Antígona; Sófocles

Salvador Espriu. Literatura universal antigua. Tragedia griega. Mitología y realidad. Mitos. Contexto histórico. Personajes. Argumento

  • Enviado por: Luci
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 45 páginas
publicidad

Índex

1 Introducció ------------------------------------------------------------------------- p.1

2 El mite-------------------------------------------------------------------------------- p.4

3 La importància del mite en la cultura grega-------------------------------- p.

4La tragèdia grega------------------------------------------------------------------

5 Característiques de la tragèdia grega----------------------------------------

6 El mite de la saga Tebana-------------------------------------------------------

7Explicació d'Antígona de Sòfocles---------------------------------------------

7.1 Biografia de Sòfocles---------------------------------------------------

7.2 Estudi de l'obra de Sòfocles-------------------------------------------

7.3 Personatges---------------------------------------------------------------

8 Explicació d'Antígona d'Espriu-------------------------------------------------

8.1 Biografia d Espriu--------------------------------------------------------

8.2 Característiques de l'obra d'Espriu----------------------------------

8.3 Personatges---------------------------------------------------------------

9 Conclusions---------------------------------------------------------------------------

10 Opinió personal---------------------------------------------------------------------

9Bibliografia----------------------------------------------------------------------------

Introducció

El meu treball consisteix en analitzar una obra de dos autors diferents per així arribar a unes conclusions. L'obra, és Antígona, un mite del qual podem aprendre moltes coses.

Primer he explicat el que és un mite i la seva importància, el que és una tragèdia i les seves característiques com a primera explicació del que he treballat. A continuació he fet una breu explicació de la família de la protagonista per situar millor la historia.

Fet això, he començat analitzant les dues obres per separat, primer la història, desprès l'estudi i per últim els personatges. També he posat la biografia dels dos autors.

Aquest tema va ser un dels quatre que vaig posar, per que, encara que estic fent batxillerat artístic, he cursat primer humanístic i tot el referent a mitologia, tragèdies... em va agradar molt, no només per les històries en si, sinó pel significat que contenen, el que ens volen dir... ja que aquestes històries sempre tenien una finalitat educativa.

El mite

El mite és un relat tradicional que narra fets extraordinaris o la història d'uns personatges fantàstics en un temps passat. Els protagonistes són Déus i herois.

El mite és una narració caracteritzada normalment per tractar temes fabulosos o ficticis sobre déus i herois d'un passat remot, on la seva temporalitat es radicalment diferent de la de la història. En aquest sentit el mite es va diferenciar d'hora de la història, oposant-se a la seva certesa (contrastable empíricament) i presentant-se com una narració artificial que dóna compte de fets impossibles o imaginaris orientats al simulacre i la il·lusió.

La tragèdia està guiada pel destí dels personatges. Hi ha un error de judici que fa que l'actuació del protagonista (heroi) dirigeixi la seva acció cap a la catàstrofe .El protagonista no farà cas dels consells ni dels oracles.

Des d'un altre punt de vista i en relació amb el fenomen de racionalitat, el mite és definit com “una explicació errònia dels fenòmens” (James Frazer), en contraposició a la vertadera explicació de les coses que ha ofert la ciència i la filosofia. El pensament pre-filosòfic, posaria fi a la teoria en la qual els homes prenien per déus o forces sobrenaturals les causes últimes de la natura.

La filosofia, encarna l'últim i més perfecte estat de la humanitat, l'estat positiu. Des d'aquesta perspectiva, el mite representa una època de immaduresa racional, que seria superada en un trànsit al logos, la raó especulativa filosòfica, proveïdora de veritats absolutament indubtables. En aquesta posició ingènua des de el nostre punt de vista i plena de prejudicis, parts de la hipòtesi d'un història lineal en la que l'únic paradigma de raó (la raó positiva, filosòfica i científica) evolucionaria progressivament des d'una posició inicial de total imperfecció (el mite, la religió) fins a arribar al seu estat òptim de desenvolupament.

Característiques dels mites:

  • Els mites narren la història dels actes dels éssers sobrenaturals.

  • La història es sagrada (oposada a lloes profà) i és considera absolutament vertadera.

  • La seva veritat es refereix sempre a una “creació”, es a dir; explica com allò ha vingut a l`existència (el cosmos, una illa, un estel, un comportament o una institució)

  • Aquest últim punt afavoreix que el mite es constitueixi en paradigma o justificació de tota acció humana, així com en el model de la seva pròpia condició.

  • El mite “és viu”. Quan prenem contacte amb un mite som raptats i dominats per les mateixes potències sagrades que tracta. Actualitzem les seves potències encarregades de “l'ordre del món”, per això el seu coneixement ens permet dominar la realitat i manipular a conveniència, teories sobre el mite. Diverses han de ser les teories que existeixen sobre els mites: la mitologia, entesa com “ ciència dels mites” i no com una agrupació sistemàtica de relats.

  • El destinatari del mite ja coneix prèviament tot allò que li ve explicat. Aquest coneixement previ, dóna caràcter de veritat universal al mite.

  • Ja en la Grècia Antiga sorgeixen nombrosos intents d'explicació. Teágenes de Regio va construir la primera teoria que va concebre el mite com una al·legoria, es a dir, com un relat que diu una altre cosa que el que a simple vista "sembla voler dir". Els mites contenen un cert significat profund inclòs en gran quantitat de veritats filosòfiques (de l'origen diví) les quals hem de desxifrar i que hi son ocultes per atreure l'atenció a temes molt àrids i formals que, sense la concordança amena i directa del relat, serien desentesos per la seva dificultat. El propi Plató va utilitzar els mites per explicar certes teories molt abstractes i formals que, d'una altra manera, serien difícilment enteses.

    Segons la interpretació realista, els mites són narracions absurdes i impossibles que ataquen tota evidència natural o sentit comú, pel que deuen ser considerats racionalment no-creïbles. Aquestes històries són el resultat d'una mala interpretació de la realitat o, encara pitjor, d'un engany premeditat.

    Per Aristòtil el mite és una ficció il·lusòria i fal·laç de la realitat i de la divinitat, per la qual cosa s'ha d' excloure de l'educació dels joves.

    La importància del mite en la cultura grega

    Com ja he explicat el mite es un relat oral que corcerneix als déus i herois,per tant es una de les formes més antigues de la narració que es transmetia de generació en generació de forma oral. Amb aquesta definició ens podem plantejar si un mite en passar a text escrit deixa de ser mite. S'hauria de respondre que sí; però això, en la forma dramàtica, o sigui en el teatre, el mite retroba la seva expressió més genuïna.

    Els mites tenen una finalitat molt important a la cultura grega: propicien la catarsi, l'efecte purificador de les passions que es produeix en el receptor de la poesia i especialment, de la tragèdia. Aquest efecte s'obté quan el destinatari s'identifica amb l'heroi i, quan es desencadena la catàstrofe, es produeix un sentiment simultani d'horror i compassió. Per exemple, a una persona que se li explica un mite en el qual el tema a tractar es la gelosia, veu que no està bé. El mite li ha servit per aprendre. La tragèdia de l'Antígona és la de qualssevol persona que creu que ha d'actuar segons la seva consciència i no segons el que se li imposi, com poden ser les lleis civils.

    Filòsofs com Plató utilitzen els mites per explicar tots els seus coneixements. Per exemple, Plató utilitza el mite per fer més fàcil la comprensió d'allò que el lógos vol demostrar. El mite de la caverna seria un exemple clar. Intenta explicar mitjançant aquest mite el món de les idees i el món sensible.

    Aristòtil, però, exclou de la filosofia la narració mitològica perquè diu que la raó del filòsof es manifesta a traves de l'argumentació, del raonament.

    tragèdia grega

    El terme tragèdia procedeix del grec tragodia “cant del boc” s'ha suggerit que li van donar aquest nom, perquè els cantors dels cors de les antigues tragèdies portaven pells de boc a sobre d'ells.

    Les tragèdies gregues també s'anomenen tragèdies àtiques (Àtica és la regió que té per capital Atenes) perquè únicament conservem tragèdies gregues d'autors procedents d'Atenes.

    Existeixen diverses versions sobre l'origen de les tragèdies en l'antiguitat; segons Aristòtil (en la Poètica) "a partir de les improvisacions de qui enraona el ditirambe (cant coral d'argument mític cantat per un cor que balla al mateix temps en honor del déu Dionisi)” D'aquí que encara avui encara formi part important de la tragèdia. La paraula grega per designar a l'actor, hypokrites, significa “el que contesta” , i no n'hi ha un altre possible significat d'intèrpret ja que l'actor donava respostes a les preguntes del cor i li oferien una oportunitat pel seu cant i aquest joc de rèpliques donà lloc al drama. A partir d'aquest dos escriptors podem saber que més aviat la tragèdia es remunta cap al s. VI a. C. La tragèdia més antiga, Persas, datada del 472, va ser escrita per Esquil i quan aquest la va escriure les tragèdies ja tenien dignitat i noblesa, ja que derivaven de la seva relació amb la condició humana i la dependència d'aquest amb les divinitats.

    L'argument d'una tragèdia grega es basa casi sempre en un episodi d'un mite (hi ha excepcions com el Perses o tragèdies de Frinico o Agató) i la permanent influència d'Homer (poeta grec del s IX a.C que amb poemes com La Ilíada o L'Odissea va fer algunes de les més altes creacions humanes). En cara que l'objectiu en contar un mite no fos simplement tornar a explicar la històrica (on els poetes es prenien algunes llibertats) sinó fer consideracions sobre el caràcter dels personatges, el paper de la humanitat en el món i les conseqüències de les accions individuals.

    Però la tragèdia grega nova florir fins al segle V a. C. amb autors com Esquil, Sòfocles i Eurípides

    Les representacions de les tragèdies formaven part d'algunes celebracions religioses i al menys fins a l'època hel·lenística sembla que varen estar circumscrites als festivals en honor de Dionisi (en la mitologia grega, déu del vi i la vegetació, el qual ensenyà als mortals com cultivar el cep i com fer el vi. D'acord amb la tradició, Dionisi moria cada hivern i reeixia a la primavera) Aquests festivals contenien el Gran Dionisíac d'Atenes, en primavera; el Dionisíac Rural, a l'hivern; i la Lenaea a la tardor i també el rural a l'hivern.

    El festival més important, les Grans Dionisíacs, tenia lloc a Atenes durant cinc dies de cada primavera, més específicament la segona setmana de març. Les representacions estaven a càrrec de la ciutat, durant les Leneas l'encarregat dels espectacles dramàtics era l'archon basileus. Se seleccionaven les obres de tres poetes tràgics per a la representació, per aconseguir el premi al millor autor tràgic. Cada autor representava, amb un actor principal assignat per sufragi de la ciutat, tres tragèdies (trilogia) seguida d'un drama satíric, aquest conjunt d'obres se li anomenava tetralogia. Després un jurat de 5 membres escollia el millor i rebia una corona d'heura..

    Una tragèdia grega es composava de dos elements, cants corals polimèrics, amb acompanyament musical, i diàlegs recitat a càrrec dels actors en què s'utilitzava majoritariament el “Trímetre Iàmbic” (vers de 3 metres o mides diferents) A vegades, aquests actors feien una mescla d'ambdós elements, recitar i cantar, aquestes parts estaven compostes per tetràmetres i iambes entremesclats amb vers lírics cadascun d'aquells cantants alternativament i coneguts amb el nom de kommos.

