Aparell respiratori

Anatomía humana. Pulmons. Respiració. Sistema inmunitari. Resposta immunitària. Sistema nerviós. Aparell digestiu i reproductor

  • Enviado por: Xavisarra
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 18 páginas
publicidad
publicidad

Aparell respiratori

L'Aparell respiratori és el conjunt d'òrgans i vies que s'obren a l'exterior a través de la boca i les fosses nasals i que possibilita l'intercanvi de gasos entre l'interior de l'organisme i l'atmosfera, per tal de mantenir nivells adequats d'oxigen i diòxid de carboni a la sang. Aquest, també filtra les partícules que poden perjudicar l'organisme i que provoquen irritacions immediates, amb respostes habituals com esternuts i a més, adequa la tª de l'aire que penetra a l'organisme.

Els òrgans de l'aparell respiratori són les vies respiratòries i els pulmons: per arribar-hi l'aire passa per uns conductes que comencen en les fosses nasals, continuen per la faringe, la laringe, la tràquea i els bronquis.

Aparell respiratori

Els Pulmons

Son els òrgans on s'hi produeix l'intercanvi de gasos. Ocupen la caixa toràcica i estan constituïts per l'arbre bronquial amb els alvèols pulmonars, units per teixit connectiu i recobert per una membrana serosa, la pleura.

Tenen forma de semicon i estan a sobre del diafragma, dividits en lòbuls: tres en el pulmó dret i dos en l'esquerre. En tots dos es diferencia l'hílum pulmonar pel qual entren els bronquis, els vasos limfàtics i sanguinis, i els nervis.

Els alvèols pulmonars tenen forma de sac i fan de superfície d'intercanvi de gasos. Consten d'un epiteli amb una membrana basal, que es fusiona amb la del capil·lar sanguini i entremig hi ha un teixit conjuntiu amb fibres col·làgenes, que proporcionen elasticitat al pulmó.

La xarxa sanguínia arterial segueix l'arbre bronquial fins a formar els capil·lars que envolten els alvèols pulmonars. Les venes estan al teixit que hi ha dins els lòbuls.

Les fosses nasals

El nas és l'òrgan que té com a suport l'os nasal, que en l'extrem és cartilaginós. El nas es pot moure pel múscul nasal i el múscul elevador del llavi superior. Exteriorment està cobert per la pell. Per l'interior, la cavitat nasal està dividida per la paret nasal, que per darrere connecta amb els ossos etmoide i vòmer

Els dos orificis nasals condueixen a les dues fosses nasals, que estan entapissades interiorment per petits pèls de cèl·lules de la mucosa, que protegeixen contra cossos estranys de l'exterior i repareteixen el mucus produït per unes cèl·lules de l'epiteli. En la regió olfactòria, la pituïtària, l'epiteli té cèl·lules olfactòries per sota de la mucosa on es detecten les substàncies oloroses. L'aire, es filtra, s'escalfa acomodant-se a la Tª del cos i s'humiteja.

Les cavitats nasals acaben per darrere per les coanes nasals que es comuniquen amb la laringe.

La laringe

La laringe és un conducte constituït per cartílags (cricoides, aritenoides i tiroide), lligaments i músculs i interiorment està revestida per mucosa. Els lligaments i músculs formen dos parells de plecs: les cordes vocals, que en vibrar pel pas de l'aire procedent dels pulmons permet la fonació (emissió de sons).

La laringe tanca les vies respiratòries inferiors davant la faringe en casos de tos o vòmits per l'acció de l'epiglotis que normalment està aixecada i permet l'entrada d'aire.

La faringe

L'aire arriba a la faringe a través de dues obertures o coanes.

La tràquea

La tràquea és un tub elàstic de 10 a 12 cm de longitud, que penetra en el tòrax, va des de la faringe fins al començament dels bronquis, per davant de l'esòfag i per tant, per davant de la columna vertebral. Està formada per vint cartílags en forma de U tancats en la zona posterior per teixit conjuntiu i muscular. Per l'interior hi ha mucosa i a l'exterior una membrana adventícia.

Els bronquis i els bronquíols

La tràquea es divideix i forma el bronqui dret i el bronqui esquerre; posteriorment, aquestes vies es divideixen en altres de diàmetre inferior quan arriben als pulmons: són els bronquis secundaris i els bronquíols, que acaben en petits sacs hemisfèrics de parets molt fines i formen els alvèols pulmonars, que permeten el pas dels gasos. El conjunt s'anomena arbre bronquial.

La seva estructura és molt semblant a la de la tràquea però en els bronquis i bronquíols els cartílags són circulars.

La principal funció de l'aparell respiratori és la respiració.

La difusió dels gasos respiratoris entre la sang que circula pels capil·lars i l'aire alveolar depèn dels gradients de pressió de l'oxigen i del diòxid de carboni en ambdós costats de la superfície d'intercanvi dels alvèols, que és d'uns 70 m2 per pulmó. Per a la realització d'aquest procés, cal que es renovi permanentment la sang, gràcies al funcionament del cor , i cal que es mantingui el ritme de renovació d'aire alveolar amb la ventilació pulmonar.

Els moviments de la caixa toràcica permeten la ventilació pulmonar

La renovació de l'aire alveolar va determinada per les variacions del volum dels pulmons. En augmentar el volum pulmonar es crea una diferència de pressió entre l'aire alveolar i l'aire atmosfèric que penetra als pulmons. És l'acte de la inspiració . L'aire que va des del nas fins als alvèols és més ric en oxigen. La disminució del volum pulmonar és l'expiració, que és la sortida de l'aire.

Els actes de ventilació pulmonar, la inspiració i l'expiració, són realitzats pels moviments de la caixa toràcica.

En aquests moviments, hi intervenen els músculs intercostals, que es contrauen i aixequen les costelles, i el diafragma perd la seva forma en cúpula i s'aplana per deixar més espai als pulmons. També la cavitat participa en aquest moviment d'inspiració.

La relaxació dels músculs intercostals i del diafragma combinada amb l'elasticitat del teixit pulmonar redueix el volum de la caixa toràcica i elimina l'aire: és l'expiració.

La successió d'una inspiració i d'una expiració consisteix en un cicle respiratori. La freqüència respiratòria, en un adult en repòs és de 16 a 18 cicles per minut.

La capacitat pulmonar mitjana és aproximadament de 3 l. La quantitat d'aire que es renova a cada inspiració és aprox. de 0,5 l, però d'aquests, només 0,35 l penetren en els alvèols (la resta són retinguts a les vies respiratòries). Si es realitza una inspiració o una expiració forçada es poden mobilitzar 1,5 l més: és la capacitat vital. En els pulmons sempre queda 1 l d'aire residual.

La activitat rítmica de la respiració depèn de neurones situades en el bulb raquidi. Aquestes controlen les motoneurones espinals que innerven els músculs respiratoris, que provoquen alternativament els moviments d'inspiració i expiració.

El ritme respiratori varia segons estímuls químics de la sang com el pH, que es detecta en el bulb raquidi, o la pressió de l'oxigen i del diòxid de carboni, que es detecta en les parets de l'aorta i les caròtides, o per estímuls mecànics de la distensió dels bronquis i dels bronquíols.

Els centres nerviosos del bulb raquidi es poden bloquejar per l'acció de l'escorça cerebral: així es pot retenir la respiració de forma temporal en submergir-se a l'aigua (p.exemple).

L'intercanvi d'oxigen i de diòxid de carboni entre la sang i l'aire a través de la paret dels alvèols pulmonars es fa per difusió. L'oxigen passa des de l'exterior cap a l'interior del cos i el diòxid de carboni des de l'interior cap a l'exterior.

