L'Alcorà

Religión. Creencias. Islamismo. Religión musulmana. Corán. Mahoma. Alá

  • Enviado por: Cristiano
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 18 páginas
publicidad

Màster Estudis Culturals Mediterranis (2007/2008)

Universitat Rovira i Virgili

Corrientes Religiosas en el Mediterráneo 
 
 
 
 

L' Alcorà

  • Introducció.

  • En aquest treball es vol aconseguir fer una aproximació a la religió islàmica a través del seu text sagrat: l' Alcorà, a partir de l'edició en castellà de J. Vernet.

    Per això, després d'exposar l'origen d'aquesta religió, passem a establir quin és el credo religiós, els preceptes religiosos i els fonaments per a la conducta social reflectits en les dos primeres sures alcoràniques. L' apartat dedicat a la jurisprudència islàmica també s'elaborarà a partir del establert per l' Alcorà, en la sura II, a la que es farà al·lusió a cada cas. Finalment, es trauran conclusions i valoracions acumulades al desenvolupament del treball.

    Sobre el món islàmic i l' Alcorà existeixen diversos estudis que abracen els distints camps del tema. En aquest cas utilitzarem com material pel desenvolupament del treball, l'estudi de Paul Balta, periodista, escriptor i director del Centre de Estudis d' Orient: Islam, Civilización y sociedades.

    La compilació de les varies investigacions de especialistes sobre el tema que porta a terme aquest autor recull un ampli ventall de aspectes. S'ha de destacar el que respecta a la jurisprudència islàmica: els fonaments religiosos i les lleis que regeixen la societat. Al mateix temps, amb la presentació de diferents personatges rellevants del segle XX ens fem una idea de la situació dels països islàmics al nostre segle, caracteritzat per les contradiccions i els antagonismes.

    La lectura de les dues primeres sures de l' Alcorà, ajuden amb el material bibliogràfic citat, a retratar aquesta cultura, aquesta religió tant interessant com contradictòria per nosaltres.

  • Origen de l' Islam.

  • La paraula Islam significa submissió o entrega incondicional a Déu. Correspon a la religió monoteista revelada per Deu a Mahoma, el seu enviat. L' Islam neix al segle VII en l'actual Aràbia Saudí, regió desèrtica on abunden les caravanes de camells i famílies de comerciants que treballen en les oasi. Aquests comerciants estan organitzats en clans i tribus i entre ells l' important és el honor, per ell s'arriba a matar, però encara no Hi ha cristians, jueus, però la majoria adora a nombrosos déus y deesses.

    En aquest ambient, Mahoma comença a predicar.

    Mahoma neix al 570 a la Meca. Aviat va quedar sense pares i sense avis per aquest motiu es recollit pel seu oncle patern. Treballarà amb una rica viuda més que el gran que ell, amb la qual es casarà, però no tindrà fills mascles.

    Als quaranta anys, la personalitat de Mahoma es transforma extraordinàriament. Sent cada vegada més la necessitat d'estar sol. En una caverna, el arcàngel Gabriel li anuncia que ha estat escollit per a ser el profeta d'Al.là. Però pocs són els que al principi, creuen la seva missió. Els membres del seu clan i de la seva tribu no volen convertir-se. Mentre el seu oncle sigui cap del clan, Mahoma no correrà perill, però al morir la seva dona i el seu oncle, queda sense protector. Qualsevol pot matar a Mahoma sense arriscar la venjança de la seva família. La fugida és l'única solució.

    S'alia amb els habitants de Yatrib, oasi situat prop de la Meca. A l'any 622, Mahoma i els seus deixebles abandonen la Meca. Aquest exili pren el nom d'hègira, però és més que un exili, és una ruptura i l'adveniment d'una nova era. El calendari partirà d'aquesta data i, a més, Yatrib prendrà el nom de Medina. El profeta es transformarà en un veritable cap polític i militar, que lluitarà militarment als habitants de la Meca i els guanyarà. Torna com un triomfador l'any 630, a la Meca, la seva ciutat natal, per a entrar en el santuari de la Kaaba a destruir els seus ídols.

    S'alia amb els habitants de Yatrib, oasi situat prop de La Meca. A l'any 622, Mahoma i els seus deixebles abandonen La Meca. Aquest exili pren el nom d'hègira, però és més que un exili, és una ruptura i l'adveniment d'una nova era. El calendari partirà d'aquesta data i, a més, Yatrib prendrà el nom de Medina. El profeta es transformarà en un veritable cap polític i militar, que lluitarà militarment als habitants de La Meca i els guanyarà. Torna com un triomfador l'any 630, a La Meca, la seva ciutat natal, per a entrar en el santuari de la Kaaba a destruir els seus ídols.