    El cor el formaven 12 persones en les obres d'Esquil i 14 en les de Sòfocles, eren acompanyats per la música de flauta i interpretaven un tipus de danses. A finals del segle V a.C va anar degenerant, però el cor va formar part de les tragèdies tot el segle V i part del IV a.C i fins i tot quan la comèdia va desaparèixer.

    Tots els actors portaven una màscara a excepció del flautista, es creu que duien màscara en culte de Dionisi, i ocultaven per complet el rostre, la meitat del cap i fins i tot les orelles, les quals tapaven amb unes perruques. Això afavoria que un mateix actor representes diverses parts o dos actors un mateix paper.

    ºEls actors duien llargues túniques i anaven sense sabates o amb cotutors (sabates que es podien cordar), a més els papers femenins eren representats per homes com en el kabuki japonès (i en les obres de William Shakespeare), no es coneix la existència de actrius. Aquesta falta de dones ho solucionaven mitjançant disfresses o les màscares, el cutis de les màscares d'homes era més aviat obscura mentre que la de les dones era més clara.

    El lloc on es representaven les tragèdies era el Teatre de Dionisi, ubicat al peu de la acròpolis a una altura intermèdia entre l'espai diví presidit pel Partenó i l'espai urbà en el que es desenvolupava la vida quotidiana dels atenencs. El teatre, al aire lliure, estava constituït per un semicercle de grades en les que prenien seient els espectadors (la càvea), davant la qual es trobava disposat un espai circular (la orchéstra, on evolucionaven els cors) darrera la qual se situava la plataforma, lleugerament elevada un par d'escales, sobre la que evolucionaven els actors i el la que el seu fons es trobava l'escenari (la skené), que media unos tres metres d'altura i estava dotada d'una escala interior per que els actors poguessin pujar al sostre, tot i que també l'empraven com càmera per canviar-se les disfresses; aquesta tenia tres portes: una central (que s'obria per treure d'ella una plataforma giratòria anomenada enkýklema mitjançant la que s'ensenyava al públic els fet ocorreguts en l'interior de l'escenari) i dos portes laterals, que representaven "la ciutat" (la porta dreta) i "el camp" (la porta esquerra). En els últims temps del gènere tràgic (concretament en Eurípides, l' últim gran tràgic), també va ser empreat en el teatro una grúa (la mechané) que permitia aixecar als actors, amb carruatges inclosos, per sobre de l'escenari.

    'Antígona; Sófocles'

    Tenia un aforament de 15.000 a 20.000 espectadors. Amb l'augment de la importància dels actors i la disminució del cor, els escenaris es van fer més grans i es van elevar prenen part de l'espai de l'orquestra. Una antiga producció grega estava probablement mes a prop de l'òpera que del teatre modern. La forma del recinte teatral grec evolucionà durant dos segles; és interessant observar que els teatres permanents de pedra, alguns dels quals encara avui sobreviuen, no es van construir fins al segle IV a.C.; és a dir, darrera el període clàssic.

    Normalment una tragèdia grega s'estructura de la següent manera:

    El pròleg (prologos): part que precedia a l'entrada del cor, un monòleg o diàleg que explicava l'argument del drama i la situació inicial, per tant, el públic ja està assabentat de tot el que passarà i podrà posar més atenció als motius i raons que els personatges exposaran. En les primeres tragèdies l'obra comença amb l'entrada del cor, que passa a l'escena sense que hi hagi pròleg.

    La parados: cant del cor mentre entra, una vegada a l'escenari, el cor no surt fins que ha terminat l'obra.

    Els episodis (epeisodia) escenes a càrrec d'un o més actors entre personatges (tot i que mai hi ha més de tres personatges parlen en una escena) junts al cor, que intervé cantant cançons (odes). Els episodis podien tenir passatge líric, com lamentacions o ocasionals cançons del cor, encara que entre un episodi i el següent s'intercalen normalment determinats cants del cor anomenats stasima.

    Stasima cants del cor “a peu quiet” aquests es feien en oposició a la parados que es cantava mentre entraven. En les primeres tragèdies conservades els stasima són associats, encara que tan sols sigui de pas, amb els successos o emocions viscuts en l'episodi precedent.

    L'exodos o escena final on hi trobem la solució del mite, que es la catàstrofe.

    La tragèdia també consta de cinc actes:

  • El primer acte s'anomena Pròtasis i es on s'exposa l'argument o es crea la situació.

  • La epítasis dinàmica es el nucli dinàmic de l'acció.

  • En la epítasis dinàmica es troba el nucli estàtic de l'acció.

  • Catàstasis: es el moment dilatori o retardari.

  • Per últim tenim la catàstrofe, que es la solució de la tragèdia, el final.

  • Les tragèdies, tot i seguir aquestes estructures que podrien trencar-les, són solemnes, i generalment són obres de poca acció i els fets es relataven a partir dels diàlegs i cançons del cor.

    La saga tebana

    La família de l'Antígona es remunta a Cadmos, el fundador de Tebes. Aquest, al cap de molts anys després de la fundació de la ciutat, va marxar i va deixar el regne al seu fill Polidor, el qual, casat amb Nicteis va tenir un fill, anomenat Làbdac (és el predecessor a qui fa referència l'Antígona quan parla del casal dels Labdàcides.) Làbdac va perdre el pare quan tenia un any i es féu càrrec del poder el seu avi matern Nicteu, el qual, en morir, deixà la regència al seu germà Licos, fins que Làbdac es féu càrrec del poder. A la mort de Làbdac, Laios, el seu fill, era encara molt jove i Licos tornà a ésser-ne el regent. Licos estava casat amb Antíope, però va deixar-la i es va tornar a casar amb Dirce, la qual va maltractar Antíope i la va fer presonera perquè sospitava que encara mantenia relacions amb el seu marit. Antíope va aconseguir escapar-se i es va refugiar a les muntanyes del Citeró, on va donar a llum els seus dos fills Amfíon i Zetos. Aquests, per venjar la seva mare, van matar Licos I Dirce i s'apoderaren del regne de Tebes. Quan els dos moriren, Laios fou cridat per fer-se càrrec del poder. Laios va casar-se amb Iocasta, amb qui va tenir el seu fill Édip, malgrat la prohibició del deus perquè portarien la desgracia a la família. Els déus van predir-li que el seu fill el mataria i es casaria amb la seva mare. Quan va néixer Édip el seu pare el va abandonar, però al fer-se gran, va tornar a Tebes i sense saber que era el seu pare el va matar en un enfrontament. Llavors Édip coneix a la seva mare, Iocasta,sense saber-ho i es casen i tenen fills (Antigona,Ismene,Etèocles i Polínices). Quan Édip i Iocasta descobreixen l'incest, ella es suïcida i Édip es treu els ulls. Els seus fills el rebutgen i Édip els maleeix vaticinant-los que es partirien el regne amb l'espasa i que es donarien mútua mort. Foragitat de Tebes, se'n va a Atenes acompanyat per Antígona que li fa de pigall. Més endavant s'afegeix Ismene, que vol compartir també la sort del seu pare.

    En el repartiment del regne, Etéocles no vol cedir, al seu moment, el seu torn de govern que corresponia al seu germà Polínices i aquest va cercar ajuda a Argos, d'on torna amb un exèrcit comandat per set cabdills, que ataquen, cada un d'ells, una de les set portes de la ciutat de Tebes. En una mateixa porta s'enfronten Etéocles i Polínices i es donen mort mútuament. L'exèrcit argiu és derrotat i, a punta de dia, es retira ràpidament. Creont, com a familiar més proper al rei mort, es fa càrrec del regne i les primeres ordres i les primeres ordres que dóna fan referència als dos germans morts. I en aquest punt comença la tragèdia.

    Biografia de Sòfocles

    Sòfocles es un dels grans poetes tragics grecs Fill d'un ric armer nomenat Sofilo, als setze anys va ser triat director del cor de nois per a celebrar la victòria de Salamina. En el 468 a. de C. es va donar a conèixer com autor tràgic al vèncer a Èsquil en el concurs teatral que se celebrava anualment a Atenes durant les festes que el seu guanya- dor en els anys precedents, havia estat Èsquil.

    Va començar així una carrera literària sense parangó: Sòfocles va arribar a escriure fins a 123 tragèdies per als festivals, en els quals es va adjudicar, s'estima, 24 victòries, enfront de les 13 que havia assolit Èsquil. Es va convertir en una figura important a Atenes, i la seva llarga vida va coincidir amb el moment de màxima esplendor de la ciutat. La seva mort va coincidir amb la guerra amb Esparta que hauria de significar el principi de la fi del domini atenès, i es diu que l'exèrcit atacant va concertar una treva perquè es poguessin celebrar degudament els seus funerals. De la seva enorme producció, no obstant això, es conserven en l'actualitat, a part d'alguns fragments, tan sols set tragèdies completes: Antígona, Èdip Rei, Áyax, Les Traquinies, Filoctetes, Èdip en Colona i Electra. A Sòfocles s'han de la introducció d'un tercer personatge en l'escena, el que donava major joc al diàleg, i el fet de dotar de complexitat psicològica a l'heroi de l'obra. En Antígona oposa dues lleis: la de la ciutat i la de la sang; Antígona vol donar sepultura al seu germà mort, que s'havia aixecat contra la ciutat, davant l'oposició del tirà Creont, qui al negar-li sepultura pretén donar exemple a la ciutat. La tensió de l'enfrontament manté en tot moment la complexitat i l'equilibri, i la destinació tràgica s'abat sobre els dos, doncs també a ambdós correspon la «hybris», l'orgull excessiu. Èdip rei és potser la més cèlebre de les seves tragèdies, i així Aristòtil la considerava en la seva Poètica com la més representativa i perfecta de les tragèdies gregues, aquella que el mecanisme catàrtic final arriba a el seu millor clímax. L'enfrontament entre la llei humana i la llei natural és central en l'obra de Sòfocles, de la qual probablement sigui cert dir que representa la més equilibrada formulació dels conflictes culturals de fons als quals donava sortida la tragèdia grega. (Colona, avui parteix d'Atenes, actual Grècia, 495 a. de C.-Atenes, 406 a. de C.).

