Arte barroco

Contexto histórico. Creaciones. Velázquez. Las Lanzas. Los Inválidos

  • Enviado por: Azahara
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 6 páginas
publicidad
publicidad

Art Barroc

Context Històric 1600-1750

L'art barroc neix a la Roma papal. I destaca per ser una època fonamentalment de crisi econòmica, produïda a causa de l'arribada de l'or i plata d'Amèrica. Això produeix una baixada del preu de la plata ( a causa del descobriment de jaciments d'aquests mineral). Amb això, i sabent que l'or i la plata es feien servir com a moneda es produeix un procés d'inflació. A més també s'origina una crisi política, produïda per les Guerres de religió. Com la Guerra dels 30 anys que eren guerres molt sanguinàries entre catòlics i protestants. Aquestes dues crisis faran que apareguin fenòmens nous; com serien el canvi en la forma de govern, passant a ser monarquies absolutistes. I la davallada de l'Humanisme (que era un moviment filosòfic i literari que torna als clàssics i buscava la serenitat i per tant l'equilibri), tornant-se aquesta etapa d'una forta influència pessimista. L'home ja no és el centre de tot ( ja que al Renaixement l'humanisme existia perquè era una època de prosperitat i els homes estaven segurs de si mateixos, i al no estar-ho, busquen ajuda a un poder superior. Aquest abandó de l'ideal clàssic es mostra tant en el camp filosòfic on s'abandona en platonisme per l'escolatisme, com en la literatura on ja no es busca la bellesa i serenor, sinó l'originalitat i el desequilibri; sorgint així dos grans moviments anomenats culteranisme i concepticisme que s'allunyen de l'equilibri humanístic i busquen l'exageració i el pessimisme.

No obstant això també va ser un període de grans descobriments e investigacions. A causa de l'interés humà pel saber universal es produeixen un munt de descobriments científics que d'alguna manera van afectar a l'art. Per exemple gràcies a les investigacions astronòmiques de Galileu i la teoria del moviment de Copernico es va incentivar a crear un art amb molta més precisió astronòmica i a afavorir el gènere paisatgístic. A més i també gràcies a l'actiu comerç i la colonització d'Amèrica i altres zones geogràfiques per part dels països europeus va fomentar la descripció dins de les obres de paisatges i cultures exòtiques, desconegudes fins al moment. Per tant parlaríem d'un art que es desenvolupa a Europa i a l'Amèrica llatina durant el segle XVII i principis de XVIII.

Com havia de passar, aquests pessimisme es va reflectir a les arts plàstiques, originant “l'estil barroc”. Per tant parlarem d'un art pessimista, tràgic, teatral, ja que vol enganyar a l'espectador, encara que en certa manera també buscarà convertir-se en un art més real, més expressiu que l'art renaixentista, perquè vol que ens fixem en la situació de l'obra. Aquests art ja no busca ser entès, sinó ser sentit, per tant canviarà el concepte de bellesa, pensant que allò que és lleig és el que verdaderament és bonic. Arquitectònicament parlant, ens trobarem un art on s'augmenta la grandiositat dels edificis, i s'accentuarà una decoració interior recarregada, plena de sants,línees corbes, cúpules i figures recobertes d'or. D'aquesta manera l'església reflectia la seva importància i poder, amés d'aclaparar als fidels amb la seva riquesa.

“Los Inválidos”

Anàlisi formal

'Arte barroco'
Situada a la vora del riu Sena trobem el conjunt arquitectònic de los Inválidos, construït per Jules Hardouin Mansard. Los Inválidos, edificació que expressa una gran composició clara, estructura rígida i a més a més unes nobles proporcions (seguint l'estil de l'època de Lluís XIV) consta d'un edifici principal, que s'expandeix fins el riu a través d'una enorme explanada, i que presenta una façana de 200m d'amplada. Rere se situa un gran pati, El Cour d'Honneur ( de 102x63m),bordejat per una sèrie de patis secundaris dels edificis residencials(terminats tres anys després), que s'agrupen en dues ales simètriques. A l'ala oest se situa el Museu de l'exèrcit. Al centre del conjunt, situat rere del Cour d'Honneur trobem l'església de Saint Louis (en la que consta una cripta on hi són enterrats molts oficials francesos) i la Dôme des Invalides, un temple centralitzat amb planta de creu grega de 56 m d'amplada inscrita en un quadrat, amb exedres als extrems dels braços i cobert per una cúpula de doble tambor impressionant que té una alçada de 107 m i alberga un altar negre; donant la sensació de dominar el conjunt. En torn a la cúpula hi ha Quatre capelles satèl·lit, amb una entrada diagonal perforant els pilars torals. Per possibilitar les vistes llunyanes de la cúpula, sobre l'edifici se superposen tres cúpules en una: la interior, oberta per un enorme ócul; la segona, un cascaró que recull la vista de l'obertura procurant una il·luminació il·lusionística (típicament barroca); i a l'exterior, sobre un entramat de fusta. La tomba de Napoleó, terminada en 1861, està tallada en pòrfit sobre una base de granit, mesura 4,5 m d'alçada, 4 m de longitud i 2 m d'amplada i està rodejada per 12 figures que representen les seves victòries.

