Almogàvers i Sicília

Història. Catalunya. Jaume I. Pere II. Jaume Pere. Berenguer d'Entença. Roger de LLúria. Roger de Flor. Edat Mitjana

  • Enviado por: Cesar Sanchez Garcia
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 14 páginas
publicidad
publicidad

Els Almogàvers i Sicília

Justificació

Dels almogàvers s'ha parlat i escrit molt arran de la seva expedició a orient. A causa, però, del seu origen incert i de la manca de documentació específica, s'ha parlat poc del camp on van exercir gran part de la seva professió i on es guanyaren una fama més que merescuda, Sicília.

Pròleg

Els catalans d'avui passem per pacifistes i el nostre seny s'ha convertit en poc menys que una marca registrada d'ús “políticament correcte”. El tarannà passiu.

Encara que hi ha molt de tòpic una cosa és certa: som diferents, bàsicament perquè hem tingut una història diferent. Però com que no la coneixem prou confonem, sovint, el teòric pacifisme amb l'ànim de derrota que ens persegueix d'ençà el 1714 i el seny amb la por.

Malgrat tot, actituds verament compromeses i valentes (que no ha de ser què ser necessàriament violentes) com la insumissió, la protecció als animals, la consciència ecològica, la solidaritat… Són traces del nostre tarannà que no han sortit del no-res, sinó que són el resultat d'esdevenir d'una nació que no sempre ha estat passiva i contemplativa…

Notes preliminars:

En la numeració reial segueixo l'ordre clàssic del casal de Barcelona, tot comptant que per als Peres i Alfons s'ha d'afegir un número per l'Aragó.

Context històric

  • L`època de conquesta Mediterrània

No va ser amb interès imperialista, va ser bàsicament comercial. Els llocs que van ser sota influència catalana, van ser els primers en treure's del damunt qualsevol càrrega de manteniment de tropes.

Jaume I

La gran expansió per la mediterrània de la corona d'Aragó als segles XIII - XIV va ser el resultat lògic de la desfeta a la batalla de Muret (1213) soferta per Pere I el catòlic on morí el mateix rei i deixà en mans de l'enemic qui l'havia occit (Simó de Montfort) el seu fill petit Jaume I el qual amb el temps esdevindria “el conqueridor”.

Amb la desfeta es perdé la gran major part d'Occitània i Tolosa i amb el tractat de Corbeil (1258) passaren a ser propietat del rei francès Lluís IX pràcticament totes les terres del nord dels Pirineus menys Montpelier , el Rosselló i la Cerdanya. Això es va fer a canvi de la renúncia als “possibles” drets que pogués tenir el rei francès sobre Catalunya com a “teòrics” hereus de Carlemany, és a dir a canvi d'aire.

Jaume I (1213 - 1276), va ser rescatat de les mans del croat Simó de Monfort gràcies a la intervenció papal (Innocenci III) que va esdevenir el protector del petit rei a causa de la enfeudalització que havia fet la seva mare al Papa en testament. Els primers anys de regnat els va passar de revolta en revolta per part de la noblesa i la seva educació, encarregada a un mestre del temple, es va veure sobreposada a la necessitat de governar un país que havia quedat momentàniament orfe de rei.

Quan tenia només 20 anys va escometre la tasca de reconquerir Mallorca, tasca que va completar el 1235.

També va continuar la conquesta de València iniciada pel seu pare i els aragonesos. El 1238 queia la capital.

I encara conquerí el regne de Múrcia que pel tractat signat temps abans entre Alfons I i Alfons VIII va haver de tornar al seu gendre Alfons el Savi, no sense encara repoblar-lo, el que ha donat que encara a zones de Múrcia es parli català (el Carxé) i que la llengua d'allà, el panocho, tingui un lèxic provinent del català en més d'un 50%.

Pere II

El fill de Jaume I , Pere II, va casar amb la filla del rei de Sicília, Contança (1262). Carles dAnjou, que aspirava al domini de la mediterrània, va matar el rei Mànfred i al seu nebot Conradí ambdós de la família Heshaufen.

Morts els descendents, la corona de Sicília era per Contança i, per tant, per Pere II qui va defensar intel·ligentment els drets de la seva dona, esperant amb un estol exagerat i capitanejat en persona prop de Sicília amb l'excusa de represaliar un emir àrab que no li havia pagat el tribut acostumat (a Al-coll), a ser cridat pels propis naturals de l'illa. Això va passar en els fets anomenats “de les vespres sicilianes”(1283), els sicilians s'acostaren al vaixell reial de negre rigurós i es postraren davant el rei: ”Venim a demanar-vos la gràcia. Digneu-vos socórrer el nostre poble i alliberar-lo de l'esclavatge. Heu de fer-ho - atenció al detall- perquè Sicília i tot el regne pertanyen i han de pertànyer a la reina, la vostra esposa, - i encara rebla més el clau- i després d'ella als vostres fills, els infants, com a hereus del sant emperador Frederic i del sant rei Mànfred, que foren els nostres legítims senyors”. Pere II va intervenir, va desfer el setge de Messina i foragità Carles d'Anjou.

