Appendix Vergiliana; Virgilio

Literatura antigua clásica latina. Poemas épicos helenistas. Colex. Moretum. Catalepton. Temas

  • Enviado por: Dídac Hurting
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 13 páginas
publicidad
publicidad

APPÈNDIX VERGILIANA:

Sota el nom d'Appèndix Vergiliana s'inclou un conjunt de poemes de característiques molt diverses, alguns dels quals ja a l'antiguitat s'atribuïren a Virgili. L'èxit de tal denominació es deu a l'estudiós Ioseph Iustus Scaliger, el qual el 1573 va publicar a Lió un recull anomenat Publii Vergilii Maronis Appendix.

Aquests reculls de les composicions menors atribuïdes a Virgili sorgiren aproximadament un segle després de la seva mort, en temps de l'emperador Neró (54-68), a partir, sobretot, de la dinastia dels Flabis. La notícia d'aquestes compilacions s'inseria dins el gènere de les biografies d'homes il·lustres que tanta defició van despertar en l'epoca (s.IV). Parlem de les anomenades Vitae Vergilianae, que n'existiren vàries: la de Donat, gramàtic de mitjan s.IV, que s'inspirà en l'obra de Suetoni, la de Juni Filargiri, comentarista de Virgili del s.V, la del gramàtic Procas i la de Servi, gramàtic i comentarista de les darreries del s.IV, entre d'altres. Aquestes, majoritàriament ens han transmès moltes dades dubtoses, afegitons posteriors i molta ornamentació retòrica sobre la vida i obra de Virgili etc. En elles, a fi d'omplir buits biogràfics a la vida del poeta de Màntua, atribuïren unes obretes menors, juvenils, al poeta, precissament les mateixes que generarien la polèmica posterior.

De fet, només la Vita Virgilii escrita per Donat, si és cert que es remunta a la informació de Suetoni (s.Id.C.), és mínimament fiable car les altres són excessivament posteriors a la mort de Virgili. En aquesta biografia s'especifica la llista de prolusiones del poeta, dacord amb un esquema cronològic:

(...) Poeticam puer adhuc auspicatus in Ballistam ludi magistrum coopertum lapidibus distichon fecit (...), deinde Catalepton et Priapea et Epigrammata et Diras, item Cirim et Culicem, cum esset annorum XXVI (...) scripsit etiam de qua ambigitur Aetnam...

Així doncs, segons el llistat de Donat que comprèn els iuuenilia del poeta no s'inclouen algunes peces com Copa, Moretum o les Elegiae in Maecenatem (òbviament no foren escrites per Virgili perquè Mecenàs morí onze anys després que ell), i unes quantes obretes més que les successives biografies o els còdex de l'Appendix han anat atribuint al poeta. A la Vita de Servi Honorat ennumera alguna obreta més:

(...) scripsit etiam septem vel octo libros hos: Ciris, Aetnam, Culicem, Priapeia, Catalepton, Epigrammata, Copam, Diras...

Ja a l'Edat Mitjana, un catàleg del s.IX procedent de l'abadia de Murbach testimonia la compilació definitiva, on apareixen totes les obretes ja mencionades i tres composicions més, que la critica acostuma apostular com a obres escrites per Ausoni: De institutione viri boni, De est et non, De rosis nascentibus.

Aviat sorgí el dubte sobre l'autoria Virgiliana d'aquestes obretes així com la aguda discussió sobre què formava part i què no de l'Appèndix. Moltes edicions excloïen Etna, Priapea i Elegiae, en contraposició a moltes que si les enumeraven. Des d'aquest moment, la polèmica no ha deixat d'existir, des dels que ho atribueixen pràcticament tot a Virgili, servint-se de les dades que apareixen en els autors antics i en les Vitae Vergilianae, amb ànsies d'aprofitar tota mena d'informació per reconstruir l'adolescència del poeta. [ Frank / Rostagni, principals partidaris ], als que només accepten certs epigrames del Catalepton, els que argumenten el seu escepticisme amb el mètode filològic, estudiant a fons el llenguatge, el vocabulari, la retòrica, la mètrica i els paral·lelismes entre els versos que configuren cadascun dels poemets de l'Appèndix i els Opera Maiora de Virgili, per cercar-hi les diferències que busquen [ Sabbandini / Curcio / Plessis, entre d'altres, són representants d'aquesta fracció de la crítica ].

