Arqueología a Egipte

Arqueología egipcia. Egipto antiguo. Luxor. Karnak. Abu Simbel. Pirámides. Tutankhamon. Deús egipcis

  • Enviado por: El remitente no desea revelar su nombre
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 42 páginas
publicidad
publicidad

L’Arqueologia a Egipte



Guió

  1. L’Arqueologia

    1. Tipus d’arqueologia

  2. Antic Egipte

  3. L’Arqueologia a Egipte

    1. Temples

      1. Luxor

      2. Karnak

      3. Philae

      4. Khnum

      5. Abu Simbel

    2. Saqqara

    3. Giza

      1. Piràmide de Kheops

      2. Piràmide de Khefren

      3. Piràmide de Micerí

      4. Esfinx de Giza

  4. Jeroglífics

    1. Pedra de Rosseta

  5. Procés de Momificació

  6. La vall dels reis

    1. La vall occidental i la vall oriental

      1. Tutankhamon

      2. Tomba de Tutankhamon

  7. Biblioteca d’Alexandria

  8. Deús egipcis

    1. Ra

    2. Osiris

    3. Isis

    4. Llegenda d’Isis i Osiris

    5. Anubis

    6. Horus

  9. Arqueolegs Importants

    1. Howard Carter

  10. Art de l’antic Egipte

Introducció

Nosaltres abans de començar el treball esperàvem que fos un treball molt llarg, perquè es un tema que es pot desenvolupar molt, hi ha molta informació que buscar, hi ha moltes coses d’arqueologia a Egipte, apart també te una llarga historia amb deus, moltes piràmides i moltes coses de les que es poden sacar molta informació, també pensàvem que era un treball interessant però que no era fàcil i teníem que estar amb ganes de treballar i de aprendre si volíem aprendre’l be a fons per fer una bona exposició, i a part de la exposició creiem que es interessant saber tot això d’un país i d’un tema com l’arqueologia, que es molt interessant saber tot el que va passar als avantpassats de faraons, piràmides, esfinjes, tombes, pintures a coves i moltes coses mes, jo crec que aquest tema ho vam agafar perquè es un tema molt interessant que es pot desenvolupar fàcilment ja que hi ha moltes coses que dir sobre l’arqueologia a Egipte.

En resum, en aquest treball us ensenyarem tota l’arqueologia i tota la historia d’Egipte, amb detall i es concreten les piràmides mes important, alguns deus de la historia egípcia, tipus d’arqueologies, etc..

  1. L’Arqueologia

És una branca científica que es dedica a l’estudi de les diverses societats humanes, que han viscut al llarg dels segles gràcies a la recuperació i anàlisi dels materials que van produir. L’arqueologia és una ciència en evolució, si fa uns segles haguessim plantejat que és l’arqueologia la resposta hagués sigut “unanime”, i la investigació arqueològica s’hauria relacionat amb la història de l’art antic. En l’arqueologia cada dia es produeixen nous descobriments. Els arqueòlegs estan constantment reescrivint la història, cercant noves dades amb les que poder tornar a explicar la història del ser humà en tota la seva diversitat.

El passat “enterrat” sempre ha fascinat a l’home, els tresors i els secrets dels protagonistes del passat i dels edificis que estan sota els seus peus han portat a molts a excavar en aquest món amagat.

Totes les persones necessiten conèixer la seva història. Volen saber d’on vénen i quina és la seva herència cultural. L’arqueologia explica la història de tots els pobles i llocs i sol concedir importància als components escrits.

L’arqueologia és molt més que l’excavació científica, el registre i classificació de objectes, de fet, és la utilització conjunta de tots aquests instruments d’estudi per determinar els canvis mediambientals, l’expansió comercial, els patrons de infermetats, les fluctuacions de població, l’evolució tecnològica al llarg del temps i els útils canvis que no són sinó conseqüència d’una evolució social i un procés de intercanvi cultural.

  1. Tipus d’arqueologia

L’arqueologia es divideix segons les restes del passat que vol aconseguir i segons la seva manera de trobar aquestes restes, també es divideix segons el medi o l’època on es troben les restes.

Arqueologia experimental

És aquella que vol aprofundir en l’anàlisi de les restes materials del passat intentant reproduir les condicions sota les quals es van produir les estructures arqueològiques. Des dels seus inicis als anys seixanta aquesta experimentació ha treballat de dues maneres:
  • Replicant les dades arqueològiques com ara objectes, vestits, edificis i altres estructures prehistòriques a partir de les mateixes matèries primeres i tècniques de manufactura compatibles amb els coneixements de l’època i la societat en qüestió que s’analitza.

  • Reconstruint els mateixos processos pels quals es van generar les dades arqueològiques. Processos com cultivar un camp de conreu, la tala i crema de boscos, i fins i tot els de construcció i destrucció dels propis jaciments.

Arqueologia industrial

És aquella que vol aprofundir l’anàlisi de les restes materials del passat específicament industrial. Estudia les restes materials com ara fàbriques, molins, ponts metàl·lics, mines, les màquines que s’han trobat, instal·lacions dels primers ferrocarrils, instal·lacions militars, els productes fabricats per les primeres indústries.

Aquesta especialitat va néixer al Regne Unit per investigar les restes de la seva Revolució Industrial, sobretot les tecnològiques. Fins i tot per treballar conjuntament amb els projectes de recuperació de la memòria oral, o els de restauració d’espais i edificis contemporanis.

Arqueologia Medieval

És aquella que vol aprofundir en l’anàlisi de les restes materials del passat específicament medieval. Per exemple la examinació dels castells i construccions importants a la Edat Mitjana.

Arqueologia subaquàtica

És aquella que vol aprofundir l’anàlisi aquelles restes materials del passat que per algun motiu o altre han quedat negades en el medi subaquàtic tant, en aigües continentals com marítimes. Té els mateixos principis i sistemes de registre que ‘arqueologia convencional terrestre però simplement adaptats al medi subaquàtic. Aquesta disciplina ha aportat moltes dades sobre les antigues rutes comercials, marítimes que connectaven països i cultures ben diferents. Per exemple la examinació de vaixells i restes subaquàtiques enfonsades al mar, rius o llacs.

Arqueologia urbana

És aquella que fa excavacions de salvament en el medi urbà per tal de recuperar el material arqueològic abans que s’hi construeixi a sobre. L’objecte d’estudi és una ciutat des dels seus inicis fins a l’actualitat, i a banda del mètode arqueològic també utilitza els arxius de documents escrits per tal d’orientar les seves investigacions. Les seves troballes i mobles acostumen a integrar-se a l’ urbanisme circumdant i a ser utilitzades com a bé cultural un cop són recuperades. La examinació de les restes de les civilitzacions de etapes anteriors.

2. L’Antic Egipte

Història d’Egipte

Període Predinàstic (3300 – 2920 a.C).

Les poblacions del Vall del Nil s’aglomeren al voltant dels centres principals: al nord, la zona del delta i el sud. La necessitat de organitzar una vida social als primers centres protourbans reforça la necessitat d’ una autoritat central que és concreta en la figura del rei.

Període Protodinàstic (2920 – 2670 a.C.)

Horo Aha, que probablement assumeix el nom de Menes, succeeix a Narmer, origina la I Dinastia i estableix una segona capital en Menfis per poder controlar millor el país recentment unificat. Els reis de les primeres dinasties eren originaris de This, o Tinis, un lloc encara sense localitzar, però que havia de estar ubicat en la regió d’Abido. Les seves tombes es troben en el cementiri reial d’Abido.

Imperi Antic (2670 – 2150 a.C.)

Zoser trasllada la capital a Menfis i construeix la primera piràmide de la història egípcia en Saqqara. Amb Esnofru, fundador de la quarta dinastia, es passa de la piràmide escalonada a la piràmide pròpiament dita (Giza) Userkaf origina la quinta dinastia, durant la qual es reforça la divinitat solar. Es construeixen les piràmides d’Abusir i els temples solars. Uns construeixen la seva piràmide en Saqqara: per primera vegada l’interior d’aquest tipus de monument s’esculpeixen als celebres textos de les piràmides. Amb el fi de la sexta dinastia el poder reial disminueix i comença’n les tendències independentistes.

Primer període intermedi (2150 -2100 a.C.)

