L'Afganistán

Geografía. Asia # Regim talibà. Guerres. Costums del poble afganès

  • Enviado por: Geluei
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 10 páginas
publicidad
publicidad

  • Expliqueu les principals guerres que ha sofert aquest país, i indiqueu qui governa el país, i quina dictadura viuen actualment, i el per què.

  • Aquest país ha sofert moltes guerres, però parlarem de les quatre més importants i de la resolució del país en aquest moment.

    GUERRES:

      • Conflicte amb Gran Bretanya: Dost Muhammad va avisar a les autoritats colonials britàniques de l'Índia per protegir el territori afganès reclam en el Punjab. Quan els britànics van repudiar els seu avis, va demanar ajuda a Rússia. Davant el temor que l'esfera russa d'influència s'estengués a les fronteres índies, el governador general britànic en l'Índia, George Eden, comte de Auckland, es va presentar a Dost Muhammad amb un ultimàtum que sol·licitava l'expulsió d'un delegat rus a Kabul. Rebutjats els requeriments britànics, l'exèrcit angloindia va envair Afganistan, desencadenant la Primera Guerra Afganesa (1838-1842). Al trobar una oposició poc efectiva, els invasors van capturar Kandahr i Ghazni. Quan Kabul va caure, Shah Shuja, un nét de Ahmad Sha, es va instal·lar en el tron afganès en lloc de Dost Muhammad, que ell mateix va lliurar als britànics.
        En el 1841, Akbar Kan, un fill de Dost Muhammad, va encapçalar amb èxit un aixecament contra Shah Shuja i les guarnicions afganès-índies del país. Una expedició de càstig angloindia va reforçar les guarnicions durant un breu període, però en desembre del 1842 els britànics van haver d'abandonar finalment el país. Dost Muhammad va ser llavors alliberat del seu empresonament i va recobrar el seu tron.
        Les relacions entre Afganistan i els britànics van continuar tibants fins a 1855, moment que Dost Muhammad va determinar un acord de pau amb el governador de la Índia.
        La lluita fratricida entre els fills del emir va dur al país a agitacions durant més d'una dècada després de la seva mort en 1863. Shere Alí Kan, el seu tercer fill i successor, va despertar l'enemistat dels britànics a l'adoptar una política amigable cap a Rússia en 1878. AL rebutjar un segon ultimàtum, al novembre de 1878 les forces angloindias de nou van envair Afganistan. En el curs del conflicte resultant, conegut com la Segona Guerra afganesa (1878-1879), els afganesos van sofrir diversos canvis. Kabul va ser ocupada a l'octubre de 1879; Yakub Kan, fill de Shere Alí, que havia ocupat el tron al març de l'any anterior, va ser forçat a abdicar i, en el 1880, Abd al-Rahman Kan, nét de Dost Muhammad, es va instal·lar en el tron.

      • Proclamació de la República i invasió soviètica: En 1968, Zahir Shah va proposar la pau a Daud i es va creure que s'havien restablit entre ells els llaços d'amistat. No obstant això, en el 1973 Daud va prendre el poder, va destronar al rei i va proclamar la República d'Afganistan. Es va aprovar una nova Constitució al començament de 1977, i Daud va ser triat president. Va establir un gabinet civil i va mantenir la política de no alineament del país. A l'abril de 1978 Daud va morir durant un violent cop d'Estat. Els nous governants, organitzats en un Consell Revolucionari dirigit primer per Noor Muhammad Taraki i després per Hafizullah Amin, van suspendre la Constitució i van iniciar un programa de socialisme científic, el que va conduir a la resistència armada dels musulmans, especialment entre les tribus de les muntanyes.
        Entre 1979 i 1989, tropes soviètiques van ocupar les principals ciutats i vies de comunicació afganeses. Els rebels afganesos hostigaron als soviètics amb tàctiques guerrilleres com emboscades, franctiradors i bombes-parany. Després de la retirada de les tropes soviètiques el conflicte va continuar, degut al fet que els grups guerrillers van començar la lluita pel poder.
        Incapaços de contenir la rebel·lió, Taraki i Amin van sol·licitar l'ajuda militar de la URSS, a pesar de la qual, la resistència al govern va continuar en 1979. Al desembre d'aquest any, Amin va morir després d'un nou cop d'Estat donat pels soviètics les tropes dels quals van ocupar Afganistan. La URSS va col·locar com president a Babrak Karmal, un anterior vice-president que havia estat expiat i exiliat en 1978. Encara que Karmal va intentar activament apaivagar als rebels, la insurrecció va persistir i més de 3 milions de refugiats van fugir al veí Pakistan. Durant la meitat de la dècada de 1980, les forces governamentals, i uns 118.000 soldats soviètics van defensar les grans ciutats i carreteres però van ser incapaces de desallotjar als rebels. Al maig de 1986, probablement per instigació soviètica, Karmal va ser reemplaçat per Muhammad Najibullah, antic cap de la policia de l'Estat.