És, sens dubte, un dels enigmes més apassionants de la literatura llatina. Els partidaris de l'autoritat del poeta de Màntua, consideraven (i consideren) aquestes obretes, un document per a conèixer l'evolució poètica de Virgili, ja que atribuïen algunes a la seva joventut, etapa precedent a les Bucòliques, i d'altres les inserien cronològicament entre les obres majors. El que sembla estar cada vegada més clar és que es tracta d'un conjunt de poemes la datació dels quals oscil·la en un ampli espai de temps, que se situaria des del s.I a.C., fins el s.II d.C., inclús després.

Tampoc no es consideren d'un únic autor, però no hi ha cap acord, ni quasi bé cap notícia segura, sobre quins van ser aquests. En l'actualitat, els estudiosos, per decidir si un poema és autèntic o espuri segueixen quatre criteris importants que s'han d'aplicar objectivament, amb igualtat i per separat: En primer lloc, la coneixença de l'època i de la cultura manifestada per l'autor. Comprendre, d'entrada, els problemes de la imitació. Realitzar un anàlisi acurat de la llengua i la mètrica, i com a últim punt, tenir en compte les tendències característiques d'una època determinada que es revelin a l'analitzar la composició.

... però la manca de dades essencials així com la naturalesa de les pròpies obres no contribueixen gaire a resoldre aquesta polèmica; doncs les dades de l'antiguitat presenten fissures i un anàlisi estilístic i fraseològic profund de l'obra no podria demostrar l'autoria virgiliana, de la mateixa manera que no la podria negar pas, definitivament.

Per concloure, d'allò que si que podem estar segurs és de què les peces que constitueixen l'Appèndix Vergiliana, són un preciós exemple de com la literatura llatina s'esforça per mantenir viva la influència grega (per exemple, ho veiem en l'ús d'epil·lis, de l'elegia, dels epigrames, de la erudició etc), però al seu torn, no s'oblida de valorar allò pròpiament romà; Així ho demostra, incloent homenatges als grans poetes llatins, al romantizar temes grecs o al presentar personatges típicament romans (Copa, Moretum). Són un exemple hàbil del gust llatí per la síntesi i la varietas.

Passem ara a exposar breument el contingut de les peces que formen part de l'Appèndix:

Culex

En parlaré més detalladament en l'estudi realitzat i presentat en aquesta recensió.

Ciris

És un epil·li constituït per 541 hexàmetres. Narra la història d'Escil·la, filla de Nísos, rei de Mègara, la qual enamorada de Minos, que estava assetjant la ciutat, va decidir demostrar el seu amor, tallant al seu pare un cabell de porpra especial que representava la seva salut i la del seu regne. Però aquesta fou rebutjada per Minos. Després d'haver realitzat una invocació als déus, s'esdevé la metamorfosi en “ciris”, una espècie d'au marina, el nom de la qual evoca el nom de tallar (keíro).

Aquesta obra va aprèixer per primera vegada mencionada com a pròpia de Virgili en les Vitae de Servi. És una de les obretes amb més adeptes, tot i que també conta amb els seus detractors, és clar.

És evident que Ciris beu de l'estil neotèric de l'epil·li, i en quant a sintaxi s'apropa a Catul: Abunden les expressions de sentiments reflectits en la llengua i en l'estil que s'empra, en els canvis de to, l'alternança de diàleg i súpliques, l'estil directe etc. També conta amb un elevat nombre de versos idèntics als de les obres majors de Virgili, per la qual cosa s'ha atribuït l'autoria d'un farsant.