    Serà a Medina on es reveli la dimensió política de l' Islam. Mahoma, en Medina, uneix la política a la religió, però no es tracta d'una religió llibresca, Déu mateix aconsella al profeta, li anima i li aprova o reprimeix. Mahoma és la veu d'aquest Déu que tot ho veu. Així Déu intervindrà en les batalles. S'aprova la decisió de Mahoma de canviar el lloc de l'oració. S'expulsa a dues tribus jueves de Medina i se sotmet a una matança de la tercera. A l'any 632, Mahoma mor a Medina.

    Després de la mort del profeta els diàlegs amb Déu acaben. Els successors de Mahoma ja no rebran la revelació. Però la revelació serà utilitzada per justificar un ordre polític, de la mateixa manera que s' utilitzarà l' exemple del Profeta.

    El Califa, substitut del profeta en aquest món, és el que està designat per posar-se al capdavant de la comunitat dels creients. Tots els savis de l' Islam estan d'acord en la necessitat d'un poder legal i unitari.

    3. L' Alcorà. Fonaments per la conducta religiosa i social.

    Mort Mahoma, deixava la Paraula que Déu li havia transmès. Molt aviat aquesta Paraula de Déu s'ha transformat en Llibre. Aquest llibre és l'Alcorà. Així, la revelació divina es recull en l'Alcorà, un autèntic codi religiós i social, base primera i fonamental de la llei islàmica i text sagrat per excel·lència. Davant l'evolució que, als pocs anys del seu naixement, va sofrir la comunitat islàmica, va caldre recórrer a altres fonts. Es va atendre llavors als costums, fets i dites del Profeta o dels seus companys, establint-se un conjunt de tradicions o hadiz que servissin de base a la jurídica. Es va fixar així la segona font de la llei, la SUNNA paraula que significa conducta, manera d' obrar i que es refereix fonamentalment a l'actuació del Profeta.

    El text de l'Alcorà no va ser establert en vida de Mahoma. En el seu temps només alguns dels seus companys van transcriure, en trossos de cuir i ossos, fragments de la revelació. El coneixement que tots els creients tenien de la mateixa revelació havia fet innecessària la seva recopilació. Fins a l'any 11 de l'Hègira no es va fer una primera redacció completa. Gairebé al mateix temps es van efectuar altres quatre recopilacions, que presentaven divergències entre si, pel que van sorgir divisions entre els creients. Es va decidir llavors reunir una comissió que establís el text oficial de l'Alcorà. A mitjans del segle VII, va quedar ja fixat en cent catorze sures, compostes per un nombre variable de versicles. A pesar de les seves deficiències i dels motius de discussió que va suscitar, aquesta redacció va ser admesa unànimement per tots els musulmans.

    Un problema fins a cert punt similar es va suscitar entorn dels hadices, o dites del Profeta i dels seus companys. Les primeres recopilacions oferien un nombre tan elevat d'ells, que va ser necessària la seva revisió i classificació. Aquesta operació va ser realitzada al segle IX, fonamentalment per autors perses. Aquests autors, a més de classificar-los per matèries i d'ordenar-los cronològicament, van eliminar tot allò que van estimar apòcrif. Però, de totes maneres, aquesta tradició no pot, de cap manera, suplantar a l'Alcorà, ja que no es tracta d'una escriptura inspirada, sinó de la paraula literal de Déu, feta present en el món mitjançant el seu profeta Mahoma.

    Això mateix és el que porta a considerar a l'Alcorà com un llibre sagrat i intocable en el seu contingut. Els musulmans creuen que és una obra divina i que està en el cel en la seva materialitat perquè Déu ho consulti. Aquesta creença és primitiva, però ha persistit. El propi llibre és en si un misteri de fe, al creient se li demana no només creure en Déu sinó també en l'Alcorà com llibre en estat palpable.

    L'Alcorà, a partir d'aquests moments, es convertirà en la base principal no només de la religió sinó també de la societat i la política dels països islàmics. Així, impregnarà la vida quotidiana del musulmà per al qual serà imprescindible, ja que no és únicament la seva guia espiritual sinó que també li imposarà el comportament que ha de seguir en la seva vida pública. La importància de l'Alcorà dintre de la vida del musulmà supera tots els límits degut al fet que no és el llibre on Mahoma exposa el que vol, no representa els mandats d'aquest, sinó els del propi Déu.

    Al llarg de tots els temps Al·là, com prova d'amor als homes, per a guiar-los, ha escollit entre ells a una sèrie de profetes (Abraham, Ismael, Moisés, Jesús i Mahoma) per conduir als homes cap a la salvació i el paradís. Aquesta cadena de profetes comença amb Abraham per a culminar amb Mahoma, amb qui es dóna el final de la revelació. Mahoma, per tant, no elabora una religió sinó que la seva revelació és fruit de la voluntat divina, el que ens duu a entendre que ni Mahoma ni els homes han influït en el contingut de l'Alcorà.