La difusió de gasos requereix una dissolució prèvia d'aquestes molècules. Aquesta depèn de la pressió parcial en la fase gasosa: la difusió en una mescla gasosa depèn de la pressó que ada gas exerceix en la barreja( de manera, de la temperatura, l'osmolaritat del medi interior i del coeficient de solubilitat de cada gas.

L'oxigen, en un 98 per cent, es combina amb l'hemoglobina dels eritròcits de la sang, per arribar a tot l'organisme, on per un procés reversible la proteïna cedirà l'oxigen als teixits. La respiració cel·lular depèn de l'aportació d'oxigen.

El diòxid de carboni( CO2) en el medi aquós forma àcid carbònic que ràpidament es dissocia en HCO3 i H .És així com es troba el diòxid de carboni provinent de la respiració cel·lular dels teixits, fins que per ser eliminat a través de la paret alveolar de la sang es combina amb l'hemoglobina.

L'hemoglobina , segons el nivell de saturació d'oxigen, s'anomena oxihemoglobina o desoxihemoglobina.

Les malalties més habituals que afecten a l'aparell respiratori són les següents:

  • La rinitis que és la inflamació de la mucosa nasal, provoca la sensació de as tapat i l'augment de secreció mucosa. La més comuna és la que causa el refredat, tot i que pot ser també d'origen al·lèrgic.

  • La sinusitis és la inflamació de les mocoses que cobreixen alguns ossos del crani, que comuniquen amb les fosses nasals. La causa més freqüent és una infecció bacteriana.

  • La faringitis, la amigdalitis i la laringitis són malalties infeccioses, que provoquen dolor en les diferents zones que afecten. Es poden produir per substàncies irritants com el tabac.

  • Les bronquitis són les inflamacions de les mucoses que recobreixen les mucoses. Una de les principals causes de les bronquitis cròniques és la inhalació de fum de tabac.

  • La pneumònia és la inflamació del teixit pulmonar per una infecció que pot provenir del mateix organisme o per inhalació de microorganismes d'altres persones.

  • La tuberculosi és causada pel bacil de koch, Mycobacterium tuberculosis; el contagi es produeix a través de la saliva d'una persona infectada.

  • A pleuritis és la inflamació de la pleura per infecció .

  • Asma bronquial és la disminució del diàmetre dels bronquis, per la qual cosa costa d'inspirar i d'expirar. És degut a una infecció o a una reacció al·lèrgica.

  • Vegetacions adenoides

Sistema inmunitari

El nostre cos disposa de diversos teixits i produeixen secrecions que s'encarreguen de prevenir l'entrada de'agents extranys com bacteris, virus, fongs i d'altres. Aquestes barreres són la pell, les mucoses que recobreixen l'aparell digestiu, el respiratori o el reproductor i algunes secrecions com les llagrimes, la saliva o el suc gàstric.Quan la primera barrera es trenca(pell i/o mucosa) per acció d'una ferida, picada, cremada, etc.. entren en acció les defenses internes que constitueixen el sistema inmunitari. Està format . Aquest sistema inclou un conjunt de cèl·lules com els granulòcits( neutròfils, acidòfils i basòfils) i els agranulòcits( limfòcits i monòcits). Aquestes defenses tenen papers diferents en les defenses de l'organisme. L'organisme primer ha de reconèixer les substàncies pròpies i les que li són extranyes; es tracta d'un procés que es realitza durant el desenvolupament fetal i en els primers mesos de vida. Per tant, cada individu té els seus marcadors biològics, que estan determinats genèticament. Aquests constitueixen el complex més gran d'histocompabilitat(CMH) o sistema HLA( antígens leucocitaris humans), que està situat en el cromosoma 6. També són marcadors biològics algunes molècules comunes a molts individus d'una mateixa espècie; per exemple, el cas de les glicoproteïenes que defineixen els grups sanguinis.

La prescència de substàncies desconegudes en un organisme, els anomenats antígens, desencadena una resposta i una reacció inmunitària, per tal de pal·liar els efectes patogens de l'agressor.

Resposta inmunitària no específica

Els granulòcits i els monòcits intervenen en la resposta inmunitària no específica; això vol dir que reaccionen davant d'estimuls de tipus general. Aquest és un mecanisme de defensa passiva de l'organisme.

Quan un microorganisme penetra en l'interior del cos humà, una primera reacció d'alerta és la reacció inflamatòria; els senyals que dóna són de vermellor de la zona afectada, escalfor i inflamació. Això és degut a l'acció d'una proteïna (histamina), fabricada per un tipus de cèl·lules del teixit conjuntiu que s'anomenen mastòcits. Aquesta proteïna provoca una vasodilatació sanguinia, fet que facilita la sortida d'una mica de plasma i d'alguns glòbuls blancs (granulòcits), que tenen una propietat particular que consisteix a reconèixer i englobar (fagocitar) les partícules extranyes.

La fagocitosi es produeix per la prescència d'un element estrany, sense diferenciar si és un bacteri o un fong. Aquest procés aconsegueix moltes vegades destruir els microorganismes dins els lisosomes dels glòbuls blancs, i com a resultat d'aquest procés en queda el pus, que no és res més que les restes dels microorganismes, les restes de eixit i els neutròfils.

Els macròfags són cèl·lules que provenen dels monòcits de la sang que també intervenen en la fagocitosi i permeten la presentació de l'antigen en la la superfície de la membrana plasmàtica, de tal manera que pot alertar altres cèl·lules.

Les infeccions poden comportar un increment de la temperatura corporal (febre). Aquest increment és degut a l'acció del pirogen, una proteïna que té un paper important com a inhibidora de la reproducció bacteriana, ja que disminueix el nivell de ferro a la sang, element que molts bacteris necessiten per a la divisió cel·lular.

Quan la infecció és deguda als virus, algunes cèl·lules del cos humà fabriquen interferons, que estimulen les cèl·lules per produir proteïnes antivíriques.

Resposta immunitària específica

Els limfòcits són els leucòcits que produeixen anticossos i són els únics que poden reconèixer gèrmens concrets (antígens) elaborant anticossos i constituint el sistema immunitari específic. Hi ha dos tipus diferents de limfòcits: els limfòcits T, que s'han format en el tim, i els limfòcits B, que contribueixen de forma diferent a la resposta immunitària

Els antigens són proteïnes o polisacàrids situats a la superfície dels microorganismes invasors ; cada antigen estimula la producció del seu propi anticòs, que destrueix el microorganisme. Gràcies al S. Immunitari específic, el cos humà, en la majoria part de les malalties possibles, disposa de centenars de classes de limfòcits diferents, cadscun dels quals serà capaç de reconèixer i reaccionar davant d'un únic antigen.

Un limfòcit T, estimulat per un antigen, creix i es divideix ràpidament, i produeix sèries de cèl·lules idèntiques (clons). Hi ha dues grans categories de limfòcits, que tenen a la seva superfície les molècules CD4 i CD8 ( CD: cluster of differation).

Els limfòcits TCD4 estimulen la formació de llimfòcits Th (auxiliar), que fan d'intermediaris per afavorir la formació de limfòcits B. Altres limfòcits TCD8 ,que també poden reconèixer l'antigen, es troben activats pels macròfags i pels limfòcits Th. Així passen a ser els limfòcits Tc amb citoplasma tòxic, que actuen destruint les cèl·lules estranyes portadores de l'antigen o les cèl·lules pròpies infectades: són les anomenades cèl·lules diana. Aquest procés es aturat per uns altres limfòcits Ts supressors.

Cal tenir en compte altres cèl·lules citotòxiques anomenades K (killer) o cèl·lules K assassines, que no reconeixen directament les cèl·lules diana i requereixen la col·laboració de les immunoglobulines.

Una part de limfòcits que es diferencien després del contacte amb l'antigen es transformen en cèl·lules de memòria.

