L'art del segle XX

Arquitectura funcional. Orgánica. Esculture. Cinética. Pintura. Fauvisme. L'Expressionisme. Cubisme. Futurisme. Dadaisme. Surrealisme. Picasso. Abstracta. Avantguardes. Pop Art. Cinema

  • Enviado por: Sand
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 5 páginas
publicidad

L'Art del segle XX

Arquitectura

Arquitectura Funcional

Descripció: El primer gran corrent de l'arquitectura del segle XX va ser el funcionalisme, un estil basat en la simplicitat. El funcionalisme va aprofitar el ferro i ciment com material. Als anys trenta un grup d'arquitectes radicals joves, la GATCPAC [Grup d'Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l'Arquitectura Contemporànea], va renovar l'arquitectura a Catalunya amb obres com Joieria Roca (1934, Josep Lluís Sert) i la Fundació Miró (1975, Josep Lluís Sert).

Autor destacat: Le Corbusier. A l'església de Ronchamp hi va introduir una sèrie de paràboles i d'hipèrboles, corbes que confereixen a la construcció un aspecte de nau ondulant i permeten que l'interior hi hagi un sistema d'il·luminació original. Le Corbusier afirma que l'arquitectura ho és tot, perquè tot actua sobre la vida de l'ésser humà i li proporcionen sensacions i estímuls.

Altres autors: Bauhaus, Walter Gropius, Mies van der Rohe, Josep Lluís Sert

Arquitectura Orgànica

Descripció: És una arquitectura més alegre que la funcional. Frank Lloyd Wright tenia com a preocupació principal el integrar l'edifici en l'entorn natural. Obres famoses son la Casa de la cascada (Frank Lloyd Wright), on l'arquitectura i la natura assoleix la plenitud.

Autor destacat: Frank Lloyd Wright

Escultura

L'Expressionisme i Cubisme

Descripció: Al començament del segle va tenir una gran importància l'expressionisme, que mirava d'obtenir figures patètiques per mitja de deformacions. Després els escultors van mirar de convertir la figura humana en una sèrie de figures geomètriques. Aquesta tendència es va anomenar cubisme

Autor destacat: L'expressionisme i el cubisme s'uneixen en un gran escultor: Henry Moore. Les seves figures s'allunyaven cada cop més de la realitat fins arribar a l'abstracció.

L'escultura cinètica

Descripció: A l'anomenada escultura cinètica l'art escultòric s'aparta decididament de la pintura i busca camins més originals.

Autor destacat: L'enginyer nord-americà Calder va començar a modelar obres mogudes per un motor. Després va dissenyar figures recolzades sobre un sol punt i mogudes per l'efecte de l'aire o qualsevol petit impuls. Aquestes escultures s'anomenen mòbils

Pintura

Fauvisme

Descripció: El fauvisme va irrompre aleshores com una reacció contra l'impressionisme en favor del color i de l'objecte. Dels quadres fauvistes destaquen dos trets fonamentals. El protagonisme i l'autonomia del color, que es fa independent del objecte, de manera que es pot pintar cavall verd o una model blava de cap a peus. Després, l'energia del dibuix que dóna nitidesa a l'objecte entre les taques de color.

Autor destacat: Matisse no capta l'il·luminació real als paisatges, sinó que prefereix contrastos cromàtics al marge de la realitat. Per això fa servir colors purs sense barrejar i sense tenir en compte les alteracions que hi provoca la llum.

Altres autors: Vlamink és autor de paisatges dramàtics, influïts per Rouault, un artista que va passar del fauvisme al expressionisme sense canvis formals, substituint simplement temes alegres per temes dramàtics.

Cubisme

Descripció: Els cubistes descomponen els objectes en formes geomètriques i els recomponen creant una superposició de formes transparents. Picasso, Juan Gris i Braque van conrear durant uns quants anys un estil que prescindeix del color i de la profunditat.

Expressionisme

Descripció: Els expresionistes es van convertir en testimonis de les angoixes col·lectives de l'ésser humà del segle XX.