    Explicació de l'obra de Sòfocles

    La tragèdia comença en l'alba de l'endemà del final de la guerra, el dia en el qual els dos fills d'Èdip, Polínices que ha conduït l'exèrcit dels argivos contra Tebas, i Etèocles que l'ha defensat, s'han donat mort mútuament. Són les dues filles d'Èdip les quals estan en escena. Antígona demana a la seva germana Ismene que l'ajudi a enterrar a Polínices, contravenint el mandat de Creont, que ha ordenat que, com càstig al traïdor, el seu cadàver quedi insepult. Però aquesta, al·legant que de sempre havia estat una persona temorosa i indecisa, no li va prestar la seva ajuda i quan li va prometre no dir-li gens a ningú, Antígona va insistir que no l'hi callés, que major seria la seva glòria en l'altra vida i major l'agraïment dels seus avantpassats si tot el món ho sabia. L'arribada del Cor, format per ancians i nobles tebans, porta la salutació al nou dia, el dia de la victòria i, sobretot, de la pau després dels horrors de la guerra. Han estat cridats pel nou governant encara que encara no saben la raó. Fa la seva aparició Creont i, abans d'anunciar la seva primera disposició, expressa la seva confiança que aquests nobles i ancians tebanos li serveixin a ell amb la mateixa fidelitat que ja van mostrar a Layo i Èdip, els seus antecessors. És llavors quan anuncia la seva prohibició que es compleixi amb el sagrat deure enterrar a Polínices, el germà “traïdor” i que, en canvi, a Etèocles li retin homenatge com defensor de la ciutat. El cor és conscient de la gravetat d'aquesta llei, del que suposa d'atemptat contra les lleis religioses, però, al cap i a l'últim, estan subjectes també a aquesta ordre i estan convençuts que ningú sacrificaria la seva pròpia vida per contravenir-la. No obstant això, estan equivocats, com mostra l'arribada d'un dels soldats encarregats de vigilar el cadàver de Polínices per a anunciar que algú ha contravingut la llei i ha realitzat ritus funeraris en el seu honor. Més tard els guàrdies porten detinguda a Antígona, perquè ha estat ella la qual ha violat aquestes lleis per a mantenir-se fidel al deure sagrat a causa dels morts. Creont li va preguntar si era ella qui havia cobert el cos de Polínices i va afirmar q sí, que havia estat ella i ningú més; però Creont no la va creure i va pensar que Ismere tenia alguna cosa a veure, doncs l'havia vist molt inquieta i va manar portar-la a la seva presència. Ismene havia canviat d'idea, i sense haver participat en els fets li va dir al seu oncle Creont que ella havia ajudat a Antígona. Després de manar a ambdues a una cel·la, apareix Hemón, fill de Creont i promès de l'Antígona. La intransigència de Creont es converteix ja en ceguesa, perquè és incapaç de percebre que la seva condemna a Antígona arribaria a també a Hemón, el que el Cor assenyala com una mica que podria afectar al futur del regne a través del seu hereu, ja que són dos ara les morts que aquesta inflexible ordre de Creont pot causar. Però gens fa canviar l'opinió del governant que decideix deixar en llibertat a Ismene mentre que a Antígona l'anava a deixar abandonada en una cova amb un poc de menjar, l'anava a enterrar en vida, perquè així “la seva mort no esquitxés a la ciutat”. L'entrada de l'Antígona, camí de la seva mortal destinació, ens la mostra canviada. Ha perdut la seva altivesa i la seguretat inicial. Increpada per Creont i abandonada per tots, fins i tot pel cor, el seu monòleg de comiat no és un cant de triomf, sinó de tristesa, nostàlgia i desolació. D'abandó enfront d'un deure amb el qual ha carregat en solitud i que no emprèn ja amb l'altivesa del triomf. L'arribada de l'ancià Tirèsias anunciant negres presagis, plena a Creont d'inquietud. Es nega a acceptar el seu error, però la seva seguretat s'enfonsa i, atemorit, intenta evitar que es compleixi la condemna de l'Antígona. Però quan va arribar on es trobava aquesta, va veure com estava penjada i com agarrat a la seva cintura estava el seu fill Hemón, que havia carregat la seva espasa contra ell, la hi havia clavat en el pit, i en conseqüència havia mort. Tornant al seu palau, amb el seu fill en braços, troba que la seva esposa, Eurídice, no havia pogut suportar la mort de Hemón i també ella va decidir llevar-se la vida. Aquest és el paper que li queda a Creont. Per haver castigat a la seva neboda, doncs aquesta havia donat sepultura a Polínices, després que aquest morís en combat contra la seva ciutat natal, Tebes, i de la qual és Creont el màxim representant, el seu fill i hereu, Hemón ,i la seva esposa, Eurídice, havien mort. Van haver de morir moltes persones perquè al final de l'obra i sense remei, Creont s'adonés del seu gran error, que una persona, per molt poder polític que tingui, sempre està per sota dels déus i de les lleis “escrites” per ells.

    Estudi de l'obra de Sófocles

    El tema principal que es tracta a l'obra Antígona, és la contraposició de les dues concepcions de justícia : la de Creont i la d'Antígona. D'una banda, les lleis de l'Estat, de la ciutat, que volen mantenir l'ordre de la ciutat de Tebes, per un altre, les normes religioses, les lleis eternes dictades pels déus . Creont i Antígona mantenen una discussió irreconciliable que condueïx a la destrucció i al sofriment. L'obra ens mostra dos personatges amb postures molt diferents davant un problema. Són Antígona i Creont que des de la seva actitud, són incapaces de percebre les limitacions de la seva propia concepció de la realitat. Creont, encegat pel poder absolut que no li permet veure els seus límits: “Però encara que sigui filla de la meva germana i tingui amb mi lligams de sang més estrets que ningú més de la familia, ni ella ni tampoc la seva germana, no s'escaparàn de la mort més terrible”(p.67) i Antígona, donant sempre més importància a les lleis morals que a les de l' estat: “ No creia tampoc que les teves lleis, les lleis d'un home mortal, fossin tan fortes que donessin la possibilitat de transgredir les lleis no escrites i imperibles dels déus perquè aquestes tenen validesa no d'avui, ni d'ahir, sinó de sempre i ningú no sap des de quan existeixen”(p.66)AL final, la moderació i la conciliació queden com un ensenyament durament après ja que el seu enfrontament acaba amb la mort d'Antígona i el fill de Creont..

    Creont i Hèmon tenen dues maneres molt diferents d' exercir el poder. Creont representa el poder absolut i no permet suggeriments als seus ordres. Ell representa la veritat i ha de ser complerta, no permet que ningú la canviï, ni tant sols el seu fill, futur marit de Antígona, quan li demana que no la mati:

    Creont: Pobre miserable!Jurant el teu pare? Hèmon: Perquè veig que no et captes amb justícia. “ Creont: Cometo un delicte si m'atinc a les meves funcions de governant? Hèmon: No t'hi atens quan trepitges els privilegis sagrats del déu Creont: Tens un caràcter mesquí i sotmès als capricis d'una dona.(p.78)

    Creont creu que ha de matar-la per així mantenir el principi d'autoritat no només davant el poble, sinó també dintre de la seva pròpia família; així diu :

    Creont: Ja m' heu enutjat prou tu i el teu matrimoni. Corifeu:L'apartaràs, doncs, del teu propi fill? Creont: Hades serà qui posarà fi a aquestes noces. Corifeu: Segons que sembla, has decidit que ella mori. Creont: Ben decidit per tu i per a mi. I ara sense més dilacions endueu-vos-les dins.(p71) 

    Amb aquestes paraules Creont expressa el seu favor per l'autoritat absoluta, la tirania, ja que no permet que veus li aconsellin en la presa d'ordres encara que sàpiga que les mateixes siguin injustes. No admet consells dels seus conciutadans "m'haurà, doncs, de dictar la ciutat quan mani?”, al que Hèmon li contesta "no és ciutat la qual sigui propietat d'un sol home"(p.77), però ell insisteix en el poder absolut del rei "la ciutat no és considerada del qui la governa?". L'obra recalca la tirania de Creont com l'amo del regne amb poder absolut. Per la seva banda, Hèmon planteja una forma distinta d'exercir el poder. Es presenta davant el seu pare amb el recolzament moral del poble per protestar sobre la injustícia de la pena de mort d'Antígona. Les peticions del poble no arriben al rei, no hi ha lleis per a això i Creont que segons ell té la veritat absoluta sobre totes les coses no es preocupa d'assabentar-se que opina el poble de les seves ordres. Així en el text Hèmon diu al seu pare:

    Creont: I doncs aquesta no ha estat posseïda per aquesta follia? Hèmon: No ho creu pas així el poble de Tebes. Creont: I la ciutat m'ha de lliurar el que jo he de disposar?(p.77)"

    Davant la insistència de Creont que pensa que admetre suggeriments suposaria perdre la seva autoritat, Hèmon insisteix que es va a convertir en el tirà d'un país despoblat. Estem davant un cas clar cas de Dictadura i Democràcia, en la primera existeix el poder absolut de governar sense tenir en compte al poble, sense escoltar-li ni tenir en compte les seves inquietuds, les seves opinions. D'altra banda, Hèmon representa la democràcia, escoltar al poble, les seves opinions i governar tenint en compte els seus suggeriments. Per això no es perd autoritat sinó que s'enforteix la mateixa. Creont no admet consells del poble, però si d'un endeví, l'ancià Tirèsias, que li avisa de dolents presagis per la ira de les deesses pel que està fent. Així també el cor li avisa que la mort d'Antígona pot ser dolenta per al regne perquè pot suposar també la mort d'Hèmon. Com supersticiós que és, només fa cas del que li diu el seu endeví, en lloc d'atendre als raonaments del seu fill. Té una gran creença en el destí que li endevinen.

    El destí és un element important en la decisió de Creont de perdonar a l'Antígona. La destinació queda reflectida en l'actitud de les dues germanes Antígona i Ismene. Ismene en la seva condició de dona creu que no pot batallar-se contra els homes ni les seves lleis "pensa que hem nascut dones, incapaces de lluitar amb homes. Altrament ells són més forts i ens cal obeir aquestes ordres i d'altres més penoses encara"(p.49). En les seves paraules es veu que existeix un cert conformisme per la seva banda, que no pot fer res contra les lleis dels homes i que tampoc pensa rebel·lar-se davant elles. El destí ha volgut que les coses fossin així, i no pensa plantejar batalla davant les ordres de Creont. Per part d' Antígona, el destí li ha posat davant la prova de defensar les seves creences, els seus principis, i davant això no va a dubtar de desobeir les ordres de Creont, encara que li costi la vida.

    Sòfocles, amb el personatge d'Antígona, ha volgut reflectir la seva opinió sobre aquest fet, i el que per a ell està bé. L'autor s'identifica molt amb Antígona.

    Estructura de l'Antígona

    L'Antígona comença amb un pròleg situant a l'espectador en un punt concret del drama. aquest punt es presenten els personatges i l'origen del drama. L'obra se situa a Tebes, al palau, un cop han estat derrotats els exèrcits argius. Els personatges que hi han en escena son Ismene i Antígona, i es veuen reflectits els seus caràcters: A Antígona se li veu més lluitadora pel que ella creu que està bé, mentre que Ismene es sotmet a les persones poderoses i al que manen. Ismene es més dèbil:

    Ismene: Quin risc hem de córrer?Fins on arriben els teus projectes? Antígona: Vull saber si t'afegiràs per donar descans al mort. Ismene: Pretens donar-li sepultura, malgrat la prohibició feta a tota la ciutat? Antígona: És el meu germà, i el teu, encara que no et plagui. No vull, doncs, que ningú em blasmi per traïdora. Ismene: Imprudent! Tot i la prohibició de Creont? Antígona: Ell mai podrà apartar-me dels meus.(p49)”

    La pàrode es el següent punt. Aquí el cor, amb el seu himne fa el primer testimoni sobre el que ha passat a les portes de Tebes. Explica com Etèocles a derrotat al seu germà Polínices però que els dos s'han donat mort. El cor, no mostra afecte per cap membre de la família dels labdàcies, ni tant sols pel rei mort Etèocles i sembla que no conegui la llei que havia manat Creont de no donar la pau final a Polínices. Sembla, doncs, que el poble està sentimentalment allunyat de la casa reial:

    “Va caure d'una empenta sobre el terra que va ressonar, aquell guerrer que, amb una torxa a la mà, e assalt embogit, bufava frenètic ràfegues de vents hostils. Però el seu destí fou altre que no pensava. A la resta també el fort Ares, propici a la ciutat, els concedia a cadascú, un destí malastruc”(p.53)

    El primer episodi està dividit en dos moments:

    • El primer es un monóleg de Creont i una conversa amb Corifeu.