      • Guerra Civil: Entre maig de 1988 i febrer de 1989 la URSS va retirar totes les tropes, però la guerra civil va continuar. Afganistan va deixar de ser un escenari més de la Guerra freda i es va convertir en una peça fonamental en el tauler de les potències regionals (Pakistan, Índia, Iran, Rússia, Uzbekistan) per fer-se amb el control d'un territori estratègicament situat. Najibullah va ser deposat a l'abril de 1992 i els rebels van prendre Kabul. Les faccions rivals van acordar llavors un consell interí per a governar Afganistan, amb Burhanuddin Rabbani com president provisional. Al desembre de 1992, una assemblea especial va confirmar, mitjançant votació, al president Rabbani per un període de dos anys, però va persistir la lluita entre les forces polític-militars.
        Totes les forces tenien un fort component ètnic-religiós: els tayikos, representats pel Jamiat-i-Islami, partit islamista moderat dirigit per Rabbani i Massud; els hazara, musulmans shiíes, agrupats entorn del Hizb-i- Wahdat, liderat per Alí Mazarí i amb el suport d'Iran; els uzbekos, protegits per Uzbekistan i encapçalats pel front Nacional, del general Abdul Rashid Dostum; i, encara que en últim lloc, el contingent ètnic més important, els pashtunes, agrupats (fins al sorgiment dels talibans en 1994) en el Hizb-i-Islami, grup islamista radical shií donat suport per Pakistan i dirigit per Gulbuddin Hekmatyar.
        El 17 de juny de 1993, Hekmatyar va jurar el càrrec de primer ministre. El 27 de setembre de 1993, els líders de les faccions de l'escamot van acordar una constitució interina, preludi a les eleccions de 1994. No obstant això, el 1 de gener d'aquest any les lluites van sorgir a Kabul entre tropes lleials al president Rabbani i els seguidors del primer ministre Hekmatyar, donat suport per l'antic general comunista Dostum. A la fi de juny de 1994 la lluita es va estendre a altres parts d'Afganistan i havien mort més de 2.500 persones.

      • Implantació del regim talibà: Els talibans, grup integrat per estudiants de teologia procedents del sud del país (de la regió de Kandahr) i d'ètnia pashtún, van sorgir amb força a l'agost de 1994, aprofitant la caòtica situació política generada per la lluita entre les faccions en liza. Durant els mesos següents, van avançar en direcció a Kabul: entre novembre de 1994 i gener de 1995 van prendre les ciutats de Kandahr i de Ghazni, i al febrer van arribar els voltants de Kabul. Rebutjats per les forces governamentals, els talibans van optar per avançar cap a l'oest i l'aquest, amb la finalitat de voltar la capital.
        Al llarg de 1995 la seva embranzida va continuar amb força (presa de Hert), per a estabilitzar-se al començament de l'any següent. Va anar a la fi de setembre de 1996 quan van procedir a la conquesta de Kabul i a l'avanç cap al nord, on es van fer forts les tropes de Dostum i de Massud. Els talibans van procedir a establir, allí on es van estendre, la seva visió restrictiva de l'islam: radical separació de sexes en públic, prohibició a les dones d'ocupar un lloc de treball, persecució d'activitats considerades `impías' (sales de joc, consum de begudes) i modificació de la legislació penal per a aplicar lleis més severes, entre unes altres.
        Al maig de 1997 els talibans van organitzar una ofensiva contra les forces situades en la septentrional vall del Panshir, si bé no van aconseguir conquistar-lo en la seva totalitat. A la catàstrofe humanitària ocasionada per la guerra es va afegir, al febrer de 1998, la dels terratrèmols que van sacsejar el nord del país, i que van causar més de 5.000 morts. A l'agost d'aquest any va tenir lloc un atac aeri nord-americà contra instal·lacions afganeses com resposta als atemptats produïts al començament d'aquest mes contra les ambaixades nord-americanes de Nairobi (Kenya) i Donar és -Salaam (Tanzània), en els quals van morir prop de 300 persones, i en els quals semblava estar implicat el milionari saudita Osama bin Laden, fundador i capdavanter de la xarxa terrorista Al-Qaeda que es refugiava a Afganistan. El Consell de Seguretat de Nacions Unides va anunciar el 15 de novembre de 1999, sis mesos després que Estats Units fes el propi, la imposició de sancions contra el règim talibà arran de que aquest rebutgés lliurar a Bin Laden per al seu processament judicial. La resolució implicava la congelació dels béns dels talibans en l'estranger i la prohibició dels vols internacionals de les seves companyies aèries.