    El Llibre Sagrat es divideix en 114 capítols, a cada capítol se l'anomena SURA. Cada SURA es divideix en versicles que tenen una extensió variable. Aquets versicles s'anomenen AYA (aleya en espanyol). Cada SURA te un títol específic que s'agafa d'alguna paraula continguda en els seus versicles.

    3.1. Sura I.

    La sura I, denominada actualment “la abriente”, és la que introdueix al text. És una breu oració en alabança del pare islàmic. Se'l qualifica com “el Clement” i “el Misericordiós”, se'l reconeix com “Senyor dels móns”, i es demana ajuda para seguir el camí correcte. En aquesta sura queda fixada el caràcter monoteista de la religió islàmica ja que es parla de Déu amb un caràcter singular.

    3.2. Sura II.

    En la sura II es contenen els fonaments religiosos de l' Alcorà. També dóna fonaments per la conducta social.

    En la obra de Paul Balta, en aquest cas son teories de Anne Marie Delcambre, es destaca una idea de vital importància: la imatge de l'Alcorà com guia pel bon musulmà: “El Corán indica al musulmán lo que debe creer, los dogmas, lo que tiene que hacer, la Ley, en sus relaciones con Dios (ibadat) o en las transacciones con los demás (muamalt).”

    Aquesta idea estreta dels versos alcorànics, sobretot els del principi: “Ese libro, no hay duda en él, es una guía para los piadosos.”

    Aquests piadosos són els fidels que accepten i segueixen els dogmes que imposa la religió islàmica, així com els deures a complir per a ser bon creient. Enfront d'aquests es troben els infidels, extraviats o impius. Ambdós, fidels i infidels, pel seu comportament en la terra es presentaran davant un Déu legislador que recompensarà als seus seguidors i imposarà un gran càstig als quals es van negar a seguir-li. La recompensa dels primers serà la Resurrecció i el gaudi del Paradís, mentre que els infidels seran els eterns moradors del foc, que és la imatge dels inferns.

    Els fidels a Tagut, que és una divinitat àrab pagana de tipus malèfic, seran dèbils i amos del foc. Els qui creuen en l' únic Déu, seran els forts perquè a ells els ajudarà Déu .

    Els infidels estan confosos perquè Déu no els guia perquè coneixin la veritat, viuen en les tenebres. aquesta idea apareix a la aleya “Argumentación en pro de la resurrección”.

    A més, en aquesta mateixa aleya, apareix la primera al·lusió a un miracle: el moment que va des de la mort fins la resurrecció total, on s' uniran un altre cop, carn i ossos, aquest temps pel mort pareixerà un moment, en el regne de Déu no existeix el factor temps.

    Pel que fa a aquesta qüestió del Paradís vam observar que a l' islamisme no tot és espiritualitat, sinó que trobem un fort contingut materialista. Després del dia del judici, aquells fidels seguidors de Déu que gaudiran de la resurrecció material i física (no espiritual) tindran com nou lloc per viure un gran Jardí recorregut per quatre rius, amb fruits sempre madurs i, per al seu constant gaudi, tindran dones pures i complaents. Com podem veure es tracta d'una descripció extremadament materialista.

    Enfront dels plaers del paradís està el temor als càstigs de l'infern que s'associa en tot moment al foc sense aportar cap altra descripció, ja que es tracta d'un element destructor que no permet l'existència de res que no sigui ell mateix.

    És important destacar la idea de temor, de por sempre a una cosa o altra, la religió va a basar-se en la por, d'una banda a ser enganyats per Satanàs o als càstigs que pugui imposar Al·là, davant l' incompliment de la seva doctrina.

    Davant d' això, la vida del musulmà es converteix en un període de temps en el qual es lliurarà a la voluntat de Déu. Aquest lliurament tindrà l'objectiu de gaudir d'aquest tan anhelat Paradís en la seva vida posterior i eterna.

    La vida religiosa del creient musulmà es basa essencialment en el compliment de cinc obligacions, els Cinc Pilars de la religió:

    1. La primera i principal és la professió de fe. Consisteix en el reconeixement de la autoritat i unicitat divina. Aquest pilar es coneix també com l' acte de conversió, es considera que Déu es únic i Mahoma es el seu enviat.

    Es concentra aquí la base principal de la religió musulmana que és molt senzilla. Tot consisteix en aquesta creença en un sol Déu, amo de la creació i dels seus creients que es consideren sotmesos a la seva voluntat. Totes les coses ocorren perquè Al·là les ha previst així, i el musulmà ha d'acceptar-les sempre.

    De l'acte de conversió neix també el segon dels grans dogmes de la religió que és la creença en Mahoma, últim i més important profeta de la religió. I d'aquests dos dogmes es dedueix el tercer que és la plena confiança en l'Alcorà, paraula de Déu transmesa a Mahoma a través del Arcàngel Gabriel.

