Lingüística aplicada: disciplina de la lingüística que parteix de marcs teòrics interdisciplinaris, amb l'objectiu de resoldre els problemes que es deriven de la pràctica lingüística o de l'ús lingüístic.

La lingüística aplicada neix en el moment en què els EUA es plantegen exportar l'anglès arreu del món. Com s'ha d'ensenyar l'anglès? La resposta, segons l'enfocament teòric que agafem, és molt diversa.

Dimensió aplicada de la ciència: la que té com a objectiu resoldre els problemes pràctics. Dir de forma redundant, és la que aplica la teoria, i, per tant, es nodreix de la teòrica.

Lingüística aplicada:

· Capacitat cognitiva (gramàtica generativa)

· Sistema de signes (gramàtica semitòtica i estructuralisme)

· Al servei de la comunicació (sociolingüística i pragmàtica)

Per què el llenguatge verbal és una capacitat cognitiva?

· La capacitat lingüística no es pot desxifrar voluntàriament. Només es poden descodificar les llengües que es coneixen. És una capacitat adquirida.

Per què el llenguatge verbal és un sistema de signes?

· Un signe és una cosa que en representa una altra i que sovint la substitueix. El llenguatge substitueix la realitat. Dins dels signes tenim símbols, icones i índexs.

· Un símbol és un signe que en substitueix un altre de manera convencional o arbitrària, com la majoria de les paraules d'una llengua.

· Una icona és un signe que reprodueix algunes de les característiques de l'objecte substituït. Per exemple, una onomatopeia.

· Els índexs són signes lligats per alguna relació de contigüitat amb l'objecte substituït. El fum és un índex del foc. En una llengua, una relació visual o sonora amb un determinat objecte: els díctics (aquí, allí, això, aquell…).

En una llengua els signes, els índexs i les icones es barregen contínuament, i d'ells parteixen la sintaxi i la pragmàtica.

Informació / comunicació

La comunicació és un procés irreversible, que no es limita a respondre i a preguntar (proacció). És interactiva i contextual (p3).

La informació, en canvi, no és ni voluntària ni interactiva. És, però no té propòsit per ella mateixa. És a dir, la comunicació és retroactiva i la informació no.

Per tal que la comunicació tingui èxit cal que els codis coincideixin: mateix canal, mateix context, mateixes interaccions, etc. Si tot això no hi és, no hi ha comunicació.

Llenguatge, pensament i cervell

El llenguatge és el punt d'intersecció entre la lingüística i altres disciplines com la neurologia. El cervell és l'òrgan del cos que insereix en la vida psíquica: regula les funcions vegetatives, alhora que executa més funcions, com el llenguatge. D'aquí neix la neurolingüística.

La psicologia estudia, no el cervell, sinó la relació entre la ment i les facultats lingüístiques. Dades psicològiques aplicables a l'activitat lingüística: producció i recepció de la parla.

• Processos de codificació i descodificació.

• Processos d'adquisició del llenguatge.

• Processos de pèrdua de la capacitat lingüística: transtorns del llenguatge i comunicació.

Els processos de codificació i descodificació

La descodificació segueix el procés invers, encara que noe és exactament simètric. En primer lloc cal distingir entre descodificació sonora i visual.

Sonora

Visual

Adquisició del llenguatge verbal

-Parlem de L1 quan ens referim a la llengua que s'aprèn primer.

Característiques de la parla

La lingüística generativa considera que el llenguatge s'adquireix malgrat el caràcter fragmentari dels estímuls que rebem. Al cervell hi ha uns dispositius de caràcter universal que permeten desenvolupar les diferents llenües. L'adquisició del llenguatge és paral·lel a les altres adquisicions programades que es van desenvolupant amb el temps.

La lingüística cognitiva nega el caràcter fragmentari dels estímuls que rep l'infant i el substitueix per un sistema de suport per a l'adquisició del llenguatge.

Característiques de la parla dels infants:

- Simplificació de les estructures i del vocabulari

- Pauses llargues

- Oracions molt dependents del context

- Abundància de díctics (això, allò…)

- Ús de moltes repeticions

- Entonacions molt expressives.