Després de la mort de Pere el gran li van succeir Alfons III que es quedà Catalunya, Aragó i València; i Jaume qui va donar una dinastia catalana a Sicília. En morir el seu germà Alfons Jaume va haver d'ocupar el seu lloc a Aragó amb el nom de Jaume II i el petit Frederic fou nomenat pels sicilians hereus de Sicília el que va portar a l'enfrontament teòric dels dos germans i el pràctic entre angevins-Papa per un costat i Sicilians i almogàvers per l'altra que acabà amb Caltabellota el 1302 .

Els Almogàvers

Cal distingir clarament el fet que ser almogàver no es donava gratuïtament, ni els caps eren escollits, perquè sí, ni els homes tampoc. El fet mateix de distinció dels noms és prou clar: “Cavallers e peons e almogàvers”. Els soldats rasos de l'època eren generalment els servents dels senyors a cavall anomenats peons o servents, però alternativament a les referències a la infanteria normal, a partir de la conquesta de València, es comença a parlar dels almogàvers com una cosa a part. Primer perquè viuen a les frontereres i als boscos, no a les ciutats i de “gorra”, sinó realitzant ràtzies contra terres de sarraïns. I, a diferència d'algunes gents com els golfins, no atacaven cristians ja que no eren delinqüents, sinó gent que vivia d'una situació de violència constant que ara ens és difícil d'entendre. Així, el seu estil de vida els portà allà on hi hagué batalla, no sols pels guanys (que també), sinó perquè no sabien viure d'una altra manera.

També a diferència d'altres grups, com els golfins anteriorment citats, viatjaven amb tota la família al damunt: canalla, avis, dones (tan guerreres com els homes) amb la qual cosa podem descartar del tot que fos gent desarrelada o buscada per la justícia ja que des de petits se'ls alliçonava en l'art de la guerra. Els nens creixien mirant com el seu pare feia la guerra i després passaven la informació a la següent generació, etc.

L'obra

Escrita entre el 1283 i 1288, és una de les obres cabdals de la literatura medieval. Sota un català culte i sovint arcaic per l'època en què fou escrita, s'amagava, sembla, perquè no hi ha documentació que ho acrediti, un tal Bernat Escribà, el qual ocupà diversos càrrecs a la cort de Pere II entre els quals: tresorer reial i cambrer. Exercint aquest últim càrrec va morir.

El text

Aquesta és la famosa descripció d'un almogàver feta per Desclot

A la seva Crònica anomenada “Libre del Rey en Pere d'Aragó e dels seus antecessors passats”. Més coneguda per la crònica de Desclot.

(capítol LXXIX, segon paràgraf, on explica els preparatius de la marxa a Alcoll) :

Aquestes gents qui han nom “almogàvers” són unes gents qui no viuen sinó d'armes, e no estan en ciutats ne en viles, sinó en muntanyes e en boscs, e guerregen tots jorns ab sarraïns, e entren una jornada o dues, enlladronint e apresent, e en traen molts sarraïns preses e molt altre haver. E d'aquell gasany viuen, e soferen de grans malanances que altre hom no podria sofrir; que ben estaran dos jorns sens menjar, si mester llur és, o menjaran de les herbes dels camps, que sol no s'ho preen res. E los adelils són cells qui els guien, qui saben les terres i els camins. E no porten mas una gonella o una camisa, sia stiu o hivern, molt curta, e en les cames unes calces ben estretes de cuir, e als peus bones avarques de cuir; e porten bon coltell, e bona corretja e un foguer a la centura; e porta cascú una bona llança, e dos dards e un sarró de cuir a l'esquena, en què porten son pa a dos o tres jorns. E són forts gents e lleugers per fugir e per encalçar; e són catalans e aragonesos e serrans”.

Aquesta descripció de Desclot denota un coneixement pregon dels almogàvers. Interessant, perquè vol dir que els coneixia i que havia tingut un tracte la qual cosa vol dir un tracte per part dels almogàvers amb la noblesa des de temps abans de començar a ser descrits en paper. I afirma clarament el seu origen: ”e són catalans e aragonesos e serrans”.

Amb aquest nom últim de serrans ha hagut confusió, sobretot en traduccions barroeres al castellà. Serrans vol dir de la serra, és a dir, de la muntanya no sarraïns que, com més amunt del mateix text es pot veure, ja surt amb aquesta forma.