Quan els limfòcts B són estimulats també creixen i es reprodueixen formant clons, però cada clon es diferencia en cèl·lules plasmàtiques, els plasmòcits, que resten en el teixit limfàtic. Aquestes tenen un reticle endoplasmàtic molt desenvolupat especialitzat en la producció d'anticossos, que es mantenen fixats després de la mort de les cèl·lules B. Alguns clons B resten com a cèl·lules de memòria en el teixit limfàtic i seran capaços de reaccionar molt més ràpidament en la segona infecció d'un mateix patogen. De vegades la resposta és tan violenta que pot arribar a produir una reacció al·lèrgica extrema.

Quan els anticossos passen a la sang poden realitzar diferents funcions: destruir directament el patogen o adherir-se a la seva superfície i fer-lo més susceptible a la fagocitosi. Els anticossos són proteïnes que es coneixen amb el nom d'immunoglobulines i es troben a la sang o a la limfa, fabricades per unes cèl·lules que s'anomenen plasmòcits. La seva molècula en forma d'Y està formada per quatre cadenes.

Generalment es poden distingir cinc famílies d'immunoglobines amb propietats diferents:

- Les IgG són les mésabundants( 80 %) en el plasma i en la limfa. Són capaces de travessar la placenta, de la sang materna a la fetal, la qual cosa permet immunitzar el fetus contra les malalties de les quals la mare ja ha quedat immunitzada .

-IgM són molècules de grans dimensions i per això no poden travessar la placenta; les aglutinines dels grups sanguinis ABO pertanyen a aquest grup.

-Les IgA es troben concentrades en les mocoses, la saliva i la llet.

- Les IgE tenen un paper específic contra determinats paràsits i són les que actuen quan hi ha cert tipus d'al·lèrgies.

- Les IgD es presenten a la superfície dels limfòcits B.

L'acció de les immunoglobulines rep el nom de resposta humoral.

La prescència d'anticossos i de cèl·lules amb memòria en els ganglis limfàtics dóna protecció a l'organisme i es coneix com a immunitat.

Tipus d'immunitat

En el cos humà es poden considerar dues divisions funcionals del sistema immunològic: el sistema innat i l'adoptatiu, tots dos han d'actuar conjuntament per poder donar resposta una resposta immunitària adequada. Aquest cas correspon a la immunitat natural.

Actalment hi ha mètodes que ajuden tenir una bona resposta immunològica. Un exemple d'immunitat adquirida artificialment és el que proporcionen les vacunes.

Les vacunes actuen introduint al cos humà els microorganismes morts per calor o antisèptic, atenuats amb pèrdua de virolència, o bé els seus antígens aïllats i purificats. Aquests estimulen els limfòcits igual com si fossin patògens vius i l'organisme queda provist d'anticossos que actuaran contra una determinada malaltia malaltia; així, encara que es posi en contacte amb l'agent causant d'aquesta malaltia, la resposta ja està preparada i per tant, l'individu no la pateix o bé la contrau d'una manera molt atenuada. Campanyes de vacunació com les de la poliomielitis, diftèria, xarampió, etc.. han estat exitoses.

Les vacunes produeixen l'anomenada immunitat activa, ja que impliquen la formació d'anticossos per part del cos humà.

Una alternativa a aquest tipus d'immunitat activa és la immunitat passiva, en la qual el que s'introdueix dins l'organisme són els anticossos ja fabricats per altres organismes com poden ser cavalls, vaques o el mateix ésser humà; aquest tipus de defensa immunitària passa de forma natural de la mare al fill per la placenta, la qual cosa dóna al nounat una immunitat que el protegirà durant els primers mesos de vida.

La introducció d'anticossos ja fabricats serveix per prevenir de forma immediata malalties com l'hepatitis, la ràbia, el botulisme, etc.. el problema de la immunitat passiva és que la seva durada és relativament curta ja que els anticossos es destrueixen.

El sistema nerviós

La comunicació nerviosa a través de l'organisme està assegurada pels nervis que vehiculen aquesta informació des dels sistemes sensorials (els òrgans dels sentits) fins als centres nerviosos (cervell, medul·la espinal), i des d'aquests fins als òrgans efectors (músculs, glàndules). El sistema nerviós assegura el control de les funcions internes i la vida de relació amb l'entorn.

S'anomena estímul qualsevol canvi del medi ambient que és detectat per l'organisme. Els estímuls també poden ser provocats per variacions que tenen lloc a l'interior del nostre cos. El sistema nerviós és l'encarregat de detectar els estímuls que arriben a l'organisme i respondre-hi d'una manera adequada.

S'anomenen receptors les cèl·lules de l'organisme que detecten un estímul. Sovint els receptors formen part dels organs dels sentits.

En els òrgans dels sentits, a més dels receptors, hi ha unes altres cèl·lules que col·laboren en la captació i la transmissió de l'impuls nerviós.

El sistema nerviós està format per cèl·lules molt especialitzades que s'anomenen neurones.

Una neurona té els mateixos elements que qualsevol altra cèl·lula: membrana, citoplasma i nucli, encara que la seva estructura està adaptada per transmetre missatges molt ràpid.

Les neurones tenen un cos cel·lular, on hi ha el nucli i un conjunt de prolongacions. Les prolongacions curtes, molt nombroses, s'anomenen dendrites i capten l'impuls nerviós que procedeix d'un receptor o d'una altra neurona. Aquest passa per les dendrites i pel cos cel·lular i surt per una llarga prolongació que s'anomena àxon. L'àxon o fibra nerviosa pot dur els impulsos a zones molt distants de l'organisme.

S'hi s'obseva la secció d'un nervi es pot veure que es format per uns feixos de fibre o àxons relligats per teixit conjuntiu vascularitzat. Alguns àxons, com els que formen el nervi ciàtic, poden arribar a fer un metre de llargada.

Segons la funció es distingeixen tres tipus de neurones:

- Sensitives, transmeten l'impuls nerviós des dels receptors fins al sistema nerviós central.

-Motores, duen l'impuls des del sistema nerviós central fins a la resta de l'organisme. Aquestes transmeten l'impuls nerviós als músculs dels òrgans interns (de contracció involuntària), als músculs esquelètics ( de contracció voluntària) i a les glàndules. Aquestes estructures reben el nom d'efectors, perquè executen les ordres del sistema nerviós central.

-Interneurones o neurones d'associació: n'hi ha al cervell i a la medul·la espinal. Permeten la integració d'estímuls i l'elaboració de respostes.

La velocitat amb què es propaga l'impuls nerviós no és igual a totes les neurones i depèn de l'existència de mielina.

La mielina és una substància que poseeixen unes cèl·lules anomenades cel·lules de Schwann, els citoplasmes de les quals s'allarguen i s'enrotllen al voltant de la membrana de l'àxon. L'impuls nerviós no pot passar a través de la mielina i per això es propaga a salts entre els buits, nòduls de Ranvier, que deixen les cèl·lules amb mielina (conducció saltatòria). Segons aquesta característica les cèl·lules es diferencien així.

-Neurones mielíniques: Tenen mielina, més gruix i l'impuls nerviós es propaga amb més rapidesa.

- Neurones amielíniques: No tenen mielina i per això condueixen l'impuls nerviós a menys rapidesa

A tots dos costats de la membrana de les neurones hi ha una distribució desigual d'ions: més concentració d'ions positius a fora i de negatius a dins.

L'arribada de l'impuls nerviós inverteix, uns moments , la distribució de càrregues a la membrana i l'interior es torna positiu respecte a l'exterior.

En els àxons amielínics aquest fenomen es produeix al llarg de tota la membrana de l'àxon, mentre que en els mielínics només s'esdevé en els buits entre les cèl·lules de Schann, fet que permet més velocitat de transmissió de l'impuls.

Les neurones no formen xarxes continues: hi ha un espai entre elles que l'impuls nerviós ha de travessar per passar de l'una a l'altra. Aquest pas s'anomena sinapsi.