    Déu és Immens, Etern, Vivent i Subsistent. Es la pura Sabiduria, el seu esperit i grandesa son tan elevats que mai es podria pensar en un contacte amb ell. Aquest és el que fa impossible un contacte directe amb els homes, per tant, per comunicar-se amb ells te el seu propi missatger, Gabriel, que és qui es dirigeix a Mahoma per donar-li els manaments del seu Senyor: “¿Quién se declarará enemigo de Gabriel? Él es quien, con permiso de Dios, depositó en tu corazón ¡Oh Profeta! La Revelación que confirma las anteriores, como guía y buena nueva para los creyentes”

    Efectuada la professió de fe, el fidel es converteix en subjecte de les restants obligacions rituals.

    2. La oració (salat), element essencial del culte, s'ha de realitzar cinc vegades al dia: alba, mitjanit, migdia, vespre i nit.

    Per efectuar-la, el creient ha de trobar-se en estat de puresa legal, que s'arriba amb la ablució general o reduïda. S'ha d'orientar cap la Meca i delimitar en el terra un espai que lo aïlli del món exterior, servint-se per això d'una alfombra. La oració pot realitzar-se en qualsevol lloc, excepte la corresponent al migdia divendres, pel qual els creients han d' acudir a la mesquita major.

    Aquest tema de la oració, es veurà afectat per motius polítics en un determinat moment històric. Balta comenta com després de la marxa de La Meca, estant a Medina per guanyar-se el bàndol dels jueus medineses, Mahoma canvia la orientació durant la pregària de la Meca a Jerusalem, justificant aquest nou mètode a l'alcorà per ésser Déu únic i senyor d' Orient i Occident: “Oriente y Occidente pertenecen a Dios, Él guía a quien quiere hacia el buen camino.” Però més tard, al no rebre la ajuda desitjada per part dels jueus torna a la antiga orientació cap a la Meca.

    A més d'aquest mandat, per realitzar correctament la oració, el Profeta anirà integrant paràgrafs que expliquen la manera en què el fidel ha de dirigir-se a Déu. Per presentar-se a davant el seu Senyor haurà de fer-lo net ja que ha d'estar net en cos i anima, a aquest se sumen les paraules que s'han de dir durant la pregària que se inclouen en les dues últimes aleyas de la Sura II, el Credo i la Pregària al Senyor.

    3. El dejú (Sawm).En el mes de Ramadán se hizo descender el Corán como guía para los hombres y pruebas de la Guía y de la distinción.” La elecció del mes del Ramadà pel seu compliment es deu a que aquesta és la època de l'any en què Mahoma v a tenir les seves primeres revelacions.

    Aquest dejú és obligatori per tots els creients, tots els dies d'aquest mes. Des de la sortida del sol fins el vespre al fidel li està prohibit menjar, beure, tenir relacions sexuals, fumar.

    Quedaran exclosos d'aquesta obligació aquelles persones que per motius de salut o per viatges no poden complir amb aquest precepte aquest mes concretament. Però, se'ls prescriu dejunar el mateix número de dies del mes que els sigui possible.

    Però dintre del camp de la alimentació el dejú no és l' únic precepte imposat. Es realitzen també algunes prohibicions sobre determinats aliments com son el porc, la sang o carn d' animal mort. Dintre d'aquest conjunt entren també els peixos sense escames, y tot tipus de begudes alcohòliques. És precís que pensem en aquest punt que, per raons climàtiques ja que parlem d' una zona càlida, on es produeix la corrupció ràpida de determinats aliments.

    4. La peregrinació (hach).Cumplid la peregrinación y la visita en honor de Dios.” Aquesta s'ha de realitzar una vegada a la vida, es porta a terme del set al tretze del mes DU L-I- HICHCHA.

    L'objectiu de la peregrinació es acudir al santuari de la Meca, on es troba la Kaaba. Per complir amb el precepte, el creient ha de trobar-se en estat de Gràcia, vestir-se de forma adequada, amb la vestimenta de sacralització, formada per dos peses de tela blanca sense cap costura per abolir les diferències de races y de rang social i expressar la seva intenció de complir amb els ritus de la peregrinació. Les cerimònies que es realitzen en el territori sagrat de la Meca son dos; la primera consisteix en donar set voltes al voltant de la Kaaba, en sentit oposat al de la posta del sol. La segona se desenvolupa al llarg de varies jornades, entre altres coses, un dia de adoració, el trasllat apresurat entre dos llocs (es refereix a la tradició de córrer entre dos colines Al-Safa i Al-Marwa que disten entre elles quatre-cents metres aproximadament, aquest recorregut es realitza set vegades), el llançament de pedretes a diversos barrancs i el sacrifici d'un anyell. Més si el fidel no pot per la seva situació econòmica sacrificar l'anyell, dejunarà tres dies durant la peregrinació i set dies al tornar d'aquesta. Posa punt i final a aquestes cerimònies una nova visita a la Kaaba i, freqüentment, el viatge a Medina per acudir a la tomba de Mahoma.

