Biografía


Angel Guimerà


Guimerà, Àngel

Biografia

Àngel Guimerà i Jorge va néixer a Santa Cruz de Tenerife el 6 de maig del 1845. Dramaturg, poeta i eminent orador polític. El seu pare, Agustí Guimerà, fill d'una antiga família del Vendrell (Baix Penedès), va anar a les illes Canàries per ajudar a un oncle seu que hi tenia establert, un negoci de vins. Al cap d'uns anys d'estada a Santa Cruz, es va casar amb Margarita Jorge, filla d'una família canària. Quan Guimerà no havia complert encara els set anys, el seu pare va decidir liquidar el negoci i traslladar-se amb la família a Catalunya.

Del 1859 al 1862, va estudiar al Col.legi de Sant Antoni, dels pares Escolapis, a Barcelona, on va aprendre la tècnica de versificar en castellà. De retorn al Vendrell, els germans Ramon i Vidales li van encomanar el seu fervor per la Renaixença i, gràcies a ells, es vincula al moviment literari català. Es reunien a la rebotiga d'una farmàcia de la plaça del Pi, amb joves intel.lectuals (Francesc Matheu, Francesc Ubach i Pere Aldavert, amb qui enceta una amistat de per vida).

El 1870, la família es trasllada a Barcelona i Guimerà va entrar en relació amb l'agrupació "La Jove Catalunya" i va publicar la primera poesia El rei i el conseller, a la revista "La Gramalla". Aquest mateix any, va assistir per primera vegada a la festa dels Jocs Florals.

El 1871 va ser un dels fundadors del setmanari «La Renaixensa», que posteriorment, ja convertit en diari, va dirigir fins al 1874.

El 1875 va obtenir un accèssit als Jocs Florals amb Indíbil i Mandoni, i l'any següent va guanyar la Flor Natural, amb Cleopatra; el 1877 va guanyar alhora la Flor Natural, l'Englantina i la Viola, per L'any mil, El darrer plany d'en Claris i Romiatge, respectivament i va ser proclamat Mestre en Gai Saber. Bona part de la seva producció poètica va ser recollida en un volum el 1887, amb pròleg de Josep Yxart i dibuixos de Josep Lluís Pellicer i Antoni Fabrés. El 1920 va publicar el Segon llibre de poesies amb pròleg de Lluís Via.

Atret pel teatre, el 1879 va estrenar la seva primera tragèdia en vers, Gala Placídia, seguida, el 1883, de Judith de Welp , obres que se situen dins la tradició del romanticisme històric.

El 1884, va a viure amb la família del seu amic Pere Aldavert, amb la qual conviurà fins a la mort.

El 1886, va estrenar El fill del rei , que el consagra com a autor teatral i li va obrir les portes dels escenaris estatals. Dos anys després, Mar i cel , que va obtenir un èxit sense precedents, va ser traduïda a vuit idiomes, va iniciar la projecció internacional de l'autor. Aquesta obra va iniciar l'etapa de plenitud de Guimerà, que es va estendre fins al 1900, i en la qual va estrenar les seves obres més representatives: Maria Rosa (1894) i Terra baixa (1897), i La filla del mar (1900), repetidament portades al cinema, i que recullen amb trets realistes els homes i els conflictes de la Catalunya coetània. Les tendències romàntiques s'hi mostren més matisades i hi ha constància de les seves inquietuds socials.

Manelic, el protagonista de Terra baixa, encarna les virtuts de l'home que ha crescut enmig de la natura i s'enfronta amb una societat egoista i corrumpuda. Dins una òptica conservadora, va tractar ja aquest tema a La festa del blat (1896), en la qual un anarquista deixa els seus ideals en entrar en contacte amb un món rural i arcaic.

El 1889 va presidir els Jocs Florals de Barcelona i va ser elegit president de la Lliga de Catalunya. El seu catalanisme és explícit en dos monòlegs, Mestre Oleguer(1892) i Mort d'en Jaume d'Urgell (1896), recreació de dos episodis històrics amb inquietuds contemporànies.

Unes altres obres escrites durant aquests anys, d'una qualitat desigual, són Rei i monjo (1890), La boja (1890), L'ànima morta (1892), Jesús de Natzaret (1894), Les monges de Sant Aimant (1895) i Mossèn Janot (1898).

A partir del 1900 va intentar connectar amb els nous corrents sense tenir en compte, com diu Carme Arnau, que "amb el seu esforç, ha assolit una personalitat i una universalitat indiscutibles". En aquesta nova etapa escriu drames realistes i cosmopolites, d'escassa autenticitat, que va assenyalar una ràpida davallada en la seva producció: Arran de terra (1901), La pecadora (1902), Aigua que corre (1902), La Miralta (1905), entre d'altres.

Va produir encara obres de qualitat, com Sol, solet (1905), amb què va retornar al drama realista de temàtica rural, i L'aranya (1906), d'arrel naturalista.

Els gustos modernistes s'evidencien en La Santa Espina (1907), La reina vella (1908), Titaina (1910), Sainet trist (1910) i La reina jove (1911).

En el trienni 1913-1915, Guimerà veu estrenades en versió cinematogràfica Terra baixa (Marta of the Lowlands), La festa del blat i Maria Rosa, però en endavant, la filmografia basada en obres d'Àngel Guimerà continua fins a arribar a una vintena de versions.