Una sinapsi costa de tres elements: neurona anterior a la sinapsi( presinàptica),espai sinàptic i neurona posterior a la sinapsi( postsinàptica). Perquè l'impuls travessi l'espai sinàptic són necessàries certes substàncies químiques, que hi secreta la neurona presinàptica, anomenades neurotransmissors. Quan aquests arriben a la membrana de la neurona postsinàptica, s'han de reconèixer: Tant si es fixa a la cèl·lula postsinàtptica com si no ho fa, el neurotransmissor és eliminat de seguida; aquesta eliminació pot ser per destrucció enzimàtica o bé per reabsorbció de la cèl·lula presinàptica l'espai entre les dues cèl·lules sinàptiques és molt petit; aquest fet permet fer una difusió molt ràpida del neurotransmissor que alhora provoquen uns canvis químcs que permeten que l'impuls nerviós es continuï propagant.

El sistema nerviós està constituït pel sistema nerviós central i pel perifèric.

El sistema nerviós central constitueix el centre de control i de coordinació de l'organisme. Rep missatges i envia respostes.

El formen l'encèfal, on s'elaboren les respostes conscients i voluntàries i la mèdul·la espinal d'on parteixen les ordres dels actes involuntaris o reflexos, i la medul·la espinal. Consta de milions de neurones connectades entre elles, cèl·lules glials, fibres de col·lagen i vasos sanguinis que les alimenten.

L'encèfal està dividit en tres regions: cervell, cerebel i bulb raquidi. Està embolcallat per tres membranes o meninges, que de fora cap endins són: la duramàter, l'aracnoide i la piamàter, i protegit pel crani.

Entre les dues membranes internes, l'aracnoide i la piamàter, hi circula el líquid cefaloraquidi, que fa una funció protectora.

- El cervell és la part més grossa de l'encèfal i està format pels hemisferis cerebrals i el diencèfal.

Els hemisferis cerebrals són dues masses laterals( dreta i esquerra), la superfície de les quals és formada per la substància grisa i s'anomena còrtex o escorça cerebral. Una porció d'aquesta substància grisa queda ubicada en l'interior i forma els nuclis basals que controlen l'activitat muscular, principalment els moviments automàtics. La substància blanca dels hemisferis n'ocupa la part central i és punt d'encreuament de vies sensorials i motores. L'escorça presenta una forma molt replegada: les circumvolucions cerebrals; entre aquests plegaments s'observen uns solcs que separen cadascun dels hemisferis en quatre lòbuls: frontal, temporal, parietal i occipital. La superfície de l'escorça té una regió motora i una sensitiva. Cada punt d'aquestes regions representa la zona del cos sobre la qual excerceix la seva funció.

El diencèfal: és envoltat pels hemisferis i conté al seu interior el tàlem, quecontrola totes les sensacions excepte les olfactòries. Per sota del tàlem trobem l' hipotàlem, que processa el sistema nerviós autònom i regula la temperatura, les emocions i funcions endocrines com la set o la gana...

El diencèfal es comunica amb la resta de l'encèfal pel sistema límbic, que executa una gran varietat de funcions: memòria, aprenentatge, comportament, afecte...

- Mesencèfal: comprèn els tubercles quadrigèmins, relacionats amb l'audició i el tegument, i els peduncles cerebrals

La medul·la espinal és un cordó de teixit nerviós situat al llarg el dors, embolcallat amb les meninges i protegit per la columna vertebral.

El sistema nerviós perifèric el formen les vies nervioses, o nervis, tant sensitives com motores. Els nervis que procedeixen de l'encèfal s'anomenen nervis cranials; i els que surten de la medul·la, nervis raquidis.

Segons la funció, el sistema nerviós es divideix així:

- Sistema nerviós somàtic: Innerva els músculs esquelètics i es responsable dels m.voluntaris.

- Sistema nerviós vegetatiu: És responsable de l'activitat involuntària dels òrgans interns.

En el sistema nerviós central els àxons de les neurones s'associen en feixos blanquinosos a causa de la mielina que contenen .Aquestes zones són la substància blanca. Els cossos neuronals, sense mielina formen la substància grisa.

A l'encèfal, la substància grisa és situada a l'exterior i forma el còrtex cerebral. La substància blanca ocupa la zona interior. A la mèdul·la espinal, la grisa és a dins i la blanca, a l'exterior.

El cervell és la part més voluminosa de l'encèfal. Regula les activitats superiors de l'ésser humà. S'hi distingeixen les àrees que controlen la memòria, la intel·ligència, el llenguatge, el moviment muscular i els sentits. Aquestes funcions cerebrals estan localitzades en lòbuls del còrtex cerebral.

El cerebel exerceix el control dels moviments del cos i la postura Les respostes cerebrals hi reben ajustaments i modificacions necessàries per poder fer moviments suaus i precisos.

El bulb raquidi és unit a la medul·la. Controla les funcions vitals involuntàries com el ritme cardíac i el respìratori, la deglució i el calibre dels vasos sanguinis. Intervé en actes reflexos de protecció, com la tos, el vòmit, l'esternut i el singlot.

La manera més ràpida de respondre a un estímul és una resposta reflexa o involuntària anomenada acte reflex. Les respostes reflexes a un estímul s'elaboren a la medul·la i recorren el camí més curt, des del receptor fins a l'efector. La cadena de neurones que intervenen en aquesta actuació la formen la neurona sensitiva, la interneurona i la neurona motora i s'anomena arc reflex. Els receptors sensorials són cel·lules nervioses modificades que poden estar aïllades o formant grups. Pel que fa a la seva localització poden ser interoceptors ( a dins l'organisme), i exteroceptors (a l'exterior).

Els receptors s'estimulen amb diverses formes d'energia, com la llum, el so, la pressió, la temperatura, etc... aquestes formes d'energia es transformen en impulsos nerviosos que van pels nervis fins al sistema nerviós central

Segons el tipus d'energia que detecten, els receptors es classifiquen així:

-Mecanoreceptors, perceben canvis d'energia mecànica, com pressió estirament, cops, moviment, contacte i so.

En són un exemple els propioreceptors, que estan localitzats en els músculs esquelètics i informen sobre la posició i el moviment del cos.

Quimioreceptors, s'activen amb substàncies químiques tant de l'entorn com del medi intern.

Fotoreceptors, detecten energia lluminosa.

Termoreceptors, perceben les variacions de temperatura.

Nocioreceptors o receptors del dolor. Detecten canvis de diversos tipus d'energia: mecànica i química.

A l'interior del nostre organisme hi ha nombrosos receptors sensorials. Els més abundants són els quimioreceptors, que detecten informació sobre la concentració de diverses substàncies químiques a la sang, mecanoreceptors, situats als músculs, i nociceptors.

A més de percebre's amb els nociceptors, el dolor pot ser detectat per estimulació excesiva d'uns altres tipus de receptors, per exemple tèrmics o químics.

Hi ha nombroses causes de dolor com espasmes musculars, rampes, inflamació d'una zona, certes substàncies químiques, falta d'oxigen en un múscul, cops... El dolor de l'infart de miocardi es produeix perquè no arriba prou sang al múscul cardíac i detecta la falta d'oxigen.

Aparell respiratori
Aparell respiratori

Aparell respiratori

Aparell digestiu

L `Aparell digestiu s'encarrega d'ingerir l'aliment, transformar-lo i eliminar-ne les restes indigeribles. En incorporar matèria procedent de l'exterior, el tub digestiu subministra al nostre cos els nutrients necessaris per al creixement i perquè es facin altres funcions orgàniques.