    En la Aràbia preislàmica existien dos peregrinacions, la major i la menor al mes de RACHAB, Mahoma va a mantenir la major i el Llibre de les revelacions donarà les pautes per portar-la a terme de manera correcta.

    Quan Mahoma torna victoriós a la Meca després de la seva estància a Medina i una sèrie de lluites, es dóna compte que els hi és impossible acabar de cop amb tradicions tan antigues i arraigades com la Peregrinació major i per això l'acceptarà.

    Dintre d'aquest precepte s' indica el no pecar durant el camí. No podran existir baralles entre els peregrins ja que hauran ser piadosos i dignes del favor de Déu.

    Quedaran exempts de realitzar-la aquells fidels que els recursos econòmics els impedeix, així com els esclaus i les dones que no tinguin familiars que els acompanyin.

    5. La almoina (zakat o sadafa). Està orientada a la purificació dels béns terrenals, dels quals els creients poden gaudir amb la condició de restituir una part a Déu.

    En la sura II s' indica això. La seva obligatorietat afecta als qui compten amb una renta mínima a causa de entregar als pobres, als pares, els familiars, els orfes, esclaus, als voluntaris de guerra i als viatgers. Amb el passar del temps la intencionalitat caritativa inicial es va perdre, convertint-se en un senzill impost religiós assignat als rics per repartir-lo entre els pobres.

    Es prescriu la almoina com un deure que tenen els homes, però no es planteja excessiva: “Dad según vuestras posibilidades”. Les riqueses que posseeix cada home son concedides per Déu i aquest les augmentarà a aquells que siguin piadosos i ajudin als seus assemblant necessitats.

    El “mèrit de la almoina” presenta diferents aspectes. La recompensa del augment de les riqueses de l' home que dóna almoina s'ha de aclarir, perquè no se doblaran els fruits en el cas que després de donar almoina existeix perjudici per part de qui la dóna, aquesta almoina no es vàlida. Després de donar almoina tingui perjudici, ja que davant els ulls de Al.là val més una “palabra hermosa” que una “limosna de perjuicio.”

    Qui dóna almoines per complaure a Déu i salvar les seves ànimes veurà multiplicats els seus fruits. Altre matís sobre aquest tema és que l'almoina és més correcta si es dóna en privat ja que això demostra humilitat, enfront de donar-la en públic que pot ser signe de vanitat, això seria pecat.

    Aquests són els grans pilars que sustenten la religió islàmica. No obstant això, es fa comentar un element que, a pesar d'estar extingit, en un determinat moment històric va tenir gran importància com a medi per a l'assentament i posterior expansió territorial de l' Islam: la Guerra Santa.

    En la sura II se incita a la guerra santa: “Combatid en la senda de Dios”. També aconsella el préstec de diner per portar-la a terme.

    Amb Mahoma l' Islamisme va anar més enllà de ser un simple fenomen religiós perquè no es queda en la mera imposició de lleis morals sinó que aquests límits es veuen sobrepassats i abasten també la vida social, política, i fins i tot militar.

    Amb la lectura de la sura II alcorànica veiem que és recurrent la exhortació a la guerra Santa, a la lluita contra els no creients. A més, de manera explícita es donen les pautes per a realitzar-la i les condicions que han de donar-se per a entrar en combat. Tal és el cas que sempre el fidel haurà d'esperar a ser atacat per a poder atacar ell.

    La figura de Mahoma, en aquest sentit, deixa de ser la pròpia d'un profeta per convertir-se en cap d'Estat. Ja no és un simple predicador, no es queda en l'exposició del Corpus religiós. Assumeix el paper de dirigent polític i militar que dirigeix als creients en campanyes contra aquells que els han expulsat d'una terra que per llei i tradició també els pertany.

    Resulta curiós com en el Llibre de les Revelacions apareixen les al·lusions a les batalles, ja surtin victoriosos o vençuts. En el primer cas es presenten com empreses impossibles la victòria de les quals demostra el suport de Déu als seguidors de Mahoma i al mateix temps una recompensa per a aquests per la seva dedicació i confiança en Al·là. Per contra, quan es dóna sobre ells una derrota, com pogués ser la de Ohod s'anima a continuar lluitant ja que aquells que en elles semblen gaudeixen ja del Paradís.

