Alcoi

Història medieval. Moros i Cristians. Festa. Origens. Sant Jordi # Folkclore. Cultura. Valencia

  • Enviado por: Larry
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 23 páginas
publicidad

ALCOIMEDIEVAL

INDEX

1ª Part: Alcoi Medieval

1.- Breu Història d' Alcoi. pàg: 3

2.- Esglessia de Sant Jordi. pàg: 6

3.- El Castell d' Alcoi. pàg: 9

4.- La Llegenda de Sant Jordi. pàg:11

2ª Part: Moros i Cristians

1.- Els orígens de la festa. pàg:15

2.- El cult a Sant Jordi. pàg:16

3.- Historia de les Filaes. pàg:18

4.- El Castell de la festa. pàg:20

Epíleg. pàg:22

Bibliografía. pàg:23

Breu història d' Alcoi

Son moltes les preguntes que ens assetjen a l' hora d'enfrontarnos a la realitat històrica

d' Alcoi com a comunitat o col.lectivitat d'homens i dones, com a poble i nucli urbà.

La ciutat actual, és d' orige islàmic, peró al seu subsòl s' han trobat les restes d' una necròpoli romana del segle III d.c, al paratge anomenat”Horta Major”, les quals es conserven al museu arqueol.lògic municipal. Aquestes son les que podem considerar com a les “primeres pedres” per a començar a pensar en una població propera, pròxima a nosaltres, peró evidentment diferent, encara que no extranya. Tampoc la romanització no va deixar un marcat accent. I, tot i que alguns historiadors insisteixen en que les invasions bàrbares, i, més concretament, visigòtiques, van tenir una relació directa en la formació de l' Alcoi actual, publicant-se inclús textos i inscrpcions de làpides; al respecte d'aquest fet, l' historiador Josep Monllor Blanes va dir que “examinant detingudament el seu contingut, hem deduït que es tracta d'una pura invenció”, per tant aquestes asseveracions no desperten cap interés.
Existeix al térme, un poblament d'époques anteriors, que comença al paleolític mitjà, quan fou habitada la cova del Salt (40.000 a.d.c). En l' edat del coure, es coneix alguna

cova de soterrament, principalment “La Pastora”, amb abundància d' ídols femenins fabricats amb ossos llargs. A l' edat del bronze, hi han diversos poblats: “Mas de Miró”, “Mola alta de Serelles”, “Ull del moro”, etc. Peró el gran moment de la prehistòria alcoiana és l' època ibèrica, en la que els poblats del Puig (siglo IV a.d.c) i el de la Serreta, de la mateixa data, pero que va perdurar fins a ben entrat el segle I a.d.c, son de singular importància en el coneiximent de la cultura ibèrica Valenciana.
Durant l' època musulmana, Alcoi debía ser no molt més que una serie d' alqueríes i casones desperdigades al voltant del seu riu, amb el poblat de “El Castellar” com a epicentre. Aquesta distribució al llarg del riu i la seua especial topografía van motivar que a Alcoi sorgiren moltes indústries papereres i tèxtils, que evolucionaren fins al punt de convertir la ciutat en un centre de vital importància per a la paleoindustria durant l'edat mitjana; i va propiciar també que sorgira el caràcter emprenedor i dinàmic de la seua gent que encara avuí continua. Quan Jaume I la va conquerir als musulmans, va tenir molts problemes amb un capdell local, anomenat Al-Azraq, que li va fer la guerra pagat pel rei Alfons X de Castella i va resistir entre els anys 1247 i 1258.
La data exacta en que va naixer Alcoi com a poble es desconeix, peró, l' historiador Diago addueix a la Carta-Pobla d' Alcoi, document que encara no s'ha trobat, i que es convertiría en la autèntica partida de naixement de la ciutat. Per a aquest historiador, el día 17 de març de 1255, el lloctinent de Jaume I, Ximén Perez de Arenós, va redactar en Xàtiva el privilegi de població d' Alcoi, entregant-li'l després al seu alcaide Joàn Garcés, i als seus cavallers per a que entre ells i tota la gent que ells consideraren oporto es repartiren les alqueríes i les heretats de la zona, creant d'aquesta manera el primer nucli de població conegut. El fet de que hi hagués un alcaide, denota que hi havía un castell i que sobre aquest o per els seus voltants es va construir la ciutat.

