termes, temples... i el seu palau.

    27 de febrer

    2.8 La dinastia Flàvia

    Neró morí el 68 dC en circumstàncies estranyes, potser com a resultes d'un suïcidi. En tot cas morí sense descendència i amb ell acabà la dinastia Juli-Clàudia. A conseqüència d'això es produí una crisi en el món romà: inestabilitat i una revolta durant un any. Hi va haver una guerra civil que va vèncer Vespasià qui esdevingué el següent emperador. Amb ell s'inaugurava una nova dinastia, la Flàvia.

    Vespasià no tenia vincles familiars amb August. Era un general que vivia fora d'Itàlia. Aquest fou el primer cop que el successor de l'emperador fou nomenat fora de la capital, demostrant que no calia que es produís a Roma.

    El primer que va fer Vespasià fou començar a desmantellar la Domus Aurea de Neró, per tal de retornar els terrenys privatitzats per aquest príncep a l'Imperi. Una intervenció notables se centrà en l'estany artificial de la mansió. Vespasià el féu assecar mitjançant un sistema de drenatge i hi construí un amfiteatre, conegut com Colosseum o Amfiteatre Flavi. Usa un argument força demagògic per justificar aquesta actuació: estava eliminant un element emblemàtic de la Domus Aurea, que era la fantasia d'una persona, i el substituí per una construcció adreçada a milers de persones, al poble. Malgrat això, conservà l'atri que hi havia davant l'estany.

    Aquesta fou, tanmateix, una excepció en la política de la dinastia flàvia. La resta de les seves activitats s'adreçaren a millorar les infrastructures urbanes i cap fou tan traumàtica com la construcció del Colosseum. Els flavis, en general, no s'allunyaren gaire de la política juli-clàudia. Introduïren millores en la línia d'August.

    Altres intervencions de Vespasià són:

    1. encarregà al seu fill Titus la realització d'una planta de la ciutat de Roma per tenir clares l'extensió, mides, etc.

    2. interessat per resoldre els problemes financers encetà una política econòmica correcta. Per això establí una xarxa aranzelària al voltant de la ciutat, a les 37 portes que permetien accedir a Roma.

    3. continuà arreglant la Reggio Trasteverina, una zona apartada del cor de la ciutat i que havia estat deixada de banda per la seva situació. Era la catorzena regió romana.

    4. acabà el Claudianum que havia restat aturat durant Neró.

    5. començà a construir un nou fòrum, el Forum Pacis, que seria més aviat un gran temple dedicat a la Pau, el Templum Pacis. Les seves dimensions eren considerables, a diferència del Forum Augusti. Volia recordar la victòria sobre els jueus i l'expansió per Palestina.

    6. finalitzà la Domus Tiberiana al Palatí, tirant a terra la intervenció de Neró.

    7. la muralla de la ciutat havia començat a ésser engrandida en època de Claudi i Vespasià ho continuà.

    8. Al Fòrum Republicà realitzà un nou temple entre els de la Concòrdia i Saturn (abans Basílica Opinia): era un temple a Vespasià divinitzat, que tancava el sector occidental del for.

    A la mort de Vespasià, aquest fou succeït pel seu fill Titus, que governà només dos anys (79-81). Aquest només pogué començar unes termes que foren acabades sota Domicià. Durant el regnat del seu pare, a més, ja havia pagat el conegut arc de Titus.

    El succeí Domicià, que realitzà diverses intervencions per dotar la ciutat de coherència i per millorar la vida del poble. En aquests anys dominà l'estabilitat. El govern seguia una política sàvia i justa, a la manera de la d'August. I també com August, es caracteritzava per l'ambigüitat, ja que estava al servei del poble, tot i la magnificència dels monuments.

    Primer va haver de finalitzar obres començades sota Vespasià, com el Coliseu, que s'havia inaugurat oficialment en temps de Titus. També hagué d'acabar les termes d'aquest darrer emperador i el temple de Vespasià.

    1. Una de les seves primeres intervencions se centra al Campus Martius. Recordem que al nord hi havia el Mausoleum d'August, el Solarium i l'Ara Pacis, mentre que al sud Agrippa havia fet construir cases que havia obtingut arran la victòria sobre els actuins, el Panteó, un estany, etc. Neró hi havia construït també unes termes.

    Domicià plantejà la culminació del sector mitjançant la tanca del sector occidental, sobre les termes de Neró. Al Camp de Mart era un gran espai monumental de tipus lúdic (a excepció de la Saepta, destinada a les eleccions, que, de tota manera, no eren rellevants en l'època). Per això, Domicià hi féu construir dos monuments: un estadi (per jocs atlètics, d'inspiració grega) i un odeó (teatre cobert, com un auditori). Així veiem un eix lúdic que va de l'estadi, passa per l'odeó i el teatre de Pompeu i arriba al Circ. De l'estadi se'n conserva la traça a Piazza Navona.

    2. També va actuar a la zona dels fòrums. Entre els fors de Juli Cèsar i August i el de Vespasià, hi havia un espai limitat totalment buit. Aquí va fer construir altre for que sobta pel domini de la seva solució. Al sector meridional hi havia el carrer de l'Argiletum, que era un accés al fòrum que no podia quedar tapat (el fòrum republicà tenia tres accessos: la via Sacra, l'Argiletum i el Clivus Argentarius). El nou for fou anomenat Forum Transitorium perquè lligava els Forum pacis i el Forum Augusti. Fa 114 x 45 m i estava porticat a banda i banda. Al nord hi havia un temple (la veu llatina per temple és indistintament templum o aedes, que seria més aviat un santuari, en origen circular) que estaria dedicat a Minerva, una de les tres principals divinitats romanes amb Júpiter i Juno.

    Krause relaciona el Forum Transitorium i la zona de la Domus Tiberiana, ja que la perspectiva les lliga degut a la inclinació.

    3. Altre gran intervenció de Domicià fou la seva residència al Palatí, on ja hi havia la Domus Tiberiana. Domicià la féu engrandir fent un gran palau. De fet hi féu dues ampliacions, una anomenada Domus Flavia i l'altra Domus Augustana. El resultat fou un gran palau ben resolt que esdevindria la residència imperial fins la fi de l'Imperi. Incloïa una mena d'estadi que no era usat per l'atletisme, sinó com una mena d'hipòdrom.

    Domicià no va fer res més. No actuà mai sobre el Fòrum republicà, a excepció d'una estàtua eqüestre d'ell mateix que hi va col·locar i que fou retirada. Era el primer cop que un emperador gosava fer una cosa així.

    3. INTRODUCCIÓ A L'ARQUITECTURA ROMANA. Tècniques constructives. Tipologies arquitectòniques: edificis religiosos i civils. Vitrubi.

    L'arquitectura romana estava influïda per la cultura grega. De bon començament els romans van quedar enlluernats per la rica cultura grega. En un primer moment l'arquitectura romana estava molt relacionada amb l'arquitectura grega. I un element fonamental per entendre l'arquitectura grega eren els ordres clàssics: dòric, jònic i corinti (a part del toscà, que esmenta Vitrubi, i el compost, creat al renaixement). Els romans, però, usaven els tres ordres de manera diferent als grecs. Aquests els usaven estructuralment i l'arquitectura acostumava a ésser arquitrabada. En canvi, els romans els van usar de vegades d'una forma merament decorativa. Les novetats tècniques (ús del maó i del formigó) els permetia prescindir d'aquesta mena de suports per aguantar les estructures. Tanmateix, el maó i el formigó eren poc atractius i adossaven al mur elements arquitectònics d'estil grec per decorar.

    3.1 Vitrubi

    Vitrubi, un arquitecte que va viure en època d'August, i que no era un gran artista, és, en canvi, important per haver escrit els Deu llibres de l'arquitectura o De architetura libri decem, l'únic text d'aquestes característiques que ens ha arribat. Sembla que es basava en tractats anteriors greco-hel·lenístics. Al marge de les consideracions tècniques i estructurals, parla de simetria, harmonia i estètica.

    Hi ha la primera definició d'arquitectura. Comença partint dels mites. Per ell l'arquitectura neix gràcies a que l'home, a diferència dels animals, camina recte, pot crear coses amb les mans i parla. Aquest necessita així un lloc per habitar i fa les primeres arquitectures en coves excavades i cabanes de fusta. L'arquitectura neix per la necessitat de l'home d'aixoplugar-se.

    Però, Vitrubi creia que l'arquitecte, a part de poder resoldre aquesta qüestió de l'aixopluc, havia de saber també poesia, matemàtica, etc. Havia de ser una persona culta per entendre bé l'arquitectura, i també l'estètica. El tractat no aportava novetats. Dóna molta informació sobre els edificis el seu temps i moltes dades. Les acompanya amb notícies històriques. És una compilació del saber de l'època.

    Defineix tres característiques que ha de tenir qualsevol edifici:

  • FIRMITAS és la fermesa, la solidesa.

  • UTILITAS és la funcionalitat, la utilitat.

  • VENUSTAS, és la bellesa. Per això l'arquitecte ha de ser culte, per discernir què és bell.

  • Vitrubi té una gran importància actualment. El seu manuscrit es va perdre i la còpia més antiga conservada és del segle XI. Fou un text clau en el Renaixement, on els humanistes l'usaren. Després fou difós a partir de la invenció de la impremta. La primera edició és de 1486, a Roma. Hi havia, però, unes dificultats pel seu estudi:

  • Vitrubi no sap molt d'arquitectura.

  • la seva prosa és poc depurada.

  • el manuscrit original estava perdut i no se sabia si incloïa dibuixos. Les edicions posteriors portaven il·lustracions que intentaven interpretar el significat fosc de la prosa vitrubiana.

  • Vitrubi va escriure en època d'August. Tanmateix les mostres arquitectòniques romanes conservades solen ser posteriors.

  • 28 de febrer

    3.2 Arquitectes

    En època romana es parlava d'architectus, que eren els professionals de la construcció. No tenim moltes dades d'aquests arquitectes, però sí un llistat, tot i que no podem establir una seqüència o evolució. No treballaven amb les mans, no estaven a peu d'obra, sinó que estaven ben considerats. Prova d'això és que estaven en harmonia amb la família imperial. A les tombes d'arquitectes s'han trobat inscripcions referents al seu treball, cosa curiosa, ja que no passa el mateix amb els pintors, escultors, etc. Els arquitectes s'agrupaven en Collegium per dur a terme grans edificis.

    Els arquitectes també exercien d'urbanistes, s'encarregaven d'obres d'enginyeria, eren els constructors de camins, etc. També eren els responsables de la maquinària de guerra o de construcció.

    Tenim més informació en tractats com el D'Acqua urbis remae de Giulius Frontinus. Aquest era un funcionari que treballava a Roma a l'oficina d'abastiment d'aigua i va descriure la seva tasca en aquest tractat.

    Altre aspecte que permet conèixer bé el treball dels arquitectes a Roma eren les maquetes. Altres element serien els plànols. Utilitzaven plànols però amb materials efímers, com el pergamí o el papir. Així que només ens n'han arribat uns pocs com la gran planta de Roma realitzada en marbre, la Forma Urbis Marmorea. Aquesta ens permet descobrir la manera de traçar dels romans. S'han conservat altres elements interessants:

    • Mosaics d'una tomba al Museu Capitolí de Roma

    Les mides de la cambra estan escrites en números romans, són els anomenats peus romans. El mosaic possiblement representa unes termes, on hi ha habitacions semicirculars inscrites en un rectangles, pràctica comú a Roma, tal com vèiem a la Domus Aurea.

    • Mosaic de Tunísia

    Reflecteix tots els passos de la construcció romana: primer l'architectus que porta una regla que mesurava en peus romans. Després tenim una piqueta, una escaire i una plomada. També apareixen els col·laboradors que han fet un capitell i una columna que estrien. També fan el morter i l'argamassa. Finalment un col·laborador porta la columna en un carro a l'obra per tal de col·locar-la.

    • Columna Trajana, antic fòrum de Trajà, 110-113 dC.

    Per commemorar la victòria de Trajà a la Dàcia, aquest feu fer una gran columna decorada amb relleus on veiem la construcció de fortins, a mans dels legionaris.

    • Tomba Centocelle

    Hi apareix un relleu on veiem reflectit el procés de construcció d'un edifici de gran magnitud: amb una grua i politges.

    Altre element que cal tenir en compte per entendre l'arquitectura romana és la pintura. Els pintors eren molt donats a fer imatges en trompe l'oeil simulant una arquitectura sobre la paret. Se'n han conservat moltes a Pompeia o a Hercolà. És una pintura interessant ja que hi usaven la perspectiva “cavallera”, on totes les línies són paral·leles.

    3.3 Aportacions de l'arquitectura romana

    • Estança de les termes de Pompeia

    Era una dependència rectangular amb absis, coberta amb volta de canó de formigó. Aquesta obra sintetitza les dues grans fites tècniques romanes: l'ús del formigó i de la volta de canó. L'estructura de volta de canó no fou inventada pels romans, però ells van promoure la seva difusió.

    A partir d'aquest moments els romans utilitzaran molt la volta i els arcs de mig punt perquè permeten una fermesa degut a la repartició de les forces. A més, també és una solució atractiva estèticament.

    3.4 Materials

    - Pedra: ja sigui local o de fora. A Roma s'utilitza la pedra tuf, d'origen volcànic i fàcil de treballar, tot i que és poc resistent.

    - Marbre: El travertí, extret prop de Roma, és molt porós. També usaven marbre importat com el de Carrara o marbre pentèl·lic, de Grècia. De vegades portaven pòrfid d'Egipte, amb venes vermelles o verdes.

    - Maó: sorgeix de la necessitat de substituir la pedra poc consistent. Hi ha el maó tovat (en llatí later o crudus later) i el maó cuit al forn (testa o cuptus later). El primer era usat quan calia treballar ràpid i la infrastructura no era necessària, ja que es feia malbé ràpidament. El segon és més factible i fou molt utilitzat.

    - Fusta: s'utilizava en cases residencials per fer els sostres i puntualment per cobrir grans basíliques, tot i el risc d'incendi.

    - Metall: les grapes per fixar els carreus podien ser de ferro, però també de marbre.

    3.5 Sistemes constructius

    - OPUS QUADRATUM: aparell constructiu a base de blocs de pedra regulars (carreus), el més comú a Roma. Els carreus se situaven ben alineats per garantir la seva estabilitat. De vegades podia aparèixer l'encoixinat.

    - OPUS CAEMENTICIUM. Seria el formigó. Consistia en una mescla de morter (calç, sorra i aigua) i peces petites de pedra (tuf, marbre...) amb la qual s'aconseguia una pasta molt sòlida que va arribar amb l'èxit de les cobertes en volta.

    • Panteó de Roma

    La volta està feta íntegrament amb formigó. El formigó permetia cobrir grans espais amb molta facilitat.

    Era el nucli de l'edifici. Es recobria de maó (normalment bessalis), el qual era a la vegada revestit amb marbre. El seu ús està lligat amb el:

    - OPUS TECTORIUM: l'enlluit de calç que revestia i allisava el formigó, donant-li una aparença d'uniformitat.

    - OPUS INCERTUM: era fet amb petits blocs de pedra no esmicolada perquè quedés el més sòlid possible. Evolucionà cap al:

    - OPUS QUASI RETICULATUM: els blocs de pedra es disposaven més ordenats, amb inclinació.

    6 de març

    - OPUS MIXTUM. Consisteix en mesclar en un mur diverses tècniques constructives, p.ex:

    • OPUS MIXTUM RETICULATUM: és maó (distribuït en capes horitzontals) i altre material.

    • OPUS MIXTUM QUADRATUM: seria amb blocs de pedra i altre.

    - OPUS TESTACEUM. Consisteix a fer un mur a base de maó testa (maó cuit). El maó era fabricat de forma seriada i n'hi havia de tres tipus. Tipus de maó:

    • bipedalis: maó de 60 x 60 cm

    • sesquipedalis: 45 x 45 cm (1 peu i mig, sent un peu romà uns 30 cm aprox.)

    • bessalis: 22 x 22 cm

    El més usat era el bessalis. Els blocs de maó eren segellats abans de que acabés el procés d'assecat. En el segell apareixia el nom del cònsol romà sota el qual s'havia realitzat la construcció. Gràcies al fet que coneixem les dates dels consolats, hem pogut datar molts edificis. Per als romans la finalitat del segell estava lligada amb el control de la qualitat i la productivitat.

    - OPUS VITTATUM. És més tardà, usat a partir del segle IV, de temps de Constantí. És una mena d'opus mixtum: és com un opus quadratum amb files de maó.

    - OPUS SPICATUM o d'aparell en espina de peix. Consisteix en maons disposats de manera diagonal formant un angle agut i que dóna l'aspecte de l'espina de peix. Els carreus queden travats els uns amb els altres, resultant un mur ferm. Aquest invent dels romans triomfà al Renaixement, on fou usat, p.ex, a la cúpula del duomo de Florència de Brunelleschi.

    3.6 L'arc i la volta

    Les formes amb volta i arc suposaren una millora estètica i per la fermesa dels edificis. També permetia majors dimensions. Els grecs usaven estructures arquitrabades amb coberta de fusta, cosa que limitava la grandària dels edificis a la dels arbres usats per la coberta. Això suposava uns 20 m. de llargada màxima. La volta i l'opus caementicium van permetre els romans ampliar les mides fins a més de 20 m. Existeixen, de fet, nou edificis de més de 20 m.

    L'ús d'aquests elements també permetia edificis més complexes, com el Colosseum o les termes.

    A més d'una interrelació entre la part interior i l'exterior de l'edifici. Deixava fer forats al mur perquè entres la llum.

    4.LA IMATGE DE L'IMPERI: ARQUITECTURA D'AUGUST A TRAJÀ. Mausoleum d'August; Apol·lo Palatinus vs Mars Ultor; Apol·lo Sossianus; Maison Carrée; Claudianum; Templum Pacis; Temple de Vespasià; arquitectura civil

    • Bibliografia: Gros, Pierre. L'architecture romaine du début du IIIe siècle av. JC à la fin du Haut-Empire. Les monuments publics. Vol. I. Paris

    4.1 L'època d'August (27 aC - 14 dC)

    Quan August pujà al poder, es trobà que els seus predecessors, com Juli Cèsar o Pompeu, havien realitzat edificis representatius a la ciutat de Roma, com el teatre de Pompeu, el fòrum de Juli... Després de la mort de Juli Cèsar, el 44 aC, però, no s'havia fet res comparable. Això acabà amb la Pax Augustea. A partir de l'any 30 aC, tornà l'activitat constructiva, amb grans edificis promoguts per Octavià. A més, s'inicia un període en el qual l'arquitectura esdevé simbòlica i sorgeix una certa vitalitat amb altres promotors, a part d'Octavià. D'entre tots els edificis construïts en aquesta època, hi ha dos de màxima importància: el Mausoleum (situat al nord del Campus Martius, al costat de la Via Flaminia) i el Templum Apollonis (al Palatí).

    • Templum Apollonis

    Està situat al Palatí, on August pensà construir la residència imperial, la Domus Augusti, formada per cases d'època republicana unides. El temple formava part de la casa, era un annex. En queden poques restes, com alguns elements del pòdium.

    Es construí entre el 30 i el 29 aC, després de la batalla de l'Actium, com agraïment a la victòria obtinguda. És un temple pseudo-perípter (un temple perípter té la cel·la completament envoltada de columnes exemptes; en aquest cas és pseudo-perípter perquè les columnes estan adossades al mur, les úniques exemptes són les de la pronaos) i hexàstil (sis columnes a la façana).

    • Templum Apollonis Sossianus

    Immediatament Caius Sossius, que havia estat cònsol al 22 aC i que havia lluitat al costat de Marc Antoni a l'Actium, tot i canviar de bàndol a causa de la derrota, va fer construir un temple a Apol·lo al sud del Campus Martius. Caius Sossius pretenia rivalitzar amb el temple d'August.

    A primera vista la planta sembla molt semblant. És un temple pseudo-perípter i hexàstil. Però aquí la distància entre columnes és menor i les columnes, a la vegada, són més gruixudes. Sembla tenir, així, més consistència. La cel·la d'Octavià, d'altra banda, està despullada. En canvi, la de Sossius té columnes que la magnifiquen. Caius Sossius pretenia un edifici de major riquesa interior, dins la voluntat d'ostentació definida amb el lema de “Per als déus, el millor”.

    Conservem alguns relleus que decoraven la cornisa interior de la cel·la, amb temes d'Octavià. I és que la rivalitat no era evident. També queden fragments de columnes. In situ, però, només resten tres columnes, part del pòdium (fet de maó i formigó).

    Quan August es plantejà la construcció del temple d'Apol·lo a la zona residencial del Palatí, tenia com a finalitat establir una rivalitat amb el temple de la triada Capitolina, d'estructura més arcaica (moltes columnes i una cel·la tripartita), construït al principi de la República.

    A les Res Gestae fa referència, en dos capítols, a l'activitat arquitectònica i urbanística que havia empès Octavià. Sabem que va restaurar 80 edificis anteriors de la ciutat i que acabà 40 edificis començats abans, com la Basilica Iulia (14aC?) o la Cúria (29aC). També es restaurà un temple no conservat: el temple de la Concòrdia.

    August motivà un progressiu enriquiment dels edificis. Així del temple de Saturn, situat al costat del temple de la Concòrdia, en conservem fragments de l'entaulament que mostren una decoració senzilla i austera, mentre que el posterior temple de Caius Sossius ens mostra una decoració exuberant i rica.

    • Mausoleum Augusti

    Era un edifici destinat a acollir les restes d'August. El 32 aC (un any abans de la batalla de l'Actium), August llegí el suposat testament de Marc Antoni, que, cap al final, deia que Antoni volia ser enterrat junt amb Cleopatra a Alexandria. A partir d'això es difongué la idea que volia portar la capital a Alexandria. Quan Octavià entrà a Alexandria i trobà Antoni i Cleopatra morts els va fer enterrar a la tomba dels Ptolomeus. Tot seguit, decidí fer-se construir a Roma un gran edifici per fer enterrar qui dirigia Roma (o sigui, ell mateix). Tenia aleshores uns 33 o 34 anys.

    Les obres foren iniciades cap al 30-29 aC. Avançaren ràpidament ja que el 27 aC, foren oberts al poble els jardins que hi havia al voltant del Mausoleum.

    És un símbol de la grandesa. Des del punt de vista arquitectònic, és una gran tomba feta a imitació de la d'Alexandre Magne (el qual admirava) a Alexandria (imatges a García Bellido, Antonio. Arte romano. Textos Universitarios, Madrid, 1990). També podria haver conegut la tomba del rei Mausol d'Halicarnàs, del segle IV aC.

    En total, fa 87 m de diàmetre i té una alçada de quasi 40 m. Consisteix en dos cilindres. El d'abaix, revestit amb marbre, estava cobert amb un talús inclinat. El cilindre superior, més reduït, també revestit amb marbre, estava coronat amb un talús i rematat per una escultura d'August. Al talús s'hi havia plantat xiprers.

    S'havia concebut com un monument, ja que no tenia cap altra funció que acollir les restes d'August i la seva família. Al voltant de l'edifici hi havia parcs i jardins d'utilitat pública. Estrabó el descriu al seu llibre. Segons Estrabó hi havia una gran escultura de bronze d'August que no ha estat conservada.

    Era una estructura circular, amb un gran pilar al centre que marcava tota l'alçada de l'edifici i que aguantava, de fet, la coberta. A l'interior hi havia galeries cobertes amb volta de canó concèntriques situades de forma esglaonada. Tot estava recobert amb terra i amb arbres. Hi havia una sola entrada, que, mitjançant un passadís o dromos (en grec) portava a l'interior d'una sala circular, una cel·la de 15 m de diàmetre on descansaven les restes d'August. També hi van ser enterrats posteriorment Marcellus (el primer hereu designat per August, que morí abans d'ell), Agrippa (el seu gendre, casat amb Júlia), Tiberi i Drussus, Caius Caligula i Claudi, però no Neró. Al voltant de la cel·la central hi havia dotze estances de forma poligonal i després un altre anell d'estances de forma semicircular. A sobre hi havia diversos pisos de galeries superposades.

