Arte Barroco

Movimientos artísticos del siglo XVII. Música. Literatura. Arquitectura. Escultura. Pintura. Figuras literarias y científicas

  • Enviado por: El remitente no desea revelar su nombre
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 5 páginas
publicidad
publicidad

1- Què significa el Barroc, de què es conseqúència i quin període comprén.

El barroc es el període de la història cultural d'Occident que va abraçar des de 1600 fins a la meitat del segle XVIII.

El barroc va ser conseqüència de la lluita religiosa a Europa a causa de la Reforma protestant i la de la Contrareforma catòlica. L'enfrontament religiós va provocar un canvi de mentalitat que va afectar tots els aspectes de la cultura, de l'art i de la societat.

El barroc significà el triomf dels sentiments exaltats. La serenitat i la fe de les persones van ser substituïdes per una visió de la vida més mística, molt influïda per la religió, i menys optimista.

2- Carcterístiques del Barroc.

El barroc va imitar també les formes clàssiques. Els artistes representaven la realitat sense idealitzar-la i trataven de exaltar els sentiments de l'espectador.

Crearen obres a molt de moviment. Per ha aconseguir-ho utilitzaven línies corbes i contrartos de llum i color. L'art barroc també es caracteritza per una decoració abundant.

Als països on va triomfar la Contrareforma, els temes religiosos eren els més comuns. Als països amb monarquies absolutes destacaven les obres amb contingut polític i d'exalçament dels reis. A les Provincies Unides i Anglaterra van predominar les escenes quotidianes i els paisates.

3- Figures literàries, figures científiques i músics més importants.

Figures literàries

William Shakespeare (1564-1616), poeta i dramaturg anglés. Es posseïxen poques notícies sobre els seus primers anys de vida. Va contraure matrimoni quan encara era adolescent amb una dona huit anys major que ell, amb la que va tindre tres fills. Posteriorment es va traslladar a Londres, on va poder treballar com a actor, al mateix temps va poder escriure algunes de les seues obres més destacades. En 1609 va publicar 154 sonets. A més de ser autor 38 obres de teatre, va compondre Sonets i poemes lírics narratius. És problemàtica la relació cronològica de les seues obres.

John Milton (1608-1674), poeta i assagista anglés, autor d'una obra rica i densa, que ha exercit una influència indiscutible en poetes posteriors. Milton es considerat un dels poetes més importants de la literatura anglesa. Milton va dedicar la seua prosa a la defensa de les llibertats civils i religioses i és per molts el més gran poeta anglés després de Shakespeare. La seua obra mestra el poema èpic El paradís perdut (1667), es basa en el passatge bíblic que narra l'expulsió dels humans del Paradís. Paradís recuperat (1671), la seua continuació, descriu com Jesucrist venç a Satan i recupera el Paradís perdut per Adam i Eva.

Molière, pseudònim de Jean Baptiste Poquelin (1622-1673), dramaturg i actor francés. Els seus personatges còmics resulten familiars a tots els aficionats al teatre, perquè les seues obres se seguixen representant i han sigut traduïdes a nombroses llengües.

Jean Baptiste Racine (1639-1699), dramaturg, poeta i escriptor francés, considerat el millor escriptor de teatre clàssic francés. Racine va portar a terme al llarg de tota la seua obra adaptacions de personatges heroics i temes tràgics de l'antiguitat greca i romana.

Entre les seues obres més conegudes es troba Fedra (1677), una de les set tragèdies que conformen el millor de la seua producció. En esta obra, que recrea un món de déus malvats i inmorals, la protagonista es troba immersa en un drama de passió extrema que acaba en tragèdia a causa dels seu amor incestuós.

Figures científiques

Galileu va confirmar les teories de Copèrnic, ja que va demostrar l'exactitud científica de l'heliocentrisme. També va aconseguir avanços en el camp de la mecànica i va enunciar el principi d'inèrcia.

Kepler formulà les lleis que regeixen les òrbites dels planetes i va introduir el llenguatge matemàtic en l'astronomia.

