Anarquismo en España

Historia contemporánea española. Pensamientos políticos. CNT (Confederación Nacional del Trabajo). Anarquismo. Anarquía. Segunda República española. Libertad del individuo. Movimientos revolucionarios. Grupos antisistema

  • Enviado por: Carbó
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 10 páginas
publicidad
publicidad

Introducció

L'anarquisme es per naturalesa una teoria evolutiva amb molts pensadors i activistes, aquí definirem el concepte d'anarquia i parlarem dels orígens de l'anarquisme, no va ser sinó fins a la meitat del segle XIX l'anarquisme va sorgir com una teoria coherent amb un programa sistemàtic i desarrollant.

1.Concepte d'anarquia

1.1. Definició

L' anrquisme és un nom genèric que s'ha donat a les ideologies polítiques i moviments que promouen l'abolició del govern i de tota forma d'autoritat per aconseguir l'anarquia. Els anarquistes consideren que la societat podria estar més ben organitzada sense un govern i proposen diferents maneres de fer-ho.

La paraula anarquia prové del grec; combina el prefix grec negatiu "a-" i l'arrel de la paraula "poder". En sentit despectiu, s'usa com a sinònim de desordre, caos i desorganització. Un ús popular associa el terme a ésser rebel.

  • .Origen

  • L'anarquisme es va crear en, i per, la lluita dels oprimits per la llibertat. L'anarquisme es deriva de la lluita directa dels treballadors contra el capitalisme, de les necessitats dels treballadors, de les seves aspiracions de llibertat i igualtat, aspiracions que estan particularment vives en el període mes heroic de la vida i la lluita de les masses treballadores. Com be ho reflexa la cita de La Plataforma Organitzadora Dels Comunistes Llibertaris produïda pels participants en el moviment Makhnovista en la Revolució Rusa que va senyalar que “la lluita de classes creades per l'esclavitud dels treballadors i les seves aspiracions de llibertat engendraron, en la opressió, la idea de l'anarquisme: la idea de la negació total d'un sistema basat en els principis de classe i l'Estat, i la seva substitució per una societat lliure no-estadista de treballadors sota l'autogestió.

    1.3. Principals ideolegs

    1.3.1. Marx

    Marx fou un filòsof alemany, d'ideologia socialista, concretament creia en el socialisme científic que després plasmaria en el “manifest comunista” juntament amb Èngels. Bàsicament criticava l'ordre burgés i defenia la destrucció de la societat burgesa des de la via revolucionària duent a terme l'emancipació de la classe obrera gràcies al despertar de la consciència de classe i la temporal dictadura del proletariat, que finalment acabaria per si sola amb l'autoextinció de l'Estat, que seria el propietari dels factors de producció i del capital, repartint-lo adientment entre el poble.

    Marx va tenir una gran influència del seu amic Èngels (que juntament van crear el manifest comunista), al igual que Feuberbach, Saint Simon, i David Ricardo entre d'altres.

    1.3.2. Proudhon

    Teóric polític anarco-socialista francés, que defenia l'evolució pacífica, i no la revolució, de l'eliminació de l'Estat per associacions professionals reunides en una federació de comunes, la seva teoria defensava una societat fundada desde la base i no des de dalt, o sigui des d'un Estat. Les dues principals influències que va tenir Proudhon van ser la religiosa, com a creient, deia que l'obra de Déu, es a dir, la propietat i la terra, havia de ser universal i col·lectiva. El socialista Fourieur també va exercir gran influència sobre la seva persona.

    1.3.3. Bakunin

    Va ser un teòric anarquista revolucionari que estava totalment en contra de les jerarquies i s'oposava totalment a qualsevol Estat, tant obrer com no. Creia que l'insurrecció espontània de tots els sectors de la societat oprimits destruirien l'Estat.Proudhon i Weitling van ser els principals personatges que van influir en la teoria de Bakunin. El segon amb gran importància ja que va ser el que va fixar l'antenció de Bakunin cap al proletariat i la seva opressió.