    • El segón moment hi ha un diàleg de Creont i el guardià i polèmica entre Creont i el cor. El guardià li comunica amb un llenguatge senzill i grotesc que han enterrat a Polínices. També es veu om el cor pensa igual que Antigona sobre aquest fet.

    “Creont: Ciutadans,després de conmoure la ciutat amb fortes sotregades, els déus han redreçat de nou els afers amb mà ferma .Per missatgers, us he fet venir a vosaltres, separadament de la resta dels ciutadans, perqué conec prou bé que palesàreu una adhesió incondicional, d'antuvi envers al tron i el poder de Laios.[...]”(p.55)

    “Guardià: Ara mateix t'ho dic: algun desconegut acaba d'enterrar el cadàver i ha desaparegut desprès d'escampar per damunt del cos terra seca i desprès d'acomplir els ritus funeraris deguts. Creont: Què dius? Quin home ha gosat fer tal acció?”(p.58)

    En l'estàsim I el cor entona un himne fent veure una visió pessimista de l'home i de la seva saviesa. En aquest passatge Sòfocles ens vol dir que l'home es la mesura de totes les coses:

    “Cor: L'home solca el mar grisenc, enmig d'un temporal desfermat pel vent de mig-jorn, fent camí per un mr brajulador; és ell ui fatiga la deessa Terra, la deessa més augusta , incansable i indestructible[...]” (p.62)

    L'episodi II comença amb una presentació que fa Corifeu a Antígona. Desprès l'episodi està dividit en tres parts:

    • A la primera part hi ha l'explicació de la captura d'Antígona feta pel guardià, encara que la deuria haver fet un missatger. El guardià explica com ha vit a Antígona enterrant a Polínices, encara que abans ja l'havia enterrat. Això pot ser un recurs de l'autor per relaxar la tensió dramàtica :

    “Guardià: Al cap de molta estona, quan s'apaivagà la tromba (de pols) aleshores veiem la noia que profereix un crit agut com d'ocell adolorit que veu el jaç buit el seu niu mancat de petits. Així ella, quan veu el cadàver tot nu, irromp en plors i gemecs i llança terribles imprecacions en contra dels qui ho havien fet. Tot seguit escampa amb les mans pols seca sobre el cadàver i amb una guerra de bronze ben forjat, de dalt estant, acompleix una triple libació.” (p.65-66)

    • A la segona part hi ha un enfrontament entre Creont, que representa les lleis de l'Estat, i Antígona, que defensa les lleis morals i divines:

    “Creont: No t'avergonyeixes de pensar diferent d'aquests. Antígona: No es cap vergonya mostrar pietat envers els nascut de les mateixes entranyes. Creont: I l'adversari mort, no t'era també germà? Antígona: Germà de la mateixa mare i el mateix pare. Creont: I com és que otorguès uns honors que per aquell són una ignomínia? Antígona: Aixó no ho testimoniarà mai el mort.”

    Creont: Ho farà si atorgues al germà indigne ela mateixos honors que a ell.

    • A la tercera part apareix Ismene que accepta que ella també es complice del que ha fet Antígona:

    “Creont: Tu, que com un escurçó t'arrossegaves per la casa i em xuclaves la sang sense jo adonar -me' n; jo no sabia que alimentava un doble malastre i una doble insurrecció contra el meu tron; au! Vinga! Parla i digues si tu també has participat en aquest sepeli o potser juraràs no saber-ne res?

    Ismene: Ho he fet, si aquesta em deixa remar en la mateixa barca. Tinc part de culpa i l'accepto.”(p.70-71)

    L'episodi III té dues escenes. En la primera apareixen el cor, Hèmon i Creont.

    En aquesta escena Hèmon es presenta davant del seu pare amb una posició dòcil per intentar entrar en raó al seu pare però aquest es inflexible quan Hèmon l'intenta entrar en raó. Creont intenta convèncer a Hèmon de la justícia que hi ha quan condemna a Antígona però Hèmon a mesura que avança la conversa es fa més inflexible i no cedeix :

    “Creont: Cometo un delicte si m'atinc a les meves funcions de governant? Hèmon: No t'hi atens quan trepitges els privilegis sagrats dels déus. Creont: Tu tens u caràcter mesquí i sotmès als capricis d'una dona. Hèmon: Tanmateix, mai em trobaràs sotmès a actes infames.”(p.78)

    En la segona escena intervenen el cor i Creont.Es en aquest moment quan Creont comença a cedir ja que perd seguretat.A Ismene la llibera del càstig i a Antígona se'l canvia per inanició en un sepulcre de pedra en comptes de lapidació pública:

    “Corifeu: Penses matar-les a totes dues?

    Creont: No, la que no hagi tocat el cadàver no. Ten' s tota la raó.”

    El cant estàsim III representa el patiment de Hèmon per l condemna d'Antígona, els seus sentiments. També podria veure's com una declaració d'amor:

    Cor: Ara jo mateix em deixo portar fora de les lleis davant l'espectacle que he presenciat i ja no puc contenir el doll de les meves llàgrimes quan veig Antígona que ateny aquell sojorn de repós destinat a tots.”

    Lepisodi IV està dividit en dos escenes:

    En la primera escena Antígona es conduida cap a la seva mort i aquesta es plany amb dolor per les seves noces mai no realitzades, encara que aixó no vol dir que ella s'empenedeixi de res del que ha dit ni de la seva decisió a l'hora d'enterrar el seu germà.Els vells del poble no saben perque l'han condemnada i suposen que es per la baralla amb Creont:

    “Antígona: Sense planys, sense amics, sense càntics nupcials, dissortada de mi! M'emmenen per uns viaranys que m'han ben agençat.Mai més no em serà llegut, malaurada, de veure el resplendor sagrat d'aquesta flama i cap amic no es plany per la meva mort sense plors.”(p.83)

    En la segona esena, hi ha un monóleg d'Antigona, on expressa els seus sentiments.Es veu la clara advertència de Creont quan li deia que encara que fos de llinatge reial, no s'escaparia del seu destí:

    “Antígona: Oh tomba! Oh cambra nupcial! Oh estatge del sepulcre que per sempre més em tindrà reclosa.Per allà m'encamino vers els meus, la major part dels quals, ja morts ha estat escollits per Persèfone”(p.83)

    També l'episodi V està dividit en dos escenes. En la primera s'alternen els parlaments de Tirèsies i entre Creont i l'endeví. Tirèsies es molt clar: li diu a Creont que a de rectificar la sea decisió de matar a Antígona perquè sinó li portarà la desgracia:

    “Tiresies: Pels morts que has llançat d'aquí d'alt cap a baix, per haver donat, en contra de tota honra, un sepulcre com habitacle d'una vida i retenir aquií un cadàver que pertany als déus subterranis, un cadàver privat dels seus drets, insepult i sense hornes funebres.[...] Per això, les Erínies de l'Hades i dels déus, i destrueixen, i tard o d'hora, puneixen, et sotgen per enxampar-te en els teus mateixos mals.”

    A la segona part Creont i corifeu s'han quedat corglaçats amb les paraules de l'endeví però sobretot Creont que reacciona i pregunta a Creont el que ha de fer.

    “Creont: Aixó es el que m'aconselles tu? Creus que he de cedir?

    Corifeu: I el més aviat possible, senyor, perquè les calamitats dels déus atrapen ben aviat amb els seus peus ràpids els qui actuen amb injustícia.”(p.92)

    L `última part del llibre es l'estàsim V on el cor canta amb molta alegria pel canvi de Creont. Aquest canvi però, no dura molt temps ja que en l'èxode s'explica com Creont arriba a la tomba d'Antígona i la troba morta abraçada al seu promès Hèmon.Aquí hi ha una lliçó apressa: només utilitzant la raó serem feliços.

    “Missatger: Són morts i els responsables de les morts són els que hi han sobreviscut.

    Corifeu: Però qui es l'assasí ? Quí és la víctima ? Parla

    Missatger: Hèmon és mort. Ha estat ferit per las eva pròpia mà.”

    Personatges de Sòfocles

    Antígona:

    És la filla d'Èdip i Iocasta i germana de Ismene, de Etèocles i de Polínices. És una persona decidida amb les idees clares que la serveix per a revelar-se contra el seu oncle, el Rei de Tebes, que té tot el poder. És conscient del perill que corre, al voler donar-li al seu germà Polínicles la sepultura que es mereix, doncs Creont sempre complia la seva paraula, però és pitjor, per a ella, pensar que ha fallat als seus avantpassats i que ha anat en contra del que la sang que corre per les seves venes li dicta. La llei que regeix en els principis morals de Antígona, és la llei dels costums, de la religió i de la família. Davant les ordres de Creont de no enterrar a Polínices davant el suposat crim que ha comès, Antígona decideix desobeir l'ordre del seu oncle encara que això li suposi la seva pròpia vida, ella no pot trair al seu germà i així l'hi diu a la seva germana Ismene " sí, que és germà meu i, encara que no vulguis, teu. No vull ser culpable d'haver-li traït" S'imposa la fidelitat a la família, als costums i a la moral que diu que tot cadàver ha de ser enterrat degudament i afegeix " a Creont gens li permet inmiscir-se en el meu". Aquestes afirmacions que Antígona fa a la seva germana, donen a entendre la fermesa de les seves conviccions religioses i de fidelitat familiar, ja que ella representa les normes divines i no escrites, però tradicionals. Arriba fins a tal punt que desobeeix la Llei que Creont ha imposat respecte al cadàver de Polínices, sabent que fen-lo morirà. Ella prefereix morir a renegar dels seus principis.

    Antígona veu la seva mort com el seu destí inevitable, ja que la nissaga maleida (desde que Èdip es va casar amb Iocasta) acabarà amb la seva mort.

    Creont:

    És el Rei de Tebes, descendent de Meneceo, pare de Hèmon i oncle de Antígona, Ismene, Etèocles i Polínices. Creu tenir la raó quan determina que Polínices ha de podrir-se sense haver-li donat sepultura però no pensa en les conseqüències que pot implicar-li la decisió de Antígona i la seva oposició. Es manté ferma tota l'obra, sense importar-li l'oposició del seu fill, i l'explicació, amb fonaments, de la seva neboda Antígona. Els dos únics moments en els quals mostra debilitat són, primer quan Tiresias, el seu endevino, li adverteix sobre les conseqüències de la mort de Antígona; i segon quan veu morir al seu fill i veu a la seva esposa morta. Per a Creont la seva Llei és la llei del poder. El primer que mana és que el cos de Polínices no sigui sepultat i que sigui pastura de les aus i feres, ja que li considera un traïdor i que un traïdor, encara que sigui el seu parent, no té dret a un soterrament digne. Així ho afirma en el text " per a mi una persona que, en la ciutat manant, no s'atingui al millor criteri, sinó deixi la por a tal o com cusi tancament la seva boca, em sembla el pitjor home que ha existit mai; i per al ciutadà que posposi la seva pàtria a l'amic, cap consideració tinc" i més endavant diu "aquesta és la meva decisió; mai de part meva aconseguiran els dolents més honor que els justs, mes qui resulti amant d'aquesta ciutat, serà per mi tan benvolgut mort ja com en vida" El criteri de Creont és el del poder, el que no pot anteposar aquest poder a altres consideracions, com les religioses, les de la família, de les costum. Considera a Polínices un traïdor, un malvat i per això no li pot donar el mateix honor que als justs. Però li menysprea, ja que el soterrament que proposa no és ni tan sols digne, ja que el cos quedaria a la mercè de les feristeles. Quan s'assabenta de la desaparició del cadàver, el Corifeo li insinua que el succés pot tenir algun component diví (religiós), però no ho creu així, donant a entendre que no creu molt en els déus, així diu " és intolerable que diguis (al Corifeo) que als déus els importa aquest mort ni àdhuc en el grau mínim" i més endavant " has vist que algun déu estimi als malvats? El creu que hi ha hagut algun suborn als guàrdies, no creu en accions divines.

