Arquitectura Modernista en Barcelona

Arquitectura # Modernisme. L'espai arquitectònic. Elements constructius. Antoni Gaudí. Nous materials. Arquitectes. Ferro. Mercats. Biblioteques

  • Enviado por: Carlos
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 33 páginas
publicidad
publicidad


INTRODUCCIÓ

Arquitectura: Art de projectar i construir edificis.
L'arquitectura ha estat definida com  "l'art de
l'espai", és a dir, l'art de crear, amb estructures
materials relativament estables i sòlides, els espais
interiors i exteriors destinats a albergar les
diverses formes de vida humana. L'espai arquitectònic
no  te un sentit estrictament geomètric; l'arquitecte
interpreta i representa en espai les condicions
socials i polítiques, els desigs del client, les
aspiracions religioses, els coneixements tècnics,
etc., i per aconseguir-ho, empra no solament els
elements purament constructius, sinó també la
psicològicament. Per raó de la finalitat de espais
creats, l'arquitectura pot ésser religiosa, civil,
militar, industrial, etc., mentre que l'urbanisme neix
de la necessitat d'ordenar en l'espai la ciutat i les
activitats socials que s'hi desenvolupen. Per
arquitectura s'entén, també, el conjunt de les obres
arquitectòniques d'un país, d'una cultura, d'un
període històric, d'un estil determinats: arquitectura
egípcia, del s. XVI, renaixentista, barroca, etc.
El modernisme català no es desenvolupà aproximadament
fins al 1884. Encaminat a modernitzar el país tot
acostant-se als corrents més moderns d'Europa, es
manifesta no com un estil sinó com una actitud, dins
la qual caben respostes diverses amb el denominador
comú que siguin assimilables a alguna tendència
militantment renovadora del context europeu. Les
primeres manifestacions van ser arquitectòniques:
Antoni Gaudí féu edificis tan innovadors com el Palau
Güell de Barcelona (1886-1891), Domènech i Montaner,
el restaurant de l'exposició Universal de 1888 (actual
Museu de Zoologia de Barcelona), obres que trencaven
amb l'eclecticisme convencional l'eclecticisme
convencional, revaloraven el maó vist i incorporaven
generosament els oficis artístics -vitrall, ferro,
ceràmica, etc.-, als quals donaven un disseny nou,
allunyat del decorativisme usual.
  

QUE ES EL MODERNISME?

Diem Modernisme al moviment  artístic y cultural que
es desenvolupen a Catalunya duran els últims anys del
segle XIX y primes del segle XX. Entre altres, les
seves manifestacions plàstiques més caracteritzades (
també les havia literàries i musicals) son la
arquitectura i l'interiorisme, amb un especial èmfasis
en els arts decoratius, així com la pintura y la
escultura.
En principi es un art urbà, com ho eren per aquells
mateixos anys els moviments equivalent desenvolupat en
ciutats com Glasgow, París, Torí, Brusselas, Viena,
Praga, Chicago... Com es reflectia  en els noms
adoptats per designar-los, buscaven la originalitat i
la llibertat creativa, la expressió de la personalitat
individual o nacional i, sobre tot, bevent a vegades
de les ensenyances de l'art del passat, dotar de un
esperit modern a les seves realitzacions.
El modernisme català i els coetanis Art Noyveau,
Modern Style, Liberty, Jugendstil, Sezession o Secese,
i les escoles de Glasgow o Chicago, amb els que
comparteix alguns tirats estilístics, no pot
definir-se tant per els resultat formals, que arriben
inclòs a ser contradictoris entre sí, com pes ser la
manifestació d'un esperit de fi de segle, amb les
actituds decadentismes i regeneracionalistes de tot
signe que ell comporta. Aquesta època, que coincideix
amb el naixement del cinema i de l'automòbil, a la que
comença a cobrar importància l'esport com a fenomen
social i a la que es celebren (1896) les primeres
Olimpíades de la era moderna, i que acaba
dramàticament amb l'explosió de la Primera Guerra
Mundial, assisteix de manera un tant irreflexiva a la
disgregació del món tradicional i la seva substitució
per una nova realitat.                

  
     


 
























NOUS MATERIALS

En contemplar algunes de les sorprenents
realitzacions del segle XIX construïdes amb els nous
materials- ferro, vidre, formigó armat, i, d'ença el
1860, acer- és lògic de preguntar-se com s'erigiren,
paral·leles, tant en el temps com en l'espai, a tota
aquella altra proliferació d'arquitectures
historicistes que seguien una filosofia conservadora i
mancada de la capacitat criadora que hagués pogut
donar lloc a noves formulacions dins d'aquest camp.
Pot trobar-se una resposta en la divisió que, a
cavall del segles XVIII i XIX, es produiria en les
professions d'arquitecte i d'enginyer, fet que els
portaria a una formació diferent. Així, mentre que els
enginyers cursaven la seva carrera en escoles o
universitats tècniques, els estudiants d'arquitectura
acudien, com els pintors i escultors, a una
anquilosada Acadèmia, o aprenien al talles d'un mestre
arquitecte, desenvolupant dins d'aquesta formació
«artesana», un esperit més o menys afí a la resta de
les arts plàstiques. La major part d'aquests artistes-
arquitectes detestava el desenrotllament industrial,
marginant-se, conseqüentment, dels nous materials i de
les noves tècniques. «Perdut tot contacte amb les
exigències concretes de la societat, es refugiaven en
un món de formes abstractes».
D'altra banda, no fou gens fàcil l'adopció dels nous
materials, que associats al món de la màquina- cal
tenir en compte l'estret lligam entre revolució
industrial i revolució arquitectònica- produïen terror
a homes tan notables i de tanta d'influència com foren
Goethe, Blake, Morris i Dickens, entre d'altres. Per
al poeta, gravador i pintor anglès William Blake, les
fàbriques eren obre del diable.       
 