    L'estructura s'inspirava en els túmuls de les necròpolis etrusques properes a Roma, situades al mig del bosc. Els túmuls eren cilindres, coberts amb talussos, i amb un dromos que portava a la cel·la on hi havia el cos.

    Altra gran intervenció d'August fou el Forum Augusti, on hi havia erigit el temple de Mars Ultor o de Mars Ultoris (Venjador o de la Venjança). August es planteja la realització del fòrum quan tenia 20 anys, el 42 aC. El 43 aC havia estat la batalla de Filippi, on les tropes d'Antoni i d'Octavià havien vençut els tiranicides. August emprengué la construcció del for com a exvot d'agraïment a la victòria. I el temple de Mart Venjador es referia, és clar, a la venjança sobre els assassins de Juli Cèsar. Segurament la construcció començà una mica més tard, durant la pau. L'any 2 aC fou inaugurat encara que se sap que encara no estava acabat.

    • Temple de Mars Ultor

    Estava al nord del Forum Augusti. A diferència dels altres fors, el temple de Mars Ultor estava situat dins la plaça. P. ex., al Forum Iulium, el temple de Venus Genetrix estava adossat al for. Aquest temple és un pseudoperípter, perquè, encara que totes les columnes són exemptes, no n'hi ha al darrera de la cel·la. Té vuit columnes a la façana i vuit també als costats llargs. A la pronaos hi ha dues sèries de columnes ¿??. La cel·la fa un nínxol semicircular que està lleugerament elevat.

    7 de mars

    Tipus de temples

  • el més senzill seria una cel·la rectangular petita amb dues columnes al davant. Seria un temple pròstil (per les columnes a la façana) in antis (perquè són dues columnes)

  • després hi hauria temple pròstil tetràstil (4 columnes a la façana), o hexàstil (sis columnes) o octàstil (vuit columnes).

  • Si té columnes a davant i a darrera seria amfipròstil o opistolamus.

  • S'anomena perípter si té columnes exemptes al voltant pels quatre costats. A més hi ha pseudoperípters, perquè o bé les columnes no són exemptes, o bé manquen columnes en un dels cantons, etc.

  • Si dos ordres de columnes envolten la cel·la en diem un temple dípter.

  • Si té columnes a la pronaos parlem de columnes de retorn.

  • També hi ha el tolos o monòpter, que és de planta circular.

  • Tornem a l'època d'August, veurem un temple que no està situat a Roma, sinó a les províncies, concretament al sud de l'actual França.

    • La Maison Carrée de Nîmes

    Fou fet construir per Marcus Agrippa el 16 aC, i dedicat als seus dos fills, que eren, a la vegada, nets d'August: Caius Caesar i Lucius Caesar. Aleshores eren aspirants a la successió d'August, però van morir abans d'August, en estranyes circumstàncies.

    És un temple romà clàssic: pseudoperípter (les columnes estan adossades a la cel·la), pròstil (amb columnes a la façana), hexàstil (són sis columnes) i amb dues columnes de retorn a la façana. Tenia un fris decorat a l'entaulament. L'ordre és el corinti, de major riquesa que els altres. Veurem com pràcticament totes les obres romanes a partir d'August usen aquest ordre. A l'arquitrau encara podem observar els forats oberts en la pedra per les grapes de ferro que aguantaven els relleus.

    Aquest temple ens mostra com, fora de Roma, els temples seguien les mateixes característiques que els temples de Roma. Es difongueren els models per tot l'Imperi, però, veiem, de vegades, a les províncies, influències de les cultures anteriors. Aquest temple gal, tanmateix, és gairebé igual que el temple de Caius Sossius, encara que més petit. Té les mateixes característiques dels temples descrits per Vitrubi. La Maison Carrée és, de fet, l'exponent de temple romà millor conservat.

  • La dinastia Juli-Clàudia

  • L'emperador Claudi era fill de Drussus, germà de Tiberi i fill de Lívia, dona d'August, i del seu primer marit, també anomenat Tiberi. Agripina, la seva dona, aconseguí que Claudi llegués l'imperi al seu fill Neró, hagut d'un matrimoni anterior. Quan Claudi morí el 54 dC, Agripina va promoure la construcció del temple dedicat a Claudi divinitzat, potser per justificar la mort del seu marit.

    El 59 Neró, en matar la seva mare Agripina, aturà les obres del temple de Claudi. Com a conseqüència de l'incendi del 64 i de la realització de la Domus Aurea, destruí també una part del Claudianum o Temple de Divos Claudius. De fet aprofità alguns elements per la Domus Aurea. El 68 Neró se suïcidà i acabà així la dinastia Juli-Clàudia. El 69, després d'una breu guerra civil, començà la dinastia flàvia, amb Vespasià que féu acabar el Claudianum.

    • Claudianum

    És un edifici envoltat per una tanca de 200 per 180 m. Pràcticament no en queda res. El petit temple de Divos Claudius era trèstil? octàstil.

    El mur de tancament estava format per dos murs, de fet, un al costat de l'altre. Feien 6 m. de gruix i eren d'opus testaceum recoberts d'opus quadratum amb blocs de pedra no gaire treballats i encoixinats, en travertí (William Macdonald. The architecture of the Roman Empire. New Haven, 1986). S'estructuraven en dos nivells, que es comunicaven per escales. La part conservada és la superior, ja que la inferior resta sota terra.

    • Porta de Via ... i de Via Praenestina, de Roma

    Per sobre passava l'Aqua Claudia, un aqüeducte. Hi trobem l'encoixinat, altre cop.

    4.3 La dinastia Flàvia

    Rera la basilica Aemilia hi havia un mercat, un macellium (sic). Neró traslladà el mercat al turó del Caelius: Macellium Magnum. El macellium original quedà destruït durant l'incendi del 64 i la zona quedà alliberada. En motiu de la victòria sobre Judea, es va decidir fer el Forum Pacis.

    • Forum Pacis i Templum Pacis

    Fa 110 x 135 m. És el punt culminant de la zona concebuda com element de representació. Les restes i la Forma Urbis Marmorea dóna una idea de com era. El fòrum recupera la forma clàssica del quadriporticat (porxos que envolten els quatre cantons d'una plaça rectangular). A l'extrem nord de la plaça s'hi situà el temple, afegit, i no adossat. La façana queda integrada amb les columnes al pòrtic, i assenyalada, a la vegada, pel frontó triangular. Seria un temple pròstil hexàstil.

    Flanquejant el temple, hi havia dos recintes que funcionaven com a biblioteca. En un d'ells s'hi col·locà a partir del segle III la Forma Urbis Marmorea.

    Fou acabat a la meitat del regnat de Vespasià. Segons l'historiador Plini el Vell, els edificis més bells de Roma eren la Basilica Aemilia, el Forum Augusti i el Forum Pacis. Fins a tal punt era considerat bell, que el Forum Pacis serví de model per altres edificis, com la Biblioteca d'Atenes, feta construir per ordre d'Adrià.

    • Temple del diví Vespasià i de Titus

    Està situat entre el temple de la Concòrdia i el de Saturn, al for. Era un temple pròstil hexàstil, amb una columna de retorn. Fou acabat sota Domicià (81-96), al voltant del 85-6. Després fou restaurat per Septimi Sever i Caracal·la.

    4.4 Arquitectura civil. La residència imperial de Domicià

    Sota August hi havia la Domus Augusti que ja hem comentat. Després Tiberi es féu construir la Domus Tiberiana, un gran complex, bastit on comença la inclinació del Palatí. Tenia, per tant, unes grans obres de fonamentació i anivellament, de les quals en queden restes. Estava fet amb opus quadratum, formigó i maó. Neró es va fer construir, primer, la Domus Transitoria, entre el Palatí i l'Esquilí; i després la Domus Aurea, que Vespasià desmantellà. Vespasià vivia a la Domus Tiberiana.

    Després Domicià es féu construir una nova residència al Palatí, junt a la Domus Tiberiana i la Domus Augusti. Habitualment no disposem dels noms dels arquitectes però en aquest cas sabem que l'arquitecte Rabinius fou qui dissenyà el projecte. La nova residència de Domicià, com la d'August, tenia dos àmbits, un representatiu i l'altre privat. La part oficial era anomenada Domus Flavia i la part particular era la Domus Augustana.

    • Domus Flavia

    És un edifici organitzat entorn un peristil (pati envoltat de columnes), on hi havia una font octogonal. Una de les sales era l'Aula Reggia o sala de la corona. Una sala d'uns 30m. d'alçada, coberta amb volta de canó decorat amb cassetonats. Les parets tenien una arquitectura decorativa, amb nínxols amb escultures. Era la sala on Domicià feia la Salutatio, la recepció.

    També hi havia una Basílica, una sala on es reunia el consell imperial. Estava formada per una cel·la central i dos naus laterals separades per columnes, sobre les quals hi havia un segon pis. Acabava la sala amb un absis semicircular.

    Una altra sala era el lararium. Un lar és un esperit protector de la llar. El lloc estava destinat a la protecció de la casa. Hi estava la guàrdia pretoriana, un cos de soldats creat per August per protegir l'emperador.

    A l'altra banda del peristil hi havia el triclinium, el menjador, flanquejat per dos nimpheum (patis) on hi havia dues fonts.

    • Domus Augustana

    Té dos nivells d'alçada. Al nivell més baix hi havia un hipòdrom on també feien jocs atlètics. Al peristil encara hi podem veure els dos pisos.

    13 de mars

    5. LA IMATGE DE L'IMPERI: ARQUITECTURA D'AUGUST A TRAJÀ. Theatrum Marcelli; Amfiteatre Flavi; Mercats i for de Trajà

    Hi ha tres obres fonamentals en l'arquitectura pública civil: el theatrum Marcelli, el Colosseum i el Forum Traiani.

    • Theatrum Marcelli

    Marcellus era fill d'August, el primer candidat a succeir-lo, que morí de forma prematura el 23 aC. Posteriorment August va promoure la construcció d'un teatre al Campus Martius, que era la zona lúdica de la ciutat. Es construí el teatre en el lloc on hi havia hagut al Theatrum ad Apollonis (al costat del temple d'Apol·lo de Caius Sossius), que era un teatre fet segurament amb materials efímers com la fusta. August l'aterra i féu fer un teatre dedicat al seu fill mort. El teatre s'inaugurà el 17 aC amb motiu d'uns jocs, però, de fet, no fou acabat fins el 13-11 aC.

    • Característiques dels teatres romans:

    • Hi ha la zona de l'escena (scaenae), una gran estructura arquitectònica amb columnes en diversos ordres (pisos). Té una entrada anomenada Valva reggia, pels artistes. Altres dos portes flanquejant aquesta porta permetien entrar al postscaenae, on hi havia els hospitalia (vestidors).

    • Les obres es representaven al pulpitum (escenari), situat al frontesaenae, més elevat. El proscaenium és el lloc que limitava l'alçada exacta del pulpitum, separant-lo de l'orchesta, un semicercle on es posaven els músics i els cors.

    • A la part del públic hi havia una graderia. En època grega se situava aprofitant una pendent, però els romans les construïen. Aquesta graderia s'anomenava cavea. Estava dividida en seccions “concèntriques” anomenades maeniana. Cada maenianum, a la vegada, estava dividit en seccions anomenats cuneus. L'espai que separava les maeniana era el praecintum.

    • Vitrubi explica el que diferencia els dos tipus de teatre, el grec i el romà.

      Tornem al Theatrum Marcelli. Fou aprofitat en època medieval com a fortalesa. Després es convertí en palau nobiliari. Se'n conserva la façana però no s'hi pot accedir perquè és de propietat privada. De la cavea sembla que pràcticament no en queda res. Pel seu estudi ens basem en la planta de la Forma Urbis Marmorea. Sorprenen dues coses:

      • les dues estructures als extrems de l'escena, que fan com absis. Potser són dues basíliques, de les quals no en coneixem la funció. Sabem que hi havia espais semblants en altres teatres no conservats.

      • També sorprèn la prolongació semicircular poc habitual a la postescena.

      Aquest teatre és més petit que el Teatre de Pompeu. La cavea va 29.80 m de diàmetre i l'alçada original de la façana seria d'uns 32.60 m.

      Els murs estan disposats en forma radial sota la cavea, suportant així el pes de cada maenianum cadascun dels murs. En façana hi ha tres pisos, dels quals conservem els dos més baixos. Se suposa que el tercer estava format per arcades o bé era un àtic articulat amb pilastres adossades, com ho trobem al Colisseum. En el nivell inferior hi ha arcades dòriques. Al segon pis s'usa l'ordre jònic. Possiblement al darrer nivell hi havia pilastres corínties. Aquests ordres no tenien cap funció estructural, eren només decoratives. Són de fet semicolumnes que accentuen la lectura visual de la façana. És doncs un recurs estètic, que parla de l'admiració per la cultura grega. Estava fet íntegrament en travertí. Per accedir a la cavea hi havia una sèrie de rampes, amb esglaons de vegades.

      Aquest teatre va esdevenir el teatre canònic. Els altres seguiran el Theatrum Marcelli. En aquesta obra hi ha també un component urbanístic, ja que se situa al Campus Martius, ordenant el seu voltant, com farà més tard l'Odeó de Domicià.

      • Amphitheatrum Flavium

      En l'Edat Mitjana fou conegut com Colosseo o Colisseum degut a l'escultura colossal de Neró que hi havia al costat. Aquesta obra respon als privilegis que tenien els romans des de l'època de la República. Els romans gaudien del “panes ed circenses”. A l'amfiteatre es realitzaven lluites de gladiadors (munera) o caceres amb animals exòtics o no.

      Neró féu construir després de l'incendi de Roma la Domus Aurea. A la seva mort, el 68, Vespasià la desmantellà per trencar simbòlicament amb la política tirànica de Calígula i Neró. I hi realitza una acció emblemàtica: va fer dessecar un estany on construí un gran amfiteatre per oferir al poble espectacles multitudinaris. Estava situat en la vall que hi ha entre l'Opius i el Caelius i el Palatinus.

      Les obres es van començar poc després que Vespasià esdevingués emperador (69), cap el 71-2, i van avançar amb rapidesa. El 79 Vespasià l'inaugura però només estava parcialment acabat: com a màxim havien arribat al segon nivell de les arcades i hi hauria dos o tres fileres de graderies. Després de la mort del seu pare, Titus continuà les obres i el 80 tornà a inaugurar l'amfiteatre fastuosament. S'acordaren 100 dies de festa, durant els quals van matar més de 5000 feres. Tanmateix l'amfiteatre no estava acabat. Es devia haver arribat al 7è o 8è nivell de graderies. Fou acabat en definitiva sota Domicià, quan es realitzà el tercer nivell d'arcades, l'àtic i la part interior, subterrània.

      L'amfiteatre té forma el·líptica en planta. En total fa 187.75 m al costat llarg i 155.60 m al curt. L'arena (on es realitzaven els espectacles) fa 79.35 m a la banda llarga i 47.20 a la part curta. La façana fa uns 48.50 m d'alçada.

      El sistema constructiu és el mateix que al Theatrum Marcelli: una successió de murs disposats en forma radial subjecten les graderies. De fet, ho fan els pilars de travertí d'opus quadratum, entre els quals se situaven els murs d'opus caementicium. A la part exterior, hi havia dos grans corredors, sense murs radials. I més endins encara altre corredor, com una galeria, que dóna la volta a tot l'edifici. Aquests corredors usaven la volta d'aresta, sense nervis, i la volta de canó, sempre amb opus caementicium.

      La cavea (on s'accedia gràcies als vomitoria) comptava amb tres maeniana i a l'àtic hi havia una galeria porticada sota la qual s'hi situaven seients de fusta per les dones i per persones de condició social baixa. Les úniques dones que podien seure en primera fila eren les Vestals. L'aforament era d'uns 53000 a 73000 espectadors.

      En cada nivell de la façana hi ha trenta arcades. Al primer pis eren les entrades, que estaven numerades, a excepció de quatre portes d'honor pels personatges importants. El registre inferior és d'ordre dòric. El següent és jònic i el tercer corinti. Són semicolumnes adossades i decoratives. Fou el primer cop que es realitzà de manera clara la superposició d'odres, per influència, sens dubte, del Theatrum Marcelli. El corinti es repeteix a l'àtic, i és que era l'ordre romà per excel·lència, a partir d'August. De tota manera, a l'àtic hi ha pilastres adossades. En els panys de mur entre elles hi havia alternativament escuts de bronze o finestres. Dins les arcades del segon i tercer nivells hi havia escultures també de bronze. A nivell de l'àtic hi havia uns petits forats a la façana per ficar les bigues que permetien col·locar el velarium (vel per protegir-se del sol i la pluja).

      A part de les munera, es realitzaven naumachiae, inundant la part de l'arena. Sota Domicià es construí el laberint que hi havia sota l'arena, on hi deixaven les gàbies de les feres (64 gàbies en total) i on podien esperar els gladiadors. Estaven fetes amb murs de maó i hi havia un sistema d'ascensors. Làmines de fusta ho cobrien i per sobre s'hi posava la sorra.

      • Forum Traiani

      L'emperador Trajà (97-117) es deia Marcus Ulpius Traianus. Governà després de Domicià i fou el primer emperador d'origen no italià. Havia nascut a Hispània i n'era el governador. A més també era general. Va fer dues guerres contra la Dàcia (actual Romania) al 101-102 i al 105-106. El 106 hi hagué la victòria definitiva i Trajà decidí promoure la construcció d'un for per tal de commemorar-ho. És el més grans dels fors amb unes mides de 300 x 85 m. Culminava tots els fors molt simbòlicament. El primer for, el Forum Pacis, estava dedicat a la Pau. El Forum Transitori incloïa un temple a Minerva, una de les deesses més importants de Roma. Al Forum Augusti hi havia un temple al déu de la guerra, Mart. En aquest s'hi va fer un temple dedicat al diví Trajà: Divos Traianus.

      Com a militar, Trajà es plantejà construir al centre de la ciutat un for a imatge d'un castrum (campament militar), perquè podria dir que havia una construcció emblemàtica al cor de la ciutat del cor de l'Imperi, que, per ell, era l'exèrcit. Veiem com sempre hi ha la ideologia darrera de les grans construccions romanes.

      El for està constituït per la Plaça del tribunal, a on s'accedia per una porta monumental o propileus, en un mur, formant una mena d'exedra lleument circular. D'igual manera als castra hi havia una plaça central anomenada Praetorium, on es disposaven les legions o la guàrdia pretoriana. A l'extrem oposat de la porta, al for, hi havia la Basílica Úlpia, dedicada a la família de l'emperador, i a darrera el temple de Trajà. Als castra, a cada costat del Praetorium, hi havia dos espais, anomenats principia, on s'impartia justícia. Aquests espais tenen els seus corresponents al for en els dos espais situats a banda i banda de la plaça del Tribunal. A més, a l'altre costat de la Basílica Úlpia hi havia la Columna Trajana, decorada amb relleus al·lusius a la victòria sobre els dacis. La columna estava flanquejada per dues biblioteques. És una solució influïda pels castra: on es disposaven els estendards de les legions flanquejats per dues tendres que servien com arxius dels papers.

      14 de març

      • Els mercats de Trajà

      El disseny del for de Trajà, és de l'arquitecte d'origen oriental Apollodoros de Damasc, que devia arribar a Roma cap el 105 dC, i que, sens dubte, va conèixer l'obra de Rabinius, el Colisseu.

      Dins el conjunt del for de Trajà es va plantejar una intervenció interessat que afecta a la part de darrera: els mercats de Trajà. El for republicà havia estat originalment de caire comercial. Progressivament s'havien desmantellat les botigues en el sector per tal de construir-hi els diversos fors. I en el moment calia al cor de la ciutat una zona comercial.

      Els mercats estan situat en una exedra, que configura dos nivells. L'actuació era complicada i agafava el vessant del Quirinal, el caràcter agrest del qual dificultava la realització. S'hi van crear diversos nivells mitjançant carrers. Dels mercats es conserva l'exedra que comptava amb botigues i oficines. L'obra estava integrada en l'estructura de la ciutat.

      • Basilica Ulpia

      A l'extrem del for hi havia la més gran basílica del món romà: la Basilica Ulpia, de 60 m d'amplada. Tenia dos nivells d'alçada i un tercer nivell més estret que permetia l'entrada de llum. La coberta era de fusta, tot i el risc d'incendis, ja que la basílica estava al costat del barri de la Subura, un barri pobre, on hi havia construccions de fusta, i on hi sovintejaven els incendis. Per això es va crear un mur a la manera de tallafocs.

      6. AUGUST I EL PODER DE LES IMATGES. El programa de renovació cultural; El relleu oficial; l'Ara Pacis; August de Prima Porta; Gemma Augustea

      La importància de les imatges dins la política d'August és de remarcar. Abans del segle II aC s'havia produït un contacte amb la cultura grega que canvià radicalment al poble de pastors que era Roma originalment. Aquesta influència grega provocà també una autoafirmació romana, una mena de reivindicació d'indepedència que era tan sols teòrica, ja que sempre es van remetre a la tradició grega.

      • Arringatore. Retrat d'Aulus Metellus, 80-90 aC

      És una escultura en bronze d'un cònsol, vestit amb la toga romana, símbol de noblesa. És l'estereotip de retrat tardorepublicà, amb el personatge vestit. Els romans consideraven la nuesa com un símbol d'immoralitat lligat a la cultura grega. En la pretensió d'allunyar-se de la immoralitat grega i d'autoafirmar la romanitat molts optaven per aquesta mena de representacions.

      6.1 Encunyació de monedes dins el programa d'imatges

      Amb August canvià la tendència i s'accentuà el significat de les imatges. August havia aconseguit el poder ràpidament degut al canvi del seu nom: passà a anomenar-se Caius Iulius Caesar Octavianus. Promovia la figura de Juli Cèsar. Per això va iniciar l'encunyació de monedes que difonien la figura de Juli Cèsar o del temple del Divos Iulius (Juli havia estat divinitzat el 42 aC) del For Republicà. Més tard, va fer fer monedes on apareixia la llegenda CAESAR DIVI F(ilius), que vol dir “El fill del diví”, que seria, és clar, el propi Octavià. Calia recordar al poble romà que era fill de Cèsar i legítim hereu. També va fer fer monedes amb els perfils de Cèsar i d'ell mateix junts.

      Paral·lelament a la difusió de la pròpia imatge, va promoure l'encunyació de monedes que recorden els orígens de la família Júlia. Parlen per exemple de la seva descendència divina, ja que consideraven com a avantpassada a Venus (Genetrix), que havia tingut una relació amb Anquises, fruit de la qual va néixer Aeneas, parent de Ròmul i Rem, que a la vegada eren avantpassats de Juli Cèsar. Perquè els romans no oblidessin els orígens divins de la família Júlia, August va promoure l'ecunyació de monedes de diversos tipus:

    • amb la imatge d'Enees portant a Anquises sobre els espatlles a la fugida de Troia. Hi sol haver la inscripció CAESAR. Enees pot portar a la mà el palladio, una escultura de Palas Atena que estava a Troia.

    • Amb una figura femenina nua d'esquenes, que seria Venus, portant les armes de Mart. La inscripció seria CAESAR DIVI.

    • El 43 aC els tiranicides van morir a la Batalla de Filippi. El senat, d'acord amb el poble, decidí erigir una escultura eqüestre en bronze d'Octavi com a vencedor dels assassins de Cèsar. Aquesta escultura d'Octavià a cavall es col·locaria a la Rostra, al for. Abans que comencés la seva realització ja van sortir monedes de l'estàtua eqüestre on trobem un home a cavall sobre les lletres SC (abreviatura de Senatus Consultum, que parla de la legitimatització del Senat) i sobre un rostrum o espoló, que fa referència a la Rostra on devia anar col·locada. L'home podia portar el lituus, el bàcul dels augurs. Aquestes monedes mostren com es preveia que seria l'estàtua que es col·locaria al for, enmig d'escultures de Juli Cèsar i de Pompeu.

      El 31 aC Octavià va fer fer noves monedes amb la forma definitiva de l'estàtua eqüestre: el cavall tenia les potes de davant aixecades. Hi apareix la inscripció CAESAR DIVI F. Octavià apareix, curiosament, amb el tors nu, i aixeca la mà dreta en símbol d'autoritas.