Fase de decadència del poder central. Els sobirans de les dinasties IX i X s’estableixen en Heracleopolis.

Imperi Mitjà (2100 – 1750 a.C.)

Amb la IX Dinàstia s’inicia un període de gran prosperitat. Es restableix el poder amb una dinastia de prínceps Tebans. Durant aquesta dinastia, el Faraó Menthuhotep mana construir un gran temple funerari. Amenemheb I construeix la piràmide nord de Lisht. Sesostris I conquista Nubia i construeix la piràmide sud de Lisht. Amenemheb II construeix una piràmide en Dahshur, Sesostris II mana edificar la del – Lahun i Sesostris III ereix una altra en Dahshur. Amenemheb III edifica la piràmide de Hawara conjunt amb el gran temple funerari annexa, conegut amb el nom de Laberint.

II Període Intermedi ( 1750-1640 a.C) Període de la dominació de els hixes (1640-1550 a.C)

Declina el poder reial i Nubia es converteix en estat independent. Una nova dinastia (que ja no descendeix dels sobirans tebans) estableix la seva capital en la part occidental del Delta. Els hixes envaeixen Egipte i fixen la seva capital en Ávaris, en el Delta. Introdueixen el carro tirat per cavall. Arribant 1550, el faraó teban Amosis expulsa als invasors.

Imperi Nou (1550-1076 a.C)

Tutmosis I conquereix la Núbia Alta. Es el primer faraó que mana construir la seva tomba en la Vall de els Reis. La seva germana Hapshepsut puja al tro i mana construir el temple funerari en Deir el-Bahari. Tutmosis III conquesta Síria i expandeix la influencia de Egipte en el següent Orient. Tutmosis IV allibera de l’arena l’esfinx de Giza. Amenofis III entableix relacions amb els reis de Babilònia, de Síria i de Mitanni. Amenofis IV substitueix la antiga religió per la adoració de un deu únic, el Ra del deu del Sol i canvia el seu nom per el de Ajenatón, desplaçant la capital de Tebas a Amarna (Ajetatón). Després de la seva mort la nova religió es abolida. Tutankhamón torna la capital a Tebas. El succeeix Ay. Setis I lluita contra els libis, els siris i els hitites, Ramsès II continua la guerra contra els hitites i després la baralla de Qadesh (1274) firma un tractat de pau.

III Període Intermedi (1076-712 a,C)

En Tanis, capital del Delta, neix una nova dinastia que s’enfronta al poder de els Grans Sacerdots de Tebas. Nubia es fa independent i Egipte perd el control de Palestina. Alguns reis d’origen libi s’estableixen al est del Delta, augmenta el seu poder, Bubasti es converteix en la capital i declina la importància de Tebas. Egipte es desmembra en petits estats. Els reis etíops de la dinastia de Napata obtenen el control d’Alt Egipte i també conquereixen Menfis. Durant la XXIV dinastia els etíops governen en tot Egipte.

Època tardía (712-332 a.C)

És un període de prosperitat i de desenvolupament cultural. Desprès de la dominació etíop, es succeeix l’assíria. Psamético de Sais derrota a els asiris i reunifica el país. El regne etíop de Napata es separa definitivament de Egipte. La XXVI Dinastia correspon a un nou període de prosperitat, s’ inicia la construcció de un canal que va del Nil al Mar Roig, projecte que després és abandonat. En el 525 Psamético III es derrotat per Cambises, rei de Persia, i Egipte es converteix en província del imperi aquemènida. Nectánebo I fon la XXX Dinastia, la ultima dinastia autòctona de la historia de Egipte i baix els seu regnat es construeix el primer pilono del temple de Amón en Karnak.

Període Grecoromà (332 a.C – 395 d.C.)

En l’any 332 a.C., Alejandro Magno ocupa Egipte. Després de la seva mort, el general macedoni Ptolomeo, sàtrapa d’Egipte, es proclama faraó amb el nom de Ptolomeo I Soter I. En el 163 a.C. s’inicia la influència romana. En el 48 a.C., César desembarca en Egipte per defendre a Cleopatra VII, deposat pel seu marit i germà Ptolomeo XIII Filopàtor. En el 31 a. C. Octiviano desembarca en Egipte per lluitar contra Antoni, a qui el Senat ha declarat enemic del poble romà, el derrota en la lluita d’Actium i conquereix Alexandría. Egipte passa a ser una província romana i en el 395 entra a formar part del Imperi Romà d’Orient.

Període Bizantí (395 d.C – 640 d.C)

Egipte es converteix en un país cristià, el període finalitza amb la conquista àrab.

Situació Geogràfica

L’antic Egipte fou una civilització del nord-est d’ Africà que és desenvolupa al voltant del curs mitja i baix del riu Nil, en el territori que ara ocupa l’actual Egipte i el nord del Sudan.



L’arqueologia a Egipte es basa en els projectes arqueològics, en els jaciments arqueològics i els museus d’antigues col·leccions egípcies, però principalment en els temples i les piràmides.

  1. Temples

    1. Luxor

El Temple de Luxorés un temple faraònic a la ciutat de Luxor, antiga Tebes, fou dedicat a la triada tebana de déus (Amon, Muti Khons)i durant l'Imperi nou fou seu d'un festival religiós dedicat a Amon. La construcció del temple fou iniciada en el regnat d' Amenhotep IIIal segle XIV aC. Akhenatonva fer taxar el nom del seu pare i va establir un altar a Aton; Horemhebi Tutankhamoni van afegir columnes, estàtues i altres elements. Posteriorment i amb excepció de petits afegits, el temple només fou ampliat per Ramsès II. Alexandre el Gran en va ordenar una reconstrucció el 330 aC.

L'accés al temple era per una avinguda amb esfinxs a cada costat. El temple comença amb un piló construït per Ramsès II decorat amb escenes dels seus triomfs militars. L'entrada era flanquejada per sis estàtues colossals de Ramsès, quatre assegudes i dues dretes, però només dues (assegudes) s'han conservat. També hi ha un obelisc de 25 metres de granit. L’altre Obelisc es a París.

L'avinguda des del piló porta a un pati amb peristil construït per Ramsès II. Després del peristil ve una columnata construïda per Amenhotep III (un corredor de 100 metres amb 14 columnes alineades. Als murs hi ha gran quantitat de relleus; la decoració fou feta per Tutankhamon.

Al darrera un altre pati de peristil fet per Amenhotep; al sud una sala hipòstilade 32 columnes que porta al la part sagrada interior del temple.

El 1989es va trobar les restes de 26 estàtues de l'Imperi nou enterrades, que són al Museu de Luxor.

  1. Karnak

Karnakés una ciutat d'Egipte a la riba del Nil, a uns 2 km al nord de Luxor, amb la qual, de fet, està unida, que va portar en època faraònica el nom de Iper Sut(El lloc més venerat). Era una zona de l'antiga Tebesque albergava el complex religiós més important de l’antic Egipte, el Temple de Karnak.

Està format per quatre parts de les que només una, el temple principal (la més gran de les quatre), es pot visitar. A l'entorn del conjunt del temple hi ha també alguns petits santuaris i una avinguda amb esfinxs, connectant el Temple de Mut, el temple d'Amon-Ra, i el temple de Luxor.

Durant segles,aquest lloc va influir molt a la població, sent centre religiós egipci. El templeprincipal estava dedicat al culte del déu Amón, però com en altres temples egipcis també es veneraven altres divinitats.

El temple fou construït el segle XVI aC, i uns trenta faraons van prendre part molt o poc en la seva construcció.

El gran temple d'Amon o Amon-Ra és el més gran de tot el complex, i està dedicat a Amon-Ra, formada per el cap de la triada de deus de Tebes. Fou construït a l'Imperi mitjà i va continuar la construcció i arranjament fins al temps dels Ptolomeus. El Temple de Montu era dedicat a Montu, fill de Amon-Ra i Mut, un déu guerrer, i està situat al nord del gran temple d'Amon. Al sud es troba el temple de Mut, dedicada a la deessa mare, amb diversos temples associats i el llac sagrat. Finalment, el temple d'Amenhotep IV, construït per aquest faraó en els primers quatre anys de regnat, és a l'est del complex principal i fou destruït després de la mort del faraó i avui dia queden molt poques restes, i es desconeix la seva mesura original. També existien nombrosos templets i capelles més petites i múltiples estances situades dins els murs que rodejaven les zones principals.