    FI DEL RÉGIM TALIBÀ I REORGANITZACIÓ DEL ESTAT:

    L'aïllament talibà es va agreujar després dels atemptats terroristes soferts per Estats Units el 11 de setembre de 2001 (l'esfondrament de les torres bessones del World Trade Center de Nova York i de part del Pentàgon van causar milers de morts). El president nord-americà George W. Bush va forjar una àmplia coalició internacional contra el terrorisme i va disposar una ofensiva militar, l'Operació Llibertat Duradora, el primer objectiu de la qual era el lliurament per part d'Afganistan de Bin Laden, a qui s'acusava de ser el responsable dels atemptats. De forma simultània, l'oposició interna afganesa es vertebrava en dos eixos. D'una banda, l'Aliança del Nord (el conjunt de milícies i escamots abans en pugna, que combatia de forma unificada des de 1996 als talibans), rebatejada Front Unit i liderada per Muhammad Fahim Khan (després de l'assassinat de Massud), representava el braç militar del govern afganès en l'exili, presidit per Rabbani i reconegut com legítim per la comunitat internacional. Per un altre, el ex monarca Muhammad Zahir Shah, qui des del seu exili a Itàlia semblava una de les opcions més factibles per a protagonitzar la transició política subsegüent a una hipotètica caiguda del govern rigorista.
    Donada la resistència talibà a lliurar a Bin Laden, forces nord-americanes i britàniques van iniciar el 7 d'octubre de 2001 el bombardeig d'objectius estratègics afganesos. Durant el següent mes de novembre, l'Aliança del Nord, definitivament protegida per la coalició internacional, va accelerar la seva ofensiva terrestre, va ocupar de forma successiva les principals ciutats del país (Mazar-i-Sharif, Pulaj-i-Jamri, Tloqn, Qala-i-Nau, Bla mevan, Kondoz, Hert, Jalalabad i Kabul), i va passar a dominar dues terceres parts del territori d'Afganistan. Així, els talibans van conservar tan sols el control d'algunes províncies del sud i van centrar tots els seus esforços a resistir des del seu principal baluard, Kandahr. Paral·lelament a l'avanç de l'Aliança, als bombardejos aeris aliats i al paulatí replegui talibà, forces nord-americanes van iniciar en l'espai meridional del país les operacions de recerca sobre el terreny de Bin Laden. En el marc d'aquesta nova fase de l'Operació Llibertat Duradora, la infanteria de Marina d'Estats Units es va fer present en les proximitats de Kandahr. Aquesta ciutat es va rendir finalment el 6 de desembre, però atès que el mulah Mohammed Omar i Bin Laden romanien en parador ignorat, les operacions bèl·liques van prosseguir, traslladant-se al que es presumia era el seu lloc de refugi, la muntanyenca regió de Tora Bora on encara lluitaven nombrosos membres d'Al-Qaeda. La resistència de Tora Bora va concloure el 16 de desembre, però Omar i Bin Laden van continuar desapareguts.
    En el plànol diplomàtic, el 27 de novembre de 2001 va començar a Bonn (Alemanya) la qual va ser cridada Conferència Interafganesa, a la qual van assistir delegats de les principals forces polítiques d'Afganistan (excepció feta dels talibans): l'Aliança del Nord (amb el president en l'exili, Rabbani, com cap visible) i els denominats Grup de Roma (vinculat a l'antic monarca Zahir Shah), Procés de Xipre i Assemblea de Peshawr. La reunió, afavorida per l'ONU, pretenia establir un marc polític que garantís el subsegüent procés de pacificació i democratització del país. Aquest cim, que va haver de superar les diferències existents entre els distints corrents presents, va finalitzar el 5 de desembre. D'ella va emanar un govern provisional, presidit pel pashtún Hamid karzai, que exerciria el poder executiu durant sis mesos. Quedava previst que, transcorregut aquest període, es convocaria la Loya Jirga (o Gran Assemblea, la tradicional institució afganesa que reuneix als distints caps tribales) per a designar un nou govern, el mandat del qual es perllongaria durant dos anys, termini en el qual tindrien lloc eleccions lliures. Així mateix, a Bonn es va acordar el desplegament d'una força internacional de pau, vinculada a l'ONU i dirigida pel regne Unit.
    Segons el previst, al juny de 2002 es va reunir la Loya Jirga, i en el seu transcurs Karzai va ser triat per a ocupar la presidència del país fins a la celebració d'eleccions. Prèviament havien renunciat a la possibilitat d'exercir-la tant el ex monarca Muhammad Zahir, com l'expresident Rabbani. No obstant, en el desenvolupament de l'Assemblea van ser palpables les grans dificultats que comportaria el camí cap a la pau, donada la divisió existent entre els diversos grups ètnics afganesos. De fet, el 6 de juliol següent va ser assassinat Abdul Qadir, vice-president i ministre d'Obres Públiques del nou govern. Així mateix, els primers passos del procés de normalització es van veure alterats per episodis de violència com els esdevinguts el 5 de setembre d'aquest mateix any, quan es va produir en Kandahr un atemptat contra la vida de Karzai, del que aquest va sortir il·lès, hores després que un cotxe bomba causés nombroses morts a Kabul. Durant la denominada II Conferència de Bonn, desenvolupada al desembre, Karzai va declarar la seva intenció de formar un Exèrcit nacional i procurar el desarmament dels senyors de la guerra regionals. En aquest mateix mes va celebrar una reunió a Kabul, amb representants dels governs veïns de Xina, Iran, Pakistan, Tadjikistan, Turkmenistan i Uzbekistan, de la qual va emanar una declaració per la qual cadascun dels estats assistents acceptava el compromís comú de respectar la integritat i sobirania dels altres.