    1.4. Variants d'anarquisme

    Existeixen diverses variants d'anarquisme:

    1.4.1. Anarco-Individualisme:

    (Max Stirner)

    Aquesta ,la vessant més radical de l'Anarquisme, refusa qualsevol tipus de forma organitzativa ( cap està lliure del poder ). Segons Stirner tan sols l'exemple individual (que demostri quines idees es defensen i porti als altres a qüestionar-se) podria fer triomfar una revolució espontània (Autoritas). Aquest exemple personal s'ha entès de diverses maneres:

    • Apòstols de l'Anarquisme: vegetarians, nudistes i esperantistes que van intentar una pedagogia social llibertària

    • Anarco-terroristes: (corrent més minoritària) estaven entestats en l'eliminació violenta de governants ( persones que detenten el poder)com a forma de propaganda més efectiva.

     1.4.2. Anarco-Comunisme:

    (Piotr Kropotkin)

    Kropotkin, biòleg membre d'una de les grans famílies de Rússia, fou un dels que estructurà i argumentà millor les seves teories gràcies a la seva educació.

    Un incident en la seva carrera militar el va fer canviar d'ideologia , renunciar a la seva herència i començar a estudiar biologia, fet que caracteritzà profundament la seva carrera política, on aplicà alguns dels principis que descobrí com a científic.

    Una de les seves teories més importants és la de "l'Ajuda Mútua".Kropotkin, contemporani de Darwin i coneixedor de la seva obra, hi estava d'acord en alguns punts básics, però trobava que estava incomplerta.Segons el rús, s'havia d'afegir la solidaritat al mecanisme de la "lluita per la supervivència", ja que els animals que col.laboraven entre ells sobrevivien més fàcilment.De fet, ell creia haver descobert al llarg de l' història el mateix princi aplicat a la raça humana, encara que sempre havia estat vençut pel poder estatal. Kropotkin era de l'opinió que s'havia d'arribar a l'anarquisme mitjançant la solidaritat, a travès del progrès i la conscienciació en comptes de la via de la violència i el "tots contra tots".

    Arribat aquest punt calia determinar l'organització de la societat amb l'anarquisme.

    Kropotkin deia que s'havien de dividir tots els territoris en "comunes" que poguessin ser auto-suficients però no excessivament grans per permetre la reunió en assamble dels seus membres.Dins aquestes comunes , la producció i els beneficis s'havien de repartir de manera igual entre tots els membres de la comunitat.Això eliminava dins el territori el problema de les col.lectivitats riques i pobres, però alhora calia tenir en compte que per qüestions naturals i evidents no totes les comunes podien ser igual de riques, la qual cosa generaria desnivells.A més a més, tampoc va saber solucionar el tema del càlcul a nivell territorial del valor dels productes donada la desaparició del mercat, la llei de l'oferta i la demanda , el benefici del capital i la planificació central.

    1.4.3. Anarco-Col.lectivisme:

    Aquesta variant es va donar a països com Rússia on la comunitat rural era bàsicament auto-suficient i amb uns mecanismes d'organització propis i independents.

    Les bases de la teoria deMikhaïl Bakunin, noble desclassat rús, eren que tots els obrers d'una col.lectivitat (ex.:mina, fàbrica, factoria...)havien d'esdevenir propietaris dels mitjans de producció i per tant també del fruit del seu treball , que intercanviarien d'una manera lliure entre les diferents col.lectivitats.

    El problema era, de nou, la fixació de preus i l'acord entre l'oferta i la demanda, la qual cosa remetia la societat al nivell de l'Edat Mitjana ,quan encara imperava el mètode del bescanvi utopia retrògada.

    1.4.4. Anarco-Sindicalisme:

    És aquesta la variant més avançada, però alhora es tracta d'un fenòmen col.lectiu, sense autors concrets, potser només caldria destacar noms com l'espanyol A.Lorenzo o el francès F.Pelloutier .