Necessiten d'adalils, que són literalment guies. Així és lògic que no fossin d'un sol lloc i que la seva mobilitat fos regular (seguint la frontera), altrament tots coneixerien el terreny i no caldrien guies.

Ens parla de les armes, no tenen de defensives. I sembla que no cita l'espasa curta amb la que remataven la feina dels dards i la llança.

Ens explica la seva vida quotidiana, segrestaven sarraïns per segurament, demanar rescat. Mengen el que tenen a l'abast i si no tenen res poden estar-se sense menjar fins dos dies.

La roba, en uns soldats, és un dels detalls que cridaran més l'atenció a tots els testimonis de les seves proeses, porten una gonella sia stiu o hivern, que és una camisa llarga, gairebé fins els genolls i material resistent i lleuger de cuir, avarques (sabates) i calces (com unes mitges llargues).

El seu propi estil de vida també n'és una prova de com de salvatges havien de ser (que no ximples ni cretins), e viuen als boscos i les muntanyes,

  • Els cabdills

La història amb noms són gairebé sempre la de qui l'escriu, i per tant de la gent que sap escriure, és a dir, els rics i nobles.

No sembla que els almogàvers tinguessin un cap que els dirigís, sinó que al començament actuaven assembleàriament , repartint-se el botí i ajudant-se a sobreviure. És quan entren al servei del rei quan queden sota les ordres de l'almirall, més per una qüestió de pràctica. Després, per la situació política queden sota les ordres del rei Frederic i en aparèixer Roger de Flor el nomenaran cap per a l'aventura d'orient. Tot i que el fet de no haver estructura militar jerarquitzada complexa denota dues coses. Una, la forta personalitat requerida al cap i l'altra, les decisions importants es prenen amb consens, prèvia anàlisi dels responsables, perquè de lluitat ja en saben.

Tot i això del caràcter dels caps en podem treure unes petites conclusions de com podien ser els soldats manats.

Jaume Pere

Fill il·legítim de Pere el gran, sembla que la mare es deia Maria i no he trobat res més. Senyor de Sogorb. Tenia dos germans, Joan i Beatriu. Va ser nomenat almirall pel seu pare el 8 de setembre de

1280. Va ser destituït a causa de l'abandó d'uns almogàvers després d'una incursió a Calàbria. El trobem de soldat professional al nord d'Àfrica, com molt altres cristians, a sou de sultans barallats entre ells. I després a Sardenya. Pere II, acorralat per l'església, mai no reconeixeria els seus fills il·legítims, tot i que en una època de forts canvis de mentalitat moral imposada per l'església, intentar no desfer-se'n i els mantení relativament prop seu, prova n'és que ens ha quedat testimoni de la seva existència.

Berenguer d'Entença ( ? - 1307 )

Noble, fill de Berenguer d'Entença i Galbols de Montcada, posseïa les senyories de Subirats i Sant Martí sa Roca. Com tota la seva família restà des del començament implicat a la campanya de Sicília i fou fidel al rei Frederic II i a Jaume II de qui en fou ambaixador. Participa a l'aventura d'orient i després de tornar de l'empresonament a Gènova morí en enfrontar-se pel comandament de la companyia a Berenguer de Roquefort.

Roger de Llòria (Scalatea 1250- València 1305)

Veritable artífex de la preeminència marítima a la mediterrània per part de la corona catalano-aragonesa. Poc reconegut, la seva fama s'ha vist eclipsada per la de Roger de Flor amb qui alguns arriben a confondre.

Calabrès de mare siciliana, va ser educat a la cort catalana com a noble que era. Nomenat Almirall de la flota catalana el 1283 amb l'objectiu de conquerir Sicília amb Pere el gran. Va conquerir Malta i Gozzo, Gerba, amb els almogàvers assolà Calàbria i de tornada a Catalunya per ajudar en la defensa contra la croada també assolà Provença. Derrotà sempre els estols angevins allà on se'ls trobà.

No és estrany, doncs, la seva prepotència quan rotundament afirmà: ”Que a partir d'ara no hi haurà peix que s'atreveixi a treure la cua si no porta lligada la senyera amb les quatre barres del nostre senyor rei d'Aragó”.

Tingué disputes personals amb en Frederic de Sicília (“Frederic L'almogàver"), per la qual cosa passa momentàniament a l'obediència de Jaume II després de la pau d'Anagni. En signar-se la pau definitiva de Caltalbellota de 1302 recuperà les seves possessions de Sicília i anà a retirar-se a València, ciutat on morí.

Roger de Flor (Roger von Blume)

Tot i que és el més conegut cap almogàver, només els va manar en formar-se la Companyia Catalana d'Orient (1302). La seva forta personalitat i la seva vida aventurera serviren amb tota seguretat de model per Tirant lo Blanc i el seu final tràgic donà el toc de misticisme final a una aventura impossible i el pas a la cara més fosca de l'aventura d'orient, la Venjança Catalana. El seu destí és força lligat a Catalunya i Sicília i a, sobretot, Frederic de Sicília.