Alcoi també va ser senyoriu dels Lluria fins que el rei Alfons IV va incorporar la ciutat a la corona. Des d' aquest moment la història de la ciutat va unida a lade tot el regne de Valencia, sofrint la “Germanía” i la “segona Germania”, i éssent austracista en la guerra de Secessió, lo que li valgué ser assetjada i conquerida pels Borbónics.
Aquesta derrota, no fou cap obstacle per al seu desenvolupament industrial al llarg del segle XVIII, en el qual es construiren l' esglessia arciprestal de Santa Maria i la parròquia de Sant Mauro, una i altra destruides pels milicians, pedra a pedra durant la guerra civil, i reconstruides posteriorment. L' esglessia de patró, Sant Jordi, d' estil gótic, fou derruïda a principis del segle XX per a elevar en el seu lloc una altra, més suntuossa, d' estil neobiçantí. Tot açó ens porta a que en l' actualitat queden en peu molt pocs monuments o restes, i entre les restes, una de les més notables és el claustre de estil toscà del convent de Sant Agustí, avuí convertit en plaça (la plaça de dins), o l'edifici de l' antic ajuntament, que avuí és el musseu municipal d' arqueología "Camilo Visedo", en el qual es conserva una importantíssima col.lecció d' objectes prehistòrics i ibèrics entre els quals destaquen les terracotes de la Serreta, ja indicadas, i les famoses planxes de plom escrites en llengua i caràcters ibers.

L' esglessia de Sant Mauro, alberga un altre musseu, així com l' esglessia del Sant Sepulcre. També es pot visitar una interesant col.lecció costumbrista sobre les festes de moros i cristians en el musseu de la festa, anomenat “Casal de Sant Jordi”, situat a una casona antiga restaurada, del barri antic. A l' eixample del casc vell, hi ha que assenyalar una notable cantitat de casses d' estil modernista, de tradició francessa a través de la reinterpretació barcelonessa del mateix.

Esglessia de Sant Jordi

Breu introducció històrica

Dedicada al patró d' Alcoi, Sant Jordi màrtir. L' antic temple, en estat ruinós, fou enderrocat en el mes de juny de l' any 1913. Des d' aquest moment es va començar la seua reconstrucció, per a la qual cosa es va constituir una comissió. A l' any 1921, es beneix la nova esglessia, construïda, entre d' altres, pels arquitectes Timoteo Briet Monteagud y Vicent Pasqual Pastor. Durant la guerra civil espanyola, fou convertida en casa-musseu, per tal d' evitar que la saquejaren, i enderrocada pels milicians, tal com feren amb altres temples alcoians, com per exemple, l' esglessia de Santa Maria y la de Sant Mauro y Sant Francesc, que tenía un preciós altar major, que es va perdre per sempre més.

L' edifici

La façana principal, té l' entrada al temple situada entre les dos torres principals. En aquesta façana, podem admirar 5 vidrieres, que tracten temes relacionats amb el sant i amb la ciutat d' Alcoi. Representen al Jesuset del miracle, Sant Jordi, l' escut d' Alcoi, la senyera del Regne de Valencia i la creu i l' espassa del sant.

Interior del temple

L' entrada es troba situada, justament baix de la coral, que alberga un preciós òrgue, construït per Gabriel Blancafor i inagurat el 20 de abril de 1984 per a conmemorar el primer centenari de la música festera en Alcoi.

S' accedeix al temple,la planta del qual és una creu coronada per una preciosa cúpula, i al braç lateral esquerre, está colocada la image equestre de Sant Jordi, de set cents kilos de pes, realitzada per Don Enrique Galarza l' any 1940, per a substituir la que va ser destruida en la guerra civil.

'Alcoi'

Fresc pintat a l' absis de l' esglessia que representa l'aparició de Sant Jordi.

En la cantonada, trobem el relicari , d' estil neogòtic, a l' interior del qual es guarda la reliquia del sant, que consta de dos falanges d' un dit de la seua mà.

Als peus de l' altar, es troba la tomba del penitent italià Casimiro Barello Morello, que va arribar a Alcoi l' any 1884, on va faltar.

L' altar está dominat per l' increible fresc del pintor Fernando Cabrera Cantó que representà la batalla dels Alcoians aquell 23 de abril de 1276 contra les tropes mores. Més cap a baix, las escultures de 2 angels, obra de l' escultor Llorenç Ridaura, sostenen la peana on s' alça la imatge de Sant Jordi conegut pels alcoianos com "el xicotet", que es baixa cada any per a la processó del trasllat.