    Ismene:

    És la germana de Antígona. En un moment de l'obra Antígona el compte que va a anar a enterrar al seu germà i ella s'escandalitza i no l'ajuda per temor al Rei de Tebes. AL cap del temps Ismene s'adonà que és millor ajudar a la seva germana, i així ho fa. Quan Creont la flama ella diu que va ajudar a la seva germana a enterrar el cos. AL principi Ismene té una conducta covarda, indecisa i temorosa però al final es penedeix de la seva covardia i rectifica.

    Guardià:

    És qui va a donar-li la notícia a Creont que algú ha cobert el cos de Polínices. També és el qual troba a Antígona cavant una tomba. En la figura del guardià s'ha atingut Sòfocles al personatge que relaxa la tensió fent somriure al públic. Diverteix aquest personatge tan espantat, però tan llest com per a fer gràcia al rei sortint així bé del llanci.

    Hemón:

    Fill de Creont i Eurípides i el promès de Antígona. S'oposa a la decisió del seu pare i li amenaça amb una espasa, després es marxa on està enterrada Antígona i es lleva la vida. Hemón s'enfronta al seu pare, Creont, al principi amb paraules amables i protestes d'afecte mutu; però acabaran enfurits per l'odi i la passió. Els arguments del pare són els quals ja coneixem: els fills han de ser meres prolongacions dels progenitors en el tracte amb amics i enemics; seria vergonyós que Hemón transgrediera aquesta regla impulsat només per la passió eròtica que li faci esclau d'una simple dona. Creont no pot tornar-se enrere; la ciutat necessita ordre, disciplina i no anarquía. Però tals arguments l'hi posen fàcil a Hemón. Com ell pot sortir i entrar de casa quan vulgui, posseïx més dades sobre l'opinió pública, favorable a Antígona, que el dèspota aïllat en el seu palau sense altre interlocutor que els aduladores del cor. Intenta convèncer al seu pare que creu saber-lo tot i mai es doblega. Davant la irracionalitat del seu pare per l'amor que sent sobre Antígona i pels principis que representa es lleva la vida quan descobreix morta a la seva estimada. Tiresias: És un ancià, vident de Creont. És a l'únic que veritablement escolta perquè és qui alerta de tot l'inconvenient que li pot succeir amb Antígona i proposa a Creont el soterrament de Polínices.

    Missatger:

    És l'encarregat de dir-li a Creont que el seu fill Hemón s'ha suïcidat i també de dir-li que la seva esposa, Eurídice, també ho ha fet.

    Cor: El cor representa la veu dels quals adulen al rei, i el que fa és donar l'opinió d'aquest, encara que pot deduir o imaginar-se el que pot passar. Analitza el que fa Creont i les situacions que genera. AL principi de l'obra sent angoixa, però no davant la desmesura de Creont, secundària fins a ara, sinó davant l'atreviment del que ha desobeït els seus ordres. Més endavant davant el càstig a Antígona el cor es posa de costat de Creont, la desobediència ha estat la causa del càstig. Els déus han tornat a ofuscar el qual creu bo el mal. Per al cor el mal ha estat Antígona, en canvi per a uns altres com hem vist el destarotat Creont. Sófocles posa al cor enfront de l'ambigüitat ja que vol mostrar el delicat i difícil del problema, saber qui té la raó i qui no en aquest conflicte entre lleis.

    Corifeo:

    És el president del Cor d'ancians de Tebes. Representa la màxima autoritat després del Rei i es mostra molt curós a l'hora de parlar amb aquest. Des del principi sap les conseqüències que pot portar la decisió presa per Creont, però no s'atreveix a dir-se'l directament, solament sembla disposat quan, després dels vaticinis de Tiresias, Creont sembla que ja ha entrat en raó: “Rei, s'ha anat l'home; misteriosos vaticinis ha pronunciat; des que vaig deixant blanc aquest cabell, abans negre, ens consta que mai va dictar profecies falses al nostre poble” És el personatge que recomana a Creont que deixi lliure a Antígona, i que enterri a Polínices: “Veu, i a la nena lliura-la d'aquella llòbrega morada, i al mort obri-li una tomba”

    Biografia de Salvador Espriu

    Salvador Espriu i Castelló va néixer al 1913 a Santa Coloma de Farners, fill de Francesc de Paula Espriu i Torres i Escolàstica Castelló i Molas. Llicenciat en Dret a la Universitat de Barcelona, exercia de notari. Per altra banda la seva mare era una dona tímida, discreta i molt religiosa.
    A causa de la feina del seu pare la família, tradicionalment d'Arenys de Mar, va haver de traslladar-se a Santa Coloma de Farners. Aquest poble de la Selva és on van néixer els tres fills grans de la parella: Francesc, Salvador i Josep. Més tard, també per motius laborals, la família es va tornar a traslladar, aquesta vegada a Barcelona, on la família es va ampliar amb les dues germanes petites de Salvador, Maria Isabel i Maria Lluïsa.
    A principis dels anys vint la casa dels Espriu va sofrir una profunda sotragada ja que els cinc germans van agafar alhora el xarampió. Tots se'n van sortir excepte Francesc i Maria Isabel. A ell el va deixar a les portes de la mort però se'n va sortir, la seva germana no va tenir tanta sort.

    A causa d'aquesta llarga convalescència va convertir-se en un amant de tot tipus de literatura, però sobretot se sentia atret per llibres de religió i història antiga.
    L'any 1929, als quinze anys, va publicar el seu primer llibre, Israel, escrit en castellà. L'edició, de només cent exemplars que no eren per vendre, la va pagar el seu pare.

    Tot i que treia unes notes immillorables en les dues carreres que feia paral·lelament, li agradaven molt més les Lletres que el Dret. Aquesta passió el portà a publicar al febrer del 1931 El Dr. Rip, que va ser la seva primera novel·la escrita en català. Al cap de poc temps va escriure la seva primera obra teatral publicada, La revolta dels sants, una peça humorística ambientada a Arenys. Amb l'esclat de la Guerra Civil espanyola va veure interromputs els seus estudis de Lletres Clàssiques que eren els únics que li quedaven per acabar. Va ser mobilitzat des del primer moment però no el van enviar al front a causa del seu estat de salut, de manera que feia classes a futurs oficials.

    Amb l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona va veure la mort de Catalunya. En aquella època en què molts escriptors van passar-se a la llengua castellana ell es va mantenir fidel al català, tot i saber que seria impossible rebre cap mena de reconeixement literari. A més, es va decantar per la poesia com a mètode d'expressió ja que era més fàcil de publicar en ser un gènere menys controlat per la censura franquista.

    Salvador Espriu va participar en la clandestina vida de la literatura catalana de la immediata postguerra. Aquests anys els considerava una època terrible, dintre dels quals només se n'escapaven les estades d'estiu a Arenys, que passava amb la família.

    També s'ha de parlar d'un aspecte contradictori i que mai no ha quedat ben definit de les seves creences: la seva religiositat. Ell es definia com a agnòstic, mai com a ateu, i se sentia atret per la religió.

    El 1963 apareix Obra Poètica, recull de tots els seus llibres de poemes on, a més a més, apareix per primera vegada el Llibre de Sinera. Al llarg de la dècada dels seixanta li passa una cosa completament inesperada: la popularitat. Espriu esdevé un símbol de les reivindicacions de Catalunya, passa a ser considerat la veu del poble.

    Espriu feia correccions constants a les seves obres, ja que buscava un català modern, lliure de mots cultes i medievalitzants introduïts pel Noucentisme. Els darrers anys del franquisme van coincidir amb els de la seva màxima popularitat, tot i que portava un estil de vida molt reclòs.

    A partir del 1969 se'l va proposar per al premi Nobel de literatura, que no li van concedir, però sí que se li va atorgar el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.
    La seva vida era interrompuda per freqüents malalties, de manera que es passava moltes hores llegint i escrivint.

    Va morir la tarda del divendres 22 de febrer, a l'edat de 72 anys. Primer se li va instal·lar una capella ardent al Palau de la Generalitat i el dia 23 va ser enterrat al cementiri d'Arenys de Mar, en un acte multitudinari.

    Explicació de l'obra d'Espriu

    La historia comença amb l'enfrontament de Polínices i Etèocles a una de les set portes de la ciutat de Tebes per el domini d'aquesta. Polínices i Etèocles s'havien de fer càrrec del regne un any i altre, però no es van produir aquests acords i Polínices acabà fugint, i ara estava atacant la ciutat per recuperar el seu regne.

    Els crits de les dones alerten a Etèocles que va a enfrontar-se amb el seu germà. En canvi Antígona, germana dels dos lluitadors, ha anat a parlar amb Polínices per intentar arribar a la pau, cosa a la que Etéocles està en desacord ja que la culpa de trair la ciutat per parlar amb Polínices, el seu enemic. Ella que només vol veure la ciutat com abans intenta convèncer al seu germà que ho acabi, que van créixer junts i que no entén com han arribat aquests extrems.

    Quan finalitza la lluita, entra en palau Ismene, la germana d'Antígona, explicant que s'han trobat dos guerrers plens de sang a la porta setena. Totes les dones allí presents es maleeixen de la guerra provocada i la mort dels dos germans, i en aquell instant apareix Emuolp, per indicar-les que la guerra a finalitzat i que Creont és el nou rei de Tebes. La primera indicació que fa el nou rei és per una part honorar la mort del rei Etèocles i prohibeix que ningú enterri el cos de Polínices, cosa a la que les dues germanes s'oposen. El cor i les dones canten per la mort del rei. Emuolp, porta a Tirèsies, l'endeví, fins al cos de Polínices, que a les afores de la ciutat és custodiat per les guardes reials. Emuolp vol que convenci a Antígona de què aquesta no enterri al seu germà. Tirèsias tot i creure en els ideals d'Antígona d'haver d'enterrar-lo li diu a Emuolp que no ha de desobeir a Creont. Al voltant també hi són Ismene, Antígona i Euriganeia, Tirèsies avisa a la noia de la llei de Creont i del que li passarà. Antígona obstinada, considera que si hagués guanyat Polínices, la gent l'honoraria tant o més.

    Antígona no té por a la mort i va a trobar el cos de polínices per enterrar-lo encara que després la matin. Ismene tot i estar decidida a acompanyar la seva germana, acaba defallint i decidint-se a tornar. Antígona mana que se'n vagin tot però Eumolp decideix acompanyar-la en gratificació a la seva bondat cap a ell.