La cronologia la situen, els partidaris, al s.I a.C., els anys 30, prèvia a la publicació de l'Eneida. Mentre que els detractors baixen la data fins la mort de Virgili, inclús fins els s.II d.C.

Per acabar, cal comentar que hi ha qui l'atribueix a Ovidi, per la temàtica que desenrotlla aquest poeta a la Metamorfosi liber V (vv. 1-51).

Copa

Obra constituïda per 38 versos en dístics elegíacs. Apareix mencionada en la Vita de Servi, però no en la de Donat. El tema és senzill i està tractat per una composició viva i fina: una tavernera (copa syrisca) convida a gaudir de llurs plaers, en el seu allotjament, de la música, del vi, de les flors i els fruits que hi abunden.

Per la defensa d'algunes idees estoiques (apologia de la mediocritat, així com el tòpic del Carpe Diem), el poema s'arribà a atribuir també a Properci i, fins i tot, a Horaci.

Moretvm

Poema de 122 hexàmetres que consisteix en una pintura rústica de la vida senzilla i austera de Roma; Un camperol que, després de concloure la jornada laboral, elabora un moretum (espècie de coca rústica) per l'endemà. El tema, i el seu tractament solemne, s'emmirallen a les Bucòliques i a les Geòrgiques de Virgili, encara que hi ha qui dóna una lectura més irònica: el retrat d'un camperol, com un heroi èpic que prepara les seves armes per a dirigir-se a la guerra (poema èpic-paròdic). Ha jugat també a favor dels detractors del Moretvm l'absència en les Vitae, i la seva atribució més recent.

Catalepton

El nom de Catalepton (origen hel·lènic: katá lépton) compila una sèrie de poemets curts, nugae, de natura i contingut divers; Engloba 15 epigrames i 3 priapeus. Aquests darrers estan composats en dísitcs elegíacs, trímetres iàmbics, i reprodueixen les paraules del déu Príap en un to familiar, lluny de l'obscenitat acostumada.

Els epigrames són d'una temàtica més variada: invectives, panegírics, cants d'amor, retrats de la societat del seu temps...

L'autenticitat del conjunt és força qüestionada, encara que apareix mencionada en les Vitae i per alguns il·lustres autors antics com Quintilià. Cal remarcar però, el fet que darrerament és recurrent defensar l'existència d'una antologia d'epigrames, de l'època de l'emperador Flabi, en què hi pogueren tenir cabuda algunes composicions autènticament virgilianes. De fet el 5è i el 8è epigrama, de caire autobiogràfic, són quasi unànimament acceptats com a obres del poeta de Màntua.

El Catalepton és el cas més explícit dins les peces que configuren l'Appèndix, de la influència alexandrina (Cal·límac).

Aetna

Aquest és un poema didàctic en la línia de les Geòrgiques, o del De Rervm Natvra de Lucreci. Consta de 645 hexàmetres on es relata amb precisió l'activitat volcànica de l'Etna. A les Vitae de Donat ja apareix expressat l'escepticisme sobre l'autoria virgiliana de l'obra (scripsit etiam de qua ambigitur Aetnam). El tema és tractat de forma sistemàtica i culta, fidel al gènere didàctic. En els excursus es recorre als mites, precisament amb l'exposició dels quals aconsegueix els majors valors poètics.

La cronologia acceptada amb més èxit el situa en època de Neró, donades les semblances amb l'obra de Sèneca Naturales Quaestiones.

Dirae

Aquesta obreta, també és mencionada a les Vitae, al S.XVI Scalíger, l'atribuí amb enginy a Valeri Cató. Són 183 versos hexàmetres i d'entrada es poden subdividir temàticament en dos poemes: Del vers 1 al 103: són les Dirae pròpiament dites: les imprecacions d'un camperol als qui han manllevat les seves terres per a ser entregades als veterans de guerra. Aquesta temàtica, lliga bastant amb les denúncies que Virgili exposà en les seves Bucòliques, encara que pel que fa al to i l'estil es diferencien bastant ambdues obres. La segona part (dels versos 104 - 183) és el trist cantar del poeta que enyora els seus camps perquè encara tenen a la seva estimada. Aquesta segona part, titulada Lydia, està a mig camí entre els element bucòlics i els elgíacs.