BIBLIOTEQUES I MERCATS

Malgrat que H. Labrouste també donà un aspecte
neorenaixentista fou tanmateix, un dels primers
arquitectes en mostrar les possibilitats estètiques de
la fosa, ja que si bé utilitzava el ferro amb
finalitats estructurals, no per això, menyspreava els
seus aspectes decoratius, com s'observa en es arcs i
les fines columnes de tipus corinti de la sala de
lectura de moltes biblioteques.
L'activitat burgesia catalana, per la seva banda,
havia inaugurat a Barcelona, el mateix any que
s'iniciaven les obres del mercat de Les Halles, el
Gran Saló dels Camps Elisis (desaparegut) de J. Oriol
Mestres, construcció pionera de la nova arquitectura
metàl·lica al país, segons la qual s'edificarien més
endavant diversos mercat, com el de Sant Antoni
(1872-1884) d'A. Rovira, i el del Born (1873-1876) de
J. Fontseré i J. M. Cornet. A Madrid com una altre
exemple de 'us d'aquests materials, es construí el
Museu Arqueològic Nacional.

Vidre i ciment armat

Cal referir-se, també, a l'atractiu ús del vidre
que, combinat amb el ferro, s'estava fent, gràcies als
progressos tècnics en la fabricació d'aquest material.
Efectivament, amb ambdós elements es construirien
àmplies superfícies de sostres i 0parets transparents,
i també grans lluernes en nombrosos edificis. La gran
producció d'aquest materials facilitaria la
construcció d'amples hivernacles, com el del jardí des
Plantes, realitzat per Rouhault el 1833, o el del
jardins d'Hiver, als Camps Elysées, d'E. Texier, de la
idea del qual partitura Paxton per ala construcció del
famós palau de Vidre.
Pel que fa al ciment armat que, des de meitat del
segle, es començava a fabricar industrialment, la seva
aplicació es limità inicialment a la realització
d'elements de poca volada, tals com canonades i
pannells. Més endavant, es construirien alguns petits
ponts, el nombre i dimensions dels quals s'anà
ampliant durant l'última dècada del segle.





   






















GRANS ARQUITECTES DELS SEGLES
XVIII I XIX


GAUDÍ I CORNET (Antoni), arquitecte català (Reus
1852-Barcelona 1926). Estudià arquitectura a Barcelona
entre el 1873 i el 1875, i mentre era estudiant ja va
començar a treballar amb el Mestre d'obres Josep
Fontserè i Mestre amb que col·laborà en la cascada
monument al del Parc de la Ciutadella. Va exercir la
seva activitat d'arquitecte a partir del 1882, en el
període que s'anomenà del Modernisme, del qual fou el
màxim exponent.
Les seves primeres obres van ser cases unifamiliars,
com la casa Vicens (1883)-(1888) que ja posseeix un
segell personal que faria més famós: continuar les
obres del temple de la Sagrada Família. Eusebi Güell i
Bacigalupi va ser el seu mecenes i li encarregà obres
com el palau Güell (1886-1889) i el Parc Güell
(1900-1914), ambdues a Barcelona, i la cripta de la
Colònia Güell a Santa Coloma de Cervelló (1908-1915).
També va realitzar algunes cases de veïns a l'Eixampla
de Barcelona, com can Calvet (1894-1904), la reforma
de la casa Batlló (1904-1906) i la casa Milà, coneguda
com La Pedrera (1906-19910), i algunes obres fora de
Catalunya, com «El Capricho» a Comillas (1883-1885),
el palau episcopal d'Astorga (1887-1894) i la Casa de
Los Botines, a Lleó (1891-1894). L'obra de Gaudí va
passar bastant inadvertida per la crítica
internacional fins als anys 50. Des de llavors es
considerat un dels mes singulars arquitectes
expressionistes del canvi de segle per la seva obra
radicalment personal i desinhibidament orgànica.   

  DOMENECH I MONTANER, (Lluís) (1850-1923).
Arquitecte i polític català. Un dels màxims
representants del modernisme; exercí una gran
influència en la difusió d'aquest estil, des de la
seva càtedra de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona,
i també amb les seves obres. Aquestes es caracteritzen
per una barreja de racionalisme constructiu i de
decoració fabulosa, inspirada en l'arquitectura
hispanoàrab i en la passió pel dibuix curvilini del
Modern Style. En el restaurant del parc de la
Ciutadella de Barcelona (1888), avui Museu de
Zoologia, ja ofereix solucions que s'anticipen al seu
temps (estructures de ferro i rajoles visibles), que
desenvolupà més endavant al palau de la Música
Catalana (1908), amb un innovador recobriment de
mosaic, ceràmica i vitralls policroms. Les mateixes
característiques es donen en els seus grans conjunts
arquitectònics de l'hospital de Sant Pau (Barcelona
1902-1910) i l'Institut Pere Mata (Reus, 1897-1919).
Unes altres obres seves a Barcelona son l'editorial
Montaner i Simon (1881-1885), la casa Montaner (1893)
i la casa Thomas (1895-1899). Com a polític, tingué
una activitat remarcable durant el primer temps del
catalanisme. Militant del Centre Català, l'abandonà
amb motiu de l'escissió del 1887, i passà a la Lliga
de Catalunya, grup més conservador, de la qual fou
president.