    Apareixent Tirèsies li diu que si no enterra Polínices els deus castigaren Tebes però Creont no s'ho creu i l'ignora. A tot això entra un missatger anunciant-hi que han trobat Antígona i Eumolp enterrant el cos de Polínices i que el poble els porta a palau.

    Antígona confessa i diu que accepta qualssevol càstig cosa que estranya a Creont que es pregunta el perquè de l'acció d'Antígona. Ismene que vol anar amb Antígona és refusada per aquesta i Creont no entén res, ja que fins i tot la volia casa amb el seu fill.

    Creont demana el consell als seus consellers, els quals li diuen que la llei és per a tots i no pot excloure a ningú. Antígona accepta la seva mort sabent-hi que ella és innocent i demanant que la maledicció dels deus acabi.

    Estudi de l'obra d'Espriu

    L'obra Antigona d' Espriu comença amb un prefaci de 1947 on Espriu explica la posició ideológica que ell tenia quan va escriure l'Antígona i l'estética. Ell diu que estima el poble de Tebes, i que vol que sigui eterna encara que Tirèsies prediu que serà destruida “ Estimem Tebes, la font del Dirce·, el riu Ismenos··, el cel blau.Sí, estimem Tebes, tal com és, amb Etèocles i Polinices, i la memoria dels altius dinastes, i la discórdia perdurable dels apassionats de l'un i de l'altre príncep.

    L'estructura de l'Antígona es divideix en tres parts o actes, però abans d'aquests hi ha un pròleg, on surt un personatge, que és el pròleg, explicant la saga Tebana “Recordareu que Laios, rei de Tebes, fill de Labdac, del llinatge de Cadmos, es caamb Iocasta, germana de Creont.[...]” i fent un resum de l'argument amb el final tràgic “[...] Caiguts sense descendència, Creont, el nou rei, mana d'honorar la memoria d'Etèocles i priva que Polínices, enemic de Tebes, trobi repòs segons el ritus. [...] D'aquesta manera, el lector ja té una idea de tot el que passarà a la història.

    La història es divideix en tres parts:

    - La primera part on trobem el nucli dinàmic i estàtic de l'acció. És en aquesta part on els personatges expliquen el que senten, parlen entre ells, donen la seva opinió i les seves raons:

    Astimedusa: Insensata guerra que ens portes tanta destrucció, insensata baralla entre germans.

    Eumolp: La nostra ciutat va guerrejar llargament, sense prudència.Oblidareu les generacions perdudes en inacabables lluites com formiguers?Tebes es només un poble de pagesos estúpids.”

    Euridice: No escoltis els planys d'aquesta dona, príncep. Està enfollida per la mort dels fills.

    Etèocles: Eren joves i van caure amb honor. No els oblido.

    Euriganeia: S'apropa l'hora del vostre llinatge. Els precs d'Antígona no aturaran Polínices.”

    . En el nucli dinàmic de l'acció i succeeixen tos els esdeveniments que més tard donaràn peu al conflicte. Hi ha un augment progressiu de la tensió emocional de les dones que acaba amb una conversa entre Antígona i Etèocles.És en aquest moment quan Antígona intenta posar remei a l'enfrontament que preveu encara que no té solució. La tensió torna a pujar quan Creont te una conversa amb Etèocles i li indueix a lluitar contra Polinices:

    “Etèocles: Aquesta veu em fa estrenir.

    Antígona: Té raó, si no ordeneu la pau. Què volies?

    Etèocles: Has vist Polínices?

    Antígona: Si

    Etèocles: És un crim contra la ciutat.

    Antígona: Què és la vostra guerra?

    Etèocles: Has parlat amb el meu enemic.

    Antígona: He parlat amb el meu germà.

    Etèocles: Sí! Ara Tebes sabrà que l'has traïda.

    Antígona: Quines grans paraules!Sabrà que he intentat salvar-la.”

    “Antígona: Oh, la maledicció del nostre pare! Un germà lluitant contra l'altre.

    Creont: Fes-me cas.Que ningú digui: <<Creont aconsellà la impietat.>>Et sentiràs cridar:<<Covard!>> T'assenyalaran amb el dit i et cridaran <<covard>> pels carrers. Però jo sé que no ets un covard, tothom sap que no ho ets. Lluitaries amb el teu germà si no fos pel meu consell. No combatis contra la teva sang.

    Antígona; Calla. Etèocles encara no ha parlat.

    Creont: Ajuda'm Antígona.(A Etèocles) Escóltola si no em vols escoltar. No lluitis davant el setè portal.

    Etèocles: (esclatant) Qui m'ho privarà, qui em cridarà <<covard >>?Anem, ja sento des d'aquí el soroll de les espasses.”

    Torna la tensió a l'escena quan entra Antígona i diu que Polínices i Etèocles han mort, i també quan Creont es proclama rei. Aquesta primera part acaba amb la sortida del cor, que és el moment en que torna a baixar l'acció:

    Ismene: Dos guerrers, coberts de ferides, lluitaven sense repòs. La sang impedia que els reconeguéssim: ningú no sabia ni endevinava qui eren. A la fi, els ha engolits un mateix bassalot de sang.

    Antígona: Has vist com morien els nostres germans.

    Ismene: Ai, els meus ulls, els meus ulls, i la boca que ho ha contat.”

    “Creont: Euridice, estimades filles, om lliures per l'esforç d'Etèocles, ploreu el rei. No lamenteu, en canvi, la mort del maleït enemic de les ciutats, odiós els seus divins protectors. Vet aquí poder a les meves mans, que es deuen a benestar d'aquest poble. Ara cal preparar els funerals del rei, uns funerals dignes d'ell i de la nostra raça. I mano també que l'altre cos sigui exposat nu als ocells i a la nit.”

    . En el nucli estàtic de l'acció o segona part de l'obra, no hi ha esdeveniments sinó posicions morals. Hi ha reflexions, dubtes, i opinions dels personatges sobre els esdeveniments, excepte Creont i Eurícide que passen a un bàndol antagonista respecte a Antígona.

    Primer hi ha una conversa tibant entre Tirèsies i Eumolp (l'endeví i l'esclau) Tiresies té una posició interessada de la conversació i Eumolp mostra un to irònic.

    “ Tirèsias: Té, que la meva ira t'aconsegueixi, que calli per sempre el teu verí.T'he tocat?Respon.Contesta'm,contesta'm!On ets? No em deixis en la meva nit, digues on ets.

    Eumolp: Al teu costat. Ni això no pots endevinar?

    Tirèsias: Ets pervers, però et necessito. La meva filla m'ha deixat. Ara m'he de fiar de tu.

    Eumolp: Tolera, doncs, que parli com vulgui. No et llegeixo bé el vol dels ocells, les carns de les víctimes? No et condueixo fidelment pel camins?

    Tièsias: Els camins d'una vellesa trista. Anuncio a la força la desgràcia dels altres. No sé res de mi.

    Eumolp: Els déus perden els qui estimen.

    Tirèsies: Servir-los és el meu únic consol.

    Eumolp: I el diner dels prínceps. Confssa-ho sense enuig.

    Antígona, Ismene i Euriganeia accentuen encara més l'ambient de tristor, caòtic de la nit de tempesta:

    “Antígona: Els ocells i l'olor avisen on és el cos. Ara torneu-vos-en.

    Ismene: Vull seguir la teva sort.

    Euriganeia: He perdut els meus fills, sóc com morta, us he criat: deia'm que em quedi.

    Ismene: Sóc la germana i la teva. Faré el que tu facis.”

    . Per últim, Antígona i Eumolp decideixen enterrar a Polínices i la tempesta para. El temps i els esdeveniments van lligats:

    “ Eumolp: Jo em quedo.

    Antígona: Tu?

    Eumolp: T'ajudaré.

    Tirèsies: No em deixis. No em pots deixar.

    Eumolp: Ajunta't amb les dones.

    Ismene: M'espanta.Sembla el pare quan era cec, però el prefereixo als horrors d'ara.

    Antígona: Saps el que t'espera, si ens descobreixen?

    Eumolp: Sí.

    Antígona: No puc acceptar el teu sacrifici.

    Eumolp: El d'un esguerrat albardà. Tansols tu has estat bona amb mi.

    Antígona: Et tenia a la vora i no et coneixia.Vine, espanta els ocells. Vine.

    - En la segon apartat, o la tercera part de l'obra, es produeix un moment dilatori ja que Antígona passa per un estat en l que es troba en suspens esperant que li diu Creont amb l'ajuda dels consellers, ja que la seva vida està en mans d'ell. Que es trobi en suspens no significa que tingui por a la mort, ella l'afronta. Eurídice esposa els seus temors i Tiresies els seus advertiments. Un missatger entra i informa a Creont que a causa del que ha fet Antígona, el poble cada vegada l'odia més i és posarà més en contra d'ell:

    Euridice: ja saps que no he temut mai particularment els déus. No sóc, per la meva sort, com Tirèsias i la vella Euriganeia, afavorits per visions, però ara temo l desgràci. Perquè hauré deixat el meu palau? Sento en la nit els vacil.lant passos d'Edip, veig la sangonosa ombra del seu pare, rebo a la fosca l'esguard de Iocasta. Quina terrible família!

    Creont: No usurpem cap dret , tranquilitza't. Porto la pau a Tebes i refaré la seva riquesa. D'altra banda, casaré el nostre fill gran amb Antígona.

    Eurídice: Emparentarem de nou amb ells? La desgràcia és segura.

    El Lúcid Conseller: Euridicesap, amb un afinitat instint de dona, que certes mescles no resulten a vegades prou bé.

    Tirèsias: Duc al rei auguris de dolor. Molt dolor s'esdevindrà, si no enterres aquell cos.”

    “ Missatger: Un nou tumult es desvetlla a Tebes. Antígona, ajudada d'Eumolp, ha cobert de terra el cos de Polínices. Després, ella i l'esclau s'han lliurat als teus guardes, quan aquests ja els cercaven. ”[...] “Missatger: El poble ha sabut e seguida la nova i acompanya als presos. Una multitud volta amb torxes el palau.”

    - Per últim arribem a la catàstrofe on és produeix un espècie de judici a Antígona , on aquesta s'enfronta a Creont, encara que no el pot fer canviar d'opinió. Eumolp, com es un esclau, la seva única llibertat es la del pensament, la moral, per aixó es queda al costat d'Antígona i no de Creont. Les dones, al contrari que els consellers, imploren el seu perdó. Creont la condemna a ser emparedada ja que un familiar no podia matar a unaltre segons les lleis.

    El lúcid Conseller en forma d'epileg, explica el desenllaç i les conseqüències de que a pasat.:

    “Creont: Què aconselleu? Us exigeixo una clara resposta.

    Conseller segon: Planyo Antígona i la seva sort, però no pots exceptuar ningú d'obeir les lleis.

    Conseller quart: Honora l voluntat dels caiguts per Tebes.

    Conseller tercer: No salvaràs aquesta dona.

    Conseller Primer: No et pots sentir misericordiós amb qui atrau contra tu els partidaris de Polínices.

    Antígona:(amb una suprema dignitat) Tan sols tu gosaries acusar-me d'aquest crim del qual no ignores que sóc ben innocent. La meva sang m'ordenava d'arrencar aquell cos de la profanació, però no pertorbaré la pau de Tebes, tan necessària.”