Fill d'un falconer reial alemany lligat a la família dels Hohenstaufen i d'una dona italiana- notis que el fet de l'ascendència dels pares, la vida aventurera, no treia el sentiment d'unió - lligada a la noblesa de Brindisi, va tenir una infància dura. El seu pare va morir a la batalla Tagliacozzo (1268) on Carles I d'Anjou va desfer Conradí. I la seva mare va ser desposseïda de totes les seves possessions com a “béns de traïdors” que van passar a mans dels guanyadors francesos. La seva família empobrí, perdé el prestigi social d'antuvi i el petit Roger va haver d'aprendre a viure als carrers, mentre la seva mare es guanyava la vida de manera moralment dubtosa (per dir-ho finament) fins que a l'edat de 8 anys quan un vaixell templer va carenar a Brindisi i el seu patró, el germà Vassal, nadiu de Marsella, es va fer càrrec de l'educació de l'infant previ permís de la mare, la qual va preferir cedir el seu fill i que almenys tingués una certa cultura.

Amb Vassal es va fer un marí dels millors i va arribar a sergent templer als 20 anys. L'ordre li concedí el vaixell anomenat “Falcó”. Amb aquest vaixell es dedicarà al mateix que la resta de capitans de l'època: protegir combois i vigilar la mar, segons els cristians, a piratejar i saquejar, segons els musulmans. Fins el 1291, on arran dels fets d'Acre va ser acusat pel temple de robar i demanar rescat als passatgers, desposseït del seu càrrec, es dedicà durant un temps a fer-se ric robant i enlladronint amb un vaixell anomenat l'Oliveta, fent de corsari, fins que es decidí a demanar feina a Frederic, que era amb guerra amb en Robert d'Anjou.

Aquí es va dedicar a fer el mateix que abans amb una incorporació, els almogàvers. Una combinació perfecta de força marinera i terrestre que assolà Calàbria, Nàpols, Provença, i fou amenaça del transit marítim durant temps. Aviat es destacà com a cap i acumularà la confiança del rei: vicealmirall de la flota, membre del consell, senyor de Malta, etc.

  • Sicília, una necessitat

Potser quan Jaume I va fer casar el seu infant, Pere, amb Constança de Sicília ja tenia un ull posat en un objectiu clar, estratègicament parlant: menjar. Objectiu que segurament també era rere els interessos papals sobre l'illa, ja que com bon cristià tenia també el costum de menjar, si podia ser cada dia…

Aquesta illa de la mediterrània ha estat de sempre base de les rutes comercials de totes les civilitzacions, i la seva situació al ben mig de la mar li dóna un caràcter militar estratègic perfecte per protegir el mateix comerç. Al que s'ha d'afegir que, sobretot en aquesta època, és un dels graners més importants d'Europa.

La demografia a Catalunya a l'etapa del període de la conquesta de l'illa a crescut força, malgrat no hi ha censos fiables es tendeix a calcular pels fogatges que hi havia uns 500.000 habitants al principat, més els que marxaren a repoblar Mallorca i els que passaren a València.

Excedent de població amb límit de recursos alimentaris a causa d'un sistema feudal que havia pogut donar certs resultats positius en un primer moment, però que ara ja és esgotat. La dinàmica econòmica a fet que es destinessin terres que abans eren de cultiu a produir matèria per a la indústria (tints per al tèxtil, fusta per als forns…) i la ramaderia; indústria que alhora obté les matèries primeres d'Aragó, per exemple, que ha de pagar. Les noves terres conquerides tampoc resolen el problema, València manté els seus cultius d'abans, conreats per àrabs que han quedat a la terra precisament perquè els cristians no saben com conrear aquests fruits i d'entrada els cristians tampoc els mengen.

Una mostra de l'interès comercial per l'illa per part de l'oligarquia mercantil barcelonesa i de la corona són els nombrosos consolats que es troben a l'illa d'ençà el segle XIII : Tràpena (1283), Palerm (1292/1299); i una mica posteriors: Messina (1303/1313), Saragossa de Sicília- Siracusa- (1319/1433), a més a més una quantitat de consolats efímers o itinerants i la constant presència a la zona anomenada com a “carregadors de foment”, situada a la costa de la Licata una de les zones més riques de l'illa.

Aquests consolats que al segle XIV ja es troben a tot la mediterrània són la prova de l'interès estratègic de l'illa en l'intermediarisme pràctic i lucratiu (per a alguns) català.