PUIG I CADAFALCH (Josep), arquitecte historiador de
l'art i polític català (Mataró 1867- Barcelona 1957).
Fou fundador i col·laborador de La Veu de Catalunya i
també membre actiu de la Lliga Regionalista . Diputat
per la Mancomunitat de Catalunya, a la mort de Prat de
la Riba ell fou qui el succeí com a president durant
(1917-1924). Per culpa del cop d'Estat de Primo de
Rivera, comença la dissolució de les iniciatives que
ell havia presidit i impulsat, es retirà de la
política i es dedicà especialment a l'arquitectura i a
l'estudi de l'art. Com a arquitecte, fou una de les
figures mes destacades del Modernisme català, amb una
obra  molt personal i diversa que engloba diferents
etapes dins d'aquest corrent: Casa Martí (Els Quatre
Gats, 1896), Casa Amatller (1900), Casa Macaya (1901)
entre d'altres. Fou també un excel·lent urbanista que
destacà pel seu projecte d'enllaç entre la Via
Laietana i el Centre antic de Barcelona i per
l'ordenació de la Plaça de Catalunya. Com historiador
de l'art és autor, entr altres obres, d'un llibre
sobre el romànic: L'arquitectura romànica a Catalunya.
Josep fou un dels millors arquitectes catalans.  

























LA DIFUSIÓ DEL FERRO

Durant els primers trenta anys del segle, especialment
a la Gran Bretanya, que es trobava situada al
capdavant d'Europa gràcies al desenvolupament
extraordinari de la seva indústria siderúrgica, es
construïren nombrosos ponts de ferro, entre els quals
cal destacar es de S. Brown sobre del riu Tweed
(1813), considerat com el prototipus dels ponts
penjats europeus, i el d'I. D. Brunel sobre l'Avon
(pont de Clifton), van ser molt importants per que els
fessin a tot arreu. Aquesta estructura també s'adaptà
a la construcció d'edificis revestits externament
seguint els estils historicistes o pintorescs.
Aquesta coexistència, aquesta mena de compromís entre
un material nou i unes formes inspirades en el
repertori històric, que pren un contrast mes remarcat
en algunes de les noves estacions ferroviàries de
meitat de segle, l'eclèctica façana externa de les
quals, dissimula l'audaç utilització de ferro a
l'interior, fa asseverar a Pevsner que "el
desenrotllament de ferro tingué lloc darrera de
l'escena arquitectònica (i) només es deixà veure en
les estructures utilitàries i temporals.   



                                                    







CONCLUSIÓ

Aquest treball a mi m'ha servit per ampliar els meus
coneixements i en aquest tema ja que jo no sabia gaire
d'aquest tema i el poc que sabia me l'ampliat
moltíssim i m'ha servit per poder saber coses que jo
no havia sentit ni escoltat parlar de l'arquitectura a
Catalunya.
Aquest treball ha estat per a mi com un repte i com
una odissea ja que hi havia de tanta informació sobre
aquest tema a nivell mundial però vaig haver de buscar
en biblioteques especialitzades en l'art català.  






















BIBLIOGRAFÍA

Llibres consultats:
Enciclopèdia Larousse català, volum 7
Enciclopèdia Salvat català, volum 5
Guia de la Barcelona Modernista, sendai edicions
Enciclopèdia Larousse de l'art, volum 3 (arte) 

















INDEX

INTRODUCCIÓ.                                         
                                      Pag 3
QUE ES EL MODERNISME?                                
                          Pag 4
L'INTRODUCCIÓ DE NOUS MATERIALS.                     
             Pag 5
BIBLIOTEQUES I MERCATS.                              
                          Pag 6   
GRANS ARQUITECTES DELS S. XVIII i XIX                
              Pag 7
LA DIFUSIÓ DEL FERRO                                 
                              Pag 10
CONCLUSIÓ                                            
                                         Pag 11
BIBLIOGRAFIA                                         
                                       Pag 12 





































































































































































































INTRODUCCIÓ


Arquitectura: Art de projectar i construir edificis.
L'arquitectura ha estat definida com  "l'art de
l'espai", és a dir, l'art de crear, amb estructures
materials relativament estables i sòlides, els espais
interiors i exteriors destinats a albergar les
diverses formes de vida humana. L'espai arquitectònic
no  te un sentit estrictament geomètric; l'arquitecte
interpreta i representa en espai les condicions
socials i polítiques, els desigs del client, les
aspiracions religioses, els coneixements tècnics,
etc., i per aconseguir-ho, empra no solament els
elements purament constructius, sinó també la
psicològicament. Per raó de la finalitat de espais
creats, l'arquitectura pot ésser religiosa, civil,
militar, industrial, etc., mentre que l'urbanisme neix
de la necessitat d'ordenar en l'espai la ciutat i les
activitats socials que s'hi desenvolupen. Per
arquitectura s'entén, també, el conjunt de les obres
arquitectòniques d'un país, d'una cultura, d'un
període històric, d'un estil determinats: arquitectura
egípcia, del s. XVI, renaixentista, barroca, etc.
El modernisme català no es desenvolupà aproximadament
fins al 1884. Encaminat a modernitzar el país tot
acostant-se als corrents més moderns d'Europa, es
manifesta no com un estil sinó com una actitud, dins
la qual caben respostes diverses amb el denominador
comú que siguin assimilables a alguna tendència
militantment renovadora del context europeu. Les
primeres manifestacions van ser arquitectòniques:
Antoni Gaudí féu edificis tan innovadors com el Palau
Güell de Barcelona (1886-1891), Domènech i Montaner,
el restaurant de l'exposició Universal de 1888 (actual
Museu de Zoologia de Barcelona), obres que trencaven
amb l'eclecticisme convencional l'eclecticisme
convencional, revaloraven el maó vist i incorporaven
generosament els oficis artístics -vitrall, ferro,
ceràmica, etc.-, als quals donaven un disseny nou,
allunyat del decorativisme usual.
  