Newton formulà la llei de gravitació universal, que explicava el moviment de tots el cossos de l'univers. També va realitzar investigacions en òptica que el van portar a formular la teoria general de la llum.

Músics més importants

Claudio Monteverdi. Compositor italià. Va ser la figura més important de la transició entre la música renaixentista i la barroca.

Claudio Monteverdi és el primer gran operista de la història de la música i l'últim madrigalista.

Johann Sebastian Bach (1685-1750), organista i compositor alemany del període barroc. Va ser un dels més grans i prolífics genis de la música europea.

Georg Friedrich Händel (1685-1759), compositor alemany, encara que nacionalitzat britànic. Va ser un dels més grans compositors de l'última etapa barroca.

Antonio Vivaldi (1678-1741), compositor i violinista italià, el més influent de la seua època.

Jean Baptiste Lully (1632-1687), compositor francés d'origen italià, un dels introductors de l'òpera a França.

Charpentier: Era Francés, però defenia l'Italià. Va compondre música profana i religiosa.

Henry Purcell (1659-1695), un dels compositors anglesos més destacats del període de la Restauració anglesa. En les seues obres utilitza elements barrocs francesos i italians i formes musicals tradicionals angleses.

4-El segle d'Or espanyol: Les lletres, l'arquitectura, l'escultura i la pintura.

La qualitat i l'abundància de la producció cultural i artística espanyola des de la segona meitat de segle XVI fins al final del segle XVII han fet que es conega aquesta època com el Segle d'Or.

Les lletres i les arts van plasmar l'espirit barroc i van saber retratar amb realisme i amb passió la societat del seu moment.

Les lletres

Un grup molt nombrós d'autors destacaren en totes les branques de la literatura.

En la novel-la destacà Miguel de Cervantes Saavedra (1547-1616), dramaturg, poeta i novel·lista espanyol, autor de la novel·la El ingenioso hidalgo don Quijote de la Mancha, considerat com la novel·la moderna de la literatura universal.

Continuà la tradició de la novel-la picaresca, amb peces tan destacables com El Buscón de Francisco de Quevedo, o Guzmán de Alfarache de Mateo Alemán.

Francisco de Quevedo (1547-1613), escriptor espanyol, va cultivar tant la prosa com la poesia i és una de les figures més complexes i importants del barroc espanyol.

Mateo Aleman (1547-1613), novel·lista espanyol.

És el primer autor de la novel·la picaresca la identitat del qual està clarament establida.

El teatre era una de les diversions preferides. Les obres s'escrivien en vers i contenien elements tan variats que ressaven a tot tipus de públic: violència, embolics i gelosia per als espectadors més superficials; reflexió filosòfica per al públic culte; conceptes morals per als clergues; crítica política, etc. Hi van destacar Lope de Vega i Calderón de la Barca.

Lope de Vega (1562-1635), poeta, novel·lista i dramaturg espanyol, conegut com el Fènix dels enginys. El seu nom complet era Félix Lope de Vega i Carpio.

Pedro Calderón de la Barca (1600-1681), dramaturg i poeta espanyol, és l'última figura important del segle d'Or de la literatura espanyola.

En la poesia els principals autors van ser Góngora i Quevedo.

Góngora (1561-1627), poeta espanyol, cima de l'elegància de la poesia barroca i model de poetes posteriors. Pretenia plasmar en la seua poesia la bellesa absoluta.

Francisco de Quevedo (1547-1613), escriptor espanyol, va cultivar tant la prosa com la poesia i és una de les figures més complexes i importants del barroc espanyol. Va escriure poesies plenes de sàtira i crítica social i política, en les quals analitzava la societat del seu temps.

L'arquitectura

L'arquitectura espanyola del Segle d'Or té una aparença pobra, per l'ús de la rajola, l'algeps i la maçoneria (pedres i argamassa).

Fins a la meitat del segle XVII, l'arquitectura espanyola va estar dominada per la influència d'El Escorial i el seu estil renaixentista. Destaquen la Plaza Mayor de Madrid.