      Les monedes normalment anaven encunyades per les dues bandes. A l'altra cara hi solia haver representacions de déus, de perfil o dempeus.

      Poc després devien projectar altre escultura d'August, dempeus, completament un, amb una llança, sostenint un rostrum a la mà, potser per commemorar una batalla naval, i el peu sobre l'esfera, que és símbol del poder universal com a figura perfecta.

      Paral·lelament va sorgir una sèrie de retrats d'August, dels quals trobem les primeres evidències en les monedes:

    • amb la imatge estereotipada del perfil d'August i al revers la representació de Déus, com la Pax, Venus o la Victòria.

    • O bé monedes amb, a l'anvers, el rostre de la divinitat, i al revers representacions d'August: aixecant la mà en senyal d'autoritas, o com a militar...; o amb el peu damunt l'esfera, aguantant el rostrum, etc.

    • 6.2 La imatge d'August: retrats escultòrics

      August s'allunyà de la tendència a l'autoafirmació romana, defensant la introducció del cànon grec. El punt de referència eren escultures clàssiques, sobretot de Lissip. La necessitat de fer retrats, però, no venia d'August. Havia començat en època republicana, on els màxims dirigents de l'estat es feien representar, però mai com a déus.

      • Retrat de Pompeius Maximus

      Significa una exaltació personal, però no es vincula amb els déus.

      • Cap d'Octavià trobat a Arles. 37 aC

      Pertany a la primera època, quan encara s'anomenava Octavià. És un tipus de retrat en la línia de l'escultura republicana. Estan marcats els trets facials. És un retrat aproximat, no idealitzat que el representa com un jovenet.

      • Cap d'Octavi Cèsar. 30 aC

      Realitzat després de la batalla d'Actium, l'obra, molt malmesa, mostra els mateixos esquemes que l'anterior. Aquesta era la imatge d'Octavià difosa en un primer moment.

      Posteriorment hi hagué un canvi radical en els retrats d'August. El 27 aC Octavi renuncià als seus poders davant el Senat, que els ratificà i li atorgà la qualificació d'Augustus (noble, venerable...). Primer s'havia plantejat fer-se anomenar Ròmul, però ho descartà sabent que el poble l'identificaria com a rei. Paral·lelament començà la difusió d'una imatge idealitzada d'August, més distant, amb les faccions d'un home adult, musculós, en la línia de l'escultura grega clàssica. Suposà un retorn al gust clàssic. El referent immediat era el Dorífor de Policlet. Es recuperà la nuesa, en contra de la moralitat republicana.

      • August Pontifex Maximus. Després del 12 aC.

      August assolí el càrrec de Pontífex Màxim el 12 aC, cosa que ens permet posar una data límit a l'obra, que fou trobada el 1910. És una figura vestida amb la toga que mostra el càrrec religiós. El vel que li cobreix el cap simbolitza la seva participació en una cerimònia religiosa i marca una aurèola de distància i idealització. August es mostrava a Roma tal com ell volia mostrar-se. Per això optà per una bellesa harmònica i clàssica.

      6.3 L'August de Prima Porta

      • August de Prima Porta. 20-8 aC

      August porta una cuirassa i apareix acompanyat de Cupido que, com a fill de Venus, fa referència a l'origen diví de la família Júlia. L'obra fou trobada en la vil·la de Lívia, anomenada Prima Porta, el 1836.

      La cuirassa que vesteix August és important, forma part del programa iconogràfic al·lusius a la política legitimadora. A la part superior hi ha un home barbut i musculat aguantant els núvols, una personificació del Cel. A sota d'ell hi ha una quadriga conduïda per Fòsfor o Lucifer, personificació del sol. A la seva dreta, hi ha una dona volant amb altra dona al costat: serien la lluna. Hi ha doncs una representació còsmica.

      A la part inferior de la cuirassa trobem una dona amb una banya plena d'aliments, la banya de l'abundància. La dona és una personificació de la deessa Tellus (el terra) o bé la deessa Itàlia. A sobre hi ha la representació que interessa: l'entrega dels estendards perduts per Crassus el 53 aC a la Pàrthia. Trobem Tiberi, que el 20 aC arribà a un pacte amb el rei Fratus IV de la Pàrthia de no agressió, pel qual aquest li tornà les insígnies. Tiberi apareix acompanyat d'un gos, símbol de la fidelitat. És una imatge de publicitat. Les insígnies foren dipositades al temple de Mars Ultor, al Forum Augusti.

      Les datacions van del 20 aC (any de la recuperació de les insígnies) al 8 aC. Aquesta segona data es deu a l'aparició a la cuirassa de dues personificacions de dues províncies romanes que han estat identificades amb Gàl·lia i Hispània o amb Pannònia i Germània. La Gàl·lia i la Hispània es revoltaren el 20 aC. En canvi, Pannònia (al costat de Dàcia) i Germània, regions on el conflicte era constant, foren dominades el 10-9 aC.

      6.4 L'Ara Pacis

      És l'obra més important de propaganda, la que sintetitza la política augusta d'imatges. L'obra fou encarregada pel Senat el 4 de juliol del 13 aC, per celebrar la tornada d'August de la Gàl·lia i de la Hispània, quan ja havia controlat els desordres en aquestes províncies. Pretenien recordar que la consecució de la pau es devia a August. A les Res Gestae esmenta aquests fets i també que només es tancaren les portes del temple de Jano tres cops en el seu mandat.

      L'altar s'inaugurà el 30 de gener del 9 aC, el dia de l'aniversari de Lívia, la dona d'August. Estava situat al Campus Martius, al costat de la Via Flaminia, prop del Solarium.

      20 de març

      És una estructura rectangular de 11.60 m x 10.60 m, col·locat damunt un podi i amb dues portes precedides per escalinates. Dins hi ha l'altar, al centre, elevat també sobre un petit podi. El conjunt se situava al Campus Martius, prop del Mausoleu d'Áugust. Les restes foren descobertes al segle XVI però fins el segle XIX no es van relacionar amb l'Ara Pacis. Mussolini va traslladar-les a un edifici amb vitralls. Avui dia no és visitable. A partir de les peces conservades van fer la reconstrucció.

      Als cantons oriental i occidental hi ha les dues portes. En aquestes parets hi ha quatre pannells amb relleus escultòrics que fan referència a la història de Roma.

      • Part oriental de l'Ara Pacis Augustae

      A la part oriental trobem, al pannell superior esquerra, la Lupercàlia, la cova on Ròmul i Rem van crèixer. I a la banda dreta, a dalt, hi apareix Enees, acompanyat d'uns personatges que porten fruites per una cerimònia religiosa. Enees ha de sacrificar una truja. Segons Virgili, Enees se la trobà sota un roure. Dionís diu que Enees la sacrificà als penates. El plafó representa l'inici del sacrifici. Darrera d'Enees apareix el seu fill Iulius Ascanius, que porta un bastó de pastor que el relaciona amb el seu avi Anquises. Aquest pannell està lligat amb els relleus de la Processó d'August que veurem més endavant.

      • Cantó occidental de l'Ara Pacis Augustae

      Al cantó occidental, a l'esquerra, a dalt, apareix la Deessa Roma. A la dreta apareix una altra deessa que ha estat identificada com: Tellus, o com Itàlia o com Italiae Tellus o també com la personificació de la Pax. És una dona que protegeix dos nens, amb espígols al seu darrera. El missatge és clar: gràcies a la pau es garanteix la fertilitat i la seguretat pel naixement i el creixement de Roma.

      A la part interior hi ha decoració de garlandes i una processó de Vestals. Mentre, a fora, els cantons sud i nord estan dividits en diferents nivells. A la part inferior hi ha decoració de motius vegetals, com fulles d'acant, rol·leus i algun animal. A les cantonades hi ha pilastres annexes a l'angle amb rol·leus i canelobres, una solució característica romana. Dels canelobres surten tiges com si fossin arbres. Sobre la part inferior hi ha una sanefa de meandres que separa aquest nivell del nivell superior. Al superior, precisament, hi ha relleus figuratius de gran qualitat.

      • Cantó sud de l'Ara Pacis Augustae: La processó d'August i la família imperial

      Al cantó sud, al relleu s'hi representa una processó de la família imperial i els homes de confiança d'August, encapçalada per ell mateix. Mostra la voluntat de legitimar el seu successor. La processó va de dreta a esquerra. Encapçalant-la trobem August, en la mateixa posició que Enees (al cantó oriental). Hom ha dit que estaria bessant un líquid damunt un altar (com Enees) o bé que sostenia el lituus (bàcul dels augurs). La imatge està molt malmesa i és dificil discernir que està fent.

      Al darrera d'August venen els lictores, els magistrats que venen darrera dels cònsols en l'escala de poder (August era cònsol). Paral·lelament hi ha els sacerdots oficials, que porten un capellet.

      Aquesta processó hauria tingut lloc l'any 13 aC, quan August tornà de la Gàl·lia i d'Hispània. A la part central (a partir de l'home del bàcul sobre l'espatlla) trobem la família imperial, encapçalada per Marcus Agrippa, gendre d'August, i el favorit en la successió en aquell moment (morí el 12 aC). Agrippa va acompanyat d'un dels seus fills, seria Gaius Caesar, el nét més gran d'August. Aquest era el següent possible successor. Tanmateix els fills d'Agrippa van morir entre els anys 2 aC i el 4 aC. Darrera d'aquests trobem a Lívia, la dona d'August, seguida dels seus dos fills: Tiberi i Drussus, que va acompanyat per la seva dona Antònia la Jove i pel seu petit fill Germanicus, nét polític d'August, que seria un general important i pare de Calígula, a més de ser germà de Claudi, que no apareix al relleu per no estar dins la línia successòria. A continuació trobem Antònia la Vella, que era neboda directa d'August, acompanyada del seu marit Lucius i del seu fill i la seva filla petits.

      El relleu té una qualitat extraordinària. Està format per retrats individualitzats i realistes. És el primer relleu oficial de Roma on apareixen nens, que coneguem. August mostra la voluntat de legitimar la seva successió.

      • Costat nord de l'Ara Pacis Augustae: processó de senadors

      És menys rellevant des del punt de vista iconogràfic: és una processó de senadors on apareix algun membre de la família imperial. Els personatges es mouen d'esquerra a dreta. També hi trobem nens, que poden ser o bé fills de senadors o bé membres de la família d'August. L'obra no aporta res als seus precedents grecs (com els relleus del Partenó). A l'Ara Pacis hem vist novetats a la vestimenta o a la perspectiva, en els relleus d'Enees i Tellus. Aquí hi ha la successió de personatges estereotipats d'influència grega. A més, la majoria de caps van ser refets cap el 1500.

      • Bibliografia: Zanker, Paul. Augusto y el poder de las imágenes. Alianza Forma, Madrid

      6.5 La Gemma Augustea

      En aquesta època va adquirir fama la producció d'objectes preciosos, ja fossin d'orfebreria o de pedreria. Aquesta Gemma Augustea és un camafeu: pedra preciosa tallada i aplicada sobre una superfície fosca per tal que destaqui el seu color. Pel que fa a la cronologia, no hia un criteri unànim. Les propostes van des del 10 aC, fins als inicis de l'època de Tiberi (14-37) o a l'època de Claudi (41-54). Sabem que la història que narra el camafeu va ocòrrer l'any 10 aC, per això s'ha fet aquesta proposta. Tanmateix l'aparició de Tiberi ha fet pensar que seria una obra dels inicis del seu regnat. A més, sota Claudi es produí una renovatio de la producció artístic que tenia com a referent l'època d'August, de manera que aquest era el protagonista de moltes obres.

      • Registre superior de la Gemma Augustea

      Trobem un August idealitzat, amb el tors un, assegut en un tron amb una personificació de Roma. Aquesta mena de tron, que permet que s'hi asseguin dues persones, és anomenat bisselium. Entre els caps de Roma i d'August hi ha un estel amb el signe de Capricorn, el signe d'August. Aquest, a més, té als seus peus una àliga, símbol de Júpiter. De fet, la representació d'August és molt semblant a les representacions de Júpiter. Hi ha un evident desig d'equiparar-los.

      Roma i August, a més, trepitgen un escut, simbolitzant aquest gest la victòria i la pau. August està mirant a l'esquerra de la gemma, per on apareix Tiberi, vestit com a militar, que baixa d'un carro. Darrera d'ell trobem una victòria conduint la quàdriga. Tiberi ve d'aconseguir una victòria. A la dreta de Tiberi, vestit també com a militar, hi ha Germanicus, que es presenta davant August preparat per lluitar.

      Hi ha una diferència, tanmateix, entre la representació d'August i les de Júpiter. El déu acostum a sostenir un feix de rajos, mentre que August aquí aguanta el lituus. Significa que gràcies als auguris d'August, Tiberi ha aconseguit la victòria i Germànic n'aconseguirà també.

      A la dreta del bisselium hi ha una dona que porta una banya de l'abundància, acompanyda de nens. Seria Italiae Tellus que garanteix la seguretat (està protegint els nens) i la prosperitat. Darrera d'ella hi ha una personificació de l'Oceà. Parla del domini d'August sobre la Terra i l'Oceà. La dona amb una corona emmerletada (amb merlets) és Ecumene, una personificació de totes les ciutats de l'Imperi. Ecumene està premiant August amb una corona.

      A la part de baix, a la dreta, apareixen una soldats construint un monument a la Victòria. Al seu costat hi ha una dona d'esquenes amb llances a la mà i un home que arrosseguen pels cabells a dos personatges ultratjats (mig nus, despentinats...). La dona representa a les tropes romanes d'Hispània, ja que porta el vestit usual a l'època en Hispània. L'home representa, per la seva banda, a les tropes romanes de la Tràcia, ja que porta el barret típic traci. Les tropes romanes, doncs, estan arrossegant els enemics.

      És una peça de propaganda. August ha guanyat gràcies al seu poder (representat per Tiberi) i augura noves victòries (que aconseguirà Germànic). Ve a dir que, quan mori, els seus successors, Tiberi i Germànic, actuaran com ell ha fet. A més, aquest és el primer cop que en una obra oficial es mira cap a les províncies. Tanmateix és dificil discernir la finalitat d'aquesta peça tan petita. És complicat comprendre a que es deu aquest esforç propagandístic en una obra que segurament era de propietat privada i, per tant, desconeguda per la gran part dels romans. D'altra banda, August s'identifica amb Júpiter, cosa que no havia fet mai degut a la seva prudència.

      Hom ha proposat que Tiberi està tornant d'Il·líria (als Balcans), l'any 9 aC.

      • Bibliografia: Kleiner, D.E. Roman Sculpture. New Haven - Londres.

      7. PINTURA I MOSAIC FINS A L'ANY 79 D.C. Vil·la Farnesina; Lívia Primaporta; Vil·la dei Misteri; Domus Aurea; Casa dei Vetii

      El 79 dC es produí l'erupció del Vesubi que cobrí de cendra tota la zona de la badia de Nàpols i que va permetre la conservació de totes les pintures de Pompeia, Herculà, etc. Pompeia i Herculà foren descobertes al segle XVIII i excavades a partir d'aquest moment sistemàticament, permetent-nos un gran coneixement de la pintura romana.

      La pintura romana prenia com a referència la grega. Plini el Vell, a la seva Història natural, dedica un apartat a la pintura. Destaca la importància de la pintura grega, de la qual gairebé tot està perdut. Diu que la pintura grega tenia tan d'èxit que els patricis romans encomanaven còpies que, fins i tot, es feien sobre fusta.

      La pintura de Pompeia és molt rica però segurament no era la més rica que podríem trobar a l'Imperi. Segurament els millors exemples es trobaven a la capital, Roma. Pompeia era una ciutat d'estiueig de certa volada. Així doncs, els models iconogràfics i pictòrics que hi trobem devien ser coneguts pels romans. A partir del conservat a Pompeia i Herculà, els historiadors han distingit quatre estils diferents, tot i que alguns autors defensen que són tres estils, unint el tercer i el quart en un de sol:

      - PRIMER ESTIL, també anomenat “Estil d'incrustació” o “Estil estructural”. Abastaria des del segle II aC fins a les primeres dècades del segle I aC.

      • Casa de Sal·lusti (l'escriptor) a Pompeia

      Està decorada amb pintura del primer estil. Aquest tipus de pintura pretén decorar les parets amb una pintura que simuli plaques de marbre de diferents colors, amb una intenció d'estalviar el marbre de veritat. Així doncs, sobre l'Opus Tectorium (enlluit) s'aplicava la decoració.

      • Casa Samnita a Herculà. Mitjà del segle II aC

      Puntualment es permetien llicències. Aquesta pintura està més evolucionada. No és molt rica però hi apareixen columnes senzilles, algun frontó...

      - SEGON ESTIL, també anomenat “Estil de perspectiva arquitectònica”. Deriva del primer estil ja que encara hi trobem plaques de marbre en carreus, al costat de l'evocació arquitectònica que li és pròpia. Es desenvolupà entre el segle I aC i els temps de Tiberi (14-37). Hi trobem dos o tres plans de perspectiva:

      • Vil·la dels Misteris. Pompeia

      Al primer pla hi ha un arc triomfal, amb columnes que aguanten un arc. Al segon pla trobem un mur i darrera s'obre la vista al carrer, on veiem un temple circular (tolos). És doncs una creació d'arquitectura. Els colors són sobris.

      • Vil·la de Publius Fannius Synistor a Boscoreale

      El segon estil tendeix al trompe l'oeil, ja que l'espectador queda enganyat per aquesta finestra oberta.

      - TERCER ESTIL. Es desenvolupà entre l'època de Tiberi (mort el 37) i la de Neró (mort el 68), per tant entre el 37 i el 68. Representa una major evolució.

      • Casa de Marcus Lucretius Fronto. Pompeia

      La perspectiva és irreal. El tercer estil recrea una arquitectura absolutament irreal, sense lògica, de colors vius i construccions imaginàries. Es caracteritza per l'horror vacui.

      - QUART ESTIL. Es desenvolupà entre el 69 i el 79. Seria pràcticament el mateix al tercer estil, per això molts historiadors tendeixen a unificar-lo amb l'anterior. Es caracteritza per seguir la mateixa línia que el tercer estil, però molt més recarregat. Així ho veiem, per exemple, a:

      • Casa dels Vetii. Pompeia

      Trobem arquitectures irreals, en colors brillants, etc.

      7.1 La Villa dei Misteri (Pompeia)

      Es construí cap a la meitat del segle II aC. És una casa de camp als afores de Pompeia. Hi ha diferents sales decorades, entre les quals la més coneguda és el saló del Triclinium:

      • Triclinium dei Misteri

      Està decorat amb pintures datades cap el 60 aC, per tant, que pertanyen al segon estil. La sala és quadrada i explica a les parets la iniciació dionisíaca d'una dona que s'ha de casar. Va a veure a Dionís i Ariadna, que estan acompanyats pels sàtirs, que apareixen nus, ballant, etc. És una festa on la dona rep indicacions del seu paper al matrimoni. Al sòcol hi ha pintades plaques de marbre en la línia del primer estil. El fons de les pintures és vermell. A dalt trobem meandres i altres motius decoratius. Apareixen representades arquitectures bastant gratuïtes en perspectiva cavallera (totes les línies són paral·leles entre elles). Aquesta perspectiva fou la més usada pels romans.

      En un detall veiem la núvia sent aconsellada, segurament per Ariadna. En altra banda, Dionís emmascarat balla acompanyat pels sàtirs, etc.

      3 d'abril

      7.2 Casa de Publius Fannius Synistor (Boscoreale)

      Es trobava a Boscoreale, una localitat propera a Pompeia. Les pintures, del segon estil, mostren una voluntat d'enganyar l'ull, amb l'ús del trompe l'oeil. Un dels principals frescos representa la façana d'un temple amb un tolos al segon pla i un porticat. Usa la perspectiva cavallera, malgrat que totes les columnes estiguin representades de la mateixa mida. No l'empra de manera estricta.

      En altre mur hi ha una vista d'una ciutat, que ens ajudaria a comprendre com eren es ciutats romanes. En altra pintura veiem dues columnes amb capitells jònics a primer terme. Els fusts són llisos però estan decorats amb relleus de fulles d'acant daurades. Aquest motiu era habitual i l'hem conservat en alguns edificis. És en aquest moment quan més s'experimentava en arquitectura.

      7.3 Domus Liviae (Roma)

      Les mostres de pintura a Roma són excepcionals. La casa de Lívia, construïda cap al 36-30 dC, era una part de la casa d'August. La Domus Liviae estava destinada a les recepcions oficials.

      La part del mig de la paret està dividida en tres, amb l'edicle al centre on s'obre una finestra, marc per un gran quadre: la història de Polifem i Galatea, Io guardada per Argus. Al pannell central trobem l'escena mitològica d'Io i Zeus, envoltada de columnes i flanquejada de portes. Als pannells laterals hi ha paisatges. També hi ha pintures dins un marc que sembla una finestra o armari amb portes obertes i escenes a dins.

      • Sala de les màscares. Ca. 30 dC

      És la sala més gran. Hi veiem un santuari amb una columnes. També amb estructures tripartites, en els armaris d'abans trobem màscares. La cromàtica no és tan rica però l'arquitectura sembla més real.

      7.4 Villa Farnesina (Roma)

      En el seu pati hi ha restes d'un edifici que podria pertànyer a Marcus Agrippa. En les pintures veiem una façana de temple i, a dins, una escena exterior amb una dona i un nadó. El llenguatge és absolutament clàssic, segurament d'inspiració hel·lenística. Així ens ho confirmen les acròteres i les cariàtides i atlants (de fet Nikés que sostenen quadres) de la part superior i inferior. Es tractaria d'una fase avançada del segon estil.

      7.5 Casa de Lucrecius Frontus (Pompeia)

      En aquesta casa del 20-30 dC s'introdueixen convencionalismes diferents. Les pintures reprodueixen arquitectures irreals sense deixar un sol espai buit (horror vacui). El cromatisme s'intensifica. Sobre un fons negre es sobreposen bandes amb elements decoratius. A la dreta hi ha una major complicació, tan pel que fa al color com a les arquitectures irreals. Els elements es col·loquen sense un criteri. Al paisatge hi ha natures mortes, canelobres...

      7.6 Domus Aurea (Roma)

      Les pintures, que serien del 3r i 4t estil, serien de Fabulus o Famulus, un pintor que Neró va segrestar ¿. El fons està pintat de blanc i hi apareixen arquitectures, quadres i als pisos superiors evocacions irreals d'arquitectura.

      7.7 Casa dei Vettii (Pompeia)

      És una casa reconstruïda i repintada a partir d'un terratrèmol del 62 dC. Aquest fet provocà també desperfectes en altres cases, que, per tant, també van ser reconstruïdes i pintades. Així que considerem la data del 62 com l'inici del quart estil. En aquesta casa hi ha pintures al peristil i també en les habitacions. Notem la major riquesa polícroma i l'aparició d'escenes mitològiques. En una altra sala, les parets, amb el fons groc, tenen quadres que reprodueixen els treballs d'Hèrcules.

      A l'entrada hi ha una pintura interessant que indica que també usaven escenes de la vida quotidiana. Apareix Priap, déu de la fertilitat, amb un fal·lus considerable que es pesa amb una balança. Els romans veneraven el fal·lus, que també era un element protector, que allunyava els mals esperits. En altra sala hi ha una escena de masturbació: una dona pàl·lida, vestida amb uns sostenidors vermell amb l'home, de pell més fosca. En altra pintura Pan, que ha aconseguit atrapar el que creu una nimfa, en retirar el vel troba un home i aparta la cara.

      8. L'ESCULTURA DES DE TIBERI FINS A TRAJÀ. El retrat oficial dels Juli-Claudi; l'Ara Pietatis Augustae; relleus dels Vicomagistri; el retrat oficial dels Flavis; l'Arc de Titus; relleus de la Cancelleria; la columna trajana; l'Arc de Benevento

      8.1 El retrat oficial dels Juli-Claudi

      Tiberi, fill de Lívia, succeí a August. Governà entre el 14 i el 37, pujant al poder amb 56 anys. Tanmateix els seus retrats segueixen les mateixes característiques que els d'Octavià, ja que continuaven els mateixos criteris escultòrics (a més de ser dels mateixos artistes). A més, Tiberi pretenia justificar o legitimar la seva situació fent-se representar molt semblant a August, tot i que cap lligam de sang no els unís. Així que, amb August, s'inicià la tradició de representar els emperadors en una eterna joventut, cosa que mantindrà la dinastia juli-clàudia.