És el recinte de culte més gran del món antic i modern.

  1. Philae

Philae és un complex de temples prop d'Assuan al sud d'Egipte conegut pels egipcis com Palau d'Anas al-Wogoud.

El temples principals són d'època Ptolemaica, i foren construïts a una illa del Nil coneguda com Philae.

El temple d'Isis té dos lleons de granit al front i columnes a ambdós costats., Després d'una estructura alta li segueix una altra més baixa. A l’oest hi ha l'anomenada porta d'Adrià, al tornar de la qual es passa per la capella principal i cap al temple de la deessa Hathor, a l’est del temple d'Isis. Els pilars estan decorats amb escenes de músics, dansaires i déus. Al sud-oest hi ha el quiosc de Trajà.

  1. Khnum (Esna)

El Temple de Khnum és un temple grec situat a Esna. El temple construït en època ptolemàica sota Ptolemeu VI Filomètor i Ptolemeu VII Evergetes II, estava dedicat a Khnum i a Neith i Heka. Els texts i imatges gravats són molt importants i donen detalls de les festes de l'any sagrat i de les practiques religioses locals; dos himnes a Khnum estan escrits amb els signes del moltó i del cocodril. L'embarcador de la barca sagrada encara es pot veure a la vora del Nil. L'avinguda que unia el temple amb l'embarcador també va desaparèixer. Un petit temple s'ha trobat recentment a Kom Mer a uns 12 km al sud.
  1. Abu Simbel

Abu Simbel és el nom d'una petita ciutat d'Egipte que significa "la muntanya pura". Està situat a la riba oest del Nil.

Hi ha dos temples, els dos temples foren construïts per Ramsès II i el primer porta el seu propi nom i el segon el de la seva dona Nefertari.

HISTORIA

El temple de Nefertiti fou construït per Ramsès dedicat a la seva dona més estimada i a Hathor. Encara que sembla petit està ricament decorat. Al mig hi ha una estàtua de Nefertiti i, a cada costat, una estàtua del faraó. Cada estàtua fa 11 metres d'altura. Als pilars hi ha dibuixats caps d'Hathor i enmig Nefertari i està ple de frescos i relleus pintats.La construcció del temple es va iniciar aproximadament el 1284 aC i va durar uns vint anys, fins al 1264 aC. És un dels sis temples erigits o excavats a la roca (Speos) que es van edificar a Núbia durant el llarg període del regnat de Ramsès II. El propòsit del temple era impressionar als veïns del Sud i reforçar la influència de la religió egípcia a la regió.

EL TEMPLE GRAN

El temple esta dedicat als déus AmonRa-HoraketyPtah i al propi Ramsès deïficat. Es creu que un dels motius de construir el temple tan al sud va ser per no entrar en conflicte amb els poderosos sacerdots d'Amon a Tebes.El temple està considerat com la construcció més bella i ben acabada del regnat de Ramsès, i una de les més belles d'Egipte i del Món Antic. Les estàtues del faraó el mostren a diverses edats. A l'interior, entre d'altres, trobem una sèrie d'escenes commemoratives de la Batalla de Qadesh. A la resta del temple trobem altres escenes de guerra amb d'altres pobles de l'època. Al fons trobem el santuari, amb les estàtues dels déus. Es creu que l'eix del temple està situat de tal manera que els dies 21 d'octubre i el 21 de febrer, 61 dies abans i després del solstici d'hivern, els rajos del sol entren per la porta del temple i arriben fins al fons del santuari, il·luminant les estàtues dels déus, excepte la de Ptah, "l'Ocult", déu de les ànimes i de l'inframón, que sempre estava a les fosques. L'exactitud d'aquest eix es va perdre durant el trasllat dels temples. es creu que aquestes dues dates es van triar per a commemorar dos aniversaris del faraó: el del naixement i el de la coronació. Des que es va produir el trasllat, aquest esdeveniment té lloc un dia més tard.

EL TEMPLE PETIT

Dedicat a Nefertari, és el temple de la deessa Hathor. Es va construir a uns cent metres al nord-est del temple gran. A la façana hi ha unes estàtues colossals, d'uns deu metres d'alçada, de Nefertari i del propi Ramsès. El fet que les estàtues de la parella reial tinguin la mateixa mida és inaudit a l'Antic Egipte, normalment les estàtues de les dones i de les filles dels faraons que acompanyaven una estàtua del seu marit i pare eren de mida reduïda i mai arribaven més amunt dels genolls del rei.

  1. Saqqara

Saqqara és una gran necròpolis situada prop de Memfis, al sud del Caire.

El monument més conegut és la piràmide escalonada de Djoser, així com la piràmide arruïnada del faraó Userkaf.

Saqqara pot ser visitada i es poden veure les tombes de l'Imperi Antic. Les més importants són les del faraó Teti, la del ministre Kagemni i el Serapeum, el lloc d'enterrament dels bous consagrats al déu Ptah, que va estar en ús durant l'Imperi Nou i fins el període ptolemaic. S'han trobat uns 20 sarcòfags. Molt aprop hi ha la piràmide d'Unas, on es troben els primers jeroglífics gravats a una piràmide.

PIRÀMIDE DE USERKAF

La Piràmide d'Userkaf a Saqqara es va dir "La que es pura pels quatre costats". El temple te un terra i parets de basalt; la resta fou fet amb pedra calcaria fina de Tura, amb força decoració. Sis estàtues del rei es van trobar allí així com un bust enorme de granit vermell. La piràmide mateixa fou d'una qualitat baixa comparada amb les anteriors. Té piràmides subsidiàries al sud; mesura 74 metres cada costat i 49 d'altura. Una capella situada a l’est. També la piràmide fou acabada pels seus successors. Va ser feta servir de pedrera i al treure la pedra exterior la part interna es va ensorrar i està en molt mal estat. El santuari està al sud en lloc de l’est com era abans habitual.

PIRÀMIDE DE SHEPSESKAF

El monument funerari fou l'anomenada Mastabat al-Faraún, és a dir la mastaba del Faraó anomenada també "La Piràmide Purificada". El monument fou fet com un sarcòfag amb la part superior lleugerament saltada. El conjunt fou tancat amb parets de pedra rectangulars. Els bloc de pedra utilitzats eren més grans que els de les piràmides. El nom que se li dóna al monument és la piràmide de Saqqara sud. No hi havia una piràmide menor per la reina.
  1. Giza

Gizeh és una ciutat d'Egipte, a l'oest del Caire. Amb el nom de Gizeh o Giza es coneix la zona on fa uns 4.600 anys, es van construir les tres grans piràmides.

Gizeh forma part de la gran necròpoli de Memfis, que s'estenia al llarg de més de 40 quilòmetres. Cadascuna de les tres grans piràmides tenia el seu propi nom (Kheops, Khefren i Micerí), que designava també el cementiri que les envoltava.

Existeixen altres tipus de sepultures a Gizeh, com mastabes i tombes, destinades a membres de la família regnant, alts nobles o sacerdots.

Les piràmides que envoltaven les restes dels faraons formaven part d'amplis complexos funeraris, inclosos temples i altres tombes, entre elles piràmides menors. A l'est de la piràmide de Keops es van construir les denominades piràmides de les reines, que són tres petites piràmides, per servir de tomba a la seva mare Hetepheres i a les seves dones Merytites i Henutsen. L'any1992 es va descobrir una altra piràmide situada al sud-est de la Gran Piràmide.

  1. Piràmide de Kheops

La piràmide de Kheops coneguda com a la gran piràmide, és la més gran de les tres piràmides de Gizeh. Fou construïda pel faraó Kheops, que va governar durant uns 23 anys. El seu nom antic era "la piràmide que és el lloc del somriure i del capvespre". Al seu costat es van edificar les de Khefren i de Micerí. La Gran Piràmide de Kheops, o, potser més acuradament, el grup de les grans piràmides format per l'esmentada piràmide amb les de Piràmide de Khefren i Piràmide de Micerí, també anomenades les Grans Piràmides de Gizeh, està considerada una de les Set Meravelles del Món.

La seva altura original fou de 146,58 m però ara només en té 139. Ha perdut el seu recobriment calcari fet amb pedra de Turah; aquesta pedra calcària era de color blanc i això permetia veure la piràmide des de molts kilòmetres de distància. La punta era feta d'una barreja d'or i plata.