A l'aparell digestiu es distingeixen el tub digestiu i les glàndules annexes. El tub digestiu és un conducte llarg que posseeix dues obertures a l'exterior: la boca i l'anus. Al llarg del seu recorregut s'observen diverses regions: la cavitat bucal, la faringe, l'esòfag, l'estómac, l'intestí prim i l'intestí gros i el recte que acaba a l'anus. A l'interior del tub digestiu, els hidrats de carboni, les proteïnes i els greixos dels aliments ingerits són degradats per la digestió en molècules simples que ja poden ser usats per les cèl·lules, com ara monosacàrids, aminoàcids i àcids grassos. Aquestes biomolècules simples han de passar pel tub digestiu a la sang, o procés d'absorció, per tal de ser transportades a tots els teixits del cos.(Foto components aparell digestiu)

Les glàndules annexes de l'aparell digestiu són les glàndules salivals, el fetge i el pàncrees, que estan relacionades amb diferents regions del tub digestiu a través de conductes. La missió de les glàndules annexes es produir líquids, com ara la saliva i el suc pancreàtic, que posseeixen substàncies que degraden els aliments, o bé produir substàncies de rebuig destinades a ser eliminades a l'exterior juntament amb la matèria fecal. El fetge és una glàndula de funcions molt diverses i complexes.

La cavitat bucal és el lloc d'entrada dels aliments al tub digestiu. La cavitat bucal sobre a l'exterior per la boca que està proveïda de músculs circulars que formen els llavis i on arriben per la part externa, els capil·lars sanguinis; el sostre de la cavitat bucal és el paladar, i les parets laterals formen les galtes. Dins la cavitat bucal es troben la llengua i les dents. La principal funció de la boca és triturar els aliments, mesclant-los amb saliva, produïda a les glàndules salivals, a fi de facilitar la digestió. Les dents estan implantades en els alvèols dentaris; cal dir que n'hi ha 32 en els maxil·lars( superior i inferior) dels adults. A continuació es pot veure les parts d'una dent. Foto

L'estómac és un òrgan voluminós de 25 cm de llarg per 12 d'ample i 2,5 litres de capacitat, que és situat a la regió superior esquerre de la cavitat abdominal, just per sota del múscul diafragma. Les seves parets són gruixudes i estan formades per una capa interna o mucosa gàstrica i una capa externa. A la mucosa gàstrica es produeix el suc gàstric, que digereix algunes de les molècules dels aliments que van arribant a l'estómac. Els principals components del suc gàstric són: mucus, àcid clorhídric (HCl), pepsina o proteasa, enzim que degrada les proteïnes, i lipasa gàstrica que degrada els greixos. L'àcid clorhídric proporciona un alt grau d' acidesa (Ph baix) a tot el contigut de l'estómac, una condició que es necessària per tal que actuïn els enzims digestius.

Els músculs de la capa muscular es contreuen formant ones peristàliques, cosa que fa que els aliments es barregin amb el suc gàstric. Els aliments líquids que arriben a l'estómac passen gairebé instantàniament al budell, els hidrats de carboni romanen a l'interior del'estómac d'1 a 2 hores, les proteïnes de 2 a 3 hores i els greixos unes 4 hores abans de sortir del budell. A mesura que es va acumulant aliment mig digerit a la zona del pílor, el seu esfínter muscular es relaxa i aquest aliment surt de l'estómac, en forma d'una massa pastosa poc païda anomenada quim.Foto

La major part de les reaccions químiques que tenen lloc a l'organisme es duen a terme gràcies a l'acció d'unes molècules que reben el nom d'enzims. Aquests són molt específics. N'hi ha de diversos tipus, segons la classe de reacció sobre la qual actuïn. Tots són molècules proteiques. Els enzims digestius actuen sobre reaccions en què les grans molècules dels aliments són dividides en altres de més senzilles que poden ser absorbides per les cèl·lules intestinals i emprades per les altres cèl·lules. Els enzims digestius són produïts per les cèl·lules del tub digestiu (les glàndules salivals, les glàndules gàstriques i les de l'intestí prim), o bé per les glàndules del pàncrees.

Hidrolases Foto

La majoria dels enzims digestius són del tipus de les hidrolases que trenquen enllaços químics per addició de molècules de H2O o reaccions d'hidròlisi. Hi ha diferents tipus d'hidrolases segons la mena de molècules dels aliments sobre els quals actuïn com: les amilases, les propeases o peptidases, les lipases i les nucleases.

Amilases foto

Les amilases ataquen els hidrats de carboni complexos i els van descomponent en molècules de monosacàrids.

Proteases foto

Les proteases o peptidases ataquen les proteïnes, alliberant els aminoàcids que les componen o produïnt altres més simples

Lipases foto

Les lipases ataquen els lípids, produint àcids grassos i glicerina.

L'intestí prim té uns 6 metres de llargada i està molt plegat. S'hi distingeixen tres regions: el duodè o regió inicial, el jejú que és la regió més plegada i llarga, i l'ili o porció final, que aboca a l'intestí gros. L'interior de l'intestí prim no és llis, sinó que té nombrosos plecs transversals i aquests a la vegada, prolongacions allargades que s'anomenen vellositats intestinals, les quals augmenten molt la capacitat digestiva i absorvent de l'intestí.

A l'intestí prim acaba la digestió del quim que ha sortit de l'estómac, per l'acció dels enzims del suc intestinal, del suc pancreàtic i d'alguns components de la bilis del fetge. El suc intestinal és produit per innombrables glàndules de l'interior de l'intestí. Entre els components enzimàtics d'aquest suc es troben les peptidases, la nucleasa intestinal i la lipasa intestinal. El suc pancreàtic és produït per algunes cèl·lules del pàncrees i vessat posteriorment al duodè. Es compon d'enzims com els que hi ha al suc intestinal. Per mitjà d'aquests dos sucs, les molècules dels aliments són païdes del tot i convertides en biomolècules simples com ara monosacàrids, glicerina i àcids grassos.

El líquid pastós, amb aquestes biomolècules simples que en que s'ha transformat l'aliment al budell, s'anomena quil. Mentre s'efectua la digestió els moviments peristàlics permeten progressar els sucs enzimàtics i l'aliment al llarg del budell. Foto

L'absorció és el pas de les molècules senzilles produïdes a la digestió des de l'interior del tub digestiu fins als vasos sanguinis. Les sals minerals, l'aigua i les vitamines dels aliments no necessiten ser digerits, ja que són absorbits en el seu estat natural.

L'absorció té lloc a través de l'epiteli de les vellositats intestinals de l'intestí prim. Aquest consta només d'una capa de cèl·lules i a dintre hi ha una xarxa de capil·lars sanguinis que rodeja un vas limfàtic acabat en un fons cec.

Les molècules que seran absorbides han de penetrar en les cèl·lules de l'epiteli intestinal, travessar el seu citoplasma i posteriorment, sortir-ne per ingressar als capil·lars sanguinis o al vas limfàtic.Foto

El procés es pot realitzar sense despesa energètica, tal com passa amb la fructosa, els àcids grassos o algunes vitamines, o bé amb despesa energètica, tal com passa quan són absorbits la glucosa, els aminoàcids, el Ferro (Fe2+) i el Calci (Ca2+)

Foto

El fetge és un dels òrgans més grans del cos humà, pesa 1,5 kg i es troba a la zona superior dreta de la cavitat abdominal, just per sota del diafragma. Externament presenta dos lòbuls i el seu interior està molt irrigat per vasos sanguinis. Aquests capil·lars procedeixen de la ramificació de l'artèria hepàtica, que aporta al fetge elements nutritius absorbits a l'intestí. El fetge compleix moltes funcions en l'organisme.

El pàncrees és un òrgan

INTRODUCCIÓ

L'aparell excretor és un conjunt d'òrgans que s'encarreguen de l'excreció, tot i que l'aparell urinari s'encarrega de l'excreció de l'orina.