- Imitació de la parla de l'infant

Fases de l'aprenentatge del llenguatge

El període crític d'adquisició

Hi ha una edat a partir de la qual, si no hem estat sotmesos, ja no podem adquirir el llenguatge? Segons Kraschen, els límit és als 5 anys, i segons Lennenberg, als 13. Però hi ha tres factors que permeten readquirir el llenguatge:

L'aprenentatge de segones llengües

Stephen Kraschen va ser el primer a distingir entre adquisició i aprenentatge de segones llengües. Kraschen planteja que l'aprenentatge d'una segona llengua ha de ser molt similar a l'adquisició d'una primera llengua. És a dir, no només s'ha de basar en la gramàtica sinó també en la socialització.

Tots dos processos són fàcilment interrelacionables, i en tots dos hi figuren eleents de l'altra columna. Es considera molt efectiu que l'aprenentatge aconsegueixi reproduir situacions d'adquisició.

• Hipòtesi del monitor: mecanisme pel qual controlem la producció de la nostra gramaticalitat. En altres paraules, el nostre corrector intern. No és una hipòtesi gaire bona en cursos baixos d'aprenentatge d'una segona llengua

• Hipòtesi de l'imput comprensible

• Hipòtesi del filtre afectiu

• Hipòtesi de l'ordre natural

Factors que intervenen en el domini d'una L2

Els transtorns comunicatius i verbals

Afàsia: qualsevol patologia que afecta la funció simbòlica del llenguatge, i no només la capacitat articulatòria o auditiva/perceptiva. Es creu que ve provocada per una lesió al cervell. Pot ser d'accident de cotxe, de lesions de guerra, de tumors cerebrals o d'accidents basculars cerebrals.

Les afàsies es classifiquen en 5 tipus:

• Afàsia de Broca: motriu o expressiva. Afecta la parla, que és molt poc fluïda, molt simple i feta de síl·labes. Els trets suprasegmentals (entonació, per exemple) poden quedar afectats, i la gramàtica també se'n ressent.

• Afàsia de Wernicke: receptiva o sensorial, sense problemes lèxics o gramaticals, però amb problemes sintàctics, de manera que el parlar, tot i ser fluïd, pot semblar el parlar d'un boig.

• Afàsia global o mixta: resultat d'una combinació entre les de Wernicke i de Broca. Pot afectar coses molt diferents, coses de cadascuna de les altres, i pot ser irreversible.

• Afàsia nominal o anòmia, caracteritzada perquè el malalt no troba la paraula adequada, ni de forma permanent ni temporal. És una cosa molt habitual en segones llengües.

• Afàsia infantil: transtorns del llenguatge apareguts quan els fonaments del lenguatge ja han estat adquirits. Té força possibilitats de rehabilitar-se.

Dislèxia: malaltia relacionada amb la producció de la parla des del seu aprenentatge. En els adults, la dislèxia es diferencia entre:

• Alèxia: dificultat o impossibilitat per llegir, però no per escriure

• Agràfia: afectació total o parcial de l'escriptura, però no, per exemple, de la musical. Permet llegir.

Transtorns no afàsics.

Afecten l'articulació, la veu i la fluïdesa verbal.

Articulació:

• Dislàlies: ieïsme, papissotisme, etc. S'acostumen a resoldre, però també pot ser que no i que quedin encatllats.

Veu:

• Disfonies: ronquera o afonia

Fluïdesa:

• Disfèmia o quequeig: típic en l'adquisició d'una llengua. Pot venir per una diferència entre la velocitat del pensament i la de l'articulació dels mots. Si persisteix en el temps, pot ser un problema patològic.

Auditius:

• Sordesa: intensitat de la pèrdua, moment de la pèrdua, localització de la lesió. Pre / Peri / Post locutiva, segons el moment de la pèrdua. En les més lleus s'intenta fomentar la lectura labial i les tècniques gestuals, i també s'hi introdueix, si es pot, el llenguatge oral.

Relació entre models teòrics de llengües i gramàtiques.