    4. Jurisprudència islàmica.

    L'Alcorà es presenta com un veritable cos de lleis que ha de seguir el musulmà, un Llibre diví que Déu atorga als homes per a guiar-los, aquest caràcter diví, conferit per ser la mateixa paraula d'Al.là fa que sigui impensable qualsevol modificació.

    A pesar d'això els juristes islàmics, en la seva condició de teòlegs, han

    sabut adaptar algunes aleyas als temps moderns. Existeixen lleis musulmanes que es prescriuen en l'Alcorà referides a les relacions entre classes socials que existien en temps del Profeta i que avui dia són extintes.

    Encara així, en el present, podem trobar dintre de la societat musulmana minories que pretenen que l'Alcorà s'imposi com llei sense variar gens, aquest és el cas de moviment integrista que pressiona, per a aconseguir els seus objectius, mitjançant continus atemptats terroristes.

    Paul Balta, en els seus estudis, ens presenta la dicotomia que s' estableix dintre de la jurisprudència oriental i occidental. Per un occidental es inconcebible la idea de dejunar, religió i lleis civils en un mateix corpus, mentre que aquests dos camps son inseparables en el món islàmic.

    En el món cristià s'ordena donar a Cèsar el que es del Cèsar i a Déu el que és de Déu, però aquí s' uneixen per formar una sola figura, es a dir, que Déu és Cèsar i el musulmà ha de seguir aquelles lleis morals i cíviques que li agraden.

    Mahoma, serà al mateix temps que profeta, home d'Estat, però no és ell qui elabora les lleis, sinó que les rep de Déu i les interpreta. Després de la mort del Profeta aquesta labor ha de continuar, i la funció que abans ostentava Mahoma passa ara a les mans dels califes que van seguir la tradició, degut al fet que a Aràbia el tradicional és el que està bé, mentre que la innovació no s'accepta.

    La llei islàmica comprèn dues parts, els usul i els furus que són d'una banda els principis metodològics i per un altre les seves aplicacions. Dintre dels usul apareix una escala que classifica les accions segons com semblin als ulls de Déu, dita escala classifica les accions com: obligatòries, recomanades, indiferents, reprensibles o prohibides, a més, cadascuna d'aquestes classificacions duu unida la seva sanció.

    Aquesta escala va a regir sobretot, temes que tinguin a veure amb el matrimoni, la viduïtat, la repudiació, l'alliberament, les prescripcions alimentàries, els juraments...

    Tots aquests camps són els que formen el dret privat o individual que juntament amb el dret públic són els dos pols que integren la llei islàmica, i que analitzarem per separat per a comprendre'ls millor.

    4.1. Dret privat.

    Es tracta del conjunt de regles que regulin les relacions personals. Les obligacions que imposa aquest dret es basen primerament en les distincions, es a dir, que les lleis seran diferents segons estem parlant d'un musulmà, no creient, lliure, esclau, home o dona.

    4.1.1. El matrimoni.

    El matrimoni és un punt de gran importància dintre del dret privat. És un contracte civil basat en el mutu acord. L' home podrà prendre fins a quatre esposes sempre i quan sigui just amb totes elles.

    Sobre aquest tema les al·lusions alcoràniques són àmplies, queda prescrit per al fidel que haurà de prendre per esposa a una creient, ja que als ulls de Déu és millor una creient encara que sigui esclava que una infidel: “No desposéis a las asociadoras hasta que crean. Una sierva creyente es mejor que una asociadora, aunque ésta os guste. No desposéis vuestras hijas con los asociadores, hasta que crean. Un esclavo creyente es mejor que un asociador, aunque éste os guste.”

    En l'apartat dedicat al matrimoni la sura II estableix el rebuig a la dona durant la menstruació, ja que es troben en estat impur.

    D'altra banda està el tema del matrimoni de les vídues. Per a contreure matrimoni amb una dona que es troba en aquesta situació ha de respectar-se un termini de dol que està estipulat en quatre mesos i deu dies, després d'això és perfectament lícit el casar-se amb elles.

    Finalment, dintre del tema del matrimoni, es parla del divorci al que se li dóna el nom de repudi, que pot ser revocable o definitiu. Serà definitiu quan es pronunciï tres vegades, després del tercer pronunciament de repudi l'home ja no té cap dret sobre la dona i haurà d'esperar que aquesta torni a casar-se i el seu nou marit la repudiï si és que desitgés tornar a ser el seu marit.

    Entre el primer repudi i el segon, així com entre aquest i el tercer han de guardar-se uns terminis que oscil·len entre 3 i 4 mesos durant els quals per a l'home és aconsellable mantenir a la dona repudiada.

    Pot donar-se també el cas de repudiar a la dona abans de casar-se amb ella. Llavors, l'Alcorà ho aprova si encara no la hi ha tocat o jurat dot, però si això ja s'ha fet, llavors l'home ha de donar-li a la repudiada la meitat del dot promès.