Els blocs utilitzats per la cambra del faraó són de granit de les pedreres d’ Aswan. La seva entrada era al nord. Existeix una cambra inacabada 35 m per sota la piràmide; la cambra de la reina és a l'extrem de la gran galeria. La cambra reial esta recoberta de granit rosa i conté el sarcòfag del faraó del qual la mòmiahavia desaparegut. El temple és a la part oriental amb dues fosses que permetien a les barques sagrades fer el viatge celestial. Malgrat que només es conserven les tres piràmides, en realitat la piràmide egípcia era el centre d'un gran complex arquitectònic format per diversos elements: un temple, una rampa que anava del temple al funerari, i a banda de la pròpia piràmide, una sèrie de magatzems i edificis.

  1. Piràmide de Khefren

La piràmide de Khefren és la segona gran piràmide de la zona de Giza. Fou construïda pel faraó Khefren. La seva piràmide segueix una línia diagonal perfecta amb la del seu pare, de la que se situa al nord-est. A primera vista la piràmide sembla més gran que la de Kheops, però tot i que el vèrtex conserva el recobriment calcari, és tres metres més petita.

La gran calçada era probablement coberta de pedra i a l'exterior de granit probablement decorat. La calçada arribava al temple mortuori prop del final de la part sud de la seva façana.

El temple mortuori no tocava a la piràmide de la que era separada per un mur. Era rectangular i amb paret de pedra fina; l'interior era de granit; tenia cinc capelles amb estàtues, magatzems i una sala d'ofrenes. Una antecambra era adornada per una parella de pilars de granit rosa. Unes altres cambres són considerades un avantemple i la resta com a zona de culte. A la sala que seguia a l'antecambra hi havia 12 pilars; seguia després el pati que segurament tenia un altar al mig. Una porta al oest comunicava amb cinc capelles que originalment van contenir estàtues del faraó; un corredor portava a la sala d'ofrenes al sud-oest; unes escales al nord-est portaven a una terrassa i un altre corredor al recinte de la piràmide.

La piràmide era rodejada per un mur de pedra darrera el qual hi havia el pati de separació de 10 metres pels quatre costats de la piràmide, era tot empedrat. La pedra de la piràmide fou obtinguda de les pedreres properes de les que encara es poden trobar restes una mica al nord de la piràmide. A les juntes es van utilitzar morter. Els nivells baixos foren recoberts de granit rosa i els superior de pedra fina de Turah. La piràmide té dues entrades subterrànies: una d'elles sota el nivell del terra porta a una cambra on hi havia el material d'enterrament, després ascendeix cap a un corredor que comparteix amb l’altra entrada. Aquesta entrada és també al nord i sota el nivell del terra. La cambra d'enterrament és rectangular orientada d'est a oest. Prop del sarcòfag hi havia un lloc on probablement es deixava la barca sagrada. La mòmia del faraó no es va trobar.

  1. Piràmide de Micerí

La piràmide de Micerí és l'estructura principal del complex funerari del faraó Micerí, que també conté un temple funerari i unes quantes piràmides més petites. La piràmide formava part d'un complex anomenat Temple de la Vall, que es va construir en part durant el regnat del faraó i la resta més tard, pel seu fill Shepseskaf.

Al darrera de la porta del temple i havia una cambra amb quatre columnes, cada costat quatre magatzems. Després seguia un gran pati amb parets decorades, un pòrtic amb dos files de columnes de fusta, i una sala d'ofrenes amb un altar. Aquí es van trobar les estàtues del faraó.

El camí d'accés a la piràmide que anava des la Vall al temple mortuori fou acabat per Shepseskaf però no del tot. El terra era de pedra calcaria i les parets tenien uns 2 metres al menys de grosor.

El temple mortuori es va fer al costat est de la piràmide. El temple no estava acabat quant va morir Menkaure, el mortuori el va completar Shepseskaf. El temple contenia un altar i altres elements; fou construït segurament en granit rosa però quant el seu fill el va acabar ho va fer amb pedra.

 S'hi accedeix por una entrada a l’eix de la paret nord, sota el nivell del terra; un corredor de baixada de desnivell cap una cambra, el següent corredor té una barrera de granit; el següent corredor continua fins una cambra sense decoració. Un altre passatge conegut com corredor superior, passa paral·lel al corredor inferior. A la cambra Vyse va trobar un taüt amb el nom de Menkaure i dins restes humanes. De la cambra un corredor baixa fins a esdevenir horitzontal, fins a la cambra d'enterrament que es orientada nord-sud i coberta de granit rosa. Està a uns 15 metres sobre el nivell de la base de la piràmide, té accés també per un túnel construït des la part oest. A la cambra Vyse es va trobar un sarcòfag buit. No s'ha trobat cap barca sagrada.

  1. Esfinx de Giza

L'esfinx de Giza és una figura amb una cara de persona i cos de lleó, a poca distància de la piràmide de Khefren a Giza. És coneguda com la gran esfinx i és el primer exemple d'estàtua monumental a Egipte. Es creu que per la seva construcció es va aprofitar una roca situada al lloc, que era una pedrera per les piràmides. Acompanyant a l'esfinx hi ha un temple de l'imperi antic, un de l'imperi nou, i altres estructures menors, i es considera vinculat al temple de la vall de la piràmide de Khefren on també hi ha 26 esfinxs colossals, però no tan grans.

La seva construcció va començar amb una excavació en el terreny en forma d'U. Desprès, van anar tallant el cos en un bloc de roca que havien reservat en el centre de la gran excavació. La pedra que anaven traient en grans blocs va ser la que van utilitzar per construir el temple de l'esfinx situat davant la gran escultura. Aquest temple mai va arribar a acabar-se ja que va quedar per fer el revestiment exterior. El temple consta d'un pati central amb diversos pilars per a la col·locació d'imatges. Com a detall arquitectònic especial, consta de dos santuaris, un a la part occidental i altre a l'oriental, tots dos són de planta escalonada, com la del temple funerari de Khefren.

  1. Jeroglifics

Un jeroglífic és un sistema d'escripturaen el qual els conceptes estan representats mitjançant dibuixos o signes gràfics. Estan presents a les escriptures egípcies, anatòliques, cretenques o maies, entre d'altres.

Jean-François Champollion, un dels seus principals estudiosos, afirma que tenen base fonètica i simbòlica alhora, per això es troben a l'origen d'alfabets o d'ideogrames.

Els jeroglíficsvan ser un sistema d'escripturainventat i utilitzat pels antics egipcisper a comunicar-se. Des de l'època de l'Imperi Anticels jeroglífics egipcis van ser un sistema d'escriptura en el qual es barrejaven ideogrames, signes consonàntics i determinants. Els símbols eren també figuratius, representaven una mica tangibles, sovint fàcil de reconèixer, fins i tot per a algú que no conegués el significat del mateix. I és que, per a dissenyar l'escriptura jeroglífica els egipcis es van inspirar en el seu entorn: objectes de la vida quotidiana, animals, plantes, parts del cos, etc. Durant l'Antic, Mig i Nou Imperi es calcula que existien al voltant de 700 símbols jeroglífics, mentre que en l'època greco-llatina, el seu nombre va augmentar a més de 6.000. Els jeroglífics es gravaven en pedra i fusta, amb tinta sobre papirso suports menys perdurables. Els jeroglífics egipcisforen desxifrats pel filòleg francès Jean-François Champolliondesprés de la troballa de la Pedra de Rosetta. Després de tota una vida d'estudi, va aconseguir desxifrar-los. La possibilitat de poder estudiar els jeroglífics a través de la pedra rosetta, amb text gravat en hieràtic, demòtici grecli facilità la tasca. La pedra rosetta havia estat descoberta l'any 1799i des d'aleshores molts estudiosos havien intentat desxifrar-ne els jeroglífics. Finalment, fou Champollion qui ho aconseguí.