    Aquest moviment data de principis de segle, quan amb la carta d'Amiens (1906) es feu palès el descontent dels sindicats pel tractament d'inferioritat que rebien per part dels partits a la 2ªInternacional (coordinadora de partits).Els sindicats s'hi trobaven fora de lloc perquè els seus interessos eren més pràctics , mentres que a nivell polític els objectius es perdien entre munts de retòrica i teoria.Llavors els sindicats van independitzar-se de la vessant política, arribant a la conclusió que ells eren auto-suficients per fer una revolució, acabar amb el capitalisme i organitzar la societat.

    El punt bàsic del moviment era:

    • una vaga general revolucionària com a mètode per acabar amb el capitalisme (utopia).

    Els sindicats com a organitzadors de la revolució social i de l'Economia a nivell nacional (una vegada instaurat l'anarquisme).Per gestionar la societat, el sindicat dels treballadors ( o els sindicats dels treballodors, d'ideologies diverses) utilitzaria unes oficines centrals econòmiques d'estadística un veritable govern sobre les coses sense característiques repressives sobre les persones.

    A Espanya aquest moviment va tenir força acceptació. Es creà la "Confederación Nacional del Trabajo"( a Barcelona) i es va estar a prop d'aconseguir instaurar el model, però la República acabà amb Franco.

     

    1.5. Característiques comunes dels anarquistes:

    • Visió naturalista de la societat i el món. L'home és social per naturalesa i disposa d'allò necessari per viure en llibertat i en pau. Són les lleis dels homes els principals enemics de la societat.

    • Llibertat col·lectiva i solidaritat social. La solidaritat entre els homes és l'únic camí cap al desenvolupament social i el benestar col·lectiu. ("Jo no sóc realment lliure si tots els homes, els meus iguals, no són també realment lliures" Bakunin)

    • Oposició a l'existència d'estat i a l'acció política. És l'exponent més alt al refús d'autoritat. L'estat és una forma d'opressió que impossibilita el desenvolupament ple de la llibertat humana. Proposen una societat de propietat col·lectivista fonamentada en un contracte lliure entre els membres de la comunitat. La unió voluntària de comunitats portaria al federalisme. Refusen l'existència de partits que tinguin com a objectiu la conquesta del poder polític.

    • Crítica a la propietat privada i defensa d ela propietat col·lectiva.

    • Defensa de d'individualisme. Refusen les organitzacions jerarquitzades i s'organitzen en grups autònoms. Defensen la participació directa i no la delegació a dirigents. La revolució no ha de ser guiada per cap partit sinó que ha de ser fruit d'un aixecament espontani del poble (conjunt d'individus sobirans).

    2. L'anarquisme a espanya

    Espanya apareix en la història contemporània com el lloc on l'anarquisme va adquirir un major arrelament, a pesar de no contar amb figures de la talla de Bakunin, Kropotkin o Malatesta. Els llibertaris espanyols van influir de manera decisiva en el moviment obrer i en la mentalitat de les classes populars almenys fins a 1939, i les seves organitzacions van tenir un indubtable pes en els esdeveniments socials i polítics de finals de segle XIX i primer terç del XX.

    Vàries han estat les interpretacions donades, des de les psicològiques ,en les quals es destaca la peculiaritat dels espanyols que rebutgen tot tipus d'autoritat i jerarquia fins a les economicistes, per les quals es vincula aquesta ideologia a una estructura agrària de camperols sense terra (el cas andalús) o a una indústria com la catalana, dispersa, amb fàbriques i tallers de pocs obrers. També s'ha assenyalat la influència exercida pel federalisme en un Estat centralista amb problemes de reivindicació nacionalista, especialment a Catalunya. No obstant això, avui és necessari matisar diverses qüestions. L'anarquisme espanyol no va anar en tot cas un moviment uniforme;dintre d'ell s'acullen tendències diferents: marxistes heterodoxes (els quals avui en dia cridaríem socialistes) o els reformistes, que pretenien canviar la societat i van trobar en la Confederació Nacional del Treball(CNT) o en la premsa llibertària, una llera per a l'expressió i defensa de les seves idees.