QUE ES EL MODERNISME?

Diem Modernisme al moviment  artístic y cultural que
es desenvolupen a Catalunya duran els últims anys del
segle XIX y primes del segle XX. Entre altres, les
seves manifestacions plàstiques més caracteritzades (
també les havia literàries i musicals) son la
arquitectura i l'interiorisme, amb un especial èmfasis
en els arts decoratius, així com la pintura y la
escultura.
En principi es un art urbà, com ho eren per aquells
mateixos anys els moviments equivalent desenvolupat en
ciutats com Glasgow, París, Torí, Brusselas, Viena,
Praga, Chicago... Com es reflectia  en els noms
adoptats per designar-los, buscaven la originalitat i
la llibertat creativa, la expressió de la personalitat
individual o nacional i, sobre tot, bevent a vegades
de les ensenyances de l'art del passat, dotar de un
esperit modern a les seves realitzacions.
El modernisme català i els coetanis Art Noyveau,
Modern Style, Liberty, Jugendstil, Sezession o Secese,
i les escoles de Glasgow o Chicago, amb els que
comparteix alguns tirats estilístics, no pot
definir-se tant per els resultat formals, que arriben
inclòs a ser contradictoris entre sí, com pes ser la
manifestació d'un esperit de fi de segle, amb les
actituds decadentismes i regeneracionalistes de tot
signe que ell comporta. Aquesta època, que coincideix
amb el naixement del cinema i de l'automòbil, a la que
comença a cobrar importància l'esport com a fenomen
social i a la que es celebren (1896) les primeres
Olimpíades de la era moderna, i que acaba
dramàticament amb l'explosió de la Primera Guerra
Mundial, assisteix de manera un tant irreflexiva a la
disgregació del món tradicional i la seva substitució
per una nova realitat.                

  
     


 
























NOUS MATERIALS

En contemplar algunes de les sorprenents
realitzacions del segle XIX construïdes amb els nous
materials- ferro, vidre, formigó armat, i, d'ença el
1860, acer- és lògic de preguntar-se com s'erigiren,
paral·leles, tant en el temps com en l'espai, a tota
aquella altra proliferació d'arquitectures
historicistes que seguien una filosofia conservadora i
mancada de la capacitat criadora que hagués pogut
donar lloc a noves formulacions dins d'aquest camp.
Pot trobar-se una resposta en la divisió que, a
cavall del segles XVIII i XIX, es produiria en les
professions d'arquitecte i d'enginyer, fet que els
portaria a una formació diferent. Així, mentre que els
enginyers cursaven la seva carrera en escoles o
universitats tècniques, els estudiants d'arquitectura
acudien, com els pintors i escultors, a una
anquilosada Acadèmia, o aprenien al talles d'un mestre
arquitecte, desenvolupant dins d'aquesta formació
«artesana», un esperit més o menys afí a la resta de
les arts plàstiques. La major part d'aquests artistes-
arquitectes detestava el desenrotllament industrial,
marginant-se, conseqüentment, dels nous materials i de
les noves tècniques. «Perdut tot contacte amb les
exigències concretes de la societat, es refugiaven en
un món de formes abstractes».
D'altra banda, no fou gens fàcil l'adopció dels nous
materials, que associats al món de la màquina- cal
tenir en compte l'estret lligam entre revolució
industrial i revolució arquitectònica- produïen terror
a homes tan notables i de tanta d'influència com foren
Goethe, Blake, Morris i Dickens, entre d'altres. Per
al poeta, gravador i pintor anglès William Blake, les
fàbriques eren obre del diable.       
 


BIBLIOTEQUES I MERCATS

Malgrat que H. Labrouste també donà un aspecte
neorenaixentista fou tanmateix, un dels primers
arquitectes en mostrar les possibilitats estètiques de
la fosa, ja que si bé utilitzava el ferro amb
finalitats estructurals, no per això, menyspreava els
seus aspectes decoratius, com s'observa en es arcs i
les fines columnes de tipus corinti de la sala de
lectura de moltes biblioteques.
L'activitat burgesia catalana, per la seva banda,
havia inaugurat a Barcelona, el mateix any que
s'iniciaven les obres del mercat de Les Halles, el
Gran Saló dels Camps Elisis (desaparegut) de J. Oriol
Mestres, construcció pionera de la nova arquitectura
metàl·lica al país, segons la qual s'edificarien més
endavant diversos mercat, com el de Sant Antoni
(1872-1884) d'A. Rovira, i el del Born (1873-1876) de
J. Fontseré i J. M. Cornet. A Madrid com una altre
exemple de 'us d'aquests materials, es construí el
Museu Arqueològic Nacional.

Vidre i ciment armat

Cal referir-se, també, a l'atractiu ús del vidre
que, combinat amb el ferro, s'estava fent, gràcies als
progressos tècnics en la fabricació d'aquest material.
Efectivament, amb ambdós elements es construirien
àmplies superfícies de sostres i 0parets transparents,
i també grans lluernes en nombrosos edificis. La gran
producció d'aquest materials facilitaria la
construcció d'amples hivernacles, com el del jardí des
Plantes, realitzat per Rouhault el 1833, o el del
jardins d'Hiver, als Camps Elysées, d'E. Texier, de la
idea del qual partitura Paxton per ala construcció del
famós palau de Vidre.
Pel que fa al ciment armat que, des de meitat del
segle, es començava a fabricar industrialment, la seva
aplicació es limità inicialment a la realització
d'elements de poca volada, tals com canonades i
pannells. Més endavant, es construirien alguns petits
ponts, el nombre i dimensions dels quals s'anà
ampliant durant l'última dècada del segle.