Malauradament, com a tot Europa, amb Sicília no hi va haver prou i les males collites, les guerres amb Gènova i la pesta (1348) van marcar la davallada catalana a l'illa i al principat. Amb el temps i les disputes internes també disminuirà la presència de mercaders a l'illa, tot i que el comerç no es deturarà fins l'època moderna.

La importància del gra que arriba de Sicília queda reflectit fins i tot al diari del Consell de Cent on hi ha referències constants a avalots en dia de mercat, arrests de clergues mendicants per esperonar el poble en contra del govern local, empresonaments i tortures per aquests motius (camuflats rere la justificació de “desordres públics” i “engany en les mides i els pesos”), i l'apaivagament dels ànims de la població amb coques procedents de Sicília amb gra, el que vol dir que al principat el gra era escàs i car i que el poble passava ja (1300/1335) autèntica gana. D'aquí la importància de Sicília i dels almogàvers que la conqueriren, la defensaren i la conservaren sempre en la seva memòria.

  • La campanya a Sicília

1282-1287

Explicats el context no es tracta d'aprofundir en les intricades relacions internacionals desenvolupades per Alfons i Jaume i els seus valuosos cavallers/consellers, sinó d'explicar com va ser possible que un estat petit amb relació a França, per exemple, i amb una demografia que no era per tirar coets, tot i ser bona en aquells moments, Catalunya va resistir (més que no pas atacar) l'escomesa del rei de França i de tota la seva família, de Castella i del papat. Això fos possible a un nou estil de fer la guerra i que va perdurar, com a molt nostre, fins l'actualitat (Carrasclet, Bruc, Quico Sabater…) els de la guerrilla i els almogàvers.

La campanya militar comença amb l'arribada a l'illa de Pere El gran amb tot el seu estol a l'agost de 1282 al port de Tràpena on fou rebut en honor de multituds i on els prohoms de Palerm el trameteren tota mena de diners que ell no volgué acceptar.

El poble portà gran quantitat de queviures i les tropes foren hostejades pels hostals de les viles.

Després de la festa el rei viatjà a Palerm on arribà, amb força seguretat, el 4 de setembre i demanà on era Carles d'Anjou als sicilians. Li digueren que era assetjant Messina per mar i per terra.

El rei manà fer alçament general i convocà els homes que poguessin lluitar a acudir dins d'un mes a Messina, mentre va enviar 2000 almogàvers que començaran a mostrar la seva vàlua i innovació militar a l'època.

Muntaner ens diu que van ser en tres dies a Messina quan el normal era fer el recorregut en sis, potser exagera, però no gaire. En tres dies la distància mitjana a recórrer és de 77 quilòmetres per dia. És possible comptant que viatgessin també de nit, cosa a la qual havien d'estar acostumats. A més, entraren a la ciutat a la nit (posem que la quarta) aprofitant un turó i un mur desprotegit el que demostra unes estratègies no conegudes a l'època, els coneixements de guerrilla. Recordem que 2000 efectius per defensar una ciutat, no són res, i menys davant en exèrcit organitzat que els multiplicava per 20. Però, van comptar sempre amb un aliat propi d'aquest tipus de guerrilles, la sorpresa. A l'igual que a nosaltres ens resulta difícil de creure en aquest sistema d'atac als contemporanis ni se'ls passava per la imaginació que algú pogués fer el que farien aquells catalans.

Però, què en deien els sicilians de tot això?

Aquesta va ser la reacció, en fer-se la claror, dels nadius en veure… “allò”:

(…) L'endemà matín en l'alba ells s'aparellaren per ferir en la host, e les gents de Messina qui els veeren tan mal enrobats e ab les antipares en les cames e les avarques als peus e els capells de rets en testa, digueren:

  • A Déus! e com havem haüt goig perdut! ¿E què gent és aquesta que van nuus e despullats, que no vesten mas un cassot e no porten darga ne escut? No ens cal gran compte fer. E si aitals són aqueslls, del rei d'Aragon tot atretal.(…)

El primer que crida l'atenció a aquesta gent (a part la fila i la pudor a suor que havien de fer) va ser que no portaven armes defensives, per què haurien de menester? La seva força era precisament la velocitat i l'agilitat, qualitats que aquest tipus d'armes els hi restaven. És més, el fet que l'enemic en portés era un avantatge per ells com ja veurem més endavant.

Suposo que els vilatans es pensaven que el rei Pere els havia pres el cabell amb aquella gent, que val a dir, ja es portaven el menjar a sobre per no crear conflictes a la població.

El mateix matí per demostrar que els vilatans no havien de tenir por els van fer una petita demostració d'allò que eren capaços de fer. Els van demanar que obrissin la porta de la ciutat, que havien de sortir: “(…) e van ferir la host en tal manera, que abans que es fossen reconeguts, hi feeren tanta carn que aço fo una gran meravella.