    “Lúcid Conseller: Un lamemtable però correcte acabament de l'episodi. Tirèsias llogarà de seguida uns altres ulls experimentats i desvergonyits. Ismene esdevindrà aviat una conca que no tidrà ni nebots. Impedit el desastrós matrimoni, Euridice, després del decent i moderat disgust, respirarà en endavant més tranquil.la.[...]”

    Personatges d'Espriu

    Antígona

    És la protagonista de la tragèdia. Té una elevada moralitat. Representa la llei natural que s'enfrontarà inexorablement a la llei civil de Creont. Es troba al mig de la relació violenta que mantenen els seus dos germans pel poder. Els estima tots dos però sent debilitat per Polínices perquè ha estat i és el més desfavorit dels dos. Mostra una inclinació a protegir el més desfavorit. Durant la infantesa, Eteòcles era el preferit de la mare (Iocasta) i Polínices quedava en un segon lloc. Ja aleshores Antígona jugava amb ell per equilibrar la injustícia. En el present Polínices també és el més desvalgut perquè no compte amb el suport del seu poble. El seu sentit de justícia no té res a veure amb la justícia civil. Ella respecta els codis naturals i per això no entén l'edicte de Creont i decideix desafiar-lo. El seu acte de rebel.lió o d'heroisme serviria per equilibrar les forces i restablir la pau, passar pàgina i començar tots junts un nou camí. Enterrant el seu germà, Antígona segueix els dictats de la llei natural. Fa allò que cal i es sacrifica perquè Tebes pugui continuar endavant, acabant amb el malefici de la seva nissaga. Aquest és el punt de vista D'Espriu en la !ª edició (representat també per Eumolp): és necessari el sacrifici d'uns pocs per salvar tot un poble. Més endavant, però, en la 2ª edició incoirporarà la figura del lúcid conseller per posar en dubte el valor del seu sacrifici. Aquella maledicció que ella creu vèncer amb el sacrifici de la seva mort, en certa manera continuarà pesant sobre Tebes en la figura de Creont:l'inevitable ti`ra que sempre treu profit d ela sang dels altres.

    En la segona part Antígona s'enfrontà a Creont i li retreu els seus falsos consells als germans per aconseguir el poder. De fet Antígona no és capturada pels guàrdies de Creont. S'ha de tenir en compte que quan els guàrdies apareixen Eumolp s'ofereix a treure-la d'allà perquè es coneix mot bé el camí, però Antígona està decidida a sacrificar-se per Tebes i decideix lliurar-se a Creont i acceptar la seva mort. No sense, abans, demostrar-li a Creont que ha vist perfectament la seva maniobra.

    Ismene

    Germana petita d'Antígona. La gran personalitat de la germana gran la manté en un segon pla. En un principi es manté al marge del conflicte entre els dos germans però quan veu que Antígona es preocupa tant, s'hi implica al màxim. Decideix fer costat a la germana i desafiar la llei de Creont però en l'últim moment defalleix.

    Simbolitza la indecisió i l'oblit. Un oblit que segons el punt de vista d'Espriu porta a la mort, perquè només a través del record revivim els morts. Amb l'oblit els matem definitivament.

    Euriganeia

    És una de les mainaderes dels germans. Simbolitza la fatalitat i el pessimisme. Els seus fills van morir a la guerra i arrel d'aquest fet només veu desgràcies pertot.Simbolitza la part pessimista de la societat de l'època, afligida pel dolor.

    Astimedusa

    Juntament amb la darrera és una dida dels germans.
    Simbolitza l'optimisme i la incredulitat.

    Euridice

    Muller de Creont. Representa l'equilibri entre les dues mainaderes (ni optimisme ni pessimisme).A part6ir de la segona part , però, es perfila com un personatge nici, preocupat per la possibilitat d'emparentar una altra vegada amb la família d'Édip mitjançant el matrimoni entre el seu fill i Antígona que Creont ha programat.

    Tirèsias

    És un endeví cec. Aquests personatges cecs són habituals a les obres d'Espriu, tenen una visió interior que els permet predir el futur. Els escèptics com Eumolp, però, no creuen en aquest regal diví i pensen que les seves prediccions són fingides i que busca els diners dels poderosos. Per aquesta raó no trairia mai el poder i no desacataria la llei de Creont per molt que l'avisi de les conseqüències funestes que pot tenir el seu compliment. Ell no passa de l'advertiment, no s'implica en els fets com sí fa Eumolp. Aquest personatge no té aquí la mateixa rellevància que en la tragèdia de Sòfocles perquè s'entreveu el caràcter agnòstic de l'escriptor.

    Creont

    Oncle d'Antígona. Simbolitza el tirà, l'hipòcrita. És un personatge que obté el menyspreu d'Espriu, manifestat entre altres coses en la seva descripció física molt semblant a la de Franco. Es comporta com una obra sinistra que s'amaga esperant el moment oportú per aconseguir el poder. A causa dels seus consells soterrats Etèocles decideix enfrontar-se al seu germà i al morir tots dos, ell assoleix el poder.

    Mitjançant el seu edicte desencadena la tragèdia: es comporta com un tirà que només pensa en dividir el poble entre vencedors i vençuts. No perdona i castiga els perdedors amb crueltat. Aquesta crueltat es fa més gran amb el seu nebot Polínices a qui castiga sense honres fúnebres ni enterrament. Vol quedar-se el poder i per fer-ho sap que ha de ser dur, vol rendir honors a la memòria d'Etèocles i els seus fidels però en el fons no fa més que imposar la seva autoritat.

    Inclús decideix menysprear el vaticini de Tirèsies (molt dolor esdevindrà si no enterres aquell cos) i desafiar els Déus per imposar la seva voluntat.

    Eumolp

    Esclau que ocupa un dels nivells més baixos de la societat. No és respectat per ningú, excepte per Antígona (fet que li compensarà més endavant i que contribueix a situar-la per sobre de la resta). Representa la inclusió del grotesc, la rebel.lió contra l'ordre de Creont. Tot i el nivell social que representa es manifesta amb una ironia que el presenta superior a la resta, veu més enllà que els demés. En certa manera es podria equiparar a Tirèsies però sense ser cec.

    Decideix ajudar Antígona perquè és la única que sempre l'ha tractat bé i també perquè no vol acceptar les decisions tiràniques de Creont i prefereix la mort a l'esclavatge.

    És un personatge que Espriu introdueix de nou en la tragèdia d'Antígona. Representa el pensament de l'escriptor tot just el moment quan escrivia l'obra (faltava poc per acabar la guerra).

    Etèocles i Polinices

    Són els dos germans d'Antígona que enfrontats per aconseguir governar en solitari a Tebes, lluiten fins matar-se mútuament.

    Representen els dos bàndols de la guerra civil, els germans que vessen la mateixa sang.

    Sabem que ja de petits feien per l'amor de Iocasta.

    A la mort d'Édip decideixen governar Tebes a torns, però Etèocles es desdiu de l'acord (segurament mal aconsellat per Creont) i fa fora el seu germà que marxa a un poble veí on forma un exèrcit per recuperar Tebes. Cap dels dos vol cedir. Antígona fent una vegada més de força equilibradora parla amb tots dos per intentar convèncer-los, però tot és inútil, l'odi els cega. Un odi que Creont s'encarregarà d'anar avivant. Sempre apareix com una ombra sinuosa que produeix esgarrifança. Cauen al parany del seu oncle i en certa manera, són corresponsals de la mort d'Antígona, que vol sacrificar-se per ser la darrera mort d'aquesta guerra que tants homes ha costat.

    El Lúcid Conseller

    És l'altre personatge, juntament amb Eumolp, que Espriu introdueix immoderadament en aquesta tragèdia grega. Apareix en la segona edició d'Antígona" (1964) i representa el punt de vista d'Espriu 25 anys després de finalitzada la guerra. Si a la primera edició es serví d'Eumolp per manifestar el seu pensament: la mort d'uns pocs salvarà tot un poble"; ara ha reflexionat i posa en dubte el valor del sacrifici d'Antígona i ho fa a través d'aquest personatge. Aboca el lector/espectador a una doble tragèdia:

    • la d'Antígona

    • La de tota una col.lectivitat enfrontada a un esdevenidor gris, mediocre, cansat, representat tot ell per la figura de Creont.

    Conclusions de les dues Antígones

    Sòfocles és el primer autor d'aquesta obra Antígona, la bella donzella que es posa enfront el seu oncle per defensar les lleis morals segons les quals ella actuava. Espriu comença la seva obra amb un próleg, explican't la seva versió, ja que a més de la versió de Sòfocles, també trobem la d'Ésquil i Eurípides.

    Els dos autors, Sòfocles i Espriu presenten la història en la mateixa terra i en la mateixa època mitològica però no s'explica la història de la mateixa manera.

    A l'Antígona d'Espriu, apareix un pròleg que narra tots els esdeveniments fins el final del llibre. Fa un resum de tot el que el lector llegirà més endavat. En canvi, a l'Antígona de Sòfocles apareixen Antigona i Ismene parlan de la guerra que hi ha hagut a Tebes. Es amb aquesta conversa quan el lector s'assabenta del que ha pasat. Antígona fa veure que el seu món està dividit en amics i enemics, mentre que Ismene el té dividit en forts (els que tenen el poder) i débils com ella i cedeix davant els mals i les desgracies. El pròleg acaba amb el cant del cor, un cor passiu al qual no l'importa el que passa, es manté al marge.

    - El primer episodi d'Antígona de Sòfocles comença amb un discurs que fa Creont al poble, explicant la batalla que hi ha hagut amb Etèocles i Polínices. Explica que els dos han mort, i que només enterraràn a Etèocles ja que era qui defensava la ciutat. També diu que ell és el successor i que per tant se l'ha de respectar i obeïr igual que a Èdip o el seu fill.

    El primer episodi de Espriu,no apareix a l'obra de Sòfocles. Espriu comença amb una conversa de Eurídice, Euriganeia, Astimedusa i Eumolp.Són molt pesismistes. Contemplen la guerra i no veuen un final feliç. Aquí, al contrari que en l'obra de Sòfocles encara no s'han barallat els dos germans, encara que Etèocles interromp la conversa per que escolta els crits i plors de les dones. Aquestes li expliquen que Antígona a anat a parlar amb Polinices i quan es troba amb ella, manté una conversa amb ella en la qual li diu que li ha traicionat i que no l'estima. Ella es defensa dient que no ha respectat el pacte de regnat que tenia amb el seu germà (regnar un any un un l'altre)Entra Creont i fa entendre a Etèocles que si no s'enfronta amb Polínices tindrà fama de covard. Aixó ho fa per que s'enfrontin i així quedar-se ell amb el tro.

    Ismene es qui anuncia la mort dels germans.Després, el cor.Aquí acaba la primera part.

    La primera part de Sòfocles acaba quan el guardià entra en palau i diu que han enterrat a Polínices. Creont es disgusta i pensa que ha sigut el guardià que l'ha traït, encara que al final del capítol descarta aquesta possibilitat.Després ve l'estàsim, on el cor canta els fets peró objectivament, no expressen cap sentiment, aprovació del que ha passat...