Elegiae in Maecenatem

És una elegia composta en 178 versos hexàmetres que pel contingut es pot dividir en dues parts: La primera seria un Panegíric de Mecenàs, mentre que la segona part, recull les paraules del propi Mecenàs dirigides a August: un elogi del difunt envers l'emperador, encara viu. Aquest amor després de la mort, recíproc: dels vius als morts, i a l'inrevés, és un tòpic molt present en l'època de les Consolationes, de l'obra de Sèneca... Planteja el tema tan pròpiament estoic, de la no diferència de la mort. Hom creu que les Elegies a Mecenàs, es van escriure aproximadament el 8 a.C., quan se succeí la mort de l'elogiat, i que l'autor devia ser un poeta proper a la cort que composava la seva obra per encàrrec.

De Institutione Viri boni, De Est et Non, De Rosis Nascentibus

3 obretes que comprenen exercicis escolars de diversa natura i qualitat. Foren atribuïdes a Virgili en alguns manuscrits tardans, no pas en testimonis més anitcs. De institutuione viri boni és una autoevaluació de coniència a què se somet un home, cada dia abans d'anar a dormir, recordant les accions (bones i vils) que ha realitzat durant la jornada. De est et non és una obreta irònica que versa sobre la importància dels monosíl·labs “si” i “no”. De rosis nascentibus parla de la fugacitat de l'època de la joventut, apareix el tòpic del carpe diem.

CVLEX

El Cvlex (el mosquit) és un poemet curt, un epil·li constituït per quatre-cents catorze hexàmetres en els quals es desenrotlla una trama força simple i lineal: Havent-se endormiscat un pastor sota un arbre, en ple dia d'estiu, un serpent està a punt d'atacar-lo quan un mosquit se li avança i pica el camperol. Aquest es desperta per la fiblada i esclafa l'insecte i, tot seguit, en adonar-se del perill, mata també el serpent. A la nit següent el mosquit se li apareix en somnis, blasmant el pastor per haver estat un desagraït. A més fa una llarga exposició d'allò que ha trobat i ha vist als inferns per on vaguereja la seva ànima. L'endemà, en despertar-se el vell pastor, penedit del tot, alça un túmul a l'insecte que va salvar la seva vida i afegeix com a cloenda un epitafi quasi bé heroic.

Doncs bé, amb l'exposició de la síntesi de l'argument es comprèn de seguida que ens trobem davant d'una paròdia èpica d'una nékya, o de l'aparició en somnis dels morts (els primers exemples de les quals ja les trobàvem en Homer). Encara que és poc coherent en l'estructura, no resta exempta de certes qualitats poètiques i de fines pinzellades humorístiques; L'heroi èpic és un senzill i humil mosquit que ha estat objecte d'una injustícia: ha sofert una mort que no ha merescut. Idees filosòfiques i religioses en to d'humor no estan absents: l'inexplicable i funest destí que posseeixen els mortals, creences en el més enllà i en la vida d'ultratomba etc. Segons l'estudiós Barret es combinen diversos gèneres, entre els quals: el poema pastoral, l'al·legoria (el pastor representaria la persona de Virgili), el poema didàctic, l'èpica, l'epil·li, la breu composició alexandrina...

De fet, és evident que els 414 versos no són omplerts a base de tan senzill argument. Hi juga un paper important la inserció a tort i dret de excursus descriptius, de catàlegs i de molta ornamentació mitològica: Destaca l'elogi a la vida de camp (vv.58-97), un repertori, ric en adjectivació, dels arbres muntanyencs (vv.123-145), així com l'enumeració d'herois grecs i romans que troba l'ànima del mosquit en els Camps Elisis (vv. 358-371).