   






















GRANS ARQUITECTES DELS SEGLES
XVIII I XIX


GAUDÍ I CORNET (Antoni), arquitecte català (Reus
1852-Barcelona 1926). Estudià arquitectura a Barcelona
entre el 1873 i el 1875, i mentre era estudiant ja va
començar a treballar amb el Mestre d'obres Josep
Fontserè i Mestre amb que col·laborà en la cascada
monument al del Parc de la Ciutadella. Va exercir la
seva activitat d'arquitecte a partir del 1882, en el
període que s'anomenà del Modernisme, del qual fou el
màxim exponent.
Les seves primeres obres van ser cases unifamiliars,
com la casa Vicens (1883)-(1888) que ja posseeix un
segell personal que faria més famós: continuar les
obres del temple de la Sagrada Família. Eusebi Güell i
Bacigalupi va ser el seu mecenes i li encarregà obres
com el palau Güell (1886-1889) i el Parc Güell
(1900-1914), ambdues a Barcelona, i la cripta de la
Colònia Güell a Santa Coloma de Cervelló (1908-1915).
També va realitzar algunes cases de veïns a l'Eixampla
de Barcelona, com can Calvet (1894-1904), la reforma
de la casa Batlló (1904-1906) i la casa Milà, coneguda
com La Pedrera (1906-19910), i algunes obres fora de
Catalunya, com «El Capricho» a Comillas (1883-1885),
el palau episcopal d'Astorga (1887-1894) i la Casa de
Los Botines, a Lleó (1891-1894). L'obra de Gaudí va
passar bastant inadvertida per la crítica
internacional fins als anys 50. Des de llavors es
considerat un dels mes singulars arquitectes
expressionistes del canvi de segle per la seva obra
radicalment personal i desinhibidament orgànica.   

  DOMENECH I MONTANER, (Lluís) (1850-1923).
Arquitecte i polític català. Un dels màxims
representants del modernisme; exercí una gran
influència en la difusió d'aquest estil, des de la
seva càtedra de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona,
i també amb les seves obres. Aquestes es caracteritzen
per una barreja de racionalisme constructiu i de
decoració fabulosa, inspirada en l'arquitectura
hispanoàrab i en la passió pel dibuix curvilini del
Modern Style. En el restaurant del parc de la
Ciutadella de Barcelona (1888), avui Museu de
Zoologia, ja ofereix solucions que s'anticipen al seu
temps (estructures de ferro i rajoles visibles), que
desenvolupà més endavant al palau de la Música
Catalana (1908), amb un innovador recobriment de
mosaic, ceràmica i vitralls policroms. Les mateixes
característiques es donen en els seus grans conjunts
arquitectònics de l'hospital de Sant Pau (Barcelona
1902-1910) i l'Institut Pere Mata (Reus, 1897-1919).
Unes altres obres seves a Barcelona son l'editorial
Montaner i Simon (1881-1885), la casa Montaner (1893)
i la casa Thomas (1895-1899). Com a polític, tingué
una activitat remarcable durant el primer temps del
catalanisme. Militant del Centre Català, l'abandonà
amb motiu de l'escissió del 1887, i passà a la Lliga
de Catalunya, grup més conservador, de la qual fou
president.

PUIG I CADAFALCH (Josep), arquitecte historiador de
l'art i polític català (Mataró 1867- Barcelona 1957).
Fou fundador i col·laborador de La Veu de Catalunya i
també membre actiu de la Lliga Regionalista . Diputat
per la Mancomunitat de Catalunya, a la mort de Prat de
la Riba ell fou qui el succeí com a president durant
(1917-1924). Per culpa del cop d'Estat de Primo de
Rivera, comença la dissolució de les iniciatives que
ell havia presidit i impulsat, es retirà de la
política i es dedicà especialment a l'arquitectura i a
l'estudi de l'art. Com a arquitecte, fou una de les
figures mes destacades del Modernisme català, amb una
obra  molt personal i diversa que engloba diferents
etapes dins d'aquest corrent: Casa Martí (Els Quatre
Gats, 1896), Casa Amatller (1900), Casa Macaya (1901)
entre d'altres. Fou també un excel·lent urbanista que
destacà pel seu projecte d'enllaç entre la Via
Laietana i el Centre antic de Barcelona i per
l'ordenació de la Plaça de Catalunya. Com historiador
de l'art és autor, entr altres obres, d'un llibre
sobre el romànic: L'arquitectura romànica a Catalunya.
Josep fou un dels millors arquitectes catalans.  


LA DIFUSIÓ DEL FERRO

Durant els primers trenta anys del segle, especialment
a la Gran Bretanya, que es trobava situada al
capdavant d'Europa gràcies al desenvolupament
extraordinari de la seva indústria siderúrgica, es
construïren nombrosos ponts de ferro, entre els quals
cal destacar es de S. Brown sobre del riu Tweed
(1813), considerat com el prototipus dels ponts
penjats europeus, i el d'I. D. Brunel sobre l'Avon
(pont de Clifton), van ser molt importants per que els
fessin a tot arreu. Aquesta estructura també s'adaptà
a la construcció d'edificis revestits externament
seguint els estils historicistes o pintorescs.
Aquesta coexistència, aquesta mena de compromís entre
un material nou i unes formes inspirades en el
repertori històric, que pren un contrast mes remarcat
en algunes de les noves estacions ferroviàries de
meitat de segle, l'eclèctica façana externa de les
quals, dissimula l'audaç utilització de ferro a
l'interior, fa asseverar a Pevsner que "el
desenrotllament de ferro tingué lloc darrera de
l'escena arquitectònica (i) només es deixà veure en
les estructures utilitàries i temporals.   