Autors destacat: El 1905 es van reunir a Dresden un grup de quatre pintors capitanejats per Kirchner que va rebre el nom de “Die Brücke”. Juntament amb Nolde, un altre pintor, van crear un món temàtic d'éssers aclaparats per l'angoixa.

Altres autors: A Viena, Kokoschka va iniciar una obra amb un dramatisme que es va intensificar durant la guerra mundial. Precisament, la guerra semblava el món de desolació que els expresionistes havien anticipat feia deu anys.

Futurisme

Descripció: Els pintors futuristes aseguraven que els espais i les figures immòbils no existien en la realitat, que tot estava sotmès a un moviment perpetu. Milà va ser la capital del futurisme. Però quan es va morir el grup es va dispersar. D'aquest corrent en va quedar d'herència la sensibilitat per objectes del noostre temps i el culte a la velocitat.

Autor destacat: Boccioni. Segons ell l'objectiu del futurisme era captar “la voràgine de la vida moderna”.

Dadisme

Descripció: Per mostrar el refús del món i de l'art tradicional van utilitzar tota mena de recursos, com ara fer un quadre amb escombreries, i van organitzar exposicions presidides per ninots burlescos.

Autors destacats: Quan va esclatar la Primera Guerra Mundial els grups d'artistes es van dispersar. Alguns pintors com Marcel Duchamp i Francis Picabia es van refugiar a Suïssa i van publicar una revista que recollia els seus ideals artístics. En un diccionari hi van trobar el mot infantil “dadà”, que van adoptar per batejar el seu estil.

Altres autors: Entre els cercles dadistes que van sorgir a les ciutats europees destaca l'alemany Georg Grosz.

Surrealisme

Descripció: El 1924, el escriptor André Breton, va redactar un manifest en què vaticinava l'encontre entre la realitat i el somni. A la pintura surrealista hi poden sortir perspectives fantàstiques, i fins i tot relacions absurdes entre dues coses. Es poden distingir dos pols en les tendències surrealistes: el dramàtic, amb l'evocació al caos, i el poètic, ple de tendresa infantil.

Autors destacats: Per part del surrealisme dramàtic Salvador Dalí es el màxim representant. De la part poètica es el rus Marc Chagall qui, en els seus quadres, pinta un món màgic.

Picasso, intèrpret de la nostra època

Pablo Picasso (1881-1973) és considerat universalment el màxim pintor del segle XX per la seva capacitat inexhaurible de creador d'un univers de formes.

Establert a Barcelona, les primeres etapes d'aquest pintor d'origen malagueny van ser dins les pautes de la pintura figurativa. El 1904 es va instal·lar a París on va retratar un mostrari de personatges cecs i invàlids, quasi tots pintats amb monocromia blava. Després de l'època blava ve l'anomenada època rosa, no sols va canviar el color, sino també les formes, ja que el món de pidolaires va ser substituït pels acròbates i arlequins del circ.

Picasso va deixar aviat els passos de la pintura figurativa i va començar a investigar les possibilitats de la geometria. El 1907 va pintar “Les senyoretes del carrer d'Avinyó”, autèntic manifest del cubisme.

Durant anys va estar pintant natures mortes, guitarres i retrats amb el procediment de superposar transparències i formes geomètriques.

El seu art va acabar desenvolupant-se amb les pautes del expressionisme. El període de la metamorfosis es quan, angoixat per la violència, va convertir la forma humana en en una sèrie d'el·lipses o d'angles. “El Guernica” està fet amb símbols de dolor: un guerrer mort, una mare amb un nen mort als braços, un cavall que es retorça,… Després de la guerra d'Espanya, la segona guerra mundial va continuar demanant a Picasso quadres símbol de sofriment.

Un cop es va haver acabat la gran guerra, va començar una etapa de calma en l'art de Picasso, en què pintava coloms i balcons amb flors oberts davant el oclor blau del Mediterrani.

La Pintura Abstracta

El pròposit dels artistes abstractes consisteix a prescindir dels elements figuratius per concentrar l'atenció exclusivament en el color. La possibilitat de reduir el quadre a una combinació de colors va ser entrellucada per Kandiski cap al 1911. Segons Kandiski, el model d'art autèntic és la musica, que transmeti emoció sense necesitat de figures ni d'arguments literaris, sinó només per mitjà de la combinació de sons. El pintor pot transmetre les seves emocions amb combinacions de color.