La obreta comença amb un proemi de 41 versos on, seguint l'estil dels himnes es fa una invocació a les Muses i a Febus. A part, apareix també en aquest proemi, una dedicatòria al “destinatari” de l'obra, a Octavi. Aquest nom ha generat molta polèmica: Alguns no creuen que es refereixi l'autor al futur emperador sinó a Octavi Musa, qui fou company d'estudis de Virgili, mentre la majoria, que sosté que l'epil·li és obra d'un falsificador, veu el futur August, ja que l'autor volent fer creure que ell és el Virgili jove, insinua amb la dedicatòria l'amistat entre el Virgili adolescent i Octavi August. Els partidaris d'aquesta idea es basen, a més, en els següents versos del Culex:

(vv. 8-10):

Posterius grauiore sono tibi musa loquetur

Nostra, dabunt cum securos mihi tempora fructus,

Ut tibi digna tuo poliantur carmina sensu.

En efecte, “carmina digna” fa referència a la posterior composició de l'Eneida, que dedicaria a l'emperador, amb la finalitat de glorificar l'imperi romà i divulgar el programa ideològic d'August, concernint la recuperació del mos maiorum. Un altre detall que cal assenyalar, i que ens ajuda a subratllar la tesi de què es tracta d'Octavi August, és l'epítet que apareix al vers 26 del Cvlex, en referir-se al futur emperador: “sancte puer”. Sens dubte ens trobem davant d'un important anacronisme.

Aquesta dedicatòria constitueix un tret comú en les obres de Virgili (es repeteix al començament de la vuitena Ègloga, i en la tercera Geòrgica), així com en les obres de l'època: l'expressió de modèstia, així com la mostra de confidència amb la persona a qui s'està dirigint.

Després comença l'epil·li pròpiament dit. Com hem dit abans, comença amb una bella digressió que constitueix un elogi a la vida del pastor. Aquest elogi s'emmiralla enormement amb la lloança virgiliana a la vida dels camps que apareix a les Geòrgiques, associada a la propaganda de recuperar els costums i de fomentar l'agricultura, segons els plans de restauració de la política d'August. Aquesta falsa coincidència ens demostra la induptable prioritat cronològica de les Geòrgiques de Virgili i la dependència automàtica, quasi servil (com diu Miquel Dolç), de l'autor de l'epil·li en vers els textos virgilians:

Només cal comparar els passatges d'ambdues obres:

Aquest versos de la Georgica II (vv. 458-474)

fortunatos nimium, sua si bona norint,
agricolas! quibus ipsa procul discordibus armis

460

fundit humo facilem victum iustissima tellus.
si non ingentem foribus domus alta superbis
mane salutantum totis vomit aedibus undam,
nec varios inhiant pulchra testudine postis
inlusasque auro vestis Ephyreiaque aera,

465

alba neque Assyrio fucatur lana veneno,
nec casia liquidi corrumpitur usus olivi;
at secura quies et nescia fallere vita,
dives opum variarum, at latis otia fundis,
speluncae vivique lacus, at frigida tempe

470

mugitusque boum mollesque sub arbore somni
non absunt; illic saltus ac lustra ferarum
et patiens operum exiguoque adsueta iuventus,
sacra deum sanctique patres; extrema per illos
Iustitia excedens terris vestigia fecit.

Amb els següents versos (58-97) del Culex:

bona pastoris (si quis non pauperis usum
mente prius docta fastidiat et probet illis

60

somnia luxuriae spretis) incognita curis
quae lacerant avidas inimico pectore mentes.
si non Assyrio fuerint bis lota colore
Attalicis opibus data vellera, si nitor auri
sub laqueare domus animum non angit avarum

65

picturaeque decus, lapidum nec fulgor in ulla
cognitus utilitate manet, nec pocula gratum
Alconis referent Boethique toreuma, nec Indi
conchea baca maris pretio est, at pectore puro
saepe super tenero prosternit gramine corpus (...)