Les sortidetes ràpides i per sorpresa, amb recollida de botí per a la ciutat, es repetí fins a la retirada per inoperància efectiva del setge del rei Carles a Règgio de Calàbria, assabentat que el rei Pere era ja a prop. Efectivament, quan el rei va enviar per endavant els almogàvers sabia què feia, tot i que quan li van dir que havia marxat es va sorprendre.

Pere arribà a Messina el 2 d'octubre i començar a organitzar l'illa. La flota de Carles que era a Règgio va intentar sortir de port diversos cops, però la flota catalana sempre li ho impedia ja que controlava el pas de l'estret des de Messina. A mitjans d'octubre i aprofitant que feia mala mar i vent intentaren sortir de port tots alhora (entre 46 o 48 galeres), esperant que els catalans no s'arriscarien. Malgrat tot sortiren i entre 14 o 16 galeres catalanes aconseguiren donar caça a l'estol de l'angeví que en veure's a sobre l'estol català i el nombre decidí presentar batalla. La desfeta angevina a la batalla de Nicòtera va ser total, tant que en tornar els catalans amb les galeres preses a l'enemic els de Messina es pensaren que era Carles que tornava amb més forces.

Un cop gaudit de la festa de la victòria els almogàvers passen a l'acció novament demanant al rei Pere que els faci lliurament de galeres per passar a Calàbria 1000 o 2000 almogàvers a Règgio que saben allà hi ha 500 cavallers francesos de camí i tropes reials. Això és al gener del 1283.

A trenc d'alba, com era costum, aprofiten per desembarcar, segurament dividits en tres grups un ataca el campament, l'altre es fa amb l'armament de la tropa i l'altra es dedica a anar carregant botí. Quan volgueren organitzar-se ja no hi eren.

Durant la retirada veieren un almogàver que s'havia endarrerit i era perseguit per 5 cavallers francesos. En veure-ho un soldat va a socorre'l (la resta considerà que per 5 cavallers amb 2 almogàvers n'hi ha prou). Aquí ens descriu com lluiten i com fan servir una arma més al seu favor: el terreny. La platja, efectivament, és un lloc que limita molt els moviments dels cavalls i de les pesades armadures (cavaller que cau no s'aixeca més). Potser en carrera van podes engaltar l'almogàver que fugia, però un cop frenats van ser presa fàcil per un soldat entrenat. Quan els cavallers van veure l'almogàver “vrenguel vers ell ab llur cavalls”. L'almogàver llença la seva llança i el primer cavaller va caure travessat. Després amb els dards ferí pels costats als dos cavalls i els cavallers, fent-los caure i rematant-los a terra. Mentre els altres dos giraren per arremetre contra ell amb més força i més ràbia. L'almogàver va haver de protegir-se rere un dels cavalls morts i quan un dels cavalls li passà per sobre li travessà el ventre per fer caure el cavaller i després el rematà. El cavaller que quedava va fugir. En venir molts cavallers més l'almirall va decidir que no es podia fer res i els va abandonar.

Aquesta decisió li va costar el càrrec, perquè a més sembla que va quedar un grup d'uns trenta almogàvers que anar a refugiar-se a l'interior, destrossant tot el que van trobar pel camí.

Traslladada la guerra a Calàbria es pot dir que fou una mica així la cosa:” (…) els almogàvers anaven tro en la sua host, e ferien llas de nit e a les matinades, e els auceïen cavallers e hòmens a peu e se'n portaven de llur arnés assats , e de les tendes que se'n podien a res pendre; que pus nuit era, gosaven trer lo peu fors de llur host, que semblant llur era que les péres e les mates fossen almogàvers, tan los havien espaordits.

Els militars encarcarats francesos eren acollonits per una manera de fer la guerra que no entenien i quan es feia de nit ni gosaven posar un peu fora del seu campament. Els almogàvers sembla que es van avançar també en l'ús del camuflatge, era normal que tinguessin por de qualsevol ombra els francesos. També contràriament al que es diu, s'abastien del que robaven a les tropes enemigues no a la població. I així és com mantenien a ratlla a tot l'exèrcit més prestigiós de l'època, ara apareixo aquí, ara allà…

En una batussa, però, els francesos aconseguiren un cop fer presoner un d'aquells soldats que infligien tanta por i presentat el presoner davant el rei, aquest digué:

-“Certes, jo no sé qual bondat sia en vosaltres, en qual ardiment, que molt me semblats catives gens, e pobres e salvatges, si tots són aitals.

No trobava la raó que allò fos un soldat, més semblava un passavolant qualsevol, i es demana irònicament si tots son com ell.