Anàlisi conceptual

Los Inválidos, és un conjunt arquitectònic parissin, situat a la vora esquerre del riu Sena, que inclou edificis residencials, esglésies i la tomba de Napoleó Bonaparte. Es va construir segons el projecte de Libéral Bruant i Jules Hardouin-Mansart entre els anys 1671 i 1706, sota el regnat de Lluís XIV, com alberg per a més de 6.000 mutilats (en francès invalides) de guerra, una funció que encara proporciona a uns 70 excombatents de l'exèrcit francès.

Hardouin Mansart encarna la culminació de l'estil Lluís XIV. Hardouin que va construir seguint l'obra dels seus predecessors, estableix l'anomena't ordre francès, caracteritzat per la seva èmfasi, la regularitat compositives, el sentit de la mesura i per la decoració amb elements francesos en comptes d'italians ( com miralls o màrmols rosats). Encara que amb continguts molts similars a l'arquitectura italiana com l'exterior monumental de les arquitectures.

Hardouin va arribar a fer moltes obre com La Galería de los Espejos i la Orangerie... Però es va fer realment famós i reconegut gràcies a la ampliació del Palau de Versalles, i a la seva obra mestre ; la cúpula, en la que va superposar dos tambors per obtenir un efecte de verticalitat grandiós.

Lluís XIV sempre es va preocupar per l' estat dels soldats que combatien per ell en les seves guerres i campanyes, va voler construir un edifici real, suficientment gran per a poder albergar tant als oficials i mutilats de guerra com a les persones grans i de salut fràgil, per poder oferir-los tot el que necessitessin i poder assegurar el seu benestar. Per tant la funció primordial d'aquest complex era donar hostalatge alos soldats i les persones necessitats de Francia.

“El Cuadro de las lanzas”

Anàlisi formal

El quadre de “la rendició de Breda” o “El quadre de les llances” està composts de dos grups de persones, als costats de la composició, i amb un espai intermedi al que es destaquen les claus de la ciutat sobre un profund fons amb un paisatge molt lluminós. També veiem la acurada composició i organització al ser tancat cadascun dels grups de persones per un dels dos cavalls que es dipositen a l'obra de manera diferent, ja que un ens ofereix la gropa i l'altre el cap i part del coll, contraposant-se d'una manera similar a dos parèntesi que tanquen la composició. A més, existeix un esquema compositiu estructurat en dues diagonals imaginàries que van des de el cavall holandès a l'espanyol la primera, i la segona des de les llances a l'holandès de la jaqueta d'anta clar.

Com veiem, els dos grups porten una vestimenta diferent i un armament desigual, ja que els espanyols porten llences i els holandesos piques i fusels. La gran tècnica de l'autor fa que la composició obtingui si més no, un gran realisme gràcies a les diferents textures dels teixits (llana,brodats,seda...), que donen personalitat als personatges, i en la recreació de l'autor sobre la representació dels personatges, als qui estudia psicològicament, per convertir la pintura en una galeria de retrats. Si ens fixem, veurem que Velázquez dona una mica més de personalitat als espanyols, als que pinta més contents que als holandesos i els fa portar unes enormes patilles i uns grossos bigotis. No en va, encara la multitud de persones que hi són al quadre, el protagonisme l'obtenen, al centre de la composició, dos personatges, l'espanyol Ambrosio de Spínola a la dreta, rebent la clau de la ciutat de Breda, que humilment li entrega al governador, Justino de Nassau, en senyal de rendició i sometiment.

La tranquil·litat, el sosieg i el profund respecte pels personatges, tan típics de les obres de Velázquez, apareixen també aquí. La dignitat del vençut, que s'inclina submisament davant el vencedor ens aporta una actitud carinyosa i tendra que fa joc amb la de l'altre, que li somriu cortesament i li dóna una palmadeta en l'espatlla.

L'objecte simbòlic central del quadre, la clau, queda destacada per la seva situació central i, sobre tot, pel contrast entre el seu color negre i el fons de tons clars que se situen immediatament darrere. Les llences espanyoles realcen la perspectiva del paisatge posterior i varies apareixen torçades per donar major veracitat.