      • Retrat de Calígula

      Tiberi, que morí el 37 dC, fou succeït pel seu nebot Caius Caesar, anomenat Calígula. Apareix representat molt jove, amb un cànon més pesat. No seria una joventut idíl·lica, sinó real, ja que el nou emperador era encara molt jove. Calígula morí el 41 dC, assassinat, i poc després el Senat votà la Damnatio Memoriae, segons la qual ja no se'n farien més representacions d'aquest emperador i les seves imatges serien destruïdes. Calígula havia fet que col·loquessin el seu cap en estàtues de divinitats, en una voluntat de divinitzar-se. De fet, fou conegut per les seves extravagàncies, que van provocar el seu assassinat.

      4 d'abril

      El 41, puja al poder Claudi, oncle de Calígula, que tenia aleshores 51 anys. Era considerat pel Senat un personatge poc perillós. Instaurà una nova moda, un revival del realisme republicà:

      • Retrat de Claudi divinitzat. Trobada a Lanubium. 42-43 dC

      Aquest retrat mostra una influència de l'època d'August, quan l'emperador era representat en una eterna joventut i no en la seva edat real. Aquí, el cos de Claudi està totalment idealitzat, ja que en l'època que van fer el retrat, l'emperador devia tenir uns 50-51 anys. Tanmateix el rostre mostra l'edat real que tindria l'any 42, quan pujà al govern. Claudi apareix divinitzat, acompanyat per l'àliga i amb el lituus a la mà, símbols de Júpiter. És una de les poques vegades que l'emperador apareix representat com un déu en vida. Amb Claudi s'inaugura una nova tendència.

      Neró. L'any 50 Neró es casa amb Octàvia, filla de Claudi, que el va adoptar. Quedava així legitimat com a successor de Claudi. El 54 morí l'emperador i fou escollit Neró. En morir aquest emperador es practicà el que és anomenat Damnatio Memoriae (destrucció de la memòria), que consistia en destruir les escultures i representacions de Neró, i a no fer-ne més. Així doncs les imatges que ens han arribat de Neró sabem que es van fer en vida d'ell. Hi ha cinc tipus d'escultures de Neró, de les quals en veurem tres:

    • Les del primer tipus mostren a un Neró nen, amb vuit o nou anys. Es van realitzar a partir de l'any 50, quan fou adoptat per Claudi. Té el cabell molt ordenat i llis.

    • Neró jove. El mostra amb el mateix tipus de pentinat molt ordenat, en la línia de les representacions d'August de la segona època. Van ser fetes a partir del 54, quan Neró esdevé emperador.

    • El tercer tipus correspon a les escultures fetes a partir del 59, quan Neró celebrà el seu Quinquenium. El retrat canvia radicalment, ja és un home madur, que apareix amb el cabell arrissat i unes patilles.

    • A partir del 64, l'any de l'incendi, trobem dues sèries més, on Neró apareix divinitzat, encara en vida, com havia fet Claudi.

      8.2 L'Ara Pietatis Augustae

      El realisme que caracteritza la retratística oficial també afectava a tota l'escultura en general, com aquest altar que fou encarregat per Tiberi el 22 per dedicar-lo a la seva mare Lívia que acabava de sortir d'una greu malaltia. Tanmateix van aparèixer dificultats en les relacions entre mare i fill fins al punt que Tiberi decidí deixar l'obra inacabada i, després de la mort de Lívia, es negà a divinitzar-la. Lívia fou divinitzada després per Calígula i Claudi, el seu successor, confirmà la seva divinització i promogué també la finalització de l'Ara Pacis Augustae al voltant del 42-43. El que l'impulsà a fer-ho era, a part del vincle directe que l'unia amb Tiberi i Lívia, el desig de destacar la figura d'August, sempre amb un desig de legitimar-se en el govern.

      L'altar devia tenir una forma semblant a l'Ara Pacis Augustae, però no seria tan gran. Se'n conserven dos relleus amb escenes de sacrificis en honor d'August.

      • Relleu amb escena de sacrifici.

      En un d'ell apareix un botxí (victimarius) agafant un brau de la banya i recargolant-li el cap. Entorn del brau hi ha una magistrats i a la dreta la façana del temple de Mars Ultor, que estava al For d'August. Posa èmfasi en August.

      8.3 Relleus dels Vicomagistri

      Els altars d'època de Claudi continuen la línia de l'Ara Pacis però, a la vegada, intenten introduir coses noves. Progressivament apareix espai buit en els relleus, mentre que a l'Ara Pacis tot estava ple de personatges, fins a tocar els seus caps amb la motllura.

      D'aquest altar en conservem dos relleus, que representen una processó que va d'esquerra a dreta.

      • Relleu

      En un dels fragments apareixen personatges d'una posició social elevada, magistrats, vestits amb toga. Hi destaquen tres homes per la seva posició frontal, que porten a la mà figuretes. Les dels homes dels extrems són lares i la de l'home del centre és un retrat d'August. La imatge d'August era una constant a l'escultura de l'època. Els vicomagistri eren els magistrats encarregats de qüestions dels barris (vicus és barri en llatí). Les motllures estan ben treballades, per tant, deduïm que devia ser una obra important.

      8.4 Retrat oficial dels Flavis

      Amb Vespasià trobem una retratística més realista, seguint una línia iniciada sota Claudi.

      • Bust de Vespasià

      És una representació realista, que recupera la tradició republicana. Abandona la idealització de l'eterna joventut.

      • Retrat de Titus amb toga de magistrat

      Hi ha una voluntat de remarcar la semblança familiar entre pare i fill. No és el mateix que trobàvem en la idealització que equiparava a Tiberi amb August. Titus és representat com a magistrat, amb toga, sostenint un rotllo i fent amb la mà dreta un gest d'adlocutio.

      • Domitianus

      El rostre el lliga amb les representacions de Vespasià i Titus, remarcant la semblança familiar. Apareix despullat, evocant la tradició classicista grega, amb el contraposto i la corba praxitel·liana. Els historiadors han plantejat que s'hauria realitzat amb la inspiració d'un retrat de Neró, degut a la postura arrogant. En morir Domicià també se li practicà la damnatio memoriae de manera que els seus retrats, com en el cas de Neró, són tots realitzats en vida.

      8.5 Arc de Titus

      És un arc de triomf situat a l'entrada del for republicà que fa 15.5 metres d'alta i 13.5 per 4.75 d'ample. Fou promogut per Domicià i commemorava la victòria de Vespasià i Titus sobre Judea. L'arc patí diverses restauracions. Valladier el restaurà el 1802 i hi féu col·locar una inscripció a la part alta, sobre l'arc, del cantó del for. De l'altre cantó, se'n conserva una inscripció referent a que es va fer en honor de Vespasià i Titus.

      El més important, però, són els relleus de la banda interior. La volta de l'arc està decorada amb cassetons amb motius florals i a la part central hi ha una representació de Titus transporat al cel. És la divinització de l'emperador.

      • Relleu de la dreta.

      Mostra l'entrada triomfal de Titus a Roma. Titus apareix sobre un quàdriga conduïda per quatre cavalls, guiats per la Virtut. En el carro, apareix també la Victòria. El missatge és que Titus ha aconseguit la victòria gràcies a les seves virtuts. A més hi ha altres dos personatges, molt malmesos, un seminu i l'altre amb toga (habitualment porta barba però aquí falta el cap). Es tracta del Genius Populi Romani i del Genius Senatus. Parlen del recolzament que rebia Titus per part del Senat i del poble de Roma.

      • Relleu de l'esquerra

      És un pannell al·lusiu a l'entrada triomfal dels soldats, que porten dos trofeus:

      • el canelobre de set braços, anomenat menorah, símbol de la religió jueva, i que es trobava al temple de Salomó.

      • També porten dues trompetes d'or que també es guardaven al temple de Salomó.

      Aquests objectes mostren la victòria absoluta aconseguida sobre els hebreus i oferta al poble de Roma.

      8.6 Relleus de la Cancelleria

      Són dos relleus trobats al costat del palau renaixentista de la Cancelleria. Potser formaven part d'un altar que devia ser realitzat cap el 95 dC i desmantellat a l'any següent degut a la damnatio memoriae de Domicià, que morí el 96. Les restes foren llençades a un abocador on s'han trobat altres fragments de peces. Són dos relleus o frisos, anomenats A i B.

      • El fris B: l'Adventus de Vespasià

      Mostra una escena anterior al A: l'arribada o adventus de Vespasià a Roma, possiblement després de la guerra civil que el coronà com emperador, cap el 70. Segueix la tradició de l'Ara Pacis, però els caps no arriben a les motllures, com ja havíem vist en altres altars. Apareix Vespasià caracteritzat amb un rostre semblant al dels retrats. Mostra la voluntat de realisme que arriba fins i tot als relleus. Vespasià té el cos frontal i gira el cap, en un convencionalisme habitual en l'època. Mira a Domicià, que ha sortit a rebre'l. Segurament apareix Domicià i no Titus degut a què es va promoure sota aquest primer emperador. A l'esquerra apareix una dona vestida amb una toga que li deixa un pit al descobert i que porta un elm. Seria una amazona, una personificació de Roma. Aquesta fòrmula es fa habitual a partir d'aquest moment. Està sobre un tron, que faria referència a un dels turons de Roma. L'envolten cinc vestals. Flanquejant Domicià i Vespasià, hi ha quatre lictores i al darrera, en segon pla, el Genius Senatus i el Genius Populi Romani.

      • Fris A: la Profectio de Vespasià

      El fris A representa una escena que tingué lloc el 93 dC. Aquesta data ha permès limitar la realització dels relleus entre el 93 i el 95. És una data postquem ja que el relleu ha d'estar fet amb posterioritat a aquesta data. I el 95 és una data antequem perquè el relleu es va fer abans de la mort de Domicià i de la damnatio memoriae. Narra la profectio o partença de Domicià cap a la guerra. Davant de Domicià hi ha quatre personatges, un dels quals està perdut: seria la Victòria, ja que se'n conserva una ala. A la seva dreta hi ha un lictor que porta una destral, símbol de la guerra. Apareix acompanyat del déu Mart, representat com un militar, i de la deessa Minerva, representada com una dona amb escut i elm, i que era la deessa preferida de Domicià. A continuació trobem l'emperador encapçalant la processó i vestit amb una túnica curta i un mantell per sobre, el vestit de viatge. Darrera seu hi ha una dona amb un vestit fins als genolls, un elm i un pit descobert: és Roma, acompanyada del Genius Senatus i del Genius Populi Romani, sostenint una banya de l'abundància. Aquesta iconografia era ben coneguda de tots els romans, que la veien repetida.

      8.7 Trajà

      El 96 Domicià fou assassinat i començà un període en el qual es pretenia donar més poder al Senat. Aquest demanà al senador Cocceio Nerva que assumís el poder, ja que, degut a la seva edat avançada, s'asseguraven que aquest tindria un govern breu. Nerva va mantenir una política favorable al Senat, però l'exèrcit no se'n refiava massa. Per això va fer diversos regals als caps de l'exèrcit i els lliurà els assassins de Domicià. Nerva, però, fou pressionat per nomenar un successor i escollí el governador de la Germania Superior, Trajà. Nerva morí el 98 i el succeí Trajà, que portà a terme una gran campanya militar.

      10 d'abril

      Trajà potencià també la creació d'un port marítim a Ostia Antica. Portà a terme una bona administració financera i impartia justícia de forma severa, però equitativa. Atorgà més capacitat de decisió a les províncies de l'Imperi. En l'àmbit militar, sota el seu govern, hi van haver grans enfrontaments bèl·lics i campanyes imperialistes, sobretot a la regió de la Dàcia (regió situada en la zona de la Romania actual). Aquests enfrontaments es van dur a terme en dues campanyes entre el 101-102 i altra entre el 105 -106, que queden plasmades a la Columna Trajana.

      • Retrat de Trajà (emperador del 98 al 117)

      Aquest retrat de l'emperador correspon al darrer període del seu govern. És diferent als retrats de la dinastia juli-clàudia, que habitualment seguien una tendència a la idealització. El retrat de Trajà és el paradigma de la maduresa, una representació molt realista. Malgrat tot, el cabell recorda molt les imatges d'August, ja que està ordenat. Això ens indica que sempre hi ha elements que poden perpetuar-se i perdurar.

      Trajà apareix amb la mà aixecada, en símbol de poder. La cuirassa està decorada, a la part superior, amb un Cap de Medussa, que és una Medussa apotropaica (rostre humà). A la part abdominal hi ha dues Victòries que posen el genoll sobre un brau, simbolitzant el domini. Aquestes Victòries tenen una doble interpretació: parlen de les victòries militars de Trajà i ens remeten al motiu que ja utilitzaven els grecs, tal com el veiem al fris de les Niké d'Atenes. Aquest motiu serà, a més, molt usat sota Trajà, per exemple el veiem a la Basílica Úlpia i a l'arc de Benevento.

      El govern de Trajà es caracteritzà sobretot per l'expansió militar a la Dàcia. Des dels temps d'August, era un punt de conflicte important. L'any 9 dC, els romans hi havia perdut tres legions. Des d'aquell moment, no s'havien atrevit a fer cap altra incursió o atac més enllà del Rin i del Danubi. Domicià havia arribat al punt de pactar amb els bàrbars dacis un impost perquè no es rebel·lessin. Pagava, doncs, per mantenir la pau. Trajà, al seu torn, ho considerà una ofensa, deixà de pagar l'impost i els ataca. Va aconseguir una gran victòria en la primera campanya (101-102) però el cabdill daci, Decèbal, continuava al poder. O sigui que el 105 endegà una segona campanya, amb la qual obtingué una victòria completa, ja que acabà amb el suïcidi de Decèbal.

      8.8 Columna Trajana (110-113dC)

      • Bibliografia: Settis, S; La Regina, A; Agostini, G; Farinella, V. La colonna traiana. Einaudi, Torino, 1988.

      És el paradigma de l'escultura en relleu romana. Cal recordar que es trobava a l'extrem del for de Trajà, al costat de la Basílica Úlpia, flanquejada per dues biblioteques. Aquest for, com ja hem dit, havia estat creat a partir del model de campament militar. La columna seria l'estendard, que es clavava entre dues tendes que contenien els arxius de la legió.

      Les seves mesures són 39.81 metres d'alçada per 3.83 metres de diàmetre. És una columna d'ordre dòric, que estava rematada per una estàtua en bronze del mateix Trajà. Aquesta estàtua fou substituïda el segle XVI per una de Sant Pere. Dins la columna hi ha una escala que permet accedir a un balcó a la part superior. Està formada per 25 blocs de marbre, decorats amb els relleus de les victòries de Trajà sobre els dacis. En total hi ha 155 episodis diferents, amb més de 2500 figures. El relleu està disposat sobre una espiral, que fa 23 tombs entorn de la columna.

      El seu autor probablement fou Apolodoros de Damasc, un dels pocs noms propis que han arribat d'aquella època. També és l'arquitecte que dissenyà el for i els mercats en època trajana. Dirigia un grup de treballadors que treballaven els marbres a peu d'obra. A partir de l'anàlisi exhaustiu dels relleus hi podem arribar a diferenciar estils.

      També hi ha altre innovació. Fins ara havien fet moltes columnes commemoratives, però no hi ha constància que estiguessin decorades amb relleus narratius. Aquesta podria ser, doncs, la primera columna d'aquesta mena.

      • Pedestal de la columna.

      La columna descansa sobre un pedestal amb imatges esculpides dels trofeus que s'aconseguiren a la Dàcia. La figura de Trajà hi apareix repetidament, però no sempre com a protagonista de les escenes. El pedestal és una estructura de forma cúbica, que té en una de les bandes una porta d'accés. Sobre la porta hi ha una inscripció que diu que la muntanya del Capitoli va ser aplanada per realitzar el fòrum. Flanquejant aquesta inscripció, hi ha dues Victòries alades. La resta del pedestal està decorat amb trofeus presos als dacis. Ens parla sempre de la Victòria sobre els dacis.

      No totes les escenes són episodis de guerra. Pròpiament només un quart tracten sobre batalles. La resta mostra escenes de la vida quotidiana, com la construcció del campament, alguna adlocutio de l'emperador, la profectio de l'exèrcit, etc. Són escenes que formen part de la vida militar, però tanmateix no són de guerra pròpiament. Per separar els episodis no trobem l'ús de cap element estrany a la representació, sinó objectes verticals, com arbres o llances amb escuts i elms, etc.

      • Suove taurilia

      És la representació del sacrifici que té lloc en el moment de començar la guerra, abans de partir cap a la lluita.

      • El Danubi es postra davant dels romans

      Aquest relleu tenia una intenció propagandística, amb l'exèrcit romà que creu el riu, mentre el Danubi li ofereix, amb un gest de submissió, el seu favor.

      8.9 L'arc de Benevento. 114 dC. Marbre

      Situat a la zona de la Campània, té una estructura molt semblant a l'Arc de Titus. Fins al punt que alguns historiadors daten l'Arc de Titus d'època de Trajà, i no de Domicià. Aquest també té relleus escultòrics de bandes exteriors amb Victòries trepitjant braus.

      • Repartiment d'aliments

      En un dels pannells, veiem el repartiment de queviures entre la gent necessitada, característic del govern de Trajà. Era un fet tan important que fins i tot s'encarregaven monedes: Alimentatis Italiae. En el pannell apareix Trajà envoltat de figures femenines coronades amb una mena de castells amb merlets. Són personificacions de les ciutats més representatives de l'Imperi. Apareixen a més homes vestits pobrament i també nens, cosa estranya en els relleus. Ens parla de l'altruïsme de Trajà, que alimentava els pobres.

      L'arc estava situat en la via que unia Brindisi i Roma, anomenada Via Traiana. En l'arc apareix també la representació de l'acte d'inauguració de la via, que comportà un sacrifici.

      9. ARQUITECTURA ADRIANEA. Pantheon; villa i mausoleum d'Adrià; Hadrianeum; Aedes Venus et Romae; Olympieion

      Publius Aelius Adrianus (emperador 117-138) succeí a Trajà, potser d'una manera un tant estranya. Trajà l'havia adoptat, però sembla que mai no el nomenà successor. Adrià era natural d'Hispània, d'Itàlica. En línies generals, continuà amb la política de Trajà, amb repartiments de menjar, p.ex. Creà un càrrec especial per aquesta tasca: praefectores alimentorum. El seu govern fou just i tranquil. A diferència de Trajà, optà més per la defensa que no pas per l'atac: feu aixecar el Mur d'Adrià a Anglaterra, marcant el punt exacte de la frontera entre el territori romà i el dels bàrbars. Garantia així la protecció de les fronteres.

      Fou un personatge curiós, interessat per l'art i la cultura, participà activament en el disseny d'edificis. Sota el seu govern hi van haver avenços importants en la tècnica constructiva, p.ex., en l'opus caementicium. Entre les obres realitzades sota el seu mandat, cal destacar el Pantheon.

      9.1 Pantheon (118-128)

      El Panteó té els seus orígens en una plaça porticada feta en temps d'Agrippa, a la zona residencial del Campus Martius. Aquí hi construí el primer Pantéo, dedicat a la família júlia. En època de Domicià es reformà però patí un incendi sota Trajà i després encara un altre. Per tant, Adrià es plantejà la seva remodelació total. El Panteó d'Agrippa havia estat orientat de Nord a Sud. Ara s'orienta de Sud a Nord. Però estaria al mateix lloc que l'antic Panteó. L'estat de conservació és òptim.

      L'antic Panteó només suposava la zona de la pronaos. En façana té vuit columnes (és octàstil) de granit gris que fan 13.96 metres d'alt. En la pronaos hi ha quatre files de quatre columnes de granit rosa, amb capitells corintis de marbre portat de Grècia. El pòrtic fa 33 metres d'amplada i 15 metres de profunditat.

      En l'arquitrau hi ha la inscripció “Marcus Agrippa Lucius Filius Consul costertim fecit”. Això havia fet que fins al XIX hom el considerés l'edifici d'Agripa. La nova construcció d'Adrià, però, només respectà la inscripció de l'execució d'Agrippa.

      En el timpà veiem forats, que indiquen l'antiga presència de relleus de bronze. Les columnes tenen el fust llis, perquè estaven decorades amb plaques de bronze igual que part de la cúpula. Aquests aplics de bronze van ser fosos en època barroc per fer els cànons de Castel Sant'Angelo i el baldaquí de Sant Pere. Per això hom diu que “allò que no feren els bàrbars ho feren els Barberini.”

      Com que la planta de la cel·la és circular cal un element de transició entre la cel·la i la pronaos. Hi ha dos nínxols i dues escales (també August i Agrippa). Davant de la façana, la plaça estava porticada. Era un espai teatral, que reforça el fet que des de fora no puguis adonar-te del fet que és un temple circular cobert amb cúpula. De fet, te n'adones quan hi entres. Aquest efecte també el pretenien a Sant Pere.

      11 d'abril

      La planta combina, com no s'havia fet fins aquell moment, dos elements: la pronaos, seguint l'esquema habitual de temple, i la cel·la circular. En alçat, l'interior estaria ocupat per una esfera de 43.30 m de diàmetre. Seria aquesta, doncs, el diàmetre de la cúpula, la major mai construïda, i l'alçada de l'edifici. La cúpula que arrenca de la línia d'himposta és la meitat d'aquest cercle, i té per tant una forma semiesfèrica perfecta. Per fer-la usaren una bastida de fusta o cintra, que era usada habitualment per elaborar formes corbades, arcs, voltes, cúpules...

      Els grans avenços del Panteó són:

      - el cilindre inferior, concebut amb uns murs que arriben a 7 m. de gruix. Aquests murs no són massissos, alternen plens i buits, havent-hi en ocasions nínxols. En el segon nivell, els buits disminueixen i l'estructura es fa més compacta. La part de baix alterna mur i columna. A dalt és més compacte per aconseguir una millor cohesió amb la curvatura de la cúpula.

      - La cúpula està decorada amb cinc registres de 28 cassetons. Aquests disminueixen d'amplada i alçada a mesura que pugem. L'estructura no és monolítica. Es va fer per parts perquè a mesura que pugem els materials són menys pesants. Hi ha sis estrats de materials:

    • Els fonaments. Estan fets amb un opus caementicium on domina el travertí. Fan 4.50 m.

    • L'inici del mur del cilindre té opus caementicium on, a més de travertí, hi ha maó i tobot (argila).

    • El segon nivell del mur del cilindre és semblant al primer nivell, amb opus testaceum (maó).

    • L'arrencament de la cúpula té un opus caementicium on el material dominant són els fragments de maó i on ja no hi ha travertí.

    • Els següents registres de la cúpula tenen maó i tobot

    • Als dos darrers registres de cassetons i la part llisa domina una pedra volcànica de gran resistència i poc pes.

    • A la part central de la cúpula hi ha una obertura, anomenada oculus (lluernària). Aquest esquema era també habitual en un tipus de sala habitual de les termes: el laconium, una sala coberta amb cúpula destinada a la sudoració que tenia al centre un oculus per permetre l'entrada de la llum i per tant de el calor del sol. Aquest oculus fa 9 m. de diàmetre i, quan plou, entra l'aigua a través d'ell, malgrat el que hom digui.

      L'exterior actualment ens deixa veure que hom hi usà un sistema de reforçament a base d'arcs de descàrrega. Estava fet amb maó i els arcs permetien repartir millor les pressions de la massa de mur. Aquest estava recobert amb marbre i possiblement la cúpula estava revestida de bronze, per aconseguir un reflex que fes possible que es veiés de lluny.

      9.2 Aedes Venus et Romae

      Per unir el for republicà i el Colisseu, Adrià feu construir aquest temple, que fou l'edifici d'àmbit cultual més gran de Roma. Està pràcticament tot perdut. Seria un temple perípter (envoltat completament de columnes) d'inspiració grega. Adrià fou l'emperador romà que major admiració manifestà pel món grec. Les obres foren iniciades cap el 121 - 128 i acabades, encara que no totalment, el 135. S'inaugurà el 137-8, abans de la mort d'Adrià (138). Els relleus interiors, però, no foren acabats fins el 141.