    4.1.2. Ètica contractual.

    Aquest terme ho estableix Francis Lammand en el treball de Paul Balta. La bona fe i la igualtat la construeixen, la regla moral està present en les obligacions.

    Així, la usura és prohibida en l' Alcorà: “quienes comen de la usura no se incorporarán el día del Juicio”. A més, se estableix que si és tenen deutors s'hauria de perdonar-los el deute com si d'una almoina és tractés o donar-li un respir perquè viuen amb alleujament. Aquest precepte es planteja d'una manera molt similar a la religió catòlica. .

    El vi i el joc també es plantegen com prohibicions de la següent manera: “En ambas cosas hay gran pecado y utilidad para los hombres, pero su pecado es mayor que su utilidad.”. Per això, caure en un de aquests vicis és pecat als ulls de Déu.

    En quan a la manera de realització d' un contracte, un acord o un préstec, segons estableix a l' Alcorà, haurà de fer-se sempre per escrit i amb testimonis davant perquè es compleix lo acordat entre les dues parts.

    4.2. Dret públic.

    4.2.1. Bases del dret públic.

    El cos de lleis que integra el dret públic en el món musulmà es relativament escàs, però aquesta falta es veu compensada per la aplicació dels principis alcorànics

    Les primeres bases que imposen el dret constitucional islàmic estableixen la llibertat i la igualtat política i social. Aquesta igualtat no només ha de entendre's entre ells mateixos sinó també amb el respecte als no creients, conformant-se així un Estat basat principalment en la tolerància. En la pràctica aquesta tolerància va ser cada cop menor amb els membres de altres religions.

    El dret administratiu es basa en que tot ha de fer-se pel bé dels administrats i que l' administrador és totalment responsable del administrat. De totes maneres, la propietat quan es fa necessària para la comunitat ha de ser cedida pel propietari ja que el concepte de propietat no s' entén com a Occident. En Aràbia tot és de la comunitat.

    Per l'altre banda, tenim el dret públic internacional que al igual que tots els altres es basa en normes alcoràniques, així com en la igualtat i la justícia, tant en teoria de pau com de guerra.

    Per últim, dintre d'aquest apartat ens queda analitzar el dret penal. En aquest sentit el que ens trobem és una escala de càstigs al desordre públic o crim contra la seguritat pública com pot ser l' assassinat, robo, adulteri o apostasia. El càstig per aquestes accions pot anar des de la flagel·lació a la pena capital.

    Com punt final hem de destacar que existeixen alguns càstigs que imposen els judicis arbitràriament, sense que estiguin recollits en l' alcorà, son algunes infraccions, on el càstig no queda determinat en el Llibre de les revelacions.

    4.2.2. La llei del Talió.

    Juntament amb els càstigs imposats per l' Alcorà ha sobreviscut, en el cas dels atemptats a la persona, el dret a la venjança personal: la llei del Talió.

    Es dóna compte de la legalitat d' aquesta llei a l'Alcorà, en la sura II. Es diu: “el libre por el libre, el esclavo por el esclavo, la mujer por la mujer”. En aquestes paraules se estableix que s'ha de tenir igualtat jurídica entre agressor y agredit perquè es pot portar a terme la Llei del talió.

    El dret a demanar venjança recau en el familiar més proper al difunt. Però aquesta llei únicament pot portar-se a terme amb la mediació del poder judicial.

    Si es renuncia al talió, queda la indemnització econòmica.

  • Valoracions i conclusió sobre el món islàmic.

  • Una de les principals valoracions que puc extreure al cap de la realització d'aquest estudi és la impossibilitat de separar dos camps diferents dintre de la comunitat islàmica: la vida religiosa i la vida laica. La lectura de l'obra de Paul Balta ha ajudat a fer prosperar aquesta idea.

    Com una clara prova d'això, podem considerar l'enfrontament que es dóna entre la religió i la ciència. Els preceptes alcorànics, ja que aquests en cap moment prohibeixen ni la ciència ni la investigació, no són l'obstacle perquè la ciència prosperi. El problema està en què els musulmans han utilitzat la paraula ciència per a designar tot allò que sigui contrari a la tradició, això en part sorgeix pel seu constant menyspreu a la innovació, el que els ha dut a invertir pocs medis i interès a la investigació científica.

    El món islàmic professa una gran intolerància en les seves relacions amb el món occidental. Aquest és considerat com contaminat per un excessiu paganisme. Si hi ha una mica que caracteritza als països occidentals és la tecnologia, que forma part de la vida quotidiana. Els musulmans consideren que, per això, hem descurat la nostra preparació espiritual.