L'excreció consisteix en l'eliminació de les substàncies de desfet de la sang, ja que si no s'eliminen poden causar enverinaments i malalties. Aquesta funció la realitzen l'aparell excretor i la pell.

L'excreció significa extracció o evacuació de substàncies de rebuig. No és secreció, perquè les substàncies s'eliminen al segregar-les, cal considerar que quan es parla de secreció es parla de segregar amb una finalitat, però la finalitat no ha de ser l'excreció.

La suor té una finalitat secretora, elimina aigua per regular la temperatura, però aquesta finalitat no és excretora, encara que la suor aconsegueix eliminar molts residus per les glàndules sudoríferes. Els pulmons eliminen CO2. El fetge, elimina bilis, que conté moltes substàncies. Té finalitat excretora i secretora perquè també hi entra l'emulsió de lípids. L'intestí gros, és el sistema d'excreció dels aliments digerits.

MORFOLOGIA DE L'APARELL

L'aparell excretor està constituït pels ronyons, pels urèters, la bufeta i l'uretra.

Els ronyons estan situats a dreta i esquerra de la columna vertebral, al nivell de les dues últimes vèrtebres dorsals i les dues o tres primeres lumbars. El ronyó dret està una mica més a sota que l'esquerra, per la presència del fetge en el costat dret. Els ronyons són dos òrgans iguals de la forma d'una mongeta de 12 cm i de 125 a 150 grams.

Els ronyons tenen a la part de dalt unes glàndules suprarenals que són del sistema hormonal però que no tenen res a veure amb l'excreció d'orina, o sigui, que els ronyons no són del sistema hormonal. Els ronyons estan immersos en una grassa anomenada perinefrítica. La vora interna del ronyó és l'hil, és la zona on hi ha els conductes que es relacionen amb el ronyó; l'artèria i vena renal i urèters.

La nefrona és l'unitat estructural i funcional del ronyó. Cada ronyó conté aproximadament, un milió de nefrones. Cada nefrona esta formada per un tub renal, un glomèrul i vasos sanguinis associats.

L'uretra és el conducte que per un costat es troba connectat amb la bufeta i per l'altre es comunica amb l' exterior del cos humà. La seva llargada depèn del sexe de l'individu.

La uretra femenina és un tub d'uns 3 cm de llarg que s'estén des de la bufeta fins una obertura entre els llavis menors, uns 2.5 cm per darrera del clítoris. Se situa just davant de la vagina.

La uretra masculina és un tub d'uns 20 cm de llarg i que s'estén des de la bufeta fins a l'extrem del penis. Té tres parts:

  • La uretra prostàtica, fa uns 3cm de llarg i travessa la pròstata, rep els conductes ejaculadors i varis conductes petits de la pròstata.

  • La uretra membranosa, fa uns 2cm de llarg, creua el diafragma urogenital, que és una làmina fibrosa situada just a sota de la pròstata. S'anomena membranosa perquè aquesta zona és tan fina com una membrana.

  • La uretra esponjosa, fa uns 15cm de llarg, passa a través del cos esponjós del penis per tenir final a l'extrem.

Els urèters són dos tubs musculosos i elàstics que van des dels ronyons fins a la bufeta i fan uns 25cm de llarg. Quan arriben a la part posterior de la bufeta estan separats aproximadament per uns 5cm. Comencen com una pelvis, una zona dilatada unida a l' hil dels ronyons. Baixen per la paret abdominal posterior, per darrera del peritoni, al arribar a la pelvis es torcen cap endavant i cap a sota per entrar a la vejiga, resseguint obliquament la seva paret.

Els urèters estan formats per una membrana mucosa, recoberta amb epiteli cúbic i una amplia capa muscular.

La bufeta és una mena de sac, amb les parets musculars molt elàstiques. La bufeta esta formada per una membrana mucosa que es doblega quan la aquesta esta buida. També esta formada per una envoltura submucosa, una membrana muscular que constitueix la major part del grossor de la paret vesical, i d'un peritoni en la part exterior.

En la respiració s'expulsa diòxid de carboni i que en la fase final del procés digestiu s'eliminen els excrements. Una altra forma molt important d'eliminar residus és la transpiració. La suor s'elimina per les glàndules sudoríperes, que es troben repartides per tota la pell, en zones com el cap, les axiles o les mans, on les glàndules sudoríperes són molt numeroses i per això aquestes parts del cos la suor es més abundant. Quan fa més calor i realitzem més esforços, expulsem major quantitat de suor.

Les glàndules sudoríperes formen la suor i l'expulsen a l'exterior pels porus. La suor conté aigua, sals minerals i altres substàncies perjudicials.

FUNCIONAMENT

L'orina és el resultat de l'acció dels ronyons i acaba sent expulsada del cos. És un líquid groguenc que conté, entre d'altres coses, sal comuna (uns 10 grams per cada litre d'orina) i substàncies verinoses per l'organisme, com la urea i l'àcid úric. El cos humà expulsa cada dia prop d'un litre i mig d'orina.

L'eliminació de deixalles o substàncies residuals tòxiques pel cos de la sang (neteja de la sang) i la segona és regular el metabolisme hídric (balanç hídric) o contingut d'aigua del cos i diferents substàncies de la sang (sals,...) . Cal recordar que estem parlant de la funció de l'orina i no la de la funció dels ronyons.

L'expulsió de l'orina consisteix en, els ronyons estan filtrant la sang de manera continuada. L'orina que es forma es va almacenant a la vejiga. Quan la vejiga conté ja molta orina, el cos nota la necessitat d'expulsar-la a l'exterior. LLavors, d'una manera voluntària i per mitjà de l'uretra expulsem a l'exterior l'orina almacenada en la vejiga.

.Elaboració de l'orina.

1-Fluix sanguini real

Cal que arribi la sang contínuament als ronyons. Es imprescindible per que el ronyó faci la seva feina. Aquesta quantitat de sang ve d'un 20-20% de tota la sang circulant (1.2 litres/minut), d'aquests 1.2 litres, un 25% passa per la medul·la i l'altre 75% per l' escorça (on hi ha els glomèruls), el ronyó disposa de mecanismes automàtics que fan que els seus vasos (renals) s'estrenyin més o menys dependent de la quantitat de sang que hi passi. Sinó, hi pot haver insuficiència renal (a la llarga).

2- Filtració glomerular

L'orina es comença a formar al glomèrul (corpuscle renal), per l'interior del glomèrul hi ha sang (líquid), que es filtra a l'espai urinari (corpuscular), i el líquid de dins serà l'orina primària (no entra tot el plasma).

No entrenen substàncies massa grans (proteïnes: enzims, hormones, etc) però sí entren totes les substàncies que conté el plasma (sals, glúcids, plasma, etc).

Cada dia s'originen 150 litres d'orina “primària”, però no és l'orina que s'excreta, sinó ens deshidratem i perdríem substàncies essencials (causant la mort).

3-Reabsorció i secreció tubular i concentració d'orina

Totes les substàncies útils queden reabsorbides en el túbul proximal, que aniran a casos perifèrics. Es fa per transport actiu (gasta energia) pel funcionament d'unes bombes a la membrana del tub per així expulsar selectivament el que no s'ha d'excretar. Desprès passa per la nansa de Henle, que és la que es fica a la medul·la (i que a més a més, l'orina que hi passa ha no té la majoria de substàncies útils, que s'han reabsorvit). Des de la base de la piràmide a la papil·la hi ha un gradient de concentració d'ions que augmenten cap a la papil·la. A mida que l'orina va baixant per la nansa de Henle va perdent aigua, perquè va d'on hi ha menys concentració on hi ha més i perquè la nansa es permeable -no tota ho és- . La nansa descendent és permeable a l'aigua mentre que l'ascendent és impermeable, i la part impermeable treu ions en cop d'aigua.