Els jeroglífics reflexaven el llenguatge habitual, tot i que amb el temps fou utilitzat preferentment en les simbòliques representacions dels temples, desestimant-se el seu ús, per la seva clara falta d'idoneïtat en l'escriptura d'ús diari; s'ha de tenir en compte que les necessitats d'escriptura, ja a l'Antic Imperi, com eren la comptabilitat, aliments, demanava multitud d'escribes que anotessin quantitats i classificacions, i en aquest procés de reproducció l'escriptura jeroglífica resultava poc pràctica. Per aquesta necessitat els signes jeroglífics van derivant en altres grafies, més fàcilment reproduïbles amb càlamsdels escribes, donant origen a l'escriptura hieràtica. Per a l'escriptura quotidiana s'emprava l'hieràtic, i així ho evidencia el papir Rhind, on consta una mostra del coneixement matemàtic dels antics egipcis. Els exemplars que es posseeixen en l'actualitat del denominat Llibre dels mortsempleen aquesta forma d'escriptura. L'escriptura jeroglífica quedà reservada per als monuments reials, temples, palaus, tombes, joies, mobles de la cort, amulets, etc., per qüestions no només estètiques sinó també per llur caràcter simbòlic i màgic, gravar el nom d'una persona en jeroglífic implicava que cometre un error en escriure'l o el fet de fer-lo malament podria influir en la persona a qui feia referència el jeroglífic. L'hieràtic també sorgeix en un període on el llenguatge es veu transformat, ja que dels ideogrames que representaven els primers jeroglífics es passa a un procés de conceptualització, per finalment sintetitzar cada símbol un so. És molt interessant veure la relació i similitud entre el sistema jeroglífic, l'hieràtic, l'hebreu antic i el fenici; d'aquest últim és molt simple la relació amb el grec.

Escribes

És un error afirmar que l'escriptura estava circumscrita solament a les castes sacerdotals, oblidant-se d'una institució fonamental en tot l'Antic Egipte: els escribes. Ésser escriba era l'aspiració de qualsevol egipci d'ascendència humil, tenint més importància que la carrera militar, de fet, no hi havia possibilitat d'accés a una posició elevada al govern per a aquella persona que no hagués estat escriba. La vida de l'Antic Egiptediscorria al voltant de l'escriba, aquest era qui anotava el nivell de les crescudes del Nil, qui consignava l'estat dels canals, la provisió dels graners, etc...

  1. Pedra de Rosseta

La Pedra de Rosettaés una pedra de granitfosc on hi ha gravat, en dues llengües diferents egípciai grega, però en tres escriptures. Com que el grec era ben conegut, la pedra va ser la clau per al desxiframent dels jeroglífics egipcis, el 1822, per Jean-François Champollion. La descoberta va facilitar la traducció d'altres texts jeroglífics. La pedra es troba actualment al Museu Britànicde Londres. El capità francèsPierre-François Bouchard va descobrir la pedra al port egipcide Rosetta. Bouchard trobà una pedra negra mentre dirigia els treballs de construcció del fort Julien prop de la ciutat de Rosetta. Va entendre immediatament la importància de la pedra i la va mostrar al general Abdallah Jacques de Menou, qui va decidir que havia de ser portada a l’ Institut. Quan la pedra arribà a Gran Bretanyava ser portada al Museu Britànic, on roman des de 1802.

Té inscripcions pintades de blanc, contemporànies de l'adquisició. A l'esquerra hi diu: Capturat a Egipte per l'Exèrcit britànic el 1801, i a la dreta: Cedida pel rei Jordi III. La pedra va ser netejada pel Museu Britànic el 1998, però aquesta prova de la seva història no es va esborrar. També es va deixar sense netejar una petita àrea de la superfície al cantó inferior esquerre, per poder comparar amb l'estat anterior.

El juliol del 2003, Egiptedemanà el retorn de la pedra de Rosetta. Zahi Hawass, secretari general del Consell Suprem d'Antiguitats del Caire, digué a la premsa: Si els britànics volen ser recordats, si volen recuperar la seva reputació, han de retornar voluntàriament la pedra, ja que és la icona de la nostra identitat egípcia.

  1. Procés de momificació

La momificacióés un procés per a conservar un cadàverde la putrefacció. Fou practicat en diverses cultures antigues, en especial pels egipcisTambé es pot donar aquest procés en determinades condicions ambientals com poden ser en deserts i glaceres.

A l'antic Egipte, amb una cultura religiosa politeista molt sofisticada, van aprendre que havien d'assecar un cos per evitar la seva descomposició. El procés de momificació ocurreix sovint de forma natural en climes desèrticscom el d'Egipte, és molt probable que els antics egipcis n'observessin el procés i els resultats i els perfeccionessin.

Per a momificar un cadàver es va desenvolupar un mètode de sacat amb natró, una sal natural que deixava el cos més flexible i amb més semblança de vida que assecant-lo a la sorra. El natró absorbeix l'aigua, dissol els greixos del cos i és un antisèpticsuau. La momificació es practicava de la següent manera:

  1. S'extreia el cervell amb un ferro corb i una barra de ferrar per el nas

  2. S'extreien les vísceres i es posaven als vasos canopis: el vas Amset conservava l'estómac i l'intestí gros, el vas Hephep conservava l'intestí prim, el vas Tuamufet nuet conservava el cor i els pulmons i el Kebehsenuf achus el fetge i la vesícula seminal.

  3. S'embalsamava el cadàver i es cobria de natró. També li posaven or per aparentar ser més ric.

  4. S'embenava lentament amb tèxtils de qualitat, generalment lli. Durant aquest procés s'amagaven amulets protectors entre les benes, s'untaven amb ungüents, sovint s'escrivien fórmules màgiques, també de protecció, entre els plecs i es practicaven diversos rituals de caire màgic.

Aquest procés durava entre 100 i 140 dies.

  1. La vall dels reis

La Vall dels Reisés una vall molt coneguda d'Egipte on es van construir, durant uns cinc segles des del s. XVI al s. XI aC, multitud de tombes de l'Imperi Nou, sobre la riba occidental del Nil a l'altura de Tebes. Forma part del conjunt de la Necròpolis Tebana, on també podem trobar la Vall de les Reines, allà s'enterraven principalment les Grans Esposes Reials i alguns prínceps i princeses d'Egipte.

El nom complet de la Vall durant l'Antic Egipte era "La Gran i Majestuosa Necròpolis dels Milions d'Anys del Faraó, Vida, Força, Salut a l'Oest de Tebes", la forma abreviada era "La Gran Necròpolis dels Milions d'Anys".

La necròpolis és la segona més gran de la zona i probablement la més antiga. Va ser el lloc d'enterrament principal dels faraons i de la cort reial. La vall es divideix en dos, la Vall Occidental o Vall dels Micos i la Vall Oriental, on hi ha la majoria de tombes. Es tracta d'una petita vall rodejada d'unes muntanyes no gaire altes, de pedra tova però més resistent que les muntanyes de sorra. La tomba més coneguda és la de Tutankhamon.

  1. La vall occidental i la vall oriental

La vall oriental és la més coneguda. És la zona on hi ha la gran majoria de les tombes. Totes les tombes han estat saquejades en algun moment de la seva història, inclosa la famosa tomba de Tutankamon.  Les més destacades per les innovacions arquitectòniques, per la seva magnitud, per la bellesa de la decoració o per la seva originalitat són: la dels fills de Ramsès II, la més gran de totes amb diferència i amb una estructura única, lade Seti I, considerada la "més bella" de la Vall, lade Hatshepsut i Tuthmosis I, probablement la primera tomba que es va construir a la Vall, lade Tutmosis III, la que té la decoració més original i innovadora, la d'Amenofis II, per la originalitat de la decoració i per haver estat un refugi per a nombroses mòmies reials, la de Horemheb, la més interessant des del punt de vista arqueològic per estar inacabada en diferents fases i la de Tutankamon per la bellesa i la quantitat d'objectes trobats a dins.

A la vall occidental, també anomenada "Vall dels micos", només hi ha cinc sepulcres o fosses. Bona part de les tombes estan profusament decorades amb pintures i inscripcions. No es conserva quasi bé res dels objectes que contingueren, si bé algunes encara mostren el lloc on estava el sarcòfag. Hi ha tombes a peu pla i d'altres a les que s'ha de baixar per passos estrets, essent l'atmosfera a l'interior irrespirable.

  1. Tutankhamon

Tutankhamon va ser un faraó de l'Antic Egipte. Va succeir al seu germà Semenkhare i va governar uns 10 anys. Tot i la seva fama gràcies a haver-se descobert la seva tomba quasi intacta, fou un faraó secundari de la dinastia.