    A pesar d'això, existeixen dintre de l' islam grans figures de la ciència, com poden ser ABDU SALAM o el príncep SULTAN. Aquestes figures han dedicat la seva vida a l'estudi científic i a una tasca encara més àrdua com és la de fer entendre als seus semblants que ni ofenen ni s'oposen al seu senyor per investigar dintre d'un camp que Al·là sempre ha afavorit com medi per a arribar a la percepció del seu Esperit : “El Profeta dice que si no tenéis percepción de la ciencia no llegaréis nunca a percibir a Dios.”

    El segon punt on és necessari parar-se a pensar és la problemàtica fe-política. Es en aquest aspecte on es donen els grans conflictes.

    Si estem parlant d'una civilització on les normes socials, polítiques i religioses procedeixen de la mateixa font, els tres poders per així dir-lo, els hauria d'ostentar una sola persona. Tot s'organitzaria com al principi en el segle VII, quan el profeta Mahoma era cap social, polític i per descomptat religiós. Però s'ha de tenir en compte que ens trobem en el segle XX i que tot, per moltes traves que s'estableixin, evoluciona.

    Si la societat islàmica permetés que el poder polític ho tingués un cap espiritual correria el major dels perills ja que el que estarien creant és una teocràcia. El Governant seria en la terra el representant directe de Déu i les mesures que aquest prengués no permetrien crítica alguna perquè llavors s'estaria criticant al propi Déu.

    La gran contradicció ve aquí i és que per a una perfecta aplicació de l'Alcorà, que és el que fa el cap d'un Estat islàmic, el més correcte seria que aquest càrrec estigués en mans d'un religiós. Però això, dintre del món islàmic no és alguna cosa totalment necessari ja que tot musulmà des de la seva infància ha de conèixer i manejar perfectament l'Alcorà, i, per tant, qualsevol persona pot accedir al màxim càrrec polític. Un dels personatges que de forma més tallant s'ha negat que els religiosos aspirin al poder polític ha estat Muammar Gaddafi para qui la línia de separació entre el religiós i el polític està molt prop de la frontera traçada per la línia laica.

    En l'aspecte que respecta a la jurisprudència islàmica crida l'atenció el sistema jurídic pel seu extremisme religiós. El caràcter sagrat i diví de l'Alcorà ho doten de tota legitimació i s'apliquen els seus preceptes com si d'un cos de lleis es tractés.

    Un altre obstacle per a l'avanç d'aquesta cultura, per exemple, la llei del talió és una prova de l'endarreriment i de l'estancament que experimenta la justícia islàmica.

    Existeix, per altra banda, un gran debat entre modernitat i tradició a l'enfrontar-se el musulmà als textos sagrats. S'ha d'aprendre la llengua sagrada. Traduir és interpretar i interpretar és trair el sentit del text: l'Alcorà no té interpretacions. Aquesta idea és la base del fonamentalisme, però també hi ha una actitud revisionista.

    Tota aquesta problemàtica fa que els països islàmics s'inscriguin en el cridat tercer món ja que una cultura fanàtica de la religió s'hagi impossibilitada per al progrés. És, en definitiva, una cultura estancada en l'antiguitat, recelosa a obrir-se a vies de comunicació que desenvolupin les seves capacitats econòmiques, polítiques, jurídiques i socials per a avançar.

  • Bibliografia.

  • El Corán. Juan Vernet (ed.). Planeta. Barcelona, 1963.

    -AA.VV. Inshallah. Comprendre l' Islam. Intermón Oxfam. Barcelona,2004.

    - Balta, P. Islam. Civilización y sociedades, Siglo Veintiuno de España Editores, S.A.

    - Gordon, M. Islam. Idea Books. Barcelona, 1998.

    - Manzano, E. Historia de las sociedades musulmanas. Síntesis. Madrid, 1991.

    - Niclós, JV. Apunts: Corrents Religiosos en el Mediterrani. URV. Tarragona, 2007-2008.

    - Segura i Mas, A. Aproximació al món islàmic. Pòrtic. Barcelona, 2000.

    - Sourdel, D. El Islam. Da Vinci. Barcelona, 2007.

    El Corán. J. Vernet (ed.). Citarè por esta edición

    Paul Balta (comp.): Islam. Civilización y sociedades, Siglo Veintiuno de España Editores, S.A.

    Citaré por esta edición.

    Paul Balta: Civilización y sociedades, Siglo Veintiuno de España Editores, S.A p. 9-10.

    El Corán. Azora II. /2.

    Azora II. 257/256.

    Azora II. 91/97.

    Azora II. 36/42.

    Azora II. 181/185.

    Azora II. 192/196.

    Azora II. 217/__.

    Azora II. 265/263.

    Azora II. 245/244.

    Azora II. 220/221.

    Paul Balta: Op. Cit. p.34.

    Azora II. 276/275.

    Azora II. 216/219.

    Azora II. 148/152.

    Paul Balta: Op. Cit. p. 133.

    1

    16