La branca dreta, és una porta que dona al carrer Sant Blai, on, segons conta una placa clavada a la pared exterior del temple, estaba l' antic portal de Sant Marc, d'on diu la llegenda que va apareixer Sant Jordi a cavall. Aquesta porta sols s' obri per a deixar eixir a la imatg equestre del Sant, en la processó que cada 23 de abril, el poble d' Alcoi dedica al seu patró.


El castell d' Alcoi

Un tema que s'ha debatut moltes vegades es el del Castell d' Alcoi. A día d'avuí i gràcies a recents investigacions se sap amb certessa que si que va existir. El castell ocupava el perímetre dels carrers Sant Miquel, Verge María i l'actual plaçoleta de la Mare de Deu. Segons diu el cronista Vilaplana Gisbert la parroquia d' Alcoi va ser construida l' any 1329, al lloc on fins fá poc estaba el col.legi dels Desemparats, que abans fou la caserna de la Guardia Civil i que actualment s'está adequant per a albergar l' Escola d' Arts i Oficis; durant aquestes obres d' adequació, sembla que s' ha enderrocat alguna torre i algun llenç de mur. Una altra pista per a no dubtar de l'existència del castell ens la dona la toponímia: l' entrada a Alcoi venint desde Cocentaina, Xàtiva i Valencia s' anomenaba “Porta del Castell”, i es situa precíssament en la confluencia del carrers de Sant Miquel i Verge María.

Dibuix que representa com devía ser la vila d' Alcoi en voltada per les muralles del Castell. El perimetre que ocupen les muralles, es on avuí en día estan situats el carrer de Sant Miquel, el de la Verge María i la plaçoleta de la Mare de Deu.

Aquest primitiu castell va ser concebut, en un primer moment com a Alcásser-residència dels senyors de la ciutat, peró el rápid creixement demogràfic i, sobretot, econòmic, va fer necessàri construir una gran fortificació per tal de protegir i salvaguardar el poble i els seus habitants. Passat el temps es va convertir en l' antic monestir de Sant Agustí.

Així doncs no queda cap dubte de que Alcoi es una ciutat construida sobre les ruines del seu antic castell i que, poc a poc, anà expandint-se cap a l'exterior, al mateix temps que creixía l' economía i l' estatus de la ciutat.

“La Llegenda de Sant Jordi”

Pere Antoni Beuter parla d'un atac sarraí a la vila d' Alcoi en el segle XVI, i es l' historiador que per primer cop recull la versió dels alcoians, que es la que parla de la intercesió de Sant Jordi. Gràcies a ell, ens han aplegat noms d' alguns dels capitans moros que participaren en eixe atac junt amb Al-Azraq, com per exemple Alabes, Reduan, o Abrahim Zulema, entre d' altres. La seua narració és molt rica en matissos i molt detallada:

“Vingué la primera compañía de sarraíns, que eren doscents cinquanta genets, els capitans de la qual eren Brahim y Rodoan, i aplegaba amb ells Alazarch, de qui ja hem parlat, que revoltà al regne. Es Alcoi una terra molt fragossa, com Alazarch ja en va sentir, i va saber de la seua disposició, va manar atacar-la i va manar que quedarne cent cinquanta cavalls a la rereguarda i que altres cent tractaren d'entrar a la ciutat.

Quedà a la rereguarda Brahim Culema, valent sarraí, i atacaren Alazarch, Rodoan y Alabes, que aplegaren a Alcoi en amaneixer, i vulgueren entrar per l'anomenada “Porta de Sant Jordi”, que tenía poca resistència per la bona costum de la gent del poble d' anar a misa cada día, a primera hora del matí, i entraren fàcilment. Peró els alcoians, inclós el capellá que deia la missa, anomenat mossén Torregrossa, acudiren de seguida, als primers crits d' avís, i va ser tanta i tan forta la seua resistència, que expulsaren de seguida a tots els sarraíns, Alazarch inclós.

Els sarraíns foren expulsats per la força i la bravura dels alcoians, pero aquests no haguessen eixit victoriosos de no ser per un fet increible que en aquell moment va succeir, que conten tots els alcoians i que jo he trobat escrit en molts llibres d' aquells temps. Mentre lluitaven contra els sarraíns, aquestos veieren correr per dalt del mur de roques a un cavaller armat, cavalcant a lloms de la seua espectacular montura i disparant saetes d' or. Aquell cavaller que els sarraíns anomenaren Hualy, per als alcoians va ser Sant Jordi, motiu pel qual, en aquest lloc on aparegué construïren una esglessia, una font i una pasarel.la dedicada a ell, a més d'una estatua eqüestre, on se'l representa”.