Esquema general d'un ronyó (a), d'una nefrona (b) i de un corpuscle renal o Malpighi (c)

Els ronyons són els òrgans més importants del cos, i com que poden portar a realitzar aquestes funcions excretores tenen que rebre una gran proporció de la sang bombada pel cor en cada batec aproximadament una quarta part quan el cos esta en repòs. Les funcions del ronyons són; el manteniment dintre dels límits normals del pH dels líquids del cos, la seva quantitat i composició i, en particular les quantitats de sodi i potassi que hi ha en ells. L'excreció d'alguns productes finals del metabolisme (com la urea, l'àcid úric i la creatinina) ; i per última la secreció hormonal, participació en la producció de vitamina D (es creu que el ronyó realitza la transformació final en la producció de vitamina D biològicament activa); i l'excreció d'algunes drogues (l'excreció de drogues es realitza principalment pels ronyons. La concentració d'algunes drogues en ells pot ser alta i tindre efectes tòxics en les cèl·lules dels túbuls. Algunes malalties de ronyó impedeixem l'excreció d'una droga i poden potenciar-se per la seva retenció en el cos, per exemple augmentant l'efecte d'una dosis).

Els ronyons filtren la sang; la sang arriba als ronyons per l'artèria renal. Dins dels ronyons, la sang passa per una extensa red de petits capil·lars que funcionen com filtres. En ells es filtra el plasma sanguini, quedant retenides en el ronyó les substàncies sobrants i els desfets que transporta la sang. La sang, ja neta de desfets, però encara carregada de diòxid de carboni, surt del ronyó per la vena renal.

L'orina baixa per l'urèter per mig d'ones peristàliques que tenen lloc entre una i quatre vegades per minut. L'orina arriba a la vejiga en petits xorrets. L'entrada, al ser oblicua garantitza que l'extrem inferior està tancat durant la micció, al contraure's la vejiga, el que evita el retrocès de l'orina de nou a l'urèter i la propagació d'infeccions de la vejiga cap a dalt.

Quan la vejiga esta mig plena s'arrepenja en la pelvis; però quan esta llena baixa fins el abdomen per sobre del pubis.

La micció és essencialment un acte que desprès de l'infància es controla pels centres superiors del sistema nerviós. Passat un temps de l'entrada de l'orina a la vejiga, les fibres musculars de la pared vesical es destendeixen. Els nervis aferents porten impulsos a la zona lumbar de la medul·la espinal, des d'on es transmiteixen a la corteza cerebral, on produeixen un desig de micció.

La micció es controla pels nervis eferents a la vejiga. Els impulsos que arriben pels nervis parasimpàtics fan; que la pared muscular de la vejiga es contraugua, que l'esfínter de la vejiga es relaxi.

La uretra masculina; la contracció de la vejiga impulsa a l'orina al llarg de l'uretra, les últimes gotes en la uretra s'expulsen per la contracció de l'esfínter que rodeja la uretra membranosa.

MALALTIES RELACIONADES

Les malalties dels òrgans excretors són molt perilloses, perquè si aquests òrgans funcionen malament, es queden dintre del cos substàncies altament verinoses.

La causa més comuna de les infeccions de tracte urinari en la seva part més baixa és la bactèria Echerichia coli que es troba habitualment en el tracte gastrointentinal. Si la bactèria abans esmentada penetra en la uretra, pot provocar una metritis, si arriba fins la vejiga, el resultat pot ser una cistitis. El símptoma clau inconfundible d'una infecció de tracte urinari baix, é suna dolorosa sensació de picor durant la micció, tot i que també es possible tenir unes freqüents ganes d'orinar encara que només siguin petites quantitats.

Les malalties de ronyons poden fer alteracions en el funcionament de les nefrones, i si el número de nefrones utilitzades és alt, es produeixen problemes en el funcionament dels ronyons; disminueix la secreció d'orina, pot aparèixer en l'orina sang, no s'eliminen els productes del metabolisme que s'acumulen en la sang i trenca l'equilibri àcid-bàsic de l'organisme.

En els casos de nefritis glomerular aguda es presenta l'inflamació dels ronyons, que afecta principalment als glomèruls. En el síndrome nefròtic, una pèrdua de proteïna en l'orina condueix a una gran retenció de líquids per part dels teixits. En la glucosuria renal, la glucosa s'elimina per l'orina a causa d'alteracions congènites en l'anatomia i fisiologia de les nefrones.

La insuficiència renal aguda pot aparèixer per conseqüència de deteriorament de la circulació renal, o per una nefritis glomerular greu, o per l'obstrucció del tracte urinari per càlculs.

La insuficiència renal crònica es produeix com resultat de danys permanents en les nefrones, rere qualsevol malaltia renal greu, l'insuficiència d'aquests tipus comença a apreciar-se quan el 75 per 100 de les nefrones han deixat de funcionar.

En l'urèter, ho pot haver hidronefrosis, és la dilatació de la pelvis del urèter per l'obstrucció del fluix de l'orina a causa de càlculs, o per una compressió de l'urèter produïda per una artèria de situació anómala; es produeix un agrandament de la pelvis i el deteriorament progressiu del teixit renal.

La pionefrosis és la presència de pus en la pelvis.

La pielitis és una infecció de la pelvis. La expulsió d'un càlcul renal produeix forts dolors.

En l'urèter, la cistitis és una inflamació de la vejiga, l'orina es particularment succeptible d'infecció si s'obstrueix el seu curs.

En l'urètra masculina, la uretitis és l'inflamació de l'uretra, i les seves causes més comuns són la gonorrea i altres infeccions venèrees no específiques.

L'estenosis de la uretra es déu a teixit cicatritzal que es forma rere la curació de una gonorrea.

En la uretra femenina, la uretitis, és l'inflamació de la uretra i es deu, fundamentalment a la gonorrea i infeccions venerees no específiques.

Les malalties abans esmentades només són una part molt petita de la quantitat que realment hi ha, com per exemple la disentèria, la diarrea, la diarrea infecciosa, la disuria, les urostomies, l'hematuria, etc.

Aparell reproductor

Reproducció

El Sexe té dos components, a vegades separats i a vegades molt units. Un és fisiològic: la formació d'un nou ser. L'altre, emocional, l'expressió de la passió i del afecte entre dos persones. Poques cultures han tractat d'engendrar fills sense que existissin relacions afectives entre els membres de la parella; i moltes han buscat fer l'amor sense que engendrar nens fos conseqüencia necessària.

Els sistemes reproductors

Només es possible la reproducció si una cèl·lula reproductora femenina (l'òvul) es fecundada per una cèl·lula germinal masculina (l'espermatozoide). El sistema reproductor femení està organitzat per a la reproducció d'aquests òvuls pels ovaris, y para acomodar y nudrir a l'úter al fetus en creixement durant nou mesos, fins el part. El sistema reproductor masculí aquesta organitzat per a produir esperma i transportar-lo a la vagina, des d'on podrà dirigir-se cap a l'òvul i entrar en contacte amb ell.

El conjunt dels genitals femenins externs constitueix la vulva. En la part frontal es troba el mont de Venus, una prominència de teixit gras recoberta de borrissol, situada sobre la sínfisis del pubis. Per sota s'estenen dos replecs de pell, els llavis majors, els quals envolten a altres dos plecs de menor grandària, els llavis menors. Per sota d'ells, i situat anteriorment, es troba el clítoris, un petit òrgan erèctil que constitueix una important font d'excitació i que correspon al penis masculí.

L'obertura vaginal es troba entre els llavis i està tancada en les dones verges per l'himen, una fina membrana que normalment s'estripa en el moment de realitzar el primer acte sexual, si bé pot trencar-se per la pràctica d'algun exercici violent o a conseqüència d'alguna contusió.

.