Si bé formalment la dinastia XVIII finalitza amb el regnat de Horemheb, es molt probable que el jove Tutankamon fos l'últim faraó de sang reial de la dinastia. Va ser coronat a Memfis, ascendí al tro després del període d'Amarna i retornà als sacerdots d'Amon la influència i el poder que havien tingut abans de la revolució religiosa i política d'Akhenaton. Durant el seu curt regnat estigué en mans d'Ay i Horemheb, que es repartiren el poder: Ay el avi de la seva dona es va convertir en l'administrador civil i Horemheb el militar.

Va morir el 1327 aC, als 19 anys d'edat, després de regnar uns deu anys i sense haver pogut consolidar el seu poder. La seva prematura mort deixà una certa inestabilitat a Egipte, ja que era l'últim membre baró de la dinastia XVIII.

  1. Tomba de Tutankhamon

Descobriment de la tomba

Després d'anys de recerca i de patir les mofes d'alguns arqueòlegs de l'època, Howard Carter i el seu equip,descobriren la seva tomba el 1922 a la Vall dels Reis. Els tresors de la tomba són de gran bellesa i gran vàlua, tant a nivell artístic com a nivell històric. El seu sarcòfag és conegut per tenir una màscara d'or molt ben tallada i decorada al Museu Egipci a El Caire. És una màscara realitzada en or batut amb incrustacions de pasta de vidre i turqueses, és la peça més coneguda de l'art egipci. La tomba fou descoberta quan els diners de Carnavon s'acabaven i quan Carter estava a punt d'abandonar. El descobriment fou quasi casual ja que durant l'època ramèssida es van construir unes cabanes per als treballadors de la vall just a sobre l'entrada, a més un dels habituals despreniments de terra de la vall la va tapar i va quedar oblidada.

La tomba a la época de Tutankhamon

La tomba és minúscula si tenim en compte que es tractava d'un faraó de la XVIII dinastia, això i la joventut del rei fan pensar que la tomba estava destinada a algú altre, potser a alguns dels seus consellers principals.

El pare de Tutankamon, Akhenaton, que havia abandonat una religió politeista per a establir un culte monoteista dedicat al déu Aton, havia traslladat la capital de l'imperi de Tebes a Amarna, allà tota la familia reial i els alts dignataris de la cort havien començat a construir-se les seves tombes. Tot allò va quedar abandonat quan Tutankamon, que havia accedit al tro entre els 7 i els 9 anys, va decidir restablir el culte a Amon i als altres déus i tornar a Tebes, la capital tradicional de la seva dinastia.

Aleshores va haver de tornar a començar la construcció d'una tomba que trigaria molts anys en ser acabada. La seva mort prematura, als 19 anys, devia provocar un gran trasbals a la cort, el faraó moria sense hereus i sense una tomba digna. Algú, possiblement Ay, el sacerdot successor de Tutankamon, devia oferir la seva tomba a mig construir, que va ser modificada i amb prou feines decorada segurament durant els 70 dies que duraven els rituals de momificació.

Descripcio de la tomba

La tomba té forma d'L amb diferents nivells d'alçada dels terres. Consta d'una entrada amb escales que baixen i un corredor que du a la primera sala, que Carter anomenà avantcambra, darrera d'aquesta sala, en línia amb el corredor, n'hi ha una altra de més petita anomenada annex. Des de la primera sala, a la dreta, trobem la cambra funerària o cambra del sarcòfag i, en front, a la dreta de l'entrada i paral·lela al corredor, hi ha la cambra del tresor. En total, la tomba fa poc més de 100 metres quadrats i és la més petita de la Vall. Uns sis metres per sobre del sostre de la tomba, aprofitant el desnivell de la Vall, hi ha el terra de la rampa d'entrada i part del primer corredor de la tomba de Ramsès V i Ramsès VI.

Tresors de la tomba

El tresor de la tomba de Tutankamon és un dels majors tresors de l'arqueologia fins avui. Amb més de 5.000 objectes catalogats, molts d'ells de caire religiós i funerari, el seu valor històric, arqueològic i artístic és incalculable per diverses raons, les més importants:

És l'únic aixovar funerari d'una tomba reial de l'Antic Egipte que s'ha trobat pràcticament intacte. La qualitat, la quantitat i el valor de les peces d'una tomba tant petita i de tant poca importància fa pensar en la inimaginable riquesa de les tombes dels grans faraons d'Egipte.

És una mostra única dels arts artesanals de l'Imperi Nou. La qualitat i la bellesa dels objectes mostra la riquesa artística d'una dinastia tant destacada com la XVIII. A més, representa el final d'una època de gran esplendor i a partir d'aquí l'art en general patiria un gran declivi.

És, també, una mostra única dels objectes reials que apareixen sovint representats als frescos i als relleus de les tombes i a d'altres edificis de l'època i dels quals no en queden quasi mostres.



  1. Biblioteca d’Alexandria

La biblioteca d'Alexandria va ser la biblioteca més cèlebre de l'antiguitat. Situada a la ciutat egipcia d'Alexandria, es creu que fou creada als inicis del segle III a. C. per Ptolomeu I Sóter i que va arribar a disposar d'un fons bibliogràfic de 700.000 volums.

La ciutat d'Alexandria va ser fundada entre el 332 i el 331 aC per Alexandre Magne. Va esdevenir durant l'antiguitat el primer port d'Egipte. Fou en el seu moment un dels grans centres culturals de la Mediterrània. Sens dubte la seva enorme biblioteca era un dels principis fonamentals de la seva fama.

El 47 aC, les tropes de Juli Cèsar incendien la flota d'Alexandria. El foc s'hauria propagat al moll i hauria destruït una part de la biblioteca. El 292, un edicte de Dioclecià mana la destrucció dels llibres d'alquímia. Reconstruïda, la biblioteca va tornar a ser destruïda el 391, i també el 642 i el 645, per l'emir Amr Ibn al-As, esperit religiós ple de rigor, que considerava que si els llibres estaven d'acord amb l'Alcorà eren superflus, i que si el contradeien, eren perniciosos, el contingut de la biblioteca desaparegué en aquella època.

El fet que molts d'escrits d'Aristòtil hagin arribat fins a nosaltres suggereix, en tot cas, que si hi va haver ordres de destrucció, hi hagué voluntaris que salvaren d'amagat aquesta part dels documents. Aquests voluntaris devien tenir dret a la neutralitat benevolent de les tropes d'ocupació, o fins i tot en formaven part.

  1. Deús Egipcis

  1. Ra, el déu sol

La representació del deu Ra més habitual era la d'un home amb cap de falcó, sobre el qual portava un disc solar. Una altra forma de culte que es donà a aquesta deïtat fou com Ra-Horajty, un déu solar amb cap de falcó, coronat pel disc solar.es presenta en tres formes: la d'escarabat que simbolitza el Sol naixent; la de disc solar o Sol del migdia; i per últim, la d'un vell recolzat en un bastó en representació del Sol de l'ocàs. Cada nit, Ra realitza un perillós viatge per l'infern amb la seva barca nocturna en un cicle de mort i resurrecció que representa el cicle vital de la humanitat.

Tots els dies, quan el sol arriba fins la muntanya Manu, la més occidental, la deessa del cel, Nut, se'l engoleix, al moment en que aquest déu inicia un perillós viatge per l'infern en la seva barca nocturna. Just abans de l'alba, Apofis realitza el seu atac més furibund. Totes les nits, Ra, en forma de gat, li ha de tallar el cap a la serp, abans de tornar a néixer en l'Orient, de Nut, la mare universal. Si alguna vegada Apofis aconseguís vèncer a Ra, el sol no sortiria. El cicle diari de mort i resurrecció simbolitza el cicle vital de la humanitat, que després de la mort, confia en un nou naixement.

A principis de l'Imperi Antic, Ra era només una de les diverses deïtats solars existents, però vers el 2400 a.C. s'havia convertit en el déu oficial dels faraons, que es consideraven els seus fills, i fins i tot les seves reencarnacions. Durant l'Imperi Mitjà la seva importància va cedir davant l'apogeu del culte a Osiris, si bé a Tebes fou identificat com el déu local Amon sota la forma d'Amon-Ra, venerat com únic creador de la vida. Fins i tot el breu període durant el qual Amenhotep IV, intentà imposar Aton, el disc solar, en detriment d'Amon.