    • En el segon episodi de Sòfocles, Estàn en escena Corifeu, el Guardià i Creont. Corifeu està molt sorprès pel que explica el Guardià: ha vist a Antígona enterrant a Polínices després de que l'hagueren desenterrat un altre cop. Creont li diu que no la salvarà del que ha fet la sang reial, i que el seu temperament no la portarà enlloc. Diu que tant ella com la seva germana (Ismene) moriran. Ismene no s'empanedeix del que ha fet en cap moment i diu que si ha de morir que morirà. En canvi, al segón episodi d'Espriu, els qui veuen a Antígona enterrar a Polínices són l'endeví Tiresias, Ismene i Euriganeia, que en un principi la volen ajudar i Eumolp. A diferència de l'obra de Sòfocles, qui ajuda finalment a Antígona es Eumolp. Als dos els agafen al bosc els guardes.El segón capítol de Sófocles acaba amb el cor que explica com la familia dels labdàcies està condemnada a patir.

    • A la tercera part i última apareix el Lúcid Conseller i els consellers, aquests primer parlen amb Creont ja que aquest els demana consell per restaurar Tebes. El Lúcid Conseller parla amb el seu amic, i va explicant el que passa a l'escena com un espectador. També parlen del matrimoni d'Antígona amb Hèmon i Euridice diu que aquest enllaç portarà la desgracia.

    Un missatger porta la noticia de que Antígona a enterrat el seu germà amb l'ajut de l'esclau. Entren en escena els dos, i Creont parla amb total franquesa amb Antígona igual que aquesta amb ell.Ismene i Euridice demanen compasió i Creont demana ajuda als consellers que li diuen que ha de matar a Antígona i a Eumolp perque no es pot exceptuar a ningú amb les lleis, encara que sigui de sang reial. Al final el Lúcid Conseller fa una última reflexió valorant la valentia d'Antígona ja que podria haver escapat i no ho va fer i podia haver demanat pietat i no la va voler.

    El final de l'Antígona de Sòfocles va més enllà.Hèmon, que és el promés d'Antígona i que no surt a l'obra d'Espriu, manté una conversa amb el seu pare i li diu que perdoni a Antígona però Creont li diu que no la pot perdonar peque les ordres de qui mana han de ser cumplides. També diu que l'anarquia destrueix ciutats però que la disciplina estalvia moltes vides als vencedors.Hèmon li diu que el poble està en contra del que està fent-li a Antígona.Al final de la discussió el cor fa un cant romàntic.

    • El següent episodi, que com ja he dit, no es troba al llibre d'Espriu.

    Antígona es lamenta dient que morirà sense amics i sense espós, i que la seva famili desde el mtrimoni incestuos dels seus pares estava condemnada a la desgràcia.Es pregunta quina llei dels déus ha transgredit i a quins aliats pot invocar perque l'ajudin.La portan a una tomba subterranea (en el llibre d'Espriu la lapiden).Al acabar l'episodi hi ha un cant que recorda altres figures mitológiques que han patit com Antígona.

    • En el últim capítol, Tiresias va a parlar amb Creont i li diu que ha tingut un presagi, en el qual s'ha donat conte de que no pot matar Antígona perque sinó aquest mort la pagarà amb unaltre de la seva familia més propera. Corifeu li recomana que alliberi la noia de la tomba perque sinó els déus el castigaràn.Li diu que vagi ell personalment. El cor canta un altre cop, aquesta vegada amb alegria pel canvi de postura que ha fet Creont.

    • A l'èxode final de Sòfocles, el missatger explica a Corifeu que Hèmon és mort, que s'ha matat amb Antígona i els han trobat abraçats. El missatger li diu que els responsables de la mort són els que estàn vius. Quan Creont torna amb el cadàver d'Hèmon als braços, el missatger l'informa d'una nova desgracia: la seva dona s'ha suïcidat amb la mort per la mort del seu fill.

    No només hi han diferències en quan a l'estructura de l'obra o l'argument, els personatges també varien d'una obra a unaltre:

    Les dues Antígonas tenen en comú la queixa que fan. La de Sòfocles perquè sap la injustícia del que passa i perquè sap que ella va actuar correctament i sap que ha de sofrir la pena de mort. La d'Espriu es resigna al seu paper de víctima i no vol portar-se a ningú pel davant de forma que nega qualsevol intervenció d'una altra persona.

    D'aquestes accions a l'hora de morir podríem afirmar, que per una part l'Antígona de Sòfocles accepta el seu destí i la d'Espriu és una negació davant el món i els valors que són al seu voltant, es resigna al seu paper de víctima i no vol portar-se a ningú pel davant de forma que nega qualsevol intervenció d'una altra persona.

    Les dos Antígones presents en l'obra tenen aspectes del carácter molt diferents: per una part l'Antígona forta, segura d'ella i de la seva lluita: “tu vas triar viure,jo morir”(a Ismene) “Afir-mo haver-ho fet.Mai no ho negaré.”

    Per una altra banda l'Antígona petita arrossegada pel seu destí, amb un temperament romàntic i infantil, inevitablement femenina:”qui lamentarà més que jo la seva pèrdua?Era gran el consell i la guerra, però Polínices era també el fill petit de Iocasta.”

    . A Sòfocles el teatre és intens, concentrat, una lluita veritable de cos a cos entre els seus personatges, entre l'Antígona i Creont. El món es pot resumir en ells dos, frases curtes, contundents, rotundes, Antígona i Creont, res més tot l'altre no existeix.

    “Creont: I tu que acotes el ca a terra, afirmes o negues haver fet aquests actes?

    Antígona: Afirmo haver-ho fet.Mai no ho negaré

    Creont: Tupots ana ron vulguis, lliure de tota acusació.I tu digues-me amb brevetat,sense ambigüetats: coneixies l'edicte que prohibia realitzar aquesta acció?

    Antígona: El conexilla.Per què no l'havia de conèixer si era ben públic?”

    Espriu en canvi dona més vida als personatges els deixa parlar, s'escolten entre si, no fan grans discursos, però no són frases curtes, parlen i influeixen en les decisions personatges secundaris com poden ser Eumolp, Ismena. Allò inevitable no arriba a ser tràgic, el destinatari no s'identifica amb el personatge, no és educat en el dolor.

    “Creont: T'has alçat sempre en contra meu, has dubtat sempre del meu afecte.M'odies.

    Antígona: Digues més aviat que no et respecto ni t'odio.

    Ismene: Anire amb tu Antígona.Què faria sense tu?

    Antígona: Oblidaràs Ismene.No et vull ara al meu costat.”

    Sófocles fa que el lector tingui la sensació de que el protagonista hagi de viure. Tot i que al final el destí se li ve a sobre, hauria hagut de tenir un altre destí ja que la seva lluita irracional a fet la seva vida digna de viure.

    “Creont: I jo, puix que he canviat de parer, jo que l'he tancada (sota terra) jo mateix l'alliberaré.”

    Es veu un Creont que s'empenedeix del que ha fet, ja que desprès de parlar amb l'endeví Tiresias, es dona compte de que ha estat molt injust amb Hèmon i amb Antígona i vol anar-la a buscar i salvar-la, encara que quan arriba s'ha suicidat amb el seu promés.

    Aixó dona una sensació d'injusticia que Espriu no dona en el seu llibre ja que aquest acaba amb la sentencia de mort de Antígona, i no hi ha un rei que s'en penedeixi.Es un rei cruel i fred que no cambia d'opinió.

    Els personatges de Sòfocles sofriexen per la crueltat, l'Antígona sí és una vertadera tragèdia, la d'Espriu és només una dona, la reflexió d'un home dolgut per la situació del seu país però molt allunyada de la lluita irracional que espera el públic.I és així com en d'entendre el teatre de Sòfocles, com una lluita, en el sentit més cruel de la paraula, entre les dos forces de l'ésser humà. Antígona no és una dona ni un home és la materialització d'una de les forces, l'oposat de Creont. Sòfocles no espera donar profunditat  psicològica als seus personatges, són només la lluita entre allò que som.

    Per Espriu Antígona no es tan dona com la seva germana i amb menys consideració, per la majoria, que aquesta, l'obstinació que té a l'hora d'enterrar el seu germà no és res més que l'intent de donar-li tribut, un paper de dona tributadora.

    En l'obra de Sòfocles no podrem mai dir amb seguretat si la veritable tragèdia és la

    d 'Antígona o la de Creont. Al cap i a la fi en una guerra mai guanya ningú ni tan sols els bons.

     Sòfocles deixa els seus personatges, deixant a cadascun amb la seva part de raó, la seva part de culpa i la seva part de misèria. Les opinions que poden tenir a prop dels seus comportaments tota la reflexió moral està concentrada en les intervencions del cor.

    Espriu només recorre al cor una vegada i més aviat per honorar una mort, la d'Etèocles que es manté més aviat irrellevant dins de la història.

    Espriu implica el públic, ja que el que diu el Lúcid Conseller està dirigit, en últim terme, al mateix públic, dirigeix el seu pensament i el fa per tant més participatiu, com a oient directe.A l'Antígona de Sófocles no hi ha un conseller que es dirigeixi al públic, aquest queda en un segón pla.

    Tampoc es troben a l'Antigona de Sófocles a Euriganeia, Astimedusa, a Etèocles,a Eumolp,als consellers de Creont, al poble o als guardes. Euriganeia es el nom antic de l'esposa d'Edip, que no coneixen l'incest de Iocasta. De manera que els quatre germans haurien estat fills de Euriganeia. Segons una altre tradició, desprès de que Iocasta moris, Edip és va casar amb Astimedusa. Espriu, però, no fa cap referència a aquestes tradicions a l'obra però si ens indica en el Pròleg que les coneix perquè en aquestes coses de l'erudició era molt primmirat.

    Eumolp és una innovació d'Espriu ja que aquest personatge no forma part de la mitografia. Espriu vol fer veure aquest personatge com un sacerdot laic que viu els sacrificis en segon pla, com ho pot fer un sacerdot a missa. També vol crear un personatge que estigui entre les dones, les diverteixi amb bromes iròniques, i que no és mossegui la llengua al parlar.

    A l'obra d'Espriu tampoc apareixen la cort dels vells Tebans, un guarda, Hèmon o el missatger de palau.

    Bibliografia

    LESKY,A: La tragedia griega.Ed. 2001 Quaderns Crema.Barcelona, El Acantilado.

    COLOMER R.M.,TOMÂS M.R: Grec.Ed 2003, Castellnou.

    [web en línea] <http://www.cibernous.com/glosario/alaz/mito.html> [consulta: 25-05-05],

    < [consulta">www.ensayo.rom.uga.edu/antologia/XXE/zubiri/zubiri2.htm>[consulta: 05-10-05],

    ESPRIU,S Antígona. Ed. 1990, El cangur [consulta: tot el curs]

    SÒFOCLES Antígona Ed. 1993 La Magrana [consulta: tot el curs]

    Biblioteca clásica: Sófocles.Ed.1992 Editorial Gredos.Madrid. [consulta: al novembre]

    [web en linea] <http://www.almargen.com.ar/sitio/sección/literatura/tragedia/ [consulta: septembre]

    [web en linea] <http:// www.escriptors.com/autors/esprius/ [consulta: 13-12-05]

    [web en linea] < http://www.biografiasyvidas.com/biografia/s/sofocles.htm [consulta: 8-12-05]

    [web en linea] < http://www.atenea-nike.com/pagina_34.html [consulta: 13-12-05]

    3

    'Antígona; Sófocles'