      La cel·la interior és doble. Es tracta de dues sales separades per una paret. Cadascuna estava dedicada a una de les deesses. El temple fou renovat sota Magenci, cap el 307. El mur pla que separava les cel·les fou enriquit amb un absis (Barattolo).

    • Olympieion

    • Gràcies a l'admiració que sentia Adrià pel món grec, Atenes es veié afavorida per diverses intervencions com aquesta. Es tracta d'un temple dedicat al Zeus Olímpic, que havia estat començat al segle VI aC, en una època de tirania, amb l'arquitecte Pisitratides. En acabar la tirania, la construcció s'aturà i el 175 aC es van reprendre les obres, malgrat que l'edifici quedà inacabat. Les obres van recaure en l'arquitecte Cosotius, que podria ser d'origen llatí. Per primer cop s'usaren capitells corintis. August hi va fer alguna intervenció puntual però la finalització es deu a Adrià. El resultat és un temple dípter (dues files de columnes envolten la cel·la). La cel·la té dues cel·les subsidiàries, més petites, als extrems.

      • Biblioteca d'Adrià a Atenes

      Segueix el mateix esquema que el Forum Pacis, dins una idea de romanització.

      9.4 Villa Adrianea

      Als afores de Roma, se situà aquesta vil·la, on prèviament ja hi havia hagut una altra, que Adrià modificà i engrandí. Trobem un complex amb edificis de tota mena: una casa particular, un estadi, temples, llocs de recepció, etc. Exemplifica la mentalitat filohel·lènica d'Adrià. Els elements que el formen més importants són:

      • el Teatre Marítim. És un espai circular envoltat per un porticat amb columnes i arcs i un estany al centre, on s'hi feien representacions teatrals, que usaven també l'estany.

      • La Plaça d'or, una estança coberta amb cúpula d'opus caementicium

      • Canopus, una vall on va fer posar un estany artificial navegable i unes estructures decorades amb còpies d'escultures gregues.

      • Termes, situades a l'extrem del Canopus. Hi havia les Termes Majors i les Termes Menors.

      9.5 Mausoleu d'Adrià

      L'edifici fou construït per acollir les restes de l'emperador, la seva esposa i la família imperial. Les obres foren iniciades cap el 121 i acabades després de la mort d'Adrià el 138. Tenia una forma semblant a la del mausoleu d'August: un cilindre amb arbres damunt, coronat amb una escultura d'Adrià. En època medieval s'hi construí el Castel Sant'Angelo.

      10. L'ESCULTURA DURANT LA DINASTIA ANTONINA I SEVERA. La columna d'Antoní; Marc Aureli; l'arc de triomf de Marc Aureli; la columna de Marc Aureli; Commodo; Arc de triomf de Septimi Sever; Sarcòfags sota les dinasties antonina i severa

      Antoninus Pius succeí Adrià, governant entre el 138 i el 161. Portà a terme una política de continuïtat. Adrià havia reforçat la defensa i no havia tingut una actitud bel·licosa, cosa que també feu Antoní, que va esdevenir símbol del bon governant. Els seus retrats segueixen la línia realista que venia des de Claudi.

      10.1 La columna d'Antoní

      L'obra més important és la columna d'Antoní. És una columna commemorativa de granit, sense relleus, situada al Campus Martius, prop d'un ustrinum, una estructura elevada per posar les pires on eren incinerats els emperadors. La base de la columna està decorada amb una relleus que es refereixen a Antoní i la seva esposa Faustina la Vella. Com que commemora la mort d'Antoní sabem que és posterior al 161. En una de les cares de la base quadrada, trobem una inscripció que diu que l'obra fou encarregada pels successors d'Antoní, Marc Aureli i Lucius Verus.

      • L'apoteosi imperial

      És un dels relleus de la base. Està dins una línia clàssica grega. En primer terme trobem la personificació del Campus Martius, caracteritzada per l'obelisc del Solarium. També trobem Roma com amazona, asseguda sobre una pila d'armes, tal com la trobàvem a l'Ara Pacis. El braç el recolza sobre un escut on apareix representada la lloba amb Ròmul i Rem. Roma aixeca el braç dirigint la nostra mirada cap a l'escena central, on hi ha un geni alat, que podria ser la personificació del Saeculum Aureum, nom amb que es conegué el regnat d'Atoní. Sobre d'ell apareixen Antoní i Faustina que són portats al cel en apoteosi. Ell porta un ceptre amb l'àliga que simbolitza a Júpiter. És una imatge divinitzada de l'emperador. Dos àligues més els flanquegen, representant les seves ànimes. Els romans progressivament introduïren el més enllà i la preocupació per la vida després de la mort. Això ens parla també del desig de l'emperador de perllongar el seu poder en el temps.

      • Decursio

      Les altres dues cares tenen el mateix tema: la decursio, la cerimònia fúnebre que es feia durant l'enterrament de l'emperador. Consistia en una desfilada entorn una foguera, en el sentit contrari a les agulles del rellotge, de sacerdots, magistrats, soldats a peu i a cavall (equites). Aquí no trobem representada la foguera, però sí uns soldats a peu vestits com la guàrdia pretoriana. Al voltant d'ell els equites fan la processó. La cerimònia evocaria les activitats militars de l'imperàtor.

      L'estil és radicalment diferent a l'anterior. Les figures són reduïdes i tenen un molt alt relleu. Ha perdut les proporcions clàssiques. Parlaríem de dos artistes diferents. Aquest seria autòcton. Quant a la repetició del tema en dos relleus, s'ha dit que la cerimònia devia ser repetida dos cops ja que cada vegada fou presidida per un dels emperadors.

      10.2 Marc Aureli

      Antoní fou succeït per dos emperadors, per primer cop en la història de Roma. Antoní havia adoptat a Marc Aureli i a Lucius Verus perquè el succeïssin. Oficialment els dos tenien el poder, però de fet era Marc Aureli qui governava. El 169 morí Luci Ver, de manera que Marc Aureli quedà sol en el tron. Començà un període de campanyes militars a Germània.

      • Estàtua eqüestre en bronze de Marc Aureli

      És una de les poques estàtues de bronze conservades, degut a la creença que existia durant l'Edat Mitjana que es tractava d'un retrat de Constantí, l'emperador que instaurà el cristianisme.

      Marc Aureli tenia inquietuds intel·lectuals i fou l'autor d'uns Pensaments, les seves reflexions filosòfiques, que van tenir gran influència durant l'edat mitjana.

      10.3 L'arc de triomf de Marc Aureli

      Va fer construir un arc de triomf per commemorar les seves victòries a Germània. Aquest arc no fou conservat però alguns dels relleus que el decoraven foren reaprofitats a l'Arc de Constantí (312). En conservem 11 pannells, vuit dels quals estaven a l'arc de Constantí, i tres guardats al Palau dels Conservadors. Als pannells de Constantí, el cap de Marc Aureli fou substituït pel de Constantí. La cronologia de l'arc va del 176, quan Marc Aureli vencé a Germània fins a la seva mort el 180.

      • Profectio (partença)

      Apareix en el relleu Marc Aureli amb vestit curt, a punt de partir. L'acompanyen el Genius Senatus i el seu fill adoptiu, Tiberius Claudius Pompeianus, vestit de soldat. A la dreta, hi ha una dona mig nua i ajaguda, la Via Flaminia, que li acosta la mà convidant-lo a marxar. A darrera hi ha un arc de triomf de 4 costats, cúbic, representat amb una perspectiva estranya. El tornarem a trobar a l'Adventus (tornada). En tots aquests pannells apareix Marc Aureli amb el seu fill adoptiu Pompeianus, que aquí està representat com una mena d'ombra darrera de l'emperador. Seria el seu alter ego. Vol remarcar el protagonisme del fill adoptiu de l'emperador a les campanyes militars. El 169 s'iniciaren les campanyes contra els bàrbars, aquesta seria la data de la profectio. El relleu té un estil molt clàssic.

      • Adlocutio (adlocució)

      Marc Aureli, amb el cap de Constantí, està dempeus sobre un pedestal. Pompeianus està a darrera d'ell. L'emperador està fent un discurs als soldats que apareixen o de perfil o d'esquena. Té diverses maneres per solucionar l'aparença física dels personatges.

      • Suove taurilia (sacrifici)

      Abans de la campanya, realitza sacrificis de diversos animals: porcs, braus... Trobem Marc Aureli sense el velocapite (vel característic dels sacrificis, que assenyala l'emperador com a Pontifex Maximus), però s'explica ja que el cap fou substituït pel de Constantí.

      • Iustitia o Deditio (clemència)

      Mostra l'emperador assegut, sobre un pedestal, rebent una delegació de soldats romans que porten bàrbars. És una escena dramàtica ja que el bàrbar (representat amb cabells llargs i barba) no es pot aguantar dret i es recolza en el seu fill. Així la derrota i la submissió queden accentuades. Podria ser una escena de justícia o de clemència. A darrera veiem els estendards però no hi ha cap arbre. És rellevant per intuir que l'escena té lloc a Roma i no a Germània, que es representada més endavant amb arbres.

      • Adventus (arribada)

      Trobem el mateix arc cúbic de la Profectio. Marc Aureli arriba al mateix lloc d'on ha partit. Veiem com els motius ens permeten situar l'escena. Marc Aureli és rebut per una amazona, Roma. Al darrera hi ha un militar que seria el déu Mart. Més endarrera hi hauria altra divinitat, que podria ser Tellus, Italia o Felicitas, ja que porta una banya de l'abundància. Entre Mart i Marc Aureli hi ha la figura d'una dona que ha provocat controvèrsia. Podria ser:

      • la Mater Castrorum (Mare dels castells), perquè està al costat de Mart.

      • Faustina, dona de Marc Aureli, que morí després de la victòria a Germània. Així que, quan Marc Aureli tornà a Roma, ella ja era morta i la divinitzà. Seria una evocació, doncs, de Faustina, que accentuaria la seva divinitat.

      A dalt hi ha un personatge femení amb ales, una Victòria. Aquest és l'únic pannell on Marc Aureli apareix acompanyat de divinitats. Significa que els déus estan amb Roma. Recorda obres de la dinastia flàvia i juli-clàudia.

      • Deditio

      Aquest és un dels tres pannells conservats al Palau dels Conservadors. Ja trobem el cap de Marc Aureli, que reconeixem pel cabell arrissat, semblant al que veiem en els retrats de la dinastia antonina, i per la barba frondosa. Al fons hi ha dos arbres. Marc Aureli apareix a cavall, amb Pompeianus i uns soldats. Hi ha uns bàrbars agenollats, aixecant els braços, demanant clemència. És doncs una deditio. L'emperador apareix amb vestimenta militar i un mantell que vola al vent anomenat paludamentum. En origen era de color vermell i només el portaven els emperadors. Els arbres determinen que l'escena té lloc al camp de batalla. El motiu de l'emperador a cavall ja l'havíem trobat, p.ex a:

        • Fris d'un arc de triomf de Trajà, realitzat en època d'Adrià, reaprofitat a l'arc de Constantí. Trajà, a cavall, porta el paludamentum.

        • Estàtua eqüestre de Marc Aureli. Apareix amb el cabell i la barba arrissats. Hi ha una voluntat d'individualitzar el retrat.

      • Triumphus

      Marc Aureli va sobre una quàdriga i una Victòria el corona. Apareix l'arc cúbic que ja havíem trobat. Complementa l'adventus que veiem abans. Un músic toca una trompeta per assenyalar l'entrada triomfal. Tot apunta a què un altre personatge acompanyava a Marc Aureli sobre la quàdriga, ja que la Victòria sembla fer el gest de coronar dos persones. No seria Pompeianus, sinó Commodus, que fou tret del relleu degut a la damnatio memoriae practicada a la seva mort. Altre pannell de Marc Aureli alliberant els presos fa pensar que també hi havia Commodus.

      • Triumphus

      És una altra representació del triomf, on la victòria corona a Marc Aureli. Seria igual a l'entrada triomfal de l'Arc de Titus.

      • Escena de sacrifici

      Marc Aureli apareix com a Pontifex Maximus, acompanyat del Genius Senatus a l'esquerra. El personatge amb el tors nu no és el Genius Populi Romani, sinó un Victimarium, tal com ens indica la destral que porta a la mà. El sacrifici s'està produint davant el temple de la Triada Capitolina, que reconeixem per ser l'únic temple de Roma amb tres portes (cada porta duia a una cel·la diferent). Trobem també un músic, presència habitual de les escenes de sacrifici, i un jovenet que tenia com a tasca ajudar en el sacrifici, un camillus. A més hi ha un sacerdot, que reconeixem pel birret amb punxa, i Pompeianus.

      10.4 La columna de Marc Aureli

      Marc Aureli fou succeït Commodus, que inicià la construcció d'una columna per commemorar les victòries militars del seu pare. Aquesta es realitzà entre 180-192. En origen formava part d'un complex arquitectònic situat al Campus Martius, que incloïa el temple de Marc Aureli, prop de l'ustrinum antoní. Fa 42 metres d'alt i està en un pèssim estat de conservació. Els relleus, però, també són de pitjor qualitat que els de la Columna Trajana. Una escultura de Marc Aureli coronava la columna i fou substituïda per una imatge de Sant Pau durant el Renaixement. Les escenes estan disposades sobre l'espiral ascendent i representen les campanyes militars a Germània. L'estil i les proporcions són totalment diferents a les de la Columna Trajana. No hi trobem el detallisme propi de l'estil la Columna Trajana. Tanmateix a la Columna de Marc Aureli, a part de les escenes de la vida quotidiana de la guerra, apareixen també escenes sobrenaturals. I és que la Columna Trajana parlava de la maquinària militar romana i l'exaltava. Aquí hom també vol accentuar el poder dels déus.

      • El Miracle de la Pluja

      Durant la campanya hi va haver una gran sequera que afectava les tropes, que no rebien prou aigua ni aliments. Després de molt de temps, va aparèixer Jupiter Pluvius, representat aquí com un vell amb els braços estesos i la barba i la roba fent formes ondulades que suggereixen la gran pluja. Els bàrbars es van ennuegar: aquí apareixen estirats, sota l'efecte directe del déu. A l'esquerra, els romans queden fora de l'acció violenta de la pluja, tot i que reben una mica d'aigua, i per això, es cobreixen amb els escuts. Aquest fou un moment clau de la campanya, ja que els ànims van tornar a sorgir en el campament romà i els bàrbars foren sepultats.

      Veiem que la composició és més senzilla que a la Columna Trajana, hi ha un detallisme menor ja que hom resol els plecs de la roba amb incisions simples. Accentua, tanmateix, el dramatisme.

      • Execució de bàrbars

      Els romans tallen el cap a alguns bàrbars, representats amb barba, cabells llargs i pantalons.

      • Arribada d'un missatger a una ciutat

      La ciutat apareix simbolitzada com una muralla d'opus quadratum, de forma convexa. Dins podem veure a Marc Aureli en posició absolutament frontal, cosa que a partir d'ara es farà característic. Fins ara els emperadors acostumaven a ser representats de perfil o de ¾. Marc Aureli està acompanyat dels seus assessors. Arriba un missatger per donar una notícia, que podria ser la captura d'algun general enemic, ja que al costat veiem uns soldats bàrbars retinguts.

      • Batalla

      És una escena caòtica de batalla, seguint un model habitual dels sarcòfags. És una imatge barroca, caracteritzada per l'horror vacui.

      10.5 Commodo

      Commodo no es va preocupar gaire per l'Imperi. De fet fou un emperador nefast, que no va fer la guerra, un home estrany, a qui li agradaven els gladiadors. Quan morí (assassinat el 192) se li practicà la damnatio memoriae, de manera que tots els retrats que conservem d'ell es van fer en vida. A més, moltes obres foren destruïdes. Tanmateix conservem vestigis, com:

      • Bust de Commodo com Hèrcules

      Commodo tenia una gran devoció a Hèrcules, un heroi que era venerat pel poble com un déu. Volia, de fet, ser identificat amb Hèrcules i per això es fa representar aquí amb el tors musculat, cobert amb la pell del lleó i amb la massa i les pomes de les Hespèrides a les mans. Seria una imatge del poder absolut que destaca per la seva extraordinària execució. Cal destacar també el cabell i la barba arrissats, a la manera de Marc Aureli.

      10. 6 Arc de triomf de Septimi Sever

      A la mort de Commodo acaba la dinastia antonina, ja que no nomenà cap successor. Començà així un període d'inestabilitat i enfrontaments continus. Aleshores hom nomenà emperador Pertinax, que dura menys d'un any. Hom decidí donar recolzament a Septimi Sever, nascut a Leptis Magna (Líbia), i governador de Pannònia (província situada entre els Alps i el Danubi). L'exèrcit centreuropeu li donà suport i Septimi Sever sortí cap a Roma, on, mentre el nordafricà viatjava, fou nomenat com emperador Decius Tulianus. Tanmateix, aquest fou destituït a l'arribada de Septimi Sever i així s'inicià la dinastia severa. Va retornar l'estabilitat a l'Imperi, però a partir de Septimi Sever sempre hi van haver problemes de successió.

      Septimi Sever va reprendre l'activitat militar a les fronteres, amb una campanya a Pàrthia, que endegà el 198 i que acabà amb el triomf de Roma. Per aquesta victòria va promoure un arc triomfal a la plaça del for.

      Fou un arc de triomf molt diferent del de Titus o del de Trajà a Benevento, ja que té una composició tripartita. Hom pensa que l'arc de triomf d'August també tenia aquesta composició. En tot cas, a partir d'ara, es farà habitual. Té, doncs, tres obertures, la central més alta i ampla que les que la flanquegen. L'arc està decorat amb columnes exemptes, i no adossades, cosa que afecta els relleus, Darrera de les columnes no hi ha decoració. Els relleus representen batalles a la Pàrthia. Abans els pannells representaven cadascú una escena. Aquí, com a la columna de Marc Aureli, hi ha diverses escenes una sobre l'altra, amb personatges de dimensions reduïdes, a cada pannell.

      La cronologia aproximada seria cap el 203/3. Les campanyes es van desenvolupar entre el 198 i el 201/2. Segons l'historiador romà Herodi, Septimi Sever feu enviar a Roma dibuixos de crònica de la guerra. Aquests dibuixos serien el model d'aquests relleus, que la crítica considera molt pictòrics. Hom distingeix tres tallers diferents:

    • un taller d'estil clàssic, dins la línia grega, que treballà als carcanyols de l'arc central i als pedestals de les columnes.

    • Un taller que treballà als pannells principals. L'estil s'allunya de la tradició grega. El tipus de representació està vinculat a la columna de Marc Aureli. Aquest model tindrà èxit a partir d'ara, quan s'inicia l'Antiguitat tardana.

    • El taller que treballà el fris que va sota els pannells i damunt els arcs laterals. L'estil s'assembla al segon taller.

    • Una inscripció ens parla del motiu per fer l'arc: la commemoració de la Victòria, en honor de Septimi Sever i Caracalla, el seu fill. Els pannells estan força malmesos:

      • Setge d'Edessa

      Mostra una ciutat amb les portes obertes. Els soldats entren i apareix un ariet, que és un tronc de fusta col·locat sobre un carro que servia per trencar les portes de les ciutats. L'ariet apareix en primer terme i es reprodueix en quatre pannells, destacant la seva importància en l'evolució tecnològica de la guerra.

      • Caiguda de Seleuci.

      Apareix també un ariet. Al centre i a vista d'ocell veiem la ciutat, amb la forma convexa de la muralla. Dins hi ha els parts i a fora els romans trenquen les portes amb l'ariet. Mentre alguns parts fugen a cavall i a peu. En un segon registre veiem una escena confosa: el sotmetiment. A dalt hi ha l'entrada triomfal de Septimi Sever a la ciutat.

      25 d'abril

      10.7 Sarcòfags sota les dinasties antonina i severa

      La producció de sarcòfags no és exclusiva d'aquestes dinasties. El que passa és que hi ha més exemples a partir del segle II i en endavant. Les mostres anteriors són poc importants. La indústria romana de sarcòfags va tenir un gran producció, normalment associada a particulars, plebeus i patricis. Entre les temàtiques habituals a partir del segle II hi ha la cacera, que tingué gran difusió al segle III:

      • Sarcòfag amb escena de cacera: Atalanta i Meleagros

      Meleagros, enamorat d'Atalanta, hagué de caçar un porc senglar per tal d'aconseguir-la. Atalanta l'ajudà i aquí apareix per duplicat, darrera i participant en la mort de la bèstia.

      Un altre temà d'èxit fou el tema dionisíac:

      • Sarcòfag amb escena dionisíaca: Dionís i les quatre estacions

      Dionís està sobre una pantera, flanquejat de quatre personificacions de les estacions. L'acompanya un petit home amb potes de boc, Pan. El comitent es volia vincular al culte de Dionís. Les quatre estacions accentuen el cicle de la vida, l'eternitat, el més enllà... L'estil és clàssic, tanmateix no hi ha cap voluntat de marcar la musculatura. Les figures estan despullades i són juvenils. Tot està recobert de personatges, figures petites, despullades.

      També hi ha sarcòfags amb escenes de batalla, que corresponen a l'època de Marc Aureli i de Commodo. L'estil s'acostaria a la columna de Marc Aureli pel caos i l'aglomeració de personatges. Un dels sarcòfags més coneguts és:

      • El sarcòfag Ludovisi. Ca. 250.

      Descobert el 1621 a la vinya Bernusconi, passà a mans dels cardenal Ludovisi. La cronologia de l'obra ha estat proposada a partir del protagonista del relleu, que seria un dels fills de Traianus Decius. Aquest ha estat identificat gràcies a la comparació amb altres representacions (cal destacar doncs el desig d'individualització del rostre). L'escena de batalla està inspirada en la composició de la columna de Marc Aureli. El protagonista va vestit com un militar i porta el paludamentum. El cabell el porta pentinat a la manera dels emperadors de les dinasties juli-clàudia i flàvia. Representa un enfrontament entre militars romans i bàrbars (que reconeixem per la barba i els cabells arrissats). Veiem una expressió de clemència en el rostre del fill de Traianus Decius, que ens recorda als que vam veure ahir.

      11. EL MÓN DE L'ANTIGUITAT TARDANA I L'ÈPOCA DE CONSTANTÍ. El grup dels tretarques; les termes de Dioclecià; la basílica de Magenci; el temple de Ròmul Magenci; l'arc de triomf de Constantí

      El concepte d'Antiguitat tardana és un concepte recent. Fou usat per primer el 1901 per Alois Riegl, qui creà l'expressió. L'hem d'entendre sempre en termes cronològics, ja que fa referència a un període de la història, que s'inicia amb la crisi del món clàssic i el creixement de la importància del Cristianisme, al segle II-III i que acaba, segons alguns al segle V, i segons altres (aquesta és la versió més acceptada, per André Grabar...) al segle VIII.

      11.1 Dioclecià i la Tretarquia. Les lluites per la successió. La diarquia

      Després de Septimi Sever començà la crisi del segle III, caracteritzada per governs curts. El 284 pujà al poder Dioclecià. Aquest tenia la voluntat de fer una renovació completa, pel que fa a política, exèrcit... Com que no podia fer-ho sol, el 286 decidí nomenar un coemperador. Marc Aureli ja havia governant amb Lucius Verus i després molts emperadors havien tingut un company en el poder, com a mesura d'urgència. Tanmateix Dioclecià va ser el primer en fer-ho de manera oficial. A més, a partir d'ara, comença a fer-se la divisió entre Imperi d'Orient i Imperi d'Occident.

      Dioclecià nomenà a Maximianus, que anà a Occident, mentre que Dioclecià restà a Orient. Més tard van decidir incorporar altres dos, com a futurs successors. Els dos emperadors (Dioclecià i Maximià) rebran el títol d'Augustus mentre que els futurs successors s'anomenaran Caesar (fins aquell moment Caesar i Augustus eren títols aplicats als emperadors indistintament). Així doncs, a partir del 293, tindrem dos Caesar: Constancius Clorus a Occident i Galerius a Orient. És la Tretarquia.