  1. Osiris, senyor dels inferns

Era pare d'Horus i marit d'Isis. Era el Déu de la mort i del "més enllà" encara que també era un Déu agrari però, sobretot, se l'anomenava Déu de la resurrecció. Els egipcis el representaven com un humà momificat amb una corona blanca i dues plomes. Era rei a la terra i va ensenyar als egipcis la religió i el cultiu dels cereals. Però va ser assassinat pel seu gelós germà Set, que el va enganyar per tal que es fiqués en un arcó de fusta, que després va segellar i llançar al Nil. Isis, esposa d'Osiris, va rescatar el cadàver, però quan Set el va tornar a trobar, el va tallar en molts trossos que va espargir per tot Egipte. Isis i la seva germana Neftis van anar recollint tros per tros i, amb l'ajuda d'Anubis, guia de les ànimes al infern, i de Thot, l’escrivà dels déus, van aconseguir recompondre a Osiris. Finalment, Isis es va transformar en ocell i volant sobre el cos d'Osiris, li va infondre la vida amb les seves ales. El ressuscitat Osiris va tornar llavors a la foscor i desolació del món subterrani per convertir-se senyor i jutge dels morts.
  1. Isis: esposa, mare i maga

Isis és representada com una dona coronada amb el “tron”. La deessa també pot ser mostrada plorant, amb els seus braços al voltant d'Osiris. Isis pot aparèixer en forma d'escorpí, d'au, d'estel i fins i tot en forma de bòvid. Durant el regnat d'Osiris entre els homes, Isis va ser la seva germana i esposa. Amb la mort i desmembrament d'Osiris a mans del seu germà i enemic Set, Isis i la seva germana Neftis varen reunir totes les parts del seu cos. Gràcies a la seva màgia, la deessa va aconseguir reviure el membre sexual del seu espòs quedant-se embarassada d'ell i donant a llum a Horus. 
Com a esposa d'Osiris i mare d'Horus, Isis no només va ser la mare simbòlica del rei, sinó també una esposa i mare model, ja que és el símbol de la unitat de la família divina.
  1. Llegenda d’Isis i Osiris

En una festa de Déus, Seth va portar un gran cofre fet de fusta i decorat amb or i grans pintures. Tots els assistents a la festa van meravellar-se'n i intentaren entrar-hi, però cap d'ells hi encaixava: a tots els era o massa llarg o massa petit. Osiris meravellat per la grandiositat i la bellesa de l'arca va entrar-hi i va quedar sorprès, perquè ell si que hi encaixava a la perfecció. El cofre va ser llençat al Nil, però Hapi, el déu del Nil, va fer que ell arribés fins les costes fenícies a prop de la ciutat de Byblos lloc en què, a causa de les onades, l'arca va quedar-se clavada en un gran arbre que va créixer exageradament. Després, Isis, sol·licitant sempre l'ajuda dels nens, va esbrinar gràcies a un vent diví que el bagul havia arribat fins a la localitat de Byblos. Els reis d'aquesta localitat van oferir a Isis els millors regals que es pogué imaginar, però ella només va demanar una cosa: el gran pilar de tamarisc que subjectava el palau i tot el que tingués a dins. Quan l'hi van oferir, Isis ho va obrir sense cap esforç i va agafar l'arca, i tot seguit li va retornar el pilar al Rei cobert amb una tela fina ungida amb essències i flors. Isis va carregar el cofre en un vaixell ofert pel rei i va partir cap a Egipte en companyia del fill més gran del rei.

Quan va arribar a Egipte, Isis va amagar el cofre als pantans del Delta. Seth va trobar el cofre i el va reconèixer. Molt empipat, el va obrir i va trossejar el cos d'Osiris en 14 bocins que va escampar per tot el Nil perquè servís d'aliment als cocodrils. Així doncs, Isis va haver de buscar un altre cop el cadàver del seu marit, però aquest cop amb l'ajuda de la seva germana Neftis, la dona de Seth, amb qui engendrà Osiris i Anubis. Durant la seva recerca, Isis anava protegida per 7 escorpins i per aquest fet, els cocodrils no van menjar-se ni els 14 trossos d'Osiris els van fer mal a elles.

La seva dona va reconstruir el cos, però és va adonar que faltava un tros, el del membre viril. Anubis va aconseguir que es convertís en la primera mòmia d'Egipte i Isis va retornar la vida al seu cos. Després d'això, Osiris s'hagué de quedar a l'inframón per jutjar les ànimes dels morts i fou anomenat, Neb-er-tcher.

  1. Anubis, déu funerari

És el déu que acudeix a emportar-se als morts cap a l'altre vida i se'l representa com un cànid. Com a guardià de les necròpolis, el déu acull als difunts a les portes de les seves tombes guiant-los cap al més enllà. Una vegada a la sala de les dues veritats, Anubis és l'encarregat de portar al difunt per tal que la seva ànima sigui pesada, vigilant la balança amb la finalitat que ningú pugui falsejar el resultat.

Anubis era l'antic déu de la Duat. Anubis estava relacionat no només amb la mort, també amb la resurrecció després de la mort, i era pintat en color negre, color que representa la fertilitat.

Quan Osiris va pujar al poder del món dels morts, la Duat, Anubis va prendre un paper secundari, limitant-se a embalsamar els cossos dels faraons, guiar-los a la necròpolis i cuidar amb la seva vida. Els sacerdots d'Anubis feien servir unes màscares rituals amb la seva figura en la cerimònia d'embalsamament del faraó i en el ritual d'obertura de la boca. També Anubis era l'encarregat de vigilar, al costat de Horus, la balança en què es pesaven els cors dels difunts durant el El judici d'Osiris.

Plutarc va escriure que Anubis era fill d'Osiris i Neftis. Osiris, va deixar embarassada a Neftis, la germana d'Isis, en comptes de la seva dona. Va passar per estar borratxo, o perquè Neftis es va disfressar d'Isis, segons altres textos. Així, Neftis va engendrar a Anubis.

També Anubis és considerat el fill il·legítim de Seth, engendrat per Neftis. Seth decideix assassinar en saber del seu naixement, però Neftis lliurarà el nen a Isis, la germana i esposa d'Osiris, que el protegeix i cria. Quan Seth mata a Osiris, Anubis ajudarà a Isis a ressuscitar el déu.

  1. Horus, el déu Falcó

Déu en forma de falcó que en un principi tenia per ulls al Sol i la Lluna, però després que el Sol fos assignat a Ra com a símbol, la Lluna va quedar com a únic ull d'Horus.

A l’arribar a la seva majoria d'edat, Horus va lluitar contra el seu oncle Set per recuperar el tron del seu pare, Osiris, que havia sigut assassinat per Set. Finalment, Horus va guanyar l'enfrontament i es va convertir en rei d'Egipte.

A la mitologia egípcia Horus és el déu falcó en cap dels altres. Com molts déus, la natura de què era i les llegendes canviaven amb el temps. Horus era una barreja d'unes altres divinitats, totes elles relacionades amb el sol, amb la prerrogativa reial i el cel. Era com una família de divinitats relacionades unificada en un ésser; una mica semblant al Déu cristià que té tres parts.

Heru-ur és la versió més vella d'Horus, i era un déu falcó creador conegut per refrenar Apep. Els seus ulls eren el sol i la lluna. Durant una lluna nova, era cec i es deia Mekhenty-er-irty i amb la lluna plena tornava a veure i es deia Khenty-irty. Mentre era cec, Horus era perillós, a vegades atacava els amics després de confondre'ls amb enemics. Era fill de Geb i Nut i era el déu patró de Letòpolis.

Com a nen, Horus es deia Har-pa-khered i era fill o d'Osiris i Isis o de Banebdjetet i Hatmehit. Se'l representava com un noi despullat amb un dit a la boca, assegut en un lotus amb sa mare. Era un déu de fertilitat i es descrivia amb una cornucòpia. Har-pa-Khered es va tornar molt popular durant el temps de l'Imperi Romà, quan se'l representava muntant una oca o boc.
  1. ARQUEOLEGS IMPORTANTS

  1. Howard Carter

Howard Carter va neixer a Kensington, Londres el 9 de maig 

de 1874 i va morir el 2 de març de 1939 va ser un arqueòleg i egiptòleg anglès, descobridor el 1922 de la tomba de Tutankamon a la Vall dels Reis, davant de Luxor, Egipte.