A la segona meitat del segle XVII van anar imposant-se les formes plenament barroques, amb una decoració recarregada i amb el predomini de les línies corbes. Hi destaquen la capella de Sant Isidre a Madrid, la Torre del Rellotge a Santiago de Compostelo-la, la basílica de Loiola Azpeitia o la façana de la catedral de Granada.

L'escultura

L'església fou la principal patrocinadora. Les principals escultures van ser els retaules i les imatges religioses.

La major part de les imatges eren de fusta policromada, és a dir, de fusta pintada. Les figures es van caracteritzar per una gran emotivitat i patetisme. Els escultors més importants van ser Gregorio Fernández, Martínez Montañés, Alonso Cano i Pedro de Mena.

La pintura

El segle XVII va suposar la consolidació d'una escola espanyola de pintura. L'estil que es va imposar va ser el realisme i els personatges retratats mostraven una gran expressivitat.

La pintura espanyola del segle XVII va ser de tamàtica fonamentalment religiosa, també es practicaren altres gèneres com el retrat, les natures mortes, la mitologia, els esdeveniments històrics, etc.

Velázquez, va ser el pintor espanyol més important del segle XVII. Velázquez va ser el pintor del rei Felip IV. Destacà per captar perfectament la psicologia dels personatges i per la tècnica en l'ús de la llum i la profunditat.

Altres pintors molt importants van ser Zurbarán, Ribera i Murillo, plasmaren en les seues obres tota la religiositat de la Contrareforma.

La pintura del Barroc

Característiques generals

Hi havia molta diversitat de tècniques i estils de les diferents escoles. Tnmateix, hi havia unes característiques comunes:

  • Es va imposar el realisme, representar les coses tal com eren.

  • Composicions menys simètriques i personatges en actituds poc serenes, per donar més mobilitat i força a les representacions.

  • Efectes luminosos forts; es mesclaven zones d'ombres amb altres d'intensa llum. Aquesta tècnica s'anomena clarobscur.

  • Gran emotivitat i personatges amb sentiments molt intensos.

  • La temàtica va ser molt variada: escenes religioses, retrats, mitologia, escenes cortesanes i imatges de la vida quotidiana. Les dos temàtiques noves van ser els paisatges i les natures mortes.

    La pintura italiana

    A Itàlia va haver-hi dues escoles molt diferents.

    1-El naturalisme

    Caravaggio fou el màxim representant. Es basà en l'observació directa de la realitat i els personatges s'inspiraven en models presos de la vida quotidiana. Les seues obres eren fonamentalment d'una temàtica religiosa.

    Caravaggio va ser un mestre del clarobscur. La seua tècnica d'il-luminació, basada a fer emergir les figures d'entre les ombres, s'anomena tenebrisme.

    2-El classicisme

    Aquesta escola es va basar en l'estudi i la imitació dels mestres clàssics. Escenes i personatges serens, que idealitzaven al realitat a fi d'introduir ensenyaments moals i religiosos. El més important va ser Annibale Carracci.

    L'escola holandesa

    Va estar molt influenciada pels gustos de la burguesia, que comprava els cuadres. Els temes van ser natures mortes, paisatges, retrats, escenes quotidianes i temes religiosos.

    Rembrandt va ser el més important. Utlitzà el clarobscur i cultivà el realisme en els retrats. VA destacar en les composicions de temes bíblics i d'escenes quotidianes.

    Frans Hals va ser un gran autor de retrats, tant individuals com col-lectius.

    Vermeer es va especialitzar en interiors de cases burgueses. Els personatges eren serens i l'ús de la llum remacava la calidesa de la llar.

    L'escola flamenca

    L'escola flamenca va ser naturalista i va desemvolupar l'obsevació inuciosa de la naturalesa.

    Rubens va ser el principal pintor. Es va caracteritzar per un ric colorit en els seus quadres, per l'ús de les línies corbes i per la utilització del clarobscur.

    Van Dyck treballà a Anglaterra. Destacà pels seus retrats coloristes i elegants.

    L'escola francesa

    El classicisme va ser l'estil més característic. Hi destaquen Nicolas Poussin, amb obres mitològiques i personatges idealitzats, i Claude Lorrain, pintor d'indrets imaginaris.

    Vídeos relacionados