CONCLUSIÓ

Aquest treball a mi m'ha servit per ampliar els meus
coneixements i en aquest tema ja que jo no sabia gaire
d'aquest tema i el poc que sabia me l'ampliat
moltíssim i m'ha servit per poder saber coses que jo
no havia sentit ni escoltat parlar de l'arquitectura a
Catalunya.
Aquest treball ha estat per a mi com un repte i com
una odissea ja que hi havia de tanta informació sobre
aquest tema a nivell mundial però vaig haver de buscar
en biblioteques especialitzades en l'art català.  














BIBLIOGRAFÍA

Llibres consultats:
Enciclopèdia Larousse català, volum 7
Enciclopèdia Salvat català, volum 5
Guia de la Barcelona Modernista, sendai edicions
Enciclopèdia Larousse de l'art, volum 3 (arte) 

















INDEX

INTRODUCCIÓ.                                         
                                      Pag 3
QUE ES EL MODERNISME?                                
                          Pag 4
L'INTRODUCCIÓ DE NOUS MATERIALS.                     
             Pag 5
BIBLIOTEQUES I MERCATS.                              
                          Pag 6   
GRANS ARQUITECTES DELS S. XVIII i XIX                
              Pag 7
LA DIFUSIÓ DEL FERRO                                 
                              Pag 10
CONCLUSIÓ                                            
                                         Pag 11
BIBLIOGRAFIA                                         
                                       Pag 12 




INTRODUCCIÓ


Arquitectura: Art de projectar i construir edificis.
L'arquitectura ha estat definida com  "l'art de
l'espai", és a dir, l'art de crear, amb estructures
materials relativament estables i sòlides, els espais
interiors i exteriors destinats a albergar les
diverses formes de vida humana. L'espai arquitectònic
no  te un sentit estrictament geomètric; l'arquitecte
interpreta i representa en espai les condicions
socials i polítiques, els desigs del client, les
aspiracions religioses, els coneixements tècnics,
etc., i per aconseguir-ho, empra no solament els
elements purament constructius, sinó també la
psicològicament. Per raó de la finalitat de espais
creats, l'arquitectura pot ésser religiosa, civil,
militar, industrial, etc., mentre que l'urbanisme neix
de la necessitat d'ordenar en l'espai la ciutat i les
activitats socials que s'hi desenvolupen. Per
arquitectura s'entén, també, el conjunt de les obres
arquitectòniques d'un país, d'una cultura, d'un
període històric, d'un estil determinats: arquitectura
egípcia, del s. XVI, renaixentista, barroca, etc.
El modernisme català no es desenvolupà aproximadament
fins al 1884. Encaminat a modernitzar el país tot
acostant-se als corrents més moderns d'Europa, es
manifesta no com un estil sinó com una actitud, dins
la qual caben respostes diverses amb el denominador
comú que siguin assimilables a alguna tendència
militantment renovadora del context europeu. Les
primeres manifestacions van ser arquitectòniques:
Antoni Gaudí féu edificis tan innovadors com el Palau
Güell de Barcelona (1886-1891), Domènech i Montaner,
el restaurant de l'exposició Universal de 1888 (actual
Museu de Zoologia de Barcelona), obres que trencaven
amb l'eclecticisme convencional l'eclecticisme
convencional, revaloraven el maó vist i incorporaven
generosament els oficis artístics -vitrall, ferro,
ceràmica, etc.-, als quals donaven un disseny nou,
allunyat del decorativisme usual.
  

QUE ES EL MODERNISME?

Diem Modernisme al moviment  artístic y cultural que
es desenvolupen a Catalunya duran els últims anys del
segle XIX y primes del segle XX. Entre altres, les
seves manifestacions plàstiques més caracteritzades (
també les havia literàries i musicals) son la
arquitectura i l'interiorisme, amb un especial èmfasis
en els arts decoratius, així com la pintura y la
escultura.
En principi es un art urbà, com ho eren per aquells
mateixos anys els moviments equivalent desenvolupat en
ciutats com Glasgow, París, Torí, Brusselas, Viena,
Praga, Chicago... Com es reflectia  en els noms
adoptats per designar-los, buscaven la originalitat i
la llibertat creativa, la expressió de la personalitat
individual o nacional i, sobre tot, bevent a vegades
de les ensenyances de l'art del passat, dotar de un
esperit modern a les seves realitzacions.
El modernisme català i els coetanis Art Noyveau,
Modern Style, Liberty, Jugendstil, Sezession o Secese,
i les escoles de Glasgow o Chicago, amb els que
comparteix alguns tirats estilístics, no pot
definir-se tant per els resultat formals, que arriben
inclòs a ser contradictoris entre sí, com pes ser la
manifestació d'un esperit de fi de segle, amb les
actituds decadentismes i regeneracionalistes de tot
signe que ell comporta. Aquesta època, que coincideix
amb el naixement del cinema i de l'automòbil, a la que
comença a cobrar importància l'esport com a fenomen
social i a la que es celebren (1896) les primeres
Olimpíades de la era moderna, i que acaba
dramàticament amb l'explosió de la Primera Guerra
Mundial, assisteix de manera un tant irreflexiva a la
disgregació del món tradicional i la seva substitució
per una nova realitat.                