L'almogàver desafiar el millor cavaller de la seva cort a lluitar contra ell si li tornaven les seves armes per demostrar de què era capaç. El veieren tan poca cosa que havien hòsties per matar-lo. L'almogàver (malauradament no diu el nom) esperà tranquil·lament l'embranzida del cavall (recordem que un només havia matat 5) i quan estigué a distància idònia tirà amb força la seva llança contra el pit del cavall, amb tanta força que el travessà i ferí el cavaller. Aquest caigué i en el moment de rematar-lo el rei va parar el desafiament. No havia durat ni el temps d'explicar-ho.

Aquí Pere II té un detall gairebé humorístic, en assabentar-se de la posada en llibertat del seu soldat, tramet deu presos francesos com a gratitud per haver deixat anar els seu soldat. A més li diu que ho repetirà amb el mateix nombre cada vegada que posi un home seu en llibertat. Una mica fanfarró l'home.

A l'abril de 1283 arriba Constança a l'illa acompanyada pels seus fills en una nau de Ramon Marquet. Poc després el rei marxarà a l'encontre de Burdeos i deixa a la reina al comandament junt amb Jaume. És destacadíssima l'aportació de la reina, tant en l'absència del rei al principat sent el seu fill Alfons responsable, com en l'illa on Pere II li deixa sempre a ella en primer lloc com a la persona a la qui s'ha d'obeir.

El problema és que segons els costums una dona no podia ser cap dels exèrcits. Però per la resta manava i els fills no movien un dit sense mirar-la.

Com tots els guerrillers, actuen abans de la batalla, els almogàvers actuen també a la batalla de Malta infiltrant-se al port per guaitar i és de suposar que per preparar el terreny i només fet això Roger de Llòria es decideix a fer saber l'adversari que és allà. Seria una temeritat sabent-se en minoria de no haver preparat segurament les embarcacions enemigues o havent robat l'armament. La prova és que es feu amb els vaixells enemics un cop acabada ràpidament la batalla. També Roger preferir fer sortir la flota enemiga tot preparant-se a limitar-se ell els moviments dins el port. Comptant amb que els provençals veient que eren més sortirien en allau desendreçadament.

De tornada arrasen la costa costejant Calàbria, el principat i fins arribar a Nàpols. Tot el que havia fet fer el rei Carles fou destrossat. I es tornaren A Messina a passar l'hivern.

Carles amb l'ajut papal i francès no es rendeix i arma una vegada i una altra armades que son vençudes pels almogàvers i Roger de Llòria, sota el comandament de la reina Constança que a més es preocupa per proveir la població. La més important batalla va ser la de Nàpols (1284), al 1285 Roger és cridat a Catalunya i venç l'estol creuat al golf de Roses. El 1286 torna a Sicília. L'any després atura una invasió de l'illa d'una aliança d'angevins francesos i el papa a la batalla dels comtes i els persegueix fins destrossar-los a Nàpols una altra vegada.

Comencen aquí els pactes de pau fins que la definitiva d'Anagni (juny de 1295) deixa Sicília en mans de la família (Frederic). Comença una nova guerra, aquesta vegada entre el papa i els sicilians que no reconeixen la seva autoritat i tenen una dinastia pròpia que els va durar fins Maria que es va casar amb Martí el jove a la mort prematura del qual la corona va passar a Martí l'humà, últim comte del casal de Barcelona.

1295-1302

En aquesta mala maror es trobarà immers Jaume II, qui es veurà obligat a fer la gara-gara al papa enfrontant-se al seu germà.

Frederic II (? 1272 - Palerm 1337) va ser cridat pel mateix noble que anys abans havia demanat ajut al seu pare, Joan de Pròixida, Frederic era a l'illa com a lloctinent i és evident que només amb les forces pròpies dels sicilians els angevins no haurien tingut ni per començar. Què hauria passat si, igual que Jaume i Llòria, els almogàvers haguessin marxat? És més, com és que es van quedar? Sembla que els motius els hem de cercar en raons morals i ètiques que en un començament podrien escapar a aquest tipus de gent, però no. La primera és el fort lligam d'unió i la memòria encara viva entre els trentons soldats de la figura De Pere el Gran. El desig del qual es consideren en el deure de complir (defensar l'illa). El segon, també sentimental, és que després d'una dècada en un territori no gaire gran els lligams amb la població haurien de ser prou estrets com per no voler deixar famílies i fills a la sort dels invasors. La mateixa raó per la qual, pacificada l'illa i ja quarentons, es van embarcar cap a orient (amb les dones i els fills alguns) per no ser una càrrega al seu rei que ja tenia prou amb una illa devastada per la cruenta guerra durant tants d'anys, i encara molt es van quedar i van fer arrels.