De seguida, un se n'adona que l'autor del Culex repeteix les mateixes idees que s'exposen en el text virgilià, inclús en alguns versos concrets s'expressa quasi bé amb les mateixes paraules i girs (!)

El nucli de l'epil·li està constituït pels tres importants esdeveniments de l'argument: el pastor que s'adorm, la fiblada del mosquit i l'atac del serpent (vv. 157-201). Encara que el fet més substanciós s'esdevé després quan, havent-se adormit el pastor al vespre, se li apareix en somnis l'esperit del mosquit per reprotxar-li que l'hagi mort, i per explicar-li allò que ha vist al món d'ultratomba després de la seva mort. És força evident el paral·lelisme que s'exposa entre la catàbasi del mosquit i la que paraeix en el llibre VI de l'Eneida. La descripció dels reialmes dels morts se centren en l'enumeració dels personatges mítics que troba en el Tàrtar primer, i en els Camps Elisis després. Entre els herois que troba, hi ha els grecs combatents a la Guerra de Troia: Hèctor, Ulisses, Agamèmnon, així com els herois pròpiament adscrits al món romà: des dels Fabis fins els Escipions.

La lectura del passatge deixa despullada l'evidència, de què l'autor s'inspira en les “nékya” d'Homer (Od. XI 225-327), així com en la descripció virgiliana del més enllà. Sovint és traït per uns passatges idèntics als del llibre Viè de l'Eneida. Inclús per versos que els estudiosos han percebut que han estat manllevat del text virgilià sense cap escrúpol:

Cvlex v.275: nec faciles dites sine iudice sedes, al referir-se a Orfeu, que no temia el Tàrtar (excursus introduït pel mosquit en trobar al Tàrtar l'ànima d'Eurídice).

Aen. VI v.431: nec vero haec sine sorte datae, sine iudice, sedes (...)

Prossegueixen els versos amb les lamentacions del mosquit: “l'insecte que se'n va per no tornar mai més”. L'obreta acaba amb el pastor empenedit que, l'endemà del somni, erigeix un petit túmul en honor de l'insecte i col·loca un epitafi de gratitud al mosquit. El tó paròdic s'escola pels darrers versos de l'obreta en tractar el Culex amb les paraules i expressions pròpies dels elogis dits als herois:

Cvlex vv. 413-414:

“parve Cvlex, pecudum custos tibi tale merenti

funeris officium vitae pro munere reddit

El Cvlex, com a peça inclosa en l'Appèndix Vergiliana, també participa d'una complexa problemàtica pel que fa a l'autor, la datació i els propòsits del poeta. Tanmateix és la obreta que ha estat atribuïda amb més tenacitat, des de l'època de Neró, a Virgili. A part de les mencions a les Vitae Vergilianae, escrites als SS. IV - V per gramàtics com Donat o Servi-Honorat, alguns autors significatius del S.I comptaven amb la seva autenticitat:

Estaci, per exemple, en parlar del suïcidi de Lucà, afirma que la producció de la Farsàlia tingué lloc ante annos Culicis Maronianni , és a dir que com se suïcidà a l'edat de vint-isis anys, Estaci creia que Virgili havia escrit l'epil·li als 26 anys, just abans de composar les Bucòliques. Un altre autor que creia en l'autoria virgiliana del Cvlex, era Marcial:

Epigrama CLXXXV:

Accipe facundi Culicem, studiose, Maronis,

Ne nuncibus positis et arma virumque et legas.

En aquest dístic ofereix un exemplar a algú, com a obsequi.