    La majoria de les organitzacions van sorgir en nuclis urbans industrials com Barcelona, València, Terrassa, Sabadell o en ciutats amb una important capacitat administrativa, comercial o de serveis, com poden ser La Corunya, Sevilla o Zaragoza, i des d'elles van irradiar a altres pobles i comarques, però mantenint sempre l'hegemonia. Fins i tot el pretès anarquisme andalús va tenir gairebé sempre unes perspectives reivindicatives concretes, com les millores de les condicions de treball, millor salari, jornades de vuit hores,etc, i el insurreccionalisme de certes comarques pot connectar-se amb el del sud d'Itàlia i està vinculat als canvis socials i econòmics del camp a la fi del segle XIX, on una gran massa de camperols no propietaris pugnava contra els amos de les terres per mantenir l'ocupació o aspirar al repartiment de les mateixes.

    És en aquest context on s'estenen l'ideal de la Acracia i s'adapta a la mentalitat dels jornalers, generalment analfabets, que rebien les paraules esperançadores d'un nou ordre per part d'uns líders carismàtics que feien de missioners, traslladant-se de poble en poble.

    En 1932, en plena segona república, “La veu del camperol” insistia que era urgent la Federació Nacional de Camperols, i des de “Terra i Llibertat” un tal Piojan es preguntava sobre quants pobles i llogarets no sabien en aquells dies l'existència de la confederació nacional, esperança del proletariat conscient, per no haver-los manat un sol acte ni un simple periòdic confederal.

    Els orígens de l'anarquisme espanyol es remunten a la visita que en 1868 va fer l'italià Giusseppe Fanelli, un home de la internacional, a diverses ciutats, entre elles Barcelona, Madrid i València principalment.Havia triomfat la Gloriosa revolució que va destronar a Isabel II, i s'hauria un període constituent que permetia la llibertat de reunió i associació com en cap altre període anterior de la història contemporània d'Espanya.

    Al gener de 1869 es constitueixo un nucli provisional de la AIT a Madrid, compost , entre uns altres, pel sabater i després cantant de sarsuela Francisco Mora, el gravador González Morago i el tipógrafo Anselmo Lorenzo.Igual van fer a Barcelona el tipògraf Rafael Farga Pellicer, el metge Gaspar Sentiñon i dos estudiants andalusos, García Vinyes i Trinitat Soriano.

    En aquell temps el republicanisme i el moviment obrer caminaven estretament unides i la premsa republicana servia com llera de les reivindicacions dels treballadors. Així, personatges menjo Pi i Margall o Fernando Garrido van connectar amb els primers internacionalistes. Ja al congrés de la Internacional de Brussel·les de l'any 1868 havia assistit Marsal Anglora baix el pseudònim de Carrall Magallán, i un any després, al de Basilea, anirien Farga Pellicer i Gaspar Sentiñón.

    Al 1870, en el primer congrés obrer nacional, va quedar constituïda oficialment la Federació Regional Espanyola (FRE) de la AIT. Les gestions de Gnellli havien donat el seu fruit i la major part d'aquells primers dirigents van acceptar les tesis bakunistas, especialment el apoliticisme, aprovades sense dificultat. La premsa obrera va començar a difondre-les a través de La “Federació “ de Barcelona o “La Solidaritat” de Madrid.

    En el III congrés de la FRE al desembre de 1872, celebrat en Córdoba, la majoria dels bakunistas es van vincular a la internacional sorgida de Saint-Imier, substituint-ne el Comitè Federal, ratllat de centralista, per una comissió federal, que residiria avui a Alcoi.

    Sagasti, primer ministre de Amadeo de Saboya, va ordenar als governadors civils la dissolució de la internacional acusada de ser la utopia filosofal del crim.Era la conseqüència del triomf del govern en el congrés dels diputats davant un interpel·lació sobre la ilegitimidad de la Internacional.No obstant això, el fiscal del tribunal suprem va dirigir una circular a les audiències en la qual interpretava que d'acord amb la constitució, no podia perseguir-se-la.