En honor a la veritat, cal dir que Pere Antoni Beuter és, de tots els historiadors, probablement el menys rigorós i el més fantasios. Sería més un escriptor que conta les seues histories ambientades en moments històrics; el que passa és que els seus escrits contenen molts detalls i dades interessants que cap altre historiador no recull i, alguns dels quals, resulten una ajuda vital per a saber interpretar segons quins fets històrics que se sap que si que van tenir lloc en realitat, com per exemple l' atac sarraí a la vila d' Alcoi, al qual ens acabem de referir, del qual existeixen documents que demostren que si que va tenir lloc.

L' atac a Alcoi, la mort d' Al-Azraq, atravessat per una saeta i l' emboscada posterior constitueixen els punts principals de la trama argumental de Pere Antoni Beuter, i també l' inici de la història Alcoiana que tindrà la seua major transcendència anys després en els inicis de la festa dels “Moros i Cristians”, de la que parlarem en un altre capítol.

Un altre cronista de l'época, mes seriós i rigurós que P.A. Beuter, es Vicenç Carbonell, alcoià de naixement, que al seu llibre anomenat “Célebre Centuria” publicat a l' any 1672, parla també d' aquesta batalla i de la suposada aparició de Sant Jordi, en l' apartat anomenat “Tractat dels succesos de l'aparició de Sant Jordi”. Vicenç Carbonell és, a més a més, el primer cronista que dona una data més o menys apróximada de quan va tenir lloc aquest atac sarraí a la ciutat d' Alcoi; segons sembla, degué tenir lloc al voltant del día 23 d' abril, i, aquest és el motiu pel qual els alcoians celebren aquest día la festa en honor del seu patró.

Al seu llibre, Vicenç Carbonell, es refereix també a la batalla en termes molt similars als de Pere Antoni Beuter, pero possa molt en dubte la supossada aparició del sant. Vicenç Carbonell creu que tot va ser gràcies a la força i el coratge dels alcoians, i que la saeta “daurada” que va matar a Al-Azraq va ser disparada des d' una de les torres de vigilància de la muralla de la ciutat, disparada per eixe cavaller armat que Pere Antoni Beuter asegura als seus escrits que era Sant Jordi, i que en realitat sería, segons Vicenç Carbonell, algún oficial de la guarnició alcoiana; aquesta fou la basse de la llegenda i la imaginació de la gent del poble, la transmissió oral d' aquest fet, etc, feren la resta.

Vicenç Carbonell conta també que en la fugida dels genets Sarraíns, els alcoians els perseguiren fins al “Barranc de la Batalla”, on va tenir lloc una sanguinaria batalla amb els sarraíns que hi havíen emboscats i els que havíen escapat de la ciutat. El resultat d' aquesta batalla fou de moltes baixes a l' esèrcit sarraí i molt poques entre els alcoians, que s'erigiren en els vencedors de la batalla, i tornaren a la vila portant gran quantitat de presoners, els quals, segons conta Carbonell, digueren que si els alcoians havíen aconseguit véncer havía sigut per l' ajuda d'eixe cavaller que ells havíen vist sobre les muralles amb una creu roja al pit, que ells anomenaven Hualy i per als alcoians era Sant Jordi.

Així doncs, no cap dubte de que Vicenç Carbonell és molt més minuciós que Pere Antoni Beuter, peró tanmateix excessivament crédul en algunes cosses, doncs aplega fins i tot a referir que les petjades del cavall de Sant Jordi quedaren grabades als murs.

Pere Antoni Beuter i Vicenç Carbonell son els cronistes més importants, pero nombrossos cronistes d' oritgen alcoià han tractat el tema d' aquesta batalla i tots, en major o menor messura, admeten l'aparició de Sant Jordi, encara que no tots creuen especialment en aquest fet. Alguns exemples son Remigi Visedo, el pare Picher i el cronista Vilaplana Gisbert, entre d'altres.

Els orígens de la festa

Alcoy fou conquerida pel rei Jaume I cap a la meitat del segle XIII i anexionada al regne de Valencia. Jaume I maná repoblarla amb 28 colons cristians. Tanmateix, les tropes de la “mitja lluna” no havíen dit la seua última paraula. Diversos grups àrabs teníen atemorida a la població, amb freqüents pillatges i atacs a les viles cristianes. Per aquest motiu, el rei Jaume I envià 40 dels seus cavallers a defensar Alcoi.