  
NOUS MATERIALS

En contemplar algunes de les sorprenents
realitzacions del segle XIX construïdes amb els nous
materials- ferro, vidre, formigó armat, i, d'ença el
1860, acer- és lògic de preguntar-se com s'erigiren,
paral·leles, tant en el temps com en l'espai, a tota
aquella altra proliferació d'arquitectures
historicistes que seguien una filosofia conservadora i
mancada de la capacitat criadora que hagués pogut
donar lloc a noves formulacions dins d'aquest camp.
Pot trobar-se una resposta en la divisió que, a
cavall del segles XVIII i XIX, es produiria en les
professions d'arquitecte i d'enginyer, fet que els
portaria a una formació diferent. Així, mentre que els
enginyers cursaven la seva carrera en escoles o
universitats tècniques, els estudiants d'arquitectura
acudien, com els pintors i escultors, a una
anquilosada Acadèmia, o aprenien al talles d'un mestre
arquitecte, desenvolupant dins d'aquesta formació
«artesana», un esperit més o menys afí a la resta de
les arts plàstiques. La major part d'aquests artistes-
arquitectes detestava el desenrotllament industrial,
marginant-se, conseqüentment, dels nous materials i de
les noves tècniques. «Perdut tot contacte amb les
exigències concretes de la societat, es refugiaven en
un món de formes abstractes».
D'altra banda, no fou gens fàcil l'adopció dels nous
materials, que associats al món de la màquina- cal
tenir en compte l'estret lligam entre revolució
industrial i revolució arquitectònica- produïen terror
a homes tan notables i de tanta d'influència com foren
Goethe, Blake, Morris i Dickens, entre d'altres. Per
al poeta, gravador i pintor anglès William Blake, les
fàbriques eren obre del diable.       
 


BIBLIOTEQUES I MERCATS

Malgrat que H. Labrouste també donà un aspecte
neorenaixentista fou tanmateix, un dels primers
arquitectes en mostrar les possibilitats estètiques de
la fosa, ja que si bé utilitzava el ferro amb
finalitats estructurals, no per això, menyspreava els
seus aspectes decoratius, com s'observa en es arcs i
les fines columnes de tipus corinti de la sala de
lectura de moltes biblioteques.
L'activitat burgesia catalana, per la seva banda,
havia inaugurat a Barcelona, el mateix any que
s'iniciaven les obres del mercat de Les Halles, el
Gran Saló dels Camps Elisis (desaparegut) de J. Oriol
Mestres, construcció pionera de la nova arquitectura
metàl·lica al país, segons la qual s'edificarien més
endavant diversos mercat, com el de Sant Antoni
(1872-1884) d'A. Rovira, i el del Born (1873-1876) de
J. Fontseré i J. M. Cornet. A Madrid com una altre
exemple de 'us d'aquests materials, es construí el
Museu Arqueològic Nacional.

Vidre i ciment armat

Cal referir-se, també, a l'atractiu ús del vidre
que, combinat amb el ferro, s'estava fent, gràcies als
progressos tècnics en la fabricació d'aquest material.
Efectivament, amb ambdós elements es construirien
àmplies superfícies de sostres i 0parets transparents,
i també grans lluernes en nombrosos edificis. La gran
producció d'aquest materials facilitaria la
construcció d'amples hivernacles, com el del jardí des
Plantes, realitzat per Rouhault el 1833, o el del
jardins d'Hiver, als Camps Elysées, d'E. Texier, de la
idea del qual partitura Paxton per ala construcció del
famós palau de Vidre.
Pel que fa al ciment armat que, des de meitat del
segle, es començava a fabricar industrialment, la seva
aplicació es limità inicialment a la realització
d'elements de poca volada, tals com canonades i
pannells. Més endavant, es construirien alguns petits
ponts, el nombre i dimensions dels quals s'anà
ampliant durant l'última dècada del segle

GRANS ARQUITECTES DELS SEGLES
XVIII I XIX


GAUDÍ I CORNET (Antoni), arquitecte català (Reus
1852-Barcelona 1926). Estudià arquitectura a Barcelona
entre el 1873 i el 1875, i mentre era estudiant ja va
començar a treballar amb el Mestre d'obres Josep
Fontserè i Mestre amb que col·laborà en la cascada
monument al del Parc de la Ciutadella. Va exercir la
seva activitat d'arquitecte a partir del 1882, en el
període que s'anomenà del Modernisme, del qual fou el
màxim exponent.
Les seves primeres obres van ser cases unifamiliars,
com la casa Vicens (1883)-(1888) que ja posseeix un
segell personal que faria més famós: continuar les
obres del temple de la Sagrada Família. Eusebi Güell i
Bacigalupi va ser el seu mecenes i li encarregà obres
com el palau Güell (1886-1889) i el Parc Güell
(1900-1914), ambdues a Barcelona, i la cripta de la
Colònia Güell a Santa Coloma de Cervelló (1908-1915).
També va realitzar algunes cases de veïns a l'Eixampla
de Barcelona, com can Calvet (1894-1904), la reforma
de la casa Batlló (1904-1906) i la casa Milà, coneguda
com La Pedrera (1906-19910), i algunes obres fora de
Catalunya, com «El Capricho» a Comillas (1883-1885),
el palau episcopal d'Astorga (1887-1894) i la Casa de
Los Botines, a Lleó (1891-1894). L'obra de Gaudí va
passar bastant inadvertida per la crítica
internacional fins als anys 50. Des de llavors es
considerat un dels mes singulars arquitectes
expressionistes del canvi de segle per la seva obra
radicalment personal i desinhibidament orgànica.   