    Al 1873, durant la I república, es va produir la insurrecció d'Alcoi protagonitzada pels treballadors tèxtils i dirigida pels internacionalistas.Demanaven la disminució de la jornada de treball i un augment salarial.Els fets es van precipitar quan una delegaciónde obrers va ser tirotejada al sortir d'entrevistar-se amb l'alcalde, qui va resultar apallissat per la munió i diversos edificis incendiats.

    Amb la reinstalacion de la monarquia borbònica en la persona d'Alfonso XII en 1875 la Internacional va ser estretament vigilada i perseguida, igual que en la resta d'Europa i Amèrica.Disperso el moviment obrer després del congrés de Veviers, els anarquistes quedaran arraconats i entraran en un període de recomposició i enfrontament ideològics.

    2.1 Fases o etapes

    2.1.1. 1ª-(1874-1880):

    Són els anys de la desorganització i la clandestinitat de la Internacional, que encara celebra en 1874 el seu congrés de Madrid, amb l'acord de convertir-se en una organització secreta i una clara opció per la insurrecció revolucionària. Comencen a aflorar els intransigents i els quals, com el cercle català, volia mantenir més contacte amb l'associacionisme obrer i utilitza la vaga com llera reivindicativa de les societats d'oficis.

  • 2ª-(1881-1887):

  • L'obertura que suposava el govern de sagasta propiciaria que els llibertaris partidaris de l'acció sindical procuressin reconstruir plataformes estatals de lluita reivindicativa. En 1881 va ser creada la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola(FTRE), clar intent de tornar als temps de la internacional i practicar el lema “de l'emancipació dels treballadors ha ésser obra dels treballadors mateixos”.D'aquesta va sorgir probablement una primera font de divisió entre els quals volien acabar d'un cop amb la vida clandestina llengotegin-te per a crear com més aviat millor un ampli moviment i unes organitzacions legals. Els dos corrents tindrien ocasió de veure reforçades les seves tesis per l'augment de les societats obreres i els aixecament insurrecciona'ls en el camp, principalment a Andalusia. Aquí la FTRE contaria amb efectius que defensaven el anarcocomunisme en contra de teòrics com Llunes o Ricardo Mella , partidaris del col·lectivisme En el sud predominaven les societats secretes ,com la dels Desheretats, els efectius dels quals estaven entre els treballadors dels vinyers de Jerez, o la cridada Mà Negra, embolicada en la llegenda i de la qual es dubta seriosament sobre la seva existència real. Van servir per a desencadenar una forta repressió, amb acusacions de crims comuns, i per a tallar una sèrie de vagues contra el sistema de contractació i les condicions laborals. Més de 2000 camperols van ser arrestats i a sietes se'ls va condemnar a garrote vil. En l'III congrés de València de 1883, que va suposar la decadència de la FTRE, es van repudiar els assassinats de la Mà Negra, tal vegada amb el propòsit de diferenciar l'acció reivindicativa dels sindicats, del caràcter secret i poc escrupolós de les organitzacions andaluses.

    2.1.3. 3ª-(1887-1909):