Al voltant del 23 d' abril de 1276, les tropes d' Al-Azraq es preparaven per a l' assetjament de la ciutat. Durant la missa prèvia a la batalla, el capellà que oficiava la mateixa, Mossén Torregrossa, alentà a les tropes i va invocar l'ajuda del sant del día, que era Sant Jordi. Durant l' atac, quan tot semblava que estaba perdut, aparegué sobre els almenars del castell un cavaller amb una creu al pit, sobre un corcell blanc que disparaba saetes daurades, i que va causar moltes baixes al bàndol dels sarraíns. Els musulmans l'identificaren com Hualy, guerrer sagrat per a ells, i els cristians com a Sant Jordi, que, amb una certera saeta, segà la vida d' Al-Azraq, causant la desbandada del bàndol de la “mitja lluna”.

Desde aquell día, els alcoians nomenaren patró a Sant Jordi i juraren fer cada any una festa en el seu honor.

El cult a Sant Jordi

En un primer moment, es feien actes purament religiosos (mises, processons, etc.), pero poc a poc s' introduiren nous elements com ara concursos de tir amb ballesta, d' arcabussos, etc.

Vicenç Carbonell, al seu llibre “Celebre Centuria”, va narrar d'aquesta manera com van ser alguns actes de les festes de 1668:

"...sonora música, cohets de diversos tipus i una solemne processió d' una companyía de Cristians, Moros i Catòlics Cristians que, por la vesprada, realitzen diversos ardits i jocs de guerra".

Aquesta és la primera referència escrita de la festa dels Moros i Cristians. Una festa que s' ha transmés de pares a fills fins als nostres díes marcada per l' esperit festiu dels alcoians, pero sense perdre l' esperit religiós que la caracteritza desde els seus inicis.

La figura de Sant Jordi a la que es rendía culte en aquesta época, era la mateixa que a l' orient i a l' occident cristià: Sant Jordí i el Drac. Peró, a mitjans del segle XIX, els alcoians aconseguiren un dit del braç de Sant Jordi que es conserva a la catedral de Valencia, i, des d' aleshores, rendeixen culte al Sant Jordi “matamoros”, que es el qui els va lliurar dels musulmans.

La festivitat religiosa comença amb la processó del trasllat, en la qual, devots i festers, traslladen la imatge de Sant Jordi, “el xicotet”, desde el seu temple fins a l' esglessia de Santa María. Els díes 18, 19 i 20 d' abril es fan cultes al sant a la esglessia de Santa María: “El Triduum”. El día 23 d' abril és el día dedicat íntegrament al sant: El día de Sant Jordi. De matí es trasllada a la reliquia des de la seua esglessia fins a la de Santa María, i, de vesprada, en solemne processó, es torna la relíquia al seu temple acompañada de la figura eqüestre del sant.

La devoció dels alcoians a Sant Jordi és lo que dona sentit a una festa popular plena de ilusió i fantasía als seus trajes, la seua música, els seus actes, etc. Que emocionen any rere any, a tots els alcoians i alcoianes.

Història de les “filaes”

La consolidació dels primers grups de festers en “filaes” es produeix en 1786, degut a que aumenta el nombre de participants en la festa. La Associació de Sant Jordi, encarregada de fomentar el culte al patró, velar pel seu temple i organitzar cada any les festes en el seu honor, queda disgregada en uns nuclis amb certa autonomía; així queden configurades les “filaes” dels bàndols moro i cristià. Amb un traje distintiu de cadascuna, una sede i inedependència econòmica. L'objectiu de la filà era agrupar a tots els amics per a participar junts de la festa.

Davant la quantitat de “filaes” que anaren sorgint, es va fer precís organitzar un torn segons l'antiguetat i, a partir de l'any 1844, es van fer obligatoris els càrrecs de Capità i Alférez, elements avuí en día indispensables en la festa. Al bàndol moro hi ha 14 filaes: Abencerrajes, Mudejars, Benimerins, Berberiscos, Realistes, Marrakesh, Ligeros, Cordó, Magenta, Verds, Chano, Domingo Miques, Llana i Jueus.