• Gramàtica tradicional

• Orientada a l'ensenyament de la morfologia i l'ortografia. Té per objectiu ensenyar la norma i aplicar la normativa a l'ensenyament de segones llengües. A la lingüística hi aporta les primeres descripcions de la llengua, però és un sistema que s'allunya molt de la parla real, i l'alumne intervé poc en la classe. Més que comunicació, se centra en ensenyar gramàtica.

• Lingüística estructural

• Gramàtica descriptiva centrada en la fonologia i la morfosintaxi. Va convertir la lingüística en una ciència autònoma. Aporta participació de l'estudiant, però no ensenya comunicació.

• Gramàtica generativa

• Centrada en la sintaxi. Presenta un enfocament cognitiu de la L2, on l'oració és l'element principal. Tampoc no ensenya a comunicar-se, malgrat que l'alumne és un element actiu.

• Lingüística textual

• Centrada en la semàntica i en la pragmàtica. Entén la lingüística com una ciència interdisciplinària, on és més important el discurs que l'oració. S'obvia la gramàtica oracional. L'alumne juga un paper interactiu. No s'aprofundeix en els aspectes comunicatius, només en els superficials.

• Ensenyament per tasques

• Estructuració de les activitats d'acord amb el currículum. Les tasques es plantegen de forma oberta, i se centra l'objectiu en el contingut de la tasca. Inclou moments d'atenció a la gramàtica.

• Vinculada al conjunt del currículum

• Sentit global i unitari. Objectiu final concret i temps programat

• Adequació al nivell de l'estudiant

• Continguts versemblants, interessants i útils. Interdisciplinarietat

• Adaptació a l'interès de l'alumne

• Consta de tres fases

• Plantejament

• Preparació i execució

• Avaluació

Assessorament lingüístic

Procés de correcció d'un text escrit:

Procés de correcció d'un text oral:

Procés de correcció d'un text oral improvisat:

Auquesta feina la sol fer un corrector o un filòleg. Se li demana que conegui la normativa i les variacions funcionals.

Els llibres d'estil no són ni gramàtiques ni diccionaris. Només són per a un ús restringit i intern que resolen determinades situacions de comunicació.

Sempre s'ha de respectar molt l'original.

Traducció

• Emetre en una llengua d'arribada un text prèviament emès en una llengua de sortida.

• Ha de tenir en compte la dist+ancia cultural entre ambdues llengües.

• Pot tenir diferents tipus de literarietat. Pot traduïr-se lletra per lletra o de forma lliure, segons sigui més convenient.

• A partir del segle XX, per traduir, es té en compte el context.

• Principi de l'efecte equivalent.

• Traducció literal vs traducció obliqua.

• Traducció directa (de LX a català)

• Traducció indirecta (de català a LX)

• Mètodes de traducció

• Traducció semàntica, emfasitza la forma de la llengua de sortida. Reprodueix fidelment l'estil de l'original i alhora la qualitat lingüística de la traducció. Ideal per textos d'autor.

• Traducció comunicativa, intenta donar el significat contextual exacte de l'original, prescindint de l'estil. Fa més èmfasi en el contingut que en la forma. Ideal per a textos d'autor no conegut.

Tècniques de traducció

• Manlleu o transferència: paraula o frase agafada directament de la L2. Hanicap.

• Calc: traducció literal que no té per què funcionar en la llengua d'arribada. Tenir que.

• Traducció literal: serveix sempre que funciona

• Transposició o canvi: canvis de categoria gramatical d'una llengua en traduïr-la a una altra. Do it again.

• Modulació: canvi en el punt de vista narratiu en una traducció. Objectes perduts.

• Equivalent funcional: traducció d'una paraula que en una llengua té un significat per una altra de neutra perquè no hi ha traducció de la paraula concreta en la L2. Síndic de greuges.

• Equivalent funcional: el mateix però amb una oració o expressió. Divendres 13.

• Naturalització: adaptacions a la llengua d'arribada. Lassanya.

• Traducció reconeguda: Unió Europea, que ja no es pot dir Europa Unida.

• Couplet: combinació de diverses de les anteriors tècniques.