      Amb aquest nou sistema de poder, s'instaurà una certa tranquil·litat. Els governants van emprendre la reforma militar i cultural. Suposà una recuperació de la tradició cultural romana, amb tot el seu significat. Els cristians ja tenien en aquesta època una gran importància a tota la Mediterrània (hi havia importants comunitats cristianes a Alexandria, Antioquia...), de manera que el paganisme començà a anar a la baixa. Tanmateix els emperadors van emprendre una persecució implacable dels cristians, just en el moment de la seva expansió.

      Cadascú dels quatre components de la tretarquia (Dioclecià, Maximià; Constancius Clorus i Galerius) van començar a fer propaganda personal, però a la vegada, van promoure la creació d'obres que mostressin la seva unió, com:

      • El Grup dels Tretarques. Ca. 300

      Conservat a la Basílica de San Marco de Venècia, on fou traslladat després de la quarta croada, fou, no obstant, fet a Constantinoble. Té una important càrrega simbòlica, ja que hi apareixen els quatre tretarques. El material de l'escultura és marbre vermell, anomenat pòrfir, originari d'Egipte. És una pedra molt difícil de treballar degut a la seva duresa. Per això els plecs de la roba no són més que traços esquemàtics. Els tretarques van vestits de militars. L'estil està molt allunyat de les proporcions i maneres clàssiques. Hom posa èmfasi en la unió dels quatre governants. En origen sembla que eren dos monòlits (cadascú amb una parella de tretarques) que estaven adossats a dues columnes.

      Els rostres no estan individualitzats. Tanmateix un de cada parella no porta barba, indicant la seva joventut, i, per tant, que seria un dels Caesar. Els que tenen barba serien doncs els Augusti. Els tretarques fan el gest d'abraçar-se, col·locat una mà sobre l'espatlla de l'altre. La intenció era ressaltar la bona sintonia que els unia.

      El 305 Dioclecià abdicà i obligà a Maximià a fer el mateix, de manera que els dos Caesar, Constancius Clorus i Galerius, poguessin pujar al poder en el mateix moment. Així a Occident Constanci quedà com emperador i a Orient, Galeri. Ara aquests havien de nomenar els seus successors, que serien els nous Caesar. Galeri, tanmateix, s'avançà i, assumint l'autoritat com ho havia fet Dioclecià, nomenà dos successors sense consultar Constanci. Aquests dos Caesar foren: Severus, a Occident, i Maximinus, a Orient. La decisió, és clar, creà conflictes:

      • d'una banda, el fill de Maximià (antic Augustus d'Occident), Magenci, va pensar que li corresponia a ell ser l'emperador d'Occident i el 306 s'autonomenà.

      • D'altra banda, Constantí, fill de Constanci (Augustus i antic Caesar d'Occident) també va reclamar els seus drets a ser el nou Caesar.

      El 306 Magenci cridà el seu pare Maximià, amb qui compartí el poder a Itàlia. Mentre, Constanci, l'emperador oficial d'Occident, estava lluitant a Britània, massa ocupat per poder encarregar-se de la situació a la península itàlica. El 307 Constanci va morir. Severus, que havia estat nomenat successor de l'Imperi d'Occident per Galeri, havia mort feia temps, quan havia intentat reclamar els seus drets a Magenci. Així doncs, a Occident només quedaven Maximià i Magenci. Però, en morir Constanci, entrà en acció el seu fill, Constantí, que el 307 mateix es dirigí a Roma, on perdé dos cops contra Magenci.

      Aleshores la situació canvià. El 310 Dioclecià destituí a Maximià com emperador d'Occident i nomenà com Augustus a Licinus. Tanmateix Magenci, fill de Maximià, continuava regnant a Itàlia. El 312 Constantí va intentar per tercer cop derrotar a Magenci a Roma. Fou la batalla del Pont Milvius, en la qual Magenci va morir. Paral·lelament Licinus va vèncer a Galeri a Orient. Així van quedar com emperadors Licinus i Constantí. Enlloc de tretarquia, tornem a trobar una diarquia.

      El 313 Licinus i Constantí es van reunir i redactar l'Edicte de Milà, també anomenat Edicte de la Tolerància, pel qual hom legalitzà el cristianisme. Segons narra la llegenda, abans de la batalla del pont Milvio, Constantí en somnis va veure una creu i una veu li digué “Sota aquest signe venceràs”. La creu fou usada com estendard i, efectivament, com ja sabem, Constantí va vèncer. L'emperador Constantí, aleshores, s'hauria convertit al Cristianisme. En tot cas sabem que la seva fe es va enfortir a partir del 320, quan començà a mostrar-se molt favorable a la religió cristiana. A la vegada, Licinus esdevenia cada cop més anticristià. Això portà a un enfrontament entre Constantí i Licinus, que morí el 324, quedant Constantí com únic governant a l'Imperi.

      11.2 Les termes de Dioclecià

      En època de l'emperador Aurelianus (270-275) la zona suburbana de Roma fou envoltada per una muralla, degut al temor davant les incursions bàrbares i a les lluites internes.

      Les termes de Dioclecià segueixen la tradicions de les termes anteriors (les de Titus, Trajà, Caracal·la). Foren encarregades, tal com podem llegir en una inscripció, per Maximianus (el 298) en honor de Dioclecià, que era emperador a Orient. Del conjunt en queda ben poc degut a la reforma empresa per Michelangelo el 1561.

      Les termes estaven formades bàsicament per tres sales: el caldarium, el tepidarium i el frigidarium. En aquesta sala precisament fou on es construí Santa Maria degli Angeli. És un espai rectangular, adossat a l'espai circular del tepidarium. Estaria cobert amb volta d'opus caementicium, revestida de maó i de marbre. A les termes també hi havia una natatio, una piscina per nedar.

      11.3 Basílica Nova, Basílica de Magenci o Basílica de Constantí

      Encarregada per Magenci el 306 (o 308?), quan aquest aconseguí el poder a la ciutat, fou finançada per Constantí en el seu acabament. Fa 80 metres de llarg i 25 metres d'amplada, i 35 metres d'alt. Només en queden unes poques restes. La seva funció no era religiosa.

      Situada al cantó oriental del for, en origen, s'orientava d'oest a est. L'entrada estava a orient, on hi havia una triple porta, amb tres arcades que encara veiem. Previ a la porta hi havia un atri amb arcades que servia de vestíbul. La basílica tenia una nau amb un gran absis al final, a occident. A la mort de Magenci, Constantí canvià l'orientació, que passà a ser sud-nord. Feu col·locar al sud una porta de manera que s'hi accedís per la Via Sacra. La nova porta estava precedida per quatre columnes de porfiri, de les quals en conservem la base, i una escala que salvava el desnivell amb la via Sacra. Feu obrir un nou absis al nord, que era el primer que hom podia veure en entrar a la basílica.

      Dins la basílica, estaven disposats grans columnes de marbre (de 14.5 m d'alçada) que sostenien la nau central, coberta amb tres voltes d'aresta, decorades amb cassetons. De les columnes, se'n conserva una, situada a la piazza Santa Maria Maggiore. Hi havia dues naus laterals més petites, cobertes amb voltes de canó transervals (perpendiculars a la central) d'opus caementicium i revestiment de maó. Conservem encara una de les naus laterals. Aquesta fou la darrera gran construcció roman que usà l'opus caementicium. A fora hi havia arcs de descàrrega com al Panteó. Com que la nau central era més elevada, s'hi obrien finestrals. També hi havia finestres a les naus laterals.

      8 de maig

      El nou absis de Constantí, situat al cantó nord, estava ornat amb nou fornícules dins de les quals hi havia disposada escultures de mida natural de diversa temàtica. Mentre, a l'absis occidental, fet sota Magenci, hi havia una escultura colossal de Constantí, del tipus acròlit (que combina materials). Aquest esquema era habitual i ja havia estat usat en època grega. Aquí les mans, el cap i els peus eren de marbre i la resta de bronze daurat. El cap, que es conserva al Museu dels Conservadors de Roma, fa 2.60 m del cabell a la base del coll.

      11.4 Temple de Romulus Magencius o dels Penates.

      Situat al costat occidental de la Basílica de Magenci, fou construït durant el curt govern de Magenci (306-312). En aquest període s'havia desenvolupat una important activitat constructiva: hom havia fet la basílica de Magenci, unes termes, un circ, un palau a la Via Appia, altra basílica... Al for se li atribueix aquest temple, dedicat, segons la tradició, al seu fill divinitzat: Ròmul Magenci. Algunes teories, però, ho posen en dubte i proposen que estaria dedicat als Penates, els esperits del rebost que, junt amb els Lares, vetllaven per la protecció de la llar. Sembla que, segons algunes fonts escrites, en la zona on va ser construïda la Basílica de Magenci hi havia hagut un temple dedicat als Penates que va haver de ser destruït. Així resultaria versemblant que hom hagués decidit construir un nou temple dedicat als Penates, al costat d'on havia estat l'original.

      La planta del temple és circular, és doncs un tolos. Aquesta mena de temple era ja característica en època grega. Tanmateix aquest és peculiar, perquè no està envoltat de columnes, cosa estranya. Està fet íntegrament de maó i precedit a l'entrada amb una porta on hi apareixen materials nobles: columnes de pòrfir portat d'Egipte, combinades amb un entaulament, uns capitells i unes bases de travertí, i la porta de bronze. És excepcional la conservació de la porta original de bronze, però potser es deuria al posterior ús com església del temple (en el segle VI, el temple s'integrà en l'església de Sant Cosme i Sant Damià, passant a ser l'atri d'aquest edifici). En qualsevol cas, aquesta combinació de materials crea un cromatisme interessant i accentua la teatralitat de l'entrada, remarcada també pels dos braços que sobresurten a la façana. En aquests braços hi ha, a més, dos nínxols, a banda i banda, on hi havia escultures. D'altra banda, flanquejant l'estructura centralitzada del temple, hi havia dues estructures longitudinals, formades per una nau acabada amb absis. En aquests àmbits s'hi haurien guardat imatges dels Penates.

      11.5 Arc de triomf de Constantí

      Fou construït entre el 312 i el 315, en motiu de:

      • la victòria sobre Magenci al pont Milvius el 312, que seria la data postquem.

      • La celebració dels primers deu anys de govern oficial de Constantí: 315, data antequem. Recordem que molt abans de poder exercir el poder, Constantí ja havia estat nomenat oficialment emperador.

      L'ànima de l'arc estava feta de maçoneria (calç, sorra i pedres, que formen una pasta la qual solidifica dins d'encofrats) recoberta de blocs de marbre. L'arc està situat a l'inici de la Via Triumphalis, un carrer perpendicular a la Via Sacra. Commemorava també la diarquia formada per Constantí i Licinius.

      Quant a la decoració, la majoria d'elements són reaprofitats d'altres monuments. Això ens permet parlar de Reimpiego o Spolia (expoliació). Fins a aquella època, havia estat habitual reaprofitar elements d'un edifici que era destruït, sempre amb l'objectiu de restaurar o embellir. Però a partir de final del segle III, i des de Dioclecià, aquesta pràctica canvià de sentit: el desmantellament d'obres antigues i la reutilització dels seus elements simbolitzava el poder. Les raons que hom tenia era l'adminaració per la cultura clàssica. Els elements expoliats en aquest arc són:

      • vuit medallons que decoren l'àtic, quatre a davant i quatre a darrera, que pertanyien a l'arc de Marc Aureli (161-180).

      • Vuit medallons, quatre a cada cara, o tondi d'un arc de triomf de l'època d'Adrià (117-138). Mostren escenes de cacera i de sacrificis protagonitzades per Adrià, tot i que el seu cap ha estat substituït pel de Constantí.

      • Dos relleus a la banda interior de l'arc i dos relleus als cantons laterals de l'àtic, que formarien part del gran fris de Trajà (97-117), el qual, a la vegada, podria haver pertangut a un arc de triomf realitzat en època d'Adrià.

      • Vuit escultures exemptes representant a dacis situades a l'àtic, coronat les columnes, que serien d'època de Trajà.

      Aquesta expoliació respondria, doncs, a la voluntat de recollir i recuperar l'essència del govern d'aquests emperadors (Trajà, Adrià i Marc Aureli). D'època de Constantí, per la seva banda, hi ha altres elements, com:

      • els carcanyols de l'arc central on estan representades Victòries (dones alades).

      • Els carcanyols dels arcs laterals, on hi ha personificacions de rius.

      • Els sòcols de les columnes, on hi ha representades més Victòries i soldats romans acompanyats de bàrbars que han estat fets pressoners.

      • El fris que recorre les bandes principals i els cantons laterals de l'arc, a l'alçada dels arcs laterals.

      • Dos medallons situats als laterals de l'arc, que segueixen el mateix esquema que els medallons d'Adrià, però amb una temàtica diferent.

      La col·locació d'un fris en un arc triomfal era habitual, com ja vèiem a l'arc de Benevento o a l'arc de Titus, però s'havia iniciat amb arcs d'una sola obertura i de columnes adossades. Aquest esquema d'arc de triomf tripartit amb columnes exemptes havia aparegut durant Septimi Sever i no permetia fer un fris continu, degut a les columnes exemptes. Aquí el fris està dividit en sis fragments: dos a cada cara principal i un a cada lateral. En els arcs de Titus o de Trajà, trobàvem escenes de triomf, aquí, en canvi, tenim que cada fragment representa una escena diferent. La història narra el procés bèlic on Constantí venç a Magenci, des de l'inici de les hostilitats fins a la victòria. Al primer fragment trobem la partida de les tropes de Constantí des de Milà, ciutat que li donava suport.

      • Fris 2: Arribada de les tropes a Verona i setge de la ciutat

      Al segon fragment del fris, veiem les tropes avançar cap a Verona, representada com una ciutat emmurallada, a la dreta. L'esquema de la ciutat és molt diferent d'altres ciutats que vèiem en les columnes de Trajà i Marc Aureli. Està defensada per cinc torres, dins els soldats es defensen amb les seves armes (escuts, llances, espases) o bé llençant pedres. A l'esquerra hi ha l'avenç de les tropes de Constantí, acompanyades d'una Victòria que vola, i encapçalades per l'emperador: una figura de dimensions lleugerament més grans, ocupant tota l'alçada del registre. Hi ha una voluntat de marcar les diferències jeràrquiques, que es convertirà en una característica del període tardoantic.

      • Fris 3: La Victòria al pont Milvius

      El tercer fragment, sembla una sanefa, un tapis abstracte. En el caos, aconseguim distingir dos registres. A baix, al Tíber, representat per una sèrie de línies ondulades, s'estan ofegant els soldats de Magenci. Al registre superior, les tropes de Constantí vencen el partidaris de Magenci. El quart fragment representava l'entrada triomfal de Constantí a Roma, però és més interessant el cinquè:

      • Fris 5: Oratio de Constantí adreçada al pobla de Roma

      És un discrus que Constantí dirigí al poble, després del triomf, un discurs de proclamació on exposà el seu programa de govern. Aquest fet va tenir lloc a la plaça del fòrum: veiem la rostra sobre la qual es feien aquests discursos, que apareix representada amb detalls com la barana feta amb maons entrecreuats. A l'esquerra de Constantí, situat al centre, i que ha perdut el cap, hi ha una successió de quatre arcades amb columnes, que representarien el pòrtic de la Basílica Júlia, i un arc de triomf d'una obertura, que estava dedicat a Tiberi i situat prop de la Rostra i que ha desparegut. A la dreta de Constantí, veiem un arc de triomf tripartit, el de Septimi Sever. Darrera de la rostra cinc columnes coronades per escultures de déus representen el Monument de les Decennalia, aixecat per commemorar els deu anys de govern de Constantí. Així, tots aquests detalls, especifiquen l'indret on va tenir lloc la oratio.

      Constantí i els senadors estan sobre la rostra, i el poble se situa a baix. Distingim poble i senadors per la vestimenta: els senadors porten la toga i la túnica, que els cobreixen fins als turmells, mentre que la gent del poble es vesteix amb una túnica fins als genolls. Veiem que la oratio s'adreça als poderosos i al poble. A més, el relleu posa de manifest la celebració dels deu anys de govern de Constantí, sense preocupar-se del fet que, quan la oratio va tenir lloc, encara no devia estar construït el monument de les Decennalia.

      • Fris 6: Congiarium

      En un estil desproporcionat, amb els plecs plans, comparant-lo amb l'estil dels tondi de Marc Aureli, veiem el repartimentdels béns. Constantí reparteix diners entre els senadors, als quals premia pel seu recolzament, per la legitimització. Constantí està sobre un pedestal i li falta el cap. Porta una banda (comtabulatio) i deixa caure monedes que un senador recull en un sobre. A banda i banda, la multitud rep diners de senadors situats en unes galeries sobre d'ells. El poble aixeca el cap.

      Era habitual en l'època romana la combinació de l'estil clàssic, tal com el veiem en els tondi d'Adrià, i un altre estil, més propi de l'Antiguitat Tardana. En la línia d'aquest segon estil trobem els dos tondi laterals fets sota Constantí:

      • Personificació del Sol. Tondo est

      Constantí era molt devot del Sol, que apareix en altres obres com un alterego de l'emperador. Aquí, representaria l'emperador Constantí. És un personatge, que porta un vestit cenyit a la cintura, que condueix una quàdrida guiada per Cupido, que duu una torxa encesa. El carro està emergint de les aigües, on trobem una personificació d'Oceanus.

      • Personificació de la Lluna. Tondo oest

      Una dona, vestida com l'anterior, va en una quàdriga que s'enfonsa al mar. Aquests tondi marquen l'inici i la fi del dia.

      9 de maig

      12. EL PRIMER ART CRISTIÀ. Els tituli o domus ecclesia; les catacumbes i la pintura mural; l'escultura sarcòfags

      Quan parlem d'art paleocristià ens referiem a les manifestacions artístiques i arquitectòniques desenvolupades pels primers cristians. Paleocristià no és cap etiqueta estilística, sinó que fa referència a una cronologia determinada. Aquestes manifestacions de l'art paleocristià comencen a produir-se el 200, més de cent cinquanta anys després de la mort de Crist. Això s'explica perquè les comunitats cristianes aleshores eren reduïdes. De fet, el cristianisme era tan sols una secta del Judaïsme. A més, fins el 200 les pràctiques rituals s'havien desenvolupat en la clandestinitat, ja que estaven prohibides. Recordem que els cristians havien patit persecucions des de l'època de Neró. Cal dir, també, que el Cristianisme, com a derivació de la religió hebrea, es caracteritzava, en el seu inici, per l'aniconisme.

      A partir del 200 la situació canvià degut a l'època de tolerància envers el cristianisme promoguda per la dinastia severa. Això afavorí el sorgiment de pràctiques pictòriques i escultòriques amb una ideologia molt diferent del que hem vist fins ara. L'art romà havia estat un art de propaganda, de prestigi. Els cristians, en canvi, usaran les formes artístiques per difondre la seva religió. El resultat serà un art de caràcter simbòlic. Veurem com pren molts elements de la tradició pagana i l'adapta a la seva religió, canviant el tema.

      A final del segle III, dins la política de defensa de la unitat nacional, Dioclecià inicià una cruenta persecució dels cristians, una de les pitjors. Aquest període finalitzà el 313, amb l'Edicte de Milà, sota Constantí, que proclamà la tolerància envers tots els cultes. El cristianisme, però, no es convertí en la religió oficial de l'Imperi fins al govern de Teodosi (379-395), qui també oficialitzà la divisió de l'Imperi ja que deixà al seu fill Arcadi l'Imperi Occidental i al seu fill Honori l'Oriental. Tanmateix, Constantí no només legalitzà el cristianisme, sinó que també aportà el finançament de l'estat per la construcció de les grans basíliques, com veurem més endavant.

      12.1 Tituli i domus ecclesia

      Des de la mort de Crist, s'havien format petites comunitats que es reunien en el que hom anomenava tituli (titulus, -i) a Roma i domus ecclesiae o domus ecclesia, a tot l'Imperi. Eren cases particulars on s'habilitaven espais per celebrar la litúrgia. En tenim constància a partir del segle II. Dins de les cases, l'ecclesia era el lloc on feien les pregàries i llegien les escriptures. Uns rituals que tenien molta importància eren els relacionats amb el menjar. Entre els àpats litúrgics, els dos més rellevants eren:

      • els agapai, mot grec que designa els àpats oferts als pobres pels cristians com a símbol d'altruisme.

      • Els refrigeria, mot llatí que designa els convits celebrats en motiu de la defunció d'algun cristià.

      12.2 Les catacumbes i la pintura paleocristiana

      En el Cristianisme, la salvació de l'ànima i la mort són molt importants, això explica la relevància que tenien els cementiris pels primers cristians. Aquests van construir les famoses catacumbes, cementiris subterranis i llocs de trobada per celebrar la litúrgia i estar prop dels morts. En contra del que hom pensa, no eren llocs per amagar-se durant les persecucions, tot i que, segurament, foren usades puntualment com amagatall.

      Els cristians tenien dues menes de cementiris, els subterranis (catacumbes) i els que estaven a la superfície. Aquests segons eren més cars. El nom de catacumbes deriva del nom d'un cementiri subterrani on es veneraven les restes de Sant Pere, a Roma. En trobem a Roma i al Nord d'Àfrica, Siracusa, Nàpols... La seva construcció depenia, és clar, de les característiques geològiques del lloc. El sòl de Roma era de tuf i, per tant, fàcilment excavable, cosa que oferia la possibilitat de construir les catacumbes amb un cost baix. Per això trobem a Roma més de 100 km de galeries subterrànies.

      Com que els romans tenien prohibit enterrar dins dels murs de les ciutats, les catacumbes sempre estan a fora, prop de les vies de comunicació. Eren llocs coneguts per les autoritats, que els toleraven. A Roma hi ha la catacumba de San Calisto, la de Sant Sebastià, la de Domitila, la de Priscil·la, etc. Els noms deriven:

      • del sant que hi és enterrat, p.ex. la catamcumba Martinel?

      • Del carrer on es situaven, p.ex. la catacumba de Via Latina.

      • Del nom del propietari dels terrenys on es va excavar la catacumba: catacumba de Priscil·la.

      • Del nomde l'arqueòleg que va realitzar l'excavació.

      Les catacumbes estaven organitzades en sèries de galeries que es creuaven, en corredors. A les parets hi havia excavats nínxols (loculus, -i) on es posaven les despulles del difunt. Els nínxols oberts amb un arc de mig punt són coneguts com arcosoli. Hi havia habitacions annexes als passadissos, anomenades cubiculi (cubiculum, -i), on s'hi enteraven famílies senceres. Aquest espai separat comportava una categoria social més alta.

      A les catacumbes es desenvolupà la primera pintura cristiana. De fet les mostres més antigues de pintura cristiana curiosament estan a Síria, en una domus ecclesiae conservada en prou bon estat:

      • Domus ecclesiae de Dura Europos. Pintures del baptisteri

      Tanmateix, el volum més important de pintura cristiana està a les catacumbes. El moment d'esplendor de les catacumbes va des del segle III fins al 313, en el període de la clandestinitat. A partir de la tolerància, hom continuà usant les catacumbes, ja que hi estaven enterrats els màrtirs. En aquella època, Roma va esdevenir un centre de pelegrinatge. El desplegament d'imatges en les catacumbes és interessant, però de menor qualitat que la pintura romana. Des del punt de vista simbòlic i conceptual les pintures són molt rellevants. Les seves característiques són:

      • normalment és pintura al fresc, de gran intensitat cromàtica. La combinació de colors més habitual és el vermell i el verd.

      • Les escenes normalment estan emmarcades per elements geomètrics i inclouen pocs personatges. Són representacions molt sintètiques.

      • L'estil és poc detallista, molt sumari, quasi impressionista.

      La síntesi de les escenes es deu al bon coneixement que tenien aquests primers cristians de les Escriptures. Això els permetia identificar les escenes amb dos o tres trets. Aquests cristians estaven més interessats pel contingut i ignoraven el que és purament anecdòtic. A més, la poc llum que hi havia en les catacumbes i el fet que aquestes pintures no estaven pensades per la difussió pública, sinó pel propi aprenentatge, expliquen aquest sintetisme.