  DOMENECH I MONTANER, (Lluís) (1850-1923).
Arquitecte i polític català. Un dels màxims
representants del modernisme; exercí una gran
influència en la difusió d'aquest estil, des de la
seva càtedra de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona,
i també amb les seves obres. Aquestes es caracteritzen
per una barreja de racionalisme constructiu i de
decoració fabulosa, inspirada en l'arquitectura
hispanoàrab i en la passió pel dibuix curvilini del
Modern Style. En el restaurant del parc de la
Ciutadella de Barcelona (1888), avui Museu de
Zoologia, ja ofereix solucions que s'anticipen al seu
temps (estructures de ferro i rajoles visibles), que
desenvolupà més endavant al palau de la Música
Catalana (1908), amb un innovador recobriment de
mosaic, ceràmica i vitralls policroms. Les mateixes
característiques es donen en els seus grans conjunts
arquitectònics de l'hospital de Sant Pau (Barcelona
1902-1910) i l'Institut Pere Mata (Reus, 1897-1919).
Unes altres obres seves a Barcelona son l'editorial
Montaner i Simon (1881-1885), la casa Montaner (1893)
i la casa Thomas (1895-1899). Com a polític, tingué
una activitat remarcable durant el primer temps del
catalanisme. Militant del Centre Català, l'abandonà
amb motiu de l'escissió del 1887, i passà a la Lliga
de Catalunya, grup més conservador, de la qual fou
president.

PUIG I CADAFALCH (Josep), arquitecte historiador de
l'art i polític català (Mataró 1867- Barcelona 1957).
Fou fundador i col·laborador de La Veu de Catalunya i
també membre actiu de la Lliga Regionalista . Diputat
per la Mancomunitat de Catalunya, a la mort de Prat de
la Riba ell fou qui el succeí com a president durant
(1917-1924). Per culpa del cop d'Estat de Primo de
Rivera, comença la dissolució de les iniciatives que
ell havia presidit i impulsat, es retirà de la
política i es dedicà especialment a l'arquitectura i a
l'estudi de l'art. Com a arquitecte, fou una de les
figures mes destacades del Modernisme català, amb una
obra  molt personal i diversa que engloba diferents
etapes dins d'aquest corrent: Casa Martí (Els Quatre
Gats, 1896), Casa Amatller (1900), Casa Macaya (1901)
entre d'altres. Fou també un excel·lent urbanista que
destacà pel seu projecte d'enllaç entre la Via
Laietana i el Centre antic de Barcelona i per
l'ordenació de la Plaça de Catalunya. Com historiador
de l'art és autor, entr altres obres, d'un llibre
sobre el romànic: L'arquitectura romànica a Catalunya.
Josep fou un dels millors arquitectes catalans.  



LA DIFUSIÓ DEL FERRO

Durant els primers trenta anys del segle, especialment
a la Gran Bretanya, que es trobava situada al
capdavant d'Europa gràcies al desenvolupament
extraordinari de la seva indústria siderúrgica, es
construïren nombrosos ponts de ferro, entre els quals
cal destacar es de S. Brown sobre del riu Tweed
(1813), considerat com el prototipus dels ponts
penjats europeus, i el d'I. D. Brunel sobre l'Avon
(pont de Clifton), van ser molt importants per que els
fessin a tot arreu. Aquesta estructura també s'adaptà
a la construcció d'edificis revestits externament
seguint els estils historicistes o pintorescs.
Aquesta coexistència, aquesta mena de compromís entre
un material nou i unes formes inspirades en el
repertori històric, que pren un contrast mes remarcat
en algunes de les noves estacions ferroviàries de
meitat de segle, l'eclèctica façana externa de les
quals, dissimula l'audaç utilització de ferro a
l'interior, fa asseverar a Pevsner que "el
desenrotllament de ferro tingué lloc darrera de
l'escena arquitectònica (i) només es deixà veure en
les estructures utilitàries i temporals.   




CONCLUSIÓ

Aquest treball a mi m'ha servit per ampliar els meus
coneixements i en aquest tema ja que jo no sabia gaire
d'aquest tema i el poc que sabia me l'ampliat
moltíssim i m'ha servit per poder saber coses que jo
no havia sentit ni escoltat parlar de l'arquitectura a
Catalunya.
Aquest treball ha estat per a mi com un repte i com
una odissea ja que hi havia de tanta informació sobre
aquest tema a nivell mundial però vaig haver de buscar
en biblioteques especialitzades en l'art català.  




BIBLIOGRAFÍA

Llibres consultats:
Enciclopèdia Larousse català, volum 7
Enciclopèdia Salvat català, volum 5
Guia de la Barcelona Modernista, sendai edicions
Enciclopèdia Larousse de l'art, volum 3 (arte) 

















INDEX

INTRODUCCIÓ.                                         
                                      Pag 3
QUE ES EL MODERNISME?                                
                          Pag 4
L'INTRODUCCIÓ DE NOUS MATERIALS.                     
             Pag 5
BIBLIOTEQUES I MERCATS.                              
                          Pag 6   
GRANS ARQUITECTES DELS S. XVIII i XIX                
              Pag 7
LA DIFUSIÓ DEL FERRO                                 
                              Pag 10
CONCLUSIÓ                                            
                                         Pag 11
BIBLIOGRAFIA                                         
                                       Pag 12