El 1916, el govern francès li atorga la Creu de la Legió d'Honor.

Després d'uns quants anys de silenci, va reprendre la seva activitat amb Jesús que torna (1917), condemna no argumentada de la guerra, i Indíbil i Mandoni (1917) que recupera la temàtica dels anys de joventut.

Els darrers anys del segle XIX, Guimerà havia assolit el cim del seu prestigi. Va tenir un paper important en la política del moment: va ser portador del Memorial de Greuges a Madrid, va intervenir en l'Assemblea de la Unió Catalanista de Manresa (26 de marc del 1892); va ser elegit el 1894 president d'aquella entitat i va presidir també l'Assemblea de Balaguer. Com a president dels Jocs Florals, el 1892, va començar el seu discurs amb "Catalunya no ha mort", que va ser àmpliament comentat per la premsa de 'època i va tenir un fort ressò popular. Va ser elegit president de l'Ateneu Barcelonès (1895), on va pronunciar en català, fet insòlit a l'època, el seu discurs inaugural. Els seus discursos polítics, pronunciats arreu de Catalunya, van ser recollits en el volum Cants a la pàtria , publicat el 1906, i dedicat al seu amic Pere Aldavert.

El 1909, en rebre un homenatge de la multitud, la seva figura era ja més representativa que combativa. Àngel Guimerà va estar acompanyat a la tribuna pels senadors, pels diputats a Corts i pels directors dels diaris de tot Catalunya.

Va ser membre numerari (1911) de l'Institut d'Estudis Catalans.

Del 23 de febrer al 3 de març del 1924, l'actor Enric Borràs va fer una curta tanda de funcions per acomiadar-se del públic català abans d'embarcar cap a Amèrica. Es van representar, entre d'altres, Terra baixa, Mar i Cel i Mossèn Janot. Aquestes van ser les darreres vegades que Guimerà va sortir a l'escenari reclamat pels aplaudiments entusiàstics del públic.

Va morir a Barcelona, al seu domicili del carrer Petritxol, el 18 de juliol del 1924. Sobre l'enorme concurrència popular a l'enterrament de Guimerà, Josep Maria de Sagarra escrivia:

«La gent no anà a l'enterrament del mestre, ni per ésser visita, ni per curiositat, com s'esdevé en molts enterraments espectaculars, sinó obeint una necessitat i un imperatiu que tothom duia al cor i als quals hauria estat una vergonya i una infidelitat d'oposar-s'hi.»

Va deixar inacabat el drama Per dret diví , que va completar i va estrenar el 1926 Lluís Via.

L'any 1974, la commemoració dels 50 anys del seu naixement va propiciar una reflexió àmplia sobre la vigència de l'obra de Guimerà per part dels professionals del teatre.

L'any 1995, Any Guimerà, es commemoren els cent cinquanta anys del naixement de l'autor. Domènech Reixach, aleshores director del Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya, al pròleg del volum Guimerà 1945-1995, afirma que Àngel Guimerà és:

«... una de les últimes grans figures populars de la nostra cultura anterior a 1939. Els homenatges que se li van retre en vida, l'àmplia resposta social davant la mort; la pervivència del nom i de l'obra de Guimerà a través de símbols o de lletres de sardanes assumides del poble com a pròpies, són la clara demostració tant del seu reconeixement intel.lectual i literari com del seu inqüestionable carisma social.»
Obras: “Gal·la Placídia

Gal·la Placídia és una tragèdia en tres actes i en vers del drama, posteriorment l'obra va ser convertida en òpera amb música de Jaume Pahissa.

L'acció transcorre a Barcelona l'any 416, i se centra en dos personatges històrics: Ataülf, rei got, i Gal·la Placídia, filla de l'emperador romà Teodosi. A la cort d'Ataülf arriba des de Roma el jove got Sigeric, que és nomenat oficial de la guàrdia del rei. Existeix malestar entre els guerrers per l'esposori d'Ataülf amb la romana Gal·la Placídia. Un d'aquests guerrers, Verneulf, vol agredir-la i és condemnat a mort. Però aconsegueix l'indult al confessar el seu secret amor a Gal·la Placídia i a l'explicar-li que ell la va salvar de morir el dia en què va caure presonera. Gal·la Placídia vol venjar-se del seu marit i al mateix temps se sent fascinada per Verneulf. Aquest li ofereix el seu ajut per tornar a Roma, la seva pàtria, i per matar a Ataülf. La reina vacil·la, però finalment correspon a l'amor de Verneulf. Mentrestant, els guerrers obliguen al rei a lluitar contra els romans. Verneulf cobreix la fugida de Gal·la Placídia i mata a Ataülf a traïció. Però és sorprès pels guerrers fidels al rei i mor al costat de Gal·la Placídia, que ha tornat buscant Verneulf. Sigeric és proclamat rei. L'odi entre gots i romans, gairebé mític, determina el destí dels personatges, que quan pretenen alliberar-se d'ell moren. La grandesa d'ànima de Verneulf, les vacil·lacions sentimentals de Gal·la Placídia i l'absoluta submissió d'Ataülf a la seva dona són els punts claus de l'obra.




Descargar
Enviado por:Victor Vilchez
Idioma: catalán
País: España

Te va a interesar