  • Expliqueu per quin motiu l'Ariadna es posa en contacte amb la Nahid, qui l'ajuda i per quin mitjà es comuniquen entre elles.

  • Es posa en contacte amb ella quasi de casualitat. Quan estava buscant informació sobre guerres oblidades per a un treball de primer de la seva universitat de periodisme es va trobar amb la pàgina web d'una organització afganesa. Llavors a la pàgina web i havia una adreça de correu electrònic i va enviar un missatge perquè alguna persona de l'organització li donés la informació de primera mà. Des d'aquest moment mantenen correu electrònic regular.

  • Expliqueu la relació entre la Nahid i l'Ariadna. Expliqueu com són (físic i caràcter).

  • La seva relació en cada e-mail que s'enviaven anava enfortint-se cada vegada més, arribant fins i tot al punt de confessar-se coses de les quals no s'atrevien a parlar als seus familiars, i d'arribar a considerar-se com germanes molt ben avingudes.

    La Nahid físicament és una adolescent alt i prima amb els cabells recollits en dues trenes. El caracter de la Nahid es de ser sensata, amb molt de coratge i valentia. També li agrada molt estudiar i relacionar-se amb la gent. Però sobretot intenta lluitar i ajudar als altres. En alguns moments té molta sang freda i la mou la voluntat d'ajudar al seu poble.

    L'Ariadna té un caràcter de ser molt curiosa. També intenta posar-se en el lloc dels demés per intentar entendre tot el mal que estan patint. És una mica rebel perquè va a manifestacions encara que els seus pares no la deixin, a més es preocupa molts pels desfavorits, ja que col·labora amb moviments que denuncien la globalització.

  • Expliqueu la relació amb la seva família tant de la Nahid com de l'Ariadna. Poseu tots els membres de la família que hi apareguin, i els expliqueu (físic i caràcter).

  • La relació de l'Ariadna amb la seva família és bastant bona, encara que a mesura que va parlant amb la Nahid va entenent poc a poc els problemes, se n'adona que està enfortint el llaços, sobretot amb el seu pare. Però amb la seva germana petita, la Sònia, elles dues s'avenen molt malament. Però sobretot, la relació amb les seves cosines, i la seva àvia, és bastant distant, perquè han perdut el contacte.

    Pare de l'Ariadna: seriós i responsable.

    Mare de l'Ariadna: protectora amb la seva filla, i li preocupa molt el que li pugui passar, i del seu futur, per això li diu que vagi amb comte amb el que fa ara per si de gran li afectarà professionalment. Resumint, es preocupa molt per la seva filla i es una addicta al seu treball.