La vagina és un tub muscular d'uns 10 cm de longitud, que envolta al penis durant l'acte sexual, en ella es diposita el semen després de l'ejaculació. L'esperma ascendeix per la vagina i passa per un estret coll o cèrvix que assenyala el començament de l'úter, un òrgan en forma de pera d'uns 8 cm de longitud. Les dos trompes de Fal·lopi, d'uns 10 cm de longitud, connecten l'úter amb els ovaris. Aquests tenen forma de nou, i estan situats en l'interior del abdomen. Cada 28 dies els ovaris alliberen un òvul madur, el qual entra en la trompa de Fal·lopi. Els ovaris són també responsables de la producció de les hormones sexuals femenines (progesterona i estrògens).



La major part del sistema reproductor masculí es troba a l'exterior del cos. Les parts visibles són el penis i els testicles, suspesos en el sac escrotal. En estat normal el penis és flexible i i flàcid, però es posa erèctil quan l'home és excitat sexualment. L'erecció es produeix a l'omplir-se de sang uns teixits esponjosos, anomenats cossos cavernosos. Els dos testicles produeixen espermatozoides contínuament en l'interior dels seus nombrosos túbuls seminífers enrotllats; aquests espermatozoides s'emmagatzemen en un tub molt llarg, el l'epididum, el qual s'enrotlla sobre la superfície de cada testicle. El semen ejaculat no només conté espermatozoides: en la seva major part està compost per un fluid que produeix en les vesícules seminals, la glàndula prostàtica (pròstata) i les glàndules de Cowper.



Els testicles estan situats en l'exterior del cos. Estan formats per un gran nombre de tubs seminífers, molt contornejats, en els quals es produeixen els espermatozoides. Aquests maduren i s'emmagatzemen en l'epididum fins el moment del coit, en el qual s'expulsen pel conducte deferent. Els espermatozoides es formen a partir de cèl·lules que tapissen les parets dels tubs seminífers, mitjançant successives divisions i transformacions. L'espermatozoide madur consta d'un cap que conté el nucli, una cua mòbil i un segment intermedi que proporciona l'energia necessària per al moviment.

La vagina rep durant el coit centenars de milions d'espermatozoides. Per a arribar a l'òvul deuran realitzar un llarg viatge de 12 a 24 hores de durada. Els espermatozoides ascendeixen nedant per la vagina fins arribar a l'úter. Allí són ajudats en la seva ascensió per la contracció de les parets. A l'arribar a la trompa de *Fal·lopi, la progressió dels espermatozoides és facilitada pels moviments d'uns cilis microscòpics que recobreixen les parets de l'òrgan. Solament uns centenars d'espermatozoides solen arribar el terç superior de les trompes. Allí els espera l'òvul expulsat per l'ovari. L'òvul serà fecundat per un sol espermatozoide.

En l'home, l'excitació sexual es caracteritza per l'erecció del penis. Durant l'ejaculació, els músculs llisos que envolten la pròstata, les vesícules seminals i el conducte deferent es contreuen; d'aquesta forma el semen és llançat amb torci a l'exterior del penis per cada contracció.

Els òrgans genitals femenins sofreixen diverses modificacions al passar del seu estat normal al d'excitació i orgasme. Entre elles destaquen la turgencia dels llavis majors, l'erecció del clítoris, la secreció vaginal i la contracció de les parets vaginals i de l'úter en l'orgasme.

Dels centenars de milions d'espermatozoides expulsats en una ejaculació una quarta part són anormals. Els espermatozoides comencen a nedar quan el mucus del semen és dissolt pels enzims vaginals. Aproximadament un milió d'espermatozoides arriben al úter. Aproximadament un miler d'espermatozoides arriben a la trompa de Fal·lopi. Aproximadament un centenar d'espermatozoides arriben fins l'úter, però només un arribarà a fecundar-lo.

*Fecundació

En una sola emissió de semen,- un home sol expulsar centenars de milions d'espermatozoides, cèl·lules que recorden a capgrossos, amb caps aplanats i llargues cues. No obstant això, només uns centenars arribaran a l'òvul en la part superior de les trompes de Fal·lopi i només un espermatozoide penetrarà en l'òvul per a produir un zigot viable. Després d'haver penetrat la membrana de l'òvul, l'espermatozoide perd la cua i entra en el protoplasma. El nucli de l'òvul i el de l'espermatozoide s'uneixen. ara la fecundació ha arribat a la seva fi i el zigot comença a dividir-se, al mateix temps que es desplaça a través de la trompa de Fal·lopi cap a l'úter. Aquest viatge dura voltant d'una setmana, al cap de la qual l'òvul fecundat s'ha convertit en una esfera de 32 o 64 cèl·lules. Les cèl·lules es disposen en la superfície de l'esfera, mentre que la cavitat interior està plena de líquid. És en aquest estadi del desenvolupament quan el jove embrió, anomenat blàstula, s'implanta sobre la mucosa de l'úter, que ha augmentat de grandària. Si l'òvul no arriba a ser fecundat, aquesta mucosa uterina serà expulsada durant el procés de la menstruació; aquest cicle se succeeix aproximadament cada 28 dies L'emissió mensual d'un òvul succeeix des de la pubertat - al voltant dels 12 anys- fins la menopausa - cap als 45 anys

Canvis fisiològics durant el coit

Només en els anys recents s'han estudiat científicament els canvis fisiològics que Ocorren durant el coit La fase d'excitació inicial pot ser causada per la imaginació, l'estimulació sensorial o el contacte corporal. Una vegada excitats, el penis es posa en erecció i la vagina s'humiteja i s'eixampla.

Durant la fase següent, cridada fase d'altiplà, la tensió i l'excitació augmenten; si l'estimulació continua, arriba l'orgasme i aleshores la tensió remitent.

L'esterilitat o incapacitat de concebre està causada per diversos factors. Al voltant del 40 % dels casos d'esterilitat humana es donen en el sexe masculí. En les dones, l'esterilitat es deu normalment a deficiències hormonals o a obstrucció de les trompes. Moltes vegades la cirurgia o un tractament hormonal solucionen l'esterilitat.

5 El cicle menstrual dura uns 28 dies i es produeix des de la pubertat a la menopausa. AL començar el cicle es desenvolupa un fol·licle, inflant-se. Cap al dia 14 el fol·licle esclata, alliberant l'òvul tancat en el seu interior, el qual es troba àdhuc envoltat d'una corona de cèl·lules. mentre, el fol·licle ha segregat una hormona que provoca l'engruiximent de la mucosa uterina o endometri. A l'alliberar l'òvul, el fol·licle es transforma en l' cos luti, el qual segrega hormones que segueixen produint el creixement de l'endometri. Sí l'òvul no és fecundat, el cos luti s'atrofia aproximadament als 28 dies del cicle, cessant la producció d'hormones. Aleshores es desprèn la mucosa uterina produint el fluix menstrual, però si l'Òvul és fecundat, el cos luti segueix segregant hormones que mantenen l'endometri desenvolupat al màxim. La fecundació ocorre en el terç superior (de manera normal) de la trompa de Falopi. Molts espermatozoides arriben fins l'òvul però només un fecunda l'òvul donant naixement al zigot. Aquest es va duplicant successivament el numero de cèl·lules que el componen. Finalment pren l'aspecte d'una bola de cèl·lules, a la qual es diu mòrula, després la mòrula es buida, quedant plena de líquid la cavitat interior, en aquest estadi es diu blàstula. Una setmana després l'embrió viu en l'endometri uterí. En aquest moment es formen les cèl·lules de l'embrió i les de la cavitat amniòtica; després es formaran les del sac vitelí. L'embrió s'unirà a la placenta amb l'ajuda d'un teixit connectiu que es convertirà en el cordó umbilical.

Aparell respiratori
Aparell respiratori
Aparell respiratori