Frederic, doncs, es va fer càrrec de l'illa comptant 23 anys, malgrat la derrota infligida pel seu germà a Orlando (1299) va poder resistir a l'illa fins el 1302 on, amb la pau de Caltabellota, el reconegueren rei vitalici de l'illa, sense Calàbria. La guerra entre els descendents de Frederic continuaren emmarcades en les lluites de güelfs i gibel·lins a Itàlia cosa que provocà crisis internes i la divisió de l'illa entre partidaris dels angevins i dels catalans, els primers amb suport dels terratinents de l'illa i els segons amb el del poble i els llinatges catalans. Gràcies a una política de casaments l'illa va tornar a l'obediència familiar amb la boda de Maria amb Martí el jove.

  • El caràcter almogàver

Ben lluny de ser els rapinyaires que es descriuen sempre, els vint anys de convivència a Sicília i la seva plorada i emotiva partida a l'orient ens diuen que alguna cosa més havien de tenir a part del natural caràcter feréstec propi de la gent que viu d'armes. Ja que els almogàvers tenen una important diferència entre les altres companyies que després recorregueren Europa com a autèntics mercenaris, ells no vivien de la guerra: era la seva forma de viure! Els militars professionals alternen els temps de pau amb els de guerra, ells o lluitaven no sabien què fer. Això li demanava un almogàver al rei Pere:

-(…) que nós no som usats d'estaren viles ne en ciutats, que no som sabaters, ne teixidors, ne hòmens que sàpiam res fer sinó de fet d'armes contra nostres enemics.

En tant s'acoblaren a d'altres formes de vida el seu comportament fora exemplar dins els cànons de l'època. Per exemple, fins i tot els poc amigables cronistes grecs afirmen que els soldats catalans donaven menjar del seu sarró als pobres que els hi demanaven pel carrer, cosa que no ha d'estranyar que destaquessin donada les marcades diferències socials de Constantinobla on es barrejava l'opulència aparent i ostentosa amb la misèria més absoluta.

  • La fi apoteòsica (la venjança catalana)

L'assassinat de Roger de Flor a Andrianàpoli, a traïció, va ser la gota que va vessar got i va desfermar la còlera catalana que ja era prou justificada per l'incompliment reiterat dels pactes per part dels grecs, un cop veieren que els catalans els hi havien tret el problema turc del davant.

Després de la resistència heroica a Gal·lipoli amb una destacada intervenció de Ramon Muntaner, els almogàvers es donaren al pillatge i la destrucció de tot el que trobaven pel camí. Només grans ciutats se salvaren. Dones, nens… Tothom era passat al ganivet en pro de la venjança. Tal va ser la destrossa que encara ara, a Grècia, per espantar els nens se'ls diu: que venen els catalans! La destrossa va culminar amb la conquesta dels ducats d'Atenes i Neopràtia que restaren en possessió dels comtes- reis fins 1377. El 1388 els fills dels nets ja no tenien gaire idea ni semblança amb aquells almogàvers que van sortir feia més d'un segle de Catalunya a la conquesta de la Mediterrània, eren sedentaris.

  • Els rebrots i conclusions

Encara que part de les tropes almogàvers van tornar al principat quan la croada contra Alfons i que no tots van partir a Sicília: “dels trenta mil hòmens trià quince mil”, almenys d'entrada (després hi hauria una altra expedició de reforç a l'orient) podem dir que el bo i millor de l'esperit almogàver es va diluir d'una manera natural a Sicília i finalment a Grècia. A la península, tot i desaparèixer el seu peculiar estil de vida, va continuar la seva manera peculiar de fer la guerra (miquelets) i el record va infondre por encara durant molt de temps, per exemple, a la tornada de Mallorca a l'obediència familiar en època de Pere el cerimoniós, la llegenda diu que un almogàver va tallar el cap de Jaume III.

En una època on l'esplendor militar era exclusiu de la cavalleria, els almogàvers van donar tota una lliçó d'humilitat, la infanteria creada per a les marques de frontera, va protegir les terres de reconquesta a les zones de ningú, reconquesta que es va fer efectivament amb l'arada i no pas amb l'espasa. Però, més enllà algú havia de protegir el pagès, i a aquesta gent que ho feu i que pràcticament vivia en terres sarraïnes, els mateixos àrabs li van posar nom: els almogàvers, o el que és el mateix, qui fa incursions en terres enemigues.

Frederic II Hohenstaufen, emperador romano germànic i de Nàpols Sicília mort el 1250.

Maria I, (Catània 1362 - Lentini, Sicília 1401) Frederic II seguint el costum del casal de Barcelona havia estipulat que les dones no tinguessin accés al tro (llei sàl·lica) i que passes la corona a l'avi Pere III si no hi havia descendència masculina. Després de fortes lluites entre els vicaris que es van repartir l'illa Maria va ser acceptada com a reina gràcies a la intervenció de Pere III (retrassada per manca de finançament) i pacificada l'iila a la mort de Maria es reunificà el territori a Mans de Martí l'humà.

Vídeos relacionados