Pel que fa al paisatge del fons, és representa d'una manera bromosa i plana com és característic a aquella zona, encara que Velásquez mai va estar a holanda. Pel que fa a la disposició del quadre destaco que és reparteix en dos plans; el primer pla al que apareixen els combatents i els seus líders, i el fons on apareix el paisatge. Encara que d'una manera menys clara podríem parlar també d'un tercer pla intermedi (rere la clau) on podem apreciar tropes, armes i altres elements ens tons pastís que contrasten amb la clau.

Anàlisi conceptual

Com aprecio a aquesta pintura a l'oli, Velázquez ens mostra un episodi històric que va succeir a Breda (Holanda) al 1625, quant l'exèrcit espanyol va derrotar als holandesos i van perdre l'anomenada ciutat. Al quadre és representat el moment en que Justino Nassau entrega les claus de la ciutat al general victoriós. A l'escena podem detectar com, en un paisatge on encara fumegen els restes de la batalla, es localitzen dos grups; el de l' esquerre ho composen els holandesos vençuts, i el de la dreta ho formen els espanyols amb llences (que realment son piques) i que s'han fet servir per titular també el quadre. Amb un espai intermedi al que es destaquen les claus de la ciutat sobre un profund fons de lluminós paisatge.

Velázquez fuig de convencionalismes ja que representa el tema bèl·lic (tant comú a l'època) amb exquisida sensibilitat: fet que aspectes bèl·lics com la sang, mort i destrucció quedin només insinuades per les fumarades del fons; i no havent generals victoriosos, soberbis i engreïts. Sinó que tot lo contrari, ja que el general espanyol fa gala d'una virtut excepcional: la clemència i la compassió davant el vençut, fugint de tota humiliació. ). A més de jugar amb la llum fent que ressalti el que l'interessa, rostres, mans, teixits, contraposant-lo acusadament amb zones d'ombra i en aquests contrast puc notar la vivesa i força de l'escena.

Com ja he citat l'obra s'ordena en dos grups -els dels vençuts i els vencedors- emmarcat cadascun d'ells per la figura d'un cavall, que donen la sensació d'estar constituint un parèntesi amb el que es tanca l'escena, centrada en l'abraçada d'Ambrosio d'Spinola per la part espanyola i Justino de Nassau per l'holandesa.

Velázquez, com a bon pintor barroc, consta del naturalisme en lo representat ( incloent les coses lletges i macabres, però tractades delicadament ) , les postures sinuoses  i els forts contrastos de color i de llums i ombres. La corba està sempre present com podem veure al cavall (situat darrere i girant), als plecs de vestits , botes i fulards, cabells, barrets, etc. A més, per que ens sentim partícips del quadre, Velázquez recurreix a dos trucs : col·locar personatges d' espatlla (com estem nosaltres) altres que ens miren fixament, el que ens fa sentir dintre de l`acció. El personatge situat a l'extrem dret, jove i elegant és el propi Velázquez qui s'ha autoretratat amb un graciós bigoti i una posa estudiada (ja que ell era molt presumit).

I Per subratllar la llunyania , utilitza varis procediments: punt de vista alt (ja que veiem molt de paisatge) i difuminat del paisatge del fons (a l'igual que a la realitat, quant mirem muntanyes llunyanes, no les veiem nítides, sinó amb els seus contorns borrosos).

Com en molts quadres originals, aquí coneixem un cas d'empanediments, ja que en un primer moment Velázquez va pintar abraçats als dos cabdills, decidint més tard separar-los, donant entrada entre ells al soberbi paisatge amb figures de més clar to que les del primer pla.

Aquesta va ser una de les pintures, amb escenes de batalles o victòries espanyoles, que van decorar l'anomena't “Salón de Reinos” del Palacio del Buen Retiro de Madrid. Construït aquest Palau per el rei Felip IV, Velázquez que era el seu conseller en temes artístics -a més del seu pintor de Càmera- fou l'encarregat de la decoració. Es representaria la victòria de les armes espanyoles en quadres sobre les parets laterals del Gran Saló.). Encara que actualment està dipositat al Museu del Prado.

Per tant la funció d'aquests quadre va ser commemorar el dècim aniversari de la rendició de la plaça fortificada de Breda a l'exèrcit espanyol d'Ambrosio d' Spínola; representant el moment en que Justino Nassau entrega les claus de la ciutat al general victòries. I també decorar el “Salón de Reinos” amb quadres (com aquests) que escenifiquessin les batalles que s'havien guanyat durant el regnat de Felip IV.

Vídeos relacionados