      Els cristians van assimilar molts temes pagans, apropiant-se'ls i dotant-los d'un nou significat. És un llenguatge críptic, codificat. Visualment continuen la tradició romana, de manera que els romans, sense conèixer el significat cristià, no hi veien res de nou. P.ex.:

      • el peix significava Jesucrist, degut a la paraula grega Ictios (IC, o sigui Iesus Christus).

      • El bon pastor també fou un tema força usat. En els sarcòfags pagans la presència del pastor és constant, sobretot en escenes bucòliques. Pels cristians, però, aquest paisatge bucòlic evocarà el Paradís i el pastor seria el Bon Pastor, Crist.

      • Una figura amb el braços aixecats significava la Pietas pels romans. Aquest model pagà fou incorporat pels cristians. Així el trobem en la catacumba de Priscil·la, en la cubícula de la Velatio: la Dona velata.

      Van aparèixer, però, també molts temes ja pròpiament cristians. Els de major èxit es relacionaven amb la salvació. Hi ha e ltema dels tres jueus a la foguera, Jonàs i la balena, Daniel a la cova dels lleons, la resurrecció de Llàtzer ... Prenien indistintament temes de l'Antic i del Nou Testament, encara que poc a poc van començar a separar-los. Altre tema important és Crist com a filòsof i sobretot els temes relacionats amb l'Eucaristia:

      • peix i el pa, lligats al Miracle dels peixos i el pa. El pa fa referència a l'Eucaristia i el peix a Crist.

      • Un banquet, que no seria, però, el Sant Sopar. Podria ser una refrigeria.

      • Bibliografia: ANDRÉ GRABAR. Las vías de la creación de la iconografia cristiana. Madrid, Alianza, 1985 (1979).

      12.3 L'escultura paleocristiana

      En escultura, repetien els temes iconogràfics usats en pintura. En principi els cristians no tenien gust per l'escultura, que és un art més lligat a la matèria. Poc a poc, van aparèixer escultures exemptes. Per això, la producció escultòrica té una datació diferent.

      • Bon pastor. Entre el segle II i el segle IV

      Té les mateixes característiques que l'escultura romana.

      • Crist com a filòsof

      Continua la tradició clàssica de representar filòsofs. És una representació que mostra un Crist jove, imberbe, amb el cabell arrissat.

      • Cap conservat a Viena. Segle V

      És un tipus d'escultura allunyada de llenguatge clàssic, una representació més abstracta i expressionista. El cap està deformat, allargat, allunyant-se del realisme tradicional a l'escultura romana. Importa l'expressió i no tant representar la imatge el més pròxim possible a la Realitat.

      15 de maig

      12.4 Sarcòfags paleocristians

      La producció escultòrica més interessant se centra en els sarcòfags. Seguint la tradició romana, estaven fets per contenir les despulles de gent adinerada. Hi havia una important producció seriada de sarcòfags, gairebé industrial. Habitualment apareix una imatge del difunt o difuns dins un cercle o petxina (clipeu), de manera que quedaven personalitzats. La imatge del difunt dins del cercle o la petxina s'anomena Imago Clipeata. Hom esculpia tot el sarcòfag amb decoració variada a excepció del cercle o clipeu. Quan algú comprava l'objecte, hom hi esculpia la imatge del difunt. Els centres d'aquest producció seriada més importants són: Roma, Arles (Provença) i Nord d'Àfrica. Aquests tres focus concentren gairebé tota la producció de sarcòfags, encara que hi havia altres focus menys importants.

      Pocs sarcòfags estan datats, ja que no hi sol haver cap element fiable que permeti situar-los cronològicament. Normalment hom accepta que estan realitzats a partir del 313. Pel que fa a la iconografia, segueix la línia que vèiem en la pintura. Els cristians van incorporar temes de tradició pagana:

      - com paisatges bucòlics:

      • Sarcòfag romà. Ariadna

      Ariadna apareix estesa, relaxada, enmig d'un paisatge on uns putti fan la verema. El tema és de tradició dionisiaca.

      • Sarcòfag dels tres pastors

      Tota la superfície d'aquest sarcòfag està recoberta de vinyes, on uns angelets (putti amb ales) recullen raïm, un d'ells muny una ovella... Hi ha tres pastors, un al centre i dos als extrems. La iconografia i la plàstica són iguals als sarcòfags pagans, però el tema ja no fa referència a Dionís, sinó que aquest paisatge bucòlic ens parla del Paradís i els pastors representen al Bon Pastor, símbol cristològic.

      - Molts dels sarcòfags tenen una decoració simple. Això també estava en la tradició romana, que fou perpetuada pel Cristianisme. Normalment apareixen imatges en relleu als extrems i al centre bandes ondulades (estrigils) amb una petita imatge evocant el difunt. És una decoració molt econòmica, que tingué gran èxit al segles I i II i que encara trobem al segle V. Amb el Cristianisme, l'únic que canvia són les imatges que flanquegen els estrigils: podrien ser bons pastors, etc.

      - Alguns sarcòfags tenen una temàtica de caça. En època romana el tema de la cacera de l'emperador havia estat força usat, però els cristians l'usen amb el significat de Crist caçador d'ànimes. En altres ocasions Crist apareix com un emperador, ja que és l'emperador de la religió cristiana:

      • Sarcòfag amb la Traditio legis

      Un Crist imberbe, plàstica inspirada en el model dels emperadors romans, d'eterna juventud, apareix al centre, donant a Sant Pere un rotlle, la llei. Associat hi ha el tema de Crist filòsof, ja que no només transmet lla llei, sinó que també aixeca el braç com si donés una lliçó. Està ensenyant la única cosa veritable: la llei.

      - En alguns sarcòfags hi ha representades escenes musicals, on Jesus s'identifica amb Orfeu.

      - El temes de salvació també tenien gran importància. De fet, són els que tenen més èxit perquè la religió cristiana gira entorn a la salvació. A més, tenen predilecció per les escenes de l'Antic Testament perquè prefiguren el Nou Testament. Temes de salvació són: Daniel i els lleons, els Tres Jueus a la foguera, la Resurrecció de Llàtzer...

      • Sarcòfag amb Jonas i la balena. Segle IV. Santa Maria Antiqua, Roma.

      Aquest tema de salvació, permetia, a més, reproduir monstres marins i el viatge per mar que simbolitza l'eternitat. Aquí veiem Jonàs, en una postura d'origen clàssic, que ens recordaria a l'Ariadna del primer sarcòfag que hem vist. Acaba de ser expulsat de la balena i descansa a la platja. Ja està salvat.

      • El repòs d'Endimió. Sarcòfag del segle II.

      Trobem a Endimió en la mateixa postura que Jonàs. Podria ser el model que va permetre resoldre el sarcòfag de Jonàs.

      - També tenien èxit les escenes que representaven algun dels deu sagraments, es especial el de l'Eucaristia. I és que la participació en els sagraments porta a la Salvació de l'ànima. Com que els sarcòfags duen al més enllà, el tema dels sagraments hi és adequat. Sovint l'Eucaristia apareix identificada amb el tema dels pans i els peixos. El Baptisme també és molt reproduït.

      Des del 313 s'incorporen nous temes inspirats en les escriptures. Ja no calia un llenguatge ambivalent i a partir d'ara triomfen els temes basats en l'Antic i el Nou Testament. Normalment els sarcòfags tendiran a desenvolupar-se en dos registres, centrats per la imago clipeata. Tanmateix continuarem trobant sarcòfags sense registres. Cal recordar que els millors sarcòfags sempre pertanyen amb gent amb una bona capacitat adquisitiva:

      • Sarcòfag dels Dos Germans. Ca. 359. Museu Laterà de Roma

      Al centre hi ha la imago clipeata amb els dos difunts, vestits com nobles romans. Un porta un rotlle, potser era un filòsof o poeta. Als costats trobem diverses escenes, situades en dos registres, sense cap continuïtat cronològica. Hom barreja l'Antic i el Nou Testament. Així, al registre superior, a l'esquerra tenim la Resurrecció de Llàtzer, on veiem un temple amb la porta oberta que seria el sepulcre i una dona implorant a Crist. A continuació hi ha Moisés que rep les taules de la llei de la mà de Déu (Dextera Domini). A la dreta del clipeu, hi ha el sacrifici d'Isaac on torna a aparèixer la Dextera Domini aturant el braç (perdut) d'Abraham. Les figures són clàssiques, d'aspecte romà. A l'extrem dret del primer registre hi ha Pilatus, al qual li porten la gerra i el cubell perquè es renti les mans. Al registre inferior, sota el clipeu, hi ha Daniel amb els lleons, etc. L'objectiu és reproduir paradigmes de Salvació (Daniel), o temes de la Intercessió divina (Moisés, Abraham) o de la Passió (Pilatus).

      • Sarcòfag de Junius Bassus. Data inscrita 359

      Junius Bassus era un alt dignatari vinculat al món de l'església que va encarregar el sarcòfag en la data inscrita. Aquest sarcòfag permet datar també l'anterior. Alguns crítics han considerat que caldria anar amb compte amb la data inscrita. Per ells, aquest estil de figures ben proporcionades i clàssiques, tan semblant a l'anterior sarcòfag, és propi dels segle I al III, però no del IV. O sigui que aquests historiadors avançarien l'execució a aquest període i proposen que la data s'hauria afegit posteriorment perquè Junius Bassus decidí reutilitzar el sarcòfag.

      A partir d'aquest sarcòfag sorgeix la tendència a ordenar les escenes, a individualitzar-les mitjançant la recreació d'arquitectures (tabernacles o columnes) o arbres (com a la Columna Trajana), que determinen registres. Tanmateix cal dir que continuarem trobant sarcòfags sense aquests elements.

      Aquí les figures són d'un molt alt relleu, gairebé exemptes. L'execució és de gran qualitat i els detalls estan ben cuidats. En altres sarcòfags hi ha més atenció pel concepte i no tant pel detall.

      Al centre, a dalt, hi ha Jesus imberbe assegut sobre un tron que aguanta sobre les espatlles un home, símbol del Cosmos. Així és la imatge de Crist rei de tot l'Univers. Està acompanyat per Pere i Pau. Aquesta composició de tres personatges serà el model de la resta d'imatges del sarcòfag. Pere, a la dreta, porta un rotlle. Al registre inferior, al centre, trobem a Jesus sobre un ruc, vestit com un emperador. Seria l'entrada triomfal de Jesus a Jerusalem, on és rebut per un nen amb una palma i un nen que posa una catifa. Així trobem la Traditio Legis i l'Entrada a Jerusalem com dos temes que parlen de Crist emperador. L'entrada triomfal no era, però, un tema habitual. Fou incorporat de la iconografia romana.

      En un altre panell hi ha el pecat original, amb Adam i Eva, i un arbre que pren el lloc del tercer personatge que mancaria a la composició. En general trobem el desig de mantenir els tres personatges com a regla de les escenes. Per això a l'escena de Daniel (que apareix vestit com un alt dignatari) al fossar dels lleons, hi ha dos personatges, que serien una llicència de l'artista. A l'esquerra de la Traditio Legis hi ha el Prendiment de Pere i a la dreta el de Jesus, que apareix imberbe i juvenil, mentre que Pere és gran. A l'extrem esquerre hi ha el Sacrifici d'Isaac i a la dreta Pilat rentant-se les mans. Al registre inferior, trobem, a l'extrem dret el prendiment de Pau i a l'esquerre la Història de Job.

      • Sarcòfag de Claudianus. Segle IV

      Hi ha un canvi d'estil, ja que aquí el relleu és molt pla i els plecs són incisions. La iconografia és característica. Trobem a l'esquerra Pere al calabós fent brollar l'aigua de la roca. Després hi ha el prendiment de Pere, agafat per dos soldats amb barret. Al centre trobem un miracle de Jesus: amb un bastó toca unes tines, serien les noces de Canaà. Al costat hi ha una orant que seria la difunta. A continuació trobem Jesus en el miracle dels pans i els peixos i tot seguit a Jesus curant un cec, de mida reduïda, potser perquè representaria un nen o potser per motius jeràrquics. Al costat Jesus apareix com a filòsof, aixecant la mà. I finalment trobem la Resurrecció de Llàtzer: Crist, junt a un temple on hi ha un mort emortellat. Tot està en un únic registre, les escenes no segueixen cap ordre cronològic. La tapa està decorada, cosa poc habitual. Normalment els sarcòfags s'esculpien només per una cara perquè anaven encastats en els nínxols. Hi ha casos, tanmateix, que apareixen decorats pels quatre cantons.

      13. ARQUITECTURA CRISTIANA. La basílica de l'Anàstasi; la basílica de la Nativitat; basíliques romanes; el mausoleu de Constància

      • Bibliografia: RICHARD KRAUTHEIMER. Arquitectura paleocristiana y bizantina. Cátedra, Madrid, 1988 (1965).

      • RICHARD KRAUTHEIMER. Tre capitali cristiane: Topografie e politica. Einaudi, Torí, 1987 (1983).

      13.1 Arquitectura cristiana al segle IV

      Alhora d'estudiar l'arquitectura cristiana tenim principalment tres problemes:

      • en tenim poques restes perquè molts edificis s'han perdut.

      • Quan conservem els edificis, aquests ens han arribat molt modificats. Aquest és el cas de San Giovanni in Laterano.

      • A més, quan els edificis ens han arribat i el seu estat de conservació és acceptable, no acostumem a tenir documents que ens permetin fer-ne un estudi precís.

      L'arquitectura genuïnament cristiana es desenvolupa a partir del 313. Abans els cristians es reunien en cases particulars (tituli o domus ecclesia). A partir de la tolerància, aquesta arquitectura domèstica cristiana, però, no permetia satisfer totes les activitats, degut sobretot al creixement del nombre d'adeptes. Calien, doncs, edificis més grans. Així passem a una arquitectura monumental que pren com a model la basílica pagana romana.

      • Domus Ecclesia de Dura Europos

      En la sala habilitada com a baptisteri trobem les famoses pintures. Aquestes domus ecclesiae eren cases de nobles, arquitectura privada i civil, sense cap característica especial. El menjador era una cambra fonamental per la importància dels àpats en la litúrgia. Aquest model fou vàlid en un primer moment, quan les comunitats cristianes eren reduïdes, degut a la clandestinitat.

      16 de maig

      A partir del 313, amb l'increment de fidels, sorgeix l'exigència d'un nou lloc de reunió. Llavors hom va recòrrer a un tipus d'arquitectura ja coneguda: la basílica. Entre els romans n'hi havia de diferent tipus: basíliques palatines, on l'emperador rebia audiències; basíliques mercat; basíliques militars, etc. El mot basílica prové del mot grec basileus (rei), és doncs l'espai pel rei. Els cristians el van usar per la necessitat d'un espai més gran. I com que era un espai adreçat al monarca, també era vàlid, ja que s'adreçaria a Crist, com a rei.

      En origen la basílica era una sala longitudinal que podia tenir o no columnes al voltant. Les més complicades són cel·les tancades, envoltades per successions de columnes, com la basílica Iulia o la basílica Aemilia. La més gran, la basílica Úlpia, era una gran cel·la amb diverses naus que l'envoltaven completament. Una de les més complexes seria la basílica de Magenci, que ja vam estudiar.

      Aquest és el model que els cristians van incorporar al seu repertori. Constantí que no era oficialment cristià, va promoure la nova religió amb intervencions rellevants, sobretot a Terra Santa.

      13.2 Basílica de l'Anàstasi o de la Resurrecció o del Sant Sepulcre o del Gòlgota, a Jerusalem.

      La basílica està construïda per commemorar el lloc on, segons la tradició, fou martiritzat i enterrat Jesús. Així doncs, té unadoble funció. L'edifici construït per commemorar el lloc on un sant havia estat martiritzat rep el nom de martyrium (martyrium, -a). Aquest martyrium és una estructura molt complicada.

      Comporta una basílica amb una nau longitudinal i dues laterals a cada banda. L'absis semicircular està a orient. Aquesta fòrmula esdevindrà canònica. És una interpretació metafòrica del camí de salvació, que va des de la porta d'entrada fins a l'absis. Hi ha, doncs, una reinterpretació del model pagà. Davant la porta hi havia un atri, un pati porticat que feia de vestíbul.

      • Basílica d'Aquileia (Balcans). 314.

      A partir de l'Edicte de Milà i amb l'aparició de la basílica cristiana van sorgir canvis en la litúrgia. Un dels més importants està lligat amb la distinció que feien els primers cristians entre cristians i catecúmens, aspirants que encara no estaven batejats. En la celebració de la missa, els catecúmens havien de marxar un cop llegides les escriptures, encara que podien quedar-se a escoltar, malgrat no poder participar. Així doncs, calia un espai per la celebració i altre perquè s'hi quedessin els catecúmens. En Aquileia, trobem que hi ha una basílica de tres naus i tres trams, on tenia lloc l'ofici litúrgic. Els catecúmens es retiraven a una basílica, perpendicular a la primera, més reduïda. Encara hi havia un tercer espai diferenciat, el que pertanyia al clergat: el presbiteri, que està lleugerament elevat, a la basílica on es realitza l'ofici.

      A la basílica de Jerusalem, la nau central estava destinada als fidels, mentre que els catecúmens passaven o bé a l'atri, que té una galeria coberta, o bé a les naus laterals, que tenen una funció secundària. De fet, la separació entre catecúmens i fidels era més aviat simbòlica.

      Darrera de la basílica hi havia un pati on hi havia una roca, que simbolitzaria la roca del Gòlgota. Més lluny hi ha una rotonda, on hi hauria el sepulcre de Crist. Aquest edifici tenia una gran importància en la litúrgia ja que hom celebrava una procesó peripatètica, que començava al pati de la Roca i continuava a la Rotonda, on els fidels donaven un tomb pel passadís i tornaven a sortir. La rotonda és un edifici circular, amb un baldaquí al centre on hi hauria el sepulcre. Aquest està envoltat per un cercle de columnes que forma un passadís. Estava cobert amb cúpula de mitja esfera.

      13.3 Basílica de la Nativitat a Betlem

      Elena, la mare de Constantí, va promoure la construcció d'aquesta basílica per commemorar el lloc de naixement de Jesus. L'esquema és més simple, consta d'un atri previ, d'una basílica més reduïda, amb una nau central i dues laterals a cada banda i un espai octogonal més elevat al lloc que normalment ocupava l'absis. Al centre de l'octogon hi havia un baldaquí més elevat, aixecat sobre la gruta on va nèixer Jesus. La nau central de la basílica és més alta i ampla que les laterals, tan per aconseguir una sensació d'amplitud com per poder-hi col·locar finestres (claristori) que la il·luminin. Les naus laterals no tenen finestres i resten doncs més fosques.

      13.4 Basíliques romanes del segle IV

      Constantí va promoure també la construcció de basíliques a Roma. Les tres principals estan dedicades als tres principals màrtirs: la Basílica de San Pietro, la Basílica de San Paolo fuori le mura i la Basílica de San Giovanni in Laterano. També realitzà obres a la ciutat de Constantinoble, com Santa Sofia i els Sants Apòstols.

      Aquesta arquitectura segueix usant les tècniques i materials de la Roma clàssica: opus caementicium, maó, marbre puntualment, etc. Però mentre que els edificis pagans donaven importància a l'exterior, veurem com els edificis cristians són més senzills per fora, concentrant la decoració a l'interior. El simbolisme cristià és ben evident. D'altra banda, hom ha qualificat l'arquitectura cristiana d'arquitectura de spolia, ja que sovint reaprofitava elements arquitectònics procedents d'edificis anteriors.

      • San Giovanni in Laterano.

      És la única basílica construïda en temps de Constantí dins els murs de la ciutat. Se situa entre la muralla serviana i la muralla aureliana, en una zona concreta de la ciutat. Aquesta basílica, la catedral de Roma, seu del bisbe de Roma, començà a ser construïda al 312-3, immediatament després de la batalla del pont Milvius. Les obres van avançar amb gran velocitat, ja que la seva consagració definitiva fou el 322. Se situa a l'anomenada Cinta Verda, un barri de gent adinerada. El seu apelatiu de “in Laterano” prové de la família propietari dels terrenys on es va construir la basílica, els Laterans.

      La basílica ha estat conservada però patí en el segle XVII una reforma per part de Borromini, que aprofità l'estructura original, però allarga la zona de l'absis, va treure alguns annexos i afegí alguns elements. En el segle XVIII hom hi construí una nova façana.

      Aquesta basílica, que tenia capacitat per 3000 fidels, tenia una nau central i dues colaterals, amb dos espais annexos, al costat del presbiteri, una mena de precedent del transepte. La nau central tenia claristori, mentre que les laterals eren més fosques. Hi ha dues propostes pel que fa a les cobertes de les naus laterals: hom ha proposat que tinguessin cobertes independents o que en tindrien una d'unificada.

      Les altres dues basíliques estaven situades fora de muralles. El procés de cristianització era lent i Constantí no podia mostrar-se massa agosserat en el seu tracte de favor a la nova religió. Per tant, no podia construir al centre de Roma, on hi havia els edificis religiosos pagans. Així hagué de construir la catedral entre la primera i la segona muralla de Roma, lluny del centre i de la resta de parròquies sorgides en els tituli. Com que el baptisme només el podia realitzar el bisbe, durant la Pasqua, la situació de la catedral era força incòmoda.

      • San Pietro in Vaticano

      Ens trobem amb el mateix problema encara més agreujat: conservem la basílica encara que l'edifici constantinià fou destruït a principi del segle XVI per Bramante, que començà la construcció d'una nova basílica. Aquesta té unes dimensions més grans que l'original.

      La basílica constantiniana es construí al turó del Vaticà, ben lluny de Roma, a l'altra banda del Tiber. Hi havia hagut un circ que fou enderrocat en part per construir-la. El 320 començà la construcció. A partir d'aquest any Constantí començà a deixar de banda la prudència en la manifestació del cristianisme. Va construir la basílica al costat d'un petit martyrium del segle III. Aquest era una rotonda, a la qual se li afegí una altra rotonda bessona. Així doncs, la Basílica commemorava el lloc on havia estat martiritzat Sant Pere.

      Consta d'una nau central més alta i ample, amb dues naus laterals a cada banda, separades per sèries de columnes i arcs de mig punt. Hi ha un absis i un atri afegit més tard. L'excepcional és l'aparició d'una nau transversal abans de l'absis, un transsepte.

      Pel seu estudi comptem amb dibuixos anteriors a la seva destrucció, del Quattrocento o medievals. Trobem la coberta de fusta, plana, senzilla, amb la teulada a dues aigües. L'estructura s'anomena armadura o encavallada de fusta de forma triangular.

      13.5 El Mausoleu de Santa Constanza (Ca. 350)

      Constantí morí el 337. Als afores de Roma, hom construí un mauseoleu, situat al costat de la basílica de Santa Agnese, dedicat a les filles de Constantí, Elena i Constantina. És una rotonda, forma usada sovint en martyria i mausoleus, ja que permet procesons. La construcció s'incià el 350. Consta d'un pòrtic que l'envolta completament. Dins l'edifici hi ha un passadís que envolta el cos central: un deambulatori. Aquest espai central circular està separat del deambulatori mitjançant parelles de columnes i està cobert amb una cúpula de mitja esfera. El deambulatori, per la seva banda, està cobert amb volta de canó anular i inclou uns mosaïcs esplèndids, amb temes de verema, vinyes, etc. com als sarcòfags.

      L'exterior destaca per la seva senzillesa absoluta. Hi veiem l'ús del maó i de l'opus caementicium. L'interior és més espectacular amb els mosaics i les columnes llises amb capitells compostos. Sobre les columnes hi ha cimacis, fragments d'entaulament que uneixen el capitell amb la paret, donant una sensació major de verticalitat. Els murs estan perforats amb nínxols per escultures i en el principal hi ha el sepulcre d'Elena.

      22 de maig

      13.6 Arquitectura al segle V. Construccions a Roma.

      L'arquitectura constantiniana fou la primera arquitectura monumental cristiana, i com a tal, fins a un cert punt, era experimental, ja que calia posar en pràctica noves tipologies per la litúrgia. El segle V, tanmateix, deixà de banda l'experimentació. Havien sorgit unes normes i uns models que es van fixar, de manera que els edificis estaven regits per unes directrius bàsiques.