    La Sònia, la germana de l'Aridana: Es més petita que ella, i s'avenen molt malament. Li agrada molt fer la guitza a la seva germana gran. I esta molt prepotent per que comença a fer-se gran.

    La relació de Nahid amb la seva família és molt bona, i a cada moment és fa mes forta i una mica més adulta. Amb la seva àvia encara li agrada fer una mica de nena petita, perquè li expliqui històries, i sent molt d'admiració per la seva mare. També respecta molt al seu pare i al seu avi. Però quan entra en joc el seu cosí, li comença a entrar nou sentiments que ni ella mateixa reconeix a la primera impressió, s'enamora d'ell.

    Mare de la Nahid, Farzana: Té uns quaranta anys llargs. Alta, prima i bruna. Es metgessa i li agrada molt ajudar als altres, per això encara que sigui molt arriscat travessa la frontera per arribar a l'Afganistan per ajudar i atendre a les dones malaltes que tenen negat que els visiti un metge.

    L'àvia Nadima: Menuda i ossuda, amb la pell plena d'arrugues i taques fosques pròpies de la vellesa. Té el cabells blancs i escassos, molt llargs, recollits en una trena prima que es va afinant gairebé fins a la cintura, i amb els ulls rodons i castanys. Però per culpa dels anys té la boca esdentegada. El seu caràcter ha estat molt marcat per totes les experiències de la seva vida. S'estima molt tota la seva família, i encara pensa que la Nahid és molt jove i intenta consolar-la cada vegada que els seus pares se'n van a l'Afganistan.

    L'avi Mahrroff: de jove era ben plantat, encara que ara de vell està xuclat i les mans li tremolen. La seva família pensà que de vegades delira una mica, i es confon amb el temps en què estan. Camina coix perquè té uns dits dels peus mutilats a causa de què quan era jove i va haver de lluitar per el seu país se'ls va congelar, i se'ls va haver de tallar perquè no es gangrenessin.

    El seu pare, Farid: es un home cepat, prop dels cinquanta anys. Té els cabells i la barba castanys i uns ulls de mirada penetrant i càlida, del color de la mel espessa i fosca. Es reservat i parla poc, però quan ho fa, és amb calma, en un to greu, i sense alçar mai la veu.

    El seu oncle, Zahoor: treballa al basar amb en Farid a la parada que tenen.

    Cosí Sharif: es alt i bru. Té els cabells i la barba atapeïts, negres com una nit sense lluna. És paixtu, com la mare de la Nahid. És molt alegre i intel·ligent. Ell també s'enamora de la Nahid.

  • Expliqueu els costums del poble afganès.

    • Tres petons per dir-se adéu.

    • Quan s'asseuen al terra ho han de fer amb les cames plegades.

    • En les famílies afganeses, són els més joves els qui s'encarreguen de les feines de la llar. Tant se val si són nois o nies, només depèn de l'edat.

    • Els divendres son dies de festa per als musulmans.

    • Les coses es fan en funció dels interessos del grup i les decisions es prenen entre tots.

    • Si a un noi li agrada una noia, el pare del noi o algun membre venerable de la seva família vingués a casa de la nia a comunicar als seus pares el seu interès. La bona educació i la seva tradició exigeixen que, davant un primer requeriment, la família de la noia, respongui amb una negativa. El pas següent seria enviar a casa de la família del noi una cistella de llaminadures, per tal que no es desanimessin i insistissin. Mentrestant, les dones de casa de la noia discutirien els avantatges i els inconvenients d'aquesta unió, i parlarien amb la noia.

    • Conclusió: Que aprèn l'Aridana sobre aquest poble, i la seva relació amb la Nahid? I que has après tu? (Valoració personal).

    • L'Ariadna acaba aprenent quasi totes les coses bàsiques del poble Afganès. També sobre les seves guerres i la política del país. Però el que ella més aprecia és que ho esta aprenent d'una font d'informació de veritat, no sols de llibres ni dels articles que fan. Sobre la seva amiga Nahid el que aprèn es el coratge de no rendir-se i de continuar dient, i reivindicant les seves opinions i els seus pensaments, sobretot lluitar per ells. També ha après que no fa falta ser germanes de veritat com per poder tenir una llaç afectiu tan fort o més que com si ho fossin.

      I jo el que he après, quasi el mateix que la Ariadna, ja que la Nahid i la Ariadna amb els seus e-mails el que fan es fer-te reflexionar.

      11