Doncs bé, aquesta idea sobre l'autenticitat de l'obra s'ha mantingut en uns quants filòlegs moderns; alguns dels quals han sostingut sense cap fonament que Virgili escrigué un Cvlex, però que no es tracta del mateix que en ha arribat en el recull de l'Appendix Vergiliana. La discussió es va avivar molt en la segona meitat del S.XIX, fins a trobar el punt culminant, en les primeres dècades del S.XX. Als anys 30 tornava a predominar, en contraposició a l'escepticisme del S.XIX, que el poemet pertanyia a l'adolescència de Virgili, com un exercici escolar o un “lusus” d'aprenent. Inclús fixen la data, atenent a raons d'ordre mètric, lèxic, gramatical o històric, a l'any 48a.C. Entre els filòlegs partidaris d'aquesta teoria, cal remarcar la presència d'A. Rostagni, i la d'A.A. Barret. El pas definitiu d'una sensació d'escepticisme que venia de lluny, el donà l'estudiós E. Fraenkel, amb un estudi decisiu, constituït per una sòlida argumentació contra la paternitat virgiliana del Cvlex. Com considero que aquesta és la tesi més convincent pel que fa el tema del poemet, l'exposaré, breument, tot seguit:

Partim del fet que l'epil·li té com a model un poemet hel·lenístic, pot ser semblant als dels Carmina Docta dels neoteroi, i això ho veiem en múltiples elements: l'aparició de l'ombra del mosquit ens recorda el capítol en què l'esperit de Pàtrocle es presenta a Aquil·les adormit, la catàbasi del mosquit als inferns ens remet a la literatura arcaica grega, així com l'epitafi dedicat a un insecte, evoca a d'altres epigrames paral·lels en la literatura hel·lenística. D'altra banda però, introdueix elements característics del poble romà: Com els elogis de la vida pastoril que ja hem comentat anteriorment, o l'enumeració dels herois romans als Camps Elisis. Fraenkel sosté que a partir del model del lusus, l'autor revesteix el poema de paraules, frases i girs virgilians amb certa gràcia, però que a la llarga l'acaben traint perquè manifesten a crits una analogia amb versos i passatges dels opera maiora de Virgili. Es tracta majoritàriament de fòrmules virgilianes “mal païdes” i utilitzades a la lleugera, cosa que fa pensar en un imitador poc destre del poeta:

Cvlex 179: ardet mente, furit stridoribus, intonat ore. Referint-se al serpent que s'arrossega cap al pastor adormit.

Aen. VI 607: “intonat ore”, en aquest cas Virgili ho atribueix a “Furiarum Maxima”

A més dels passatges paral·lels ja mencionats, de la glorificació de la vida pastoril, i l'enumeració dels herois als inferns, en la catàbasi del mosquit (correspondència entre Cvlex 358-371 i l'Eneida VI 756-887).

La conclusió lògica a què s'arriba amb els estudis de Fraenkel és que es tracta d'0un imitador a qui se li va ocòrrer escriure un epil·li, pretenent fer veure que havia estat escrit per un Virgili encara adolescent, i per dur-ho a terme amb èxit, revestí el poemet amb estudiades tècniques literàries, fraseologia i girs virgilians, a fi de convèncer els lectors.

Aquesta intencionalitat però, no fou gratuïta: l'hem d'inscriure en una època en què a Roma, el públic il·lustrat s'interessava per la vida dels homes excel·lents del passat (època de Tiberi, Calígula, Claudi i Neró), pel gènere de les biografies. En quant a la informació que hi havia sobre la vida de Virgili era deficient, i pel que fa a la seva adolescència, nul·la, de manera que l'aparició d'un poemet, pretextant una composició de joventut, venia d'allò més bé per a omplir un buit en la informació sobre la biografia de Virgili. Va prevaler doncs, les ànsies de completar la vida de l'insigne poeta abans que l'estudi crític dels manuscrits.

Teoria defensada per F. Giacontti en el seu escrit Sulla Cronologia e sulla dedica del “Culex” Maia IV (1951), 70-76.

Estaci, Silv. II 7 73-74

Il “Cvlex”. Storia esterna, occasione e autenticità del poemetto RFIC LIX (1931) 24-27

The Autorship of the “Cvlex”. An Evaluation of the Evidence, Latomus XXIX (1970) 349-372

the “Cvlex” JRS XLII (1952) 1-9