Apassionat per Egipte i pels diversos relats dels primers expedicionaris a la terra del faraons, es traslladà a viure a aquell país. Començà a treballar-hi el 1891, quan només comptava amb 17 any d'edat, copiant pintures i inscripcions. Aviat li donaren l'oportunitat d'excavar dins el jaciment de Beni Hasan. En acabar, William Flinders Petrie li feu de tutor. El1899 entrà al Servei d'Antiguitats Egípcies, on hi treballà durant sis anys. El 1907 va conèixer en Lord Carnarvon, un aristòcrata anglès molt interessat en l'arqueologia i el món dels faraons. Carnavon fou el protector de Carter, i li subvencionà els següents treballs arqueològics. Aquest noble també finançà la recerca de la tomba del jove faraó Tutankamon. El 4 de novembre de 1922, Howard Carter trobà la tomba a la Vall dels Reis. Junts estudiaren la tomba del faraó, la qual obriren el 16 de febrer de 1923. Aquesta cambra mortuòria o piràmide és coneguda amb el nom de KV62.

Al poc temps d'obrir la cambra mortuòria del faraó, començaren una sèrie de morts i desgràcies al voltant de l'equip de treball, que feren córrer la brama que hi havia una maledicció. Després d'haver estat durant un llarg període cercant per Egipte restes de faraons, es retirà de l'arqueologia i es dedicà al col·leccionisme.

  1. Art de l’antic egipte

L'art de l'antic Egipte és el conjunt d'obres d'estil i simbolisme de gran homogeneïtat realitzades a l'Egipte antic. Es considera que aquest estil queda assentat a partir del 3200 aC.

Les obres artístiques seguien estrictes cànons permetent que durant més de tres mil anys l'art egipci hagi sofert escasses variacions. Amb aquests convenis es pretenia transmetre la idea d'atemporalitat en la civilització egípcia.

L'art egipci està constituït d'objectes produïts pel seu valor funcional. L'arquitectura, l'escultura o la pintura de l'antic Egipte són mostres d'un art que bàsicament és religiós o funerari. Es distingeix l'art funerari dels faraons de l'art per als civils. Els faraons, per ser deus, s'elevaran de la seva tomba per reunir-se amb la resta dels sers divins. Els civils disposen d'un art funerari que els capacita per afrontar l'eternitat dins de la seva tomba.

Els productors d'aquest art funerari són treballadors més propers a la figura del funcionari que no pas a la de l'artesà o l'artista. La consideració social d'un terrissaire, un mestre d'aixa o un arquitecte era la mateixa; eren persones amb coneixements tècnics i habilitat en el seu ofici. No existia una distinció entre les Belles Arts i els oficis, no es distingia entre artista i artesà. Aquests funcionaris tindran la possibilitat d'adquirir un espai funerari per a afrontar l'eternitat, fet excepcional per a un civil.

Es distingia entre els objectes d'ús quotidià dels objectes d'ús social; els darrers requerien d'uns treballadors especialitzats. Els objectes d'ús social disposaven d'una bona funcionalitat i eren objectes bells. La bellesa conferia prestigi i la capacitat d'envoltar-se d'objectes bells era reservada a les classes benestants. La bellesa va associada a allò que és útil i específicament als objectes que serveixen al difunt en la vida després de la mort. La major part d'objectes bells han estat creats per a l'emperador; el paradigma és la piràmide. Per tant encara que es va confeccionar una noció de bellesa aquesta era un mitjà no un fi en ell mateix. El concepte de l'art per l'art no existia pels egipcis.

Tot i això el concepte bellesa no té un únic mot equivalent; podem remarcar com a mínim quatre mots que es poden traduir com bellesa.

Cànons

L'art de l'antic Egipte es caracteritza per una idea d'ordre: línies clares i senzilles, associades a formes simples i colors plans. Els artistes utilitzaven línies perpendiculars, verticals i horitzontals, per formar una quadrícula i donar les proporcions correctes als seus treballs. L'art reflectia la importància social, religiosa i política. L'alçada dels personatges depenia, per exemple, del seu paper en la societat: els més importants eren els més grans per altra banda no hi havia perspectiva. El faraó és sempre així representat com el més gran dels homes; igualment els déus són més o menys imponents segons són considerats com més o menys poderosos.

Les parets s'untaven amb una barreja de fang, argila i palla triturada. Quan quedaven perfectament llises i ben seques, s'aplicava amb una capa de guix. Començava la feina dels pintors: aquestes traçaven una quadricula amb tinta vermella que el permetria reproduir en gran els esbossos del fresc.

Pel tarannà extremadament religiós de la civilització de l'Egipte antic, la majoria de les obres d'art d'aquesta època són imatges de divinitats, de faraons o d'encarnacions divines.

L'ordre està vinculat al simbolisme de l'obra; els símbols estan omnipresents en l'art egipci. Així, els animals són representacions simbòliques de divinitats. El color disposa d'un sentit específic: el blau i el verd representaven el Nil i la vida, el groc evocava el Sol, el vermell inspirava la força, el poder i la vitalitat. Els colors d'aquesta època han sobreviscut de manera sorprenent en el transcurs dels segles, sobretot gràcies al clima molt sec d'Egipte. L'art egipci, malgrat l'absència de perspectiva, era molt realista ; els artistes tenien un coneixement aprofundit de l'anatomia i un sentit perfeccionista del detall, sobretot per al dibuix d'animals.

Pintures

A l'antic Egipte es desenvolupà una pintura mural, essencialment narrativa, amb representacions de cerimònies i fets remarcables; la pintura acostuma a anar acompanyada de jeroglífics que aporten informació essencial a l'escena. Pintaven per convertir la vida després de la mort en un lloc agradable pel difunt; per això, es creaven pintures belles. Cal destacar les representacions de la vida privada o dels animals i els vegetals, realitzats amb tal cura que es poden identificar taxonòmicament.

Escultures

L'escultura es va desenvolupar bàsicament per a representar als antics déus egipcis i també per a donar forma física als faraons. Es van construir gran nombre d'estàtues magnífiques per a representar als déus i als celebres reis i reines. Aquestes estàtues estaven destinades a donar la vida eterna als "déus" reis i reines, així com per a permetre que els seus súbdits veiessin el seu aspecte físic. L'escultura monumental de l'antic Egipte és mundialment famosa, però les petites i refinades obres en són també una característica important.

Es van seguir convencions molt estrictes: s'elaboraven les estàtues masculines més fosques que les femenines; en les estàtues assegudes, les mans tenen l'obligació d'estar posades en els genolls; predomina la "llei de la frontalitat" i s'obeeixen les normes específiques que regeixen cada déu egipci. Per exemple, el déu del cel Horus es representava essencialment amb el cap d'un falcó, el déu dels ritus funeraris Anubis es mostra sempre amb el cap d'un xacal. En el cas de la representació dels faraons, les convencions comporten la no caducitat de l'estil de les obres per a una vida eterna després de la mort. Les obres artístiques es regulen per tal d'exigir el compliment estricte de totes les convencions i els convenis fins a tal punt que durant més de tres mil anys, s'aprecia poca variació en l'aspecte de les estàtues, excepte durant un breu període durant l'imperi de la faraona Nefertiti en què es va fomentar una representació més naturalista.

El major domini de la tècnica s'assoleix durant la quarta dinastia en elegants representacions amb acabats polits en materials tan durs com el granit o la diorita.


Conclusions

Les nostres conclusions sobre el treball son que és un treball del qual es pot sacar molta informació, es un treball molt interessant per què hi ha moltes coses que buscar, i a mes a mes són fàcilment de desenvolupar per què hi ha molta informació.

Hem observat moltes coses en aquest treball des de tots els tipus d’arqueologia, l’historia del Egipte antic, histories sobre els deus, totes les tombes de faraons, moltes piràmides, també apart dels conceptes sobre l’arqueologia també hem progressat per fer millor un treball, a com s’ha de presentar per què estigui totalment be.

Bibliografia

www.wikipedia.org - La enciclopedia libre

Enciclopedia d’Arqueologia, Tilley, Christopher, (1993)

Egipte – Autor desconegut (--)