    La FTRE va desaparèixer en 1890 amb la divisió de dues organitzacions, va sorgir una Federació de Resistència al Capital, mentre en valència naixien les Bases per a l'organització Anarquista de la Regió Espanyola, que pretenien ser una continuadora de l'aliança. Per la seva banda els socialistes impulsaven la Unión General de Treballadors(UGT). L'anarquisme entraria en una fase d'aïllament, circumscrit a grups d'afinitat, amb la promoció de diferents publicacions que difonien les tesis llibertàries o impartien coneixements generals en els ateneus obrers. La Revista “Blanca”, fundada per Federico Urales en 1898, representa un dels màxims exponents d'aquest tipus de literatura. Al mateix temps, la propaganda per l'acció, amb diversos actes terroristes i assassinats, arribarà a el seu moment de major activitat. Un dels primers va ser el de Paulina Pallás al setembre de 1893,contra el general Martínez Campos, símbol de la monarquia borbònica que havia acabat amb la I república. Les societats obreres, estructurades per oficis, mostren encara escassa força i la seva reivindicació de la jornada de vuit hores és un dels lemes de les manifestacions dels primers de maig, en commemoració dels màrtirs de Chicago. A partir de 1900,Anselmo Lorenzo i Joseph Prat tradueixen els escrits anarcosindicalistas, que la seva idea eix és la vaga general com estratègia revolucionària. Alguns llibertaris, considerant-se portadors de la puresa doctrinal, van reaccionar contra el que entenien com una transgressió per la seva anàlisi marxista de la lluita de classes i per les seves propostes d'organització futura, a les quals ratllen d'autoritàries i burocràtiques. Serien a Catalunya, principal zona del proletariat espanyol, on grups socialistes, anarquistes i alguns republicans vinculats a Lerroux, van propiciar Solidaritat Obrera, en oposició a Solidaritat Catalana. Va proclamar en el seu primer manifest la neutralitat partidista dels seus afiliats ,amb la finalitat de facilitar la unió de tots els treballadors. En 1908 va quedar constituïda a Badalona, amb equilibri entre socialista i anarquistes una Conferència Regional de Societats de Resistència Solidaritat Obrera, qüestió difícil d'encaixar en el PSOE pel que suposava la marginació de la UGT. Els successos de la setmana tràgica al juliol de 1909, amb la cridada dels reservistes per a lluitar contra la revolta del Marroc, van desencadenar una vaga general a Barcelona i altres localitats i mes de 100 morts. Un tribunal militar va considerar a Ferres Guàrdia el responsable. Era un llibertari, fundador de l'escola Moderna, va centrar d'ensenyament laic i racionalista, en la línia d'assolir un home nou mitjançant l'educació. Va Ser condemnat a mort i executat, enmig d'una gran protesta internacional.

  • 4ª-(1910-1930):

  • En el congrés celebrat a Barcelona en 1910, 114 societats obreres de tota Espanya van acordar, després de l'experiència de Solidaritat Obrera, fundar la Confederació Nacional del Treball, amb l'oposició dels representants socialistes assistents. El primer secretari va ser Josep Negre i en l'I congrés de 1911, es fixen les seves bases ideològiques i tàctiques:el sindicat era considerat com un mitjà per a les reivindicacions salarials i socials i com futur organisme de control de la producció de la societat llibertària. La tàctica d'acció directa no acceptava cap tipus d'intermediari en les relacions amb els patrones i impedia la participació política de l'organització. La seva estructura interna estava caracteritzada per una completa descentralització que teòricament donava tot el poder a les bases i els representants de les quals havien de ser mers transmissors de les decisions dels seus afiliats. Les relacions entre anarcosindicalistas i anarquistes no serien fàcils.Els primers creien més en els sindicats com mitjà d'arribar al comunisme llibertari i els segons intentaven controlar la CNT per a fer d'ella una organització específicament llibertària.El congrés del Ferrol de 1915 va reunir a la segona generació de dirigents(Pestanya, Carbó, Bajatierra,etc) que es van oposar a les guerra mundial i van decidir expandir la Confederació dissolta legalment per Canalejas, assassinat en 1912 per Manuel Pardiñas. En 1916 es va signar un pacte amb la UGT per a plantar cara a l'augment del cost de la vida impulsant la vaga general de 1917.L'II congrés en 1919 va aprovar la creació dels Sindicats Únics d'Indústria, que englobaven als d'ofici, va ratificar l'apoliticisme, l'acció directa i el comunisme llibertari com meta.Encara que en principi van estar d'acord en adherir-se a la III Internacional, els informes d'Ángel Pestanyes i Gastón Leval després de les seves visita a Moscou , van fer que la CNT es retirés, per les persecucions que eren objecte els seus companys russos. La crisi que va seguir a la I guerra mundial va provocar una recrudescència de les tensions entre patrons i obrers, estenent-se el pistolerisme. Entre 1922 i 1923 molts militants cenetistas van ser tirotejats i assassinat,com per exemple Salvador Seguí, Boal, etc, i d'igual forma van morir Dada,cap de govern, el cardenal Soldevilla… La desaparició de nombrosos dirigents va fer que ocupessin llocs clau membres partidaris del comunisme bolchevique menjo Nin i Maurín, encara que no van poder desarticular el pes anarquista. Molts sindicats cenetistes van ser clausurats durant la dictadura de Cosí de Rivera. L'actitud d'alguns anarcosindicalistas de buscar vies més posibilistas a les CNT, va provocar la reacció de grups ,que van crear a València la FAI en 1927, amb la finalitat de combatre el reformisme de Peiró i Pestanya principalment.