La figura més destacada de un grup d'artistes va ser Mondrian, creador de l'abstracció geomètrica anomenada constructivisme. Mondrian es autor de quadres dividits en àrees rectangulars de colors únic, separats gairebé sempre per línies negres molt marcades.

Paul Klee, profesor a la Bauhaus, va sse un altre pintor abstracte destacat i no va renunciar mai a la presència de elements figuratius.

Joan Miró va ser el català abstracte més famós. Les seves obres més característiques es serveixen de la melodia del color, propòsit darrer dels abstractes.

Després de la Segona Guerra Mundial, als Estats Units l'expressionisme abstracte encapçalat per Pollock va tornar l'hegemonia de la taca. Pollock deixava rajar la pintura sobre la tela i obtenia així línies serpentejants de color gruixut.

Les avantguardes

A partir del 1945 els artistes van multiplicar la recerca de nous camins. El nombre d'escoles de les anomenades primeres avantguardes és elevat i es va incrementar amb les darreres tendències.

Informalisme

Va sorgir poc abans de la Segona Guerra Mundial. Prenia com a model el dadisme.

Consistia en afirmar que el pintor no s'havia de limitar a utilitzar les pastes de colors de la paleta, sinó que es podia fer servir de tota mena de materials, ja que es va insistir en la tècnica del collage. A més, és preferible que el creador es deixi dur per la inspiració.

Dins del informalisme es distingueixen diversos corrents, un dels quals es la pintura matèrica: en lloc de color, el pintor hi utilitza uns altres materials.

Una figura destacada catalana es Antoni Tàpies.

Pop Art

A New York i a Londres va sorgir una nova escola que consistia en representar objectes de la vida ordinària del nostre temps i figures famoses del cine o de la cançó. El nord-americà Andy Warhol es va fer famos per el seu retrat de Marilyn Monroe i Llauna de sopa Campbell.

Art Conceptual

Com a materials del pintor té fotografies, fotocopies, textos, etc… Se'n considera gairabé un manifest l'obra de Kosuth “Una i tres cadires”.

Els artistes conceptuals es preguntaven sobre com percep l'obra d'art l'espectador i arribaven a la conclusió que la participació d'aquest n'és un element essencial.

Hiperrealisme

Alló que intenta aquesta escola és reproduir manualment fotografies en color. Durant hores fotografia un mateix paisatge, després d'estudiar les fotos transfereix la informació a la tela. La sensació es molt més intensa que la que proporciona la fotografia.

L'espanyol Antonio López és un representant destacat.

Neoexpressionisme

Als anys vuitanta l'anomenat neoexpressionisme mira de reprendre i d'aprofundir l'expressionisme. La figura més interesant és el mallorquí Miquel Barceló.

El cinema

El 1895, a París, els germans Lumière van inventar el cinematògraf, una màquina que, projectant sèries d'imatges sobre una pantalla, aquestes adquirien moviment gràcies a la velocitat de la superposició.

La revolució del cinema no es limita al caràcter mòbil de la imatge, sinó també a la dels moviments de la càmera. A diferència del teatre, el cinema pot canviar d'escenari en segons.

En el procés de realització de la pel·lícula, primer cal examinar el guió. En segon lloc la interpretació dels actors. Durant el rodatge, el director disposa les preses i orienta l'actuació dels personatges. Un cop acabada la filmació, es fa el muntage. Per diversos motius les escenes no es filmen seguint l'ordre que tenen a la pel·lícula; per aixó, el director les ordena i, de vegades, les retalla i alterna, en una seqüencia ràpida, plans de contrast.

Amb el muntatge es pot intensificar la sensació que rep l'espectador, i es on més claretat es veu la personalitat del director.

Fins al 1929 el cinema no va enregistrar el so, però en aquesta etapa va dur a terme alguns dels seus capítuls més autèntics.

'L\'art del segle XX'

Historia