      A Roma trobem quatre grans construccions: l'estructura definitiva de San Paolo fuori le mura, que aprofitava l'iniciat sota Constantí; Santa Maria Maggiore, dins la ciutat romana; San Stefano Rotondo, també dins de muralles; i el Baptisteri de San Giovanni in Laterano. Recordem que, d'acord amb la litúrgia, els batejos s'havien de fer fora de l'església, però a prop d'ella, perquè un cop batejat, feien una processó que entrava en l'església.

      Al marge de les grans construccions, hi ha les basíliques parroquials. Una de les més rellevants és:

      • Santa Sabina (422-440 aprox.)

      Situada a dalt de turó de l'Aventinus, fou encarregada pel prebere Pietro d'Il·líria, en el lloc on hi havia hagut el titulus de Santa Sabina. Fou començada en temps del papa Celestí (422-432) i finalitzada en temps de Sixte III (432-440).

      Es tracta d'una estructura longitudinal sense transsepte. És un únic àmbit amb tres naus: una central i dues laterals. Veiem com l'esquema de cinc naus ha estat reduït. Tot està rematat amb un absis semicircular a la banda de la nau central. L'espai és molt ampli i esplèndid. Sèries de 13 columnes amb arcs mig punt separen les naus. Els intercolumnis són molt estrets, fet que li dóna un aspecte més esbelt i vertical. Amb aquestes línies de columnes també accentuaven la visió longitudinal, dins de les connotacions del Camí de Salvació.

      Actualment l'estructura manté l'aparença original, encara que elements decoratius com la pintura de la volta de l'absis o el sostre de fusta siguin posteriors. És el que hom anomena una arquitectura de Spolia, ja que les columnes i els capitells corintis sens dubte són reaprofitats d'un edifici anterior. Sobre les columnes, a la nau central hi ha el claristori. En canvi, les naus laterals no tenen finestres. Així són més fosques. Als carcanyols dels arcs formers hi ha mosaic de peces de marbre molt senzill, que imita un mur fet a base de maons. És un mosaic original i probablement el mur superior també estava decorat amb mosaïcs, potser més rics, que s'han perdut. Encara n'hi ha algun vestigi al mur de tancament.

      13.7 Santa Maria Maggiore (Roma)

      Situada sobre el turó de l'Esquilí, és també de planta basilical, amb tres naus. Però aquí, en comptes d'estar separades per arcs formes, hi ha una estructura arquitrabada, sostinguda per columnes amb capitell jònic probablement reaprofitades. Segurament va néixer sobre un titulus. La primera basílica data del segle IV, del 352, tot i que el segle V se'n va fer una de nova sota Sixte III, un papa molt emprenedor des del punt de vista arquitectònic i admirador del classicisme, raó per la qual hom parla de Renaixement Sixtià. La basílica està molt restaurada, p.ex., el cassetonat és barroc, el baldaquí no és original, la pintura està afegida i els mosaics de l'absis són del segle XIII.

      Com Santa Sabina, el claristori només il·lumina la nau central, mentre que les laterals queden fosques. Interessava il·luminar el centre perquè la vista es dirigís amb facilitat cap a l'altar. Dos aspectes afegeixen importància a la basílica:

    • els 36 pannells amb mosaics sobre l'Antic i el Nou Testament situats sobre l'arquitrau. Molts han estat restaurats.

    • els mosaics de l'arc triomfal (l'arc que separa la nau i el presbiteri). Sobre la clau de l'arc hi ha un tondo on apareix Crist entronitzat. A la banda esquerra, començant pel registre superior, hi ha les següents escenes del Nou Testament: l'anunciació a Maria, l'Epifani, la Matança dels Innocents i la ciutat de Jerusalem, identificada amb el seu nom, ja que roman irreconeixible. A la banda dreta, començant per dalt hi ha la Presentació al Temple, la Fugida a Egipte, els Tres reis mags en presència d'Herodes i la ciutat de Betlem, també identificada.

    • 13.8 Basílica de Santa Pudenziana

      Situada prop de Santa Maria Maggiore, és una petita basílica molt senzilla arquitectònicament. L'estructura manté l'aspecte inicial, tot i haver estat modificada en època barroca. Ens ha quedat el mosaic que decora l'absis. La tradició diu que l'encarregà Pudenziana (germana de Prassede). Sembla, però que rep el nom del pare de Pudenziana, Pudentis, que cedí la seva casa als cristians com a titulus. La llegenda diu que el titulus de Pudentis allotjà a Sant Pere, cosa que el va fer famós. En el segle II, però, fou transformat en basílica termal i no fou fins al segle IV que la basílica romana fou transformada en un temple cristià. Aquest és un dels pocs casos, l'únic a la capital.

      Hom li afegí en la transformació dues naus laterals i un absis, on hi ha l'esplèndid mosaic:

      • Mosaic de l'absis

      Fet en temps del papat d'Innocenci I (401-417), trobem al mig a Crist vestit com emperador, acompanyat pels apòstols, amb Sant Pere i Sant Pau flanquejant-lo. Estan dins una exedra, darrera de la qual sobresurten diferents edificis. Entre ells destaca una rotonda, que faria referència a la Basílica de l'Anàstasi de Jerusalem, i un octògon, que faria referència a la basílica de la Nativitat de Betlem. Cal dir que la part dreta del mosaic correspon a una restauració posterior.

      Pel que fa a les dones que acompanyen als apòstols, hom ha pensat que, o bé, serien Pudenziana i Prassede, o que serien al·legories de l'Església hebrea (la de l'Antic Testament) i l'Església dels gentils (la del Nou Testament), ja que estan coronat a Pere i Pau.

      13.9 Edificis centralitzats del segle V a Roma

      Parlaríem de dos tipus fonamentals arquitectònics: els edificis basilicals, on hom prioritza la visió longitudinal cap a l'altar i que estan preparats per allotjar un gran nombre de fidels; i els edificis centralitzats, d'espai més reduït, serveixen com a mausoleu, baptisteri o martyrium.

      • Sant Stefano Rotondo. 438-483

      És posterior als altres edificis. Té la planta rodona. Seria un martyrium, perquè potser acollia les relíquies del sant o perquè potser commemorava el lloc on fou martiritzat el sant.

      • Baptisteri de San Giovanni in Laterano

      És un annex a la gran basílica, destinat al baptisme. Recordem que en aquella època, només el bisbe podia batejar. La planta és octogonal i exteriorment és molt auster, mentre que a l'interior és molt ric.

      14. L'ALTA EDAT MITJANA OCCIDENTAL. Ravenna: San Apollinar in classe, el Mausoleu de Gal·la Placídia, el Baptisteri dels ortodoxos, el Baptisteri dels arrians, el Mausoleu de Teodoric, San Vitale, San Apollinar Nuovo. Sant Sergi i Sant Baccus a Constantinoble.

      A partir del segle IV començà l'entrada massiva de bàrbars a l'Imperi. La primera incursió de bàrbars als dominis imperials s'havia produït, però, a mitjans del segle III. Aquestes incursions eren repelides pels romans amb facilitat. A l'inici de la Tetrarquia, hom s'adonà que el perill que suposaven aquestes incursions era seriós. En paral·lel, la ciutat de Roma perdia importància política, mentre que Mediolanum (Milà) adquiria protagonisme. En un determinat moment, la seu de l'emperador s'hi situà, tot i que Roma no perdé mai la seva importància simbòlica. El 324, després de derrotar a Licí, Constantí traslladà la capital de l'Imperi a Bizanci, que passà a dir-se Constantinopolis. La divisió de l'Imperi la realitzà Justinià, que deixà el 395 Occident a Honori i Orient a Arcadi.

      El 395 Honori establí la capital de l'Imperi d'Occident a Milà. Però cada cop les incursions provinents del nord eren més fortes. Així que el 402 Honori traslladà la capital imperial de l'asetjada Milà a Ravenna, més al sud, i per tant, més lluny del perill. Mentre, Roma perdia importància política, tot i que guanya rellevància religiosa. Fruit del trasllat de la cort imperial, es van produir a Ravenna grans intervencions arquitectòniques i urbanístiques.

      La ciutat no va perdre en molt de temps la seva preponderància. El 476, acaba oficialment l'Imperi, amb la deposició del darrer emperador, Ròmul Augústul, per part dels bàrbars, que eren els que realment controlaven la situació. Odoacre passà a ser el rei del regne ostrogot d'Itàlia, que mantingué la capital a Ravenna. Així s'inicia una dinastia de reis ostrogots. Entre ells destacat Teodoric, que governà entre el 493 i el 526.

      Entre els 8 i els 18 anys, havia estudiat i viscut a Constantinoble. Era, doncs, un rei molt romanitzat, tot i el seu origen centreuropeu. Com diu Brown (Brown, Peter. El mundo en la Antigüedad tardía: de Marco Aurelio a Mahoma. Taurus, Madrid, 1991) qualsevol bàrbar d'alt nivell social aspirava aleshores a ser romà. Teodoric, doncs, centrà la cort a Ravenna i aconseguí fer crèixer el poder del seu regne fins al punt d'espantar l'Imperi Oriental. Així doncs que Justinià, tement que Occident tornés a reviure i esdevingués un nou Imperi, inicià la reconquesta d'Itàlia el 535, de tal manera que la península serà una prefectura de l'Imperi d'irent a partir del 540 i durant dos segles més.

      14.1 Construccions importants a Ravenna

      Des del segle IV Ravenna era una ciutat important. Les grans construccions que els ostrogots hi van dur a terme permeten entendre la romanització dels bàrbars. Alguns edificis de relevància són:

      • San Apollinar in classe, una basílica longitudinal del segle V

      • El Mausoleu de Gal·la Placídia, un edifici de creu grega, de la segona meitat del segle V, que destaca per l'austeritat exterior i que conté un programa de mosaics interessant.

      • El Baptisteri dels Ortodoxos (mitjan segle IV) i el Baptisteri dels Arrians. Tots aquests edificis estan fets amb maó, seguint les tècniques constructives romanes.

      • Mausoleu de Teodoric (principi del segle VI). És l'única obra de pedra.

      23 de maig

      14.2 San Vitale de Ravenna

      És l'edifici més representatiu de l'arquitectura de la cort de Teodoric. Aquesta església de planta centralitzada està feta amb maó. Tenim, excepcionalment, dades sobre la cronologia i els promotors. Sembla que l'església fou iniciada en temps del bisbe Ecclesio (521-533), qui anà a Constantinoble durant el seu bisbat, on els magnífics edificis el fraparen, cosa que l'influí per encarregar aquesta construcció en tornar (525). Tanmateix, hom considera que els principals artífex van ser els seus successors: Ursicino (533-537) i sobretot Victor (537-544). El fet que aparegui constantment en l'església el monograma de Víctor ha fet retrardar l'inici de les obres al 538. Així doncs, la seva construcció començà quan Ravenna era capital del regne ostrogot i acabà (547-8) quan la ciutat pertanyia a l'Imperi Oriental. San Vitale fou consagrada pel bisbe i arquebisbe Maximià de Ravenna.

      El promotor seria Ecclesio, independentment de sota qui es van iniciar les obres. Per tant, el trobarem representat a dins com un persontage notable. El banquer ravennès Iuliano Argentario pagà les obres. Ho sabem perquè en alguns documents es diu que participà en altres obres de Ravenna i perquè el seu monograma apareix repetit dins l'edifici.

      Es tracta d'un edifici de planta centralitzada, octogonal, que tenia adossat a orient un atri quadrat (quadriporticat) del qual només en queda l'ala que toca l'església. Aquesta té una cel·la central envoltada per un deambulatori, del qual està separada per vuit pilars i diverses columnes. Tot està cobert amb una cúpula de mitja esfera. Estranyament atri i església es junten per un dels angles de l'octògon. L'entrada a l'espai principal es fa per unes portes laterals que porten a uns vestíbuls triangulars. Com que l'altra no està en l'eix central de l'atri, no hi ha l'habitual visió longitudinal. El presbiteri destaca per l'absis semicircular i dins hi ha els famosos mosaics.

      La cúpula està feta amb el sistema de tubi fittili. Aquest sistema constructiu consisteix a usar una mena d'àmfores, anomenades de tub de xeringa per llur forma, estretes, amb una part cònica en un dels extrems. Aquestes àmfores es van acoplant, formant tubs, en forma circular. Es disposen en cercles concèntrics cada cop més petits i així aixequen la cúpula. És un sistema car perquè implica fer les àmfores expressament (en cúpules, els romans reutilitzaven àmfores fetes malbé, cosa que permetia un baix cost i un pes mínim), però que té l'avantatge de la lleugeresa. Aquest sistema no és exclusiu de Ravenna, és d'origen romà i el trobem usat puntualment a tota la Mediterrània.

      Ravenna va esdevenir un centre religiós important a Bizanci. Hi havia un constant contacte amb la capital, amb Constantinoble, cosa que explica la semblança d'aquest edifici amb l'església de Sant Sergi i Sant Baccus. Aquest edifici constantinopolità, també és centralitzat: està format en planta per un octogon interior, que es tradueix a l'exterior en forma de quadrat. La cúpula és gallonada, no usa els tubi fittili, però la tipologia és la mateixa, tot i que San Vitale resulta més esbelta i elegant.

      • Interior de San Vitale. Tenim els pilars que aguanten la cúpula i entre ells hi ha columnes disposades formant una corba, a excepció del costat del presbiteri. Sobre el deambulatori hi ha un segon nivell, la tribuna.

      • Interior de Sant Sergi i Sant Baccus. L'interior és molt semblant: amb les columnes formant nínxols i la tribuna. Tanmateix aquí alterna les columnes disposades de forma rectilínia i de forma curvilínia.

      Per tant, hom ha proposat que els constructors de San Vitale fossin occidentals, que coneixien perfectament els models que hi havia a Constantinoble, inspirant-se en ells, tot i usar les tècniques arquitectòniques que ells dominaven.

      Capitells. A Constantinoble hi havia una important indústria de fabricació de capitells, que s'exportaven a tota la Mediterrània. Els capitells de San Vitale semblen formar-ne part, ja que hi ha exemple semblants a Egipte, Turquia i fins i tot a Sant Sergi i Sant Baccus. Es basen en models orientals, exportats fins aquí.

      • Un capitell del deambulatori

      Els capitells del pis inferior són tots molt semblants. Al centre hi ha en relleu una flor de lotus emmarcada per una immensa filigrana treballada amb trepant, cosa que crea un fort clarobscur.

      • Un capitell de la tribuna

      Aquests són més variats. Tenen un cimaci on hi ha algun monograma dins un medalló: de Iuliano Argentario, Victor, etc. Hi tornem a trobar l'ús del trepant, amb l'important clarobscur. Els motius són vegetals, fitomòrfics... A Sant Sergi i Sant Baccus trobem motius semblants.

      Mosaics. Pel que fa als mosaics, és una de les coses que més caracteritzen l'església. La tradició mosivària a Ravenna era molt important, tal com ens mostren:

      • Mosaics de San Apollinare Nuovo. Als murs hi ha mosaics de finals de ca. 490. En un d'ells veiem el miracle dels pans i els peixos, amb Crist vestit de porpra com els emperadors i els apòstols com a magistrats.

      A San Vitale els mosaics es concentren al presbiteri, on hi ha tres zones de mosaics:

    • a la volta d'aresta i a l'arc triomfal.

    • Les parets laterals del presbiteri, sobretot les llunetes situades sobre la triple arcada.

    • L'absis, a la volta de quart d'esfera i als murs, sota les finestres.

      • Mosaics de la Volta del presbiteri de San Vitale

      Al medalló central apareix l'anyell místic, l'Agnus Dei, símbol cristià incorporat de ben antic, que fa referència a l'Eucaristia. El medalló està sostingut per quatre àngels, situats sobre una superfície verda on hi ha roleus, una solució decorativa habitual tant en relleu com en pintura.

      A l'arrencament de la volta, a l'angle, hi ha paons. El paó havia estat un animal associat a Juno en la mitologia romana. S'explica la seva incorporació al cristianisme, pel fet que hom creia que la carn de paó era incorruptible, cosa que ens remetria a l'Eternitat, un concepte molt associat al pensament cristià. A més, el paó per les plomes a l'hivern i les recupera a la primavera: cosa que recorda a la Resurrecció, un tema habitual en la iconografia cristiana.

      El motiu dels àngels ja havia estat usat i continuaria sent usat:

      • Mosaics de la volta de la Capella de San Andrea, al palau arquebisbal de Ravenna. La volta inclou quatre àngels que sostenen un medalló on hi ha el monograma de Crist. També hi ha el Tetramorf, situat cadascun d'ells entre àngel i àngel.

      • Mosaics de la volta de la Capella de Sant Zenó de Santa Prassede (Roma), segle VIII. Tornem a trobar quatre àngels que sostenen un medalló, ara amb la figura de Crist. Per aquestes dates se celebrà un concili que defensava la necessitat de propagar la representació física de Crist, cosa que explica que hom optés per la imatge de Crist i no per un dels seus símbols.

      • Mosaic de la lluneta: Abel i Melquisedec

      Els temes del presbiteri estan extrets del Pentateüc (cinc primers llibres de la Bíblia), bàsicament del Gènesi i l'Èxode (els dos primers). Als murs hi ha històries de l'Èxode i a les llunetes del Gènesi. Hi trobem la tendència que ja veiem als mosaics de Santa Maria Maggiore d'identificar els llocs i les persones amb inscripcions. Aquí hi ha els noms d'Abel i Melchisedec. Abel, vestit com un pastor, amb una capa vermella, sut d'una cabana rústega i ofereix un anyell a Déu. Del cel surt la mà de Déu, la Dextera Domini, acceptant l'ofrena. A la dreta d'una taula hi ha Melquisedec, el rei de Salem, que va fer una ofrena per celebrar una victòria d'Abraham. Està vestit com un alt dignatari i surt d'un temple clàssic. Un nimbe el corona, però no ens parla de la seva santedat sinó que fa referència a l'autoritat. Al segle VI es va fer habitual en representacions cristianes aquest motiu pagà. Aquí trobem plegats els dos paradigmes de l'ofrena, just a la zona de l'església on hom fa l'ofrena eucarística.

      • Mosaic de la lluneta: l'alzina de Mambré i el Sacrifici d'Isaac

      La representació segueix amb fidelitat el text bíblic :

      Aparecióse Yahvé un día en el encinar de Mambré. Estaba sentado (Abraham) a la puerta de la tienda a la hora del calor, y alzando los ojos, vio parados cerca de él a tres varones. En cuanto los vio, salióles al encuentro desde la puerta de la tienda y se postró en tierra, diciéndoles : “Señor mío, si he hallado gracia a tus ojos, te ruego que no pases de largo junto a tu siervo; haré traer un poco de agua para lavar vuestros pies, y descansaréis debajo del árbol, y os traeré un bocado de pan y os confortaréis; después seguiréis, pues no en vano habéis llegado hasta vuestro siervo”. Ellos contestaron : “Haz como has dicho”. Y se apresuró Abraham a llegarse a la tienda, donde estaba Sara, y le dijo : “Date prisa : Amasa tres seas de flor de harina y cuece en el rescoldo unos panes”. Corrió al ganado, y tomó un ternero muy tierno y muy gordo, y se lo dio a un mozo, que se apresuró a prepararlo; y tomando leche cuajada y leche recién ordeñada y el ternero ya dispuesto, se lo puso todo delante, y él se quedó junto a ellos debajo del árbol mientras comían. Dijéronle : “¿Dónde está Sara, tu mujer?” “En la tienda está”, contestó él. Y dijo uno de ellos : “A otro año por este tiempo volveré sin falta, y ya tendrá un hijo Sara, tu mujer”. Sara oía desde la puerta de la tienda, que estaba a espaldas del que hablaba. Eran ya Abraham y Sara ancianos, muy entrados en años; había cesado ya a Sara la menstruación. Rióse, pues, Sara dentro de sí, diciendo : “Cuando estoy ya consumida, ¿voy a sentir placer, siendo ya también viejo mi señor? Y dijo Yahvé a Abraham: “¿Por qué se ha reído Sara diciéndose : ¿De veras voy a parir siendo tan vieja? ¿Hay algo imposible para Yahvé? A otro año por este tiempo volveré, y Sara tendrá ya un hijo.” Temerosa, Sara negó haberse reído, diciendo : “No me he reído”; pero él le dijo : “Sí te has reído” ” (Gènesi 15,1-15)

      A l'esquerra apareix Sara, dins la tenda, somrient davant del que han dit els àngels. Aquests estan amb Abraham al costat, asseguts a taula, amb els pans, sota l'alzina. A la dreta hi ha Isaac i Abraham en el sacrifici, que detura la Dextera Domini que emergeix dels cels. Apareix també l'ovella que fou sacrificada. La representació és caracteritza pel gran detallisme.

      Sentit simbòlic. Moltes escenes de l'Antic Testament prefiguren escenes del Nou Testament. Abel, com a pastor que oferí un anyell, prefigura a Crist, que també és un pastor i que oferí el seu sacrifici. A més, Abel fou traït i mort pel seu germà, com Jesús fou traït per un dels seus germans (Judes).

      Isaac, per la seva banda, era el fill predilecte d'Abraham, com Jesus era fill predilecte de Déu. Abraham i Déu van acceptar el sacrifici dels seus fills. Isaac carregà la llenya del seu sacrifici, com Crist carregà la creu. Isaac i Crist no van oposar resistència.

      A més, en la litúrgia de l'època, en el moment de l'ofertori, hom llegia el següent verset: “Senyor, mira amb bondat aquesta ofrena i accepta-la com vas acceptar les ofrenes d'Abel, el sacrifici d'Abraham i l'oblació de Melquisedec”.

      • Mosaic de l'absis: la cúpula

      Apareix Jesus entronitzat sobre una esfera blava, símbol de l'Universa, amb Gabriel i Miquel, vestits com magistrats romans. La figura de la dreta és ECCLESIUS EPIS(copus), tal com apareix identificat. Porta la maqueta de l'edifici, cosa que ens mostra la importància de la seva participació en la seva construcció. S'erigeix com a inspirador. A l'esquerra hi ha SCS (Sanctus) VITALIS, San Vitale, el patró de l'església. Jesus, en actitud imperial, li passa la corona d'orfebreriaque simbolitza el martiri. El terra és naturalista. Aquestes imatges s'inspiren en la tradició clàssica, tot i el hiertatisme i la frontalitat, aspectes típics de l'estil de l'epoca. Tanmateix les figures són corpòries.

      • Mosaics de les parets laterals: Justinià i el seu seguici

      Aquests mosaics plantegen alguns dubtes : ja que alguns personatges no han estat identificats i tampoc no se sap el motiu de l'ofrena. Justinià, com emperador d'Orient, apareix amb el nimbe i amb una corona de pedreria. Porta una clàmide porpra enganzada amb una fíbula i el tablion, un mantell daurat al braç. Porta una safata per fer l'ofrena. Va acompanyat dels tres ordres principals del govern: el militar (els soldats de l'esquerra), l'eclesiàstic (amb MAXIMIANUS, l'únic personatge identificat d'aquests mosaics, i els seus acompanyants, un dels quals porta uns rics Evangelis i l'altre un encenser) i el governamental (dos magistrats). Maximià apareix molt caracteritzat, cosa que ha fet pensar que seria un retrat del personatge. Altra figura ben caracteritzada és la que es troba darrera de l'emperador i Maximià. Podria sr Argentario. El fons és neutre, de color daurat.

      • Mosaics de les parets laterals: Teodora i el seu seguici

      Ens mostra la riquesa de les joies. Teodora fa l'ofrena amb les seves dames. Però, aquí, a diferència del mosaic anterior, hi ha un fons arquitectònic, que no seria, tanmateix, un entorn real, sinó un baldaquí cupulat que simbolitzaria la dignitat de l'emperadriu. Hom ha proposat que sigui una escena d' oblatio augusti, l'ofrena que feien els emperadors quan consagraven una església. Malgrat que Teodora i Justinià no visitaren mai Ravenna, potser aquesta imatge voldria suplir llur absència.