    2.1.5. 5ª-(1931-1939):

    Els anarquistes es van dividir a l'hora de concretar el seu paper de col·laboració amb altres forces polítiques per a enderrocar a la dictadura i proclamar la república. Després de la reorganització realitzada en el congrés de 1931. La CNT, va mantenir una línia d'hostilitat gairebé permanent contra els governs republicans.Els sectors més radicals s'imposen i els moderats sindicalistes s'escindeixen després de la signatura d'un manifest conegut com el dels trenta i formen els Sindicats d'Oposició. Pestanya, López i Peiró ,entre uns altres, es van distanciar de les postures intransigents representades per la FAI,al proclamar que la revolució no podia ser obra d'una minoria, sinó de les masses sindicals. Les tàctiques insurreccionalistas van propiciar,en canvi,aixecaments armats, proclamant el comunisme llibertari. Tot això va suposar una disminució dels efectes cenetistes que agrupaven a principis de 1932 a uns 700.000 afiliats, aproximadament un 12,75 % d'una població activa que sobrepassava els 4 milions. La base fonamental de la CNT estava a Catalunya. En altres zones la seva influència va haver de compartir-la amb la UGT, que va adquirir com sindicat de gestió, cada vegada major implantació sobretot en aquells nuclis tradicionalment marginats, com els camperols. La CNT tenia força a València, Murcia, Andalusia, Astúries i Madrid, encara que al llarg de la república es van produir alts i baixos en l'afiliació sobretot després dels successos d'octubre de 1934 . En aquest context, el que podia cridar-se literatura d'anticipació va experimentar un increment en i moviment llibertari, que li dugués a especificar per primera vegada quin era el model de societat que preveien i que manera es pretenia que la CNT i els grups anarquistes col·laboressin per a tal fi. Els cenetistas van acabar integrant-se novament en el congrés de Saragossa de 1936, i en ell es va manifestar un major ànim de col·laboració amb el govern republicà del front popular. En plena guerra civil quatre anarcosindicalistas van participar com ministres en el gabinet de Llarg Caballero, igual que ho fessin en el de la generalitat de Catalunya. L'anarquisme, que tant havia advocat contra els governs i l'Estat ,acabaria en aquelles circumstàncies intentano apuntalar a l'Estat i a l'executiu del Front Popular.

    3.Conclusió

    L'anarquisme és un corrent ideològic que té com principis de base la llibertat de l'individu, la lliure associació i la no existència de l'Estat. Aquesta últim aspecte és una concepció una miqueta idealista ja que l'experiència ha mostrat que l'individu no pot governar-se per si sol. L'obstacle al nostre parer, per a posar en pràctica aquesta societat de tipus anarquista és el caràcter mateix del ser humà ja que sempre al formar-se grups, els més astuts volen dominar als més febles.

    A d'observar tots els moviments revolucionaris, hem vist que el poble mai arriba a ostentar el poder i sempre són uns pocs els quals ho fan i el poble sempre acaba subjugat.

    En síntesi, les idees anarquistes tendeixen al bé comú, no obstant això no s'apliquen a les realitats de les societats modernes.

    L'aplicació de les idees anarquistes s'han donat en certs esdeveniments esmentats en el nostre treball però aquests han estat efímers i sufocats pels aparells repressius de l'Estat.

    Vídeos relacionados