Al bàndol cristià tenim també altres 14 filaes: Andalussos, Asturians, Cides, Llauradors, Guzmans, Vascos, Mossàrabs, Almogàvers, Navarros, Tomassines, Montanyers, Croats, Alcodians i Aragonessos.

Foto dels membres de la filà dels “Vascos”, a començaments del segle XX.

Menció a part per a algunes filaes de la primera época, ja extinguides, peró que en el seu día foren molt importants, sobretot per ser algunes de elles pioneres de la festa: Caballería de Sequetes, Antiga Anglesa, Estudiants, Capellans i Àngels.

Dins les filaes, el paper de la dona ha estat sempre molt vetat, aplegant inclús a tenir prohibit l'accés al local de la “filà”, fins a la segona meitat del segle XX, durant la qual van començar a participar en la festa, pero de manera gairbé ornamental als boatos de les “filaes” de càrrec, i portant un traje fet especialment per a eixe día que mai més no tornarán a lluir.

La festa dels “Moros i Cristians” es celebra a molts pobles del País Valencià, tals com Ontinyent, Cocentaina, Albaida, Atzeneta d' Albaida, Bocairent... peró és Alcoi el punt de referència obligada, ja que ací va començar tot, per la seua tradició, la seua organització i també, per que no dir-ho?, per la seua puressa.

El Castell de la festa

El castell apareix en la festa al segle XVIII per a donar més lluiment a la representació dela lluita dels Cristians contra les tropes d' Al-Azraq. El primer que es construí era xicotet i estaba fet de burdes teles i peçes de fusta. Junt a ell es construíen també petites casetes representant la vila d' Alcoi.

En 1799 Joaquim Verdú, corregidor d' Alcoi, rep una nota dels Devots de Sant Jordi (oritgen de l' Asociació de Sant Jordi) on li anuncíen la construcció d' un castell a les seues expenses per a donar més realisme a la interpretació. Molt deteriorat es va subastar en 1894 al finalitzar les festes.

Ferràn Cabrera disenyà el nou castell construit per l' empressa “Aznar hermanos”. El castell, estrenat en 1895 i utilitzat en l' actualitat, té un pes de 25 tones i utilitza més de 3000 tornillos per a ensamblar les seues planxes de fusta. Durant la guerra civil s'enmagatzemà i s' utilitzà la seua estructura metàlica per a construir un refugi antiaéri a la plaça Emili Sala.

Després de la guerra, la metalúrgica “Rodes Hermanos” regalà a la Asociació de Sant Jordi una nova estructura metàlica i s' alçà novament el castell en 1944. Al llarg de la seua història l' empressa “Ismael Peidro” ha sigut la principal encarregada del seu montaje i conservació, fins que en 1982 l' ajuntament d' Alcoi es va fer càrrec.

Juga un paper clau en les Embaixades, l' ùltim día de Festes. Sobre les seues almenes, envoltat d' un núvol de fum apareix la figura del Sant Jordiet, tal como ho va fer el 23 de Abril de 1276 per a protegir als alcoians.

Imatge de la porta de l' actual Castell.

Epíleg

Per a redactar aquest treball, el que he fet ha sigut desplaçar-me a Alcoi, aprofitant la proximitat amb el meu poble i el fet de que allí viuen amics i familiars meus. A Internet, enciclopèdies, etc. La veritat es que no he buscat gaire, només per a contrastar totes les dades que he pogut recollir de tot el que m'han contat els meus amics i la meua familia alcoiana.

Ho he fet d'aquesta manera per que he pensat que rés millor per a parlar de la història d'un poble, que recabar l' informació parlant amb la gent d' haches poble. Gent jove i major, de totes les edats, que m' han contat moltes coses molt interessants, i als quals els vull agraïr la seua inestimable col.laboració.

També vull dir que he averiguat moltes coses al voltant del castell d' Alcoi i la festa dels Moros i Cristians gràcies a Francesc Carbonell; amic de tota la vida dels meus pares que m' ha facilitat l' accés a l' arxiu municipal de l' ajuntament d' Alcoi i als arxius del Casal de Sant Jordi.

Bibliografía

Internet

    • Buscador

    • Pàgina oficial de l' Ajuntament d'Alcoi

    • Pàgina oficial de la Universitat de València, Estudi General

Enciclopèdies

  • Reader's Diggest (edició digital)

  • Enciclopèdia Encarta 2000

Arxiu Municipal d' Alcoi

  • Llibre primer de l' Arxiu Històric (pàgines 23 a 172)

1